Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 643 | 03/10/2013   

Les quatre històries: Troia

La fantasia humana és limitada, les distraccions excessives, el món massa intranquil, i els escriptors hem de saber d’entrada de què volem escriure. Aquesta és la qüestió: de què escrivim els narradors?, de què podem escriure?, o més exactament, quines són aquelles històries que d’una manera o d’una altra repetim, fins i tot quan pensem inventar coses mai no dites ni escrites? Assegurava Reich-Ranicki (ho recordava ací fa pocs dies), que totes les històries són només una història d’amor, o d’amor i de mort. Em permetran, però, d’acudir a l’autoritat enciclopèdica i poètica de Borges, que afirma en El oro de los tigres que les històries són quatre, o si voleu quatre cicles. Una, diu, la més antiga, és la d’una forta ciutat que encerclen i defensen homes valents. Els defensors saben que la ciutat serà lliurada al ferro i al foc i que la seua batalla és inútil: el més famós dels agressors, Aquil·les, sap que el seu destí és morir abans de la victòria. (La batalla és inútil, afegiré jo, repetint: sabem que és inútil i hi anem, perquè sabem que és necessària, i que la guerra de Troia, la mateixa o una altra de molt semblant, sempre tindrà lloc.) Els segles van anar afegint elements de màgia, continua Borges: hom digué que Helena de Troia, per la qual van morir els exèrcits, era un núvol bellíssim, una ombra; hom digué que el gran cavall buit on s’amagaren els grecs era també una aparença. Homer no haurà estat el primer poeta que relatà la faula; i algú, al segle XIV, va deixar aquesta línia que roda per la memòria del bibliotecari mig cec de Buenos Aires: The borgh brittened and brent to brondes and ashes, record –mal traduiré jo– de ciutats cremades reduïdes a brases i cendra. Les fantasies sobre el destí fatal són innombrables: Dante Gabriel Rossetti, diu Borges, imaginaria que la sort de Troia quedà segellada en l’instant en què Paris cremà en l’amor d’Helena, d’un foc a un altre foc; Yeats elegirà l’instant en què es confonen Leda i el cigne que era un déu, era Zeus. La ciutat condemnada i el destí ja previst i implacable, no diu Borges però dic jo, és també la sagrada Tebes i és Èdip, el seu rei, i encara podríem continuar, i potser arribaríem a València, la ciutat que crema tota cada any una nit de mitjan març, dos dies abans de la primavera, que enderroca bàrbarament els seus propis palaus, i que difícilment permet herois alegres.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1529 | 01/10/2013   

La via valenciana, 2

Tornant on ens havíem quedat, cal recordar en primer lloc que, de fet, la ideologia nacional espanyola és l’única que ha tingut durant la major part de l’època contemporània, i quasi fins els nostres dies, una circulació extensa i permanent al País Valencià: l’única que, al llarg del segle XIX i de gran part del XX, va construir i va projectar de manera eficaç una representació nacional, valorada i positiva, en capes cada volta més extenses de la societat valenciana. L’“altra ideologia” –quan començà, tardanament, a donar senyals de vida– simplement no podia fer el mateix: no tenia ni els recursos (durant molt de temps ni tan sols els recursos conceptuals per a definir un espai nacional propi diferent del castellano-espanyol), ni el poder, ni la decisió, ni la capacitat de difusió. Com a a màxim, podia resistir o créixer en alguns nuclis reduïts, més literaris o erudits que cívics o polítics: podia simplement sobreviure aïllada, ignorada pel gruix de la pròpia societat.

En aquestes condicions, és evident que els obstacles a l’existència del país (una existència que és sobretot coneixement i “reconeixement”: esse est percipi, com deien els clàssics, ser és ser percebut) s’acumulaven implacablement. Fins i tot la realitat del territori històric deixà de ser percebuda com a espai comú de lleialtats compartides, i amb la carència d’aquesta percepció era impossible que fóra adoptat com a espai bàsic de l’acció col·lectiva, dels moviments socials, de l’activitat política i de la producció i difusió de cultura. El País Valencià, per tant, en aquell moment històric decisiu (últim terç del segle XIX i primer terç del XX), no es va construir com a país en la consciència de la majoria, o d’una part significativa i decisiva de la població (tal com sí que ho va fer a Catalunya, per posar l’exemple més pròxim), com a aquella comunitat moral de nom, identitat i lleialtat sense la qual no pot existir una societat de caràcter nacional, ni pot imaginar o desitjar un camí o via pròpia per a la història futura. No, almenys, de forma que altere l’itinerari i direcció d’aquest camí.

És cert que, malgrat tot, l’existència d’un valencianisme pre-nacional o plenament nacionalista, ideològic, cultural i polític, no és una fantasia retroactiva que ara ens inventem per apel·lar a una mínima legitimitat històrica: va existir, durant el primer terç del segle XX... però va existir poc o d’una manera socialment i políticament poc eficaç. Vull dir que l’existència d’aquell valencianisme (la presència d’una idea, d’un projecte de país, i d’una representació autònoma i antagònica de les imatges dominants) no va passar mai de cercles relativament reduïts i amb escassa capacitat de penetració fora de la capital i de pocs altres llocs. Un caràcter minoritari que es mantingué, substancialment, durant la breu efervescència dels anys de la República.

Tot i així, és ben cert que el 1936 el valencianisme polític, d’una manera o d’una altra, havia obtingut ja els primers èxits importants –un escó a Madrid, cinc regidors a València...– i que el juliol del mateix any tots els partits del Front Popular havien assumit la reivindicació d’un estatut d’autonomia per al País Valencià (amb aquest nom, País Valencià, adoptat ja per les forces democràtiques... els hereus d’alguna de les quals l’han abandonat ignominiosament), però tot va ser massa curt, massa ràpid i massa condicionat per la política general espanyola. Vingué l’alçament militar, passà la Guerra Civil i, quan arribà el franquisme, trobà ben poc valencianisme seriós per reprimir o perseguir, poca identitat valenciana per neutralitzar, poca cultura nacional per anul·lar, i poc país per destruir. De fet, amb els canvis formals que representen el feixisme i les expressions ideològiques o rituals de la dictadura, l’espanyolisme franquista no va ser substancialment diferent de la ideologia nacional que ja havia dominat tota la història comtemporània del País Valencià. I allò que ha vingut després, en aquest camp, especialment a partir dels anys seixanta –i més encara a partir de finals dels setanta–, és en bona mesura una història diferent: un conflicte de posicions polítiques, d’interessos sovint no del tot clars, i d’ideologies nacionals. Continuarà encara.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 642 | 26/09/2013   

El crític imprescindible

Fa una dotzena d’anys, en aquesta mateixa pàgina (sobre paper, no sobre l’èter impalpable), jo comentava les respostes del grandíssim Marcel Reich-Ranicki en una entrevista amb motiu de l’edició francesa de Mein Leben, “La meua vida”, respostes que voldria recordar ací, com a homenatge al crític desaparegut fa pocs dies. La periodista innocent li preguntava: El vostre esperit polèmic i els vostres judicis de vegades implacables us han valgut odis molt sòlids: com els suporteu? Són els riscos de l’ofici, responia el crític; i a continuació disparava sense pietat: l’escriptor, afirmava, és un ésser d’un gènere particular, egocèntric, vanitós, dotat d’un sentiment extremat de la pròpia importància i d’una necessitat malaltissa de ser reconegut; experimenta la mínima crítica com una ofensa personal, com un insult monstruós. Definició implacable i exacta, on jo m’hi reconec sense dificultat, i supose que també els meus companys d’ofici, que sovint experimentem la crítica com una ofensa personal. O hauríem d’experimentar-la, perquè la realitat és que ací no ens ofén ningú, ni fa dotze anys, ni abans, ni ara. Sempre, o quasi, tinc la sensació que els nostres crítics —a València, a Barcelona i a Madrid— tenen pànic d’ofendre, de dir simplement que tal llibre (com ara alguns dels meus) és dolent, mal escrit, sense cap interés, un fracàs, un no res literari. I quan li pregunten sobre la vella qüestió de la matèria i l’estil, la narració i l’escriptura, el gran Marcel s’irrita, amenaça amb el dit, i respon: Des de la nit dels temps, els escriptors conten les mateixes coses: l’amor i la mort, lligats per aquest llaç d’unió que és la precarietat. Els homes pateixen de la vida, s’enamoren i l’amor acaba malament. Aquest és, en resum, el tema universal dels escriptors: però uns ho fan molt bé, i uns altres no. Perquè quan la periodista li pregunta: finalment, què és per vostè un escriptor?, Reich-Ranicki contesta: un escriptor és algú per a qui l’escriptura és més difícil que per als altres. Gran veritat, en efecte: a mi, modest aprenent perpetu de l’ofici, cada dia em costa més esforç i, com que no sé si això és un bon senyal o si és un alzheimer prematur, m’agradaria que un bon crític implacable em resolguera l’agudíssim dubte. Gràcies, des de la llunyania, Herr Marcel.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1528 | 24/09/2013   

La via valenciana, 1

Pensant que s’acosta el 9 d’Octubre, festa més o menys “nacional” dels valencians i “Dia de la Comunitat”, no sobraran, a més dels preparatius per a la inexistent Diada, algunes reflexions de fons sobre la substància o matèria que tal festa hauria de representar. Perquè l’antiga matèria sobre dies o festes, substàncies o símbols, és en definitiva la matèria perenne de la identitat, mot sovint menyspreat, siga per abusos o per ignorància i prejudici. Parlar d’aquest concepte, realitat, sentiment o fantasia que en solem dir “identitat” no és certament matèria de metafísica i d’ontologia, ciències remotes, ni del to be or not to be de la tragèdia, sinó d’alguna d’aquelles coses que, mal resoltes, poden arribar a fer-nos la vida més difícil del que caldria. Com ara les adscripcions polítiques, ideològiques, religioses, territorials, lingüístiques, culturals, nacionals o locals, que rarament es combinen harmònicament per produir la pau dels esperits i el descans dels cossos. El fet, en tot cas, és que de conflictes i dificultats en aquest camp i matèria, uns en tenen, o en tenim, bastants més que alguns altres. Deu ser per això que sovint em fa una mica d’enveja aquella gent que pareix que no té les dificultats que jo tinc: sovint m’agradaria ser japonés, o suec, o portugués, o alguna cosa així de neta i simple. O fins i tot un bon francés de França o un espanyol d’Espanya, o alguna de tantes denominacions que, d’entrada, no t’obliguen a pensar ni a triar: està tot clar des del principi, està tot dit i fet, i quin descans no haver de pensar-hi cada dia. Sembla que una majoria gran dels valencians no tenen tampoc aquest problema o dificultat: s’afirmen espanyols en santa pau i quietud, segons totes les enquestes, i ací s’acaba la història, inclosa la del 9 d’Octubre i la processó de la senyera coronada, que ha d’eixir per un balcó perquè no s’inclina davant de ningú. Sembla també que una petita minoria, molt petita, s’afirmen simplement catalans, pensen que és molt senzill, i així van fent, un any i un altre any. I finalment una altra minoria, no sé si gran o menys petita, passem el temps plens de perplexitat: si jo, per exemple, diguera que, com a escriptor, la meua pàtria és la llengua catalana, que, com a ciutadà, el meu país és el País Valencià, i que la meua nació cultural pot ser més extensa que la meua nació política, no sé si la combinació seria massa complicada, ni com la podria simplificar. Ser alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut.

Ja se sap que tot espai d’identitat col·lectiva (si no té un perímetre material ben visible, com un poble petit o una ciutat emmurallada) és sobretot un espai imaginat. Que no sempre vol dir imaginari. Imaginat, potser, però existent. I la primera pregunta podria ser : ¿què era, quina existència tenia el País Valencià a finals del segle XIX, per exemple, quan la història contemporània ja havia avançar prou per formar un cos de ciutadans que més o menys participaven en la vida pública, i quan a tot Europa els pobles ja havien construït o estaven en camí de construir els seus propis espais de definició i de decisió? Certament, l’espai valencià no calia “imaginar-lo”: comparat el nostre cas amb alguns altres espais del centre i de l’est d’Europa, indefinits o de límits variables, no era certament poca cosa l’existència d’un regne medieval ben delimitat i de molt llarga duració, més l’estabilitat i continuïtat del nom i del territori, més la pervivència molt majoritària d’una llengua amb tradició institucional i culta. Amb materials molt més incerts que aquests, uns altres (eslovens, romanesos, eslovacs, macedonis, estonians...) han construït nacions de fet i de dret. Cal partir, doncs, d’un fet que ara no ens detindrem a analitzar: els materials valencians, que eren reals i estaven disponibles, no van ser aprofitats en aquell moment crucial per a construir una “casa pròpia”, ni en la pràctica política, ni en la construcció ideològica, ni en la producció i difusió d’una imatge projectada i atractiva. Ni per imaginar una “via valenciana”, un camí nacional propi a la modernitat. Entre altres raons, perquè les condicions històriques dels segles XVI al XIX ja havien provocat la progressiva identificació dels sectors dominants del país amb l’espanyolitat –ideològica, política, cultural i lingüística– com a forma pròpia de la vida civil i nacional dels valencians. Continuarà.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 641 | 19/09/2013   

Moros i cristians

Dubte molt que els valencians del segle XIV o XV, del XVII o el XVIII, tingueren cap propensió a considerar-se fills de moros, hereus de moros o continuadors de moros, en cap sentit i de cap manera. Fins que arribà la “morofília” romàntica del segle XIX: l’evocació de l’exotisme i de l’“africanisme” meridional, l’enyorament d’un temps diferent del modern, i altres fantasies literàries, especialment franceses. En virtut de les quals, per exemple, un viatger il·lustre podia al·ludir a la Llonja de València com a palau d’un rei moro. O una decoració moderna i afegida podia convertir en “banys àrabs” uns banys del segle XIV o XV, és a dir, “cristians”. La mitificació d’uns àrabs valencians rics, tolerants i de cultura refinada, nets i ben rentats, creadors originals de la nostra agricultura, en oposició amb els cristians medievals semibàrbars, fanàtics i bruts, és resultat, doncs, d’una certa historiografia romàntica, d’imatges arribades de fora, i d’aquella estranya combinació entre arabofília, exotisme i distanciament de la cultura burgesa europea. Blasco Ibáñez n’és un representant de primera fila: els llauradors de l’Horta són primitius, bàrbars, africans i moros; els àrabs medievals eren cultes i refinats, i ens va conquistar un rei Jaume fanàtic i brut. No cal recordar quantes pel·lícules, novel·letes o documentals s’han produït i es produeixen sobre la base d’aquesta fantasia. En la televisió valenciana (abans del PP!), en un reportatge sobre la Marina Alta, anaven apareixent imatges de poblets amb església i campanar, i el presentador explicava, convençut, que els campanars eren clarament la continuació dels minarets de les mesquites, prova per tant de l’origen islàmic d’aquests pobles. Si les esglésies tenen campanar perquè les mesquites tenien minaret, caldrà, doncs, reislamitzar tota la història d’Europa, fins a Polònia o Noruega. Ara, quan la TVV (de tant en tant la veig, per curiositat antropològica...) ens omple de festes on els “moros” poden ser guerrers zulus i els “cristians” poden ser contrabandistes, hom ja no sap què pensar sobre el sentit de la història. I així hem passat l’estiu, cavil·lant sobre aquests fantasmes i alguns altres.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1527 | 17/09/2013   

Pirates

Entre les meues lectures d’estiu, he dedicat dos o tres dies (el volum no és molt gruixut, i jo sóc lent) a una novel·la ben original, El banquer, basada, tal com vostès ja deuen saber, en l’insigne traficant, empresari, financer i personatge poderós, de nom Joan March, conegut amb altres malnoms suggeridors. El financer, tal com també sap tothom, va començar el camí cap al poder i el triomf no exactament amb la professió bancària sinó amb la de pirata, ofici antic i honorable. La pirateria, l’assalt a les naus i als navegants amb intencions de segrest o de rapinya és, en efecte, una de les professions més velles de la humanitat. Tant com la puteria, que, segons diuen, però jo no n’estic tan segur, és una professió fundacional en la història dels gremis. La pirateria sí que ho és, sense dubte, almenys des que una part de la humanitat començà a viatjar i comerciar travessant, com diu Homer, la mar blava fosca, o de color de vi. Ja al principi de la Història de les guerres del Peloponès, el mestre Tucídides, parlant dels pobladors grecs originaris i de l’ocupació del litoral, recorda els estralls i el negoci dels pirates més antics, gent en general admirada i honesta, que assaltaven les naus com una manera de guanyar-se la vida i mantenir la família. I recorda, com a prova, un versos del pare Homer, on els navegants, quan troben un vaixell, pregunten als tripulants si són pirates. Com volent dir que era una activitat habitual, i no només pròpia de malfactors menyspreables.

En el Cant III de l’Odissea –però això no ho esmenta Tucídides–, Telèmac, el fill d’Ulisses, arriba a la cort de Pilos, i el vell Nèstor, després que l’ha fet menjar i beure al seu costat com a un hoste honorable, pensa que ja és hora de preguntar qui són els visitants: “Ara que ja han gaudit del menjar aquests hostes nostres, / sí que podem preguntar-los qui són, demanar que ens ho diguen. / Hostes, qui sou? D’on veniu, navegant pels camins de les aigües? / És per algun mercadeig? O bé sou mariners de ventura, / com els pirates, que van errabunds per la mar, exposant-hi / ànima i vida, i portant la desgràcia a gent d’altres terres?” (traducció meua). O siga que podrien ser perfectament pirates, que porten desgràcia a la gent d’altres terres, i tanmateix Nèstor, paradigma del rei assenyat i prudent, els ha acollit i els ha convidat a taula. La professió era ja antiga i, segons com, respectada. Però sempre, això sí, sota la direcció d’homes importants i honorables, que dirigien el negoci ben instal·lats a  terra i asseguraven, en profit propi, la distribució dels beneficis. Que els “capitans pirates” acabaren controlant la banca i les finances, ja és una evolució molt més moderna.

Els versos i Tucídides mostren que la història és així, antiga, complexa i repetida, i que el Mediterrani ha estat al llarg dels segles infestat de pirates, gran problema que Pompeu i Cèsar van intentar resoldre de manera brutal i expeditiva, amb campanyes terribles on no estalviaven ni forces ni contundència en la repressió: es jugaven les rutes comercials de l’imperi. L’abundància de pirates era general durant l’edat mitjana, foren occidentals o orientals, berberescos o genovesos, consentits o perseguits, i els valencians, per exemple, vam haver de patir els seus atacs fins ben entrat el segle XVII, inclosos els desembarcaments a la costa, amb saqueigs i captius: les torres de guarda i vigilància, tot al llarg del litoral, en són una prova ben visible encara. D’una altra mena de pirates mediterranis, que han arribat amb plena fortuna i èxit notable fins ben entrat el segle XX, no cal parlar-ne ara. I no duien precisament un ull tapat. Quant a la imatge romàntica en versos i en novel·les populars, també fa temps que circula, amb formes i expressions sempre atractives per a lectors i espectadors. Dels pirates del Carib, ja se sap, se’n fan pel·lícules on apareixen indefectiblement generosos, intel·ligents, violents i valents, amorosos, enemics de les autoritats sempre dolentes i cruels. Són personatges heroics, fascinants, lliures, feroços però en el fons molt humans, i que desperten més admiració i fascinació que repugnància per la faena que fan. Això també és molt antic, i jo a l’escola ja aprenia allò de “Bajel pirata que llaman / por su bravura el Temido, / en todo el mar conocido / del uno al otro confín”, que és un dels pocs poemes que recorde sencer. El capità pirata dels versets romàntics, per cert, era ben mediterrani, ja que, cantant alegre en la popa, veia “Asia a un lado, al otro Europa, / y allá a su frente Estambul”. Dels financers pirates, per desgràcia, encara no se n’ha escrit cap poema. I a fe que n’hi ha de ben grossos, a Mallorca, a Madrid o a Nova York.