Joan F. Mira | El Temps | 02/06/2009   

El partit, el país

Fa poc més de trenta anys, un petit partit de gent intel·ligent i honesta, sorgit de l’antifranquisme i de la renovació del pensament valencià dels anys seixanta, es va integrar en un partit espanyol gros, que al País Valencià havia donat pocs senyals d’existència abans de la defunció del dictador. Per raons que ara no és el cas de recordar, el Partit Socialista del País Valencià havia fracassat en les primeres eleccions democràtiques, i el Partido Socialista Obrero Español havia reemergit com a força hegemònica d’esquerra. Hi hagué negociacions, hi hagué una mica de tristesa per un costat, molta prepotència per l’altre, moltes il·lusions entre els meus amics i companys del PSPV que confiaven –potser massa– en ells mateixos, en el poder de les idees, i en la lleialtat a un projecte de país que els movia al servei públic. El PSOE, segons que em van explicar, només imposava una limitació ideològica: “aparcar el projecte polític de Països Catalans”, tal com em va dir Alfons Cucó, literalment. Si era només això, vaig pensar jo, el problema no seria problema, ja que el projecte de Països Catalans, com a projecte directament polític es podia deixar per més endavant, si és que tal projecte arribava algun dia a ser un camí transitable, no un fantasia impossible i remota. Una altra cosa era la llengua, la cultura, els interessos comuns, la cooperació, i altres camins perfectament possibles i assumibles. Justament tot això que, veloçment, el PSOE valencià, amb el PSPV fagocitat, va deixar no aparcat de forma transitòria sinó suprimit, eliminat per sempre o ignorat. Bé, doncs, si jo no vaig entrar en aquell partit aparentment nou que ja es deia PSPV-PSOE, va ser perquè no veia, o ho veia confusament i sense cap garantia, que hi haguera tampoc un projecte polític de País Valencià. Que això no era clar i no tenia cap garantia real, es va veure molt prompte amb el patiment i la marginació dels anomenats “nacionalistes” dins del partit unificat, i aparegué cruelment a la llum amb la negociació de l’Estatut d’Autonomia. No explique res que no siga conegut de sobres, i alguns dels protagonistes o víctimes ho han escrit amb detall, i m’han contat més detalls terribles de conxorxes indignes, de fets tenebrosos que no es poden escriure.

Després vingueren els anys de govern socialista, d’hegemonia absoluta a la Generalitat, a les diputacions, a quasi tots els municipis importants. El resultat, vostès també el coneixen: arrasada tota forma autònoma de vida, la terra erma va quedar disponible per fer-hi créixer qualsevol altra cosa. Aquesta “cosa” del PP i d’aquesta dreta que hi ha crescut i s’hi ha instal·lat com en terreny propi i propici. Si el país havia deixat de ser país (Lerma digué), si era només una comunitat de tres províncies, la resta era del tot coherent: importa l’administració ordinària, els càrrecs, les lleialtats internes, importa el poder del partit. I el partit era i és, per damunt de tot, un partit espanyol, unit pels noms, per l’autoritat i pels interessos, dels seus líders màxims i dels seus òrgans centrals. No és una hipòtesi meua: és així com ells mateixos actuen, pensen, s’expressen i es mostren. Perquè, això s’ha de reconèixer, els dirigents successius del PSOE valencià no han enganyat mai ningú, en aquest camp (una altra cosa és que molts altres, inclosos intel·lectuals intel·ligents, s’hagen enganyat ells mateixos, abans i ara), sempre han dit clarament què pensaven, i quines eren les fidelitats supremes. Fins a l’últim congrés del partit, i a les paraules del nou secretari general que afirma, posem per cas, que el país és història passada, i que el nostre nom –literalment– era, és i serà “comunitat”. I ens comunica que s’emociona cantant “Para ofrendar”. Mentrestant, l’única força política nacional valenciana que hem estat capaços de mantindre i consolidar, no rep cap suport de tants i tants intel·lectuals, dirigents cívics, acadèmics, etc., i altres suposats patriotes. Només hi busquen defectes i carències, o només hi troben “desviacions doctrinals”. Omplen papers o s’omplen la boca dient que “caldria fer” això i allò. Però mai donen suport als qui ja fan tot el que poden. Em desespera, em fatiga repetir, repetir, i escoltar només veus burletes o condescendents davant dels que sí que posen, per lleialtat i per principi, el país per davant del partit.

Joan F. Mira | Avui | 30/05/2009   

La llengua, l'amor

En un llibre del 1996, Le monolinguisme de l’autre, el gran, peculiar i discutit filòsof Jacques Derrida es presentava ell mateix, no sé si irònicament o seriosament, com “el darrer defensor i il·lustrador de la llengua francesa”. I en una entrevista publicada pocs mesos abans de morir, el 2004, afirmava que aquesta és una  llengua “que no em pertany, tot i que és l’única que tinc a la meua disposició, i encara!” Derrida, l’inventor del desconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (qualssevol que siguen o signifiquen aquestes doctrines, o matèries o mètodes, que no se sap del cert), probablement el pensador francès més llegit universalment, sobretot a les universitats nord-americanes, possiblement un dels últims  grans “mestres de pensar”, com en diuen a França, Derrida, doncs, ha omplert pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la llengua francesa. La passió d’un home que no era francès “de soca” ni de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Però era francès de llengua, i això pot ser més fort que qualsevol altra raó de ser.

“L’experiència de la llengua és vital, no cal dir-ho,” ens recorda: “Mortal, i doncs, en això no hi ha res d’original.” Bé, segurament no hi ha res d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que ignoren i menyspreen: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per a qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per a qui la viu, sobretot si viu amb consciència de viure-la: per a qui fa de la llengua no solament un mitjà de locució i de comunicació ordinàries, sinó el mitjà i el vehicle i la forma de les idees, de les  sensacions, de l’art de parlar i d’escriure expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres o, simplement, “el món”. Llavors una llengua és també la forma i la dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa més completa i seriosa.

Derrida, per contingències de la geografia i de la història, era un jueu francès d’Algèria, de la generació nascuda abans de la independència. Una singularitat complexa, dins de la qual havia d’optar, si és que això era possible. En El monolingüisme de l’altre explica la relació gairebé inexpressable d’un jueu algerià amb la llengua francesa: l’única llengua seua, estimada amb passió i amb respecte, però que, en tant que algerià i que jueu, era “la llengua de l’altre”, la dels francesos que la imposaven com a única, la que feia impossible que el jove Jacques poguera emprar o sentir com a pròpia la llengua pròpia del país on va nàixer, l’àrab dels carrers i dels pobles, l’idioma dels seus veïns i compatriotes. Ens podem preguntar què era, com es definia o s’identificava, un jueu nord-africà a mitjan segle XIX. Per la geografia, potser com a marroquí, algerià o tunisià. Per la religió (i per tradició, per memòria, família, i més coses) com a jueu. Per la vida social i econòmica, per relacions molt antigues, com a part del món àrab. ¿I en què i a través de què es podia identificar amb els francesos colonials, com podia convertir-se en “francès”?

Els seus besavis, recorda, eren encara molt propers als àrabs, per llengua i per costums; certament no eren europeus, ni francesos. Però l’àvia, a finals del segle XIX, ja educava les filles com a burgesetes parisenques, amb bones maneres i lliçons de piano. I dues generacions després, el jove Jacques –com la major part dels jueus d’Algèria, ja molts d’ells professors, metges, advocats, professionals– hagué de mudar-se a França. No sé si es pot dir que aquells jueus algerians de mitjan segle XX ja “eren” i se sentien “francesos”, segurament sí. En tot cas, era la vida que els havia tocat, era la història, i era una identitat assumida, que tampoc no sé si se’n pot dir nacional. “I de la mateixa manera que estime la vida –assegura Derrida– i la meua vida, estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o menys responsable.”

¿I què ha de fer algú que té una llengua com a substància i element bàsic de la pròpia experiència de viure? Doncs l’ha de tractar “d’una manera no diria perversa, però sí una mica violenta”. “Per amor”, diu Derrida. “L’amor en general passa per l’amor a la llengua, que no és ni nacionalista ni conservador, però que exigeix proves, i superar proves. No es pot fer qualsevol cosa amb la llengua, que ens preexisteix, que ens sobreviu. Si hom afecta la llengua d’alguna forma, ho ha de fer de manera refinada, respectant, en la falta de respecte, la seua llei secreta. És això, la fidelitat infidel...” Em semblen unes ratlles bellíssimes (en francès són encara més belles: és natural...), i em sembla una idea, una actitud, una ètica, que els escriptors i els parlants públics en llengua catalana haurien de meditar seriosament: l’amor, la lleialtat, un cert refinament. I un sentir-se’n responsable, que té una càrrega d’ètica personal i compartida.

“Jo visc d’aquesta passió –conclou Derrida– si no per França, almenys per alguna cosa que la llengua francesa ha incorporat des de fa segles. Supose que si estime aquesta llengua com estime la vida, i de vegades més de com l’estima aquest o aquell francès d’origen, és perquè jo l’estime com un estrany que hi ha estat acollit, que s’ha apropiat d’aquesta llengua com la seua única possibilitat.” ¿Què hauríem de dir o d’afegir els qui, com jo mateix i els meus companys de generació, i els d’abans i també molts de després, hem hagut de fer nostra, amb el mateix amor, una llengua que no ens van “ensenyar a cultivar”, una llengua que era pròpia i no ho era, al costat i per sota d’una altra que era l’única que sí que ens ensenyaven a cultivar com a pròpia sense ser pròpia? ¿I què hem de fer si patim, encara, aquesta forma perversa de “monolingüisme de l’altre”? No sé si amb amor, lleialtat, i una delicadesa refinada en tindrem prou. Estic segur, però, que sense molt de tot això, no tindrem res.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 28/05/2009   

Himnes, salut

Segons que explica la premsa (i supose que també una televisió que jo veig poc), divendres passat a València, al llit del riu, davant del Palau de l’Exposició i d’una tribuna extensa d’autoritats, dos mil cantants cantaren que “Para ofrendar nuevas glorias a España / nuestra región supo luchar”, si no em falla la memòria dels versos que el president Lerma i el seu partit van fer aprovar com a lletra legítima de l’Himne Regional. Els descendents de Maximilià Thous sembla que s’han enfadat, molt comprensiblement, perquè el castellà era la llengua única oficial de l’acte, i també sembla que els assistents van cantar amb més entusiasme patriòtic (o com se’n diga) la versió valenciana. Estrany país, on coses com aquesta, i de més exòtiques, poden passar i passen amb una certa regularitat. No sé si a la plaça de l’Ajuntament de València encara passa el que passava quan era plaça del País Valencià i quan era plaça del Caudillo: que la nit de Sant Josep, abans de cremar la gran falla municipal, se sentia per altaveus poderosos l’himne d’Espanya i els congregats, potser cent mil o dos-cents mil, xiulaven asprament i amb entusiasme la melodia, abans de cantar, ells mateixos i a ple pulmó, un himne que comença afirmant que ací hem lluitat per les glòries d’Espanya. Contra l’himne de la qual acabaven de xiular. Això passa a València i, com que passa a València, no passa res. Que això puga passar a Valladolid o a Sevilla, és inimaginable. O a Barcelona o a Bilbao, però no pels xiulits primers sinó per la lletra segona. Qui ho puga entendre sense un doctorat en psiquiatria nacional o política, que ens ho explique, per favor. Davant d’aquestes divisions de l’esperit (més o menys allò que en grec es diu esquizofrènia), la xiulada de pocs dies abans al camp de Mestalla era una mostra de salut relativa, d’un punt incert de coherència psíquica: allà no haurien ofrenat glòries a Espanya després de xiular-ne sorollosament l’himne. Estrany país, el País Valencià, i estrany país Espanya, a la vista dels himnes amb versos o sense i de les febres diverses que provoquen. No tan estranys, si hom observa quins són els símptomes, i quina és i d’on ve la malaltia.

Joan F. Mira | El Temps | 26/05/2009   

El Temps que corre

Corre el temps de manera accelerada, més veloç com més va, més ràpidament com més passen els anys, que ací són anys de cinquanta-dos setmanes. No puc entendre com ha pogut ser, com hem pogut arribar als vint-i-cinc anys d’aquest setmanari sense deixar-nos en el camí les plomes o la pell, sense caure en la banalitat ni en la ruïna, sense morir pel camí, sense tancar la botiga tal com molts esperaven i potser esperen encara. El temps del Temps ha passat com un sospir, com una alenada llarga, o potser com una respiració continuada de cos viu, potser com un miracle, o potser com la resposta a una necessitat, no li busquem una explicació única. Si en té alguna, és sobretot la constància del seu editor, del qual no puc parlar ací amb entusiasme precisament perquè és massa amic meu. El quart de segle del Temps passat, tot aquest temps que ha corregut El Temps, és obra en primer lloc d’una persona obstinada, però no només d’una. Han sigut vint-i-cinc anys que han vist passar per les sales de redacció i pels despatxos un seguit de persones que, totes juntes i amb els seus historial, farien possible la meitat dels setmanaris d’Europa. Per ací han passat i han treballat aprenents de periodistes en camí de dominar sòlidament l’ofici, perquè la redacció del Temps ha estat segurament la millor escola professional que ha tingut mai el nostre país. Han passat directors, redactors, columnistes, fotògrafs, maquetadors, personal de gestió i administració, tota la gent que passa per una empresa com aquesta, i tots hi han treballat per alguna raó més que guanyar-se honestament un sou: tots sabien que ací calia posar un suplement de fe i de confiança, un suplement de servei a un país. Sense això, aquest setmanari segurament hauria tingut una vida curta, no hauria arribat a aquesta edat que, en plena joventut, comença ja a ser respectable. Qui recorde, com jo, aquells primers mesos i primers anys, tan precaris, amb màquines d’escriure mecàniques, amb tisores i paper cel·lo per a fer les maquetes, amb corredisses a la impremta, sense experiència, sense res més que les ganes de fer les coses tan bé com sabien, qui recorde això o ho puga imaginar, sabrà com era d’improbable tirar endavant aquella criatura. I allà on tantes publicacions, tants setmanaris, tants projectes, han fracassat i han tingut vida efímera, El Temps ha tingut vida llarga i saludable. I l’ha tinguda a València i des de València, i sense suport públic o institucional dels nostres governs successius, més aviat el contrari (Lerma, Zaplana o Camps ja haurien escanyat la criatura), i amb més i més problemes que no cal recordar. Si el temps ha corregut ja un quart de segle, i El Temps ix al carrer cada setmana, deu ser per alguna cosa, potser perquè fa un paper que cap altra publicació ha sabut fer.

I ací, abans en pàgines interiors i des de fa molts anys en aquesta última pàgina, he publicat jo més d’un miler d’articles, comentaris, columnes, petits assaigs, impressions, improperis, papers de viatges, soflames i exabruptes, emocions personals o compartides, cavil·lacions o sensacions, tot allò que em venia de gust escriure i que pensava que alguns lectors, pocs o molts, trobarien també gust a llegir. Vint-i-cinc anys, restant alguna interrupció o parèntesi, fan prop de mil dos-cents articles meus, que tots junts omplirien (he fet un càlcul aproximat d’equivalències) uns deu volums de tres-centes pàgines, tres mil pàgines de llibre o potser més. Imaginar-ho, per pura vanitat visual, em produeix una sensació agradable, un sentit de satisfacció per tant de paper escrit, i escrit a gust i amb gust. El Temps i jo hem recorregut ja un quart de segle, El Temps és jove, jo m’he anat fent vell, però hem mantingut inalterable una forma d’amor i de lleialtat. Probablement no hauria d’haver escrit aquesta pàgina d’aquesta manera i amb aquestes paraules, però els assegure que no ho tornaré a fer fins que passen uns altres vint-i-cinc anys.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 21/05/2009   

El tren que vola

El primer ferrocarril que va conèixer València va ser el que anava al Grau, el 1852, que va quedar immortalitzat amb aquells versos que comencen: “Gloria al Ferro-carril que nos pasa / Desde el Grau a Valensia del Sit; / Del vapor els oits nos traspasa / El chiulit, el chiulit, el chiulit”.  I el xiulit del vapor, que ja és un xiulit de museus sonors, com el vapor és de museus impalpables, va ser per a mi acompanyament d’anys, de llargs viatges nocturns a Barcelona, a conspirar amb amics roigs i separatistes, d’andanes d’estació del Nord, d’estació de França, d’estació d’Austerlitz en matinades fumoses. Aquelles locomotores poderoses, negres, una força immensa i elegant, el foc de les entranyes, el vapor, el xiulit, van inspirar poemes per a la història de la literatura, pintures i dibuixos per a la història de l’art. El primer ferrobús o el primer talgo ja no inspiraven res. I els viatges còmodes i curts tampoc no  formen cap dipòsit en la memòria. El meu més llarg va ser, pels primers anys setanta, entre Szeged i València. Szeged és una ciutat hongaresa, prop de la frontera amb Romania (no em pregunten què hi feia jo, per allà), i el viatge va durar exactament cinquanta-sis hores en segona i sense llit ni llitera. Ara, passats tants anys, el tren que em porta a Barcelona sol ser diürn, més confortable i més ràpid, i amb la xerrameca contínua pels mòbils com a soroll insuportable i continu. No corre encara, ni correrà en molts anys, amb l’alta velocitat espanyola que permet volar a Madrid des de tants llocs i des de tants llocs a Madrid. El meu tren, que no vola, encara ha de fer part del trajecte per una via centenària i única, marginal, perifèrica, fora del gran designi dels successius governs d’Espanya. Potser Camps i Montilla n’han parlat, aprofitant un partit de futbol, i tornarà a quedar tot en una conversa sense efectes, com sempre que parlen els qui no tenen l’únic poder que compta, que és poder de l’estat. Potser haurem de tornar a cantar, com a consol, que “De Castelló a Almassora / hi ha un tren que vola, / i per això li diuen / la Panderola”. Almenys tindrà la gràcia del folklore, i l’emoció de la història. Més val això que no res.

Joan F. Mira | El Temps | 19/05/2009   

La matança dels porcs

No la matança del porc, la festa gloriosa que la burocràcia de la sanitat pública ha aconseguit destruir. No aquell ritual de veïnat i de poble, on l’animal benèfic era degollat, soflamat, escorxat i fet a trossos tal com manava la història i la cultura. I després es convertia veloçment en cansalada, pernils, llomello, embotits, i en aquells retalls que, fregits en olles de coure, eren l’almorzar suculent i comú. En fi, què hi farem, el porc domèstic, el porc comunitari, era l’emblema d’una civilització, no el porc de granja massiva, que inevitablement, fatalment, l’ha hagut de substituir. El porc ha estat, segles i segles, l’animal més agraït i aprofitat, la bèstia bruta exteriorment que produeix la més gran quantitat de vianda saborosa i neta. L’animal que el Nostre Senyor envià a una gran part de la humanitat, de la Melanèsia al Mediterrani, de la Xina al Bàltic, per a ser aprofitat fins a l’última engruna, fins als pèls, les orelles, els budells i les potes o peus. El porc és una de les grans meravelles de la creació, de la domesticació d’animals i de la producció d’aliments per a l’ús i el plaer dels humans. I jo no he arribat mai a entendre, siguen quines siguen les interpretacions dels antropòlegs (algunes, com les de Marvin Harris, tan populars com discutibles), per què hi ha pobles, cultures o religions que prohibeixen rigorosament la carn de porc, que consideren l’animalet com a bèstia immunda, que perceben com a infinitament repugnant un mos de pernil dolç o de pernil sec. Ja se sap que Moisès va establir aquelles prohibicions en matèria de dieta, contra els animals que no ruminen i tenen l’ungla partida (el porc en primer lloc), contra el peix sense escata (tan bo com és un suc d’anguiles...), i no sé si també contra els conills i algunes altres bèsties saboroses. Molt bé, els seguidors de la lletra de la llei s’ho perden, siguen jueus practicants, evangelistes rigorosos, adventistes i altres congregacions, o siguen musulmans complidors puntuals dels preceptes de Mahoma. Algun motiu, potser algun recel sanitari, devien tindre les prohibicions originals (la voluntat divina, en aquesta matèria, no intervenia per res: Déu no és tan cruel que ens prive d’una font de plaer i de proteïnes tan sensacional), però és segur que les possibles raons higièniques antigues no tenen ja cap sentit ni fonament. Sempre, però, hi ha qui és capaç de trobar-ne, de raons noves que justifiquen el rigor sectari, siguen els bisbes catòlics en matèria de sexe, siguen els islamistes en matèria porcina.

Aquesta darrera afirmació no és resultat de cap prejudici meu, sinó d’alguns fets constatables. Una epidèmia de grip, per exemple, molt més perillosa en la premsa que en la magnitud i gravetat dels casos, ha servit per portar a la mort violenta centenars de milers de pobres porcs egipcis. L’Alcorà, en la sura anomenada Al-Bàqara (“La vaca”), que és la segona del llibre sagrat –la primera després del proemi–, i que forma un capítol fonamental i perfectament bíblic, concreta la prohibició de Moisès, i afirma que Al·là només ha prohibit menjar “carn d’animals que estiguen morts, i no matats ritualment al davant vostre, i la sang i la carn de porc o altres porcins, i tampoc si s’ha oferit a altres deïtats”. De tota manera, “si algú es veu en necessitat, no pel desig o per contradir, aquest no peca. Al·là és sempre Perdonador, Misericordiós” (Traducció de Míkel de Epalza). Al·là, beneït siga, és molt més misericordiós que molts dels seus seguidors actuals, que aprofitant que aquesta grip que corre es diu (es deia) porcina, han convençut el govern egipci de matar en pocs dies tots els porcs del país. Evidentment, els porcs d’Egipte no eren propietat de fidels musulmans sinó de cristians coptes, que són vuit o deu milions. Però els cristians egipcis, com els pocs cristians que van quedant ja als altres països islàmics, no són precisament objecte de misericòrdia, sinó de noves limitacions de drets, d’agressions i de persecucions. I vist que, segons els islamistes locals, la grip porcina és un càstig que Déu envia als infidels, als menjadors de carn immunda i prohibida, el govern decretà el porquicidi massiu. La salut pública, abans com ara, no hi té res a veure. El Déu del cel tampoc. I els pobres animals, molt menys encara. És una matança, com sol passar, ben brutalment humana.