Joan F. Mira | El Temps | 17/03/2009   

Sobre pintors i museus

No tinc cap prevenció especial contra allò que se’n sol dir art modern (com en Institut Valencià d’Art Modern, IVAM) o art contemporani (com en Museu d’Art Contemporani de Barcelona, MACBA), que supose que són la mateixa cosa. Sovint, en un percentatge molt alt de les pintures, de les escultures, i sobretot del que en diuen instal·lacions, o potser performances i altres derivats del món de l’espectacle, estic del tot segur que el valor rigorosament estètic és un component secundari, menor, inexistent, i estic segur també que en pocs anys la immensa major part d’aquests productes seran del tot oblidats. Aquest art contemporani (com, d’altra banda, l’art de tots els temps, supose) està compost d’una minoria de productes de consistència indubtable, i d’unes infinites banalitats insubstancials: la diferència és que, ara, la insubstancialitat ocupa gairebé tot l’escenari, omple museus, consumeix una proporció desmesurada de diners públics, i així l’estafa massiva va entretenint el personal i donant de menjar a galeristes, crítics, especialistes i altres beneficiaris de la comèdia habitual. Fins el punt que, en tan gran confusió, resulta sovint complicat separar el bon gra alimentici, en aquesta collita universal, dels munts immensos de palla barata. Barata, però que es pot vendre a preu de cereal de primera. I al mateix temps, ai dolor, obres sublims innombrables dels segles passats dormen el son dels justos en racons de museus on, per falta d’espai o de publicitat o de tot, a penes si és possible trobar-les, penjades en parets carregades d’altres pintures glorioses. Fet, per a mi escandalós, que es pot comprovar només fent, el mateix dia, una visita a dos museus emblemàtics, el (o la) Tate Modern, de Londres, i la National Gallery de la mateixa ciutat. Déu els conserve molts segles tots dos, per benefici i profit de milions de turistes.

La Tate Modern és un museu exemplar d’art contemporani, no hi ha res a dir: l’edifici és esplèndid, l’adaptació de l’antiga central elèctrica és exemplar, els espais són extensos, generosos, plens de llum, ben pensats, i les administracions públiques s’hi degueren gastar milions incomptables de lliures, atès el resultat. La caixa, doncs, és esplèndida: les sabates, són una altra qüestió. Costa entendre l’ordre conceptual de les seccions, costa (a mi em costa) donar tan gran valor a l’Accionisme vienès, als taulons de fusta de Miroslaw Balka que omplen mitja sala gran, costa entendre els espais d’uns certs “States of flux”, o acceptar la importància d’una pintura de Barnett Newman, tota roja amb una ratlla més fosca al marge dret, a pesar de l’explicació oficial: “La vasta extensió de pintura roja immodulada en aquesta obra és alhora absorbent i desorientadora. És interrompuda per una sola franja estreta de porpra que corre per tot el marge dret. Aquest zip genera una tensió a través del quadre entre presència i neutralitat, solidesa i fragilitat. La seua verticalitat també és un eco de la posició de qui el mira, ajudant a acomplir la intenció de Newman que «l’espectador davant del meu quadre sàpiga que ell mateix és allí»”. Gràcies per la teoria: davant d’un quadre horitzontal, qui sap com es deu sentir qui el contempla. I així tantes pintures insípides (a pesar de tota la literatura de què els vulguen carregar), ocupant grans espais, sales, parets, que bé mereixerien un altra presència. I alhora, a la National Gallery, el visitant ha de buscar en racons amagats, en sales estretes, en parets sobrecarregades, en llocs on queden del tot ignorats. Cal insistència i paciència per trobar meravelles com “Anna i el cec Tobit” de Rembrandt, com la petita “Madonna dei garofani” de Rafael, com el retrat dels Arnolfini de Van Eyck, com “El sopar d’Emaús” de Caravaggio, o com la “Jove davant del virginal” de Vermeer. El públic passa, no veu res, i les grans pintures que sempre seran grans queden en l’ombra anònima. Vostés poden pensar el que vulguen, jo pense que és una gran desgràcia del temps modern, o potser contemporani.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 12/03/2009   

El pianista

Això era, fa pocs dies, que vam entrar a sopar, la meua acompanyant i jo, en un restaurant italià, com n’hi ha tants pel món: es deia Verdi, i era a tocar de Bloomsbury Square, que és una de les places més delicioses de Londres, serena i quieta, amb tants ressons literaris, on havíem descansat uns minuts. El cambrer ens col·locà en una taula al costat d’un piano d’aspecte lamentable, li vaig preguntar si hi hauria música i, pensant que la proximitat seria excessiva, vam canviar de lloc. En efecte, a penes encetat l’antipasto, un senyor d’aire absent, ja d’edat avançada, va començar a tocar, sense partitura, suaument, com si la música fóra només cosa seua, ignorant el tràfec del restaurant, dels cambrers, dels clients. Al principi no vaig parar atenció a la música, però passats uns minuts li vaig dir a la meua companya que allò, sense dubte, era Bach, eren les Variacions Goldberg amb certesa. I l’home tocava com ho feia Glenn Gould, inclinat sobre les tecles, encorbat, amb el cap mig enfonsat entre els muscles, aliè a tots nosaltres, distant. El piano no era un instrument de gran concert, el so no era perfecte, però era com si això no li importara tampoc, al pianista, que enllaçava un canon i un altre canon, la fugghetta, l’andante, l’ouverture, i passada prop d’una hora rematà amb l’aria da capo. S’alçà per anar al lavabo, tornà a seure, continuà amb preludis i fugues del “Clavecí ben trempat”, i així fins que redreçà el cos, s’aturà, i tornà a alçar-se per fer un altre descans. Llavors jo també em vaig alçar, em vaig acostar al piano, i li vaig dir al pianista unes paraules amables, li vaig dir que era extraordinari poder escoltar Bach en aquell lloc, que el felicitava molt de cor i li donava les gràcies. Era un senyor d’aire perfectament anglés, de cabells blancs i bigot blanc, amb jaqueta de tweed i amb papallona, de pell fina rosada, d’ulls molt clars, i simplement va respondre “thank you, thanks”, desconcertat o sorprés per les meues paraules. Es va posar l’abric i la bufanda, se’n va anar, i jo no he pogut oblidar aquell pianista, aquella manera de tocar Bach en aquell lloc on, probablement, ningú no sabia quina música acompanyava el sopar. El cambrer em va dir que el trobaven una mica pesat.

Joan F. Mira | El Temps | 10/03/2009   

Un discurs

El dia 24 de febrer el president dels Estats Units d’Amèrica va pronunciar un discurs formal davant de tot el Congrés reunit, senadors i diputats. El vaig seguir per televisió i el vaig llegir l’endemà al New York Times: és un vici greu que tinc, aquest de la informació directa. I el president Obama parlà, certament, de diners i de crisi, de problemes concrets i de propostes de solució, de projectes, d’economia, del pressupost, de dificultats, i de totes aquelles coses de què parla habitualment un polític en els seus discursos. Però també va parlar de coses més serioses, d’allò que allà en diuen “the vision thing”, és a dir d’idees i de principis, de responsabilitat, de patriotisme profund i de moral comuna (que, tal com m’agradaria per al meu país, haurien de ser la mateixa cosa), parlà d’una visió.  “Ara”, va dir, “si som honestos amb nosaltres mateixos, admetrem que durant massa temps no sempre hem afrontat les nostres responsabilitats, com a govern o com a poble.” No era només qüestió de les hipoteques, era molt més: el consum d’energia, la sanitat, l’educació, anar deixant les solucions per més endavant, pensar només en el guany, en el pròxim trimestre, en les pròximes eleccions... “Ha arribat el dia de passar comptes, i l’hora de fer-nos càrrec del nostre futur”, això va dir el president: no sols reactivar l’economia, sinó establir uns fonaments nous. I va dir també: “Els qui estem reunits ací aquesta nit hem estat cridats a governar en uns temps extraordinaris. És una càrrega tremenda, però també un gran privilegi, que només els ha estat confiat a poques generacions d’americans, perquè en les nostres mans hi ha capacitat de donar forma al nostre món, per bé o per mal. Ja sé que és fàcil perdre de vista aquesta veritat, esdevenir cínic i ple de dubtes, consumit amb petiteses i trivialitats. Però en la meua vida, també he aprés que l’esperança es troba en llocs inversemblants, que la inspiració ve sovint no d’aquells amb més poder o celebritat, sinó dels somnis i aspiracions dels americans ordinaris, que són qualsevol cosa excepte ordinaris.” Explica unes històries exemplars, i afegeix: “Allò que ens diuen és que, fins en els temps més durs, enmig de les circumstàncies més difícils, hi ha una generositat, una capacitat de resistència, una decència, i una determinació que es manté, una voluntat d’assumir responsabilitats per al nostre futur i per a la posteritat.”

Torneu a llegir aquestes frases, i més d’una vegada: compareu amb els discursos dels nostres governants, valencians, catalans, espanyols, europeus, i penseu quin de tots ha parlat mai així en els seus discursos davant dels parlaments. Ni així tampoc: “Sé que no estem d’acord en tots els temes, almenys fins ara. Hi haurà moments en el futur en què seguirem camins diferents. Però també sé que cada americà que seu ací aquesta nit estima aquest país i vol que tinga èxit. Això ho sé. Aquest ha de ser el punt d’arrancada per cada debat que tinguem els mesos propers, i quan hi tornem quan aquests debats hagen acabat. Aquest és el fonament sobre el qual el poble americà espera que construïm una base comuna.” Ho devien pensar també els membres del Senat i de la Cambra de Representants, que aplaudien a cada moment, s’alçaven drets i aplaudien més encara, demòcrates i republicans alhora: penseu en quin parlament nostre l’oposició aplaudeix el cap del govern. I Obama remata el discurs: “I si ho fem, si actuem junts i aixequem aquesta nació de les fondàries de la crisi, si posem de nou la nostra gent a treballar i tornem a engegar el motor de la nostra prosperitat, si afrontem sense por els desafiaments del nostre temps, i invoquem l’esperit fort i resistent d’una Amèrica que no abandona, llavors algun dia, quan hauran passat els anys, els nostres fills podran dir als seus fills que aquest va ser el temps en què nosaltres vam fer, amb les paraules que estan gravades en aquesta mateixa cambra, ‘alguna cosa digna de ser recordada’. Gràcies.” Digne de ser recordat va ser el discurs, fragments del qual he traduït ací, i digne de ser llegit pels nostres polítics, que no en faran mai cap de semblant, no sé per què deu ser.

Joan F. Mira | Avui | 07/03/2009   

Memòria, alemanys

Fa poques setmanes, a l’Aula Magna de la Universitat de Barcelona, vaig parlar d’aquest segle passat nostre, el segle XX, com d’un temps de desastres humans infinits, de morts en massa i de deportacions, dins d’unes jornades dedicades a Identitat i exili, que s’ocupaven sobretot, molt justament, dels qui van patir el final de la guerra civil espanyola. Els usos de la memòria, vaig voler recordar, són sempre parcials, ideològics, emocionals, i gairebé sempre condemnatoris o justificadors: mireu com apliquem el concepte i l’expressió memòria històrica, com si només haguérem de commemorar aquelles víctimes que sentim més a prop, en el temps, en l’espai, i sobretot en l’afinitat ideològica o política. La resta, sembla que no són històriques o no mereixen homenatge o memòria. La memòria és curta i és parcial i injusta, però la història és llarga i el món és gran.

El segle XX ha estat, o això solem pensar, el segle dels grans progressos, el segle de la llibertat, del benestar (almenys per al món que en diem “ric”), el temps de la democràcia en expansió, de la igualtat, de la ciència i de la tècnica, del coneixement i de la comunicació, i de tot això n’estem molt ben pagats. Però ha sigut també, ai dolor, el segle de les grans catàstrofes, de les guerres més extensament destructives, de les pitjors dictadures, dels camps de concentració, de les matances i deportacions, dels exterminis i dels més grans desplaçaments forçats de la història. I com ha estat possible tot això? No ho sé, no ho entenc, encara que sobre aquesta matèria s’han escrit milers incomptables de llibres.

No entenc com va ser possible el primer gran genocidi del segle, durant la I Guerra Mundial, amb un milió i mig d’armenis deportats pels turcs cap al desert de Síria, exterminats als seus pobles o pel camí, deixant extensions de cadàvers i d’ossos al sol, i encara no reconeguts com a víctimes a Turquia, encara no dignes de memòria. De la mateixa manera que a Rússia no és digne de memòria el gran exili “blanc” després del 1917, ni el holodomor a Ucraïna els anys trenta, que va fer quatre o cinc milions de morts, pagesos “contrarevolucionaris”, i el record dels milions de deportats i morts al Gulag és encara conflictiu i ben poc “democràtic”. I encara menys es recorda la deportació en massa de pobles del Caucas després de la Segona Guerra, uns altres oblidats de la història.

De la destrucció dels jueus sí que en parlem, sí que tenim en la memòria l’Holocaust com emblema absolut, el mal total, l’horror d’una idea d’inhumanitat. Però no sols hi ha qui ho dubta, com un bisbe integrista insensat, sinó que hi ha insignes intel·lectuals  que ho rebaixen al nivell de qualsevol altre excés o desgràcia, i hi ha predicadors abundants que a les mesquites ho neguen, com fa el president de l’Iran, civilitzat aliat nostre, segons sembla. I tornant a la mala memòria, no recordem –almenys a Europa– els milions de desplaçats i de morts que va produir, el 1948, la divisió de l’Índia i de Pakistan, “país dels purs”. Ni els dos milions de pieds noirs obligats a fugir d’Algèria el 1962. Ni els dos milions de cubans exiliats o escapats del seu país els anys 60, qualificats de gusanos pel castrisme i els seus amics: cucs, no persones, ja se sap per què. I així podríem continuar al Vietnam, a Cambodja, a la Xina de Mao, a Afganistan els anys 80 després de la invasió soviètica, al Kurdistan, i en tants països d’Àfrica. Els morts i els deportats són infinits, la memòria és molt curta i molt parcial, sovint molt immoral.

Com ha passat, i passa, amb l’oblit general dels alemanys, no dels culpables, sinó dels innocents. A Polònia, ara mateix, comencen a obrir fosses comunes, amb milers de cadàvers, que es van omplir els mesos finals de la guerra, el 1945. Les víctimes de l’exèrcit roig van ser infinites (com infinites les de la invasió nazi), les dones alemanyes violades per milions, la gent assassinada en pobles i ciutats, com els que ara ixen a la llum a Malbork, abans Marienburg: dos mil enterrats nus en una sola fossa.  Entre tretze i setze milions d’alemanys van ser desposseïts de cases i terres on havien viscut segles i segles, llançats als camins, i obligats a fugir cap a l’oest, i les regions on vivien ara són poloneses, o russes o txeques. I dos milions de civils van morir amb violència a les regions ocupades pels soviètics. Però sentir-ne pietat pareix que està molt lleig, conservar-ne una memòria piadosa és sospitós.

A Palestina, l’any 1948, van fugir o van ser expulsades 400.000 persones, i tothom ho recorda i ho posa damunt de la taula, molt justament. Dos o tres anys abans, milions i milions de civils alemanys hagueren de deixar per sempre el seu país, expulsats amb violència extrema, i recordar-los, i menys encara reconèixer-los cap forma de dret o de reparació, no es considera democràtic o digne. Tal com diu l’historiador anglès Giles MacDonogh, autor del llibre After the Reich: “Encara hi ha aquest sentiment concret que no és intel·lectualment respectable ni socialment respectable ocupar-se d’aquests temes.” I així oblidem que som sobretot humans, i que cap memòria serà “històrica” ni “democràtica” ni res si, abans de ser ampla i humana, és estreta, parcial i interessada.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 05/03/2009   

�dols, cultura

Ídols vol dir imatges, vol dir representacions, en sentit de Francis Bacon, el filòsof del segle XVI, no el pintor del XX. Cultura, per a la major part de la tribu de Bacon, de la gent, és allò que els és mostrat com a tal: allò que els mostra com a cultura qui té poder per a mostrar-ho. És valuós, o gran o bo aquell objecte o individu, un edifici, un poeta, un quadro, un músic, que és proclamat com a tal per qui posseeix “poder proclamatori”. Si la Llonja de València és declarada “patrimoni de la humanitat” per la UNESCO, a iniciativa dels poders corresponents, voldrà dir que és un edifici valuosíssim. Si Ausiàs March no tenia –i encara– grans places o avingudes cèntriques, monuments ben visibles, pàgines freqüents als diaris i capítols als llibres de text, vol dir que era ben poca cosa, tan poca cosa que era o és gairebé invisible. Com quant jo feia el batxillerat i, als llibres de text, hi figurava en lletra menuda dins de les poques ratlles dedicades a les “literatures regionals”, i el professor ens deia que això no tenia cap importància i no entrava en l’examen: “Sáltenlo”. De manera que el valor del poeta per a la tribu no resideix en la qualitat interna dels versos, que poca part de la gent llegirà i sabrà entendre, sinó en la proclamació pública d’aquesta qualitat com a imatge valuosa. El Misteri d’Elx era, fora de la ciutat d’Elx, poc més que una curiosa cerimònia o un residu entranyable fins que ha estat reconegut com una part singularment valuosa del patrimoni cultural. I la ciutat de Morella, el Tirant lo Blanc, el botànic Cavanilles o qualsevol altre exemple que vulgueu: no pot ser rebut com a gran, important, valuós, superior, allò que no és projectat amb aquest atributs. I qui decideix, en definitiva, l’ordre d’aquests valors superiors, els seus components i la seua jerarquia, no són els receptors d’imatges sinó els emissors. Perquè la tribu no troba aquest atributs de valor per contacte directe i espontani de cada individu amb l’obra valuosa, sinó a través de i per mitjà de la imatge projectada, i més com més poderosament és projectada. El fet, la desgràcia, la pena, és que, ací, qui té el poder de projectar té uns ídols propis. I que és més valuosa una cursa de cotxes, posem per cas, que tota la història de l’art i de la literatura.

Joan F. Mira | El Temps | 03/03/2009   

Multicultures. O no

Aquesta cosa, concepte, ideologia o programa que circula amb el nom de multiculturalisme, tal com habitualment es planteja pot ser una fantasia perillosa. També la paraula multiculturalitat es repeteix sovint, i no sempre sabem amb quin significat o contingut. ¿Vol dir que al món hi ha moltes cultures? D’acord. ¿Significa que les societats europees s’han format a partir d’elements de cultures diverses, de diverses aportacions de diversos pobles? En efecte, i afortunadament. Ara bé, ¿vol dir també que és desitjable i bo que els països europeus hagen de desintegrar la pròpia tradició cultural, i a canvi d’això convertir-se en un tot indiferenciat, configurat a partir d’elements molt heterogenis que no tenen res, o molt poc, en comú i que ni tan sols encaixen entre ells? Això ja és una altra cosa. ¿Multicuturalisme significa que dins la continuïtat de la tradició europea, i de les cultures dels diferents països europeus, hem d’admetre i acceptar de manera positiva la presència d’altres elements culturals? Evidentment, això és fantàstic! En tot cas, el que no em sembla gens positiu és la perpètua devaluació de tot allò que és propi, i la descohesió o dissolució d’aquell conjunt de factors que al llarg de la història han donat forma i contingut al nostre sistema cultural. Al multiculturalisme, tal com sovint es predica, li veig més potencialitat desintegradora que no pas enriquidora. Les cultures són sistemes de cohesió, que òbviament no són estàtiques, van canviant internament, són modificades per allò que van prenent d’altres cultures. No es tracta, doncs, de defensar cap tipus d’essencialisme cultural, que ni és real ni té sentit: es tracta d’incorporar elements culturals nous, però incorporar-los al propi sistema, sense sacrificar-lo, enriquint-lo, eixamplant-lo. De vegades sembla, però, que hem de desintegrar i dissoldre allò que som, a canvi de no se sap ben bé què. Una cosa és voler que una cultura evolucione i una altra és deixar que es desarticule, que es desintegre.

Els europeus podem ser molt masoquistes, practicar amb molt de plaer l’autonegació. Qualsevol element importat, pel sol fet de no ser nostre ja mereix una valoració molt positiva. No ens parem a pensar si és interessant o no, si ens aporta alguna cosa o no... I aquesta és una actitud molt primària, molt elemental. Els països europeus s’han anat conformant al llarg dels segles a base de compartir tot un seguit de rituals, creences, símbols... Als països americans de nou poblament i sovint de procedències molt diverses, aquesta cohesió no ha tingut el mateix sentit. Allà, el que fa la cultura comuna poden ser sobretot uns símbols de cohesió cívica o política. Als EUA, quan és el Thanksgiving Day, tota la població, tant si es remunta al segle XVII com si són immigrants acabats d’arribar, tant si són d’origen anglosaxó com alemany o polonès o oriental, s’asseuen al voltant d’una taula amb el titot rostit commemorant els "pares fundadors" del vaixell Mayflower i el primer menjar que varen fer amb el producte del seu propi treball. Això és un fons de cultura, un ritual. Com el de compartir uns símbols cívics: quan els meus fills anaven allà a escola, els xiquets cada dia juraven fidelitat a la bandera "i a la república que representa, en llibertat i justícia". Perquè la política forma part de la cultura, el sistema legal forma part de la cultura: la cultura és un sistema de cohesió, no són només de biblioteques, museus i danses folklòriques. El problema sobrevé quan gent diferent que viu en un mateix espai té diferents símbols, codis i referents de cultura. ¿Multiculturalisme vol dir que alguns grups de nouvinguts poden menysprear els elements que donen sentit i cohesió a la societat on resideixen, o que els volen suplantar per uns altres? Això és molt complicat. El que és segur és que pot crear una enorme dissociació. Perquè, finalment, ¿quin tipus de societat volem construir? ¿Una societat descohesionada, desintegrada, una societat en què grups separats i inconnexos tenen sistemes de valors, de referències, de rituals, de codis ètics o legals diferents? És molt difícil, que una societat així funcione satisfactòriament. Molt difícil, o del tot impossible.