Joan F. Mira | El Temps, núm. 1564 | 03/06/2014   

Tercera via

És possible, i probable, ara que ja han passat les eleccions europees, que d’una manera o d’una altra es reactive la idea d’una “tercera via” (ni independència ni simple autonomia) per donar a la “qüestió catalana” un eixida que no siga el referèndum del 9 de novembre. No sé si el govern del PP té alguna proposta nova i clara, ni sé quin és el programa federal del PSOE. Ells tampoc. Jo, per si pot ser útil, voldria aportar tres records personals, que qui sap si poden donar alguna idea als partidaris d’aquesta hipotètica via. El primer, fa referència a les forces armades. Fa molts anys, vivint als EUA, un bon dia em vaig trobar davant d’un edifici on deia “New Jersey Air Force”, i un altre on hi havia escrit “New Jersey Navy”, i va ser quan m’explicaren que, en efecte, cada estat de la Unió té el seu exèrcit propi, dit Guàrdia Nacional, amb les seues casernes, vehicles blindats, forces aèries i, si és el cas, una marina que patrulla la mar de la costa.

No sé si en l’estatut d’una Catalunya federal o federada seria possible incloure cap article sobre tropes de terra, mar i aire, casernes, tancs, avions i vaixells. El segon record té relació amb la seguretat i les fronteres, atribut substancial dels Estats. Això era quan encara hi havia els blocs de l’est i de l’oest, el Pacte de Varsòvia i les fronteres amb filferros de punxes (travessant tot Europa, com ara a Ceuta i a Melilla), guàrdies amb metralleta i gossos amenaçadors. Jo viatjava un bon dia de Txecoslovàquia a Alemanya, amb cotxe, cap a Munic, i en travessar la frontera d’eixida em vaig trobar, evidentment, els policies alemanys, que no eren exactament de la policia alemanya, sinó de la policia de Baviera, amb les seues banderes de rombs blancs i blaus i els seus uniformes bavaresos: no era la policia federal, sinó la policia del land, la que custodiava la frontera. I no sé si cap futur estatut federal català arribaria a imaginar una cosa semblant per als mossos d’esquadra: els federalistes de PSOE o els partidaris d’una reforma de la Constitució, què en deuen pensar, de “competències” com aquestes que afecten tan de prop la seguretat de l’Estat? I el record tercer fa referència a un fet tan delicat i tan substancial com és la relació entre la llengua i el seu territori: una relació rigorosa i claríssima en una federació ben antiga, o més aviat confederació, l’única que té un nom oficial en llatí, Confederatio Helvetica.

Això era, doncs (també en fa molts anys, i tinc la sospita d’haver-ho explicat ja ací mateix o en algun altre lloc), que jo vaig pujar al tren a Lugano, i als pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra, panini, birra panini. Una estona més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte, i la mateixa senyora venia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, les billets s’il vous plaît, i la mateixa senyora del carret venia entrepans i cervesa en francès. Suïssa, no en tinguen cap dubte, és una de les nacions –nació política, comunitat compacta i convençuda de ciutadans– més sòlides d’Europa, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrèmol nacional. Com si els demana en francès a Flandes, fet impensable tal com també he comprovat personalment. Si en un hipotètic estatut federal de Catalunya algun article pretenguera imposar aquesta exigència aplicada a la llengua dels revisors de Renfe (per cert, la “Renfe” suïssa té tres noms oficials, en tres idiomes), ja poden pensar quin escàndol, de quin nacionalisme intransigent seria acusat el text, quina barrera constitucional s’aixecaria. Alfonso Guerra ja ho va afirmar solemnement allà pels anys 80, que les autonomies espanyoles eren més avançades i completes que cap territori federal del món. I és que allà, per Madrid o per Sevilla, o tenen més mala memòria que jo, o és que han viatjat molt menys. I ara, la pregunta del milió (d’euros o de dòlars): si algun polític del PP o del PSOE imagina o proposa una Espanya federal on aquestes situacions siguen no sols possibles sinó quotidianes i normals, tindria la bondat d’explicar-ho, i de defensar-ho formalment?

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 673 | 29/05/2014   

El teuladí obstinat

Al jardí de casa (que és un jardí secular, crepuscular i una mica romàntic), hi ha ocells residents tots els mesos de l’any, o potser visitants, que canten a la seua manera, regularment, cada dia i gairebé cada hora. Canten en els dos cedres enormes, en els tres ametlers massa frondosos i mig abandonats, en els xiprers de la tanca exterior, o simplement volant d’un lloc a un altre. De manera que un servidor, resident sedentari en un estudi o biblioteca, té en tota estació companyia cantora variable, música de fons en les llargues sessions més o menys laborals de lectura i escriptura. Si no fóra pel parrupeig monòton de dos parelles de tórtores, que és una interferència ben poc agradable, el concert dels ocells seria una pura delícia, portadora d’evocacions bucòliques i de subtils sensacions eventualment convertibles en literatura. Sobretot en arribar i avançar la primavera, quan al jardí s’instal·len els rossinyols: deuen ser cada any els mateixos i ocupen plaça pròpia de violins solistes, de virtuosos davant dels quals calla sovint l’orquestra sencera. Les primeres hores del matí, i les últimes de la vesprada, l’exhibició musical de dos mascles, incansables, és simplement impossible de transmetre amb paraules: pareix que és sempre la mateixa, però és sempre diferent, com si la pobra Procne, la filla d’un rei d’Atenes transformada en rossinyol, no pogués mai exhaurir els seus cants dolorosos o alegres. Els “meus” rossinyols repeteixen, cada primavera, un repertori meravellós i etern. Enguany, però, un simple teuladí, delicat i petit, ha vingut a alterar el programa. Això és que, un dia i un altre dia, al llarg de més dos setmanes (i continua), el pobre teuladí s’instal·la en la finestra del meu dormitori, s’aferra a la reixa i es llança una vegada i una altra contra els vidres. Òbviament, l’ocellet no comprén que un vidre és un vidre, un cos sòlid, i que no el podrà mai travessar: s’hi llança de cap, hi topa fent un soroll sord, bum, recula una mica, i s’hi torna a llançar una vegada i una altra. I així hora rere hora, tot el matí, un dia i un altre dia: sap el que vol, però no sap que és impossible. El rossinyol amagat, mentrestant, acompanya l’escena amb melodies sublims, i de tot plegat se’n podria fer una clàssica faula d’Esop, però no sé quina.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1563 | 27/05/2014   

Valencians i marededéus, 2

Primera part d'aquest article

Si hem valorat tant el caràcter històric o fundacional d’algunes marededéus és també, potser, perquè som un poble de fundació: fundats per un rei cristià, català i medieval, que va portar una cultura, una religió, una llengua i una manera d’entendre la vida civil i col·lectiva, o això ens agrada pensar (excepte a alguns desagraïts, que sostenen que venim només dels ibers i dels moros). No és debades que, durant molts segles, la patrona –poc estimada, tot s’ha de dir– del Regne de València era la Mare de Déu del Puig: la imatge que guarda aquella muntanyeta on un grapat de cavallers cristians van resistir tot un any durant la conquesta. Però també som un poble de memòria curta i dèbil, els valencians, i la pobra Mare de Déu del Puig va quedar arraconada, en la consciència i en la devoció de la gent, fins al punt d’haver de cedir el patronatge a una altra de més urbana i més popular, com la dels Desemparats. És igualment cert que el senyor sant Jordi, patró militar i combatiu de tants països d’Europa, era el nostre protector celestial des del temps medieval, i l’hem deixat de banda a favor de sant Vicent. Segurament perquè, tant sant Vicent Ferrer com la Mare de Déu dels Desemparats, són patrons urbans, originaris de la capital històrica del país, i per això mateix més populars i de devoció més poderosa.

L’any 1960, quan es celebrà la canonització de l’arquebisbe Joan de Ribera, jo acompanyava un grup de pelegrins valencians en una audiència col·lectiva al Vaticà. Ens vam situar en un bon lloc de la sala, però una colla de sevillans més espavilats (el nou sant era andalús de naixement) es col·locaren en posició privilegiada, al costat de l’estrada. Hi hagué discussions i empentes i, quan entrava al saló el bon Joan XXIII, els valencians van enlairar una placa de plata amb la imatge de la nostra marededéu, i entonaren amb entusiasme aquell himne que comença: “La pàtria valenciana s’empara baix ton mant (sic)...” (que, d’entrada, però només d’entrada, és més contundent que “Rosa d’abril, morena de la serra”). No cal que conte la història sencera. El que importa en tot cas, a Castelló, com a Morella, Elx o València, com al conjunt del país, és que el patronatge siga viu i eficaç: que la imatge, o l’advocació concreta de la Mare de Déu, estiga associada a la potència d’una intervenció sobrenatural, a una elecció divina, a una predilecció per tal lloc o tal país, que són els nostres. Amb això, el poble, la ciutat o el territori es troben representats per la seua patrona, es troben protegits, es troben fins i tot estimats des del cel, i es troben també elegits d’una manera singular.

Així, els fidels –que durant molts segles no eren, com ara, una part de la  gent sinó tota la gent– se senten més fortament identificats amb el seu poble, ciutat o país com més fortament s’identifiquen també amb la imatge, el sant o la Mare de Déu que hi exerceix el patronatge celestial. Prescindint d’aspectes purament teològics, o estrictament religiosos, les imatges, les marededéus de diferent nom i advocació, han tingut i tenen una funció cultural i social ben important: la identitat, la percepció de ser una comunitat diferent i específica a través de tal nom sagrat, de tal advocació, de tal patronatge celestial singular i privilegiat. “Ser” alguna cosa (ser de Morella o de Castelló, ser valencià, ser allò que som), és sempre una singularitat: és allò que ens dóna nom i sentit col·lectiu. I això (com a escala de cada individu passa amb el nom propi) necessita una mostra visible i simbòlica, un emblema, que pot ser un edifici, un campanar, una bandera, un himne, una festa, una romeria a la Magdalena. O pot ser, i és, una Mare de Déu pròpia i singular, que és “nostra” i de ningú més, o que és nostra d’una manera especial. No cal ser creients, ni menys encara creients practicants, per entendre això: per donar-li el valor que té, per participar d’aquesta devoció històrica i civil, per entendre que una Mare de Déu, la nostra, és emblema i símbol no solament dels seus fidels sinó d’una ciutat o d’un país sencer. O més: com la del Pilar, protectora d’Espanya amb Fiesta Nacional i patrona de la Hispanidad, amb la imatge rodejada de dos dotzenes de banderes. Però ací no arribem a horitzons tan extensos. Quant a mi, ja en tindré prou si els lectors, lluny de qüestions més “serioses”, han passat una estona agradable. I poden pensar el que vulguen, però la meua marededéu és la meua, i no hi ha res més a dir.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 26/05/2014   

Una llengua, una cultura. O no

És un debat antic, sempre present i sempre ple de confusions. Més encara quan un país ha engegat un procés per definir-se, o redefinir-se, davant del món, i la cultura i la llengua formen part substancial d’aquesta definició. A casa nostra, amb molta bona fe, solem identificar l’àmbit propi d’un idioma i el marc d’una cultura, però el tema és més complex que no sembla, i ací només hi ha espai per fer-hi algunes precisions que puguen resultar aclaridores. Podem parlar, posem per cas, de la cultura i les cultures de l’Europa medieval, unides per l’església, pel llatí, per l’arquitectura romànica o gòtica i per tantes altres coses, però progressivament separades per llengües diferents que donaven origen a literatures i a espais de comunicació cada vegada més coincidents amb el territori de l’idioma. Així, al segle XV, la cultura catalana era sobretot una expressió regional de la cultura europea occidental, no diferent, en tant que tal, de la italiana, la castellana o la francesa. Però en segon lloc, havia desenrotllat un conjunt de trets que apareixen especialment en els territoris on es parla català, com ara uns aspectes característics de les relacions comercials, de les institucions de govern, o d’aquella arquitectura que segles després es va dir gòtica. I en tercer lloc, hi apareix una literatura que, tinga o no tinga continguts específics, es distingeix de les altres per la llengua en què s’expressa.

Però l’Europa medieval estava feta de fronteres poc estables, i de pobles que no eren rígidament estats amb límits polítics precisos. Després, les condicions van canviar progressivament, per bé i per mal: els territoris es tanquen amb fronteres vigilades, les llengües –no totes, és clar– esdevenen instrument i expressió dels estats, i alguns estats, amb la llengua fent camí darrere del poder, s’escampen fora dels seus límits originals. Entre el segle XVI i el XX, encara que sovint no ho recordem, Europa va estar feta sobretot de monarquies expansives i d’imperis, interiors i exteriors. I en cada espai imperial s’estenia, amb uns mitjans o uns altres, una llengua sobirana, que era invariablement la llengua del sobirà, o del poble que més directament s’hi identificava: el turc o el rus, l’alemany, el francès, l’espanyol o l’anglès. Llavors, no sé si es pot parlar d’una cultura turca que hauria arribat des d’Anatòlia fins al Danubi, d’una cultura russa ocupant igualment el Turquestan i Finlàndia, o d’una cultura espanyola des de Barcelona fins a Xile.

Semblen ganes de parlar per parlar, però no ho són. ¿Es podria parlar, al segle XVIII, d’una cultura romanesa o macedònica, quan a les regions que després es van dir Macedònia o Romania les llengües escrites no eren el macedoni o el romanès sinó l’alemany o l’hongarès de Transilvània, el grec dels comerciants o el turc de l’administració imperial? Potser sí, però es tractaria només d’un cultura “popular” sense dimensió “culta”, i en tot cas no de cultures nacionals. En l’altre extrem, ¿què tenen en comú les expressions culturals del Mèxic postcolonial, del Perú i de l’Argentina, a part el fet de compartir justament el passat de colònies d’un imperi, i de compartir després la mateixa llengua escrita? Vull dir: ¿quin sentit té parlar d’una “cultura hispanoamericana” si ha d’incloure per igual el passat –i el present– castellà, quítxua, guaraní, maia i asteca? Té poc sentit, però té algun sentit: sobretot té algun sentit en aquella part de la cultura que en diem literatura, literatura en llengua espanyola, és clar.

I la mateixa cosa podem dir d’una cultura alemanya: ¿inclou o no inclou Àustria i Suïssa en el mateix sentit que Baviera o Berlín? I la cultura francesa ¿és també francesa al Quebec, a Haití i a Ginebra? I la resposta no és simple: segons com i en què, sí que és una mateixa cultura (Rousseau és un pensador “francès”, Mozart és un músic “alemany”, T.S. Eliot és un poeta “anglosaxó”...), i segons com, no ho és (Amiel és un filòsof suís, Schönberg és un músic austríac i Byron és un poeta anglès). I ens podem preguntar a quina cultura “pertany” la música del català Isaac Albéniz –La Alhambra, El Albaicín, Rapsodia española...–, la pintura napolitana del valencià Josep Ribera, dit lo Spagnoletto, o la ceràmica de l’Alcora del segle XVIII produïda per mestres francesos: si a la catalana, a l’espanyola o, en el seu cas, a la italiana o a la valenciana. La resposta, la deixe per als amants de les moltes formes de nominalisme poc dialèctic que encara circulen pel món. Cofats, sovint, amb un clàssic barret de patriota.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 672 | 22/05/2014   

Magris, Europa

Fa aproximadament un any i mig, Claudio Magris es trobava a Madrid, en dies de manifestacions contra el govern especialment intenses i virulentes i escrivia després, en un diari italià, que trobant-se casualment en una zona “calenta” va experimentar un sentiment no de por, sinó d’incomoditat, una incomoditat que esdevenia una mena de temor més que personal, un malestar. “Precisament,” escrivia, “els comprensibles motius que originaven la protesta –les condicions de vida cada vegada més dures per un nombre creixent de persones, les dificultats creixents per afrontar les exigències fonamentals de la població (sanitat, assistència social, pensions, treball)– provocaven una tristesa de plom, desconcertada, i feien sentir físicament l’amenaça d’un futur de grisor de vida abatuda i humiliada”. Aquest sentiment d’un futur frustrant i opac –continuava Magris, i continue jo– no preocupa directament la gent de la nostra generació, els que ja som vells o gairebé, els que podrem passar els anys estirant el present, els que ja hem jugat quasi totes les cartes. Però els que s’obren ara mateix a l’etapa de la vida en què es decideix la qualitat i el sentit de la seua existència, troben bloquejada aquesta exigència d’obrir-se al futur, de construir-se el propi món, de fer valer aquell “dret a la felicitat” que proclama la constitució dels Estats Units. I llavors, de rebot, el desconcert i la tristor afecten també els qui ja som grans, perquè ens importen els nostres fills i néts, però també, i sobretot, perquè no es pot ser feliç rodejat de tristesa, “no ens podem sentir realment vius en un món apagat”. Si es té la sensació que l’Europa unida s’està desintegrant i esfilagarsant, afirma Magris, és natural que algú que creu en aquesta Europa tinga també la sensació de malestar i de depressió d’aquell vespre a Madrid. Però això no significa rendir-se a la malenconia: no estem al món per a deixar-nos endur pels nostres estats d’ànim, per la malenconia de les nostres animetes delicades. El malestar i el cansament pessimista són un mal que cal combatre, i més com més s’escampen i es difonen. “Amb malestar o sense,” conclou Magris, “continuem treballant com puguem per allò que considerem just, o almenys un mal menor, amb la tossuda convicció que non prevalebunt”. Per tant, afegiré jo, aplicant la moral d’aquesta història, de moment hi ha un deure mínim, que és anar a votar el dia 25. I qui no ho faça, que examine d’on ve l’incòmode malestar (el disagio, el malessere) de la pròpia consciència.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 671 | 15/05/2014   

Una independència literària

Si alguna visió clara van tindre des del començament els homes de la Renaixença catalana –alguns, no tots!– és justament la idea que Joaquim Rubió i Ors expressava, el 1841, en el pròleg als versos que publicà amb el nom de Lo Gaiter del Llobregat: “Catalunya pot aspirar encara a la independència, no a la política, puix pesa molt poc en comparació de les demés nacions les quals poden posar en lo plat de la balança, a més del volum de sa història, exèrcits de molts mils d’homes i esquadres de cent navios; però sí a la literària...”. Independència literària, en efecte: una idea més revolucionària, i més nova i actual que no sembla. Després vindria una certa independència mental i moral, uns projectes d’independència cultural, i altres conceptes i programes per a superar dependències diverses. Sembla que, com en tants altres casos comparables a Europa, calia començar per la literatura, per convertir la llengua en un “model conscient” de llengua: en llengua nacional. Que és exactament allò que no va fer ningú, o almenys ningú que tingués algun pes i influència, en la tímida Renaixença valenciana: simplement, la “independència literària” ací no era imaginable ni pensable. Perquè “separar-se” de la literatura espanyola anava més enllà del que podien imaginar les elits urbanes incorporades en cos i ànima a la cultura castellanoespanyola (a quina, si no?), i perquè, si ho hagueren imaginat, quina “literatura valenciana” independent s’haurien trobat capaços de produir? Gràcies que van recordar la fantasia medieval del “llemosí”, que almenys garantia una certa correspondència amb els versos que es feien a Barcelona o a Mallorca, i d’aquell “llemosí” vingué un català reconegut com a llengua literària pròpia en les Rimes de Wenceslau Querol, i una relació més intensa del “valencianisme literari” del primer terç del segle XX amb la literatura que es feia a Barcelona. Això va fer possible la reunificació gramatical de l’any 32 amb les “Normes de Castelló”, que eren substancialment les de l’Institut d’Estudis Catalans, i d’ací naix una petita tradició, prima però continuada, tènue però consistent, que arriba fins a la revolució i l’expansió dels anys seixanta i setanta del segle passat. I gràcies a tot això a la fi del segle XX hi havia al País Valencià una llengua literària que era la mateixa d’Ausiàs March i del Tirant, de Maragall i de Llorenç Villalonga (i no únicament la de Lope de Vega, Azorín i Vargas Llosa, tal com era del tot previsible fa un segle i mig o fa un segle, o tres quarts de segle). I una literatura, i fins i tot aquest Quadern.