Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 693 | 15/01/2015   

Un tramvia en el no-res

En l’últim Quadern abans de Nadal, el 17 de desembre, em sorprengué molt agradablement el comentari o glossa d’Enric Sòria a propòsit de la traducció anglesa d’Incerta glòria, considerada com un dels llibres més importants de l’any a la Gran Bretanya. Dic que em sorprengué perquè justament aquells mateixos dies jo acabava de llegir la novel·la de Sales, seguida d’El vent de la nit, en un sol volum. Tractant-se d’Incerta glòria, hauria hagut de dir “rellegir”, però no és del tot cert, ja que l’edició que jo havia llegit fa molts anys (cinquanta anys, mig segle) estava tan reduïda per la censura que era només mitja novel·la. I malgrat tot, fa cinquanta anys, l’obra que vaig llegir i comentar apassionadament amb el meu amic Alfons Cucó era ja una novel·la excepcional, i els seus dos joves lectors valencians s’hi deixaven arrossegar sobretot per aquell personatge impressionant, Soleràs, centre visible o invisible de la narració, i grandíssima creació literària: Alfons Cucó estava convençut que ell era més “Soleràs” que jo. Segurament tenia raó. Perquè el Soleràs de la novel·la, tal com el defineix amb encert perfecte Enric Sòria, “ és un gran heroi romàntic, rebel, inquiet, apassionat, sardònic, descregut i alhora impàvidament fidel a ell mateix fins a la mort. En fi, un personatge pròxim als joves irats i amargs que poblaren les pantalles dels anys 50...”. Sòria ens recorda que l’obra de Sales no és una novel·la “de guerra” o “sobre la guerra”, sinó molt més: podria ser “...la gran novel·la russa de la literatura catalana”. O podria ser més coses encara: seriosament “existencialista”, per exemple? “El no-res seria l’única cosa que no plantejaria cap enigma”, imagina Soleràs: “...el no-res absolut, el buit total, ¿què dic el buit? No hi hauria ni espai! I no obstant això, al mig del no-res, un tramvia. Imagina’t això, per favor… ¿Saps si ens en plantejaria de problemes filosòfics? Fa esgarrifar! Com discutirien sobre la seva essència i la seva existència! El misteri no seria el no-res, sinó el tramvia: ¿qui l’hauria posat al mig del no-res?” (Incerta glòria. El vent de la nit, p. 782). Un tramvia en el no-res: això no ho va pensar ni Jean-Paul Sartre.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1596 | 13/01/2015   

La incerta glòria

“I vet aquí”, escriu Maria Bohigas, “que érem a Londres, en una sala menuda de la British Library, amb un historiador que ha dedicat la seva vida a investigar la Guerra Civil espanyola i amb el traductor que ha traduït a l’anglès Incerta glòria de Sales. El que oferien al públic va ser una deliciosa conversa entre homes de bé que discrepen en tot. Preguntava Paul Preston (i duia a la solapa un pin roig, groc i morat): ‘Els quatre personatges principals d’Incerta glòria, no creu que encarnen les diverses faccions del bàndol republicà?’ Contestava Peter Bush: ‘No hi ha res d’això, hi ha una relació amb la guerra i una experiència de la vida, hi ha Dostoievski’. Era una situació que feia venir ganes d’agenollar-se als peus del traductor i que confirmava Soleràs com a profeta: ‘I és que si tractes d’explicar els nostres romanços als estrangers, s’hi perden; no hi comprenen ni borrall. No és pas que nosaltres ho comprenguem gaire més, però almenys tenim una certa idea de la seva complicació extremadament simple. Ells en canvi hi busquen una simplicitat extremadament complicada’” (El vent de la nit, pàg. 150). Això recordava Maria Bohigas, néta de l’escriptor i continuadora de la tasca editorial de l’avi, i els diaris explicaven també que, segons el setmanari The Economist, la gran  novel·la de Joan Sales és una de les deu millors obres de ficció publicades el 2014 a Gran Bretanya. Incerta glòria és sobretot, amb tota certesa, un dels cims de tota la narrativa catalana contemporània. I és, amb la mateixa certesa, la millor novel·la mai escrita sobre, al voltant de, o dins de la Guerra Civil del 1936-39. Justament perquè no tracta de les diverses faccions del bàndol republicà, i perquè no és tampoc una “novel·la de la guerra”, com tantes altres. Una guerra, o més exactament un temps històric, que, tal com recorda en Soleràs, magnífic personatge (sense dubte el més dostoievskià de tots), fa que els estrangers s’hi perden, i que “nosaltres” no hi comprenguem gaire més. I per acabar-ho d’adobar, per confirmar el gruix i la grandesa de la novel·la de Sales, “el conflicte era l’escenari del relat, sens dubte, però no n’era exactament el tema”, segons explicava Enric Sòria, subtil i clarivident com sempre, poc abans de Nadal. I afegia: “Pitjor encara, el conflicte era l’escenari del relat, sens dubte, però no n’era exactament el tema. En realitat, parlava de la guerra per a parlar de la vida; de l’amor i de l’odi, de l’angoixa i l’absurd, de la desoladora manca d’agafalls d’una generació sacrificada en altars d’ídols falsos i, a més a més, vençuda. La recerca desesperada d’alguna classe de sentit a què es lliuren els seus joves personatges en el fred sideral de les trinxeres d’Aragó o en la desolació de la ciutat cremada i famolenca, enmig de la carnisseria general, és ben comprensible i ben patètica, però no és en absolut edificant”.

Seria “edificant” si aquell petit món de les trinxeres i el món més gran de la marca de la guerra a la ciutat hi hagueren quedat dividits entre bons i dolents, només víctimes innocents en un bàndol, només botxins perversos en l’altre, tal com demanaria una certa, o incerta, ortodòxia dogmàtica. Però, tal com Enric Sòria ens recorda sàviament, “Incerta glòria no és un pamflet a l’ús ni pretén convèncer-nos de res, o només del que experimenten els seus protagonistes: que el món humà no és més que una immensa olla de grills exasperada que fa vergonya i fàstic, i del dolor per haver hagut d’aprendre-ho. La de la guerra és, en tot cas, una feroç pedagogia. És clar que aquestes no eren conclusions adequades per a la rabera de comissaris de les lletres que ens va tocar patir durant la Transició”. Comissaris de les lletres i de les idees, comissaris polítics a fi de comptes, que mesuraven el valor literari i estètic amb el regle graduat d’un marxisme tan banal com estèril. Maria Bohigas (amb la qual, no fa gaires anys, vam passar unes hores memorables passejant per la ciutat vella de Jerusalem) recorda, en un altre escrit, la miserable i brevíssima al·lusió amb què alguns dels més grans comissaris definien l’obra i la figura de Joan Sales: “un escriptor catòlic”, i això era tot, ni mitja ratlla. “Un escriptor catòlic”, valga’m Déu!: amb quins prejudicis estúpids, amb quines ulleres, l’havien llegit, si és que l’havien llegit realment?

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1595 | 06/01/2015   

L’hivern del 56

“Aquesta nit, mentre tornava a casa (a les dues), caminant contra una tramuntana fortíssima, pensava que, de vegades, la vida sembla més llarga que l’eternitat”. Són les primeres ratlles de la primera anotació, que correspon al primer de gener de 1956. I continua: “Al llit (glacial), llegeixo els dos últims números d’Il Borghese, fins a les vuit. Em llevo a les quatre de la tarda. Em trobo amb un dia clar, assolellat i lívid –sense vent. Any nou, vida nova! Passo el resto del dia a casa, a la vora del foc”. La vida, més llarga que l’eternitat: un pensament contra la tramuntana, una idea, una simple frase simplement genial: Josep Pla en estat pur.

Pocs dies abans de Nadal, Antonio Muñoz Molina, grandíssim escriptor, de prosa impecable i de percepcions clares i agudes (només enterbolides, com les del seu col·lega Javier Marías, quan cauen en els llocs comuns més tristos contra allò que ells anomenen el “nacionalisme”...), dedicava una pàgina sencera del suplement Babelia d’El País a l’edició castellana de La vida lenta. Notes per a tres diaris, de Josep Pla. L’escriptor, doncs, passà el primer dia de l’any colgat al llit, gelat de fred, llegint una revista italiana de cultura, d’orientació més aviat conservadora. Uns altres dies d’aquell hivern fredíssim, segons explica al seu diari, i ens recorda, impressionat, Muñoz Molina, Pla passava les hores glacials llegint Le Figaro Littéraire, Le Journal de Genève o The New Yorker. Muñoz Molina comenta, prop de seixanta anys després: “Uno se pregunta cuántos ejemplares de The New Yorker llegarían en 1956 a España...; cómo sería, en el frío y el desaliento de aquel invierno de grandes heladas, rozar entre las manos esas páginas satinadas...”, les pàgines italianes, angleses o franceses que alimentaven “su escritura limpia, su capacidad de observación y de lo concreto, su irreverencia escéptica y muy cautelosa...”. Cautela: l’escriptor sap que una paraula sospitosa, una frase, poden activar la censura i anul·lar moltes hores de faena, fins i tot si és només un article sobre el cotó. Jo no estic del tot segur que Pla (tal com afirma Muñoz Molina, i com han escrit tants dels seus glossadors) s’haguera construït un “personatge de pagès de l’Empordà”, tal com Faulkner pretenia ser un “hisendat del Sud”, ni estic segur que tingués simplement ànima de kulak, com l’anomenava Fuster, recordant els pagesos benestants de Rússia, exterminats pel comunisme. Josep Pla era un intel·lectual viatger de vastíssimes lectures, que s’havia amagat en el vell mas familiar per raons, incloses les econòmiques, que no són tan simples com una hipotètica misantropia o un “beatus ille” més hipotètic encara.

Certament aquell mas de Llofriu podia ser tètricament inhòspit, i més en un hivern com el de 1956, que jo vaig passar (ho recorde vivament), amb setze anys, al monestir d’Iratxe, fent vida d’estudiantet de filosofia en l’orde de les Escoles Pies, entre un claustre gòtic i una església de pedra blanca cistercenca: no sé si Pla, al seu mas sense més calor que una llar de foc, va passar més fred que jo, que no tenia ni llar. El dia 2 de febrer, l’escriptor anota: “A la nit, baixa brusca de la temperatura. Es rebenten les canyeries exteriors de la casa i ens quedem sense aigua... Ens quedem sense llum. A la cuina, arribem a menys 1 grau i a la sala, a més 4. Inhabitable. Impossible sortir de la vora del foc. No hi ha correu. Dia totalment perdut. No em moc de la llar en tot el dia.” No sé si degué ser el mateix dia que al monestir d’Iratxe també es van rebentar les canonades, i per rentar-se una mica la cara calgué trencar el gel espès de la bassa del claustre. Els gots i els plats s’enganxaven sobre les taules del menjador, els arrancàvem, i deixaven un cercle de gel. I no podíem “sortir de la vora del foc” simplement perquè no hi havia foc. Se’m van omplir de prunyons els dits i les orelles, es van inflar i van acabar esclatats i sagnant. El dia 4 escriu: “Continua la fred i la tramuntana fortíssima, sota d’un cel claríssim i assolellat. No m’he mogut del foc en tot el dia”. Escriu “la fred”, no “el fred”. I el dia 5 pren nota dels efectes de la catàstrofe: “Aquesta fred ha fet un mal terrible. Jaume (el masover) està desesperat. ... La censura ha tret l’article del cotó, com ens pensàvem. Passo la tarda a la vora del foc treballant més o menys –menys que més... S’ha arribat, aquests dies, a -10. No hi ha record d’una cosa semblant. Corre la notícia que s’ha gelat la taronja de València”. A València, al País Valencià, es van gelar fins els ametlers i les garroferes. I jo no tenia ni guants per evitar que se’m congelaren les mans, no podia sostindre un llapis o una ploma entre els dits. No podia ni escriure, i tampoc no recorde una cosa semblant.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1594 | 30/12/2014   

Els deu manaments

Si realment hi hagué o no hi hagué un Moisès històric, i si realment aquest Moisès va traure el poble d’Israel d’Egipte i va rebre de Jahvè els deu manaments al cim del Sinaí, poden ser fets perfectament discutibles. Allò que no és discutible en absolut és, en tot cas, l’impacte prodigiós i quasi universal d’aquesta narració, partint dels cinc llibres de la Torà escrita, passant per les referències evangèliques, fins a arribar als negro spirituals i gospels nord-americans (Go down Moses, Way down in Egypt land. / Tell old Pharaohs to / Let my people go, que canta el grandíssim Louis Armstrong) i fins a la gran indústria del cinema de Hollywood. En realitat, predicacions i catecismes a banda, ja fa més de mig segle que Moisès és Charlton Heston, el faraó és Yul Brynner, i la resta de personatges notables de la història són Anne Baxter, Edward G. Robinson, Yvonne de Carlo, Debra Paget i John Derek, en mans d’un déu omnipotent que es deia Cecil B. De Mille.

Una nova “superproducció” anomenada Exodus que justament aquests dies nadalencs i festius arriba a les pantalles, per molts efectes espectaculars que incloga no serà mai Els deu manaments, ni Moisés serà mai aquest xicot que li diuen Christian Bale, ni Ridley Scott serà De Mille. Sorry, però hi ha films que són tan eterns com els textos de la Bíblia. I hi ha temes i matèries igualment immortals i perennes, com ara aquesta del cim del Sinaí, l’esbarzer encès, la veu del Déu invisible que es defineix “Jo sóc qui sóc”, o “el que és”, o siga l’ésser absolut. I que es molesta a imposar uns preceptes generals a un petit poble particular que, a més, els ignora d’entrada, adora un vedell d’or, i fa que el legislador celestial els haja de repetir, gravats en unes lloses de pedra. En fi, aquesta és la història que hem heretat i assumit, i que és també la nostra, no únicament la d’una tribu de pastors perduda en el desert. Si no és que tots som tribus perdudes, inclosos els membres d’aquestes societats televisives i urbanes que anomenem, molt vagament i incertament, postindustrials i de masses, per falta de conceptes més concrets. Si en volen una prova, no solament hi ha la presència dels preceptes de la llei escrits en pedra en l’escultura del Moisès de Miquel Àngel i en els inevitables manaments del nostre catecisme infantil, sinó en un espectacle unipersonal del gran Roberto Benigni, fa un parell de setmanes, en la Televisió italiana, RAI1: dos llarguíssims monòlegs, dos dies seguits, amb uns deu milions d’espectadors. Monòlegs sobre els deu manaments, i un 38% d’audiència.

Qui pense, doncs, que Moisès i els Manaments de la Llei de Déu són coses superades i antigues, va ben errat de comptes, o té molt poca informació, i esbiaixada. “Non rubare? Dio ha fatto un comandamento per noi italiani: sembra que l’abbia scritto proprio un italiano, è il comandamento che sentiamo un po’ nostro”, afirmava Benigni amb una ironia que no necessita traducció. “No robar” era el setè,  segons el compte clàssic del catecisme que jo vaig aprendre (“El séptimo no hurtar”), i segons Benigni és el més adequat per als italians, el més necessari sobretot per als polítics d’aquell país. Benigni, òbviament, no llegeix la premsa espanyola. De tota manera, segons una enquesta de l’Istituto Demopolis, per als italians els manaments més transgredits són, per aquest ordre: no desitjar la dona d’altri (80%), no cometre actes impurs (71%), i no acusar falsament ni mentir (68%). Quant a “no robar”, sembla que només el transgredeix un 32%, cosa bastant dubtosa. Si, tal com diu l’evangeli, qui mira una dona amb desig ja peca mortalment, em sembla que un 80% de pecadors és un càlcul massa curt (se suposa que les dones també pequen si desitgen el marit d’una altra, però això no ho va dir Jahvè a Moisès...). I pel que fa als actes impurs, el legislador etern va dir només “No cometràs adulteri”, i no digué “El sexto no fornicar”, tal com em van ensenyar al catecisme, ni va parlar d’“actes impurs”, que és la interpretació doctrinal vigent. Ja se sap que, en aquesta matèria, les prohibicions són radicals, detallades i extenses, en general sense cap relació amb l’adulteri. Però també és cert, tal com ens recorda Benigni, que “la castedat pot ser una gran virtut, si es practica amb moderació.” Com totes les altres virtuts, que sovint són més perilloses que els vicis. I que tinguen un bon 2015 complint tots els manaments, que no serà gens fàcil.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1593 | 23/12/2014   

El senyor Bach, Nadal

Quan, el 1750, es va morir el director de música de Sant Tomàs de Leipzig, els escolans gastaven els fulls dels manuscrits musicals, abandonats als armaris, per embolicar els entrepans. Tres quarts de segle després alguns d’aquests fulls arribaren a mans de Felix Mendelssohn, potser, segons una petita història o llegenda, com a paper d’embolicar d’un carnisser, i així va començar el redescobriment del pare Bach (el segon redescobriment, segons una altra petita història, es va produir a Barcelona el 1890, quan un estudiant de música de 13 anys, de nom Pau Casals, en una passejada amb el seu pare, va trobar la partitura de les suites per a violoncel, i la troballa li canvià la vida).  Entre els papers abandonats a Sant Tomàs sembla que aparegué la immensa Passió segons sant Mateu, regal infinit de la Divina Providència als humans, però en aquells tres quarts de segle d’oblit, i de considerar J.S. Bach passat de moda o simplement un virtuós del teclat,  ja havíem perdut una Passió segons sant Lluc i una Passió segons sant Marc, a més d’un nombre indeterminat de motets, cantates, i composicions per a cor o per a orgue, producte de més de vit-i-cinc anys d’obligacions professionals a la Thomaskirche i la seua escola: qui sap quin valor donaven els successors del mestre a aquells papers, qui sap a quins usos innobles van anar a parar centenars de fulls. Ara bé, la música que ens ha arribat d’aquell llarg quart de segle del Kantor Bach a Leipzig –sense comptar, doncs, l’embolcall de centenars d’entrepans– és prou per omplir una vida sense cansar-se’n mai.

En  efecte, si no sabem exacatament tot el que hi havia en els papers perduts, entre els papers conservats hi ha dues-centes seixanta cantates d’església (el mestre havia de compondre’n cada setmana una de nova: una afortunada obligació del càrrec!), hi ha les Passions que coneixem i la Missa en si menor, a més dels oratoris, preludis i sonates, a més de l’Ofrena musical, a més de L’art de la fuga, la segona part del Clavecí ben temperat, i aquella eternitat perfecta de les Variacions Goldberg. Més tot allò que havia escrit abans de Leipzig. L’obra del senyor Bach és una massa inacabable de música en moviment o en calma, un oceà de música, un ample riu de música, i quan t’atrapa no et fatiga mai, no et deixa escapar. I si alguns lectors no creuen en la virtut celestial d’aquesta música, si en aquesta matèria de la fe bachiana encara queden agnòstics, infidels o escèptics, podrien començar contemplant i escoltant aquell film delicat i magistral que es diu Die Stille vor Bach, El silenci abans de Bach, on Pere Portabella va aconseguir escenes memorables que són una delícia per als ulls i les orelles, un goig per a l’esperit. Perquè vitajar amb la música de Bach és com recórrer els cercles il·luminats del Paradiso de Dante, i jo ja fa molts anys que sóc bachià  o baquista incondicional, o com en vulguen dir, que és una fe que, quan t’hi converteixes, ha de durar tota la vida. Curiosament, o no tan curiosament, el senyor Bach, luterà rigorós i devot, es considerava en primer lloc i sobretot un músic d’església.

Religiositat a banda, el resultat de tants anys de creació és que la Música, la Música amb majúscula, es va encarnar en Herr Joahnn Sebastian Bach,  set fills de la cosina i primera esposa Maria Barbara, tretze fills de Maria Magdalena, la segona. Un home amb cara de bondat, que sabia que era pobre perquè un músic ha estat sempre pobre, com els altres artesans que han de viure en la modèstia del treball quotidià, i el senyor Bach treballava de músic com uns altres treballen de fuster. Cada dia o cada setmana tantes hores de faena, i tantes peces ben fetes. Cada encàrrec acabat a temps, amb el compromís d’un bon mestre de l’ofici. Perquè el senyor Bach no era un geni, en el sentit heroic del romanticisme, no era un innovador revolucionari, no era Cervantes o Shakespeare o Joyce, no era un Einstein de la música: era un obrer perfecte, un professional simplement sublim, tant si ell mateix n’era conscient com si no. Un pare de família extensa, fumador de pipa i bon bevedor de cervesa, un músic total que sabia com expressar-ho tot amb una exacta matemàtica dels sons. I un servidor de vostès, que acaba de completar un quart de segle de vida i que no té vint fills sinó dos, no voldria seguir més alt exemple, encara que a distància inabastable: treballar en l’escriptura les hores ordinàries d’un fuster, deixar bona cosa de pàgines cobertes amb la rigorosa modèstia de l’ofici, tot això. I si després amb els meus papers no emboliquen entrepans, ja serà una gran sort. Mentrestant, miren d’aprofitar les festes que s’acosten per escoltar en santa pau i alegria l’Oratori de Nadal.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 19/12/2014   

Sobre orquestres i llibres

Allò que en solem dir la cultura, la Cultura, és també un sistema idolàtric, una manera d’organitzar el panteó dels grans i petits déus als quals cal retre culte públic i privat: en forma d’una jerarquia de noms o d’objectes totèmics o, simplement, devocionals; en forma d’un ordre institucional que n’administra la conservació i el culte; en forma d’esdeveniments litúrgics o parareligiosos; en forma de seccions del pressupost que ho manté tot plegat, i així podríem continuar. Cultura, doncs, són el ídols i els fetitxes consagrats, que vol dir la llista d’individus eminents del passat o del present, l’inventari d’objectes i grups d’objectes –dits “obres d’art”, “col·leccions”– carregats de valor singular, llibres i títols de llibres, composicions musicals amb denominació identificable, i així fins que omplim la sala central del panteó i les capelles adjuntes. Cultura són les institucions, acadèmies, organismes, col·legis sacerdotals que la mantenen, cultiven o promouen. Són els esdeveniments públics que la produeixen o exhibeixen: exposicions, representacions, concerts. Són els edificis que l’encarnen, la custodien, conserven o expressen: museus, biblioteques, teatres, auditoris.

Amb la particularitat que els edificis –“contenidors de cultura”, en principi– poden adquirir un caràcter emblemàtic per ells mateixos: emblema d’una ciutat, com el Liceu de Barcelona, el Guggenheim de Bilbao, el Centre Pompidou a París, i que els “monuments” (el nom monument es relaciona originalment amb una funció funerària), signes del record i de la persistència, rarament van dissociats de l’àmbit del poder o de qui l’administra, siga religiós, monàrquic, acadèmic o equivalent: el faraó es va fer construir la piràmide, l’Església poderosa va fer edificar les catedrals, i l’escriptor famós només té estàtua si és reconegut per qui aprova i encomana les estàtues públiques. I cultura són els rituals singulars: inauguracions, festivals, sessions de gala, més importants com més alta és l’autoritat que hi assisteix. Són les formes diverses com el poder –el poder en diverses formes– reconeix la seua implicació en el culte, en els objectes i llocs sagrats i, si pot ser, en l’adhesió de les diverses sectes, gremis sacerdotals, sagristans i fidels en general, o almenys fidels de la pròpia fe. Pensem en qui consagra eficaçment els ídols (qui els fa sagrats, i per tant idolatrables), qui en construeix els santuaris, qui els manté, qui sosté el personal que se n’ocupa.

Tota la cultura és això? No: només el noranta per cent, aproximadament. I la resta, la part no reconeguda o no consagrada, passa grans penes i treballs fins que ho arriba a ser: ser “reconegut” és sempre l’aspiració de qui no ho és, i la “protesta” (la “contestació”, la “subversió”) és generalment una manera de reclamar reconeixement. També és cert que l’arbitri metòdic (contradicció en els termes, però condició ben real) té resultats ben peculiars: ¿per què, posem per cas, és “normal” que el poder públic pague el consum públic de cultura visual o de cultura “auditiva” (museus, auditoris, orquestres) però no pague el consum de cultura “lectiva” o literària? Potser perquè l’una és matèria de temples i de litúrgia –espais públics, rituals de grup–, i l’altra és només una pràctica estrictament individual, el contacte privat del lector amb el llibre. Deu ser per això que l’escultor i el músic cobren molt sovint del pressupost –del poder públic–, i el novel·lista o el poeta, ben rarament. Atès el que costa el manteniment d’un auditori i d’una orquestra simfònica, l’entrada a un concert “a preu de mercat” tindria un cost tan astronòmic que faria impossible l’audició de la música de manera directa i col·lectiva.

I qui pot imaginar el cost de visitar un museu d’art contemporani també a preu de mercat, incloent-hi l’amortització de l’edifici i de la compra d’obres? És natural, doncs, que les finances públiques o institucionals (departaments del govern, municipis, fundacions, caixes, bancs: els diners extrets al públic) se’n facen càrrec o ho subvencionen abundantment. Ningú, però, no mira com a “natural” subvencionar la literatura, i per tant la novel·la, l’assaig o la poesia sí que han de circular a preu de mercat. Perquè els llibres són menys cultura? No: perquè llegir no forma part del ritual, perquè no és un acte públic, perquè no cal un temple. Deu ser que “fer cultura” o cultivar-se en grup, en públic i en lloc públic és una cosa, i cultivar-se individualment i en privat n’és una altra de ben diferent. Sobretot, perquè un cultiu i l’altre no tenen el mateix interès per a qui administra la “cultura”. I això hauria de provocar més d’una meditació, però em sembla que no en provocarà cap.