Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 594 | 10/05/2012   

L'art de no entendre

El senyor Ignasi Villalonga, patriota valencià real o imaginari, banquer notable i polític frustrat (originari de Figueroles, on era Don Ignasio, “el senyoret”), promovia, els primers anys de la II República, un partit valencianista que ara en diríem de dreta civilitzada, i tal combinació (civilitat, dreta i valencianisme) no va tindre el resultat que ell esperava. Passats tants anys, encara esperem aquesta dreta, i mai no arriba: els intents de promoure-la, els anys 70, van tindre tant d’èxit com els del senyor Villalonga. Llavors don Ignasi, el 1933, deixà córrer l’aventura, s’apuntà amb resignació a la Derecha Regional, que seria com el PP d’aleshores, però sense l’excrescència de l’anticatalanisme i de les petites màfies, i li va escriure a Lluís Lúcia: “Las gentes no comprenden la necesidad de partidos exclusivamente valencianistas”. Prop de mig segle més tard la dreta valenciana, conseqüent amb aquesta “incomprensió” continuada, segregà una retòrica i una pràctica de regionalisme emocional, estudiadament oportunista i rigorosament fidel al nacionalisme espanyol, i la maniobra (per a ells, no per al País Valencià: però això, a qui li interessa?), fins ara, funciona molt bé. Alguns sí que comprenen, o comprenem, la necessitat de què parlava don Ignasi, la majoria encara no. La majoria no ha comprés, per exemple, per què als valencians, que som cada any més pobres, l’Estat ens segueix espoliant sense misericòrdia. En fi, la història és la que és, i ve de lluny. Joan Antoni Maians escrivia el 1783 que “entre las instrucciones secretas que tenía el gobernador de Tarragona, que murió en Alicante, una de ellas era acabar con el lenguaje del país. Lo mismo mandan en este; aunque no es menester cuidado en practicarlo, porque los valencianos saben arruinarse a sí y a sus cosas primorosamente. No hay fuerzas para resistir esta política que no se me acomoda”. A més d’“instruccions secretes” que semblen encara vigents, els valencians, que ja fa més de dos-cents anys eren mestres en l’art d’arruïnar-se ells mateixos (“primorosamente”, quina deliciosa paraula), continuen practicant el mateix art fins els nostres dies. Un art que és, en primer lloc, l’art de no voler entendre.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1456 | 08/05/2012   

No és una crisi

Repasse mentalment, dins dels límits de la meua pobra memòria, en quins moments de la història, o en quines etapes o segles, les generacions, pobles o països d’Europa han conegut tanta prosperitat, benestar i riquesa com nosaltres. Nosaltres, els qui ja hem superat més o menys llargament el mig segle de vida, hem conegut l’arribada d’una manera de viure que els grecs antics, els romans, els europeus medievals o renaixentistes, els del segle XVIII o els del segle XIX no van conèixer mai, ni imaginaven. Ni tan sols els de la primera meitat del segle XX. Hem conegut la més gran acumulació de riquesa de la història, hem menjat bé i per poc preu, ens hem vestit dignament (els pobres tan dignament com els rics, cosa abans mai no vista), hem gaudit d’habitatges confortables, amb electricitat, aigua corrent, calefacció i fins i tot amb el luxe inaudit de l’aire condicionat. Hem viatjat massivament, cada vegada més lluny, hem tingut llargues vacances pagades, hem tingut transport fàcil i barat, vehicles privats abundants, segurs i comodíssims (compareu-ho, en el millor dels casos, amb els carros o les diligències...). Hem gaudit d’espectacles continus, en espais públics o a domicili amb imatges en colors, i de tota distracció imaginable, inclosos bars innombrables, restaurants, estadis, centres que en diem d’oci, jocs de tot tipus, i els últims anys també tota mena d’aparells electrònics transportables amb possibilitats il·limitades. Hem tingut pau assegurada, ordre cívic, atenció mèdica eficaç i assequible, hospitals ben equipats, analgèsics i antibiòtics contra el dolor i les infeccions, pastilletes per als malestars de l’ànima, i a més a més comptes corrents al banc, ingressos monetaris raonables, i la seguretat d’una pensió per a cobrir l’última etapa de la vida. I la gran novetat no és solament que hem tingut tot això, sinó que ho hem tingut d’una manera creixent, cada vegada amb més gran abundància, i cada vegada a l’abast d’un percentatge més gran de la població. Explicar o recordar tot això (i podria fer-ho amb més detall) pot semblar perfectament una banalitat, només una descripció sumària d’allò que sap tothom, una idea sense cap interès. I no és així: és el resum de la realitat del nostre temps, tan rara en el curs de la història, tan nova, tan insòlita i tan inesperada, però que ha estat veloçment assumida com si fora l’estat natural de les coses. Ens hem adaptat i habituat en pocs anys al benestar creixent com si haguera existit sempre, com si la memòria del llarguíssim passat pobre, insegur i precari s’haguera esborrat de colp, per a deixar pas a una satisfacció vista tot d’una com a perpètua i natural: com si tinguérem dret, des de sempre i per sempre, a tot allò que només hem aconseguit els darrers anys o dècades. Com si el dret arribara a exigir “mucho, de todo, ¡ya!”, tal com deia una cèlebre frase contundent i bàrbara.

Des del paleolític fins a la segona meitat del nostre segle XX, la major part de la població (parle d’Europa, i especialment d’aquest nostra modesta Europa del sud) havia tingut sempre poc de tot, amb poca varietat, i amb molta necessitat de paciència. I, de sobte, a penes en un parell de generacions, arriba la més gran revolució mai coneguda: prosperitat creixent, seguretat, confiança, la riquesa que augmenta, s’acumula i s’escampa de forma mai no vista. El resultat de tan gran revolució és formidable, admirable, i no s’hi val a negar-ho amb l’argument dels seus propis defectes: només val comparar amb temps passats, remots o més recents. Tan admirable, que el seu èxit mateix ha provocat (torne a parlar sobretot d’Europa) un excés inaudit d’insensatesa: tot havia de ser tan bo com era i encara millor, la prosperitat havia de ser il·limitada, teníem dret a tindre molt de tot, i de manera immediata. Fins i tot, o sobretot, teníem dret a gaudir d’allò que no havíem guanyat ni produït: a crèdit, òbviament. Sense pensar que qui gasta el que no té, qui consumeix el que no ha produït, un dia o un altre ha de pagar la festa. Ara, per tant, la festa s’ha acabat i cal pagar-la. Cal sobretot acceptar –i si pot ser amb bona cara– que amb una mica menys de tot també es pot viure virtuosament bé. Que la nova modèstia obligada és, en definitiva, l’antiga manera de viure. I que això que ens passa no és una crisi, és un retorn a la normalitat.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 593 | 03/05/2012   

Elefants

Això era que la meua filla i jo passàvem tres o quatre setmanes a St. Mary’s Mission, a Zimbabwe, amb un missioner valencià que ha dedicat tota la vida al seu estimat poble nambya, i a més gent de la regió de Matabeleland. Alexandre Alapont, Father Alexander, és un home difícil d’explicar, de tan extraordinari, generós, sant i indescriptiblement treballador. La missió és molt prop de les cascades Victòria, de la ciutat de Hwange i d’un parc nacional immens, que continua en territori de Botswana, on viuen, amb molt poca interferència humana, tots els animals de l’Arca de Noè, i entre ells molts milers d’elefants. Recorríem el parc, la meua filla i jo i un metge valencià i la dona, conduïts per un guia amic i antic alumne de Father Alexander, nosaltres sols en aquella immensitat. Tranquil·lament, entre ramats de búfals, enmig de zebres, de girafes, de tota mena d’antílops i gaseles, de babuïns, i de tota bèstia que el Nostre Senyor hi posà abans de crear el primer home. Algun lleó descansava sota un arbre. I a tot arreu, centenars d’elefants, mascles adults irritables, sols i perillosos, bandes de mascles joves avorrits, i sobretot famílies senceres sota l’autoritat de la matriarca, que s’aturava davant del nostre vehicle per fer-nos parar mentre vigilava el pas de tot el grup. Baixàvem del jeep, amb molt de compte i sempre contra el vent, i caminàvem en silenci, lentament, entre aquelles famílies nombroses, pacífiques, que ignoraven la nostra presència insignificant: érem ben poca cosa, quatre o cinc humans intrusos, i els elefants, si ens veien, no ens veien comuna amenaça. Enmig d’aquell territori seu tan remot, tan extens, sense safaris ni trets de fusell, aquelles bèsties majestuoses i antigues, tan intel·ligents, no sabien encara que hi ha unes altres bèsties, que caminen només amb dues potes, capaces de matar-los per plaer, per una cosa que en diuen esport, però que és profundament innoble. M’ha costat sempre entendre els caçadors, però caminar per la muntanya buscant perdius o llebres té encara un aire entranyable i humà. Retratar-se amb trenta cervos morts és indigne i estúpid. Matar la majestat d’un elefant, només per gust, supera el meu control dels adjectius.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1455 | 01/05/2012   

Respostes circumstancials

Em preguntava l’entrevistador, a propòsit de l’absolució del senyor Camps: Com us va fer sentir el veredicte? Jo responia: Em molesta que un personatge funest i desagradable com Camps es passege amb aquell somriure i aquella cara triomfal, d’èxit i de gust i de satisfacció. Ell i la seua colla nefasta. És això que realment em molesta. Perquè no és un capo de la màfia ni un lladre, és un moniato, un home que s’ha deixat afalagar, s’ha deixat estirar la jaqueta i s’ha deixat fer un regal... És més una qüestió de personalitat ètica i estètica que no la del típic polític lladre. Sembla, deia l’entrevistador, que una part de la societat valenciana encara veu bé Camps i les coses que fa. No exactament, responia jo: és ben vista la mena d’idees, eslògans i imatges que ell i el seu antecessor Zaplana, i l’alcaldessa de València, van llançar durant molt de temps. Aquell llenguatge d’autoexaltació dient contínuament que som els millors, que som un exemple mundial, que tothom volia ser com nosaltres, que érem els més fantàstics, que tothom mirava cap a València... I tot això quan la realitat dels números diu que al País Valencià som en el furgó de la cua de la renda per capita. I continuava l’entrevistador: Això agrada a la gent fins que no li esclata la realitat a la cara. Jo responia: A molta gent li ha esclatat a la cara. Ara comencen a canviar algunes coses en sectors importants de la població i fins i tot en ambients sociològics i ideològics de dretes, dels empresaris, i d’una part de la classe política conservadora i de la premsa conservadora. Quins exemples en tenim, preguntava: He llegit últimament, deia jo, dos editorials del diari Las Provincias, el clàssic defensor del senyor Camps, dient que ens hem equivocat, que hem fet les coses malament, que els governs d’aquests últims anys, és a dir, els del PP, han comès excessos, ens han portat a la ruïna, hem perdut les institucions financeres, hem perdut massa trens, hem gastat massa diners inútilment i ara estem fotuts, i la culpa la tenim nosaltres, i no els catalans. Ja comencen a fer editorials en aquest sentit, que fa un any i mig o dos eren inimaginables. Ara aquest sector de dreta, tan pagat i content d’aquests dispendis, comença a veure que això que han fet els seus ens porta a la ruïna. Cap on pot portar tot plegat?, pregunta. No ho sé, responc, però hi ha un sector molt significatiu, de la població que sempre s’ha manifestat d’una manera activa. Hi ha hagut manifestacions molt grans al carrer. Però mai no hi ha hagut una força política sòlida, solvent i potent, que els socialistes haurien tingut l’obligació de ser, capaç de recollir això.

Però no ho han estat, diu ell. No, dic jo: el PSOE valencià és una petita empresa de col·locació d’amics, afins i coneguts i de baralles internes i no fan ni pensen res més, ni els preocupa res més. Ara mateix, en aquest moment de canvi, estan ocupats, al cent per cent, en les seues coses internes. És una força política que viu per una pura inèrcia històrica dels temps gloriosos del Felipe González. Qui recull la resistència i la protesta és Compromís?, pregunta. Sí, ells recullen una part de tot això. Una part que ve de molt antic, perquè és la gent més modernitzadora i més europea i amb més cultura i més nacionalista i més fidel al país, que ha existit sempre. Li ha tocat d’aguantar totes les pressions imaginables i les no imaginables. Això comença a traure el cap, i és significatiu. S’ha de jugar el partit en el terreny polític?, pregunta, i jo responc: Si al País Valencià vols canviar les coses, has de tombar el PP; i si vols tombar el PP, necessites diputats, és a dir, vots; és a dir, una organització política. I no sé què passarà d’ací a tres anys, o cinc o deu. Només sé una cosa com a constatació: hi ha coses de fons que van canviant. En les últimes eleccions a les Corts i a les espanyoles el PP no ha guanyat més vots. L’etapa triomfal i expansiva del PP en què podia arrasar comença a tenir dificultats. Què pot passar d’ací a tres anys?, pregunta, i jo dic: Canvis molt profunds en una societat es manifesten de vegades en un percentatge petit de l’electorat. Vaig opinar també d’economia i de més coses, i me’n va quedar una per dir, la principal: d’ací a tres anys aquest país, probablement, donarà alguna sorpresa grossa.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 592 | 26/04/2012   

Nosaltres, 25 anys

Quan celebràvem els vint-i-cinc anys de Nosaltres els valencians, vam omplir molt de paper explicant què havia significat el llibre insigne, vam fer actes, simposis, conferències, i tot el que s’havia de fer. També a Sueca els amics de Fuster organitzaren, lògicament, l’acte commemoratiu que calia. Em convidaren a parlar en aquell acte, i una estona abans de l’hora vaig trucar a la porta de l’autor per mirar si faríem una xarradeta prèvia. El local de l’homenatge era a pocs metres de casa de Fuster, i per tant no em va estranyar gens trobar-lo en pijama, cosa que era bastant habitual, com sap tothom. Però arribà l’hora de començar, jo li vaig preguntar si no es vestia per assistir a l’acte, i em va dir que no, que no hi pensava acudir, a pesar de figurar la seua presència com a peça forta del programa. Res a fer: no tenia ganes d’homenatges ni de festes. Aquell fet, i molts comentaris que recorde, em fan dubtar si Fuster ara mateix, si fóra viu, es trobaria a gust en aquesta atmosfera de culte canònic i de textos citats com escriptures. L’hagiografia no era el seu gènere literari preferit, excepte per a aplicar-hi el sarcasme o la saludable burla, i estic segur que tampoc li hauria agradat ser ell mateix objecte d’aquesta pràctica detestable. Una vida de sant és aquella que està plena, per definició, de fets sempre exemplars, i de paraules sempre infal·liblement inspirades. Una cosa, en definitiva, molt penosa i avorrida. Del que estic ben segur és que Fuster, allà pel 1961, no es va avorrir gens ni mica: encara no era sant, ni esperava ser canonitzat, sinó que era un simple mortal extremadament intel·ligent, que llegia moltíssim, pensava, bevia, escrivia, fumava i parlava amb els amics. I que desitjava per al seu poble i país el millor dels futurs possibles. Llavors (ho recorde molt bé, i seria una esplèndida “floreta” per una vida exemplar de Sant Joan F.), apuntava fets i reflexions, notícies, citacions i tot allò que trobava que podia servir per a explicar “qui som” i “per què som com som”, i quan tingué una caixa plena de paperetes, va començar a escriure el llibre necessari. El llibre va ser escrit en alguns mesos i es digué, finalment, Nosaltres els valencians: Fuster mateix, quan l’escrivia, no sabia com s’havia de dir.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1454 | 24/04/2012   

L'estatut i les Malvines

Tal com vostès segurament no han llegit als diaris (perquè només ho han publicat en raconets quasi invisibles), l’últim retoc de l’estatut d’autonomia, amb minúscules, de la comunitat valenciana, amb minúscules, ni tan sols ha arribat a ser presentat i votat a les Cortes Españolas, amb majúscules. L’afegit estatutari, si no vaig errat, implorava d’Espanya unes inversions públiques almenys proporcionals a la població valenciana, sempre, com ara, deixada de la mà de Déu: idea saludable, però ignorada i abandonada aquest mes d’abril del 2012. Tal com vostès segurament no recorden (entre altres coses perquè no mereix ser recordat), un mes d’abril de fa mitja dotzena d’anys es va aprovar la inútil i trista reforma d’aquell pobre estatutet d’autonomia dels valencians, aquella cosa que ens havien aprovat gairebé un quart de segle abans amb tanta pena i amb tan poca glòria. Van votar a Madrid la reforma en una sessió que a València pomposament en digueren històrica, i que no passà d’un avorrit tràmit legislatiu. Al qual no van assistir ni el president del govern espanyol ni el líder de l’oposició, ni el president de la Generalitat Valenciana, per als quals allò no era realment res ni volia dir res, i que devien estar, com tothom, més ocupats i preocupats per altres estatuts, altres territoris, altres coses de més pes i substància, potser el turbant del profeta, els impostos del tabac o les maniobres de Zaplana, qui sap, que llavors eren temes de gran pes i actualitat. Exactament igual com a final d’abril del 1982 (ara fa trenta anys: qui se’n recorda) quan es discutia l’estatut que després va ser refregit i en alguna mesura empitjorat, quan uns pocs diputats al Congrés assistien al debat sense suc mentre la majoria, com ara, ignoraven la matèria valenciana, prenien cafè i passejaven per salons i corredors. L’única diferència deu ser que llavors no tenien telèfons mòbils per a matar el temps o per a rebre consignes dels caps de grup: rebre ordres i obeir-les sense discussió sol ser l’activitat habitual dels diputats, amb l’excepció d’algun heroi de grups petits. L’abril del 1982 a Madrid es desenrotllava penosament el tràmit parlamentari del nostre estatut, i a milers de quilòmetres començava la remota guerra de les Malvines, que a Espanya els polítics i els diaris consideraven com a pròxima i pròpia: per als espanyols aquella invasió brutal no era la bogeria patriotera, criminal i covarda d’una dictadura militar sanguinària, era la Hispanidad contra la Gran Bretanya.

I aquell abril del 1982, quan l’hemicicle del Congrés dels Diputats es buidava mentre s’hi debatia l’estatut valencià, un cronista de molt mala bava, de nom Alfonso Ussía, il·lustrava l’escena amb aquests versos: “Somnolientos, cansados, abrumados, sencillos, / los padres de la patria recorren los pasillos, / mientras que un grupo mínimo escucha con paciencia / las cosas de Valencia. (En el bar sólo se habla de las islas Malvinas). —¿Qué pasa en las Malvinas?—, se dicen consternados, / y es raro que ninguno pregunte, por decencia: / ¿qué pasa con Valencia?” Si algun lector vol recuperar la perspectiva, i comprendre com han sigut possibles certes coses, pot acudir al llibre magnífic d’Alfons Cucó, Roig i blau, on trobarà explicat, amb contundència documental, el gruix i el fons de la qüestió. El dia de l’aprovació de l’Estatut al Senat, Alfons Cucó no va assistir, per dignitat, a la votació dels articles inicials. I, com escrivia el senador Jaume Sobrequés, “el debat es desenvolupà en un clima vergonyant [...], a la tribuna de convidats il·lustres no hi havia ningú; a la tribuna de públic mitja dotzena de persones [...]; a les llotges de premsa tres o quatre periodistes; al banc del govern només el ministre Arias Salgado.” D’aquells debats d’abril en la vergonya del buit parlamentari, han passat exactament trenta anys, i aquest abril del 2012, per a celebrar i honorar el protagonisme històric dels hipotètics pares d’aquell text, el Consell Valencià de Cultura (amb l’excepció del meu amic Vicent Àlvarez) ha atorgat una medalla d’honor als ponents d’aquell estatut que els padres de la patria consideraven tan poca cosa i tan irrellevant que ni tan sols es molestaven a ocupar cadira a l’hemicicle parlamentari: eren més importants les Malvines. Canvien els noms dels ocupants d’aquelles cadires, no ha canviat res més.