Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 629 | 24/04/2013   

L'art de les lletres

Amb un dèficit de crítica militant i arriscada, i amb un excés fabulós de premis literaris (o que es diuen “literaris”) que eleven a categoria d’alta qualitat qualsevol producte simplement no tan dolent com els competidors circumstancials, l’atmosfera d’una literatura com la nostra ja fa anys que està plena de boires i de fums de colors. I s’escampa un cert aire de facilitat, una autocomplaença difusa (ja que, ací, gairebé a cap autor li és negada la condició d’”escriptor de debò”, i fins i tot aquesta condició de “bon escriptor” o de “bona literatura” és posada en dubte com a concepte, o bé estesa com a dret universal assignat a tot ciutadà que escriu un llibre): complaença que, d’una banda, afavoreix la multiplicació de productes impresos sota l’epígraf de “literatura” i, de l’altra, (parle sobretot de la narrativa, que és el que més conec) dificulta, o no estimula, l’esforç necessari per a produir obres d’un cert nivell estètic i, permeteu la redundància o la reiteració, d’una certa qualitat purament literària. Qualsevol cosa que això signifique, que potser no sabem què significa, però tampoc jo no sé molt bé què vol dir “qualitat musical”, i tanmateix puc sentir quan hi és i quan no hi és. I sobretot, qualsevol podria constatar que, si en la mateixa orquestra toquen alhora bons músics i músics molt dolents, el resultat pot ser una perfecta i deplorable confusió. De vegades, em fa l’efecte que la literatura catalana és com una orquestra així. Boirós futur, doncs, si per la patriòtica por de dir que allò que és dolent és dolent (no podem dir que és dolent perquè és nostre, ja se sap: puix escriu en català, Déu li do glòria i premis, etcètera) ens conformem amb l’abundor del nombre i alhora amb la pobresa de l’art. I aquest art, l’art de les lletres, és una cosa que, en aquest país nostre especialment, necessitem com l’aire pur i com l’aigua neta: no som allò que som només perquè tenim bons escriptors, però sense escriptors bons, no sé exactament què seríem. Som un país on les lletres i els llibres, i l’honor que es reconeix a les lletres, haurien de tindre un valor singular. No ho oblidem, per favor, no ho oblidem. I que no ho obliden els nostres polítics i els nostres governants. Suposant que també els interessen els llibres.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1506 | 23/04/2013   

Camí reial, 2

Primera part d'aquest article

M’estime més, però, oblidar els futurs minerals i tristíssims que no sé imaginar, i tornar al meu lloc d’infant contemplatiu, a la finestra, i al camí per on va continuar passant la història. A continuar mirant aquell carrer meu o carretera i recordar que per allí van caminar també, mal equipats, desordenats i mal armats, la major part a peu i molt pocs a cavall, els menestrals dels gremis revoltats de la Germania de València, rebels urbans del litoral mediterrani contra el poder opressor dels senyors, pel mateix temps que Luter predicava a Alemanya desobediència al papa i doctrines herètiques noves, lectura de la Bíblia, i repressió sense pietat contra els pobres pagesos rebels.

Pobres rebels valencians, pobres fusters, teixidors, sabaters, que esperaven l’arribada d’un món nou i més just i feliç, i qui sap si l’aparició d’algun salvador encobert, que passaren per davant de ma casa, mal preparats i fanàtics, sense saber que el mateix emperador Carles de Flandes que havia de combatre l’heretge Luter també els combatria a ells, amb tropes enviades des de Castella pel gran camí reial, i amb els homes del duc Francesc Borja de Gandia, nét d’un papa de Roma: dissortats, que tornarien a passar derrotats i perduts, coberts de pols, de nafres i de sang, camí de la ciutat on encara serien perseguits pels carrers i les cases, penjats i esquarterats.

Tal com passaren, menys de dos segles després, les tropes de l’exèrcit anomenat maulet, rebels contra el primer rei Borbó de Castella, que eren més pròpiament un poble alçat en armes que un exèrcit, sense saber tampoc que el seu paper era insignificant en el tauler d’escacs d’aquella primera gran guerra europea, i sense imaginar que poc després els seus aliats portuguesos i anglesos, vençuts i delmats en la batalla d’Almansa, farien aquest mateix camí sense poder ni tan sols defensar la ciutat, i que llavors el seu regne i país, que és el meu, seria proclamat inexistent, conquistat, ocupat, i annexionat (fins avui, i qui sap si també fins demà) pel país vencedor. Tots passaren llavors per davant de ma casa, castellans i francesos triomfants, i uns altres francesos un segle més tard, tropes d’un altre imperi, no dels Borbons sinó d’un tal Napoleó que volia també reescriure la història d’Europa, i en conseqüència el mariscal Suchet hagué d’assetjar i conquistar València, fet insigne pel qual va rebre el títol de Duc de l’Albufera, un ducat pantanós i lacustre, tan prop del meu hort que jo hi podia arribar en quinze o vint minuts amb bicicleta.

I sempre gent mirant a una vora i a l’altra d’aquest camí antic, mirant i sense entendre que allò era també el pas de la història, dones plenes de por i d’angoixa amagant-se als canyars o a l’andana, nens amb els ulls molt oberts mirant passar les formacions armades i els combois d’artilleria i d’equipatge, llauradors que aturaven l’aixada o que intentaven ràpidament allunyar el cavall tement que se l’endugueren els soldats, sempre el terror al saqueig, a les violacions i a la rapinya, i sempre algun xiquet poc atrevit, contemplatiu, observant des de dins d’una porta entreoberta o des de la seguretat d’una finestra enreixada.

Tal com ara, escrivint en aquest segle que en diem XXI, jo els he vist passar tots novament per davant de la meua finestra dels anys d’infantesa, des dels dotze elefants de l’exèrcit d’Anníbal fins als camions de milicians de l’estiu del trenta-sis que corrien alegres al front d’Aragó, i als cotxes negres amb les inicials UGT o CNT pintades amb grans lletres blanques, amb la falç i el martell, cotxes que sota les lletres UHP o FAI portaven una calavera i dos ossos creuats com a presagi d’assassinats a l’alba, alguns dels quals s’aturaven al costat de ma casa, davant de la fàbrica de municions i del refugi antiaeri, just davant de la parada del tramvia. Potser els mateixos cotxes i camions amb els quals, passats menys de tres anys, falangistes amb camisa blava s’enduien els dissortats que ja estaven condemnats per endavant, abans de ser jutjats i afusellats, i enterrats en grans fosses comunes al Cementeri General de València, tan prop també de ma casa, on jo acompanyava mon pare cada any per Tots Sants a visitar el sepulcre dels avis. Però d’aquelles fosses, mon pare no me’n va dir mai res.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 628 | 17/04/2013   

L'altar de la llengua

La curiosa sentència del TSJ de Catalunya, segons la qual un sol alumne té dret a imposar l’ensenyament en castellà a una classe sencera (dels moltíssims milers que al País Valencià voldrien estudiar en la llengua pròpia i no poden, no diu res cap tribunal superior...), i les més curioses reaccions de la premsa espanyola, m’han fet recordar vivament la fe, tàcita o expressa, que hom té generalment en la relació íntima entre idioma i nacionalitat. Una relació en la qual creuen igualment els homes d’estat i la gent del comú, ingenus o ideòlegs: hi creuen perquè, explícitament o no, creuen que parlar és ser. Alfred de Musset, poeta romàntic, ho va escriure de manera redona i perfecta: “Només és verdaderament francés de cor i d’ànima, de cap a peus, aquell qui sap, parla i llegeix la llengua francesa”. I si “parlar és ser”, escriure i llegir (exactament això que comença a l’escola) és encara “més ser”: per la consciència que produeix i consolida, i per la presència que expressa. No es tracta només d’afirmacions de poetes romàntics com Musset: a penes incorporada Alsàcia als dominis de Lluís XIV, Colbert ja enviava cartes amb instruccions d’ensenyar el francés a tothom, sobretot a les escoles, “a fi que obliden l’alemany” i esdevinguen veritables francesos. I quan el 1794, en el Comité du Salut Publique, Barère afirma : “Chez un peuple libre, la langue doit être une et la même pour tous”, vol dir que a França només hi pot haver francesos, i reconéixer a les poblacions que no parlen francés el dret a emprar una altra llengua, seria tant com acceptar el seu dret a ser una altra cosa. La liberté no hi entrava per res, òbviament. El 1925, el ministre d’Educació, Anatole de Monzie, en una circular desautoritzant l’ensenyament de qualsevol “llengua regional”, escriu aquesta idea preciosa: “L’ideal laic... no sabria com harmonitzar les llengües rivals amb la llengua francesa, el gelós culte de la qual no tindrà mai prou altars”. Un ideal laic, amb el culte a una implacable, gelosa divinitat que no tolera rivals. Idea que, si l’expressara un poeta o un polític català, seria immediatament acusat de nacionalisme essencialista, o d’alguna cosa pitjor. França, ja se sap, és sempre un gran model de racionalitat.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1505 | 16/04/2013   

Camí reial, 1

Ací mateix, fa poc més d’un any, vaig recordar un nen contemplatiu que, darrere d’una finestra, podia fantasiejar sobre el pas de la història per davant de sa casa: davant del nº 421 del Camí Reial de Madrid, al barri de la Torre, a València, camí que correspon exactament a l’antiga Via Augusta dels romans. Allí ens vam quedar: amb els romans. Continuem, doncs, perquè qui sap si, per davant d’on molts segles després hi hauria ma casa, hi va passar també alguna tropa de guerrers visigots barbuts i rossos, desordenats i bruts, amb les dones, les bèsties i les criatures, potser venint de Barcelona o de Narbona i certament oblidats ja de les planes remotes i verdes d’on havien eixit, després de tants anys de córrer i devastar mig Europa; i amb tota certesa hi passaren, marxant cap al nord, grans o petits exèrcits moguts per la fe del profeta Mahoma, cavallers àrabs fills o néts del desert, amb soldats emigrants i amb famílies senceres vingudes de la Mauretània Tingitana, de Cirenaica o de Numídia amb la intenció de quedar-se per sempre en aquesta terra que van trobar bona, i finalment per aquest vell camí hi hagué de nou alguns segles de trànsit pacífic de viatgers, llauradors i mercaders sarraïns, després dels segles anteriors d’imperi en pau i de trànsit d’hispanoromans, adoradors dels déus antics o del Déu nou dels cristians abans de convertir-se ells mateixos, com els seus últims conquistadors, en seguidors de l’únic Déu de l’Alcorà.

Fins que segles més tard van tornar a passar per davant de ma casa, però aquesta vegada no a poc a poc, ni en formació militar, sinó tristos, vençuts i confosos i en massa, els molts milers expulsats de la ciutat de València i dels poblets i alqueries dels voltants per l’arribada d’una altra gent del nord amb un rei fundador d’un regne nou, amb una nova llengua, noves lleis, nous pobladors, i portadors d’una nova religió que era també el retorn de l’antiga, amb bisbes, monestirs, convents i catedrals. Així van transcórrer més de catorze segles, des d’Anníbal fins a Jaume I, i així van fer el país que havia de ser el meu, passant tots per davant de ma casa: Déu sia lloat, que em concedí una infantesa en aquest lloc.

No puc saber quines alqueries o quines barraques de fang i de palla van ser les primeres que ocuparen o feren ací els nous pobladors, ni quins ni on van començar a llaurar i a plantar aquests camps al voltant del camí, inclòs l’hort que hi havia darrere de casa, però si hi ha una cosa segura és que tots ells devien ser molt pobres, que venien de terres del nord on eren més pobres encara. I és també cert i segur que les poques fanecades d’aquell hortet nostre estaven fetes de la mateixa terra que treballaren aquells primers pobladors del segle XIII i que potser uns altres havien treballat abans que ells, la mateixa terra en la qual, tova i acabada de llaurar, tantes vegades vaig enfonsar els peus nus, i això, recordat i pensat seixanta anys després, dóna una certa espessor retrospectiva a la meua infantesa en aquell hort i en aquella casa i a la vora d’aquell camí reial, via imperial. Considerant sobretot que nosaltres vam ser els últims habitants d’aquesta casa i els últims que van treballar, amb les mans pròpies o amb les mans i el cavall del nostre veí el senyor Manuel el Callós, la terra d’aquest hort, que fa molts anys que ha estat coberta, terra i casa, per la gran nau d’un trist taller mecànic i garatge gris de camions.

I si ara aquella terra, que va ser fèrtil, flonja i estovada, està oprimida per una capa de ciment greixós amb taques d’oli renegrit i brut, no sé de què estarà coberta quan li passen uns altres deu o vint o quinze segles per damunt, si d’algun material o construcció que encara no sabem imaginar, obra d’una futura humanitat feliç, o si llavors tota obra humana serà només ruïna abandonada i el meu hort tornarà a un estat anterior i salvatge, que ja no en podrem dir un estat natural sinó postnatural i posthumà, entre restes disperses d’enderrocs, entre plantes silvestres i aspres, plàstics incorruptibles i metall rovellat. Quan ja potser no quedarà ningú, ni tan sols llibres d’història o de memòries, per recordar la bellesa i la glòria d’aquests camps treballats amb saviesa.

Aquest article continua i acaba ací

Joan F. Mira | El Punt Avui | 12/04/2013   

Pasqua, infantesa

Els espectadors de les diverses televisions espanyoles han hagut de suportar una setmana sencera (considerada “santa”) de processons diverses però totes iguals, de desfilades massives d’encaputxats, d’imatges plenes de nafres o de llàgrimes, de tambors brutalment eixordadors i de tota una exhibició de folklore de luxe (d’ors i de sedes, capes, pal·lis, ornaments i ciris) que, amb el seu esperit profundament idolàtric i pagà, és ben difícil associar a una honesta penitència cristiana. Quant a mi, de la meua infantesa, fa seixanta anys o més, tinc pocs records lligats a la penitència quaresmal (ma mare comprava, per una pesseta, la “butla” firmada per “Nos, Enrique, cardenal Pla y Daniel”, que ens eximia de molts dejunis i abstinències), i de la Setmana Santa no recorde processons amb doloroses i cristos sagnants: a la meua parròquia, en un barri de la perifèria de València, no arribaven a tant ni els recursos ni les tradicions penitencials.

En alguns pobles i ciutats es feien modestes processons de Setmana Santa (ara se’n fan més, i més grosses, perquè tota festa s’ha inflat sense mesura), hi havia gent que es disfressava d’alguna cosa, de Verònica o de soldat romà, treien imatges de doloroses i de cristos nafrats, i tocaven el tambor en les desfilades. Però molt poc, tot plegat, comparat amb altres terres més a ponent i sobretot més al sud. En Setmana Santa, això sí –eren temps de l’Església de Franco– tot s’aturava oficialment, no circulaven cotxes per València si no era per estricta necessitat, a l’església cobrien amb draps morats les imatges i algunes senyores de bona família, capaces de posar-se una teja espanyola amb una gran mantellina de blonda, i de passejar amb un rosari i un devocionari entre les mans cobertes amb guants negres, anaven al centre de la ciutat a visitar “monuments” amb els senyors marits. Era cosa de gent de dreta i amb recursos, com han estat quasi sempre les modes més castisses importades. La resta del veïnat mirava, i les mares ens preparaven mones, llonganissa seca, lletuga tendra i llomello fregit amb favetes.

No recorde, doncs, que donàrem gaire importància al color morat, a les mantellines i a la penitència pública, ni als sentiments o les expressions de dolor. El nostre gran dia era el dia de Pasqua, no el dijous o el divendres sant: el que esperàvem no era el temps de la pena, era el temps de la festa. Dissabte sant, amb l’expectativa de la festa ja imminent, els xiquets corríem pels carrers fent soroll amb matraques de fusta i cantant “ratetes, ratetes, eixiu del forat, que el Nostre Senyor ha ressuscitat”, i pegàvem colps amb pals i bastons a tort i a dret, significant que amb aquelles bastonades venjatives “matàvem jueus”, idea innocentment terrible. A la nit acudíem a la missa de glòria, amb aquella cerimònia tan bella del ciri pasqual, tocaven les campanes fins a cansar-se’n, i ací s’acabava la part religiosa, en la qual, d’altra banda, ens havíem implicat ben poc: nosaltres esperàvem la Pasqua. Esperàvem la glòria, no el dolor. No debades era aquell el moment d’estrenar alguna peça de roba, de cara al bon temps de primavera.

El dia de Pasqua, doncs, fa més de seixanta anys, de matí quan m’alçava trobava les espardenyes noves al peu del llit. Espardenyes blanques, no sabates. No sé què trobaven els meus companys del col·legi dels Escolapis que no vivien a l’horta sinó al centre de València. No els ho vaig preguntar mai. A ells els compraven la milotxa ja feta, i nosaltres ens la fabricàvem amb tres o cinc canyes, paper de seda enganxat amb pasteta de farina, i un cabdell de fil d’empalomar. Ells com a màxim anaven a fer-la volar al riu, i nosaltres eixíem tres vesprades a “menjar-nos la mona” a les eres (perquè els dies de Pasqua han sigut sempre tres, dilluns, dimarts i dimecres, a més de l’octava, el diumenge següent: no estalviàvem festes). Hi havia eres a l’horta, sequers, eres d’assecar arròs a l’entrada de tardor o de trillar el blat a l’entrada d’estiu. Es trillava al costat del tramvia, a la vista dels edificis amb ascensor, i passat més de mig segle qui se’n recorda, qui es recorda de res. De manera que el dia de Pasqua estrenàvem espardenyes i, si era possible, alguna altra peça de vestir, en honor de la resurrecció del Senyor. Perquè en aquest país dels valencians hem honorat més la vida que la mort, més l’alegria que el dolor, i més la resurrecció que la passió de Crist.

La resta era cosa nostra, de xiquets i xiquetes, de les mares que preparaven roba neta i berenars, i dels pares que aquells tres dies ens deixaven tornar a casa a qualsevol hora. Als nou o deu anys, un dia de Pasqua, vaig saber què volia dir sentir-se lliure. Abans potser també ho era, corrent pels camps, però no ho sentia. Sentir-se lliure era agafar la coixinera o saquet ratllat amb el berenar i el sopar, jugar amb les xiquetes a tots els jocs a les eres, formar parelletes sense vigilància, amagar-se pels racons i tocar-se, trencar l’ou dur de la mona tenyit de colors en el front de la preferida, mirar cuixetes infantils i fer broma sobre el color de les braguetes, coses així, tan innocents. Tan innocents, però que els meus coetanis del centre de la ciutat no coneixien. Després anàvem a sopar tots junts a casa d’algú de la colla, una altra vegada nens i nenes per una vegada a l’any, només tres dies i part de les nits, i podíem beure vi amb sifó, jugar a la gallina cega, tocar la carn i tornar-nos a perdre. Potser ara ho recorde més bonic del que era, però era bonic, era una cosa molt bella.

Qui sap si era sobretot el gust de la primavera, tal com degué ser assaborida des de molts segles abans, des dels grecs amb el retorn de Persèfone, des de totes les festes de naixement anual de la vida. Una mica de verd renascut, les fulles noves de les moreres, els cucs de seda a punt de nàixer, una mica de sang alterada encara ni tan sols adolescent, una mica de vida, què volen que els diga. De tot això, de les eres i les fulles de morera, d’un mort trobat el dia de Pasqua al fons d’una séquia, que no afectà gens l’alegria i la festa, en vaig fer ja fa molts anys un conte, i el títol d’un llibre, ho he escrit en algun altre lloc, i fins i tot ho vaig evocar en una novel·la recent. Per a memòria, mentre duren la memòria i els llibres, d’un temps perdut, d’un paisatge, i sobretot d’una cultura de la vida i del goig de descobrir-la.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 627 | 11/04/2013   

Avars i pròdigs

D’un costat, el pecat clàssic de cobdícia, avarícia o avidesa. D’un altre, el de malbaratament, balafiament o dilapidació. No són categories que hom trobarà habitualment en les anàlisis des de l’economia política o des de l’observació de les grans finances i de les decisions dels governants, o des d’aquest estat penós que, a falta de concepte millor i més clar, solem anomenar amb el nom genèric i vague de “crisi”. Perquè en aquest temps nostre ningú no parla de pecats o vicis, que tanmateix poden servir d’explicació allà on fallen els conceptes abstractes. I com que no parlem ja de pecats, tampoc parlem de penitència condigna, adequada als vicis que castiga o expia. Oblidem Dante, per exemple, potser el més gran coneixedor de l’eterna condició pecadora i de la pena o penitència que mereix. Fem, per tant, un petit esforç de fantasia, i observem, en el cant VII de l’Infern, quin és el càstig dels avars i els pròdigs: “Ací vaig veure més gent que en cap lloc: / als dos costats, amb uns udols terribles, / fan redolar grans pedres amb el pit. / S’entrexocaven, i en el mateix punt / es giraven arrere, empenyent tots, / i cridant: “Per què guardes?, per què tires?”. Els uns, doncs, per avarícia i per cobdícia, acumularen inútilment béns i diners. Els altres, malgastadors, balafiaren i malversaren sense seny. Pecats complementaris, per tant: el financer de voracitat il·limitada, el governant que malbaratà els cabals que administrava, xocaran a l’infern eternament, udolant de dolor i empenyent pedres, activitat tan absurda com el seu vici en aquest món. En l’altre, pagaran l’excés de glòria vana amb la pena suprema de l’anonimat: “La vida sense seny que els emporcà / ara els fa opacs al reconeixement” (ibíd). Quant als avars i pròdigs del nostre temps (especuladors immobiliaris, balafiadors de cabals públics, bárcenas, blascos, camps i col·legues diversos), no els desitge la pena de l’infern. Només la que un d’ells, gitat a terra perquè tothom li passe per damunt, explica en el cant XX del Purgatori: “Com l’avarícia apagà el nostre amor / al bé, i les nostres obres eren vanes, / la justícia ens té ací tots lligats, / encadenats, presos de peus i mans; / i tant com li plaurà al just Senyor, / ací estarem immòbils i estirats”. Que així siga.