Joan F. Mira | El Temps, núm. 1561 | 13/05/2014   

Valencians i marededéus, 1

Aprofitant que ja és primavera avançada, i que el segon diumenge de maig se celebra la festa de la Mare de Déu dels Desemparats, amb missa d’infants, amb dansades, amb l’avalot tempestuós del trasllat i amb les paradetes de porrat i campanetes de fang, aprofitant, doncs, la festa devota i l’oratge amable (massa: hem passat molts mesos sense pluja, i encara estic esperant alguna processó amb rogatives implorant la misericòrdia divina), dedicarem algunes pàgines a aquesta antiga pràctica, creença i solatge cultural que són les nostres marededéus i els seus patronatges celestials. Matèria més profunda i substanciosa del que puga semblar i que, de passada, ens servirà per no haver de parlar encara i encara del país, la nació, la llengua, la política, l’economia, la literatura i altres ocupacions mentals repetides i fins i tot obligades. Un descans, per favor, que sempre és bo per a l’ànima i el cos. Comencem, doncs, per la imatge que tinc emocionalment més prop. Quan jo era menut ma mare em contava que un dia, en temps molt antic, es van presentar uns joves viatgers o pelegrins a l’hospital de València i demanaren menjar i allotjament. Els van donar una habitació, on els misteriosos joves van estar tancats tres o quatre dies fins que, intrigats, els dirigents de l’hospital van obrir la porta, i els joves havien desaparegut. Però en l’habitació hi havia una imatge bellíssima, una Mare de Déu amb l’infant al braç.

L’hospital, em contava igualment ma mare, era el més antic refugi de “folls, innocents i desemparats” d’Europa, i aquella imatge medieval, coberta segles després amb una enorme mantell rígid i cònic, una corona descomunal i tota mena de faixes i medalles damunt d’un davantal daurat (parafernàlia suprimida fa poc temps: ara, per fi, ja se’n pot veure el cos quasi sencer), va ser la Mare de Déu dels Desemparats. La que el papa Benet XVI, en les poques frases que durant la famosa visita pronuncià en el dialecte local, anomenà la “Gereputxeta” en comptes de Geperudeta, i els fidels van aplaudir amb entusiasme. Els  misteriosos pelegrins, no cal dir-ho, eren àngels del cel, enviats per deixar-nos la celestial imatge. Perquè les imatges, per reforçar el seu caràcter sobrenatural, i per augmentar la seua potència protectora, han de tenir, almenys en la llegenda popular, un origen directament lligat a algun prodigi o miracle. Així, la identificació del poble –d’un poble concret, d’una ciutat, o de tot un país– amb la imatge sagrada tindrà també una potència més alta i més profunda.

Com la Mare de Déu d’Elx, la imatge de l’Assumpció, que va arribar un matí per mar a les costes de Santa Pola, i els il·licitans cada any, a més de regalar-nos la meravella del Misteri, es reuneixen a la platja i commemoren l’arribada miraculosa de la seua patrona. Com a Castelló, que recorda sense vacil·lacions el prodigi d’un llaurador que trobà la imatge, menuda i misteriosa (una figureta gairebé sense forma, potser un idolet d’origen oriental), sota les potes dels bous, alçada per la rella del forcat. Perquè els valencians som un poble de moltes marededéus i de molts prodigis celestials, ja que de terrenals n’hem tingut ben pocs. Aquest és un poble que s’identifica i es reconeix en un sant, Vicent Ferrer, que és cèlebre en primer lloc per l’abundància infinita de miracles. I si repassem el patronatge celestial que ens hem repartit, comprovarem fins a quin punt la tradició manté ferma la creença en aquestes intervencions del cel: imatges que apareixen en la terra o en una cova, imatges que vénen de mans d’àngels o de les ones de la mar, imatges que tornen al seu punt d’origen per indicar la seua preferència per aquesta o aquella localitat, imatges que fan miracles, que salven de la pesta (com a Morella al segle XVII), que protegeixen els fidels i els mostren la seua predilecció. Hem estat, al llarg dels nostres segles d’història, un país de gran amor a la Mare de Déu, com en tants altres llocs del Mediterrani, i específicament amb aquest apel·latiu de “Mare de Déu”, més que de “Verge”: com els grecs, que en diuen Theótokos, hem valorat més la maternitat divina que qualsevol altre atribut o qualitat, i més que el caràcter de “Senyora” o de reina (recordem que per als francesos, per exemple, les marededéus són Nôtre Dame, per als italians Madonna i per als castellans són quasi sempre Vírgenes). Per alguna raó deu ser, però no sé per quina.

Continua ací

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 670 | 08/05/2014   

El senyor Ben Nassir

El senyor Ben Nassir, segons m’explicaven els custodis de la casa, devia ser un home de recursos, terratinent o comerciant, que en el viatge reglamentari a la Meca es va dedicar a comprar llibres al Caire i a Damasc, li va entrar la febre bibliòfila, i va anar repetint viatges, carregant camells amb paquets de llibres i encomanant més compres cada any a mercaders i pelegrins. Fins que va reunir la més gran biblioteca privada de què es té notícia en aquestes parts del món i de la història. Això era al començament del segle XVIII de la nostra era, els milers de llibres eren tots manuscrits, i dubte molt que a l’Europa d’aquells anys algú arribara a reunir una biblioteca equivalent a aquesta de Tamgrut a les portes del desert. No sé quants volums va reunir el senyor Maians a Oliva uns anys més tard, ni quants en comprà Voltaire, o Diderot, o qualsevol dels nostres il·lustrats, que d’altra banda tenien accés a un comerç editorial ben abundant. El senyor Ben Nassir ho tenia més difícil: comprava manuscrits en ciutats remotíssimes, arribaven després de mesos de viatge, i formava una biblioteca impressionant en un poblet de cases de fang, entre els hortets de l’oasi, les palmeres, i un gran obrador de terrissa que hi ha al costat mateix i que encara funciona, amb forns de llenya, exactament igual que fa tres segles. El senyor Ben Nassir, entre el desert de pedra i les primeres dunes d’arena, deu ser un dels exemples extrems que ha donat la passió humana per la paraula escrita. Anotava comentaris, amb una lletra menuda i elegant, al marge de molts dels llibres que comprava, n’encomanava més i més als mercaders i supose que els esperava amb ànsia. Els guardava en armaris, els fullejava, els llegia a la fresca de l’hort, i no sé quin sentit li devia trobar a tot plegat, o per què ho feia. Però la passió pels llibres ha estat sempre un misteri inescrutable, una passió fosca, com la de Fuster acumulant-ne a Sueca desenes de milers. La diferència és que el senyor Ben Nassir és ara com un sant popular, té una confraria religiosa amb el seu nom i al costat de la biblioteca té una tomba o capella, on els fidels fan cada any festa i romeria. Perquè hi ha deserts de moltes classes, i els de roca i arena no són sempre els pitjors.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1560 | 06/05/2014   

Literatures: de la Bíblia al ‘Tirant’, 2

Primera part d'aquest article

No ens ha de sorprendre, aquella limitació històrica de les literatures que arribaven a Europa. Fet i fet, l’única història i l’única literatura (els únics mites, les úniques narracions) que ací hem tingut originàriament com a pròpies, a més de la grega i la romana, han estat les dels llibres de la Bíblia: la història sagrada. Els noms, personatges, narracions i temes d’una petita tribu de pastors –establerta en la terra que li assignà un original déu invisible– han format part, al llarg de prop de vint segles de la substància mateixa de la literatura occidental: és un fenomen ben curiós, per a una tradició com l’europea que pretén ser tan racional i tan urbana. A diferència dels hebreus de la Bíblia (que són l’“altra” pota o columna de la literatura europea), els grecs i els romans sí que representen, sense dubte, una visió urbana, expansiva i “universal” –universal fins on l’oikoumene arribava, que era poc més que l’entorn del Mediterrani. Certament els grecs s’interessaven poc pels “bàrbars”, els estranys, els diferents, però van incorporar a la literatura l’experiència del coneixement d’un exterior pròxim –Creta i Egipte, els Argonautes, els viatges d’Hèrcules, Troia, les aventures d’Ulisses, les observacions d’Heròdot– i els romans assumeixen com a gairebé propi aquest fons narratiu, i hi afegeixen les pròpies cròniques i històries d’altres pobles i terres, i fins i tot una certa etnografia, com en la Germania de Tàcit.

Més endavant, els europeus medievals i renaixentistes heretaran o reconstruiran com a propi tot aquest fons de llenguatges literaris, obres, mites, noms, temes, metàfores, teatre i poesia, faules d’Isop i la invenció de la novel·la. Tot aquest material passarà, amb major o menor fortuna, a les noves literatures vernacles, sobretot a partir del segle XIII, i després passarà en bloc a un fons comú en el temps de l’humanisme, del barroc o del neoclassicisme. Recordem només que la narrativa hel·lenística i bizantina és la font de les novel·letes d’amor medievals, del roman francès, dels fabliaux, de les històries bucòliques, i de molt del que vindrà després: la història de Dafnis i Cloe, els contes de pastoretes i pastors, les Etiòpiques que donen origen al Persiles de Cervantes, i tot allò que algú més erudit que jo hi podria afegir. O el mateix Alexandre Magne convertit en heroi de llibres de cavalleries. I la Comèdia del Dant, que sense la lectura de Virgili i d’Ovidi seria impossible, i sense les històries i els mites grecs i romans perdria una part considerable del seu contingut narratiu i poètic.

Però si la literatura europea medieval va incorporar un món clàssic antic que era encara percebut com a distant, el Renaixement –i la seua prolongació en el Barroc, i encara més endavant– aproxima aquest món, se’l fa del tot propi, i l’incorpora com a substància i matèria constant de la creació literària. En el teatre, per exemple, que és una activitat antiga, reapareguda i reinventada: Shakespeare escriurà un Juli Cèsar, un Marc Antoni o un Timó d’Atenes, i Corneille un Horaci i una Mort de Pompeu, i Racine una Andròmaca, una Ifigènia i una Fedra. Fins i tot quan naixerà aquesta meravellosa forma de teatre que és l’òpera, alguns dels seus títols primerencs i emblemàtics seran Dido i Enees de Purcell, Orfeu i Eurídice de Gluck, o les obres de Mozart adolescent amb títols com Il sogno di Scipione i Lucio Silla. Si els mons bíblic i grecollatí són els propis i fundacionals del cercle literari d’Europa, hi ha també un món nòrdic –gòtic, germànic, i amb visibles restes cèltiques– que hi entrarà a formar part ben aviat, i amb ell uns altres noms, altres herois i altres històries. Hi entrarà l’epopeia germànica, l’Edda i les aventures dels víkings, els mites del nord, els Nibelungen, Sigfrid i companyia. I al seu costat l’heroi Rotllà o Roland i els seus amics guerrers, més els cavallers del cicle de Bretanya, Artús, Tristanys i Lancelots, que faran amable concurs amb alguns herois antics, tebans o troians, reconvertits a la cavalleria per obra de Bizanci. Qui tanca aquest cicle o cercle és potser el nostre Tirant, que hauria de ser el més universal de tots: bretó de naixement, educat a Anglaterra, salvador de Constantinoble, vencedor dels turcs i conquistador dels regnes de l’Àfrica mediterrània: Tirant, si bé es mira, és l’únic heroi que refà o reconstrueix l’antiga unitat de l’imperi romà, de l’imperi cristià, que és tant com dir de tot el món conegut. Però restaura la unitat d’un món pla, i només en la literatura.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 669 | 01/05/2014   

Vila-Matas, Europa

Dimecres de la setmana passada, Enrique Vila-Matas –grandíssim escriptor, pel qual tinc una admiració àmplia i profunda– publicava en el diari Ara un article que em semblà exemplar. El títol era “Manuel Valls ja és on volia” i, en efecte, comentava hàbilment la gran maniobra del nou primer ministre de França, natural de Barcelona, però més francés que si haguera nascut a Neuilly, a Clichy o a Bercy. “Ja té en contra mig partit socialista”, escriu Vila-Matas: “Ja és on volia”. I continua: “No trigarà a canviar-li el nom al seu propi partit”, més o menys com a Itàlia, dic jo, on ja fa anys que el vell Partit Comunista (amb alguns afegits) es diu simplement Partito Democratico. En un moment en què gairebé tot Europa s’ha tornat reaccionària, deu pensar Valls, quan a França els obrers i allò que se’n deia “classes populars” voten massivament el Front Nacional, alguna nova caldrà fer, que no siga “l’antiquat socialisme falsament bonhomiós”, en mans de mòmies anacròniques i tristes. Manuel Valls ha dit una vegada i una altra que “no podem viure per sobre de les nostres possibilitats i hem de trencar aquesta lògica del deute que ens té lligats de peus i mans”, i –tal com ens recorda Vila-Matas– “no dubta a considerar prioritària l’austeritat, un missatge molt incòmode per als socialistes amb les eleccions europees a la cantonada”. I malgrat tot, en aquesta Europa que “està amortallada des de fa dècades”, l’escriptor assegura que en aquestes eleccions votarà (no diu per qui, evidentment). Jo, que no tinc d’“aquesta Europa” una imatge tan fúnebre, també votaré, com Vila-Matas. “¿Sona massa literari dir que Europa està amortallada?”, es pregunta l’escriptor. “¿O potser només sona massa verdader?”. I continua, per acabar: “Tot això em demostra cada dia més que l’escriptura encara ha de jugar un paper important, un paper relacionat amb veritats que troben el seu lloc més adequat en el territori de la literatura, i, per paradoxal que sembli, més concretament en el de la ficció. Perquè, encara que molts confonguin la realitat amb el que expliquen els telenotícies, intueixo que la ficció literària és avui el millor camí –si no ja l’únic– per acostar-se a la veritat”. Continuarem escrivint, doncs, els que som de l’ofici, amb una mica de fe en les paradoxes. Continuarem escrivint, i votarem.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1559 | 29/04/2014   

Literatures: de la Bíblia al ‘Tirant’, 1

Per una tradició ja respectable, aquestes setmanes de primavera els papers impresos i relligats tenen un (efímer) protagonisme públic, passant pel 23 d’abril i per la Fira del Llibre de València que comença el 24, i que s’acosta ja al mig segle de vida. “La Fira del Llibre”, diu el programa, “s’alça com una pacífica i joiosa festa afirmativa que celebra la producció pròpia i aliena”, idea o proposta que em sembla excel·lent: parlarem, doncs, de llibres, i de “la producció pròpia i aliena”, que hauria de significar també la que procedeix de, o tracta de, altres pobles i cultures. Cosa que, per posar-la en perspectiva, és una gran novetat en la història dels llibres i del seu contingut. Mirem, per tant, de fer una brevíssima repassada a la història. Per començar, la  presència d’altres pobles, gents, llengües i cultures, en la literatura antiga, està sempre oscil·lant entre l’estranyesa, la crònica, l’horror i l’entreteniment curiós. Des de la Bíblia, per exemple, que és ella mateixa una petita biblioteca literària, on els egipcis, els filisteus, els cananeus, o els babilonis apareixen regularment com a abominables, idòlatres perversos i dignes de les ires de Jahvè o de la simple exterminació. L’únic poble respectable als ulls de Déu som nosaltres mateixos, els hebreus, i Déu parla només la nostra llengua, que és la llengua. Bé, més o menys el mateix que creuen o han cregut la major part dels pobles, amb un Jahvè o sense. Després, si voleu, les històries d’Heròdot, Xenofont en l’Anàbasi o Juli Cèsar en De bello gallico fan populars els curiosos costums d’orient i d’occident, tan atractius per als lectors de campanyes militars. Però els pobles mateixos, i menys encara les seues llengües i les seues cultures, els interessen ben poc als grecs o als romans. I a qui li interessaven els textos escrits en la llengua dels perses, o la literatura oral dels celtes? No era imaginable, certament, una col·lecció de “literatures orientals” circulant en traducció grega o llatina. I no tinc notícia que Plató o Virgili foren traduïts al caldeu o a l’egipci. Simplement, allò que es feia, es deia o s’escrivia fora del propi cercle no existia. I l’únic exemple de policentrisme és el de l’època hel·lenística, quan al costat d’Atenes també Alexandria, Antioquia o Pèrgam són capitals culturals: però era un policentrisme dins de la llengua grega. Una mica més endavant, quan el món greco-romà esdevé un món cristianitzat, quina literatura els interessa als cristians? Encara la llatina, una mica la grega, o no cap.

I bé, això ha estat més o menys l’estat invariable de les coses, al nostre cercle europeu, fins un temps molt recent. El món de la literatura, com els altres mons, ha estat sempre perfectament pla, no redó: tenia un centre, un  “nosaltres”, i perifèries més o menys remotes. Com les altres dimensions de la història, també la història de la literatura “universal” (vista des d’Europa, és clar) ha estat un llarg procés d’expansió i d’incorporacions, lentes i dificultoses. Què en sabíem, per exemple, fins un temps molt recent, dels llibres clàssics o populars de les literatures que des de l’occident veiem com a “orientals”? Ben poca cosa. De les literatures de l’Índia, només hem conegut directament o indirectament el Panchatantra (alerta, abans aquest nom, juntament amb el Mahabharata, apareixia en la Història de la Literatura Universal del batxillerat: ara al batxillerat no hi ha ni història, ni literatura, ni res que siga universal), que a través del persa i de l’àrab arriba al llatí en el segle XIII, i d’ací al Calila e Dimna castellà, o al mateix Llibre de les bèsties de Llull. Després, res, fins que a finals del XIX i principis del XX arriba a Europa l’obra més o menys mística de Rabindranath Tagore. I el Kamasutra, és clar. De la literatura àrab (o persa), els lectors europeus només n’han conegut Les mil i una nits, que és un conjunt de textos dels segles IX i X, que únicament esdevindran populars a partir de la traducció francesa d’Antoine Galland, del 1704-1715, amb la consegüent difusió de noms ja tan familiars com Xahrazad, Aladí o Alí Babà. Després, res més, fins ara mateix: quants europeus havien llegit res traduït de l’àrab, abans de llegir Naguib Mahfuz? I per a Europa, fins ben entrat el segle XX, la literatura de la Xina o del Japó ha estat rigorosament inexistent.

Continua ací

Joan F. Mira | El Punt Avui | 25/04/2014   

Humanitats, divinitats

A la Bolonya del segle XV, ciutat dels Estats de l’Església, convivien en pau inestable tres estaments o repúbliques urbanes principals, la dels universitaris, la dels taverners i la de les putes, i no pareix que la simbiosi o compenetració fóra obstacle a les especulacions més elevades, els comentaris de text més exhaustius i la més prestigiosa especulació jurídica. De manera que va ser allà, o això pareix, on l’estudi dels escrits no sagrats agafà tal volada que esdevingué una especialitat a banda, tan acreditada com la teologia, la medicina o el dret. Al llarg dels segles cristians precedents, l’erudició es concentrava en els textos bíblics, evangèlics, dels pares de l’Església, i altres papers d’equivalent inspiració divina, amb els seus comentaris al marge, comentaris sobre els comentaris, notes i glosses sobre la lectio, i altres variacions que omplien tota una vida docta. No molt diferent de la dedicació al text sagrat que practicaven els talmudistes o els erudits de l’Alcorà, gent del llibre en definitiva, tant com els cristians.

Allò que no feia ningú (i que els musulmans van continuar sense fer) era dedicar el mateix esforç i temps a textos purament humans, no divins, als llibres de simple literatura clàssica, i aconseguir que l’estudi d’aquestes lletres profanes tinguera el mateix crèdit i valor que l’estudi dels escrits sagrats. Va ser així, doncs, que cap a mitjan segle XV aparegué el nom d’humanitats: no per distingir-les de la “ciència”, com dissortadament fem ara, sinó per distingir-les de les divinitats. Hi ha paraules i textos inspirats per Déu i altres només per l’ànima de l’escriptor o per les muses: els primers són el camp de les lletres divines; els segons, el terreny de les lletres humanes. Supose que m’explique: els primers que es van dir expressament “humanistes” empraven aquest nom gairebé com un signe de dedicació professional: ells estudiaven i comentaven Virgili i Ciceró, no les epístoles de sant Pau o les obres de sant Agustí. El seu tema no era la veritat revelada.

El seu tema no era la veritat revelada, el filioque i altres subtilitats trinitàries, l’aplicació dels cànons o la filosofia com a serventa racional de la teologia: el seu tema era la bellesa dels escrits antics, l’elegància de la prosa llatina, les històries dels déus de l’Olimp i les faules d’Ovidi, l’esperit de Plató, la moral dels versos horacians, o els llibres de la ciència natural antiga, els versos lírics o els discursos dels oradors romans. En qualsevol cas, allò que volien subratllar era que ells no s’ocupaven ja de teologia. I que el valor dels escrits que estimaven, antics i moderns, no venia de cap autor diví sinó dels seus autors únicament humans. Lletres humanes, doncs, enfront de lletres divines. En algunes universitats britàniques o nord-americanes (on, curiosament, queden més rituals i noms medievals o renaixentistes que en cap altre lloc) el que ací en diríem Facultat de Teologia es diu Divinity School, i els seus professors i alumnes es dediquen a les “divinitats” sense el mínim problema.

És cert que, ara mateix, aquell humanisme clàssic és ja només un episodi de la història de la cultura europea; i que un llatinista actual dedicat a la sintaxi d’Horaci no és per això més “humanista” que un arquitecte, un sociòleg o un psiquiatre, i no necessàriament més que un economista, un biòleg o un físic, titulars de les ciències d’aquest temps. El problema el tenim els altres, els qui ens ocupem d’“humanitats”, i que hem perdut de vista el fet que totes les ciències i les lletres són humanes. Els únics que veig fora de les humanitats són els programadors d’ordinadors, els informàtics (quin nom!) en general i altres especialistes en tècniques posthumanes, posteriors al llenguatge i al text. Però això deu ser simple recel o ignorància meua: qui sap si també són humans, tot i que ara com ara es creuen diabòlics i divins. En qualsevol cas, i esperant el retorn de la carrera de filosofia i lletres com a remei per a filòlegs analfabets, historiadors illetrats, psicòlegs subignorants i altres exemples de desgràcia, la proposta que faig és deixar de parlar d’humanitats (lloc comú i ple de tòpics gastats), i tornar a una sòlida i clàssica cultura general. Que és aquella per la qual i amb la qual els particulars poden parlar entre ells i saber de què parlen. Pareix antic, però seria el més gran progrés modern. I, justament per això, no em farà cas ningú.