Avui és dissabte, 2 de novembre de 2024 |
<< < [67] [68] [69] [70] [71] [72] [73] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1465 | 10/07/2012
Hi ha països com Gran Bretanya o els Estats Units, hereus directes o indirectes d’algunes llibertats medievals anteriors a l’invent de la impremta, on la idea d’obligar els ciutadans a portar un carnet d’identitat és com a mínim discutible: als EUA, el ciutadà s’identifica com pot o com vol, però no amb un document universal i obligatori proveït per l’estat. El gest, per a nosaltres tan comú i tan habitual, del policia o funcionari que demana el DNI, que l’exigeix com a requisit en qualsevol moment o circumstància, resulta, per als nord-americans, una interferència impròpia sobre l’autonomia dels ciutadans d’un país lliure. Vostès han vist sovint a les pel·lícules l’home o la dona, o parella, que arriben a l’hotel, diuen un nom qualsevol, i ningú no els demana que el confirmen amb un document. És una tradició secular, una teoria política, un valor ètic, o el que vostès voldran, que els europeus no britànics ens mirem com una residu antic però escassament pràctic. Qui no tinga present aquesta diferència, no pot entendre el conflicte que provocà, fa un parell d’anys, l’estat d’Arizona, i que acaba de resoldre el Tribunal Suprem. Tal com vostès potser recorden, l’estat d’Arizona, tocant a la frontera mexicana, va aprovar una llei o disposició segons la qual la policia podria demanar els papers a les persones que tinguen aspecte d’immigrants il·legals, i eventualment, en cas necessari, podrà endur-se’ls detinguts. El president Obama, el senyor Schwarzenegger que llavors era governador de Califòrnia, multitud de polítics, de periodistes, activistes i ciutadans demòcrates en general, van protestar amb còlera i escàndol davant d’una mesura de caire quasi racista, intolerable i discriminatòria: demanar els papers a la gent, només per la cara que tenen, és un horror que cal condemnar sense reserves, fins i tot promovent, tal com van fer, una mena de boicot esportiu i turístic contra Arizona. Molt bé, perfecte: és una pràctica horrible, cosa dels nord-americans més extremadament reaccionaris, segons que pensava i escrivia Carlos Fuentes. D’acord, d’acord. Però aquells mateixos mesos, cada dos o tres dies jo passava per davant de l’estació de Renfe de Castelló en la meua passejada matinal, i tres o quatre vegades al mes, com a usuari del ferrocarril, visitava l’interior de l’edifici, molt modern i de qualitat tècnica i estètica més que discutible: indefectiblement, a la porta de l’estació hi havia, damunt de la vorera, un cotxe o dos de la Policia Nacional, i a la porta mateixa o a l’interior una parella o dos d’uniformats demanaven regularment els papers a alguna persona.
La persona que havia de mostrar els papers, i que sovint havia d’obrir la bossa que els agents volien registrar, tenia sempre l’habitual aspecte sospitós. És a dir, tenia cara d’estranger en situació irregular, que sol coincidir amb la pell fosca, els trets una mica exòtics o l’aire i l’aspecte d’europeu oriental: cara de nord-africà, de subsaharià o de sud-americà precolombí, cara de romanès desorientat. Especialment d’allò que, en llenguatge incorrecte i primitiu, sol dir-se’n moro, negre o indi sudaca. De tant en tant, algun dels interrogats i escorcollats, per raons que desconec, havia de pujar al cotxe policial, imagine que en direcció a la comissaria. No tinc constància que, en aquest país nostre tan europeu, tolerant i democràtic, ningú proteste per aquesta pràctica quotidiana de les forces de l’ordre. Seguint les indicacions de l’autoritat corresponent, cal suposar, és a dir, aleshores, del ministre de l’interior del govern socialista. I a València, un d’aquells dies, vaig observar com la policia aturava un cotxe, en feia baixar els ocupants, i els demanava de mala manera els papers. Els ocupants eren negres, casualment, i sembla que la policia tenia una mena de “cupo” d’interrogacions i detencions que havia de complir. Ara, quan el Tribunal Suprem dels Estats Units, ha confirmat que demanar papers d’identitat no va contra la Constitució, ja he llegit en diaris espanyols notables comentaris sobre el racisme i la prepotència dels nord-americans. Perquè allà, l’estat d’Arizona ja pot fer això mateix que ací ha fet sempre, i continua fent, l’exemplar i irreprotxable estat d’Espanya. De vegades, hom no sap on s’acaba la hipocresia i comença el cinisme.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1464 | 03/07/2012
Vostès han degut veure, fa pocs dies, el senyor rei d’Espanya caminant incertament, penosament, per la vora de la badia d’Algesires, vestit amb uniforme militar. Les imatges, les paraules, i el sentit de la visita, oscil·laven entre el patetisme del monarca-capità general-cap suprem de les forces armades, la suposada solemnitat de la visita, i la banalitat insuperable de l’escena. El rei d’Espanya, aquest era el missatge, visitava els seus bons súbdits pescadors, agredits per la intolerància de les autoritats de la Roca, a fi de reforçar i garantir el dret de pesca d’un grapat de barques a les aigües que Espanya sosté que són aigües espanyoles. I de passada, pretenia transmetre la imatge d’una fermesa militar marinera, amb la Guàrdia Civil de les llanxes, i amb la presència de l’armada (invencible), capaç d’imposar els drets nacionals i l’honor de la pàtria. No és cap novetat, aquesta escenografia, ni és nova la identificació solemne entre Espanya gloriosa i aquella pedra incòmoda: tots els governs espanyols, monàrquics o republicans, d’esquerra o de dreta, dictadors i demòcrates, han afirmat permanentment la sacralitat de la roca i la seua qualitat metafísica i eterna de membre sagnant i amputat del cos místic de la pàtria. Per alguna raó (fàcilment explicable), el Rosselló, posem per cas, no participa d’aquesta qualitat corporal i ontològica: tot i que l’amputació es va produir a penes mig segle abans que la de Gibraltar, a pesar que es tracta d’una bona regió ben poblada, el Cos d’Espanya no l’ha considerat mai com un membre absent. I no sé quina emoció patriòtica despertaria Menorca si fóra encara territori britànic. Gibraltar, en efecte, un tros de pedra, un petit port, una petita població, és expressió i emblema del més profund nacionalisme espanyol: aquell per al qual no compta la voluntat dels ciutadans, sinó l’afirmació suprema de la sacralitat intangible dels límits físics de la nació, reals o imaginats. De la mateixa manera que, per als argentins, les illes Malvines o Falkland són part de la substància de la pàtria, simplement perquè ells ho afirmen així amb arguments purament ontològics: que els ciutadans d’aquelles illes, unànimement, no en vulguen saber res, que es consideren britànics fins al moll de l’os i fins a l’últim racó i a l’últim habitant, tampoc no compta per res. A Gibraltar, pocs dies abans de la visita del senyor Borbó al port d’Algesires (o potser de La Línea), hi havia hagut una altra visita reial: la d’un fill de la Reina, que no cal dir de Gran Bretanya o d’Anglaterra perquè és simplement la Reina. I el príncep britànic va ser acollit amb alegria efusiva i unànime, amb desfilades i danses i festa, i amb delicioses frases de benvinguda en un perfecte andalús davant dels micròfons de la televisió espanyola.
D’un costat, doncs, hi ha tot allò que em varen ensenyar a les classes de “Política” o de “Formación del Espíritu Nacional” del meu batxillerat. En les quals em formaven l’esperit amb cançons com aquesta: “¡Gibraltar, Gibraltar, / avanzada de nuestra nación! / ¡Gibraltar, Gibraltar, / punta ( o “tierra”?) amada de todo español..!” I després de les afirmacions doctrinals, uns altres versos es lamentaven de veure “tus rocas hoy holladas / por el asta de un extraño pabellón”. El professor ens incitava aleshores a canviar “extraño” per “cochino”, la qual cosa ens donava un aire de desafiament insultant i combatiu. De l’altre costat hi ha la totalitat dels habitants de Gibraltar, gent arribada una mica de tot arreu del Mediterrani, de Malta, de les comunitats jueves nord-africanes, d’Itàlia, de l’Índia, i d’alguns altres llocs, i que es considera gibraltarenya i britànica, però de cap de les maneres espanyola, per res del món. Britànics de la Roca, que tenen l’anglès com a llengua oficial, comercial i pública, única llengua escrita, i que resulta curiós sentir-los parlar als bars i pel carrer, o als patis escolars, en aquell andalús impecable. Els reis, presidents i ministres d’Espanya faran o afirmaran el que voldran, però els gibraltarenys no seran mai espanyols. Fet que resulta ben interessant a l’hora de meditar sobre la substància de les identitats nacionals, si pensem en la insòlita barreja de territori, història, orígens, llengua oficial i llengua popular. Algú hauria de dedicar una tesi a un cas tan singular i tan extraordinari, incompatible amb tantes teories.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 601 | 28/06/2012
Els humans, després del desastre de la torre de Babel, degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel, però s’escamparien i ocuparien la terra sencera. Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Donaren noms diversos a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrémols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera de sentir. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, que en grec vol dir “cosa pròpia”: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. No vull imaginar aquell dia infeliç que quedarem reduïts a una sola llengua universal, com abans de Babel, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per a ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, alguna part d’allò que Dante volgué expressar en cada vers. De coses així vaig escriure fa alguns anys en l’exemplar revista Mètode, on hi havia també una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que l’encerta en allò que sap i l’erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: “Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions”. La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana: està en perill permanent d’inundació i de ruïna. Sobretot si, com a les Balears i al País Valencià, l’autoritat pública rebenta a poc a poc els dics de protecció. I així, quan haurem destruït totes les llengües començant per la pròpia, quan tots parlarem amb els mateixos mots, no serà un retorn al paradís joiós d’Adam, serà un infern tristíssim.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1463 | 26/06/2012
El visitant del Rijksmuseum d’Amsterdam, si té prou capacitat contemplativa i prou sensibilitat davant de la perfecció absoluta, pot passar hores senceres mirant els tres (n’hi ha quatre, però hi faltava La carta d’amor, segurament prestada en alguna exposició) petits quadres de Vermeer que, ells tots sols, poden omplir de felicitat un matí sencer. Hi ha la lletera, de cos compacte i robust, certament una dona del poble, vessant amb un pitxer de fang cuit aquell raig de llet prodigiós, el jupetí de cuir emmotllant suaument el pit, el davantal recollit, el cap amb aquella inclinació concentrada, i sobretot l’aire de la cambra o cuina, les parets, l’atmosfera, aquella sensació indefinible de realitat subtil. I la jove vestida de blau davant de dues cadires i una taula i un gran mapa penjat a la paret, amb el cap també lleugerament inclinat i un gest de concentració en la lectura, no sabem si penosa o alegre perquè el gest de la dona és eteri i, si el lector em disculpa, sublim.
I el carreró de Delft, que és la presència real, immediata, d’una escena de vida modesta i tranquil·la. Milers i milers de pintures d’aquella Holanda increïble del segle XVII, com les trenta o quaranta que va produir l’immens Jan Vermeer, són de dimensions reduïdes, per a poder-les penjar en qualsevol habitació popular o discretament burgesa, i per a poder-les transportar en un comerç d’art abundant i activíssim, i el visitant contemplatiu va d’un petit quadre a l’altre, passa petites eternitats de bellesa davant d’una dona i de l’altra, observant l’espessor dels colors, la meravella indefinible del conjunt, i no arriba a entendre que allò siga l’obra d’un bon home de Delft, que pintà poc i va viure pocs anys, amb beneficis modestos i escassos. Tres vegades, a fi de contrastar, el visitant del museu passa a la sala veïna, dedicada a la molt més famosa Ronda de nit (és a dir, La companyia de Frans Banning Cocq i Willem de Ruytenburch) del molt més cèlebre Rembrandt. La pintura és enorme, ocupa tot un pany de paret, i representa l’exaltació quasi militar del nou ordre burgès triomfant.
Els personatges no són generals o capitans d’ofici, no són guerrers: són comerciants, teixidors, tintorers, són l’aristocràcia d’un ordre social, l’ordre del comerç i la indústria, no de la noblesa guerrera o de cort. Sembla, a primera vista, estrany, però els petits quadres de Vermeer i l’enorme de Rembrandt es complementen perfectament: l’exhibició triomfal i emfàtica del poder burgès, la vida domèstica amable dels ciutadans, l’exaltació exterior, la densitat dels interiors. La mateixa densitat que he pogut observar davant de la puntaire i l’astrònom del Louvre, davant del pintor (la dignitat de l’ofici propi) del Kunsthistorisches de Viena, i d’alguns altres que també he tingut ocasió de contemplar llargament a Nova York o a Londres. No sóc l’únic visitant de museus que ha passat moments gloriosos de contemplació davant d’un dels escassos quadros de Vermeer, meravelles petites de la perfecció més alta de l’art de la pintura. Com ara El geògraf, fa pocs anys, al museu Städel de Frankfurt. El geògraf de Vermeer, germà d’altres figures que reben també la llum pàl·lida d’una finestra de vidres plomats, com l’astrònom, com la dona del llaüt, com la lletera, calcula alguna cosa amb un compàs damunt d’un plànol obert sobre una taula endomassada. Hi ha, com en altres escenes semblants, un globus terraqüi, un armari, un mapa damunt de la paret del fons.
Hi ha, per tant, l’“interior holandès” que endevinem confortable, la llum tamisada, i la presència del món exterior en un mapa, del món sencer en un globus terraqüi. Això era Holanda, i això ha estat sempre la seua grandesa. La mateixa experiència de petit país que vol ser alhora un domicili amable i càlid i un espai obert a la terra sencera, i que en aquella segona meitat del XVII, alliberada de la intolerància espanyola, va donar, entre altres coses, la més gran concentració de pintura que s’haja vist mai en tan poc de temps. Sempre he somniat, inútilment, que el meu país fora com una Holanda mediterrània impossible. On un Vermeer nostre hauria pintat una dona amb un pitxer de llet, llegint una carta o tocant un instrument musical, i un jove geògraf contemplant no se sap què, més enllà d’uns vidres translúcids i blancs.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 22/06/2012
Més d’un lector deu recordar aquella teoria fascinant de Francis Bacon (el filòsof del segle XVI, no el pintor del segle XX), quan parlava dels “ídols de la tribu”, els “ídols de la caverna”, els “ídols de la plaça pública” i els “ídols de teatre”, que critica tan durament en el Novum organum: eren les falses imatges i falses formes de la percepció, que ens impedeixen arribar a la realitat de les coses tal com són. Però, justament, és en el camp de la cultura, més que en els altres, on les coses no són com són, sinó que són com apareixen o es representen: la seua realitat cultural és la seua presentació, o representació, o imatge, o aparença. Per tant, el seu valor reconegut és tan sòlid o tan variable com el de les accions en borsa o la moneda: depèn del crèdit, de la confiança, del suport institucional, potser de l’opinió dels “experts”, potser de l’especulació. I això no evita, evidentment, sinó que més aviat fa possible, que es produesquen de tant en tant estafes monumentals (tres quartes parts, pel cap baix, de l’anomenat “art contemporani”, inclosa una proporció considerable del que s’exhibeix als museus del ram i en les grans institucions, són una perfecta estafa, no en tinc cap dubte, i una estafa amb multitud de còmplices i beneficiaris; l’altre quart segurament és una inversió sòlida i raonada: els exemples els poden posar vostès mateixos). Tampoc no evita, òbviament, que passe sovint com en la borsa de valors i en les modes editorials: que, per usar termes físicament sonors, anem del boom al bluf, o de l’esclat al pet. I quin és el valor –per cert: valor d’ús, o de canvi...?– d’un gran escriptor o un gran artista per al seu país? Voluble, com la borsa, i també ens sobren casos.
Ja se sap, d’altra banda, que la utilitat visible dels ídols és atraure, unir i congregar els creients al voltant d’imatges i representacions reconegudes per la comunitat, i així –amb el culte, la veneració, el ritual i, en definitiva, la fe– consolidar la cohesió que en solem dir “social”. Per això, el poble d’Israel va tindre al llarg dels segles tants problemes de cohesió: perquè Jahvé insistia que havien de ser tribus sense ídols (i si no es van disgregar del tot és gràcies al Temple, a l’Arca o a la Llei, que van desenrotllar una funció equivalent). És una funció que han tingut ben clara la Roma imperial amb el culte a les imatges de l’emperador, o l’Europa cristiana amb els sants i les marededéus. Ara pensem: què faria un país modern sense monuments, obres i noms “culturals” (històrics o estètics, o les dues coses alhora) comunament o majoritàriament reconeguts com a referents valuosos? A qui tributaria aquest culte de cultura –als déus universals i als déus particulars de cada país–, que ha esdevingut necessari en tota societat humana que es considere moderna i més o menys ben administrada? Si els ídols són la divinitat mateixa o només la representen, és en bona mesura irrellevant, com ho és si aquesta divinitat és “verdadera” o “falsa”: allò que compta, per a l’eficàcia de la imatge, és l’extensió de la devoció pública, l’impacte i l’eficàcia dels rituals i la solidesa de la fe.
Els ídols no solament són obstacles per al coneixement, no solament són imatges i representacions, sinó que sovint apareixen ells mateixos com a divinitats –vives en carn mortal, o vivint ja en la glòria perenne– dignes de les més diverses formes de culte: dignes d’idolatria. Que és això que alguns maîtres à penser, alguns intel·lectuals venerats, sovint han buscat i han aconseguit: amb sectes de seguidors fidels, i per cert amb ben poc del “pensament crític” que solen predicar. És simptomàtic, d’altra banda, i del tot congruent amb la mena de “societat de la comunicació” en què vivim, que els ídols que provoquen els actes de culte més fervorós, extàtic i extens són justament els de l’anomenada “cultura de masses”, com ara els actors de cinema, o els músics i els cantants pop(ulars). Ni tan sols els esportistes cèlebres són objecte d’una devoció de tal intensitat. Quant al culte menys massiu i més formal, va dirigit a les divinitats de la cultura més “elevada”: escriptors, músics (de música “culta”), artistes plàstics, arquitectes de moda, cantants d’òpera, i similars. A condició, sempre d’haver estat prèviament consagrats, i preferiblement inclosos en el cànon: canònics, canonitzats. Arribar a pintor o escriptor canònic pot ser una aspiració comprensible, però la seua utilitat per al país, per a la gent, ja és més discutible: la devoció no estimula precisament l’actitud crítica dels creients... Jo, per això, no enyore excessivament les grans figures “indiscutides” del passat distant o recent: precisament perquè són, o eren, indiscutides.
Altres personatges públics, com els polítics, els futbolistes o els rics amb milions infinits, poden despertar adhesions, passions o enveja. Però els ídols de la cultura –vius o morts– desperten també veneració, contemplació admirada, reconeixement reverencial de la seua superioritat, i altres manifestacions de la fe: conservació i culte de relíquies, hagiografia piadosa, iconografia (les imatges del sant!), tridus i novenaris en forma de col·loquis o simposis, associacions de devots, i variades mostres de religiositat sovint pròximes a la beateria. Qui és, llavors, el valent –l’heretge, l’apòstata, l’excomunicat– que practica una saludable i moderada iconoclàstia, i s’atreveix a dir en públic que, posem el cas, tal edifici de tal arquitecte famós és una pífia pretensiosa i fora de lloc, que bona part de l’obra de tal pintor cèlebre i caríssim és una insigne collonada, o que molts papers del gran escriptor canònic no tenen cap substància o interès? Pot resultar tan perillós com insinuar, enmig de la processó, que la Mare de Déu potser no va ser sempre verge, com tantes digníssimes mares d’aquest món. I per què es publica amb gran pompa crítica un quadernet insípid de joventut o un text del tot insignificant, o per què s’exhibeix amb grans honors al museu aquell dibuix d’aprenent sense interès ni gràcia? Per la mateixa raó que un trosset de fèmur o de costella s’exposa en un reliquiari d’or: no per ser un os meravellós i d’altíssima qualitat anatòmica, sinó perquè és part del cos del sant. Com la carta o el dibuixet són part del corpus de l’obra consagrada –Corpus Domini, Corpus Dei–, i per tant (ontològicament) “són” art o “són” literatura, participen de la substància immortal de la Cultura. Si això no és màgia i transsubstanciació, ja m’explicaran què és. La resta de la teoria, un altre dia.
| Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 600 | 21/06/2012
Al viatger, de tant en tant, li agrada visitar com a turista aquells llocs que els turistes no visiten. Com ara una ciutat on li han dit que no hi ha res d’interessant per veure, tan nova que no té ni una miqueta d’història. El viatger, per tant, agafa un tren a l’estació Amsterdam-Central, i al cap de quinze o vint minuts penetra en els espais gairebé abstractes que fa poc més de mig segle eren encara sota l’aigua del Zuiderzee, el mar interior d’Holanda que a poc a poc es redueix amb la creació de nous pòlders. Gairebé tota la província de Flevoland és terra nova, d’aspecte una mica desolat, on el parc d’Oostvaardenplassen és una plana infinita amb pocs arbres esparsos secs i torts, on pasturen cavalls, cervos i ovelles. I a l’estació de Lelystad, capital provincial, em diuen, en efecte, que allà no hi ha res digne de veure, que no tenen un plànol urbà, que no hi ha oficina de turisme, i que l’única cosa que puc fer és passejar al meu aire. Passege, doncs, prop de dos hores, per carrers que no semblen carrers, per places amb edificis públics d’arquitectura que pretén ser espectacular i a mi em sembla brutal i forçada. Lelystad aparegué enmig del no-res, el 1967, i els polítics, urbanistes i arquitectes la pensaren com una ciutat ideal i perfecta, la fantasia aplicada de la correcció urbana: sectors delimitats per als diversos usos, un centre pensat per a comprar i passejar, moltíssims espais verds (bé, això, allà, no té gaire mèrit), carrers amb porxes que volen ser amables, moltes placetes i places, molts serveis públics, biblioteques, escoles, i tot allò que es puga demanar o imaginar. El resultat és una fredor general dels carrers i les places, dels edificis públics i privats, de la ciutat sencera. Tot és net i correcte, perfecte, polit, impecable. Tot és calculat i estudiat pensant, supose, en la més gran felicitat ciutadana: una idea feta realitat perquè es podia començar de zero. I jo no viuria en aquesta ciutat per res del món: no sé quines satisfaccions hi tindria el cos, però és segur que se’m congelaria l’ànima. A la plaça central, hi ha un gran cartell que diu Utopolis. I al meu antic barri de La Torre, enmig de l’horta, també volen fer una cosa perfecta i abstracta, amb el nom –impossible– de Sociòpolis. Que el Déu els perdone: jo no.
| << < [67] [68] [69] [70] [71] [72] [73] > >> |
|
|