Avui és diumenge, 24 de novembre de 2024 |
<< < [45] [46] [47] [48] [49] [50] [51] > >> | Joan F. Mira | El Punt Avui | 08/11/2013
El temps, al contrari del que se sol creure, no corre de manera igual amb el pas de la història i de les vides. El temps humà no és el temps astronòmic, no tots els anys són igual de llargs, ni tots els segles: n’hi ha de ràpids i n’hi ha de lents, que és tant com dir que n’hi ha de més buits i de més plens, perquè la velocitat del temps (del temps humà, del temps tal com el vivim) depèn de la densitat dels continguts i de la seua abundància i acceleració. Vull dir una cosa molt simple: com més coses passen, i més veloçment, més veloç passa també el temps i més aviat s’esvaeix i fuig, fins que la velocitat esdevé la forma del nostre present, que arribem a sentir com un present continu. Així, el passat més proper arriba a escapar-se tan ràpidament que sembla un temps remot, exòtic i desconegut. No és qüestió de calendaris ni de cronologies, és qüestió de l’evaporació de la memòria, i així la vida de fa seixanta anys o cinquanta pot semblar tan distant com la de fa sis segles o cinc.
El resultat és que el present, viscut com a únic horitzó de l’experiència, pot arribar a aparèixer com un temps feliç i afortunat, però també com un temps estrany, desesperant, incomprensible: precisament per falta d’un terme de comparació i de mesura, sense el qual tota avaluació és necessàriament vàcua i errònia. Com ara la percepció d’aquests anys d’inflexió del benestar general i de l’economia (una inflexió després d’una llarga línia ascendent que arribava a semblar infinita) com si foren anys de catàstrofe, desastre implacable, baixada als inferns i risc imminent de caure en no se sap quins abismes. Hom té la temptació d’avaluar aquest present referint-lo a un passat del qual ha perdut la memòria. Això era, doncs, que una periodista m’entrevistava a Barcelona, amb motiu de la publicació d’un llibre meu. La periodista era una jove agradable, intel·ligent i semblava ben preparada i experta en l’ofici: fins i tot, fet insòlit en els entrevistadors polivalents, feia l’efecte que havia llegit el llibre. Llavors, en un moment que jo evocava la pobresa del meu entorn infantil, em preguntà tot d’una, convençuda: No creu vostè que, amb aquesta crisi, hem tornat als anys de la postguerra? I jo que li vaig dir: Senyoreta, els anys de la postguerra (parlava de l’espanyola, és clar), a ma casa, en la perifèria de València, no hi havia ni aigua corrent, alguns dels meus veïns de carrer passaven el dia amb un sol plat d’arròs bullit, posseir una bicicleta vella era un privilegi extraordinari, no existia la Seguretat Social i jo veia els malalts miserables asseguts per terra quan travessava el recinte de l’antic Hospital de la ciutat. Durant els anys de la postguerra teníem cartilles de racionament i pa negre amb gust de serradura, i quan els meus companys de l’escola de pàrvuls veien la meua llesca de pa blanc amb un trosset de xocolate, em miraven amb uns ulls com a taronges; i si els meus veïns famolencs (això era a València, no a Las Hurdes) hagueren pogut acudir a un centre de Càritas o equivalent on reparteixen regularment grans bosses plenes de menjar, haurien pensat que era un somni o el regne de Xauxa. Vostè, periodista estimada, no té i no ha rebut ni conserva una imatge clara del passat immediat, i per tant no té recursos per avaluar el present perquè no el pot comparar ni amb el passat més proper: per això comparteix aquesta visió catastrofista que circula amb tan gran lleugeresa.
I doncs, qui pense que el lamentable present (lamentable, sobretot, per als qui han de patir privacions, restriccions, la desesperança de no trobar faena, els pagaments impossibles) és el pitjor de tots els temps que hem conegut, qui pense que estem a la vora de l’abisme o vivint una catàstrofe infinita, hauria d’il·lustrar-se una mica sobre el món i la vida de fa poc més de mig segle, el temps dels emigrants amb maleta de fusta. Hauria de tindre memòria i usar-la. I llavors comparar, donar a qui corresponga (la Divina Providència, el comerç i la indústria, o el simple pas dels anys) les gràcies per poder viure en aquest temps i en aquests països d’abundància, i deixar de dir i propagar bestieses. Encara que una part de l’abundància siga precària o incerta (o era potser sobrera?), encara que estiga mal repartida i que hom comence a dubtar de la idea que era possible inflar-la sense límits.
La velocitat a què el passat desapareix de la consciència (i fins i tot de la imaginació: jo podia entendre la infantesa dels meus avis, els meus néts no poden entendre la meua), és tan forta com la velocitat a què apareix el present: el fet de viure en temps real tot el que passa, de viure-ho en el mateix moment que els xinesos, els nord-americans o els suecs, és una de les grans mutacions produïdes en la societat, i no sabem encara si defineix el moment final o el principi d’una altra. No sé si l’evolució ens ha preparat per a rebre permanentment aquest intens bombardeig d’informació. Les notícies arriben brutalment en qualsevol moment, internet (i tots els seus afegits o accessoris, xarxes i piuladisses) és un riu ininterromput on els més joves trauen cada vegada més les informacions i els continguts que alimenten la seua imaginació i que els guien en la vida pràctica.
Fa només dos segles, les notícies de guerres, conquestes, matrimonis reials, tractats de pau, invents o llibres, arribaven en una setmana, o un mes o un any, i les coneixia una mínima fracció de la gent. Avui arriben en menys d’un segon, i són infinites i d’abast massiu: un aliment tan abundant que no hi ha temps per digerir-lo. I deformem la percepció fins a tal punt que, en uns anys d’inflació tan baixa com no es coneixia fa molt de temps (però qui recorda el 25% de fa vint anys?), continua existint l’angoixa d’un increment insuportable del cost de la vida. Passe el que passe, els diaris al matí, i els noticiaris a migdia, a la nit i a qualsevol hora, ens anuncien puntualment sense pietat cada desgràcia i misèria del món, cada desastre, cada fracàs dels polítics, els llocs de treball perduts, els nivells del deute i els forats del dèficit, i altres plagues i signes del Llibre de l’Apocalipsi. I així la percepció del temps de cada dia s’infla i roda vertiginosament, gira sobre si mateixa, es tanca, ocupa el lloc de la memòria, el passat s’evapora i, amb ell, la possibilitat d’entendre res.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 648 | 07/11/2013
A la catedral de Guadalajara, estat de Jalisco, hi ha sempre gent entrant i eixint, gent fidel i devota, no solament turistes, que s’agenollen davant de la imatge preferida, que mediten o resen amb perfecta convicció, tal com és habitual encara a les esglésies d’Amèrica i ja no a les d’Europa. En una capella, la primera a mà esquerra, hi ha una santa infantil que atrau més que cap altra imatge l’atenció dels fidels, homes i dones, famílies, joves i criatures. La santeta reposa en una urna allargada, i té cara de nina, cabells rossos molt llargs, i va tota vestida de blanc, plena de llaços i randes. Santa Inocencia, diu el rètol amb una oració que demana protecció celestial per a defensar la puresa de les xiquetes i les joves donzelles, i jo vaig pensar que devia ser alguna Maria Goretti local, alguna pobra víctima de la violència brutal, violada i morta, o morta resistint la violació. Però un text en lletra petita explicava la història, i no era cap cos de santeta infantil mexicana. Era que al començament del segle XVIII un capellà portà de Roma una relíquia antiga, d’una tal Innocència, verge i màrtir, i el bon poble de la Nova Galícia, després estat de Jalisco, la va convertir en un exemple esplèndid d’adopció cultural. Un simple osset transformat en un culte popular i barroc, i el nom de la hipotètica màrtir, Innocència, convertit, per obra del seu significat, en nom d’una santeta rossa vestida de primera comunió. En coses com aquesta, tan rarament observades pels visitants de pas, està el gust i la substància de rodar una mica pel món. I a la mateixa catedral, en una altra capella, un grup de dones resava oracions rítmiques a una Mare de Déu, una Puríssima clàssica, i entre elles un home molt vell i molt prim, amb un jupetí groc, assegut amb l’esquena molt dreta, cantava unes cançons suaus i bellíssimes i s’acompanyava amb un acordió. Cantava ell sol, no el mirava ningú, i ell sense deixar de tocar contemplava la imatge blanca i blava i feia cara de trobar-se en un èxtasi feliç. Les dones el seguien murmurant en veu baixa les oracions cantades, i jo em vaig quedar allí a la vora molts minuts, sentint que aquella escena, aquella música, aquell acordionista matinal, eren un tros de realitat ben íntima i profunda, i que només l’acordió i la innocència ja em pagaven la pena del llarg viatge.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1534 | 05/11/2013
És lamentablement cert que les institucions d’aquesta difícil i complicada construcció que en diem Unió Europea (les institucions i els polítics que les controlen i ocupen) fa molts i molts anys que no actuen tal com els europeus teníem i tenim dret a esperar. És cert que no han sabut mantenir i transmetre aquella il·lusió fundacional per un projecte històric, aquella emoció i aquell impuls que ens feia imaginar un futur de felicitat comuna, de solidaritat, de confiança i de benestar compartit. És cert que aquesta etapa ja massa llarga de crisi ha fet trontollar la fe europea, i que aquesta paraula, “Europa”, que hauria de ser emblema de seguretats, de lleialtats, de projectes i d’afectes, ha esdevingut massa sovint un símbol de burocràcies absurdes, de reglaments excessius, de polítics ineptes dedicats a interminables debats bizantins, reunions inacabables que no resolen res, i així fins a semblar els responsables últims d’un malestar general, permanent, del qual és fàcil atribuir la causa als mateixos que l’haurien de resoldre. Tot això és cert, però hi ha una cosa molt pitjor: convertir la idea d’Europa, el nom d’Europa, i l’esplèndid projecte que encarna, en la causa i el fons de tots els mals: dels mals de cada país, sobretot, i de tot allò que no agrada a un grup social o un altre, a un grup ideològic o un altre. Com ara mateix, que per als sectors més durs, radicals i venjatius d’una determinada dreta espanyola, “Europa” és la culpable última de l’alliberament d’un cert nombre de presos, vist com un suprem ultratge i una suprema injustícia, de manera que el més alt tribunal de justícia de la Unió Europea seria el més alt exponent de la injustícia. De la mateixa manera que “Europa” (encarnada en “Brussel·les”, en la comissió, o en la senyora Merkel) és la culpable dels dèficits dels estats, de la ruïna dels bancs, del bloqueig econòmic, de les retallades visibles o invisibles, i de totes les fantasies del pessimisme irreal o real. Llavors, les forces polítiques majoritàries i habitualment moderades (demòcrates cristians, “populars”, liberals, socialdemòcrates), que són les que han promogut i mantingut el projecte europeu i les institucions comunitàries, comencen a trobar-se desbordades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema, fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes”, des de la Gran Bretanya fins a Grècia.
Si vostés repassen els discursos i papers de Le Pen pare i Le Pen filla, d’Umberto Bossi, o dels seus equivalents holandesos, flamencs, austríacs, hongaresos, danesos, polonesos o grecs, hi ha una part de la doctrina que és gairebé equivalent a la de l’esquerra més radical i extrema: la culpa la té “Europa”, “Brussel·les”, etc., al costat del BCE, del “capitalisme internacional”, i d’altres entitats abstractes o concretes, ens reals o ens de raó. Qui no em crega, que compare els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representats més autèntics del poble (dels obrers, els parats, els pagesos, etc.) contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Elimineu “Europa”, suprimiu l’euro, i tornarem a ser feliços, diu Marine Le Pen, i diuen els seus companys d’ideologia. Llegiu els pamflets i els cartells dels grups d’esquerra més radical, i hi trobareu eslògans molt semblants: “Europa” és explotació, és banca insaciable, capitalisme opressor. En un altre terreny, afortunadament, la diferència és profunda i total: elimineu la diferència, elimineu la immigració, afirma l’extrema dreta, i tornarà el benestar i la concòrdia a Holanda, a França o a Finlàndia: tornarem a ser “autèntics”, sense gent de cares fosques ni molèsties. Ací, justament ací, és on poden xocar frontalment els valors de la dreta i de l’esquerra... suposant que l’esquerra democràtica mantinga encara els seus valors universals i humanistes, cosa que sovint no està gens clara, per exemple, en una França on la liberté, l’égalité i la fraternité comencen lentament a evaporar-se. I la culpa, senyors, no la té Europa.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 647 | 31/10/2013
Això era, fa pocs dies, que una periodista m’entrevistava a Barcelona, amb motiu de la publicació d’un llibre meu (el llibre que dos amics han glossat molt generosament en aquest mateix Quadern immaterial). La periodista era una jove agradable, intel·ligent i semblava ben preparada i experta en l’ofici: fins i tot, fet insòlit en els entrevistadors polivalents, feia l’efecte que havia llegit el llibre. Llavors, en un moment que evocava la pobresa del meu entorn infantil, em preguntà tot d’una, convençuda: No creu vosté que, amb aquesta crisi, hem tornat als anys de la postguerra? I jo que li vaig dir: Senyoreta, els temps de la postguerra (parlava de l’espanyola, és clar), a ma casa, en la perifèria de València, no hi havia ni aigua corrent, alguns dels meus veïns de carrer passaven el dia amb un sol plat d’arròs bullit, tindre bicicleta era un privilegi extraordinari, no existia la Seguretat Social i jo veia els malalts miserables asseguts per terra quan travessava l’antic Hospital de València. Els anys de la postguerra teníem cartilles de racionament i pa negre amb gust de serradura, i quan els meus companys de l’escola de pàrvuls veien la meua llesca de pa blanc amb un trosset de xocolate, em miraven amb uns ulls com a taronges; i si els meus veïns famolencs (això era a València, no a Las Hurdes) hagueren pogut acudir a un centre de Cáritas o equivalent on reparteixen grans bosses plenes de menjar, haurien pensat que era un somni o el regne de Xauxa. Vosté, periodista estimada, no té i no ha rebut ni conserva una visió clara del passat immediat, i per tant no pot avaluar el present perquè no el pot comparar ni amb el passat més proper: per això comparteix aquesta visió catastrofista que circula amb tan gran lleugeresa. I doncs, qui pense que el lamentable present (lamentable, sobretot, per als qui han de patir privacions, restriccions, la desesperança de no trobar faena, els pagaments impossibles) és el pitjor de tots els temps coneguts, qui pense que estem a la vora de l’abisme o vivint una catàstrofe infinita, hauria d’il·lustrar-se una mica sobre el món i la vida de fa poc més de mig segle. Hauria de tindre memòria i usar-la. I llavors comparar, donar gràcies a qui corresponga (la Divina Providència, el comerç i la indústria, o el simple pas del temps), i deixar de dir i propagar bestieses.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1533 | 29/10/2013
Com que fa molts anys vaig fer un estrany viatge a la Guinea Equatorial (una petita part del qual explicaré després), de tant en tant tinc curiositat per seguir l’actualitat d’aquell petit i dissortat país. Recordant, doncs, que el Dia de la Independència, i per tant la festa nacional, s’hi celebra el mateix dia de la festa nacional espanyola, dia del Pilar i de la Hispanidad (no debades a la basílica de Saragossa acompanyen la imatge les banderes de tots els països que han tingut l’honor de ser colonitzats per Espanya, germans fraterns per tant, incloses les Filipines), vaig tenir l’humor de consultar la pàgina oficial del govern o l’estat de la Hispanidad africana i, fet i fet, la primera notícia, destacada i amb gran foto de Sa Excel·lència el President Teodoro Obiang, era justament un missatge de felicitació que deia: “Majestad: El pueblo de la República de Guinea Ecuatorial y su Gobierno se unen a mí para expresar a su Majestad y al pueblo español nuestras más sinceras y efusivas felicitaciones por la celebración del día de la Hispanidad. Por tal ocasión, le manifiesto nuestra voluntad de mantener y fortalecer cada vez más las excelentes y fraternales relaciones de amistad y cooperación existentes entre nuestros dos pueblos. Altísima consideración”.
A continuació, hi havia una altra carta idèntica a Mariano Rajoy, amb la diferència que aquest era tractat de “querido amigo”. Les relacions d’amistat entre els dos pobles han estat, en efecte, profundes i exemplars, especialment els mesos i anys posteriors a la independència, proclamada el 12 d’octubre de 1968 amb l’assistència de don Manuel Fraga Iribarne. Curiosament, la dictadura franquista va reconèixer els partits polítics i va organitzar unes eleccions més o menys lliures, reconeixent als guineans allò mateix que negava als espanyols: coses de la història. Pocs mesos després, el president Francisco Macías Nguema, elegit amb una mica de trampa, va fer matar el seu principal adversari, i el març de 1969, amb l’excusa d’un colp d’estat més imaginari que real, muntà una persecució terrible en què van ser assassinats desenes de milers d’opositors, entre ells pràcticament tots els que tenien estudis mitjans o superiors, acusats de proespanyols i de colonialistes. Quant als espanyols mateixos, perseguits i amenaçats de mort, s’hagueren d’embarcar a corre-cuita, caòticament, sota la protecció d’unes companyies de la Guàrdia Civil. Fins ací les relacions fraternes.
Pocs anys després (eren les setmanes que s’estava morint Franco), el Ministerio de Educación Nacional em va enviar a l’ex-colònia com a membre d’un tribunal de revàlida de batxillerat: a la Guinea Equatorial, com que havien assassinat tots els llicenciats universitaris, era impossible formar tribunals amb valor acadèmic amb professors autòctons. Ens van mirar amb mala cara (érem espanyols, colonialistes, etc.), vam tenir alguns incidents desagradables, vam participar en actes escolars on els xiquets cridaven “¡Imperialismo, abajo! ¡Colonialismo, abajo! ¡Socialismo, arriba! ¡Y todo con Macías! ¡Y nada sin Macías! Hasta la muerte con Macías”.
I una vesprada, érem a l’Institut de Santa Isabel (després Malabo) corregint exàmens, quan vaig sentir remor de cotxes pel carrer (cosa rara, perquè de cotxes en quedaven poquíssims: tots rebentats), vaig anar cap a la finestra, per curiositat, i un dels xicots que ens ajudaven se’m va llançar damunt i em tirà a terra. Quiet, digué: això és el cotxe del president que passa, i porta davant i darrere dos jeeps amb soldats, que disparen sense avisar contra qualsevol que guaite per una finestra. El xicot, espantat, em mantingué a terra fins que passà el soroll dels vehicles.
Anticolonialisme, doncs, socialisme, el país en ruïnes (havien arrasat en pocs anys tot allò, poc o molt, que havia construït el poder colonial, com ara hospitals, mercats, carreteres, correus, i la televisió que inaugurà Fraga Iribarne: no m’ho han contat, ho he vist...) i quatre grapats de russos, cubans i xinesos assegurant el nou règim democràtic, popular, del president que es feia dir Macías Nguema Biyogo Ñegue Ndong. El que ha vingut després, pitjor encara, vostès ja ho deuen saber pels diaris. Ara, però, la colla d’assassins cleptòcrates, el nebot Teodoro i el seu fill Teodorín, ens feliciten efusivament el dia de la Hispanidad.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 646 | 24/10/2013
A partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arribaven al nostre país, és a dir els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, entraven ací en castellà o a través del filtre mental, ideològic i polític castellà. I, en bona mesura, com a part d’una cultura nacional espanyola, amb els components originals i propis d’aquesta mateixa cultura: la literatura castellana, per exemple, o els mites històrics, que arribaren a ser percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com els únics mites i l’única literatura nacionalment propis. Ara, passats uns quants segles i moltes generacions, aquest component ha estat assumit i interioritzat com a substancial per una part important dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideren com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components originaris i fundacionals, i la mort o l’eliminació de tot allò que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellanoespanyol. I aquest pot ser el destí implacable i mortal que ens espera: l’extinció i el desert a mig termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, claustres d’escoles i d’universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra, ni més rica ni més pobra, ni més “pura” ni més barrejada, ni per a estar-ne més orgullosos ni més avergonyits. Simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que és la nostra. Oberta a totes les mixtures, importacions (i exportacions, si pot ser: també podem aportar alguns productes de valor), mestissatges i combinacions. Però no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives. Que així no siga!
| << < [45] [46] [47] [48] [49] [50] [51] > >> |
|
|