Joan F. Mira | El Temps, núm. 1492 | 15/01/2013   

Sobre el món i les nacions, 2

Primera part d'aquest article

El marc-espai nacional, per tant, continua –i continuarà, previsiblement– com a espai definidor màxim d’identitat (de l’auto- i hetero-reconeixement en el món), i com a territori que delimita màximament la responsabilitat moral, cívica i política. Una expressió d’aquesta realitat és que, a tot arreu, la informació dita “nacional” (que en general vol dir de dins de l’estat, la de la banda d’“ací” de la frontera política), importa molt més que la internacional: observeu, en els diaris i els informatius, quines són les notícies prioritàries, les que més importen i afecten, siga que es tracte de catàstrofes, de personatges coneguts, de cultura, economia, medi ambient, política, escàndols, espectacles o esports: són les de dins, les considerades “nacionals”, i per tant moralment pròpies i pròximes. Una primera conclusió possible és que, davant d’aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la vigència efectiva, desitjada o no, del patriotisme o nacionalisme (tant se val amb un nom o amb un altre: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint hom en fa una “distinció” valorativa arbitrària a favor d’un terme o de l’altre). Vigència com a ideologia negativa, limitadora, reductiva i amb potencial conflictiu, però també com a ideologia positiva i democràtica, ètica, inclusiva i constructiva: la pàtria o nació és, en la història contemporània, el locus definitori d’una societat o poble en el món, l’espai bàsic de la identitat compartida i el marc més significatiu i decisiu de la responsabilitat política i civil. Si aquesta “pàtria” té estat, l’estat s’encarrega de la seua preservació com a tal marc i espai, projectant i aplicant un nacionalisme moral, cultural i polític continu i eficaç, que per la seua mateixa “naturalitat” no sol presentar-se o aparèixer com a tal. Si no en té, li caldrà alguna estructura equivalent o suficient, ja que, en cas contrari, es produeix la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals, que sol ser una posició poc saludable per a la vida personal i col·lectiva. La sobirania que necessita una pàtria, o país o nació, no cal que siga tan rigorosa, tancada i completa com era norma abans del 1945: pot ser tan limitada com la dels estats membres de la Unió Europea (amb normes infinites a les quals s’han de sotmetre), i privada fins i tot d’aquell emblema suprem que era la moneda. Però ha de ser una sobirania suficient per a garantir la “vida en nació” pròpia.

I aquesta és la condició del món. Un món compost de moltes nacions, “unides” o separades, independents o dependents. El planeta terra és una ONU, una “organització de nacions unides”, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa: en els inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma o model de vida col·lectiva substitutori de la “forma nacional” heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes. Per a algunes, des de fa ja alguns segles; per a d’altres, des de fa poques dècades. I deixeu-me acabar amb una perspectiva universal, global. En el món dels intercanvis globals, de la circulació universal de modes, de formes de vida, llengües (una sobretot), indumentària, begudes, música, cinema, etc. –és a dir, en el context d’una hipotètica tendència a la uniformitat i a la indiferenciació–, és necessari, justament, mantenir el valor de la diferència. La humanitat no guanya res anant cap a un espai cultural progressivament homogeni: la pèrdua de la varietat de les “espècies culturals” és una pèrdua absoluta tan destructora com la desaparició de les espècies naturals. El manteniment de la diferència –conscient i visible per a “nosaltres” des de dins, perceptible per als “altres” des de fora– no és tancament i regressió, sinó obertura i aportació. Els intercanvis i l’anomenat “mestissatge” no haurien de ser entesos com a procés de dissolució de les cultures en un sol magma universal indefinit (fet potser de productes de Hollywood, “músiques ètniques” i algun best-seller mundial), sinó com la forma actual (i de sempre!) d’evolució i transformació de les cultures. El rebuig de l’”essencialisme” no vol dir acceptació de la pròpia inexistència, o del suïcidi.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 11/01/2013   

Wert, la reforma

Recurrentment, periòdicament, o més aviat contínuament, any rere any, curs rere curs, l’eficàcia, el sentit i el contingut de tot el sistema educatiu i escolar és matèria de crítiques, dubtes, debats, incerteses o desesperacions i, cosa que sovint és encara pitjor, projectes de reforma radical. Vostès, professionals del ram, familiars afectats, víctimes innocents o simples ciutadans, deuen haver llegit o sentit parlar aquests mesos i setmanes passats –i aquests anys també passats, i els anteriors: sempre és igual– de tota aquesta matèria de la crisi, no se sap si reparable o no, del sistema educatiu de dalt a baix, el primari, el secundari o l’universitari. De la insostenibilitat de la barraca, del seu sentit incert, de la seua eficàcia dubtosa, del seu cost que (tot i que al Regne d’Espanya és comparativament baix) ja sembla inassumible. I si vostès formen part del gremi de l’ensenyament, no solament n’han sentit parlar, sinó que ho pateixen cada dia. I les protestes, els moviments, els sindicats, sembla que tenen tan escassa eficàcia com tota la resta, és a dir, tan poca com els tècnics del ram, els directors generals i els consellers o els ministres. La gran reforma que ara maquina el senyor ministre Wert dins del seu crani genial, és de moment el darrer episodi d’una història molt llarga.

No pensen que és només problema en aquest regne o estat que habitem, perquè tenim o hem tingut (o més aviat hem tingut i tenim) ministres d’Educació particularment ineptes i una política inconscient o suïcida. Això darrer és cert, però el problema és universal i greu. Bill Clinton, ja fa una quinzena d’anys, digué que aquest era el tema central de la seua presidència (becàries a banda, o incloses), i els seus successors també han dit el mateix. George W. Bush va fer aprovar amb gran pompa la llei dita No child left behind, que amb grans detalls i reglaments pretenia que cap nen quedés endarrere. Passats els anys, milions de nens i adolescents, en efecte, continuaven tan arrere com abans. Tony Blair, també fa un grapat d’anys, va fer mitja campanya electoral sobre el tema educatiu, i afirmava que era en això on Gran Bretanya s’hi jugava el to be or not to be. El resultat sol ser més aviat el not to be. A França passa si fa no fa la mateixa cosa, i des del temps del mític Jules Ferry, creador de l’escola republicana (i impulsor de la terrible repressió lingüística) allà pels anys 1880, periòdicament recomencen de zero, a veure si en trauen l’aigua clara. Inclòs un altre Ferry, Luc de nom, que fa pocs anys ja va intentar, inútilment, la gran reforma definitiva. L’exemple francès que, com tants mals exemples francesos, és seguit escrupolosament pels successius ministres espanyols. El resultat de tot plegat és que l’educació, l’ensenyament, l’escola de baix a dalt, en aquest país nostre i en alguns del voltant, va cada curs una miqueta pitjor. I aquesta seria l’única veritat permanent sobre el tema. O almenys aquesta és l’opinió comunament acceptada, amb molt fonament o poc, fruit de l’observació o fruit del prejudici.

Llavors, tot s’arregla amb reformes. Les quals, cada vegada, es presenten com a remei dels efectes malignes de la reforma anterior i, cada vegada, tenen com a efecte pervers deixar les coses més malament de com estaven. Jo, en el curs de tants cursos, ja n’he conegudes tantes que n’he perdut el compte. Començant per la divisió de l’antic batxillerat de set anys comuns en batxillerat elemental i superior, separant ciències i lletres, que m’agafà als catorze anys, ja fa prop de mig segle; passant pel Llibre Blanc del ministre Villar Palasí, que em va sorprendre en els meus primers anys de catedràtic d’institut, i acabant per les no sé quantes modificacions radicals dels estudis universitaris, que em van trobar ja instal·lat en aquesta il·lustre institució. Un perfecte desastre: gradual, anual, acumulatiu, implacable. Allò que calia saber –escriure correctament, per exemple– per passar l’examen d’ingrés al batxillerat és introbable entre els qui passen massivament la fantasiosa prova dita de selectivitat. Coses que jo explicava els anys setanta als alumnes de cinquè de batxillerat, adolescents de quinze anys, els anys noranta no podia explicar-les als estudiants de facultat: no sabien de què parlava. Tinc entès que això passa sobretot en el ram de “lletres”, on tota ignorància és sana, té curs legal i està prevista. I que no passa tant en “ciències”, on l’àlgebra és l’àlgebra i la química és la química. Afortunats. Però si encara és necessari saber la fórmula de l’àcid sulfúric o resoldre una equació, però no saber escriure amb punts i comes i qui eren els bizantins, és que alguna cosa molt greu s’ha ensorrat.

Ara ens recorden –sovint amb intencions no del tot confessables– el “nou valor” de les humanitats. Tal com en temps de Jacques Chirac va fer a França el ministre Luc Ferry, filòsof de professió i humanista acreditat. Perfecte, però no m’ho crec. En primer lloc, perquè les “humanitats” ja no se sap què són, i menys encara si hom elimina la cultura clàssica i la història universal. En segon lloc, perquè no crec que els governs d’ací o d’allà hi posen els recursos, els professors i els programes necessaris. No m’ho crec, perquè ells no s’ho creuen de debò, que vol dir en forma de partida pressupostària. I crec encara menys que ells creguen que la cultura és en primer lloc la cultura general, i que sense això tot és fracàs i desastre. Vull dir que continuaran segregant currículums (o curricula, si algú sap encara què és un plural neutre), separant coneixements, multiplicant matèries optatives, fabricant adolescents semianalfabets i llicenciats analfabets del tot. Sembla que no passa res, però passa molt. I jo comentava idees i pors com aquestes fa quinze anys, en una Revista d’Educació més o menys oficial (que ara no sé si tenia exactament aquest nom o si encara existeix), i la realitat no ha canviat gaire.

Ara, el ministre Wert, segurament (deixant de banda les seues peculiars qualitats personals i algunes de les seues idees tan grotesques com immensament perilloses), està convençut que és un geni de la renovació, que la seua és la ment privilegiada que ha trobat per fi la pedra filosofal educativa. És a dir la mateixa que els seus predecessors també pensaven que havien trobat, la que transforma en or allò que toca, la que converteix en fets les paraules del Butlletí Oficial de l’Estat.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 616 | 10/01/2013   

La fi del món, els anys

Sempre m’han fascinat les coses que no entenc, sobretot les que no entenc perquè no es poden entendre. Per exemple, si ens preguntem per què hi ha món (tècnicament, per què l’ésser i no el no-res?: la bibliografia és infinita), i com comença el món i com s’acaba. El plaer fosc de l’estupor només arriba si hom resisteix la pregunta els minuts suficients per a sentir-ne el vertigen: penseu-hi una hora sencera, i esteu provisionalment perduts. Per alguna raó que no sabria explicar (potser el pas dels anys, que per als humans són la forma del temps, potser el meu distanciament de la vida activa i els progressos que vaig fent en la contemplativa), la cosmologia forma una part creixent de la meua ocupació mental o, si voleu, només de la meua curiositat universal. En fi, vostés ja saben la història, sobre la qual no és la primera volta que faig literatura: al principi no hi havia res, com aquell que diu, a penes un punt més petit que un protó, tot el futur tancat en una infinita i poètica petitesa. I a penes en una ínfima fracció de segon, aquell punt va esclatar, i d’allà venim tots i ve tot: la pols de les estrelles, els déus, l’arena del desert, el foc del sol, el color de les banderes, l’Art de la Fuga i l’Odissea d’Homer. Els gnòstics, d’aquest nucli primer que rebenta o esclata, en deien l’ou diví: d’un ou eixia tot i a l’ou segurament havia de tornar tot algun dia, en un procés d’infinit retorn cíclic: els gnòstics tenien una visió del món més coherent que no sembla. El món, tal com vostés van poder comprovar, no s’acabà el 21 de desembre, ni s’acabarà amb un esclat de foc ni amb un retorn a aquell ou primordial, sinó que, parlant en termes vulgars, s’anirà expandint i enrarint a poc a poc i, per emprar el llenguatge poètic dels astrofísics, “finalment, tot el que quedarà en el cosmos seran forats negres, cendra cremada d’estrelles...”. Un panorama lúgubre i remot, però així és com ens diuen que serà. Val la pena, per tant, pensar què podem fer, mentre dura aquest univers nostre i personal (i sobretot mentre dura el govern del PP al País Valencià), per a anar passant la vida de manera agradable i profitosa. Llegir literatura, per exemple, escoltar Bach, mirar la mar, que són algunes de les poques ocupacions que fan més tolerable el pas del temps.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1491 | 08/01/2013   

Sobre el món i les nacions, 1

Observant amb una mica d’atenció el pas d’aquesta primera dotzena d’anys 2000 que acaba de concloure, hom pot constatar sense dificultats que l’entrada en el nou segle i nou mil·lenni (ho vaig anotar ací mateix fa alguns anys, i ho repetiré ara més extensament) ens ha sorprès en un món sense models o projectes col·lectius assumits per grans sectors de la humanitat com a interpretacions del present i visions del futur, sense una visió de la substància de les civilitzacions (per exemple la nostra), de les classes socials, de les formes de vida: quina és ara la forma del món i del futur, quins són els projectes amb vocació universal, si és que n’hi ha cap? Les societats, la gent, les masses infinites de persones d’extrem a extrem d’aquest planeta, viuen enmig d’una confusió quotidiana de milions i milions de missatges, de milers de notícies-impacte, de conceptes generals associats a cada fet puntual, de models dispersos i sovint contradictoris. El curs present de la història, per tant, en la ment i en la visió dels ciutadans passius o actius, ¿està definit pel terrorisme organitzat a gran escala, per la crisi financera i social de molts països d’Europa, per l’ascens del poder de la Xina, pels xocs entre pobles-religions-estats, per això que en diem la globalització, per les catàstrofes naturals o econòmiques, pels terribles conflictes africans, per les empreses multinacionals, pels integrismes religiosos, per l’èxit de les diverses irracionalitats neosectàries, o per les moltes notícies positives que també són reals i que llegim cada dia sense saber on posar-les...? La confusió és perfecta, en bona mesura, perquè els conceptes-categories clàssics, que ajudaven a interpretar la realitat, han perdut validesa referencial: categories com estat-nació, racionalitat política, sobirania, socialisme, democràcia activa, liberalisme humanista, etc., potser ja no es transformen en models atractius i conscientment acceptats. Fins i tot el model de societat que se suposa dominant (però ho és, en el conjunt del planeta?), l’estat-nació definit com a espai democràtic, dubta de la pròpia existència en plenitud, de la seua realitat sobirana. Començant a la mateixa Europa que el va inventar ja fa més de dos segles. L’estat-nació sorgit de la Revolució Francesa representava, en certa manera, la transferència del poder absolut del monarca (exemplarment aplicat pels Borbons) al poder absolut encarnat en el poble. “Sobirania nacional” significava això: que per damunt de la nació constituïda en estat no hi podia haver res ni ningú. Que el poder de l’estat era tan absolut com abans el poder del monarca. Concepte que, per dissort, encara dura.

La realitat, en qualsevol cas, és que els tres grans projectes dels segles XIX i XX, sembla que han esdevingut problemàtics: el capitalisme amb benestar social, la societat socialista, i el nacionalisme clàssic (que implica estat propi, sobirania sense condicions, supremacia de la nació). El primer es troba en perill de dissolució, o almenys de patir retallades que el deformaran molt de temps. El segon, almenys en la seua versió realment aplicada, pareix que ha passat a “la poubelle de l’histoire”. El tercer, en la major part dels casos, va perdent lentament eficàcia, abocat a tota mena d’unions i organitzacions dites, precisament, inter- o supranacionals. D’altra banda, però, és igualment cert que, en aquest desordre de models, la “societat nacional” o la “vida en nació” no han estat substituïdes per cap altra forma d’organització equivalent dels espais territorials i col·lectius. En el món contemporani, és a dir en el conjunt de les societats humanes, el “ser això” substancial, la identitat bàsica de grup és encara, i serà previsiblement en el futur, substancialment un ser nacional: l’entitat que defineix per damunt les altres la vida política, moral, cultural, informativa, simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per determinats fonamentalismes religiosos, tipus “comunitat dels creients”, que han fet un retorn al protagonisme històric tan potent com generalment inesperat). La qüestió, doncs, és que l’entitat dita nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem d’id-entitat i de la vida de les societats: ni les regions, ni Europa o la Unió Europea, per exemple, no han assolit un valor referencial i definitori equivalent al que conserva l’espai definit com a nacional. Continuarem.

Segona part d'aquest article

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1490 | 01/01/2013   

La dieta dels monjos

A casa meua, al barri de la Torre, quan jo era menut, cada any ens visitaven almenys una parella de monges i una altra de frares, dins del seu itinerari de recapte. Les mongetes regalavan estampetes i escapularis de la Mare de Déu del Carme, i ma mare les convidava a dinar i els donava alguna pesseta. Els dos frares franciscans, un més vell i un altre més jove, es menjaven pacíficament l’entrepà substanciós que els preparava ma mare, i després ficaven al sarró el nostre donatiu de queviures, inclosa sempre una dotzena d’ous de la nostra modestíssima granja. Era encara una mostra de la vocació mendicant dels fills de sant Francesc: la pobresa evangèlica volia dir també demanar caritat com els pobres, i menjar de les almoines, com els pobres. Costum o pràctica que, segons era fama, assegurava no sols grans beneficis espirituals sinó també una vida frugal, i per tant saludable.

És a dir, el contrari d’una altra tradició acreditada, la dels monjos i frares greixosos, panxuts, que s’atipen a taula pantagruèlicament. Com aquells del monestir d’Alcobaça, amb una cuina descomunal on es podien rostir vuit o deu bous alhora, i on un sistema engiyós amb resclosa i canal permet fer saltar els peixos directament des de l’aigua del riu a les paelles, i després l’aigua fresca circula per sota del celler i fa que es mantinga permanentment fresquet: quan el visitant ho contempla, admira més i més la prodigiosa habilitat monàstica. A l’altre costat del món (del món físic i del món religiós), la doctrina budista recomana o imposa als seus monjos que, com els nostres antics franciscans, s’alimenten de les almoines i ofrenes dels fidels. De manera que els monjos de cap afaitat, vestits amb túniques de color safrà que deixen descobert un braç i un muscle, caminen pacíficament pels carrers amb un bol o escudella com a tot equipatge, recipients que el bon poble fidel omplirà amb una ració d’arròs amb verdures o amb peix.

Els temps canvien, però, i de la mateixa manera que la frugalitat dels frares franciscans ja no depèn del recapte itinerant (o això supose), la dels monjos budistes comença a córrer gravíssims perills. No perills econòmics, polítics o espirituals, sinó perills materials. No perills per falta de generositat popular o per pobresa extrema dels creients, sinó perills per excés, segons explica un estudi fet a Sri Lanka: un nombre creixent de monjos budistes contrauen malalties, com la diabetis, lligades a les ofrenes de menjar amb massa sucre o massa greix. El progrés, doncs, no sempre és positiu per a la salut, ni la riquesa creixent (riquesa en greix i en sucre) de les dietes als països on sempre s’havia menjat poc i frugalment millora la vida de la població, inclosa la monàstica. Pobres monjos budistes, pobres adolescents, adults o vells, que seguint els ensenyaments del Buda accepten piadosament tot allò que els fidels piadosament ofrenen. Fins i tot, com s’ha vist a la ciutat de Colombo, dinars complets de cinc plats i postres.

El fet ha esdevingut preocupació nacional, i el ministre de Sanitat, el senyor Maithripal Sirisena, ha advertit que, a causa “de l’observança religiosa (això diu) la major part dels devots ofereixen menjar amb gran contingut de colesterol, i els monjos budistes no tenen més remei que compartir aquests aliments al llarg de l’any”. I la situació s’agreuja, afegeix el ministre, “perquè els monjos no practiquen activitats recreatives o exercici físic per eliminar l’excés de pes”. Els monjos afirmen que ells no demanen ni trien, i que han d’acceptar allò que els donen. De manera que el govern ha publicat recomanacions especials per als fidels, a manera de menú monàstic (a base de fruita, verdures i arròs) al qual s’haurien d’ajustar els donatius dels creients per evitar que els pobres monjos es posen malalts.

La humanitat avança, doncs, pels camins del menjar insalubre, incloses les racions dels monjos místics. I ara que acabem de celebrar el naixement de Jesús amb sopars i dinars sovint monstruosos, em fa l’efecte que si el fundador dels franciscans, el poverello d’Assís, haguera imaginat quin seria el futur, no hauria promogut innocentment la tendra festa nadalenca, amb l’estable, la vaca i la mula, que havia d’acabar amb capons, escudella, marisc i torrons, gresca abundant i alcohol.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1489 | 25/12/2012   

Pregunten, responc

Pregunta l’entrevistadora: “No ha tingut la temptació en tots aquests anys de lluita i reivindicació d’abandonar per la manca de suport institucional i social?”. I jo responc que no, més aviat el contrari. I que gràcies a tanta gent que no hem tingut aquesta temptació (o que no hi hem cedit) aquest país ha superat tantes coses. Perquè hi ha hagut molta gent, encara que fórem una minoria, que hem resistit i avançat, en el camp de l’activitat cívica, política o cultural, gent honesta i convençuda, els valors de la qual són l’amor i la lleialtat al país, i això ha estat decisiu. És una satisfacció que, malgrat l’assetjament constant, ja són tres les generacions que estan en la lluita per aquest projecte de país.

La resposta és una mica simplista i abrupta, però s’entén què vull dir. Per això l’entrevistadora continua: “A més, són generacions cada vegada més preparades i informades”. I jo responc, aproximadament (ja se sap que el text d’una entrevista no sol correspondre del tot a la resposta oral), que sóc optimista respecte a la gent jove que se suma a l’activisme cultural, polític, sindical o cívic. Que fa 50 anys érem quatre gats, i a més sense una tradició: els qui llavors començàvem a moure’ns no teníem pares, no teníem una història d’activisme social civic i nacional. Que fa 50 anys em reconfortava molt veure que teníem gent jove, i ara em reconforta molt veure que tenim gent gran perquè això vol que hi ha una continuïtat i que la gent jove té uns punts de referència, no sols figures com Fuster o Estellés sinó que els tenen al poble, a la comarca, a l’Ajuntament, que són referències polítiques.

Hi ha un nucli important de totes les edats, que creix constantment, que l’han intentat arrasar de totes les maneres possibles i no han pogut. Que la meua confiança és que en un termini relativament curt allò que en diem nacionalisme tant polític com cultural, que estan molt imbricats, puguen formar una minoria decisiva compacta, consistent i d’una certa envergadura, que pot fer canviar les coses; i jo crec que les farem canviar. L’entrevistadora, com era d’esperar, vol fer-me una pregunta comparativa: “Al País Valencià tardarem molts més anys a fer via cap a la sobirania com ha fet Catalunya...”. Això diu, prudentment, i jo prudentment responc que ací estem en una altra situació, és un altre tipus de societat, tenim una altra història contemporània diferent, i la història és molt important.

Però que hi ha un canvi de tendència, i jo crec que el que ara és una minoria creixerà constantment en els pròxims anys, fins que aquest moviment es convertisca en una força política decisiva. I podria afegir que no és qüestió de fe, sinó d’observació.“Quin ha sigut el pitjor govern que ha tingut el País Valencià?”, pregunta imprudentment l’entrevistadora, i jo imprudentment responc simplement: Tots. Els primers governs socialistes van incloure unes quantes persones de molta responsabilitat i preparació que procedien de l’antic PSPV, consellers i directors generals que sabien on es podia anar, tenien una idea de país: però van durar poc, perquè eren bons. La segona part de lermisme va ser una mediocritat oportunista, i després [vull dir amb els governs del PP] és difícil trobar adjectius oportuns perquè serien quasi insultants. S’ha passat de la mediocritat a una cosa que és pitjor: la falta del més mínim sentit de responsabilitat social, ignorar que la política és una cosa que es fa al servei del teu país.

Amb la seua política quasi mafiosa i especulativa destinada exclusivament al lluïment aparent, el PP ha aconseguit dues coses: construir la imatge d’una societat irresponsable, i crear un fals optimisme propagandístic, sense mirar una cosa fonamental com són els números. Tothom s’ha cregut la farsa que érem un país ric i mai ha sigut així: històricament hem sigut un país pobre, i comparativament ara ho som més que mai. I si afegim que sempre hem estat infrafinançats, resulta que estem bastant més malament que Catalunya. I de moment no hi ha respostes cíviques o polítiques massives davant tanta irresponsabilitat i banalitat, i quan n’hi ha al carrer són efímeres, són globus que es desunflen. Calia explicar que hi ha altres respostes efectives en marxa, respostes polítiques, com ara les dels meus amics del Bloc i Compromís, però no vaig trobar la pregunta oportuna. I ací, en tot cas, en queda una constància escrita. Que vostès, i l’entrevistadora, passen un bon Nadal.