Joan F. Mira | El Temps, núm. 1532 | 22/10/2013   

Max

Sol, oblidat, malalt i absent, s’acaba de morir el meu antic amic Max Cahner, i jo recuperaré en memòria seua aquest text que vaig escriure ja fa més de sis anys. Això era a primers dels anys seixanta, quan jo en tenia poc més de vint i vivia en un casalot mig rural mig urbà als afores de València, al que llavors se’n deia Camí Reial de Madrid i ara és una prolongació del carrer de Sant Vicent. Era una casa amb gran portal, pati, galliners i un hort tancat, i per davant passava el trànsit de la carretera, tants carros com cotxes i camions, i passava també l’autobús que venia de Catarroja, i el tramvia groc de fusta que em portava cada dia al centre de la ciutat. De tant en tant, s’aturava a la porta un cotxet blanc, un Sis-cents clàssic d’aquells anys, i en baixava un jove llicenciat en ciències químiques (i de vegades també la seua dona, historiadora de la cultura i del Renaixement).

El cotxe solia anar carregat de grans pots de pintura, de l’empresa Nerca si no em falla la memòria, propietat del pare del químic, que aprofitava els viatges comercials per fer pàtria i país, o a l’inrevés. Jo l’havia conegut a través del meu amic Eliseu Climent, i ben prompte vam ser companys de molts trajectes, inclòs un d’inoblidable a Perpinyà, que aleshores per a mi era un lloc remotíssim. El químic venedor de pintures tenia també un nom de ressonàncies remotes, Max Cahner, acumulava al cap projectes d’aparença impossible, i es dedicava, entre altres coses, a establir i mantenir els difícils contactes entre el nou catalanisme (ideològic, cultural i polític) que es refeia a Barcelona, i el novíssim nacionalisme que es reinventava al País Valencià. Era un jove seriós (alemany!), reia poc, tenia ja una cultura infal·lible, i l’any 1962 va crear una editorial el primer llibre de la qual seria Nosaltres els valencians de Joan Fuster. Mai ningú, a Catalunya, no havia pensat una cosa semblant: inaugurar una editorial amb un llibre de tema i autor valencians.

Tingué un èxit (l’editorial i el llibre) que segurament no esperava ningú excepte Max Cahner mateix. Edicions 62 esdevingué exemple de modernitat en la forma i la tria dels llibres, després Max va crear aquella realitat d’aparença igualment impossible que va ser la Gran Enciclopèdia Catalana, un altre invent d’èxit complet, una altra empresa i una altra complicació. I a més, una distribuïdora important, i molts més llibres i molts més projectes, i molt més de tot. Mai ningú no havia fet, en aquest camp, una cosa semblant. Era extremadament difícil, les finances van resultar insuficients, i el creador d’aquelles empreses esplèndides hagué de renunciar a ser-ne ell mateix el cap.

Però el projecte era tan sòlid, tan ben pensat i tan necessari, que els dos grups, Enciclopèdia i Edicions 62, han estat fins ara els dos grans vaixells de l’edició catalana. No sé si els seus directius recorden alguna vegada d’on vénen i qui en va ser el creador. Em fa tot l’efecte que no gaire. Perquè Max va tenir la mala fortuna (i la falta d’allò que se’n sol dir “diplomàcia”) d’anar quedant regularment al marge dels mateixos projectes que engegava, com quedà al marge de la política després d’haver estat, els anys vuitanta, el primer conseller de Cultura (i hi ha qui diu que l’únic que tingué una idea clara al cap: construir els fonaments i l’estructura cultural d’un país modern). Potser perquè els seus projectes han estat sempre tan grossos que sembla impossible que un home sol els poguera portar endavant.

Un home sol, Max Cahner, va ser capaç d’editar l’obra immensa de Joan Coromines, els nou volums del Diccionari etimològic i els vuit de l’Onomasticon, una empresa més pròpia d’un govern o d’una gran institució. Però ací, ni els governs ni les grans institucions han fet, en alguns camps, tant com un home sol, tant com Coromines o com Cahner. I finalment, per arrodonir una vida sencera, hi ha el Max que va crear una formidable biblioteca privada encara ignota, i el Max que va traure a la llum tota una època amagada de la història de la literatura (i de la llengua) catalana. Davant de tot això, no vaig trobar gens estrany, però gens, que amb motiu dels seus 70 anys els homenatges i els reconeixements foren tan escassos, obra només de la bona voluntat d’alguns amics. I que els pocs anys que li quedaven de vida hagen estat tan solitaris, penosos i amargs. El país pel qual Max Cahner va donar eficaçment tota una vida pot ser així d’ingrat, i més encara.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 645 | 17/10/2013   

Al Tall, anècdota i categoria

Ara se’n van, després de prop de quaranta anys inoblidables, sobretot perquè el temps i la fatiga inevitablement passen factura. Han estat allò que sap tothom amb ulls i seny: una part insubstituïble i substancial d’aquest país ingrat i oblidadís. I després de tants anys, els estimem, no solament els “avis” sinó també els nostres fills i els nostres néts, cosa molt més difícil, però certa. I repassant la llarga història, la periodista del setmanari El Temps pregunta: Amb qui o contra qui heu cantat millor? I el músic contesta: Què podem dir que no sàpiga greu? No sé si és casualitat o no, però quan pitjor ho hem passat va ser en l’època de Lerma. Estiguérem a punt de tancar. I l’altre músic continua: Se’ns deia que ja havíem aconseguit tot el que volíem, que no calia continuar menejant-nos per res. Tenim democràcia, tenim autonomia, tenim les Corts, ja està bé, ens deien. I completa: Es va notar molt en la gent del partit socialista perquè abans els alcaldes ens buscaven i ens contractaven, però es veu que hi va haver consigna de no fer-ho. Recorden que ells anaven a gust als mítings dels partits d’esquerres, a cantar i a lluitar per l’esquerra i pel país, i si no els pagaven els era igual, i es van quedar amb els ulls com a plats quan van veure que la cosa començava a baixar, i quan notaven que estaven sent excessivament utilitzats. El músic diu que sobre això prefereix callar, i l’altre músic recorda el primer míting de Felipe González, el 1982, a la plaça de bous: va ser desagradable, asseguren. Per què?, pregunta la periodista. Pel tracte, diu el músic. Els capos ni tan sols ens arribaren a saludar: no pareixia un partit d’esquerres, semblava més una oficina de la Ford. Un dels oradors amollà: “Ciudadanos de la piel de toro!”, i la gent li xiulà. Un altre líder, valencià i ben conegut, va dir: “Qué maravilla, el socialismo nació en Sevilla”. La gent tornà a xiular, i els músics d’Al Tall recorden que pensaren: Què collons fem ací? Què volen de nosaltres? Tal com afirmava fa pocs dies el senyor Pérez Rubalcaba, “de aquellos lodos... perdón, de aquellos polvos, vinieron estos lodos”. Però en aquest país, ai dolor, la memòria és tan curta, tan curta, que sembla que ningú ho vol recordar. I tanmateix, hi ha anècdotes, com deia el cèlebre filòsof espanyol, que tenen valor de categoria. Els nostres músics d’Al Tall, grans músics insignes, són, en efecte, una categoria a part.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1531 | 15/10/2013   

El cavaller

El senyor Silvio Berlusconi, que al llarg de vint anys ha ocupat repetidament el Palazzo Chigi de Roma (palau de vells banquers, agents dels Borja i competidors dels Medici), que el pensava tornar a ocupar, i que és quasi segur que no ho farà (quasi: amb ell, les certeses sempre han estat incertes), estava convençut de ser “el més gran dirigent del món occidental”, heroi que portaria el poble italià a un futur d’accionistes triomfants i consumidors feliços. No solament es pensava això, sinó que volia que ho pensara tothom, a través de les televisions, premsa i editorials pròpies o apropiades, a través de la publicitat i, si cal, a través de repetides i ben controlades majories parlamentàries. En segon lloc, Silvio Berlusconi és un demagog de primera magnitud, capaç de prometre el paradís en la terra, pensions elevades, obres públiques multiplicades, beneficis empresarials universals, impostos universalment baixos, i seguretat per a tothom; i tot això amb una mica de parafernàlia d’inesborrables reminiscències mussolinianes.

En tercer lloc, el cavaller Silvio Berlusconi té molt més de nou-ric sense cultura que de cavaller: un nou-ric pagat de si mateix fins a extrems de deliri, que mostra la riquesa de manera descarada, i que ha fet bona part d’aquesta mateixa riquesa amb televisions que promouen la barroeria i el mal gust de manera permanent i metòdica. I en quart lloc, l’empresari Berlusconi ha guanyat repetidament eleccions amb el principi que els valors empresarials són els únics valors, i que aquests valors poden imposar-se a la política, la qual, quan no està al servei de l’empresa, és una activitat pròpia d’intel·lectuals d’esquerra, ecologistes, i altres elements menyspreables que cal eliminar de la vida pública. Com per exemple els jutges, sobretot si són dones i cometen, a més, l’incomprensible crim de condemnar-lo. No hem de pensar que el berlusconisme és una exòtica exclusiva italiana: si vostès repassen els elements de la definició, comprovaran que no són tan diferents (deixant de banda el protagonista) dels que ha promogut sempre la dreta actualment al poder al regne d’Espanya i molt especialment al de València. Megalomania, autoritarisme, control indirecte i directe dels mitjans de comunicació, descrèdit de la intel·ligència, perversió de conceptes sagrats com democràcia o llibertat, mal gust institucional, nou-rics en el centre del poder i el poder al servei dels nou-rics, i alguns petits detalls més que no tinc lloc per descriure.

Itàlia és per a mi com una segona pàtria, res del que allà passa ens és del tot estrany, i sovint ens hi hauríem de mirar, per bé i per mal, si ens volem veure reflectits amb un altre fons i en una altra escala. En aquell país hi ha una afecció general pels títols de tota espècie, i és ben habitual dirigir-se a les persones, o referir-s’hi, amb la denominació professional o honorífica corresponent, com ara dottore, ingegnere, avvocato, cavaliere o commendatore. En un país on al lampista o llander li diuen idraulico, això no té massa importància. Així, l’indescriptible Berlusconi (qualsevol descripció és incompleta, insuficient), és universalment conegut com il cavaliere, per alguna medalleta o distinció del tipus “cavaller del treball” o equivalent, d’aquelles que allà se’n donen cada any en abundància. Però, curiosament, el cavaliere és ell, entre tots, i més curiosament encara ningú a Itàlia, ni els seus abundantíssims votants i seguidors, no el tindrà per model de cavaller. El cavaller suprem era Giovanni Agnelli, que es va morir fa deu anys, i el seu model s’ha acabat. Com s’han acabat, possiblement, altres formes i dimensions poc visibles de la vida italiana. La direcció amagada i suprema de la vida econòmica –finances, inversions, fusions, les decisions grosses– estava en bona mesura entre les mans d’uns pocs noms, d’unes poques famílies (“il salotto buono”), en gran part sota l’empara del senyor Enrico Cuccia, de Mediobanca, desaparegut poc abans que Agnelli. El sistema va funcionar molt bé durant algunes generacions, abans i després del vulgar Mussolini, molt abans del més vulgar Berlusconi. Era la continuació d’una antiga història de llinatges poderosos, pocs en total, que encara han mantingut una presència activa però invisible fins els nostres temps. Però quan un cavaliere és un bandarra groller, quan no es guarden les bones maneres, fins i tot un país com Itàlia, ai dolor, porta camí de no ser ja mai més el que era.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/10/2013   

El crític necessari

Els dies posteriors al 18 de setembre, data de la mort de Marcel Reich-Ranicki, els diaris alemanys omplien pàgines i pàgines de comentaris, glosses, citacions i records del gran home, i jo diria que en cap altre país la figura d’un crític literari (un gran crític, això sí, segurament el més gran, i un personatge excepcional) hauria pogut provocar un ressò equivalent, ni de lluny. A la cerimònia de comiat fúnebre, la Trauerfeier, hi havia fins i tot el senyor Johannes Gauck, president de la República Federal, fet que em costaria d’imaginar a Itàlia, a França o als Estats Units d’Amèrica. En els discursos, algú va recordar el principi que governà tota l’activitat professional del gran difunt, l’arrel de tota teoria possible i de tots els judicis possibles: “Hi ha llibres bons, i llibres dolents.” Llibres bons i llibres dolents, en una extensa varietat de gradacions, aquest és el primer fonament del judici crític, si ha de ser més que una simple ressenya, un comentari neutral o una descripció simplificada, tal com sol passar entre nosaltres. Als teòrics institucionals (especialment als universitaris...) els agraden les idees opaques i la terminologia tècnica o gremial, què hi farem, però els jutges, si han de ser jutges, també tenen l’obligació de condemnar, quan els ho mana la consciència i d’acord amb la llei.

Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir després, els anys de règim comunista, per polonitzar-li una mica el nom) era, en efecte, un jueu polonès, educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938 i salvat miraculosament de l’extermini, que després de la guerra tornà a viure a Polònia i que se’n va cansar i va tornar a Alemanya per pròpia voluntat. Era jueu, i ho va ser amb totes les conseqüències, era polonès de naixement, i els alemanys havien volgut destruir el seu poble i la seua terra. I ell va tornar al país dels alemanys: tornà perquè, segons afirma ell mateix de manera admirable, la seua pàtria verdadera era la literatura alemanya. Ja veuen si era complicat el segle XX, quan un gran home de lletres com Reich-Ranicki, un dels més grans, ha de buscar justament en les lletres la seua identitat com qui diu nacional. Tan profund pot arribar a ser, almenys en una certa Europa, el sentit i el valor d’una llengua i d’una literatura.

Escriure, vull dir escriure literatura, és una faena o professió funesta, com ja afirmava Josep Pla fa molts anys, que sabia molt bé de què parlava. I fa pocs anys, un amic molt entès en literatura passà un dia sencer a casa meua, dedicat a fer-me una entrevista que es publicà en forma de llibre prim. I arriba un punt que em pregunta: “I de la crítica, què en penseu?” I jo que li dic, segons que apareix en la transcripció: “Si m’he de referir al que en aquest país es considera crítica literària i que, en la majoria dels casos, no passa de ser una recensió o una ressenya breu i sovint apressada sobre el llibre en els diaris, he de dir que no me’n puc queixar. La majoria de les vegades m’he sentit respectat i tractat amb el mínim de seriositat que crec que qualsevol autor es mereix. El que sí que trobe a faltar –i així ho he escrit en algunes ocasions– és un paper molt més valoratiu de les crítiques. Un crític s’ha de mullar. S’ha d’arriscar. Ha de ser capaç de dir amb tota claredat què li agrada i què li desagrada, què és bo i què no del llibre que comenta. I per què, és clar. No es tracta d’explicar de què va l’argument. Això no és crítica, és una altra cosa.”

I continuava: “Un crític ha de comparar i relacionar el llibre que té a les mans amb altres d’ací i de fora. Ha de valorar. La conseqüència de la situació actual és que en literatura catalana tot es despatxa al mateix nivell, com un totum revolutum que no distingeix la gran quantitat de llibres mediocres que surten dels que realment tenen un gruix i una consistència digna de ser tinguda en compte. I, d’altra banda, el país és tan complicat que alguns dels pocs crítics –diria que són tres o quatre a tot estirar– que realment són rigorosos passen per antipàtic i enemics de no sé quantes coses. Si alguna vegada he estat realment satisfet d’una crítica és quan me l’ha feta un d’aquests personatges amb fama de durs o punyeters. Amb independència de si em deixava bé o no, per a mi allò que opinaven sobre el que jo havia escrit tenia un valor diferent.” Això pareix que vaig dir, i després he retrobat idees i paraules d’algú que, segons opinió general, era especialment punyeter, implacable, i que en sabia molt de literatura, moltíssim: l’insigne, lleig i antipàtic Reich-Ranicki. Sabia, sobretot, per què un llibre és dolent, o mediocre o bo, i sabia explicar-ho.

L’escriptor, deia el crític, és un ésser d’un gènere particular: egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància i d’una necessitat malaltissa de ser reconegut: experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, com un insult monstruós. Això contestava Marcel Reich-Ranicki a una entrevistadora de Le Nouvel Observateur quan aparegué la versió francesa de Mein Leben (La meua vida). La periodista innocent li preguntava: El vostre esperit polèmic i els vostres judicis de vegades implacables us han valgut odis molt sòlids: com els suporteu? Són els riscos de l’ofici, respon el crític. I a continuació defineix els escriptors d’aquella manera tan exacta, on jo m’hi reconec sense dificultat, i supose que també els meus companys d’ofici, que experimentem la crítica com una ofensa personal. O hauríem d’experimentar-la, perquè la realitat és que ací no ens ofèn ningú. A mi em fa tota la impressió que els nostres crítics –a València o a Barcelona, i crec que també a Madrid— tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara gran part dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interès, un fracàs, un no res literari. I quan li pregunten sobre la vella qüestió de la matèria i l’estil, la narració i l’escriptura, el gran crític s’irrita, amenaça amb el dit, i respon: Des de la nit dels temps, els escriptors conten les mateixes coses: l’amor i la mort, lligats per aquest llaç d’unió que és la precarietat. Els homes pateixen de la vida, s’enamoren i l’amor acaba malament. Aquest és, en resum, el tema universal dels escriptors: però uns ho fan molt bé, i uns altres no. Perquè quan la periodista li pregunta: finalment, què és per vostè un escriptor?, Reich-Ranicki contesta: un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres. Gran veritat, en efecte: a mi, modest aprenent perpetu de l’ofici, cada dia em costa més esforç. Gràcies per tant, senyor Reich-Ranicki, i que els vostres col·legues vius tinguen present per sempre l’alt exemple.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 644 | 10/10/2013   

Ulisses, la cerca, el sacrifici

La segona de les quatre històries possibles, segons Borges, és la història d’un retorn. El d’Ulisses, que després de deu anys d’errar per mars perilloses i d’aturar-se en illes d’encanteri, torna a la seua Ítaca natal. El de les divinitats del Nord que, una vegada destruïda la terra, la veuen sorgir de la mar, verda i lluent, i troben en la gespa les peces d’escacs amb què abans havien jugat. (És la història de totes les històries, la del camí circular, que admet tots els principis però només alguns finals.) La tercera història és la d’una cerca, i hi podem veure (diu Borges, i jo sospitava) una variació de la forma anterior. Jasó i el Velló d’Or, els trenta ocells perses que creuen muntanyes i mars i veuen la cara del seu Déu, el Simurgh, que és cada un d’ells i tots. En el passat, diu el gran bibliotecari, tota empresa era venturosa: algú robava, finalment, les prohibides pomes d’or; algú, per fi, mereixia la conquista del Grial (tot i que el Grial vertader, com vostés deuen saber, és a la Seu de València i ja fa temps que no el vol conquistar ningú). Però en el nostre temps, lamenta Borges, la cerca està condemnada al fracàs: el capità Ahab troba per fi la balena, però la balena el desfà i l’arrossega; els herois de James Joyce o de Kafka només poden esperar la derrota. Som tan pobres de valor i de fe que ja el happy-ending no és altra cosa que un afalac industrial. No podem creure en el cel, però sí que creiem en l’infern, en l’infern a la terra, que, com afirmà Jean-Paul Sartre, són els altres. I per això, afegiré jo, per aquesta variació de la fe segons el mitjà o l’instrument, sembla que les bones pel·lícules sí que poden tenir final feliç, però les bones novel·les no (i els herois de les meues, lamente dir-ho, ho lamente per ells, també busquen molt i també acaben malament.) L’última història és la del sacrifici d’un déu. Attis, a Frígia, es mutila i es mata; Odín sacrificat a Odín. El Mateix a Si Mateix (no sé a qui es refereix Borges), penja de l’arbre nou nits senceres i és ferit de llança. Crist és crucificat pels romans, i això tots pensem que sabem què vol dir. Quatre són les històries, doncs, acaba Borges: «Durante el tiempo que nos queda, seguiremos narrándolas, transformadas». Transformant-les per contar-les, o mentre les contem.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1530 | 08/10/2013   

La via valenciana, 3

En la història del valencianisme recent, al llarg dels darrers quaranta o cinquanta anys, els anomenats “catalanistes” potser hem practicat un excés d’apriorisme i de racionalisme metòdic, i potser hem descurat també en excés determinats sentiments col·lectius, algunes emocions a flor de pell i alguns emblemes d’identitat que els serveixen de vehicle i d’expressió. Perquè, per molt superficials –no sempre ho són tant– que semblen aquests emblemes, la seua potència és extensa i real. Això és parcialment cert, però és més cert encara que, a l’altre costat, hi ha hagut un abús permanent d’aquestes mateixes emocions, una apropiació en exclusiva dels signes més visibles i epidèrmics de la “valencianitat”, i un rebuig a plantejar algunes de les expressions del conflicte –la llengua, la bandera, el nom...– en termes mínimament reductibles a una actitud racional.

Tot, òbviament, dins de la continuïtat indiscutida de la més rigorosa ideologia nacional espanyola. Però la ideologia de l’anticatalanisme radical, basada en la negació de les evidències més elementals de la filologia i de la història, va més enllà d’una simple afirmació populista i política: és l’expressió de formes de pensar i d’actuar incompatibles amb un ús ordenat de la raó, incompatibles amb allò que Europa va definir com a modernitat. És legítim i explicable que gran part o la major part dels valencians no se senten catalans ni vulguen ser-ne: la història és la que és, i del segle XV o XVI ençà han passat cinc-cents anys i moltes coses, entre elles la llarga incomunicació entre l’antic Principat i l’antic Regne. Però no és legítim (racionalment) l’ús constant d’instruments preracionals per a donar curs a un anticatalanisme que sovint apareix com a ideologia aglutinadora de posicions ben diverses. El recel anticatalà ha estat, i encara és, un component invariable del substrat més profund de l’espanyolisme militant (castellano-espanyolisme, en realitat), i l’anticatalanisme valencià és –amb components i orígens específics– una expressió d’aquesta ideologia: la que determina el pensament polític i les actituds culturals de gran part de la dreta valenciana, fins i tot, o sobretot, quan es presenta com a apassionadament regionalista. I que condiciona també les actituds de gran part de l’esquerra majoritària.

Però el “conflicte valencià” no és únicament un enfrontament d’identitats o definicions: és també un conflicte d’actituds bàsiques davant de la vida social, de la cultura i del món mateix de les idees. D’aquestes actituds, l’una és homologable amb allò que entenem com els estàndards civils europeus, i l’altra no. L’una es correspon, per entendre’ns, amb el model holandès, l’altra amb el model serbobosnià. I pel que fa al futur previsible, no estic del tot segur que el model holandès –el que està fet de civisme, racionalitat i tolerància– siga el que adoptarà globalment la societat valenciana. Sobretot, vist l’exemple que donen els seus dirigents, començant pels polítics. En qualsevol cas, les nacions (definides d’una manera o d’una altra, amb uns referents d’identitat o uns altres) són l’hàbitat propi de les societats modernes dins un hàbitat universal compartit, o més exactament són la forma moderna d’habitar el món, i això és ineludible. Almenys, fins que no s’invente una altra forma d’“estar en el món”, substitutòria d’aquesta i igualment universal. Però no veig enlloc senyals que estiga pròxima l’aparició d’àmbits d’identitat equivalents i substituts dels que ara són percebuts com a nacionals: complementaris sí, però substituts i equivalents, no. Una altra cosa és que tots ens trobem, o no ens trobem, còmodes, reposats i pacífics, en la nació o el tros de nació que ens ha tocat. I que el nostre mapa, frontera i estat, siguen un espai estable o inestable, fet o a mig fer, tranquil o conflictiu. Supose que són més feliços els qui tenen la nació assegurada i en pau –si més no perquè tenen un problema menys–, però potser a nosaltres (a molts de nosaltres, valencians) no ens ha tocat aquesta felicitat. O no hem sabut trobar una via pròpia i practicable entre els camins confusos de la història. Ens queda el deure, o la passió, de continuar buscant-la.

La via valenciana, 1  ·  La via valenciana, 2