Joan F. Mira | El Temps, núm. 1547 | 04/02/2014   

Llegir Heròdot, 2

Primera part d'aquest article

Per als grecs, explicava Jean-Pierre Vernant (un dels tres o quatre hel·lenistes més intel·ligents del segle XX), el fet que cada artesà siga especialitzat, que un faça sabates, un altre escuts i un altre àmfores i gerres, demostra precisament que la divisió del treball no pot ser el fonament d’una societat. Perquè el fonament de la societat és allò que els homes tenen de semblant, no la diferència. Per tant, allò que ha d’unir els homes és el que mostra Protàgores, en el diàleg de Plató, quan explica el que va passar en el moment de la creació de les espècies. Prometeu i el seu germà Epimeteu es van encarregar de donar a cada espècie animal la forma, les qualitats i les forces que l’han de caracteritzar. Cal procurar que aquestes qualitats s’equilibren: si donaven a un animal força i grandària no li donaven velocitat, si era més fràgil seria també més veloç per poder escapar i subsistir. Al final van formar els homes, i ja no els quedaven prou qualitats i prou força per repartir. L’home quedà desemparat, i per tal d’evitar que l’espècie humana desaparegués a causa de la seua fragilitat, calia donar a cadascú un saber tècnic per compensar les deficiències.

L’home és sensible al fred: farem filadors i teixidors. Té els peus delicats: crearem sabaters. Pateix la intempèrie: farem fusters i obrers de vila. I així, intercanviant els seus productes, formaran una societat. Però no funcionaria, perquè cadascú s’ocuparà dels seus afers, disputaran, es barallaran, aniran a la ruïna. Zeus s’adona del desastre, i per posar remei a la catàstrofe envia Hermes com a remei i salvació. Hermes portarà als homes el sentit de l’honor i de la justícia, i a partir d’això els homes podran constituir la ciutat: no perquè posseeixen els sabers tècnics, sinó perquè tenen la mateixa idea del que és just i honorable. Una idea que, per cert, ja tenia ben definida Homer, i l’atribueix als seus herois, que difícilment podríem considerar “ciutadans”. Però amb el pas dels segles, pareix que l’hem perduda, aquesta idea comuna. I així ens trobem ara mateix, esperant que Hermes torne. Precisament aquesta idea està en el fons de l’escàndol d’Heròdot quan observa que els perses de rang inferior s’abaixen i es prosternen davant dels de rang superior, cosa que un grec mai no faria. I cosa que els romans de l’imperi tardà van reimportar d’Orient, i nosaltres hem heretat en tants rituals monàrquics i religiosos. En cap país “oriental” no era pensable aquella isagoria de què parlava Heròdot, ni cap dels conceptes que s’hi relacionen.

Ara mateix, Heròdot el podem considerar com a etnòleg fundacional, com a fundador de la literatura de viatges, com a definidor –pel mètode comparatiu– dels trets inicials de la nostra civilització. Però sempre serà, sobretot, el “pare de la Història”. Un historiador, en aquest temps nostre, és un professional que consulta els arxius o les hemeroteques, llegeix llibres escrits pels col·legues, i quan té recollit material suficient escriu ell mateix llibres o articles, i envia comunicacions als congressos. Heròdot, pare de la història i de l’etnologia, va fer allò que abans d’ell no havia fet ningú: voler saber què havia passat, conèixer els pobles i els protagonistes, informar-se dels fets, i després posar tot això per escrit. “Escriure per salvar la memòria. La lluita eterna de l’home contra el temps, contra les fallades de la memòria, aquesta facultat efímera i propensa a quedar-se en blanc, a esvanir-se. El concepte de llibre, de tota mena de llibres, va nàixer d’aquesta lluita. És per això que els llibres són tan duradors, gairebé eterns.

Perquè l’home és conscient –i a mesura que envelleix ho acusa cada vegada més– de la feblesa i la volatilitat de la memòria, s’adona que, si no enregistra la seua saviesa i la seua experiència en alguna forma perdurable, el que duu dintre seu perirà. És per això que tothom vol escriure un llibre: els cantants, els futbolistes, els polítics i els milionaris. I si no ho saben fer o no tenen temps, ho encarreguen a un altre. Tant més que escriure un llibre no sembla una gran proesa. Els que opinen així poden citar Thomas Mann, segons el qual ‘l’escriptor és algú que, a l’hora d’escriure, té més dificultat que els que no ho són’.” Això escriu Ryszard Kapuscinski, recordant que la història es va inventar per salvar la memòria dels fets. Tal com abans, d’una altra manera, s’havia inventat l’èpica: perquè la gent del futur en tinga coneixença.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 657 | 30/01/2014   

Pensar amb els pulmons

Sembla que els grecs no sabien del cert quina era la seu del pensament, o no ho expliquen: nosaltres, ja fa molts segles que sabem que pensar és un atribut de l’ànima, i que l’ànima espiritual, entitat generalment gasosa i autònoma, resideix al cervell o pels voltants, o potser, com deia Descartes, dins de la glàndula pineal. Som gent de cervell, i pensem en sec i amb tantes circumvol·lucions i amagatalls com el cervell mateix. Els grecs eren gent d’entranyes, de vísceres diverses, de fetge i de pulmons, òrgans que el nostre pensament oficial oblidà ja fa temps, però el popular no: molta gent continua tenint mala entranya, bon cor o pedres al fetge, per exemple. Però no pensem amb els pulmons, com els grecs, i això es nota. Perquè segons Richard Broxton Onians, en l’esplèndid The Origins of European Thought, els grecs, efectivament, pensaven amb els pulmons. En els textos homèrics i en molts altres, el mot phrénes, designa una mena d’“entranyes” o “vísceres” on resideix, tant la voluntat com el pensament mateix; i thúmos pot ser ànim, coratge, o simplement alé. Broxton Onians ho explica: phrénes són els pulmons, i thúmos és efectivament l’alé: com un vapor humit que constitueix la vida mateixa de l’individu, la seua capacitat d’actuar, de sentir i de voler. “Si la meua interpretació és correcta”, escriu Onians, “és amb el seu thúmos i amb els seus phrénes, és a dir amb el buf o alé de l’ànima i amb els pulmons, com un home pensa, i també com sent”. El pensament-alé naix als pulmons, ix dels pulmons, com un vapor, i aquest vapor pensat, o pensament humit, es pot confondre en part amb les paraules, és part del llenguatge humà. Ja sé que Aristòtil no explicava exactament això, i potser és per aquest motiu que li he tingut sempre tan escassa simpatia: justament perquè no era humit, era absolutament sec. Com ha estat tot el pensament dit occidental, des d’Aristòtil mateix, des de Tomàs d’Aquino, passant pels jesuïtes, fins a les lleis de la física i a la substitució final dels pulmons pels ordinadors. Qui sap si no ens vindria bé tornar a pensar amb els pulmons, vist el funcionament de tants cervells aspres i eixuts: tornar a pensar amb una mica d’humitat, que és tant com dir una mica més d’humanitat.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1546 | 28/01/2014   

Llegir Heròdot, 1

Llegir Heròdot no és, de cap manera, repassar fantasies ingènues d’un viatger grec de fa prop de vint-i-cinc segles: és tornar als fonaments primers de nosaltres mateixos, els europeus, en tant que gent que hem heretat i hem desenrotllat una certa manera de veure el món i d’entendre la vida en societat. Llegir Heròdot (per exemple, en la traducció del meu amic i antic deixeble Rubén Montañés) és tornar a conviure amb els primers que observaren el món amb ulls  curiosos, crítics i reflexius, i els primers que entengueren, també, que la llibertat és mare de moltes bondats. El fundador de la història com a disciplina i com a actitud davant dels fets del passat, era un bon home que menjava pa amb formatge i olives, i que es passà la vida voltant per camins i ciutats preguntant i informant-se, prenent notes no sabem ben bé com, o retenint-ho tot en la memòria, i en acabant va escriure una obra prodigiosa, com mai no se n’havia escrita cap, sobre les guerres que els perses van fer contra els grecs, inclòs el detall, ara de moda al cinema, dels tres-cents espartans de les Termòpiles.

Però Heròdot no es dedicà únicament a recollir informacions infinites, a contar-nos històries vingudes d’extrem a extrem del món que ell coneixia: es dedicà també a pensar, a buscar explicacions, a comparar, i a traure algunes conclusions molt importants. Per exemple aquesta: “Els atenesos, doncs, van anar a més; és evident que la isagoria és una important possessió, no per un sol motiu sinó en tots els aspectes: si els atenesos, quan vivien sota la tirania, mai no van superar en afers de guerra aquells que els envoltaven, en quedar lliures de tirania esdevingueren, de molt, els primers. Tal cosa palesa que, oprimits, actuaven amb deliberada inoperància, com l’esclau que feineja per a un amo; mentre que, un  cop alliberats, cadascun es va afanyar a treballar per ell mateix”. Isagoria, ens recorda el traductor, vol dir “igualtat d’expressió pública”, i Heròdot la considera fonament fins i tot del poder militar. Una petita idea, potser, però amb resultats revolucionaris ja pels segles dels segles, fins als segles nostres. I ens ho explica Heròdot, per primera vegada en la història. Ens ho  pot explicar –això i una infinitat de fets i de reflexions– perquè, a més de ser intel·ligent, curiós i bon escriptors, Heròdot era grec.

El fet, potser miraculós i en qualsevol cas del tot extraordinari, és que en algun moment, en un lloc del Mediterrani oriental, un petit poble insignificant (què eren aquells mariners pobres, pagesos de terra eixuta, artesans, al costat de Babilònia, de Pèrsia o d’Egipte?, devia pensar Heròdot, tal com pensem ara nosaltres), va decidir dotar-se d’assemblees on el debat seria obert i lliure, on hi hauria discursos i posicions contràries, i el vot que ho resoldria. Una novetat ben perillosa, un principi destructiu, si no hi ha al mateix temps la convicció de formar entre tots una comunitat, un cos polític, i si al costat del principi de ciutadania no hi ha també un sentiment de philía, d’amistat, que és un principi tan clàssic, tan hel·lènic i tan oblidat. És cert que, a Atenes i a les altres ciutats gregues, uns eren més “iguals” que uns altres, que les dones, els forasters i els esclaus no podien parlar a l’assemblea, ni votaven, ni eren part de l’estat. Però la idea ja estava inventada, funcionava, i això és el que compta per damunt de tot: era el nostre futur. Cosa que Heròdot no podia saber, i que nosaltres no podem oblidar. La ciutat, o la comunitat, o la pólis com a espai de la ciutadania, va ser un invent grec, potser el més gran de tots, del qual vivim encara.

Per als grecs de la pólis, l’essencial de la vida d’un ciutadà lliure no era el treball ni els diners, ni els bancs ni l’empresa, sinó la vida política: un home es mesurava amb els altres a la plaça, pels debats a les assemblees, per la conversa als banquets. Això vol dir que tot l’interès de la vida, el que fa la dignitat del ciutadà, i de la persona, és justament allò que no és utilitari. També per als romans, almenys per als del bon temps republicà, comptava més l’otium que el negotium. Però els romans van fer molts més negocis que els grecs: un ric a Roma era un ric de debò, sovint fastuosament ric, com un ric de Babilònia. Un ric a Atenes feia una vida modesta, en una casa poc decorada i quasi sense mobles. És una diferència, i sovint pense que, en això, som més romans que atenesos, o almenys ho volem ser. No sé què hauria dit Heròdot dels romans ja rics i poderosos d’alguns segles més tard, si els hagués visitat. No sé què diria de nosaltres.

Continua...

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 656 | 23/01/2014   

Provincians del temps

Ryszard Kapuscinski, com el seu remot precursor Heròdot, era un home que eixia de casa, que corria pel món preguntant i mirant, era el contrari de tants escriptorets, politiquets i intel·lectualets de tants països (i del nostre molt especialment), que no veuen ni entenen ni saben més enllà d’una curta frontera. D’una curta frontera en l’espai, o en el temps. L’escriptor viatger polonés, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a “provincià” aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal (“La Comunitat és el model i l’enveja del món”, deia el petit president Camps; “Rajoy ha fet un viatge triomfal a Washington”, diu la premsa espanyola, mentre els diaris americans ni l’anomenen). Jo, aquesta actitud, potser la definiria també d’una altra manera més contundent, però tant se val. I a continuació escriu Kapuscinski: “Però T. S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: ‘A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat en la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans’.” Açò pensava Eliot en 1944, i d’això han passat ja setanta anys, i és molt pitjor. Si volen un cas emblemàtic, i exasperant, pensen en els polítics valencians, tots els dels “populars”, la major part dels “socialistes”: no són només íntimament provincians de l’espai, encara ho són més del temps. No els interessa la història, no els importa: no volen recordar ni saber, no volen entendre el passat (els darrers 300 anys, per exemple, o els darrers 30), i no poden entendre el present.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1545 | 21/01/2014   

La màfia, l’hereu i Mas (o més)

L’escriptor Felix de Azúa afirma, en una entrevista, que viu a Madrid, no a Barcelona “para que la educación de su hija no se contamine con la controversia catalano-española”. I assegura, de passada, que Artur Mas forma part d’una màfia (literal: una màfia) “que son sirvientes de las cien familias que han tenido en sus manos a Cataluña desde el barroco... Y Mas es uno de sus empleados, se le ve, además. Es un empleado de funeraria fina”. El senyor de Azúa i Comella, catedràtic d’estètica, se n’ha anat, doncs, a Madrid, que “es ahora infinitamente más europea que Barcelona”. I tot perquè Catalunya “se ha hundido. Ahora es una provincia maleducada. Con la propuesta que están haciendo... están intentando hacer exactamente la España de Franco, rehacerla allí exactament igual, con listas negras, con represiones lingüísticas...”. De Azúa Comella, doncs, fa molt santament de fugir de la seua ciutat, i de refugiar-se en la capital de la llibertat, la civilitat i el progrés ètic.

Pels mateixos dies, el sociòleg insigne Enrique Gil Calvo, en un article amb el títol “El misterioso caso catalán”, assegura que no entén com ha estat possible “la súbita conversión de los catalanes al nacionalismo étnico, victimista y antiespañol”, i que “el pueblo más culto, moderno e ilustrado de la península Ibérica [vaja, no són tan mal educats com  diu Azúa] haya caído en semejante regresión irracional”. Una explicació podria ser que aquesta “ensoñación ilusoria” siga producte de “la eficaz propaganda de unas élites políticas que explotan la credulidad del pueblo catalán para desviar la atención de su propia ejecutoria neoliberal”, però llavors, si el poble català era el més educat i amb més “desarrollo cívico”, com és possible que haja caigut “víctima de tanta manipulación?”. Aquest és el misteri, i la resposta és que s’ha deixat manipular (pels neoliberals?, pels servidors de les cent famílies?) per la mateixa raó que els alemanys, tan cultes i educats, van caure en el nacionalisme völkisch, és a dir, ètnic o etnicista. L’explicació, doncs, de l’“enigma catalán es la misma que la del misterioso caso alemán”, és a dir, el model de família troncal, amb la figura de l’hereu “con exclusión del igualitarismo fraterno”. Fet que produeix una “antropología política basada en el diferencialismo particularista y el autoritarismo jerárquico, típicos del nacionalismo völkisch”. D’ací es pot derivar qualsevol cosa, i la sospita horrenda penetra subtilment en el lector...

En tot cas, això explica tant “la insolidaridad de la Alemania de Merkel” (però qui ha pagat més que els alemanys?) com la resistència dels catalans “a compartir la caja común española del ‘café para todos’”. Misteri resolt. Resolt sobretot perquè també explica que “a la hora de plantear su demanda de secesión, las élites catalanas [ja se sap que tot és cosa de les elits...] la formulen como un divorcio unilateral y contencioso en lugar de inspirarse en el divorcio de mutuo acuerdo”. Per això, òbviament, no han volgut pactar el referèndum amb el govern central, com han fet els escocesos, “y han preferido imponerlo unilateralmente por anticipado, sin consultarlo con la otra parte afectada”. L’altra part afectada, com sap tothom, s’ha mostrat repetidament disposada al divorci amigable, però els catalans, per culpa de la família troncal, prefereixen imposar-lo sense buscar cap acord. Un altre misteri resolt. D’ací deu vindre, també, una altra explicació genial d’aquesta cosa tan peculiar i estranya que afecta els catalans.

Segons afirma l’escriptor i periodista Vicente Verdú: “Los españoles, en general, somos los del complejo de inferioridad [n’està segur, el senyor Verdú?: no ha llegit els clàssics de la matèria, vells i nous?],  y nuestra estima sin brillo da para bastante poco. En cambio los catalanes [aquest “en cambio” implica que no són espanyols!] dentro y fuera de aquí, son más”. Així, uns anys de superioritat en tants esports, i sobretot de domini del Barça, han produït efectes fulminants: “Este momento viene a ser idóneo para enaltecer la cultura del más. Y por si fuera poco, el ‘president’ se llama Más y un distinguido escudero se apellida Más. ¿Qué más se puede invocar?”. Després d’aquest argument fulminant –que omple un article sencer i gens irònic– d’un dels grans noms de la cultura espanyola (Vicent Verdú i Macià, nascut a Elx, on no es confonen “más” i “més”!), un servidor es queda sense resposta. I sense ganes de continuar amb uns altres cervells insignes i febrils, com el del filòsof Savater. Potser un altre dia.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 17/01/2014   

El bateig de la mòrula

Sembla que, en aquest camp dels debats sobre l'avortament (tan fatigosos, tan repetits), la confusió de conceptes i de termes es manté tan obtusament com sempre, convertida en un dogma sagrat, i projectada a l'esfera del dret amb el concepte incert i vagarós de nasciturus, que vol dir simplement "el que ha de nàixer". Hi ha la teoria, segons la qual –almenys en la interpretació canònica, que és la de l'actual ministre de Justícia del Regne d'Espanya, la del seu govern i la de la Conferència Episcopal– un embrió de poques cèl·lules ha de ser considerat ja una personeta, i per tant un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, se suposa que diu aquesta teoria entre metafísica i psicobiològica, infon l'ànima espiritual en el moment que l'òvul rep l'espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i per tant a partir d'aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. El nasciturus, doncs, des del primer minut seria una persona, un ciutadà. Perquè el senyor Ruiz-Gallardón, els bisbes i el Vaticà s'aferren a una idea molt peculiar segons la qual vida humana i persona humana són termes sinònims, un embrió de setze cèl·lules és ja un homenet mínim, i el microscòpic grumoll cel·lular és un subjecte amb els mateixos drets que sa mare, son pare, els ministres i el cardenal Rouco Varela.

Alguna vegada he escrit, a propòsit d'aquesta insigne collonada teològica, que si la Santa Mare Església fóra conseqüent amb la pròpia doctrina, el Codi Canònic establiria que tot embrionet aparegut viu a la llum –per avortament prematur o per qualsevol altra causa, inclosa la fecundació artificial– hauria de ser ràpidament batejat, li hauria de ser assignat un nom cristià, i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Si cregueren de veritat en la insostenible teoria, els bons metges cristians dels hospitals cristians cridarien el capellà de la casa per batejar canònicament els nombrosos embrions que s'hi perden cada any, altrament tots aquests microhumans perduts no tindrien més opció que passar l'eternitat als llimbs (si és que encara n'hi ha) amb la resta d'innocents sense baptisme, no podrien aspirar mai al cel. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d'agulla o menys encara.

Perquè en un petit grumoll de poques cèl·lules, en forma de microscòpica móra, una mòrula mínima, no resideix una ànima espiritual, no senyor. El problema és que els bisbes, i per tant el govern espanyol (i alguns altres), no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys conegueren el pensament de Dante –tal com jo recordava ací mateix fa un grapat d'anys i repetiré ara–, s'estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d'Aquino, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d'embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor de la generació (una mena de "sang perfecta" o depurada, que no és la sang de les venes) "baixa al lloc que és millor / callar que dir, i des d'allí es destil·la / sobre altra sang dins del vas natural. / Allí es recullen l'una i l'altra juntes" i aquesta llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de coàgul i li dóna vida: que primer és com "ànima" vegetal (si fóra una planta s'acabaria ací el procés, suggereix Dante), després com animal elemental, després animal amb òrgans diferenciats, i finalment fetus amb cervell complet, capaç d'acollir una ànima racional: "Obre el pit a la veritat que ve, / i sàpigues que, en el moment que el fetus / ja té un cervell complet i articulat, / Déu, el primer motor, se'l mira, alegre / per tan gran art de natura, i li inspira / un esperit nou i ple de potències", etcètera. Déu Nostre Senyor i el seu intèrpret Dante Alighieri són molt més assenyats que els bisbes i que Ruiz-Gallardón: no se'ls acudiria mai inspirar una ànima humana, en un petit "coàgul" o en un embrionet mínim sense "cervell complet i articulat". Però al ministre espanyol de Justícia (?), al govern del PP i a la Conferència Episcopal, en cas de necessitat, se'ls pot acudir qualsevol cosa.