Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 637 | 20/06/2013   

Història d'Europa

En l’Europa de les paus i tractats de Westfàlia, d’això ja fa més de tres segles i mig, els sobirans grans i petits d’Europa cansats de tantes guerres per drets dinàstics o per religions, i els senyors ambaixadors cansats de seure a Münster en una sala inhòspita i severa, van decidir que els estats són els estats, les fronteres no es toquen, i cadascú és sobirà en la seua sobirania. La idea, el concepte o principi, que era una novetat considerable, es va elaborar sobretot per aclarir la situació de l’Imperi Germànic, però ràpidament esdevingué una doctrina immutable. Quant a l’estabilitat que suposadament garantia el tractat, el fet és que no va durar molt: tres quarts de segle més tard, les paus i els tractes d’Utrecht havien de recompondre el mapa una altra volta i redibuixar sobiranies i fronteres, i un segle després el Congrés de Viena hagué d’arreglar-ho tot de nou, sobre la mateixa doctrina: la fe en la intangibilitat de les fronteres, i en la sobirania incondicional de qui l’estiga exercint. Així, Europa seria estable, les fronteres intangibles i els estats sobirans serien sempre intocables. Un resultat espectacular d’aquesta doctrina sagrada, si em permeten un punt de sarcasme, és que en el curs de les dècades següents, Itàlia i Alemanya es van unificar, les fronteres del sud-est d’Europa van anar cap ací i cap allà (més cap allà que cap ací), i un bon grapat de nous països, començant per la petita Grècia, van eixir a la llum de la independència. Fets que es van repetir en acabar la I Gran Guerra, en acabar la Segona, i a finals del segle XX. Allò que resulta sorprenent és que ara mateix, després d’una llarga història que la invalida repetidament, la doctrina continua immutable: és la que es predica incessantment des de totes les trones, escons, càtedres i diaris d’Espanya per defensar la sobirania indivisible i única de l’Estat constituït. I són aquests predicadors, vista la realitat dels darrers segles, els qui estan absolutament fora del curs de la història d’Europa. Cosa que no reconeixeran mai i per això mateix els servirà de ben poc per a reduir anatemes, i encara menys per a aclarir-se la vista i les idees: per ells no és la història el que compta, sinó la teologia.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1514 | 18/06/2013   

València, 1953: Estellés

Enguany, quan commemorem extensament els vint anys de la desaparició de l’entranyable Vicent, poeta irrepetible, potser hauríem de dedicar també un record, no circumstancial, a l’aparició del primer llibre que revelà la seua qualitat nova i altíssima. Aquell any del Senyor de mil nou-cents cinquanta-tres, ara fa seixanta anys, a la ciutat de València un poeta encara jove però ja no molt jove va acabar un llibre de versos, fet que ni tan sols en aquell temps més aviat lúgubre resultava insòlit en aquest país. Fins i tot si es tractava de versos en llengua catalana, perquè Xavier Casp i altres esforçats cultivadors de la rima escrivien i publicaven sense excessives complicacions, mentals, lingüístiques o editorials. Però de la substància i sentit d’aquell llibre del jove poeta –Ciutat a cau d’orella es deia el volum, i Vicent Andrés Estellés l’autor, natural de Burjassot–, jo no en vaig tenir cap consciència en aquell moment, cosa natural perquè tenia tretze anys i en matèria de poemes no havia anat molt més enllà de “con diez cañones por banda, / viento en popa a toda vela”, però sembla que la mateixa ciutat del llibre tampoc se’n va assabentar massa bé, vull dir els seus escassos representants en el gremi de la ploma (la major part franquistes de pedra picada o de vida resignada), ni tan sols els molt escassos lletraferits més o menys nacionals, nacionals nostres, és clar, no dels altres. Vint anys més tard, Joan Fuster escrivia que aquell primer llibre de l’Estellés, en comparació amb l’itinerari estètic dels poetes valencians del segle XX, “ja era una ben altra cosa”. Que “allò era nou”, que “no hi havia precedents” i que, per exemple, “la dicció, en Ciutat a cau d’orella, tenia una fluència i una saviesa excepcionals, en comparació amb els predecessors domèstics”, etcètera. També s’ha de dir, perquè ell no ho diu, que aquell mateix any 1953 Joan Fuster publicava Terra en la boca, que no és cap broma en matèria de literatura en vers, i que segurament és el primer llibre que el projectava fora de l’àmbit local (Terra en la boca es va editar a Barcelona, mentre que els anteriors es publicaren a Alacant i a València). Podríem afegir encara que el mateix 1953 Enric Valor publicava les Narracions de la Foia de Castalla, i així quedaria completa la ressenya dels tres autors que més han influït, significat i representat al País Valencià i des del País Valencià en la literatura catalana del segle XX. Però el 1953 encara entraven cada matí a la ciutat de València els carros dels fematers de l’Horta –a endur-se els poals de fem i deixalles que la gent deixava a la porta–, tocaven un cornetí de llautó, i els llibres de l’Estellés, de Fuster o de Valor no devien circular molt més enllà del petit cercle d’iniciats que formaven llavors el “públic” literari, un públic més aviat privat, ple de manies i de conflictes sectaris.   

Possiblement, també, perquè aquell any tots érem encara extensament ignorants. No ignorants de la doctrina de la Falange i dels principis immutables del Movimiento Nacional, no ignorants –els pocs que fèiem el batxillerat en un col·legi de frares– dels versos de Zorrilla, Espronceda i el Mío Cid, però ignorants. Molt ignorants, i pobres, i alimentats de menuts amb pa de racionament que sovint estava barrejat amb serradura, i a casa i al col·legi, algun dia, ens donaven un moniato cuit de berenar. Pobres, malcontents, a penes recuperats de la Santa Misión del 1948, quan jo era escolanet a la parròquia, i a casa –a casa eren de dretes de tota la vida, però no gens fanàtics– s’allotjava un “missioner” basc amb boina que vingué a predicar-nos el perdó dels pecats d’aquest poble nostre que havia estat passablement roig, republicà i una miqueta anarquista. Com l’oficial de la fusteria del costat de casa meua, un veterà de cara arrugada, vell sindicalista, que li queien les llàgrimes dels ulls quan hagué d’anar, per força i no de grat, als sermons de l’església i a la gran missa del dia del perdó general. Pobres, la major part humiliats, ignorants. “Una peluda tribu de la Bíblia / que es torcaven la boca amb tot el braç”, escriuria pocs anys més tard el mateix Estellés, i coses com aquestes i de més grosses. Les coses que els qui no eren ni humiliats ni ignorants (o sí que eren ignorants, però sabien el que havien de saber), no han volgut llegir mai o no li han perdonat mai. Ara tornen a manar, els qui no han llegit mai Estellés ni Fuster ni Valor, o els qui no els perdonen encara per les coses que han escrit. O més exactament, manen els uns i els altres.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 14/06/2013   

Sobiranies, Europa

En un saló municipal de la ciutat de Münster, el visitant pot contemplar amb calma les cares severes dels delegats i ambaixadors que hi van passar llargues setmanes i mesos cavil·lant com arreglarien el mapa d’Europa: veient les cares que fan, i la incomoditat del lloc, els problemes devien ser molt peluts i complexos, atès que els personatges van resistir impàvidament tant de temps asseguts al voltant d’una taula, o en cadires que semblen de cor monacal. A l’Europa de les paus i tractats de Westfàlia, d’això ja fa més de tres segles i mig, els senyors ambaixadors o els sobirans que els enviaven, cansats de tantes guerres per drets dinàstics o per religions o pel que fóra, cansats de seure en aquella sala inhòspita i severa, van decidir que els estats són els estats, les fronteres no es toquen, i cada sobirà és sobirà en la seua sobirania. La idea, el concepte o principi, que era una novetat considerable, es va elaborar sobretot per aclarir la situació de l’Imperi Germànic, però ràpidament esdevingué una doctrina immutable. Quant a l’estabilitat que suposadament garantia el tractat, el fet és que no va durar molt: tres quarts de segle més tard, les paus i tractes d’Utrecht havien de recompondre el mapa una altra volta i redibuixar sobiranies i fronteres.

Tampoc no van durar gaire els efectes d’Utrecht, i un segle després (passat l’horror de Napoleó que, en nom de la France i de la liberté, va provocar més morts i més destrosses que Genguis Khan i la pesta negra junts) el Congrés de Viena hagué d’arreglar-ho tot de nou, sobre la mateixa doctrina i els mateixos conceptes que els negociadors de Münster. El principi semblava seriós i perpetu: hi ha els imperis i els regnes, els principats i ducats, hi ha alguna petita república curiosa (com ara Suïssa), però sobretot hi ha la fe en la intangibilitat de les fronteres, i en la sobirania incondicional de qui l’estiga exercint. Així, Europa serà estable, immutable, i els sobirans seran sempre intocables. És clar que els polonesos es van quedar ben fotuts, repartits entre tres sobirans, i que tampoc no ho veien gens clar, des del principi o progressivament, els alemanys i els italians dividits en petits estats i que volien formar-ne un de sol; i ho veien cada vegada menys clar els països o pobles inclosos en un gran estat però que volien tenir-ne un de propi, com ara el txecs i els hongaresos de l’Imperi Austríac, els finesos, els estonians, letons i lituans de l’Imperi Rus, els romanesos, búlgars, grecs, albanesos i alguns altres pobles més de l’Imperi Turc, i així fins a més de la meitat de les poblacions d’Europa.

Tant se valia: no comptava la gent, ni els pobles, comptava l’estat sobirà, la sacralitat de la frontera, la idea que l’únic mal absolut és canviar el que hi ha (quan el que hi ha és el que convé al sobirà, és a dir a l’estat). Un resultat espectacular d’aquesta doctrina immutable, si em permeten un punt de sarcasme, és que en el curs de les dècades següents, Itàlia i Alemanya es van unificar, les fronteres del sud-est d’Europa van anar cap ací i cap allà (més cap allà que cap ací), i un bon grapat de nous països, començant per la petita Grècia, van eixir a la llum de la independència. Allò que resulta sorprenent és que ara mateix, després d’una llarga història que la contradiu a cada pas, la doctrina establerta en aquell saló de Münster continua immutable: és, per exemple, la que es predica incessantment des de totes les trones, escons, càtedres i diaris d’Espanya per defensar la sobirania indivisible i única de l’Estat constituït. L’Estat és l’únic amo del seu territori, l’únic senyor dels seus habitants. I si la història d’Europa demostra que aquest principi ha sigut repetidament invalidat pels fets, llavors el que cal fer és ignorar la història.

Perquè després dels alemanys, hongaresos, grecs, romanesos, etc. del segle XIX, començaren a remoure’s també els eslovens, els eslovacs, els croats, i a l’altre costat del continent els flamencs, els catalans i els bascos, i alguns altres que s’havien (ens havíem) espavilat massa tard, i a principi del segle XX, un país tan “oriental” com Noruega, es va fer pacíficament independent, i un altre com Irlanda afirmà amb armes i revoltes la seua aspiració a la independència. Per arrodonir l’èxit final de l’Europa intocable de Westfàlia, d’Utrecht i del Congrés de Viena, un segle després d’aquest congrés arribà la Primera Gran Guerra. El resultat de la qual va ser un altre canvi general de fronteres, la desaparició d’antigues sobiranies intocables, un grapat de nous estats independents, des de Finlàndia fins a Polònia o a Txecoslovàquia, i un nou sistema que no funcionava gens bé. I una altra Gran Guerra el 1939-45, i un altre mapa de fronteres i sobiranies que tampoc no es pogué sostenir gaire temps. Amb el resultat que, cinquanta anys més tard, mig Europa començà a fer-se preguntes, i a trobar-hi respostes, tranquil·les o no.

Sempre havia d’existir un estat dit Txecoslovàquia? Iugoslàvia era un estat sòlid i perdurable? Els països bàltics havien de ser sempre part d’un imperi rus, dit ara soviètic? El Caucas i l’Àsia central també? Fins que allò que semblava immutable, va esclatar fet a trossos, incomplint un altre colp el principi de la intangibilitat dels estats sobirans. Els efectes són ben coneguts, com en qualsevol altre temps de la història: pau i prosperitat en alguns llocs, guerra i desastre en uns altres, i noves fronteres i abundants proclamacions d’independència. De tot això, se’n deriva una sola constant: que en els últims tres segles no hi ha res constant en la història d’Europa, i menys que res les fronteres, el nombre i forma dels estats, i la seua estructura territorial. I que si hi ha algú que estiga fora de la història, no són els qui proposen o desitgen alguna forma d’independència per al seu país que no en té, o els qui proposen, redefinicions territorials, sinó els que sostenen com a veritat eterna, i mantenen com a seguretat metafísica, que a Europa els estats constituïts són eterns i intocables, les ratlles immutables, i les sobiranies no divisibles, compartibles o associables per dins. Són aquests, vista la realitat dels darrers segles, els qui estan absolutament fora del curs de la història d’Europa. Cosa que no reconeixeran mai i, per això mateix, els servirà de ben poc per reduir anatemes i amenaces, i menys encara per aclarar-se la vista i les idees. Sobretot perquè Espanya i França no són història, són metafísica i teologia.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 636 | 13/06/2013   

Pla, la vida antiga

Això era que a la Fundació Josep Pla, a Palafrugell, vam inaugurar una exposició amb el títol Pla, l’Hermós i companyia, amb uns textos meus en el catàleg, al costat dels esplèndids textos de Pla, i vam parlar de les vides antigues, d’aquells homes de les fotografies. Eren una classe o espècie d’homes que ja s’acabava, com s’acabava el seu paisatge i el seu sentit del temps: “[...] aquests homes delicats i ferotges feien una vida antiga, plena de calma...” I aquella no era només una cultura d’homes habitant un temps lent i vivint de realitats sòlides i palpables (no “del fum”): era també una cultura d’activitats múltiples i complexes. Era, per tant, una societat d’homes que saben fer moltes coses, no una de sola, i saben fer-les bé. I ací no és possible deixar de pensar en Ulisses, que no és definit per una sola excel·lència com Aquil·les (“el de peus veloços”), sinó com l’home de moltes habilitats. Odisseu polimetis, molt assenyat i també molt expert, com aquells homes de Pla, que eren “encara” homes complets: hàbils en la cuina i en la meteorologia, hàbils en la mar i en la terra, en la barca, en animals i en peixos, en la connexió ràpida entre el coneixement, la intel·ligència i l’acció: “tenien l’enginy a la mà”, els defineix l’escriptor amb una expressió contundent i perfecta. I afegeix: “No hi ha altra cultura que aquesta, en aquest món. La resta és dolor, neguit i cendra”. No hi ha, almenys, una altra cultura com la d’aquells homes antics, que eren homes “importants”: “Era un home important, en el sentit que sabia fer moltes coses i les feia bé”, afirma Pla observador, amb un judici infal·lible. I hauríem d’afegir: de quin home modern i urbà es podria dir això mateix, que sap fer moltes coses i que les fa bé? Perquè la d’aquells homes era una cultura en l’extrem contrari de l’especialització limitada; i la cultura de qui només sap fer bé una cosa, o en sap fer molt poques, és certament més pobra. Això hem perdut, al costat de les coses que hem guanyat: al costat dels béns abundants i del confort que, d’altra banda, vist el camí de la vida moderna, al final potser produiran també dolor, neguit i cendra.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1513 | 11/06/2013   

Grillo, teoria política

Tal com vostès deuen haver vist en la premsa fa pocs dies, el senyor Beppe Grillo i els seus seguidors del moviment dit Cinc Estrelles han patit un desastre monumental en les darreres eleccions municipals italianes. Tan monumental com el triomf que tingueren, fa a penes pocs mesos, en les eleccions legislatives: d’aquella massa de vots, se n’han volatilitzat entre un 50% i un 75%, i per molt que el líder màxim i únic s’enteste a dir que això és normal, no és normal en absolut. El gran còmic polític Beppe Grillo està tan pagat de si mateix, tan convençut de ser l’encarnació d’un nou país, una nova cultura i una nova manera revolucionària de refundar l’acció política i la gestió dels afers públics, que acceptar una derrota (i menys encara, les causes i responsabilitats de la derrota) li resulta del tot impossible.

La culpa del desastre, per tant (després de dir que no hi ha hagut desastre), la tenen simplement els ciutadans que no han votat el M5S, Movimento Cinque Stelle (això de les cinc estrelles fa referència explícita als hotels: categoria màxima), i per tant són totalment menyspreables. Afirma el líder únic: “El vostre vot ha estat un vot pesat, meditat”, i per tant sou responsables d’haver preferit votar la púrria de sempre, els polítics i els partits de sempre: “Us comprenc”, conclou amb un menyspreu sarcàstic. Per al líder màxim i únic, hi ha dues Itàlies: “La primera, que anomenarem Itàlia A, està composta pels qui viuen de la política, 500.000 persones, pels qui tenen la seguretat d’un sou públic, 4 milions de persones, i pels pensionistes, 19 milions de persones (descomptant les pensions mínimes, que són una vergonya). La segona, la Itàlia B, són els treballadors autònoms, els que cobren l’atur, els precaris, les petites i mitjanes empreses, els estudiants”. Per a la primera, afirma Grillo, “allò que compta és el ‘tenim família’, i voten més per ells mateixos que pel país. La segona Itàlia s’està morint, cada minut una empresa ens deixa per sempre”. Tot això per concloure que “potser s’acosta una Tardor Calenta, i llavors la Itàlia A comprendrà que, votant els qui la tranquil·litzen però que en realitat han destruït el país, està condemnant-se a un camí sense retorn”. I remata, amb més sarcasme encara, la invectiva feroç contra els votants: “Us comprenc, heu fet bé”. Culpa dels electors, en definitiva. Mala peça, per a la Itàlia B que Grillo s’adjudica com a pròpia, sobretot si comprovem que en aquesta Itàlia sana, clara, moderna i activa no hi són comptats, curiosament, tots els milions d’empleats i d’obrers que no cobren cap sou del govern: són de la A, són de la B?, tenen obligació de votar Grillo? En fi, a un personatge que proposa l’eslògan “vaffa’n culo” com a síntesi programàtica i com a lema no se li pot demanar més subtilesa.

I als seus seguidors tampoc. Per exemple al seu candidat a l’alcaldia de Siena, que respongué a la sonora derrota dient: “Quin fàstic. Esperàvem un mínim de reconeixement, i res de res. Ni les gràcies. En comptes del nostre rescat moral prefereixen la seua renda de posició...”. Passen pocs dies, i Beppe Grillo repeteix “Hem guanyat”, negant l’evidència i atacant els dirigents del Partit Democràtic, nous o vells, Renzi, Bersani o Veltroni. Sense comptar que Silvio Berlusconi, abans quasi cadàver, ha tornat a la vida i als jocs de poder justament gràcies a Grillo, que no volgué negociar res amb el PD: un resultat memorable. I ara mateix, els caps parlamentaris dels grillini a la Cambra i al Senat, asseguren que van “a caçar els trossos de merda” del seu Moviment que simplement voldrien parlar amb l’esquerra. Els parlamentaris del M5S, renunciant (per ordre del cap únic suprem) a tota activitat constructiva, es dediquen a discutir en assemblees tumultuoses, a llançar-se retrets, a esperar la paraula sagrada del líder (o l’expulsió fulminant si la submissió no és total), i en definitiva a ser tan moderns, i tan diferents dels partits clàssics, que en pocs mesos comencen ja a desintegrar-se. Però la cap del grup parlamentari, amb sòlida profunditat conceptual i estratègica, confirma que els qui no hi estan d’acord, és a dir, els qui voldrien una actitud més responsable, només són una merda: “Confermo, sono delle merde. Mer-de!”. Els aspirants a grillini que comencen a pul·lular per aquest país nostre, ja en poden prendre nota.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 635 | 06/06/2013   

Mística i cosmologia

Tal com jo sempre he sospitat, bona part de la física teòrica, i quasi tota l’astrofísica, la cosmologia i altres ciències dels límits, estan fetes a parts iguals de metafísica i de poesia. Això no és cap retret ni desconfiança en la profunda seriositat dels postulats que defensen, ni suspicàcia davant de l’accelerador de partícules o del telescopi Hubble. Dir que són poesia i metafísica significa, per mi, un dels més grans elogis que puc fer a una branca del coneixement humà. El més gran de tots seria dir que són pura mística, i tal com va em fa l’efecte que no tardaran a meréixer-lo. Sobretot si és veritat –que certament deu ser-ho– tot el que explicava fa alguns anys el professor Ramon Lapiedra, exrector de la Universitat de València i eminent cosmòleg o astrofísic, en una conferència que vaig seguir atentament. El meu amic Ramon Lapiedra va estar simplement magistral. I jo vaig acabar com el negre del sermó, “con los pies fríos y la cabeza caliente”, però amb més passió encara per la teologia i per la física. Vaig descobrir que l’electró, o l’spin dels electrons, no té prou realitat òntica per a garantir-nos per endavant les mesures exactes que el cor demana i la ment necessita, i el professor Lapiedra em va confessar després, sopant, que els quarks tampoc no en tenen. Mala cosa, si volem superar els límits dels sistemes caòtics: si els poguérem superar, coneixeríem el futur de la història, i la llibertat humana quedaria considerablement tocada. Sembla que al tràfec entre neurones li passa una mica com al dels electrons: que no podem saber per endavant on ens porta, i açò deixa una mica de llibertat a l’esperit, que tampoc no se sap mai cap on ha de bufar. Però tot això, com afirmava el conferenciant, és bàsicament una intuïció, una sospita. Una sospita estètica, necessària, poètica. Com la “insuficient realitat òntica” és una sospita metafísica. Els místics més místics afirmen que Déu és exactament no res: és el buit sense temps. De moment, sembla que, “abans” o ”sempre”, o com en puguem dir amb paraules humanes, hi havia una “escuma quàntica”, bellíssima metàfora, que en prosa ignorant pot ser definida com “una realitat física sense espai ni temps”. Davant d’això, el misteri de la Trinitat és pura transparència.