Joan F. Mira | El Temps | 01/10/2002   

Rovellons

No pensen vostés que els he de fer una exhibició de mèrits com a boletaire eventual, no senyor. Tot el contrari: la meua afició a aquesta pràctica, cultura o devoció ritual tan abundant al nostre país, és del tot insuficient, i les meues qualitats o coneixements són, per dir-ho ja d’entrada, insigificants per no dir gairebé inexistents. Aquests dies deu fer dos anys –i no era la primera vegada–, passejava jo pel mercat de Vic un diumenge de matí, i contemplava amb incrèdul embadaliment l’abundor i la varietat de bolets que les parades hi exhibien: tan variats, i tants, que ni la forma o l’aspecte, ni el nom, ni el sabor que deuen tindre a taula, no els puc recordar ni de lluny. Sembla que als països amb muntanyes humides, o bé on plou a finals d’estiu i els freds no són rigorosos abans d’hora, la cultura del bolet té un crèdit extens i provoca reverència i passions. Com a la Catalunya oriental (el Montseny i assimilats, sobretot), al País Basc, o a les comarques del centre i del nord del País Valencià. Ja se sap, doncs, que els bascos són bons boletaires, els catalans humits també, els valencians de secà no tant, i de la resta de gent peninsular no consta l’afició. A la muntanya de Cuenca, quan hi començà a acudir gent valenciana a buscar rovellons, pareix que deien que “estos valencianos” eren visiblement bojos. Ara mateix, però, de rovellons en busca tothom, a tot arreu, a tort i a dret: caravanes de cotxes ixen cada dissabte o diumenge d’aquests mesos de setembre i d’octubre, enfilen carreteres cap a la muntanya, desembarquen famílies senceres, colles d’amics, devastadors del bosc, i passen els matins d’allò més distrets furgant al peu dels pins. Als pobles, se’ls miren amb resignada satisfacció, com es miren els caçadors innombrables, els curiosos i els forasters de tot pèl: molesten, però deixen bona moneda als restaurants i als bars, col·laboren a l’economia local, sempre tan insegura. Que les terres de muntanya patisquen invasions regulars de gent litoral i urbana, és una novetat absoluta en la història: sempre ha estat al contrari, sempre ha sigut més natural baixar que no pujar. Però, ja se sap, l’excés de cotxes i l’abundància d’asfalt, els diners gastadors, l’avorriment, els llargs caps buits de setmana, i altres canvis i alteracions en l’antropologia social, han produït aquesta estranya revolució. Masses urbanes buscant rovellons.

I enguany, que ha estat excepcionalment bo per als bolets (agost plujós, ja se sap), l’optismisme de les masses també és excepcional: hi pugen en processó, i sembla que tothom torna del bosc carregat i content. Fins i tot jo mateix, que cada any comprove repetidament la meua ineptitud en aquest camp, fa uns dies vaig tornar a casa amb una cistelleta plena. No tinc passió muntanyera, ni enyoraments del temps feliç de la natura, ni practique romàntiques emocions boscanes, ni cap d’aquests efectes de la mala literatura. Simplement passa que m’agrada molt, moltíssim, caminar de tant en tant pels boscos d’aquesta muntanya que estime, el Penyagolosa, si pot ser sol o amb molt escassa i estimada companyia, i aquest temps dels rovellons és potser el millor de l’any. Si vaig per racons despoblats, amb algun mas en ruïna, per fondals i costers que pareix que només jo freqüente, per camins i senders que fa tot l’efecte que no ha trepitjat ningú en molts mesos (sembla impossible, però n’hi ha) i on no trobe persona vivent en tot el matí, si m’interne en el bosc ben humit, ben espés, ben ombrívol en un dia de sol i de núvols blancs i grisos, si camine entre troncs i falgueres trepitjant molsa i fulles toves, i si damunt de tot això, entre tantíssims bolets de colors, bolets desconeguts, útils o perillosos que no sé discernir, trobe alguns rovellons comuns i vulgars, modestos, amagats, saborosos, de color carabassa apagat, llavors el gust de la vida coneix unes hores de felicitat quasi perfecta. Els rovellons, vostés ja ho han comprés perfectament, són només un pretext.

Joan F. Mira | El Temps | 17/09/2002   

Muixeranga

Suposem que avui mateix, el dia que escric aquest paper, fa exactament un any del més gran i espectacular atemptat terrorista de la història, sempre que no considerem terrorisme els atemptats que són obra dels estats. Com ara el terror que instal·là al nostre país el senyor rei Felip V, catàstrofe de la qual, a Catalunya, es commemoren el mateix dia 11 de setembre els 288 anys, si no em fallen els comptes (al País Valencià, el terror començà set anys abans: el 2007 no sé què commemorarem). Parlava jo del tema de les nacions, del món tal com va, de commemoracions setembrines i d’altres matèries adients, en una important ciutat del Principat de Catalunya, convidat per l’Ajuntament a fer la conferència institucional amb motiu de l’11 de setembre, i quan vaig fer algun comentari raonat, no insolent, sobre el nacionalisme espanyol feliçment regnant, el senyor regidor del PP, present en la presidència de l’acte amb els altres representats dels grups municipals, es va alçar de la cadira i se’n va anar. Ja veuen quines molèsties ideològiques ens toca provocar i patir. Dos dies més tard, gràcies a la Mare de Déu de la Salut i al calendari, em trobava, també convidat per l’Ajuntament, compartint amb la gent d’Algemesí la “processoneta” del matí de la festa, la muixeranga, les danses, i l’entrada de la imatge a l’església. Afortunadament, la bona gent d’Algemesí no pareixien afectats pels esdeveniments més o menys tràgics de la història nacional o universal: el món pot rodar cap a la catàstrofe general (cosa no gens clara, d’altra banda: les catàstrofes, de moment, són limitades), les televisions i la premsa en general poden omplir-se fins a la saturació d’imatges i comentaris dels fets de fa un any a Nova York o dels possiblement imminents (no n’estic gens segur, malgrat tot) a l’Irak i en altres llocs, el casament de la filla d’Aznar pot ocupar la imaginació –crítica o embadalida– de tot el regne d’Espanya, tant se val: quan arriba la Festa, als pobles i a les ciutats amb seny només hi ha festa, i més si va acompanayada de densitat històrica, amb memòria, intel·ligència i voluntat dedicades a celebrar la pròpia existència, que és la cosa més important que tenim, si no l’única.

Per tant, a Algemesí fan processons com cal, amb les portes de les cases obertes de bat a bat, com ha estat sempre: la casa endreçada i a la vista de tothom que passa per davant, la família i els amics i coneguts asseguts a la vorera, o mirant per finestres i balcons endomassats, i així hores i hores.  Els convidats també desfilem pel centre del carrer, com les colles de dansants, el consistori, el clero (poc: residual) i la imatge sagrada: desfilem, desordenadament, en direcció contrària a la processó, en una casa ens conviden a figues fresques i a un nuvolet o palometa, i jo em trobe uns amables senyors de Vilanova (i la Geltrú), i uns altres de Vilafranca (del Penedès), que també formen part de la comitiva: són experts en música de dolçaina, que allà en diuen gralla,  i en la festa o institució dels castells, que com hauria de saber tothom fa segles eren “balls de valencians”, abans de ser el que ara són. També m’hi trobe polítics en exercici –guanyar vots és pesat, cal fer-se veure: el secretari general del PSOE valencià hi arriba amb un gran cotxe negre, de ministre, amb xofer, a pesar que és diumenge i que se suposa que la visita és privada: el poder, passat, present o imaginari, té aquestes conseqüències–, però  això no té cap importància. La importància la tenen les antigues danses, l’aparició de la Mare de Déu el 1247, els tornejants –guerrers innocents, en homenatge ritual i desarmat–, les incomptables parelles elegants ballant un bolero pausat amb gestos cortesans, els xiquets i xiquetes, i les colles que van alçant una vegada i una altra les torres de la muixeranga. “Cada vegada m’aborrone”, li vaig sentir a un veí. I cada vegada són centenars de vegades, des de fa centenars d’anys. Contra això, confiem, no han de prevaldre mai les forces fosques de la història.

Reproduït a La condició valenciana (Alzira: Bromera, 2014), pàg. 54-56

Joan F. Mira | El Temps | 00/01/2001   

Russos

He llegit aquests dies, per curiositat i amb una certa dosi de paciència, un llibre recent d’Aleksandr Soljenitsin, La Russie sous l’avalanche, que és tot ell un tractat de desgràcies. Pobres russos, que els ha tocat patir els pitjors mals de la història: tsars moderns massa tendres o massa cruels i en tot cas massa poc russos i massa amants d’Occident, els estralls del capitalisme enemic, la catàstrofe del comunisme bolxevic que –qui ho diria, vist des d’ací– era tan rigorosament hostil a tot el que fóra rus, i després l’horrible perestroika, la llibertat de premsa, els partits polítics i el retorn agreujat del funest esperit liberal. Soljenitsin descriu –i les descripcions posen els cabells de punta– la degradació, la misèria material i moral, l’endarreriment progressiu, les condicions de la pobra vida russa dels últims deu o dotze anys: un buidament de substància, un descens a l’infern de la pobresa i la mentida i la humiliació, la pèrdua d’un imperi i fins i tot del sentit de la pròpia nació. I la corrupció –antiga i renovada– com un càncer funest, les noves màfies, l’exhibició obscena dels nous rics, el robatori en massa, la dissolució de tot allò que bé o malament funcionava, i els dirigents –Ieltsin i tota la colla– pitjors que gàngsters insensibles. En fi, les coses que hem anat llegint dia a dia, tants anys (i que en aquest setmanari Llibert Ferri ha explicat tan exemplarment), i tan sovint que ja no ens fan cap efecte. Però la culpa de tanta dissort no la tenen els russos sinó sempre uns pocs governants indesitjables, uns pocs intel·lectuals podrits, una poca gent que no és russa de debò, que no és russa de cor, i els estrangers i les seues idees antirusses. El poble rus és boníssim, exemplar, eternament igual a si mateix, esperant l’hora eterna de la redempció. Se suposa que llegint Dostoievski i encenent ciris a les esglésies antigues.

Els russos, afirma el profeta Soljenitsin, tenen i han tingut sempre al llarg dels segles un seguit de característiques pròpies, «que salten als ulls», de tan evidents com són: una actitud d’humil confiança davant del destí, i per això els sants russos són contemplatius humils i dolços, i als russos els encanten els pacífics i els folls de Crist; la compassió, les ganes d’ajudar els altres i de compartir el necessari; l’esperit de renúncia i sacrifici; el gust per l’autoacusació, la penitència i l’exageració de les pròpies faltes; la fe –ortodoxa, evidentment– com a principal punt de suport del caràcter; la lleugeresa davant de la mort, la calma èpica en l’acceptació de la mort; i no buscar en la vida l’èxit exterior, ni la riquesa. A més d’aquestes virtuts, tan relacionades amb la fe, n’hi ha d’altres del tot naturals, innates a l’ànima russa, originals: l’esperit d’obertura, la franquesa, l’espontaneïtat, la simplicitat del comportament, l’absència d’agitació, el sentit de l’humor, la magnanimitat, la companyonia i la facilitat per les relacions humanes, el do de la simpatia i l’aptitud per comprendre, «l’envergadura de les capacitats» –som excel·lents en tot–, un caràcter generós, i l’«amplària en les decisions», com es demostra en la dita: «Abans que viure en llàgrimes, val més morir cantant». Si vostès han arribat fins ací, cosa gens fàcil, ja veuen que no hi ha poble del món tan perfecte, exemplar, virtuós i capaç. També hauran comprovat que, si aquestes idees, com és ben probable, són compartides per una bona part dels russos, tenen molt mala peça al teler. Soljenitsin, a més de ser un enorme escriptor, és un reaccionari fabulós, honest, místic, fidel ortodox, que enyora els tsars antics, els bons nobles, el bon poble rural, el bon encens d’església. La conclusió és que Rússia, com una certa Catalunya, serà cristiana o no serà. Amén, i molt d’encens i molts ciris. I els popes, això sí, que tornen a beneir l’Exèrcit Roig, l’artilleria i l’armament nuclear, sense els quals, pensa també Soljenitsin, els russos serien ara mateix ben poca cosa.

Joan F. Mira | El Temps | 01/09/1997   

Agost: melons

Enguany, com els lectors potser han comprovat, els melons estan eixint molt bons. No sé si només passa als mercats a què jo tinc accés, que són els de la comarca de la Plana, o si la bondat és general: si coincideix amb les fronteres del regne o amb els límits misteriosos de la llengua, o arriba més enllà. Potser l’evolució dels melonars del país va adquirint un sentit positiu, per obra de la selecció o per alguna raó que desconec, però els resultats d’aquest estiu són innegables. No puc dir el mateix, dissortadament, d’altres menes de fruita, que com més va més incertes resulten de gust, tret de les figues, que com que són poc comercials no evolucionen ni per bé ni per mal. Els préssecs o bresquilles (ja se sap que en alguns llocs són la mateixa fruita i en uns altres no, i que també poden ser priscos o malacatons), els albercocs i les prunes, per no parlar d’aquells productes inflats, insípids i amb carn d’esponja plàstica que passen sota el nom de maduixes o maduixots, tenen tendència a ser produïts de cara a la pura aparença. És a dir que l’agricultor i el comerciant suposen, molt correctament, que la major part dels consumidors són imbècils i per tant compraran aquella fruita que semble més atractiva pel volum i pel color, encara que no faça gust de res. Però els melons són una altra cosa: mai no s’han comprat per l’aparença sinó pel contingut, i els compradors han sabut sempre a què s’exposaven si es guiaven només per l’exterior. «El meló i el casament han d’ésser d’encertament», diu la dita, i per tant, ja que per norma no es podia tastar el producte, almenys calia palpar-lo i sospesar-lo una mica amb les mans, com el cònjuge futur, per fer-se’n una idea prèvia. Altrament, caldria aplicar la cançó menorquina que cita l’Alcover-Moll: «L’amor de la joveneta / l’acompar a un meló: / de fora sa cara alegre / i de dins sa traïció».

Enguany, doncs, les traïcions que jo tinc comprovades són inexistents o mínimes, i no només en els melons tendrals, sinó en els melons d’Alger i en les melones, que són com melons d’aigua més pàl·lids de pell i de polpa, i que tan difícil solia ser que eixiren dolços. Un misteri que no tinc aclarit és per què al País Valencià als melons d’aigua els diem melons d’Alger i fora d’ací en diuen síndria (i en castellà sandía, mot del mateix origen), que segons explica Coromines vol dir meló de Sind, que és una terra tan remota. No puc creure que ací arribaren de tan prop, i foren melons moros, i allà vingueren de tan lluny i foren melons de l’Índia. Misteris de la circulació de les paraules. Nèstor Luján, en un llibre que es diu Como piñones mondados, explica que el meló és una cucurbitàcia procedent d’Àsia, i que els romans ja el coneixien de sobres amb el nom grec de melopepon o l’abreujat de melo. Però a continuació afegeix que «los melones llegaron a España a través de los árabes», cosa que vol dir, si és certa, que els hispans no conegueren els melons grecollatins, ni els antics melons cristians, a pesar que, com cita el mateix Luján a continuació, Sant Gregori el Gran ja escrivia que «si el mannà representa l’aliment de la gràcia destinat a la refecció de la vida interior, cal veure en el meló la representació de les delícies terrestres». També cita un escriptor bretó, barroc i bohemi, Marc-Antoine de Girard, que al final d’un llarg poema conclou que totes les fruites, començant pel coco i acabant pel raïm moscatell «Ne sont qu’amertume et que fange / Aux prix de ce melon divin, / Honneur du climat angevin». Melons d’Anjou, doncs, com a suprema expressió dels productes de la terra.

I no pensen vostès que el meló sempre ha estat vist com a fruita indigesta, a pesar del folklore, de la medicina tradicional i de la documentació municipal: «S’ha considerat danyós a la salut el que a los minyons de quinse anys en avall se’ls venen malons i síndries», diu una disposició mallorquina del 1695 citada per Coromines, i a mi, de menut, sempre em deien de menjar meló amb molt de compte, que era perillós. Però vaig conèixer un antic patriarca de l’Horta, mig parent meu, que fins a una edat ben avançada només consumia melons, tendrals o d’Alger, per peces senceres, no per tallades. Mai li vaig sentir que això li provocara cap molèstia particular. A condició que foren bons, evidentment. Que el meló cristià (fóra tendral, de tot l’any, de pell de granota o de la mala cara) corresponguera a la seua etimologia popular que fa derivar meló de mel, i que el meló de moro o d’Alger estiguera prou madur i prou intensament roig per merèixer els versos exaltats que li dedicà Pablo Neruda en l’Oda a la sandía: «Oh, pura, / en tu abundancia / se deshacen rubíes». I així es demostra, com a mínim, que els poetes, i els no poetes, poden escriure qualsevol cosa sobre qualsevol cosa. Que no es poca demostració, enmig de les calors d’agost.

Joan F. Mira | El Temps | 14/04/1997   

Dins d’un núvol

He dedicat alguns dies d’aquests dies de Setmana Santa i Pasqua a caminar llargament per la muntanya. Quan les festes i el calendari tenien algun sentit (un sentit històric i litúrgic, quin si no?), els dies sants eren una cosa i els dies de menjar-se la mona n’eren una altra del tot diferent, perquè la diferència entre el dolor i l’alegria, entre la mort i la resurrecció, és la diferència més gran que hi pot haver. Ara tot és igual, Divendres Sant i Diumenge de Pasqua, i gran part del personal no sap què és una cosa o l’altra, ni en quins dies ens trobem, ni per quina raó fem aquestes breus vacances de primavera. Això hem guanyat, amb tants esforços: la quasi perfecta ignorància, el despenjament de la història, la indiferència, viure en el temps com en un núvol de boira o en un núvol errant, uns dies de color blau i uns altres de color rosa.

De manera que jo caminava, prop del Penyagolosa, per un d’aquells camins que van pujant per la vora d’un torrent i que entren en un bosc que primer és de carrasques o alzines i després es barreja amb pins, que enguany tenen molta processionària en alguns paratges. Després el camí pujava decididament entre els arbres, es feia i es desfeia, s’aprimava i sovint semblava que es perdia del tot. Sol passar en moltes senderes, que es van esfumant i perdent. Jo caminava sense més equipament que un barret moll i un bastó improvisat, i no estava molt segur si era Divendres Sant o dia de Pasqua. És a dir, havia de pensar-ho per a saber-ho, perquè al bosc passa, des de sempre, com passa des de fa poc a ciutat, que la indiferència al calendari litúrgic és absoluta. Vaig decidir que era dissabte, dia que queda en suspens, entre la mort i la glòria, esperant la resurrecció del Senyor i de totes les fulles i les flors, Persèfone que puja cada any dels inferns i ens torna la vida. Quan jo anava encara per la part més baixa i més plana del camí, em vaig trobar tres o quatre excursionistes ben equipats amb tot el que cal per a acampar uns dies a la muntanya, grans motxilles, sacs de dormir, estoretes enrotllades i tota la impedimenta. Més endavant, van passar dos individus corrent amb un pas entre trot i galop, amb motxilletes menudes i un uniforme com si fóra de ciclista modern, arrapat al cos. Corrien per la muntanya, vestits de ciclista de colors llampants, no sé si a manera d’entrenament per convertir-se en «homes 10», per al concurs d’Ironman, per al decatló, o vés a saber per què. Això, es complica, vaig dir-me, el perill ja no són només els cotxes tot terreny i les motos, els caçadors inexperts, les masses que arrasen el bosc buscant rovellons on no n’hi ha. Ara circulen també corredors a tal velocitat que a penes poden dir bon dia sense perdre l’alè. Vaig tirar, doncs, cap a dins del bosc, per altres caminets que ja ni són camins, i primer pujava trepitjant un herbassar alt i humit, després havia de buscar pas entre masses d’argelaga florida, d’aquell groc tan intens i persistent, i més amunt començava la molsa, les falgueres i la terra tova i mullada sota l’espessor dels pins. Res de nou, així són alguns boscos alts per on no corren motos ni ironmen. I llavors començà a pujar el núvol.

Pujava de llevant, compacte, estenent-se i canviant de blanc a gris tal com s’acostava, superava les moles, avançava i es deixava caure cap al fons dels barrancs. L’última vegada que vaig mirar enfora del bosc, des d’un lloc en altura, ja no vaig veure res. Vaig caminar més encara i el núvol entrà també dins del bosc, primer com petits destacaments de boira que avançaven dispersament entre els troncs, s’arrossegaven sobre l’herba per ocupar terreny, s’alçaven i creixien. Després, ja era tot ocupat i cobert, i jo, que no sóc ni massa agosarat ni massa expert, simplement vaig perdre tot indici de camí. Ni sabia per on podia continuar ni per on podia tornar sense caure en algun lloc de pas impossible, cingle o roquissar. Perfectament perdut. Dins d’un núvol espès, sense camí, sense abric, i sense vista més enllà de tres o quatre passes. Pocs centenars de metres més avall ja no hi ha núvol, vaig pensar, hi ha camí conegut, hi ha excursionistes i corredors vestits de ciclista. Però com puc baixar fins allà, i no parar en algun barranc desconegut. Més valia no moure’s, no caminar a les palpentes per la boira, esperar. Més valia deixar passar el temps, pensar en la confusió universal de les formes i coses, sentir la irrealitat de tot, la llunyania, la soledat perfecta, el silenci palpable, aquesta mena de metafísiques que sovint formen la matèria dels somnis. Quedar-se perdut dins d’un núvol és una oportunitat que un hom, quan se la troba, ha de saber aprofitar. No es presenta cada dia.

Joan F. Mira | El Temps | 00/03/1997   

Una biblioteca en el desert

El poblet de Tamgrut és al sud de Zagora, que vol dir alguns centenars de quilòmetres més avall de Marràqueix, i allà mateix la vall del riu Draa es tanca i deixa una porta estreta, la porta del gran desert, per on arribaven els tuaregs i les caravanes de Timbuctú. «A Timbuctú 52 dies», diu el senyal de trànsit, de trànsit de camell, on es fan la foto els molt escassos turistes d’hivern. Fora del centre de la vall, per on passa el riu i creixen oasis i palmeres, és ja tot una extensió infinita de terra dura i hostil, de pedra i roca. El desert, en realitat, comença en baixar les muntanyes de l’Atlas, que era aquell gegant que sostenia el món sobre els muscles, amb qui lluità Hèrcules, en el viatge a les terres de ponent, per furtar-li les pomes d’or. El mateix gegant còsmic, no cal dir-ho, que va donar nom a la mar Atlàntica. Aquest, per tant, és un dels llocs on s’acabava al món, a l’entrada de la infinita mar d’arena, entre les muntanyes nevades i l’oceà. I ací justament és on el senyor Ben Nassir, o Bennasser, va reunir una increïble biblioteca.

Cal deixar el cotxe a la vora de la carretera, pujar per un carreró entre murs de tapial, fang amb palla cremat pel sol, que es desintegra lentament, i arribar a una porta una mica més gran que les portes dels corrals i les cases. Allà esperen un parell de xicots, estudiants de teologia islàmica, estudis alcorànics o cosa semblant, que eventualment expliquen el lloc i la biblioteca. Hi ha un pati amb un hortet més que jardí, amb plantes de cotó, alguna palmera, i bancalets pobres acabats de regar. I al fons, en una sala gran i bastant trista, hi ha els prestatges amb els milers de llibres. Ara n’hi ha uns cinc mil, però sembla que n’hi havia més, que se’ls han endut a Marràqueix i a Fes. En unes vitrines exposen els exemplars més il·lustres, oberts, per apreciar-ne la bellesa i la cal·ligrafia. Hi ha còpies de l’Alcorà, explica l’estudiant, algunes de molt antigues, del segle XII, escrites sobre pell de gasela, hi ha llibres de poemes, i tractats de les matèries més diverses, medicina, dret, astronomia, matemàtiques, història, totes les ciències d’un món clàssic que ací va trobar un dels racons de repòs més extrems i tardans. Als prestatges, els milers de volums tenen un llom uniforme, i contenen una part considerable del coneixement humà que es podia reunir fa dos o tres segles entre el desert de vora l’Atlàntic i les ciutats de Pèrsia i de l’Àsia central.

El senyor Ben Nassir, segons m’expliquen, devia ser un home de recursos, no sé si comerciant o propietari, que en el viatge reglamentari a la Meca es va dedicar a comprar llibres al Caire i a Damasc, li va entrar la febre bibliòfila; i va anar repetint viatges, carregant camells amb paquets de llibres, i encomanant més compres cada any a mercaders i pelegrins. Fins que va reunir la més gran biblioteca privada de què es té notícia en aquestes parts del món i de la història. Això era a primeries del segle XVIII de la nostra era, els llibres eren tots manuscrits, i dubte molt que a l’Europa d’aquells anys algú arribara a reunir una biblioteca equivalent a aquesta de Tamgrut a les portes del desert. No sé quants volums va reunir el senyor Maians a Oliva uns anys més tard, ni quants en comprà Voltaire, o Diderot, o qualsevol dels nostres il.lustrats, que d’altra banda van viure un temps d’esplendor de la impremta i tenien accés a un comerç editorial ben abundant. El senyor Ben Nassir ho tenia més difícil: comprava manuscrits en ciutats remotíssimes, arribaven després de mesos de viatge, i formava una biblioteca impressionant en un poblet de cases de fang, entre els hortets de l’oasi, les palmeres, i un gran obrador de terrissa que hi ha al costat mateix i que encara funciona, amb forns de llenya i palla, exactament igual que fa tres segles.

El senyor Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena, deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers. La diferència és que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular, té una confraria religiosa amb el seu nom, i costat de la biblioteca té una tomba o capella, un morabit, on els fidels fan cada any festa i romeria. Perquè hi ha deserts de moltes classes, i els de roca i arena no són sempre els pitjors.