Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 27/11/2008   

Amos Oz, Piera

Per escriure una novel·la de vuitanta mil paraules cal prendre al voltant d’un quart de milió de decisions: no només pel que fa al desenvolupament de la trama, qui viurà i qui morirà, qui estimarà i qui trairà, qui s’enriquirà o qui enfollirà, quins seran els noms i l’aspecte, els costums i la feina dels personatges, la divisió en capítols i el títol del llibre (aquestes són les decisions més fàcils i menys delicades), i no només quan explicar i quan ocultar, què dir abans i què després, quines coses dir obertament i quines cal només insinuar (aquestes també són decisions poc delicades); també cal prendre una quantitat de subtils decisions, per exemple què posar allà, a la tercera frase, cap el final d’aquell paràgraf, blau o blavós? O potser blau cel? O atzur? O blau fosc? O potser blau gris? Potser aquest blau-gris hauria d’anar al començament de la frase? O val més que es fragmente al final de la frase? O al mig? O fer-ne una frase molt curta, independent, amb un punt al davant i un punt i a part al darrere? No seria millor que aquest blavós es submergira en el corrent d’una frase ondulant i complexa, i amb molts membres i abundoses subordinacions? O potser valdria més escriure allà simplement tres paraules ‘llum del capvespre’ i no acolorir aquesta llum amb cap gris-blau ni cap blau cel cendra? Fins ací una citació sense cometes, una pàgina d’Una història d’amor i de foscor de l’immens Amos Oz, que certament sap què vol dir escriure. I fins ací les ratlles que voldria compartir amb Josep Piera, aquests dies que a Barcelona, a Gandia o a València els seus amics, coneguts i col·legues li dediquen, li dediquem, homenatges i festes. Quaranta anys dedicats a la literatura són molts anys. Una vida sencera ocupada només en la faena infinita de construir i contar històries, de triar les paraules i juntar-les formant versos o paràgrafs de prosa, de traure a la llum de textos bellíssims les memòries i els paisatges més profunds. I de buscar adejctius, si serà blau fosc o blau gris aquell cel sobre el verd de la Drova, si seria millor fer frases llargues per evocar aquesta imatge o aquelles emocions, si no dirà només “llum del capvespre”. Això és escriure, això ha fet admirablement Piera, i a mi no em cal afegir res més.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1276 | 25/11/2008   

El racó de la història

I digué la vicepresidenta davant de les càmeres, seriosa i transcendental, amb cara de proclamar una veritat solemne al món sencer, va dir, va proclamar: “España ha salido finalmente del rincón de la historia.” Això digué, i a mi, en sentir-ho em van entrar unes ganes immenses de riure. I una vergonya petita, pensant que el govern de l’estat que em governa, del regne del qual involuntàriament sóc súbdit, proclama com a doctrina bestieses com aquesta: sense sentit, precisament, de la història, sense sentit del passat ni del present, sense sentit del ridícul. En primer lloc, perquè la frase emfàtica, retòrica, infladament patriòtica, era únicament conseqüència d’un fet accessori, d’una circumstancia insignificant i puntual, com és la presència, a títol de rellogat sense dret a bandera en la taula, d’aquest xicot inefable que presideix el govern de la vicepresidenta. En una reunió al Museu de Washington que no ha tingut més efectes que la foto, una reunió de vint-i-tants dirigents de vint-i-tants països, de l’Argentina a Sudàfrica, per posar-se d’acord en allò que tothom ja havia acordat, per escoltar els discursets del senyor Bush en retirada. També l’Argentina, doncs, posem per cas, amb la senyora Cristina Fernández, tan inefable com el senyor José Luis Rodríguez, deu haver eixit del racó de la història on s’amagava. En segon lloc, perquè la presència precària de J.L.R. Zapatero (i la tauleta sense bandera, i els llocs comuns que digué en els escassos minuts assignats, tan llocs comuns com els de la resta, i que ningú escoltava ni en feia cabal ni anaven enlloc ni servien de res), era el final d’un pelegrinatge humiliant, de demanar per favor que li deixaren una cadira, de dir-li a Sarkozy (justament al Nicolas Sarkozy de la grandeur de la França!) que mira si em pots trobar una entrada de la revenda, si em pots colar per la porta de servei, i a canvi, tal com informen els diaris francesos i els espanyols neguen o ignoren, “Pídeme lo que quieras”. En segon lloc, perquè el convidat subreptici repetia una vegada i una altra que allà mostraria a la ciutat i al món, a Washington i a la terra sencera, quin era l’exemple d’Espanya per superar aquest cosa terrible de la crisi. Feu com nosaltres, diria, que ho hem fet tot tan bé. Feu com nosaltres, doncs, i tindreu una taxa d’atur que és el doble de la mitjana europea. Feu com nosaltres, i construireu milions d’habitatges inútils, ruïnosos i especulatius. Seguiu el nostre exemple, i reculareu cada any en productivitat, invertireu en recerca la meitat que la resta d’Europa (i a penes un terç que els Estats Units), tindreu un saldo negatiu montruós en la balança de pagaments, tan monstruós que és en percentatge el més gros de l’univers, viureu feliços un any i un altre any, com hem viscut nosaltres, en el millor dels països possibles, en el millor dels mons i amb el millor dels governs.

Dit això, sí que haurem eixit ja finalment del racó de la història. Cosa que significa, si hem de fer cas amb coherència a la proclamació vicepresidencial, que Espanya fins ara, en efecte, habitava un racó. No és fàcil saber quin racó, ni des de quin punt concret de la història. Potser des d’aquell dia insigne en què l’anterior president, Aznar de nom, aparegué en la foto amb els seus superiors, formant el trio famós. Potser des del temps del general Franco, figura universal reconeguda. Potser des d’alguna de les guerres d’Espanya, modernes o contemporànies: des de la del 36-39, des de les guerres carlines, des de la napoleònica, des de la guerra de Successió, coneguda com a Spanish War. O des de l’Armada Invencible, des de Pizarro i Hernán Cortés, des del 12 d’octubre de 1492, abans dit “Día de la Raza”, ara festa nacional. Vés a saber des de quan un país tan còsmicament important com Espanya, un país que tenia un imperi on mai no es ponia el sol, un país que és model universal en neteges ètniques de jueus i de moriscos i en persecució implacable d’heretges, un país al voltant del qual se suposa que gira el planeta, vés a saber des de quan ocupava només un racó de la història. Tot això, no cal dir-ho, no té cap importància, perquè ara, finalment, ja ha sortit del racó. I quan jo era menut, el Dissabte Sant cantàvem: “Ratetes, ratetes, eixiu del forat, / que el Nostre Senyor ja ha ressuscitat”. Qui és el nostre senyor, ja és una altra qüestió. 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 20/11/2008   

Premis, literatura

Reunir-se a sopar o a fer una mica de festa esperant l’anunci d’un premi, escoltar qui ha guanyat i aplaudir mig minut, sembla un ritual caducat, una cosa passada de moda i de poca substància. I tanmateix, de substància en té molta: reconforta, permet saludar coneguts una vegada l’any, pensar que alguna cosa de profit fem els qui escrivim llibres, constatar que hi ha gent, molta més del que sembla, capaç de fer honor a la literatura. En poques setmanes, he assistit a la festa dels Premis Octubre, entre centenars d’altres persones reunides al voltant d’una certa idea de cultura i de país, per l’amor o el respecte a la novel·la, a l’assaig o als poemes, tant si és un amor verdader com si és només amor accidental. He assistit als premis Ciutat d’Alzira, amb més de mil persones de tota raça ideològica i política, sopant allà en honor als llibres. Divendres serà Gandia, on altres anys he sopat amb moltíssima gent, acompanyant el ritual dels jurats i de les proclamacions. Vol dir que en aquest país dels valencians, que sembla tan hostil a la lletra dels llibres, i sobretot si és lletra en llengua pròpia, hi ha milers de ciutadans –no sé si tots lectors devots, fidels al culte de la literatura– que sopen junts cada any fent multitud pacient –el ritual sol ser llarg– i presència activa al voltant d’uns protagonistes incerts, premiats en públic, aplaudits, centre d’honors efímers. I això és més important del que pareix, és més noble, més seriós del que creu el president de la Generalitat i el conseller o consellera de cultura (si n’hi ha), més del que deuen pensar els líders del PP i del PSOE. És més important que alguns edificis sumptuosos, que algunes desfilades, que alguns festivals insubstancials, que tots els premis oficials a major glòria del govern que els atorga. La premsa tampoc no ho sap, la televisió sap que ha d’ignorar-ho, els polítics grossos s’ho miren amb recel. Però aquest País Valencià també està fet, i molt, de cultura escrita, de literatura, de llibres i de premis, de sopars massius al voltant de les lletres. Si algun dia, tal com alguns esperen satisfets, s’acaba tot i el país arriba a la dissolució prevista i programada, potser els premis i la literatura seran l’última mostra de vida, l’últim alé d’una extinció molt digna.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1275 | 18/11/2008   

Un hospital a Harare

Per començar, em limitaré a la crònica o descripció, tal com l’he llegida en la BBC News. Les sales de l’hospital més important de la capital de Zimbabue recorden les aules de les escoles rurals pobres i desertes, o el supermercats buits del país. Tauletes i cadires estan apilades en un racó, mentre cartells d’educació sanitària pengen precàriament a les parets amb la pintura pelada. Els llits pediàtrics, sense llençols ni matalassos, semblen carrets de supermercat abandonats i solitaris. La visió penosa de l’Hospital Central de Harare, que abans era un centre de referència sempre actiu, resumeix l’estat lamentable de l’economia. Els malalts perden tota esperança de trobar un tractament des del moment que entren a la recepció sense vida de l’hospital. Anys arrere, el pàrquing de l’hospital hauria estat ple de cotxes. Dins de les seccions, infermeres atentes i metges haurien caminat pels corredors, mentre pacients ben alimentats passejarien a l’exterior buscant el sol o fent exercici. Però ara, l’entrada de l’hospital està deserta, a penes si hi ha cap metge o infermera a la vista. La major part de les sales són buides, amb els matalassos amuntegats en piles. El cant dels ocells de l’exterior domina el plor ocasional de nens malalts davant d’una injecció. Aquests nens són els únics pacients que reben tractament –per als seus llavis tallats– gràcies a un equip de metges del grup Operació Esperança, amb base als Estats Units. L’Hospital Central de Harare està oficialment tancat, i l’altre hospital important de la ciutat gairebé no funciona. Les autoritats van demanar als familiars que vingueren a endur-se els seus malals. Ja no els podien atendre, enfonsats per la falta de recursos. Rarament tanca un hospital de referència, si no és en temps de guerra. “L’abandonament del sector de salut pel govern és un genocidi”, afirma Malvern Nyamutora, vicepresident de l’Associació de Metges Joves. “Per a mi, res no ho expressa millor: és un genocidi, així de simple.” Ja no hi ha pacients a les sales, només llits buits. A l’altre hospital, Parirenyatwa, ja no es fan operacions quirúrgiques. Els dos quiròfans han tancat. “Envien la gent a clíniques privades, i si no tens diners, et mors”, diu el doctor. Hi ha hagut un brot de còlera a la ciutat, i els malalts, a falta d’altres llocs, vénen a l’hospital a morir-se, quan un tractament fàcil amb fluids i antibiòtics els podria salvar. Però ja no funciona ni l’aigua corrent.

Una infermera mostra el seu full de paga: 12.542 dòlars de Zimbabue, l’equivalent de menys de 10 cèntims d’euro, menys del que costa un refresc: “Amb aquests diners, el govern espera que vinguem a treballar, ens paguem el transport, i alimentem les nostres famílies.” I les farmàcies estan buides, les ambulàncies parades per falta de peces de recanvi, i ni tan sols es pot fer la petita cirurgia d’emergència si els parents no compren pel seu compte material de sutura. Podria continuar traduint el text, però no val la pena. Ara una reflexió. La tragèdia de Zimbabue no és la mateixa de la major part d’Àfrica. Aquest era un país on, quan arribà a la independència, l’economia era sòlida, l’educació molt estesa, les carreteres suficients, l’agricultura tan pròspera que exportaven aliments a tot Àfrica austral, els hospitals ben atesos. Això no he llegit: ho vaig veure amb els meus ulls. Però la ideologia destructiva ho va desmantellar tot, a poc a poc primer, ràpidament després. Calia fer fora els colonialistes, els europeus explotadors, els blancs odiats, el “capitalisme”, etcètera. Calia fundar una societat nova, socialista, africana, i més etcètera. I valga’m Déu si ho han fet: desallotjant els europeus, repartint càrrecs, terres i empreses als africans (a condició de ser del partit de Mugabe), arrasant l’agricultura, la indústria, el comerç, la moneda, l’educació, la sanitat, les infraestructures, i tot el que es posara per davant. Ja ha desaparegut el colonialisme, el poder econòmic dels zimbabuesos d’origen europeu, la presència dels blancs. I també ha desaparegut tota la resta: moneda, escoles, hospitals, agricultura, i menjar. Els metges locals en diuen “genocidi”, però d’això a Europa no se’n parla, ningú signa protestes ni convoca manifestacions. Quan una ideologia destrueix un país i provoca una tragèdia massiva, no direm res si la ideologia era antieuropea i simpàtica. Perquè la culpa, ja se sap, la tenim sempre nosaltres.

Joan F. Mira | Avui | 15/11/2008   

Pasta de paper

Vegeu-lo també aquí.

A cada inici de tardor, a França, coincidint amb la verema i amb el retorn de vacances, hi ha la cèlebre rentrée editorial, el gruix de llibres que es llancen en massa a les llibreries amb ben poques possibilitat de fer-se un forat propi en un mercat monstruós. De novel·les només, enguany i de mitjana, n'han aparegut set-centes, un nombre absurd i prodigiós. Fa pocs anys, un escriptor anglès, crec que era el meu admirat Julian Barnes, però podia ser un altre, recordava que a la Gran Bretanya es publiquen anualment 80.000 llibres, dels quals, deia, potser 8.000 són de literatura, dels quals potser 800 tenen una mica de dignitat, dels quals 80 poden ser interessants, dels quals només 8 seran realment bons. Vol dir que tots els altres sobren? Que més valia no haver-los publicat? Pregunta ben difícil. I la rentrée, tan ritual a França, que omple fulls i fulls de diari, és també un mal universal. Els resultats, en tot cas, són dramàtics.

Després de llançaments costosos, de distribució general, de presentacions, articles, premsa, publicitat, i vendes bones o mediocres, els camions implacables ixen dels dipòsits de distribució, roden pels afores de París, arriben a una empresa especialitzada en reciclatge, i buiden un contenidor de deu tones. Deu mil quilos de llibres faran un munt sobre el ciment com si foren deu tones de patates. Ho explica l'escriptor Pierre Jourde en unes pàgines impressionants al Nouvel Observateur. No importa quins llibres, diu: biografies del president de la República encara calentes, cròniques dels Jocs Olímpics de Pequín, novel·les de famosos escrites per mercenaris, llibres per a infants, llibres de cuina, enciclopèdies, i la cèlebre autobiografia literària que ha tingut crítiques tan bones. Un buldòzer empeny el munt de llibres cap a una cinta transportadora, la cinta puja cap al cilindre triturador, se sent el soroll de les rodes dentades que destrossen desenes de milers de pàgines, milions de paraules impreses.

El drama, diu el cronista, es repeteix diverses vegades al dia, enginys elevadors, buldòzers, trituradores, evisceració de volums, estrèpit de màquines que vomiten paquets compactes premsats, metres cúbics de matèria piconada. Mirant atentament, el cronista escriptor reconeix títols coneguts o suggeridors, El suec sense esforç, En forma amb les plantes, Besos ardents, Youki contra els marcians. I la cèlebre autobiografia, i pàgines d'alguns dels bestsellers de moda. És el domini de la piconadora, del pilon, paraula maleïda i realitat amagada, malson dels escriptors sensibles o insensibles, horror final. Destí infernal al qual van dirigits, d'entrada, un percentatge important de tots els llibres, bons o dolents, poesia, novel·la, història o psiquiatria, llibres d'èxit i llibres fracassats. I els camions, i la piconadora, són vigilats per tal d'impedir que cap volum s'escape de l'infern: no fóra cas que arribaren, gratuïts, a mans de lectors clandestins, i se'n ressentira el negoci. A fora, continua el cronista, en l'immens terreny rodejat de murs, vigilat dia i nit per tres guardians, s'amunteguen els cubs de paper, de colors virolats, rosa i blau, blanc i roig, groc i verd, de la mateixa manera que pocs dies abans s'havien alçat en columnes glorioses de volums de colors a les grans llibreries. I així passa la glòria del món, sic transit. D'aquest camp funerari, la paraula escrita, glòria de la humanitat, passarà per banys químics, per batedores, per l'estat de pasta informe de color brut, i al final del procés el suport material de la literatura serà paper d'embalatge, paper de diari, cartó de capsa de sabates, cartó de capsa de pizza. Vist poèticament, és una metempsicosi, un cicle de reencarnacions: la poesia lírica, la novel·la de misteri, la multitud infinita de llibres inútils, nodreixen indiferentment aquesta indústria, escriu Pierre Jourde.

Cent milions de volums, a França, acaben així la seua vida mortal, reduïts a matèria informe, a matèria industrial. El segle XX, diu l'autor, va sacralitzar l'individu i el llibre: el segle XX també va inventar la seua destrucció metòdica. La qual, sovint, és una destrucció prevista, meditada, pareix que necessària, una estratègia deliberada de sobreproducció. Aquests bestsellers de les grans superfícies, de les llibreries d'estacions i d'aeroports, estan destinats en gran part a ser pasta de paper: dels cent mil exemplars, posem per cas, que han de formar aquelles piles i columnes que atrauen l'atenció del lector, que transmeten la sensació d'èxit, cinquanta mil acabaran formant cubs premsats i dissolts en banys químics, i l'editor ja ho sap, i potser l'autor no, o potser no li importa. És el preu de la glòria, del negoci, d'aquesta insensatesa del balafiament calculat, d'aquest horror.

I jo, que acabe de publicar un volum estimat, una novel·la, no puc evitar un sentiment petit d'angoixa, pensant si una part, gran o petita, d'aquest grapat d'exemplars que contenen una part de mi mateix acabaran en contenidors, en camions, en una planta de reciclatge, en pasta informe de paper. Que la Mare de Déu i tots els sants me'n guarden, si pot ser, que tinguen pietat de la pobra criatura.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 13/11/2008   

Bàrbara Babilònia

Una foto al diari, fa pocs dies, amb l’enginyer arquitecte, el perfil d’un altre pont miraculós i l’estructura enorme d’una cosa que s’ha de dir Àgora. Remat final, pareix, d’una ciutat d’artifici dita de les Arts i les Ciències. Espais que contemplava, en una novel·la, un professor d’història: “Van passar pel costat de grans basses o estanys quadrangulars plenes d’aigua químicament transparent i verdosa, devia ser aigua industrial, per caminals i esplanades de ciment entre clapes de gespa del mateix color químic verdós, entre edificis excessius que exhibien sense pudor els ossos i nervis de la seua estructura de closques de crustacis gegants de costellams o esquelets d’altres planetes ajaguts, d’una grandària descomunal no amb el propòsit d’elevar-nos al pensament del cel com les grans catedrals, va pensar, sinó amb la voluntat de fer sentir als visitants la pròpia estatura insignificant de lil·liputencs reduïts i aclaparats per aquella grandesa, però ací no es devia tractar d’un efecte de la pura grandària o magnitud sinó de la intenció mateixa d’aclaparar l’espectador, temples monumentals sense esperit, bàrbara Babilònia d’enginyers, o era també un resultat d’aquella exòtica insultant insuportable exhibició de buidor que alguns en diuen modernitat extrema, l’espai en blanc després de la modernitat antiga i que ningú no sap encara com omplir, aquesta ideologia de la banalitat presumptuosa repetida de ciutat en ciutat, quan sembla que ja l’única cosa que importa és convertir-ho tot en espectacle o en escenari caríssim on no es representa cap obra: no és una malaltia puntual, va pensar, no és un episodi accidental, no és una catàstrofe que afecte únicament ciutats suïcides com València, és una desgràcia universal que ens porta a no se sap quina vida urbana, a quina estètica monòtona i plana, o a quin sentit de la ciutat mateixa: les ciutats han caigut, sembla que per designis implacables, en la xarxa maligna de la moda, on quasi tot és destinat a la desfilada efímera, als fullets per a turistes i a satisfer la vanitat estúpida dels seus propis veïns, ja no ciutadans, ja només habitants, ja ells mateixos turistes en la seua pròpia casa.” Ací s’acaba el passatge: això pensava el professor, i jo també.