Joan F. Mira | El Punt Avui | 22/05/2015   

Espanyols i demòcrates

No sempre es pot arribar a entendre si són innocents o són cínics, si són inconscients o són perversament intel·ligents, si són descarats o són imbècils. Suposem que siga la part més favorable de cada alternativa, pensem bé o no del tot malament, fem-los el favor d’imaginar que en el fons també són bones persones. Perquè si haguéssem de jutjar pel seu propi pes i valor el que fan i el que diuen, hauríem de pensar malament, que és una cosa molt lletja. Això era, ja fa una pila d’anys, una columna d’opinió en un gran diari de Madrid (sovint guarde retalls), escrita per un científic de la política i la història, el títol de la qual era Nacionalista y demócrata no puede ser. Escrit així, amb totes les lletres i paraules. De tal manera que vostès i jo, la pràctica totalitat dels lectors d’aquest diari i d’alguns altres, els benedictins de Montserrat, els afiliats a Convergència i els votants d’ERC, els membres de l’Obra Cultural Balear, i algunes desenes de milers més de conciutadans nostres no poden ser demòcrates. Per definició. És tan increïble, que demana alguna explicació. Com aquesta, que sense voler donava l’autor de tan alt pensament, catedràtic.

Diu que ell mateix, i la gent més espavilada de la seua generació, nascuts els anys quaranta i cinquanta, van descobrir que el règim de Franco es fonamentava en un nacionalisme espanyol absolutament retrògrad i tronat, cosa que els dugué a pensar que “el nacionalismo era el último de los recursos imaginables para ir en busca de una identidad colectiva”. De nacionalisme oficial, doncs, en tenien massa, i la identitat col·lectiva, igualment oficial, era tan forta que empatxava. Per tant, amb perfecta lògica, van viatjar una mica i es van fer demòcrates: “sólo porque el nacionalismo de cartón piedra que trataron de inculcarnos se cuarteó al exponerse a los aires procedentes de Europa y Estados Unidos nos volvimos insensibles pero definitivamente demócratas.” Això, per molt curiós que semble, els passava a xicots molt intel·ligents de Sevilla, de Ferrol o de Madrid, o diuen que els passava: que es van fer demòcrates com a reacció contra el nacionalisme espanyol. El problema és que confonien, i confonen encara, “nacionalisme espanyol” amb patrioteria franquista, consignes imperials, yugos y flechas, i altres fantasies retòriques i ornamentals. El nacionalisme de veritat, el de fons, l’espanyolisme profund, ni se’l plantegen com a problema: hi viuen dins, el respiren, és part de la seua substància. Tenen Estat, exèrcit, monarquia (amb república seria igual), ministeri d’hisenda i companyia de ferrocarrils, ho tenen tot, sobretot el reconeixement intern i extern com a nació sobirana. No es pot demanar més, en la matèria. I quan els altres demanem només la meitat de tot això, només una tercera part, s’espanten i escandalitzen: però com pot ser que ara us feu nacionalistes quan nosaltres ja no ho som?, diuen.

D’ençà de l’anomenada “Transició”, afirmen que, com que ells es van fer demòcrates i no nacionalistes, esperaven que als altres els passaria igual i que “el aire de la democracia los impregnaría de valores universalistas”, etc. Lamentablement, com sap tothom “nada de eso ha ocurrido: a medida que el nacionalismo español dejaba de ser el fundamento coactivo de nuestro sistema político, los nacionalismos vasco y catalán han pugnado por construir con distintos grados de agresividad una identidad separada, marcar la frontera de un “ellos” y un “nosotros”, contener, levantando barreras, la inevitable pendiente hacia una sociedad multicultural y plurinacional”. De manera que la cosa és perfectament clara. D’una banda hi ha “ells”, els bons no-nacionalistes espanyols plurinacionals multiculturals sense barreres, i d’altra banda “nosaltres”, els dolents bascos i catalans nacionalistes uninacionals monoculturals tancats per altes barreres que alcem contra el curs de la història, etc.

I per si fóra poc pecat, no som demòcrates, com ells. “Vaya por Dios”, que diuen allà, com ens veuen els pluriculturals multilingües sense barreres, “vaya por Dios”: ni demòcrates som. Ni demòcrates, perquè aprofitant unes paraules incivils i poc prudents del senyor Arzallus, l’autor de l’article (Santos Julià de nom, historiador ben acreditat, liberal de renom) engaltava, apuntava, i concloïa: “Arzalluz demuestra que nacionalismo y democracia se encuentran como sospechábamos, en relación inversa: mientras más haya de lo uno, menos habrá de la otra, y viceversa.” Ja veuen quines sospites es confirmen. Es miren cada matí a l’espill, i es veuen translúcids. Fa trenta-cinc anys, fa vint anys, fa deu anys, fa una setmana, i l’any que ve i l’altre i l’altre.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1614 | 19/05/2015   

País de pocs palaus

De pocs palaus, de pocs castells, i de poca arquitectura històrica d’esplendor monumental: una carència en la qual rarament pensem, però que es nota, perquè vol dir que al llarg dels segles hi ha hagut poc de poder, d’aquell poder que es manifesta en la pedra, sobretot. Amb alguns castells ben mantinguts o ben reconstruïts (com els de Morella o de Montesa, per exemple: al Regne de Castella, poden estar-ne segurs, castells així els mantindria l’Estat en perfectes condicions), amb alguns monestirs medievals drets i habitables (no amb ruïnes mig refetes com a Valldigna), amb algunes dotzenes de palaus com cal, aquest país seria una altra cosa. Una vegada, a Santiago, passejant amb amics gallecs del gremi de la literatura o de l’antropologia, els vaig dir: “Hi ha més pedra monumental acumulada en aquesta ciutat vostra que en tot el País Valencià junt.” No s’ho cregueren, però és veritat. Sobretot pedra de grans monuments, que és de la que ací n’hem tingut poca, o l’hem arrasada com a bons bàrbars del sud. Perquè els antics bàrbars del nord, saxons, germans, francs o escandinaus, ja fa molts segles que no practiquen la barbàrie, i això es nota en els paisatges, en els palaus polits enmig dels camps o dins de les ciutats. Mentre que nosaltres, a penes fa unes poques dècades que vam començar a respectar les nostres pròpies pedres. També és cert que ells, qui sap si perquè per allà  plou més sovint i fa més fred, han construït molt més sòlidament que nosaltres, almenys durant els darrers sis o set segles. De manera que un hom viatja per les Europes de més enllà del Pirineu, de la Toscana fins a Escòcia, o de Bohèmia a Normandia, de Bordeus fins a Cracòvia, i ho tenen tot ple de castells en perfecte estat de conservació i de palaus i palauets ben repintats i polits. O de châteaux com els francesos, que poden ser les dues coses alhora. Tot ple de palaus urbans i dels seus equivalents rurals, manor, villa, schloss o com se’n diga en cada lloc. Quasi invariablement ben mantinguts i pulcres, habitats o habitables. A la vall del Po, la vall del Loira, del Tàmesi o del Rin, a les ciutats, les planes i les muntanyes. I això vol dir, entre altres coses, que allà hi hagué una noblesa com Déu mana, una aristocràcia amb recursos abundants, amb el cap ben posat, amb ganes de viure i de deixar memòria en pedra picada i en pintura. Gent que feia les coses ben fetes, que sabien una mica d’art i d’arquitectura,  i sobretot que pagava a qui en sabia. El resultat és que de tot això en queda una herència, tan abundant i sobretot tan escampada que, a pesar de les guerres i les bombes,  de castells i palaus hom en troba pertot. De la mateixa manera que dels reis, per exemple, queda una herència en forma de parca o de museus.

Doncs bé, els valencians no tenim, ni de lluny, aquesta bella abundància de palaus o châteaux. Som perfectament pobres de palaus, i els pocs edificis que solen rebre tal nom són més aviat modestos i rurals; i si són urbans, com ara els palauets més o menys gòtics de València, poden ser més modestos encara, amb alguna molt  rara excepció (l’esplendor aparent del palau de Dosaïgues, posem per cas, és perfectament fals i afegit).  En realitat, tenim ben poca arquitectura de gran volum monumental: no ha sigut aquesta l’especialitat dels valencians, i damunt vàrem tindre l’humor d’arrasar, entre el segle XIX i el segle XX, una gran part dels monestirs i convents del país, que ara serien tan aprofitables com a llocs històrics per visitar o per instal·lar-hi biblioteques, museus, i aquestes coses que interessaven tan poc als nostres governants. Cap rei no va construir ací res que valguera la pena (els nostres reis propis eren pobres, i després ja no eren propis, eren castellans, i només construïen allà), i els nostres grans nobles històrics ni eren tan grans ni gastaren en pedres els seus escassos recursos. Els grans llinatges perduts no ens van deixar, tal com era la seua obligació, palaus on hom puga sentir de veritat l’aire d’una noblesa poderosa i refinada. O potser no eren ni tan poderosos ni tan refinats. Després, els seus successors, organismes de l’Estat, ajuntaments, ignorants i cacics de qualsevol signe, han acabat la faena: l’abandonament, la picola, el solar, la misèria cívica. No ens ha anat molt bé, als valencians, com a protagonistes de la nostra pròpia història. Potser, també, per la falta d’allò que l’abundància de palaus hauria pogut significar.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1613 | 12/05/2015   

Pelegrins, llatí

Els pelegrins de les Useres, caminant per la muntanya, arribant a Sant Joan, o entrant a l’església de Xodos, canten en llatí amb músiques que tenen antiguitat de segles. I també canten en llatí els pelegrins de Catí a Sant Pere de Castellfort: canten O Vere Deus, el primer cap de setmana de maig. He acudit alguna vegada a  esperar els romeus a mig camí, i els he vist pujar serpentejant per la sendera: primer un home amb sobrepellís blanc i una creu, després alguns centenars d’homes i dones, joves la major part, amb botes i bastó, i després els que vénen a cavall i unes andes elementals amb una imatge petita del sant. És migdia, ells han eixit a primera hora de Catí, i és una meravella diàfana veure’ls com pugen des del fons d’una vall fins al fons d’una altra vall més alta encara, entre verds foscos o tendres, herba fresca, ginebres i savines i el groc violent de les argelagues en flor. Hi ha moltes altres flors formant coixins de color violeta, i més verdors i més flors els noms de les quals desconec, la llum pot baixar tamisada per un pas lent de núvols, i tot junt és la primavera de la muntanya valenciana, que alguns anys pot ser una primavera perfecta. Caminant per les valls, gran part dels pelegrins joves o no joves porten la capa llarga de burell amb esclavina, i els que són pròpiament romeus duen al cap barrets o barretines. Porten barretina, en efecte, unes enormes barretines clàssiques negres o roges doblegades cap avant, i no per ganes de demostrar res, sinó perquè n’han portades sempre, com en portaven en tantes comarques valencianes –inclosa la capital– fins a mitjan segle XIX o més: consulteu els gravats de l’època i els llibres de viatges. Es posaren, doncs, la barretina al cap, i començaren a cantar antífones i psalms penitencials: en llatí, com ha estat sempre i com ha de ser. Segurament no comprenen tot el llatí que canten, però això mai no ha tingut la mínima importància. Miserere mei, Deus, secundum magnam misericordiam tuam: “Deus” s’entén, i “misericordiam” també, perfectament. I també s’entén quan demanen “pacem et pluviam de coelis”. La pau cal suposar-la en aquestes muntanyes, almenys entre guerra i guerra, l’última va ser la de Franco (amb l’afegit dels anys dels maquis), i abans hi hagué la del Marroc, la de Cuba, i abans les dues o tres dels carlistes. Quant a la pluja del cel, enguany pareix que per ací n’ha caigut prou: les vaques de la Llàcua, com les del terme de Xodos, es veuen ben alimentades i llustroses. Per si algun lector no ho imagina o no ho sap, en aquest país nostre –el valencià– hi ha valls amb pastures verdes, romeus amb barretina i capa, vaques als prats de muntanya, i homes antics i moderns que canten en llatí.

De vesprada, els visitants es congreguen per esperar els romeus a Sant Pere, que és la seua destinació després de més de trenta quilòmetres de boscos i muntanyes. Fa molts anys, mentre esperàvem, el meu amic Alfons Cucó m’explicava que un lord escocès que va portar per ací de visita li comentà que aquestes terres eren com les del seu país: “The Highlands!”,  exclamà el baró parlamentari, coronel retirat. Aquestes són les nostres terres altes, en efecte, les nostres highlands, i alguns dies són tan belles que tallen la respiració. Sant Pere de Castellfort és una ermita del segle XIII, pulcrament restaurada en el seu gòtic primitiu, i està enmig d’un prat com un promontori a 1.300 metres d’altura entre valls profundes. Quan arriben els pelegrins (els hem tornat a contemplar des de l’altura, serpentejant per la sendera, amb la gran creu de plata i els estendards de color vermell viu o carmesí) hom canta unes altres psalmòdies dins de l’església ja mig fosca, i després tots mengem l’escudella d’arròs amb llegums acabat de cuinar en grans olles de coure. Diumenge de matí vam visitar amb els pelegrins el santuari increïble de la Mare de Déu de la Font, amb els murals de la sala pintats a finals del segle XVI, vam beure gotets de moscatell amb pastes beneïdes, i encara quedà temps per arribar a l’ermita de Santa Helena, on el mateix dia pelegrinava la gent de la vila d’Ares. Hi ha diverses maneres –diverses, però no moltes– de cultivar una miqueta l’esperit, de ser una miqueta més humà i més feliç, fins on és possible, i d’estimar com cal el país propi i la pròpia gent. Una d’elles és acompanyar pelegrins antics, per llocs on canten belles psalmòdies en llatí.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1612 | 05/05/2015   

Déu verdader, enveja

“O vere Deus”, repeteixen una vegada i una altra pel camí els cantors que acompanyen els pelegrins de les Useres, amb veus vibrants i melodia sagrada i arcaica, com el passat dissabte entrant a l’església de Xodos, abans de les prostracions rituals dels caminants: “O vere Deus”, un cant que als presents silenciosos ens arriba a les entranyes. O almenys a mi, cada vegada que l’escolte de prop, o de lluny ressonant per camins de muntanya. Llavors, sentint el cant, envege els cantants i els pelegrins, envege els creients. No perquè pense que l’emoció dels fidels, quan escolten un cant litúrgic com aquest, és més intensa i profunda, ja que els ressorts afectius i estètics poden ser tan potents com els religiosos. L’enveja és d’una altra espècie. Fa alguns anys, d’una revista molt seriosa que es diu Catalan International View, em demanaren un paper sobre “els límits de l’agnosticisme en el nostre temps”. Els quals límits, si bé es mira, no són tan diferents dels que han conegut els temps passats. Vaig escriure la llarga consideració, sota el títol “L’agnòstic insatisfet”, i aquest era el final o conclusió de les divagacions sobre un tema tan antic i recurrent: Que creure o no creure en Déu no és habitualment problema per als qui viuen instal·lats en una creença heretada: no solen preguntar-se per allò que ja saben amb certesa profunda. No és problema tampoc, en general, per als qui no hi han viscut mai: no hi ha cap factor biològic, instintiu, que faça que els membres d’aquesta espècie de mamífers amb cervell hipertrofiat que són els homines sapientes es pregunten espontàniament si hi o no hi ha algun déu o Déu en algun lloc.

Els déus, o Déu, són part de la cultura, no de la biologia. I tampoc part de la física: dir que el famós bosó de Higgs seria la “partícula de Déu” no passa de ser una imatge poètica, tot i que la física (la física de partícules, l’astrofísica, la mecànica quàntica) ha esdevingut l’equivalent contemporani de l’antiga metafísica: el seu objecte és la realitat última de l’ésser. En qualsevol cas, però, qui no ha rebut per transmissió cultural les idees i les emocions, les imatges i els mots, que donen gruix i contingut al pensament i al sentiment de Déu, o dels déus o del seu equivalent, és ben difícil que individualment, espontàniament, arribe a fer-se ell mateix la gran pregunta. El “problema de Déu” només és problema quan ja ha rebut abans moltes respostes. I l’agnòstic és aquell per a qui cap d’aquestes respostes és del tot satisfactòria. Si és un agnòstic càlid, és també un agnòstic infeliç. Perquè és difícil que la cèlebre tesi setena de Wittgenstein (“Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”) siga un remei satisfactori contra la insatisfacció profunda de l’agnòstic.

En realitat, els agnòstics de bona voluntat pensem que Déu, si existeix, més que la solució última a les nostres preguntes, és sobretot qui ha de respondre a les preguntes dels humans, no únicament qui ha parlat per iniciativa pròpia en els llibres sagrats. Per exemple, tal com preguntaria algun dels germans Karamàzov: si vostè, senyor Déu, ha creat o ha permès l’existència de tants milers de milions d’individus amb ànima i consciència i pors i angoixes, amb quina finalitat ho ha fet, per què ho ha fet, què pensa fer al final del tot amb tots nosaltres? I més: Si vostè és tan important per a nosaltres, i si som tan importants per a vostè, per què no se’ns mostra mai amb claredat, o per què es mostra només a algun profeta que després escriu (o li escriuen) allò que ha escoltat o que ha vist, i hem de creure les seues paraules? No cal continuar per aquesta via, tot i que aquestes, i altres per un estil, són les úniques preguntes substancials, que per això mateix no ens fem, o no ens les fem perquè no tenen resposta. No en tenen fora de la fe, mentre que dins de la fe només cal acceptar respostes que deriven de la confiança del creient en el Déu en qui creu: cantar amb convicció O vere Deus. Després d’això, els pobres humans pelegrins, creients o no creients, farem igualment la nostra vida de cada dia, afrontant com podrem els nostres problemes i angoixes, i sovint les angoixes i problemes dels altres. Però amb un “Déu verdader” seríem immortals, que no es pot dir que siga poca cosa. I a partir d’ací, anar fent, fins i tot en els temps de crisi, que són tots.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 706 | 30/04/2015   

Visigots, federals

Regirant entre retalls i papers vells, n’he trobat un de fa un bon grapat d’anys amb un article de l’historiador Seco Serrano, que es titulava “Nación de naciones”, i ara els explicaré què explicava. L’historiador Seco escrivia, en el diari ABC: “Al plantearse de nuevo la cuestión de los límites, o del posible desarrollo, de las autonomías españolas —el cual algunos, por fortuna escasos, quisieran llevar hasta el arriesgadísimo horizonte del federalismo— ha resurgido, ineludible, un tema capital: el del ser de España, el de la realidad histórica de España”. I informava que, davant d’un risc tan greu, la Real Academia de la Historia va dedicar quatre mesos de conferències “a cargo de eminentes numerarios de la ilustre Corporación, que pusieron luz sobre el tema desde todos los ángulos de visión posibles”. Després diran que som els altres, els que ells en diuen “perifèrics”, els qui patim obsessions pel “ser” i per la “realitat històrica”. Explica Seco que el cas d’Espanya és singular “porque parte de una realidad unitaria prenacional, cuajada en la Monarquía visigoda”. No és broma: Espanya és Espanya, una, perquè ja ho era en temps d’Ataülf, Wamba i companyia; i després tot han estat aspiracions i sospirs per la unitat perduda, per “la recuperación de una plenitud perdida” (plenitud visigòtica?), fins a la reintegració feliçment aconseguida amb els Reis Catòlics. Tesis modernes i empíriques, com es pot observar, en aplicació de les quals Espanya no és ara un Estat plurinacional, sinó una “realidad plurinacional, pero una realidad que se define inequívocamente como nación”: vejau misteri altíssim. Així, quan diuen “nació de nacions”, el primer terme vol dir nació de veritat, com les “normals”, i el segon significa nacions de mentida, regions amb un nom més prestigiós, entitats menors i substancialment subordinades: la il·lusió que amb una prestidigitació terminològica el tema ja està resolt per sempre. Tan poc resolt està, que el senyor Carlos Seco considerava bojos radicals, “por fortuna escasos”, els qui volen portar aquesta plurinació-nació “hasta el arriesgadísimo horizonte del federalismo”. Pobres nacionetes de la nació gran, que ni tan sols poden aspirar, sense riscos gravíssims, a un modest horitzó federal. “A Madrid”, deia Fuster, “tot és visigòtic”. Tenia més raó que no es pensava: els visigots, tal com afirmaven amb plena autoritat els acadèmics, són la base de la història nacional, i allunyar-se’n és arriscadíssim. Per tota l’eternitat.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1611 | 28/04/2015   

Ortografia

Fa poques setmanes, recordant la història d’aquell professor Karolin que contava Claudio Magris, i el seu respecte reverencial per la gramàtica, també em vingué a la memòria una altra història. Això era a Brussel·les, fa quinze o vint anys, un dia fred i plujós de primers d’estiu. Atesa la inclemència de l’oratge, després de la part diguem-ne formal de la meua visita (una gestió, que resultà ineficaç, al Parlament Europeu) vaig accelerar la part turística. De tota manera, la Grande Place era plena de cadafals i tribunes amb motiu de no sé quina festa, i una dotzena de bombons Godiva costava l’equivalent actual de seixanta euros, a cinc euros per bombó. Ja sé que són els millors del món, però no tenia humor per a luxes tan alts. A més, el Manneken-Pis –l’autèntic, al seu racó, rodejat de japonesos– no estava nuet com el solem veure, sinó vestit de víking o alguna cosa semblant. Sembla que el Manneken, l’homenet, té diversos vestits per canviar-se de roba segons en quines ocasions, inclòs un de torero, cosa que no sé com valorar des del punt de vista del bon gust municipal a la capital d’Europa. De manera que me’n vaig anar a l’hotel i em vaig posar a saltar entre els canals de televisió, que és una forma de passar la vesprada tancat a l’habitació quan l’oratge al carrer és desagradable. I llavors va sorgir l’ortografia. Aparegué en una notícia del canal Euronews, versió en francès, on es veien uns senyors molt formals i seriosos asseguts al voltant d’una gran taula, firmant un d’aquells protocols d’acords internacionals. Es passaven cerimoniosament l’un a l’altre unes carpetes roges, obrien pel lloc de la cinta, firmaven, somreien, i tancaven el document. En acabant, s’alçaven tots, es donaven la mà, i pareixien notablement satisfets. Llavors, el locutor del noticiari va explicar de què es tractava: el contingut d’aquelles carpetes solemnes era un acord oficial de reforma de l’ortografia alemanya. Segons l’explicació, sembla que diverses comissions, o una comissió general, ja havien treballat alguns anys sobre el tema, i que per fi havien acordat un conjunt de propostes dignes d’un tractat internacional. De manera que en aquella sala –no recorde de quin palau o lloc de molta solemnitat– estaven reunits representants oficials vinguts de tots els països on poc o molt l’alemany té un estatus de llengua oficial. D’Alemanya, òbviament, i d’Àustria i de Suïssa, però també de Luxemburg, on el francès és primera llengua d’Estat, de Bèlgica pel petit territori d’Eupen i Malmédy, d’Itàlia pel territori del Tirol del Sud o Alto Adige, i em va semblar entendre que també firmaven o havien de firmar representants de Romania, supose que en nom dels pocs alemanys, saxons i suaus antics, que hi queden encara escampats per Transilvània.

No vaig arribar a entendre quin era el grau de representació oficial o política dels firmants, però feia la impressió de ser prou alt com per comprometre els estats respectius, o els trossets d’Estat corresponents. La notícia tampoc explicava en què consistia la reforma tan internacionalment i solemnement firmada: van posar únicament l’exemple de la doble ss, que en alemany se solia escriure a la manera de la tipografia clàssica (més o menys com una f combinada amb una s, com encara es veu tan sovint en els rètols de Strasse), i que havien decidit que en el futur només s’escriuria oficialment amb doble ss. Pel gruix que feien, les carpetes devien estar plenes de normes i de llistes de paraules. Ja poden imaginar què vaig imaginar jo, en veure l’escena del tractat ortogràfic. Imaginava per un instant (i de tant en tant la imatge torna encara) que el País Valencià era un país seriós, amb polítics seriosos que, quan cal, s’ocupen seriosament de l’idioma. I que també eren gent seriosa els nostres veïns i companys de llengua: no els de llengua castellana, que en aquesta matèria són rigorosos del tot, sinó els de l’altra llengua. Imaginava un edifici històric i una gran sala solemne amb una taula coberta de vellut roig, i uns senyors i senyores vestits com correspon, investits del poder de firmar, firmant formalment l’acord gramatical per la llengua comuna (variants territorials incloses), a fi que tinga plena força legal allà on aquest idioma és llengua pròpia. Vista com a cosa nostra i de la llengua nostra, una escena semblant sembla una imatge artificiosa, una fantasia forçada per les nostres obsessions habituals, almenys per les meues. Vist des d’un hotel de Brussel·les, en la cadena europea Euronews, i com a notícia important del dia, pareixia una cosa tan normal. Sense comptar que, protagonitzada per gent de llengua alemanya, semblava que és així com fan les coses les persones serioses: allò que fan uns altres, però nosaltres no.