Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 14/05/2009   

El vent

A causa d’una cita pública amb el meu amic Dante Alighieri i la seua Divina Comèdia –a Barcelona i a la mateixa hora–, no vaig poder assistir al concert commemoratiu de Raimon divendres passat a València, i ho he lamentat ben profundament, per ell, i sobretot per mi. M’hauria reconfortat escoltar-lo, aquell dia, acompanyats de gent coneguda o no, dels qui vam ser testimonis dels primers anys del gran cantant, i de joves que l’han conegut fa poc de temps, ja com a mite vivent. No sé com es devia sentir ell mateix, cinquanta anys després d’aquell dia, també mític, en què el vent li pegava en la cara, damunt d’una moto, i algun esperit o arcàngel de la música, li va enviar la cançó amb el crit i les poques paraules eixides de les vísceres de l’ànima. Durant uns pocs anys, massa pocs, l’esperit del món, o l’esperit del temps, tal com hauria pensat el doctor Faust de Goethe, degué mirar benèvolament aquest país dels valencians i ens va fer uns quants regals, amb nom de persona. Si no és per obra sobrenatural, no s’entén que en tan poc de temps, i amb tan escassa probabilitat prèvia, aparegueren entre nosaltres Vicent Andrés Estellés i Joan Fuster escrivint aquells versos i aquells llibres, que apareguera Raimon component i cantant aquelles cançons llegendàries, i alguns noms més que m’estalviaré de dir, i tot allò que entre tots –que érem pocs– vam ser capaços de fer. La història recent no ho permetia, l’època ho feia improbable, i tanmateix van sorgir les persones, els llibres, i les cançons de Raimon. Qualsevol explicació racional és del tot insuficient, perquè els miracles no s’expliquen. Raimon cantant contra el vent, més que al vent, perquè el vent sempre l’hem tingut en contra. Passe el que passe, gràcies a aquells miracles, al miracle de Raimon contra el vent, tots hem pogut ser una mica més dignes. Aquests cinquanta anys, el vent de la història semblà un moment que bufava a favor nostre, després pareix que ha tornat a girar-se en contra, i de vegades és ja com una ventada funesta que arrossega plàstics bruts, papers i pols, que ens encega i ens vol impedir qualsevol futur de dignitat pròpia. Llavors, tornem a llegir alguns llibres, tornem a escoltar Raimon, alcem el cap, i continuem caminant.

Joan F. Mira | El Temps | 12/05/2009   

Anson i els missioners, la sida

Vaig recollir, abandonat en el seient del tren, un diari d’aquells que jo no compraria mai. Curiositat discretament morbosa, o simple interès per saber, de tant en tant, què escriuen “els altres”. Això era poc després del viatge poc gloriós del papa Benet XVI a l’Àfrica, i de les declaracions menys glorioses encara que hi va fer sobre la sida i els preservatius, unes declaracions sense seny, paraules de mala doctrina cristiana, insensibles al dolor. I a les pàgines d’opinió del diari, hi havia un article del senyor Luis María Anson, membre de la Real Academia Española, amb el títol “La Iglesia y el sida”. El senyor Anson, director de diversos diaris, és un personatge exemplar, no solament de l’Academia i de la premsa, sinó d’allò que, amb paraules del xinès Lu Hsun, en diríem la “classe intel·lectual” espanyola, amb capital a Madrid. Que és una sola classe, compacta i potent, dins de la qual les distàncies ideològiques queden disminuïdes o esborrades per una complicitat més profunda o més alta. He coincidit amb l’acadèmic Anson en reunions dels jurats dels “Premios Nacionales” de literatura, al Ministeri de Cultura, on em toca acudir de tant de tant en representació de l’Institut d’Estudis Catalans. El senyor Anson, invariablement, és qui més parla de tots, i sobretot és el més escoltat: alts càrrecs del Ministeri, socialistes inclosos, callen quan parla Anson, escolten embadalits, i somriuen amb plena sintonia. I Anson explica, per exemple, les seues visites a Rafael Alberti quan vivia a Roma, i recita sonets als pits preciosos de la dona del poeta. Eren amics, espanyols per damunt de tot, i si Alberti era comunista i Anson monàrquic i rigorosament conservador, això comptava ben poc. Cosa que, d’altra banda, em sembla perfecta i no hi tinc res a dir. Ací, això, sembla que no sabem fer-ho. Doncs bé, explica Anson, en l’article de fa poques setmanes, que a l’Àfrica i en altres parts del món qui realment atén i cuida els malats de sida i d’altres afeccions, són els missioners catòlics, monges, frares i capellans. Que als hospitals africans no s’ha trobat mai militants comunistes servint els malalts terminals, ni cap d’aquests manifestants que “vociferan contra la Iglesia”. Que els missioners i missioneres vessen el seu amor sobre els leprosos, els malalts de sida, els moribunds, als ancians sense sostre, els desfavorits i els desemparats. Fins ací, té tota la raó del món, i cal reconèixer molt honestament que són els religiosos (catòlics i, supose, també alguns protestants) els qui amb més constància, amor i sacrifici dediquen la vida als dissortats. Massa sovint, el prejudici ens porta a ignorar la magnitud, el valor, l’heroisme, de l’acció de tants milers d’homes i dones que, també massa sovint, han de suplir la inacció de governs corruptes, insensibles o simplement ineficaços i sense recursos. És així, i jo mateix n’he estat testimoni directe.

Però llavors, l’altra cara del senyor Anson apareix cap al final de l’article: “El Papa cree que la mejor forma de combatir el sida en África es la monogamia y la fidelidad. No ha tenido en cuenta lo estupendas que están las negritas y lo difícil que tiene que ser, ante el espectáculo de tanta belleza y atractivo, que los negros politeístas y polígamos practiquen la virtud de la monogamia”. L’alt intel·lectual, acadèmic, intel·ligent, bon escriptor, amic d’Alberti, l’home que, quan parla, autoritats i col·legues escolten reverents, es deixa anar de la manera que vostès acaben de llegir. A aquesta forma indigna de frivolitat i de menyspreu, per no emprar adjectius més grossos. El papa de Roma, això és obvi, predicava fantasies impossibles, perilloses, que podrien tindre resultats funestos. I el senyor Anson, d’altra banda, ignora un fet substancial: que els mateixos missioners que tant admira solen fer ben poc cabal de les prèdiques del papa en aquesta matèria. Els missioners no són ni tan frívols ni tan papistes com Anson, i són més admirables del que pensa l’acadèmic. La major part dels missioners saben molt bé què han de fer, i ho fan, a pesar dels sermons del papa. Anson no ho sap, jo sí.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 07/05/2009   

Carretera

Fa poques setmanes vaig saber, pels diaris, que el cèlebre rotllo mecanoscrit iniciava, des de la Universitat d’Iowa on reposa, un viatge per museus o exposicions. Una notícia sense importància però que em va fer buscar el volum de Penguin Books comprat i llegit fa trenta anys. L’he rellegit amb calma, i m’ha tornat a sorprendre  la potència llampant de la prosa, la pura bellesa del text: “Una eternitat densa i com arnada es covava en aquell saló boig i marró amb l’empaperat trist de les parets, el llum rosa, les cares excitades” (traducció meua, sobre la marxa). O quan caminava “cantant i gemegant i menjant-me les estrelles i degotant els sucs del meu cor gota a gota sobre l’asfalt calent.” O allò, definitiu: “Eei, Sal, hem d’anar, i no deixar d’anar fins que hi arribem.” “Però on anem, tio?” “No ho sé, però hem d’anar-hi.” I les sessions glorioses de jazz, les nits de Denver o de San Francisco, la carretera sempre, que se suposa que representa una època, aquells que eren joves i perduts fa seixanta anys. Diu la llegenda que Jack Kerouac, alimentat d’inspiració, de café i de benzedrina, va seure davant de la màquina i, en un esclat d’energia creativa, va escriure d’una tirada el rotllo de quaranta metres d’On the Road, que l’hauria de fer famós per sempre. Molts anys després, qui sap si encara sota aquella fascinació, a Los Angeles un amic i jo vam agafar un cotxe, gran com un portaavions, i vam passar prop de quinze dies en la carretera, per la frontera mexicana, pels deserts d’Arizona, per Texas i Louisiana, fins arribar a l’Atlàntic per Florida. I allà, ja sol, vaig agafar un autobús Greyhound i vaig completar el camí, més carretera encara, fins al carrer 42 de Nova York. Segurament era ja massa tard i jo no era prou jove, probablement no vaig saber trobar l’esperit que calia, però en tornar a casa no hi hagué inspiració capaç de fer-me escriure una novel·la de carretera. Diuen que el rotllo esgrogueït d’On the Road és incomplet, perquè el final se’l va menjar un gos. A mi, un altre gos, o el mateix, em degué devorar el rotllo sencer. I això em salvà, potser, d’escriure alguna mala imitació com se n’han escrites tantes. O de creure que jo també podia desvelar el misteri de la carretera. Que en aquest país nostre, tan petit, no és cap misteri.

Joan F. Mira | El Temps | 05/05/2009   

La foguera i la llengua

Discurs 23 d’abril de Juan Marsé en el lliurament del Premio Cervantes, davant del rei i la reina, del president del govern espanyol i senyora, d’altes autoritats i representacions, vestit de jaqué i amb medalla grossa. Bon discurs, no hi ha res a dir. Bon escriptor, encara que no és del tot del meu gust. Un novel·lista producte del seu temps i lloc (potser producte limitat, per tant...), creador d’històries i de personatges de potència notable. Un home amb fama merescuda de robustesa personal i moral. Té seguidors entusiastes, i els mereix. S’ha trobat, sense buscar-ho, envescat en polèmiques que no eren les seues. I diu: “Como saben ustedes, soy un catalán que escribe en lengua castellana. Yo nunca vi en ello nada anormal. Y aunque creo que la inmensa mayoría comparte mi opinión, hay sin embargo quien piensa que se trata de una anomalía, un desacuerdo entre lo que soy y represento, y lo que debería haber sido y haber quizá representado.” Molt bé, fins ací, res a dir, com a qüestió de principi, i com a dret personal a triar llengua. Tot i que ser català i escriure en castellà no el fa tan “original” com, en un altre lloc, el mateix Juan Marsé diu que és: n’hi ha tants que fan el mateix, que l’originalitat és poca. Fet i fet, els molts i molts autors catalans en castellà tenen bon nom a Barcelona i a Madrid i a tot el regne d’Espanya, venen molts més llibres que els seus col·legues i compatriotes que escriuen en català, i fan cues més llargues per firmar exemplars a Barcelona el dia del llibre. Si algun d’ells, malgrat tot això i molt més, es considera “víctima”, ja té gràcia la cosa...

Una altra qüestió és que Marsé no veja res “anormal” en el fet d’escriure en castellà, si considerem el que explica a continuació. Que és aquesta història exemplar i terrible: “Debo hacer constar que en casa de mis padres apenas había una docena de libros. Antes hubo muchos en lengua catalana, según mi madre, pero,después de una purga preventiva por razones de seguridad, sólo quedaron dos... Los demás libros habían sido sacrificados en una hoguera nocturna, en el jardín de una convecina... Era poco después de acabada la guerra, yo debía de tener siete años, pero recuerdo muy bien la fogata en medio del pequeño y sombrío jardín, los libros abriéndose al calor como flores rojas, las páginas desprendidas arrugándose y bailando sobre la cresta de las llamas... Entre los que quedaron en la pequeña librería casera, salvados porque eran en lengua castellana recuerdo cuatro o cinco títulos...” Fins ací el record del gran Marsé, quan era un petit Joanet o Juanito. A casa hi havia molts llibres en català, i en acabar la guerra van ser cremats en una foguera al jardí, sacrificats, diu, per raons de seguretat. I els llibres que van quedar, eren en llengua castellana. Rarament, en la història d’Europa, la llengua dels llibres ha estar un risc per a la seguretat domèstica, rarament s’han llançat llibres a la foguera només per estar escrits en l’idioma del país, rarament una família ha hagut de cremar els llibres en la llengua pròpia i salvar només els llibres en una altra llengua. I així, per aquesta acumulació de rareses tan poc normals, tan monstruoses i tan excepcionals, el petit Juan Marsé es va criar en una casa on només podia llegir llibres en llengua castellana. Si no haguera passat el que va passar, si no hagueren hagut de cremar els molts llibres en llengua catalana, si el nen Marsé i l’adolescent Marsé s’haguera educat en una escola de la Generalitat i no del franquisme, si haguera llegit habitualment en la llengua dels llibres cremats, qui sap si no hauria escrit també en aquesta llengua de lectura escolar i domèstica. I dit això, vist allò que, segons ell mateix, va passar, i tot el que aquells fets representen, potser el fet d’haver adoptat el castellà com a llengua literària pròpia sí que té un punt d’“anormalitat”, o almenys d’anormalitat d’origen. “Yo nunca vi en ello nada anormal”, diu l’autor premiat. ¿No hi veu cap anormalitat, ni tan sols recordant la foguera on van cremar els llibres que ell no va poder llegir?

Joan F. Mira | El País | 05/05/2009   

Camps y el sastre perfecto

Enllaç original

Los valencianos tenemos ya hace años (quizá siglos) un grave problema sin resolver, entre la metafísica y la teoría del conocimiento. Un desajuste muy serio entre la realidad, su percepción y los conceptos y términos que se supone que la reflejan.

Por ejemplo, cuanto más atrás vamos en todas las listas de renta per cápita, inversiones públicas, productividad, educación, salud y otros detalles, más ciudadanos hay perfectamente convencidos de que somos la envidia de España, de Europa y del mundo entero. La región que "avanza en marcha triunfal", según reza la letra del himno oficial; la "comunidad líder", según la propaganda insistente del PP y de sus brazos armados en la prensa y en la televisión. Ya somos de los últimos en todo, del pelotón de los retrasados y los pobres, pero la mayor parte del electorado sigue imaginando que somos muy veloces y muy ricos. Según como se mire, es un problema que circula entre la crítica de Kant y el surrealismo.

"La pintura abstracta vuelve la espalda a la realidad; el surrealismo no; el surrealismo la presenta con una perfidia indecorosa, la priva del último y más pequeño prestigio que le quedaba: la verosimilitud". Eso afirmaba Joan Fuster en El descrèdit de la realitat, un libro que no se explica cómo pudo escribirlo un joven abogado de Sueca allá por el 1955. Medio siglo después, el surrealismo, en el país de Fuster, ha pasado directamente a la política, y a la visión que el país recibe de sí mismo.

Porque en el País Valenciano parece que la realidad no cuenta, al lado de la propaganda: la realidad ha perdido todo crédito, comparada con la alucinación. Retrocedemos en casi todo, hasta en la ética y la estética, mientras la propaganda afirma que avanzamos ejemplarmente y sin cesar. Éste es nuestro surrealismo, que presenta la realidad como irreal y, por tanto, "la priva del último y más pequeño prestigio que le quedaba". Y los ciudadanos, plácidamente alucinados, votan una y otra vez por la "perfidia indecorosa".

Y pasando del surrealismo a la filosofía, quienes recuerden algo del Kant que estudiaron (poco) en el bachillerato, recordarán también aquello de los juicios sintéticos a priori. Siempre se ha dicho, explica Kant, que los juicios han de ser o bien analíticos, y por tanto a priori, o bien sintéticos y a posteriori.

En los primeros, hacemos una afirmación basada en un análisis previo conceptual, como cuando decimos: "Los políticos honestos no aceptan regalos interesados". En realidad, no afirmamos nada que no supiéramos de antemano, ya que la definición de "político honesto" incluye el hecho o condición de no aceptar tales obsequios. En los segundos, el juicio se basa en laobservación empírica de los hechos: miramos qué pasa, y después –a posteriori– lo relacionamos, y podemos asegurar, por ejemplo: "Algunos políticos valencianos han aceptado regalos interesados". Con ello, si realmente es fruto de la experiencia, habremos ganado algún conocimiento nuevo sobre la realidad.

El problema, cavilaba Kant, es si hay también juicios que sean medio y medio, una cosa y otra, es decir, sintéticos y a priori: que sean resultado de la razón y que al mismo tiempo nos digan algo nuevo sobre el mundo.

La cosa es un poco complicada, o lo parece de vez en cuando, y, de hecho, ha dado pie a mucha literatura. Incluso literatura divertida, como la que aplican Daniel Klein y Thomas Cathcart, filósofos de Harvard, en un libro, Platón y un ornitorrinco entran en un bar, que es un pequeño manual de filosofía explicada con ayuda de historietas y chistes. Uno de los cuales, en el capítulo dedicado a Kant, muestra lo que puede pasar cuando se confunden las afirmaciones sintéticas a posteriori con las analíticas a priori.

Eso era, pues, que un señor se prueba un traje hecho a medida y le dice al sastre: "Necesito que me acorte esta manga: ¡es cinco centímetros demasiado larga!". "No, ya verá, doble el brazo así, y la manga le sube", dice el sastre. "De acuerdo", dice el cliente, "pero ahora, fíjese en el cuello: ¡cuando doblo el brazo, el cuello me sube hasta el cogote!". "No pasa nada", dice el sastre, "levante la cabeza y échela hacia atrás: ¡perfecto!". "Pero ahora el hombro izquierdo me queda 10 centímetros más bajo que el derecho", dice el hombre. "Ningún problema", dice el sastre, "incline el tronco a la derecha y los hombros se le igualarán". El hombre sale de la sastrería con el traje puesto, un brazo doblado hacia afuera, la cabeza echada hacia atrás y el tronco inclinado a la derecha, caminando de manera espasmódica. En ese momento lo ven dos transeúntes, y el primero dice: "Mira ese pobre hombre contrahecho: ¡se te encoge el corazón!". "Sí", dice el segundo, "pero su sastre debe de ser un genio: el traje que lleva le sienta maravillosamente bien".

Siguiendo la exposición de los autores, y añadiendo un poco de literatura, podemos observar qué fácil es confundir los términos de la cuestión. Para los transeúntes que lo ven, afirmar que el sastre es muy bueno porque el traje le sienta tan bien a un cuerpo contrahecho es un juicio sintético, derivado a posteriori de su experiencia. Para el sastre, afirmar que el traje que ha hecho es perfecto para el cliente también deriva, aparentemente, de la experiencia, pero de donde procede en realidad es de la idea de que cualquier traje que él haga será, a priori, perfecto, ya que será el cliente quien adapte el cuerpo al traje.

Eso mismo debe de pensar cierto político valenciano, muy honorable, cuando asegura que aquello que ha recibido como obsequio (trajes de alta sastrería, por ejemplo: un ejemplo elegido al azar) no puede afectar a su propia honestidad. Porque la honestidad propia es incompatible con la aceptación de regalos interesados, sean trajes o no. Pero como es un político honesto, la constatación empírica de la existencia del obsequio tiene que ser efecto de una confusión en los términos: o los trajes no pueden ser regalo (¿los pagó?) o han de ser un regalo de tal especie (¿amistad pura y desinteresada?) que no sea incompatible con la honestidad del político. Es cuestión de saber qué cuenta más, si el análisis o la síntesis, a priori o a posteriori, y cómo se combina todo junto. Ustedes quizá no lo vean claro, pero es clarísimo. Tan claro como un cuadro surrealista. Y el resultado, según dicen, es que el PP valenciano aumenta sus expectativas de voto. Kant no tiene la culpa. Los surrealistas tampoco.

Joan F. Mira | Avui | 02/05/2009   

Llegint Dante, o Proust

Enllaç original

Per raons que ara no són del cas (quatre sessions comentant i explicant la Divina Comèdia davant d’un públic de centenars de persones), he tornat a dedicar un grapat de setmanes a la companyia constant i antiga del meu Dante Alighieri. A estones, en privat i en públic, amb la presència addicional del gran Vittorio Gassman recitant amb passió els versos del poeta. Llegir Dante no és només recomanable, és necessari, perquè si hi ha en la literatura allò que se’n sol dir una “novel·la total”, és la Comèdia, i qualsevol altra és només una aproximació. Una novel·la en vers, però novel·la: una novel·la de viatges, o més aviat del “gran viatge”, com l’Odissea d’Homer, o qui sap si també com el Quixot i com l’Ulysses de Joyce. En la Comèdia, des de les primeres jornades del viatge als altres mons, l’amor i l’aventura de la vida són presents d’una manera i amb unes paraules i unes imatges com cap escriptor no havia creat abans, i possiblement ningú no ha fet després. Des de l’inici de la baixada als inferns, fins a la contemplació de la glòria més alta al paradís. En el primer cercle sota terra, el més superficial perquè el pecat és més lleuger i comprensible, hi ha els condemnats per la passió de la carn, esperits que, tal com en vida s’havien deixat arrossegar, volen ací arrossegats per una ventada furiosa, i el visitant aconsegueix que una de les parelles s’ature i el salude.  “Criatura benèvola i amable / que, per l’aire fosc, véns a visitar / els qui  tenyiren la terra de sang”, li diu Francesca da Rimini a Dante viatger, en el cant V de l’Infern, en versió meua no sé si molt o poc recomanable.

Dante, en veure de qui es tracta, demana que li explique com van caure Paolo i ella (Paolo i Francesca: una de les parelles eternes dels amors europeus de tots els segles) en la passió que els duria a la mort, i ací la narració del poeta és també un cant al poder de la lectura, a la força de la literatura com a impuls de la vida. Pregunta Dante: “Però en el temps d’aquells dolços sospirs, / amb quins senyals, i com, va fer l’amor / que coneguéreu els incerts desigs?” Francesca, que ha aturat un moment el vol etern en la tempesta dels condemnats per luxúria, explica el fet, la passió que arribà a provocar la lectura: “Un dia estàvem, per plaer, llegint / com s’encengué l’amor en Lancelot; / estàvem sols, sense recel de res. / Moltes voltes, la història que llegíem / ens feia alçar els ulls i empal·lidir; / i arribàrem al punt que ens va fer caure: / quan vam llegir que els llavis desitjats / eren besats per un amant tan alt, / aquest –que no s’allunye mai de mi!– / em va besar la boca, tremolant.” Pobres lectors.

“La bocca mi basciò tutto tremante”: cal imaginar l’escena, els dos joves llegint asseguts en un banc, potser al costat d’una finestra, els dos sols, la pal·lidesa creixent, l’emoció contagiosa dels amors de Lancelot i Ginebra; i Paolo, pobret, pres de tremolors en llegir l’escena del bes i acostar ell mateix els llavis a Francesca. Ella recorda, discretament, la continuació ben previsible: “I aquell dia, ja no vam llegir més.” Un vers que tanca l’escena de manera simplement genial: llegien, es besaren, ja no pogueren llegir més.  Eren molt joves, eren cunyats, i el marit d’ella i germà d’ell els despatxà tots dos a punyalades, sense cap consideració pels fonaments literaris del cas. I com que la mort violenta els va sorprendre en dolcíssim pecat, la justícia divina els hagué de condemnar a l’infern: la menor ferocitat possible d’infern, però infern. Així ens pot passar a molts dels qui pequem per excessos de lectura. Llegir pot ser fatal, però confiem que no tant com per caure en cap cercle dels inferns d’ultratomba. Esperem que, salvats pel poder diví de la literatura, ens trobem tots al paradís, sense perills i cantant al·leluia: que així siga. I si no ha de ser així, llegirem de tota manera, qualsevol que siga el resultat. Llegirem Dante i Homer, llegirem Proust, si pot ser.

Ja se sap, d’altra banda, que en aquest temps de tanta distracció i en aquest país nostre de tan escassa lectura consistent, la clientela consumeix qualsevol producte del mercat editorial, a condició que no siga “pesat” ni obligue a fer algun esforç sostingut. Temps perdu per llegir La recherche, aquest temps nostre, encara que a Barcelona  o a València siguen dies del llibre i fires del llibre: dia de firmes d’autors dits “mediàtics”, fira d’enciclopèdies, tebeos i vanitat, dies de llibres efímers que seran oblidats, dia o fira de negocis potser, cosa molt necessària ja que sense negoci tampoc no podríem llegir. I llegir llibres, a més de ser una activitat perillosa, pot tindre gran utilitat. Quan, als 22 anys, Marcel Proust va decidir que no seria mai ni advocat ni metge, es va plantejar molt seriosament el sentit de la vida: quina utilitat té ser escriptor? Li confiava a la cèlebre Céleste, la criada: “Ah, Céleste, si jo estiguera segur de fer amb els meus llibres tant de bé com el papà ha fet pels seus malalts!” Qui ho havia de dir, que Marcel es preocupava pel profit dels seus futurs lectors tant com el doctor Proust, autor de trenta-quatre obres mèdiques, com ara Les éléments d’hygiène on explica a les jovenetes en flor la manera de millorar la salut amb exercicis simples i agradables, una mena d’aeròbic avant la lettre per a senyoretes amb camisó llarg o roba de mussolina.

El problema, doncs, no és la voluntat del fill Marcel, que bé volia ser útil als lectors. El problema és quan llegir-lo, i com. Robert Proust, germà de l’escriptor, ja deia que per a llegir La recherche cal estar molt malalt, o trencar-se una cama: amb això la utilitat queda molt restringida. No crec que calga arribar a casos tan extrems: jo vaig llegir els tres volums de l’edició de La Pléiade sense malaltia ni os trencat, 3.500 pàgines, i no em va passar res. Al contrari, crec que és una lectura terapèutica: cura la malaltia de voler escriure massa bé, cura la vanitat, i és molt útil per a la modèstia moral. És cert que les frases són llargues, i Alain de Botton, un suís anglès, va descobrir fa pocs anys la més llarga de totes (quatre metres de longitud), i explicà això i més coses en un llibre: Com Proust pot canviar la vostra vida. Pot canviar la vida, en efecte. I llegir Proust no és, com escrivia Fuster, l’equivalent de mastegar xiclet: és una esplèndida higiene literària, i una manera incomparable de saber què no s’ha de fer per a ser una miqueta feliç en la vida.