Avui és dissabte, 2 de novembre de 2024 |
<< < [75] [76] [77] [78] [79] [80] [81] > >> | Joan F. Mira | El Temps, núm. 1442 | 31/01/2012
Fa deu anys, amb motiu de la concessió del Premi Nobel a Imre Kertész, recordant la singularitat dels hongaresos, i una experiència meua inoblidable, jo escrivia, en un altre lloc, ratlles com aquestes: “Venien de l’est remot, es van instal·lar al cor geogràfic d’Europa allà pel segle IX, i si algun poble ha destil·lat les essències de la cultura europea són ells: amb aquella llengua que des de fora és tan estranya, amb els cavallers de la plana infinita, amb la noblesa de l’Imperi, amb la ciutat de Budapest, per on jo passejava amb tristesa fa molts anys, i on encara eren presents, als murs i als cors, els forats de les bales soviètiques del 1956. A l’Acadèmia de Ciències ens servien a taula increïbles senyoretes amb faldeta curtíssima, a la ciutat de Széged el capitost del Partit Comunista ens obsequiava amb setze classes diferents de vi i setze de formatge, tots de la seua regió. Parlàvem del futur de les societats rurals d’Europa, de l’est i de l’oest, i els hongaresos figurava que eren d’aquella banda de la ratlla, però eren d’aquesta i ho sabien. Com els txecs, els eslovens, els estonians o els polonesos.”
Jo passejava, doncs, per Budapest trista i grisa, i no sabia que en alguna habitació modestíssima, en algun casal antic, escrivien els seus llibres Imre Kertész o Péter Esterházy (fill de la gran família, els patrons de Joseph Haydn, i autor d’Harmonia celestial, una autobiografia inventada i real on hi ha tota la història d’Hongria), György Konrad que jo vaig conèixer quan era president del Pen Club i amb el qual vaig mantindre fa pocs anys una llarga conversa pública a la Literaturhaus de Frankfurt, i també Sándor Marái i els altres, els continuadors d’una gran literatura. Una literatura europea, d’un poble europeu cultíssim, civilitzat, i amb una llarga història singular i admirable. I ara els hongaresos, per gran majoria parlamentària i sembla que també popular, han aprovat fa pocs mesos (l’abril passat) una constitució que, per dir-ho amb suavitat, encaixa molt dubtosament amb els estàndards ideològics comuns als estats de la Unió Europea.
Una constitució que comença amb declaracions tan retòriques i tan peculiars com aquestes: “Nosaltres, els membres de la nació hongaresa, al començament del nou mil·lenni, amb un sentit de responsabilitat per cadascun dels hongaresos, fem la proclamació següent: Estem orgullosos que el nostre rei Sant Esteve va construir l’estat hongarés sobre un fonament sòlid i va convertir el nostre país en part de l’Europa Cristiana fa un miler d’anys. Estem orgullosos dels nostres avantpassats que van lluitar per la supervivència, la llibertat i la independència del nostre país. Estem orgullosos dels extraordinaris assoliments intel·lectuals del poble hongarés. Estem orgullosos que el nostre poble ha defensat Europa al llarg dels segles en una sèrie de lluites i ha enriquit els valors comuns d’Europa amb el seu talent i diligència. Reconeixem el paper del cristianisme en la preservació de la nacionalitat. Valorem les diferents tradicions religioses del nostre país.”
I més singularitats, més fonaments de la llei fonamental: “Mantenim que la família i la nació constitueixen el marc principal de la nostra existència, i que els nostres valors fonamentals de cohesió són la fidelitat, la fe i l’amor.” Sensacional. I més encara: “Honorem els èxits de la nostra constitució històrica i honorem la Santa Corona [de Sant Esteve], que encarna la continuïtat constitucional de l’estat hongarés i la unitat de la nació.” I una mica més: “Mantenim que després de dècades del segle XX que han portat a un estat de decadència moral, tenim una profunda necessitat de renovació espiritual i intel·lectual.” Com a llenguatge constitucional, no es pot demanar més. Només hauríem de canviar “Hongria” i “hongaresos” per qualsevol altre nom (com ara França, Catalunya, Holanda o Espanya, per exemple), per copsar l’extravagància del cas. L’any 2002, Imre Kertész va rebre el Premi Nobel “per una escriptura que sosté i reforça la fràgil experiència de l’individu contra la bàrbara arbitrarietat de la història”. Tinc la impressió que, ara mateix, els hongaresos recorden malament la seua.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 581 | 26/01/2012
Al principi del relat autobiogràfic La meua vida, el gran crític Marcel Reich-Ranicki explica que en una reunió se li va acostar un escriptor i li preguntà: “Però, vejam, què és vostè en realitat, polonès, alemany, o què?”. Les paraules “o què” al·ludien, evidentment, a una tercera realitat. La resposta, diu, va ser molt ràpida: “Sóc mig polonès i mig alemany; i un jueu complet”. L’interrogador, que era Günter Grass, sembla que va quedar molt satisfet amb la resposta. Però el crític, passats els anys, recordava que, d’aquella bella frase de múltiples identitats, ni una sola paraula era certa: “Mai no vaig ser mig polonès, mai no vaig ser mig alemany... I tampoc no vaig ser en tota la vida un jueu complet”. Ser coses diferents, complementàries i afegides, és una mica complicat. Fa molts anys, devia ser a la primeria dels setanta, jo em trobava a Noruega, en una reunió internacional d’antropòlegs, i un col·lega francés, mentre menjàvem peix fumat i peix cru en un sopar informal, em va preguntar si era espanyol. “No ho tinc molt clar”, vaig dir. “Diguem que al meu país mana Franco”. “Ah”, interpretà el col·lega, “vol dir que és català”. “Poc més o menys”, vaig haver d’afegir: “sóc de València”. Marcel Reich (el Ranicki li’l van afegir a Polònia després de la guerra) era, en efecte, un jueu polonés, educat a Berlín, expulsat a Varsòvia el 1938, salvat miraculosament de l’extermini, i retornat a Alemanya per pròpia voluntat. Hi tornà perquè, segons afirma ell mateix, la seua pàtria verdadera és la literatura alemanya. Ara, si jo, que ja m’he llevat la fantasia de ser jueu –sembla que els meus cognoms no m’ho permeten–, diguera que la meua pàtria és la llengua catalana, i el meu país el País Valencià, i que la meua nació cultural pot ser una cosa i la política, una altra, no sé si la combinació seria massa complicada. “Ser” alhora això i allò, i potser allò altre, pot resultar difícil, però també, sovint, és més entretingut. A mi, que fa tants anys que cavil·le sobre aquesta matèria volàtil (des d’una mica abans de Nosaltres els valencians, de la publicació del qual enguany farà mig segle), m’hauria resultat més simple ser només una cosa. Més simple sí, però més avorrit.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1441 | 24/01/2012
Vaig llegir al diari Levante, fa pocs dies, una informació llarga i detallada sobre un fet que desconeixia: el viatge de don Miguel de Unamuno a València per assistir al casament del seu fill amb una senyoreta local molt distingida, i de passada pronunciar una conferència a l’Ateneu Mercantil. Sembla que tenia previst pronunciar aquella conferència a Madrid, perquè ja li havia explicat a don Manuel Azaña que el discurs havia de tractar “sobre la soberanía catalana en lo que hace al uso de la lengua con consideraciones sobre el conflicto de dos culturas”, matèria sobre la qual el catedràtic de Salamanca tenia algunes idees contundents i clares.
Això era el gener del 1919, any en què velles nacions europees eren reconegudes com a nous estats, i en què el “principi de les nacionalitats” deixava de ser només un principi per convertir-se en un dret efectiu. Unamuno li explicava a Azaña el seu temor que “Cataluña ha de acabar, y muy pronto, por separarse del todo del Reino de España y constituirse en estado absolutamente independiente”, i afegia “la federación no es más que una hoja de parra”. De la llengua a la independència, doncs, el camí podia ser molt curt. Amb aquests judicis, i amb els prejudicis habituals de qualsevol intel·lectual espanyol de fa cent anys (i d’ara), conservador o liberal, la nit del 4 de gener del 1919 don Miguel pronuncià el seu discurs a l’Ateneu Mercantil de València: contra l’independentisme català i contra la “imposició a Catalunya de l’ensenyament íntegre en aquesta llengua”. La multitud que omplia l’auditori va coronar les seues paraules amb una ovació “estruendosa y memorable que se prolongó durante varios minutos”, segons el relat del diari El Mercantil Valenciano.
Unamuno, com Blasco Ibáñez, com els republicans valencians i espanyols, com els professors i els periodistes, els socialistes o els sindicalistes, identificava el progrés amb la llengua castellana, i democratitzar volia dir castellanitzar: un ciutadà lliure i progressista, com a França, era aquell que parlava, llegia i escrivia la llengua de l’estat, única considerada culta i nacional. De manera que, enmig de “salvas cerradas de aplausos” el catedràtic de Salamanca cità les paraules d’“un cura vascongado que desde el púlpito decía: ‘No enseñéis el castellano a vuestros hijos, porque esa lengua es el vehículo del liberalismo’”.
No recordà de quantes altres coses havia sigut i era (i seria) vehicle el castellà: vehicle del carlisme, del catolicisme integrista, de les proclames militars, dels colps d’estat, de l’absolutisme més reaccionari o de la Inquisició. Només les paraules estúpides d’un ignorant “cura vascongado”. I el públic, a València, aplaudia repetidament amb entusiasme. Afegiré unes poques frases més: “Cataluña se unió a España, perdiendo su personalidad, a cambio de un plato de lentejas: los aranceles. Pero hoy quieren recabar aquella independencia aunque sea perdiendo las lentejas [...] Cataluña y Castilla son un matrimonio que no congenia, y la salvación, triste es decirlo, no es otra que la separación del alma castellana y catalana, aunque el cuerpo siga siendo uno mismo...”
El sentit de la història de don Miguel és fantàstic: resulta que Catalunya (materialista i poc espiritual, no com Castella), es va “unir a Espanya” (abans d’això devia estar separada...) pel mercantil plat de llentilles. No veig, però, com imaginava don Miguel la salvació necessària a través de la separació d’aquell mal matrimoni. Sembla, llegint la crònica del diari, que va dir moltes bestieses més (com aquesta: “He venido a exponer hechos, a explicar lo que ocurre...; esto es, que la unidad de la patria se ha roto, y que sobrevendrá una guerra civil, aunque no se vaya en ella a tiros por la calle”), totes molt aplaudides. Per acabar, aquesta perla: “Y en cuanto a vuestra lengua comparad el lemosín conceptuoso y retorcido de Ausias March y el castellano de las novelas de Blasco Ibáñez y de Wenceslao Querol, que escribió sus ‘Rimas’ en un castellano más dulce que el sabroso jugo de vuestras naranjas”. Per tant, va concloure, de cap manera heu d’educar els vostres fills en valencià, cosa funesta per a l’exportació de taronges sucoses, però podeu reservar una llengua tan dolça per als racons amagats de la vida familiar. Un gran filòsof, don Miguel de Unamuno, un espanyol liberal.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 580 | 19/01/2012
Això era que a la ciutat de Ravenna, lloc on m’agradaria viure en la serenitat dels seus carrers i places, a la basílica de San Francesco, al costat del sepulcre de Dante i davant d’un centenar i mig de persones, vaig explicar l’itinerari de la Divina Comèdia en llengua catalana, començant amb la traducció d’Andreu Febrer, el primer terç del segle XV, i acabant amb la versió moderna meua. Els assistents es van sorprendre una mica que, en una literatura tan poc coneguda internacionalment com la nostra, les traduccions del gran llibre de Dante tingueren una història tan antiga i tan rica. En fi, que vam parlar, vam recitar el cant XVIII del Paradís, un rapsode professional en italià, jo en català, després el prior dels franciscans em va fer lliurament del Lauro Dantesco, en memòria de la visita, i pareix que la clientela se’n va anar a dormir discretament satisfeta. Abans de començar, però, vaig acostar-me a saludar el senyor batle de la ciutat, assegut a la primera fila, i li vaig fer una petita broma. “Senyor sindaco”, que li vaig dir, “se suposa que la funció del seu càrrec consisteix a intentar millorar la ciutat, no és cert?”. “És clar”, em digué l’alcalde, “això mirem de fer”. “I com es fa”, li vaig dir jo, “per millorar una ciutat que és ja perfecta?”. Em fa l’efecte que una cosa així no li l’havia dita mai ningú. I em va respondre: “Mire, quan una paret està mol bruta, les taques no s’hi veuen; però quan està neta, una sola taca és una ofensa per als ulls. Aquest és el meu problema”. A Ravenna, ciutat burgesa, visiblement rica i pròspera, les majories d’esquerra són espectaculars, i el berlusconisme, gairebé insignificant. L’alcalde, doncs, està atent a les taques que puguen embrutar la perfecció dels murs físics, polítics o ètics de la seua ciutat. Sap que, si la brutícia omplira les parets, els despatxos oficials i les institucions, les taques no s’hi veurien i ell no s’hauria de preocupar de la netedat pública i cívica. Com en tantes ciutats d’aquest país nostre, on la brutícia cívica i moral és tan espessa i extensa, que els alcaldes i alcaldesses ja ni tan sols la veuen, ni la miren. I si l’alcalde de Ravenna vinguera a València a explicar com governa, segurament ni tan sols l’entendrien.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1440 | 17/01/2012
Primera part d'aquest article
D’“ideologies nacionals” no en faltaven, ja abans d’aquell moment de brevíssim i cansat optimisme del 1920 i pocs anys més. Eren, això sí, teories en general nascudes prèviament per explicar o justificar un problema nacional amb què topava o s’enfrontava l’autor de cada elaboració teòrica: es tractava, doncs, posem per cas, de la justificació britànica del poder imperial civilitzador, de fonamentar la unitat d’Alemanya, de promoure la homogeneïtzació cultural i lingüística de França, d’exaltar el Risorgimento italià, d’explicar la posició dels socialistes vienesos o dels demòcrates txecs en la política austríaca, o de la situació dels jueus integrats o perseguits. És inevitable: qui fa teoria des d’una situació en què ell mateix es troba implicat, rarament ho farà sense voler-la aplicar en primer lloc al cas que el preocupa.
De vegades, però, la implicació és el primer obstacle per a una mínima objectivitat distanciada en l’observació dels fets a explicar, i llavors la teoria se’n ressent en tant que explicació, i té més valor de símptoma que d’instrument o de resultat d’una anàlisi. És cosa perfectament documentada, per exemple, la llarga sèrie de pràctiques repressives, punitives i humiliants amb què tots els governs de França des del temps de la Revolució (i des d’abans, quan podien) havien intentat “anéantir les patois”, en paraules cèlebres de l’abbé Grégoire. Però això –la imposició, la coerció de vegades brutal– va en contra de la idea d’harmònica, espontània i voluntària unitat; i per això Ernest Renan arriba a escriure amb perfecta innocència: “França pot estar orgullosa de no haver intentat mai obtenir la unitat de la llengua amb mesures coercitives”. Impressionant. Simplement, davant de la simplicitat de la fe o de la ideologia, sovint compta molt poc la complexitat dels fets. Fins i tot quan la ideologia és presentada com a ciència, tal com va fer Otto Bauer, el gran teòric socialdemòcrata de la qüestió nacional centreuropea, amb candidesa impecable: “La ciència ha abandonat, fins ara, el concepte de nació de manera gairebé exclusiva en mans dels lírics, dels fulletonistes, dels oradors de l’assemblea popular, del parlament, de la taula de la cerveseria. En una època de grans lluites nacionals, amb prou feines tenim ara els primers enunciats per a una teoria satisfactòria de l’essència de la nació. I, amb tot, necessitem aquesta teoria. Sobre tots nosaltres actua, però, la ideologia nacional, el romanticisme nacional.” Paraules clarividents i profètiques, que conserven tot el seu valor si les llegim un segle més tard.
I aquesta és la condició del món. Un món compost de nacions, “unides” o separades. El planeta terra és una ONU, i no es veu com podrà ser cap altra cosa en el futur previsible. Dit d’una altra manera, o insistint en la mateixa, podem fer una segona reflexió: En els inicis del segle XXI, conceptes, qüestions i conflictes tals com globalització, migracions, poder de les multinacionals, nous integrismes, barreja de cultures, etc., que constitueixen sovint el marc on encaixa l’actualitat informativa, no han produït cap nova forma o model de vida col·lectiva substitutori de la “forma nacional” heretada dels segles passats. La nació és encara, i serà molt de temps, el marc substancial de les societats humanes.
Per tant, pretendre que conceptes com identitat, patriotisme, nacionalisme, etc. (a pesar dels abusos i aberracions que, com tot concepte “sociològic”, han pogut produir en la història recent), són regressius, superats i negatius, és negar la realitat de la història immediata, del present, i quasi certament del futur previsible. Cal reforçar, doncs, com a ideologia i com a projecte, un model de patriotisme-nacionalisme radicalment democràtic, garantia d’heterogeneïtats internes i component ètic de la ciutadania. Un patriotisme civil, moral, i promotor de la responsabilitat sobre el propi país i poble, territori i cultura, patrimoni, benestar comú i llibertat. Perquè pàtria i nació, patriotisme i nacionalisme, són termes i conceptes amb tradició democràtica i alliberadora, i com a tals han de ser mantinguts, depurats i aplicats a l’acció política, civil i cultural. No es guanya res, ans al contrari, deixar l’explotació d’aquests conceptes en mans d’ideologies reaccionàries, extremistes, intolerants o xovinistes, i renunciant al seu aprofitament com a factors positius, de cohesió i de solidaritat civil. No és una opinió, és un programa.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 13/01/2012
L’any 1912, ara fa, doncs, exactament un segle, Max Weber va redactar dos textos fonamentals sobre el tema de l’estat i la nació: Relacions de comunitats ètniques i Comunitats polítiques, textos que deu anys més tard apareixerien com a capítols en l’edició pòstuma de Wirtschaft und Gesellschaft (Economia i societat), del 1922. Weber, com a bon sociòleg, observador metòdic i racionalista sistemàtic, tenia molt clar que les creences i la construcció de la realitat social anaven íntimament unides, i que en parlar de l’existència dels pobles o nacions, la consciència o creença que ells mateixos en tenen és tan important, o més, com els fets efectivament o suposadament objectius que la fonamenten. Que les nacions o pobles són una construcció històrica i social, i que tota pàtria és una idea compartida, una imatge, una projecció, un relat o una creença, és una cosa que no ens ha de descobrir ningú, a hores d’ara: fa un segle, o més, que la sabem. Cosa que no afecta per res l’existència de les pàtries, pobles o nacions, justament perquè no són realitats naturals sinó socials, o culturals, o polítiques, o tot alhora. Jo mateix, si em disculpen la immodèstia, vaig defensar a bastament idees com aquestes, fa més d’un quart de segle, en un llibre (potser massa breu) que duia com a títol irònic i buscat Crítica de la nació pura. Perquè la “nació pura” no existeix.
Els pobles, les nacions, afirmava Max Weber fa cent anys, poden distingir-se o definir-se de moltes i variables maneres, però són “nacions” en tant que posseeixen o aspiren a posseir, com a tals, un espai polític propi. El concepte de nació pot ser perfectament ambigu, però el d’estat, per al pensament sociològic i polític, no ho era gens: era allò que era, l’àmbit privilegiat del poder. Weber, en tot cas, no pot ser més explícit, en aquesta matèria: “En la mesura que trobem rere la significació palesament ambigua del mot [nació, nacionalitat] un fet col·lectiu, aquest fet rau de manera òbvia en l’esfera política. Un concepte com el de nació només el podríem definir així, si fa no fa: és una comunitat de sentiment, l’expressió més adequada per a la qual fóra un estat propi, i que, per tant, mostra normalment la tendència a crear-se’n un.” I no seria molt agosarat, crec, anotar que aquesta “comunitat de sentiment” o es manifesta en l’ordre polític o difícilment es consolidarà com a tal comunitat. Cosa que saben perfectament tots els ideòlegs, dirigents o simples participants actius de qualsevol “nacionalisme”.
La resta, és a dir les bases històriques, culturals, ètniques, místiques o simbòliques de la “comunitat nacional”, pertanyen a l’ordre d’uns “components causals” que oscil·len entre la realitat dels fets comprovables, l’inesgotable camp de la metàfora o la variable correlació entre els accidents i la substància, entre l’economia i l’“esperit nacional”, entre la geografia i els herois amb nom de carrer i monument a les places, entre els himnes i les commemoracions, entre les llengües i les banderes, i fins i tot, quan és el cas, entre la religió i els greuges històrics recordats. Tot val per a “construir” o consolidar, o promoure o defensar, una nació: qualsevol cosa val (idioma, història, pressió tributària, emprenyament, victimisme, triomfalisme, cultura popular, literatura…) quan es converteix en matèria política, en el sentit més extens de la paraula política o, si pot ser, en el seu sentit més estricte, que és l’ocupació i ús del poder en un àmbit autònom.
Una altra cosa és si aquest àmbit autònom de la “nació-amb-poder” ha de ser necessàriament un estat entès com radicalment independent i perfectament sobirà, o si alguna forma d’estat i alguna forma de no-dependència poden ser suficients i satisfactòries per a les “necessitats” de la nació. Però el principi sembla invariable: és una qüestió de dret, i és una qüestió de “punt de gravetat” intern i no extern, en expressió de Rovira i Virgili. El qual, per cert, cita com a font d’autoritat unes paraules de Valentí Almirall, exactes i lapidàries: “Si ens aturem en un punt que no arriba a la separació, no és perquè no hi tinguem dret, sinó perquè no creiem que sigui convenient fer-lo servir.” El dret hi és, doncs, tant si el fem servir com si no: un dret polític, el dret a un estat. I això és justament el que no serà reconegut mai –ni fa cent anys, ni ara mateix– per la nació que ocupa el poder dominant en l’estat inclusiu, i que s’ha definit ella mateixa com a nació delimitada per aquest estat i coincident amb aquest estat. En definitiva, la lliure federació de nacions iguals per constituir un estat plurinacional comú (com Rovira i Virgili, en els moments més optimistes, hauria volgut a la “Federació Hispànica” o Ibèrica) és un bell ideal que, justament, mai ni enlloc no ha passat de bell ideal, i difícilment el veurem en la bellesa dels fets.
Més bellesa encara hi ha, i aquesta sí que és possible, en la submissió del nacionalisme a l’ètica i a la humanitat; per exemple en el pensament de Tomas Masaryk, pare de la pàtria txeca, i amb idees i paraules tan essencials i simples com aquestes: que el conjunt de les nacions del món forma la humanitat; que cada persona hauria d’assolir l’ideal ètic de ser veritablement un home; que la nació és una qüestió de consciència i que, tal com diu un altre ideòleg txec, Havlícek, “abans que res, un ha de ser diligent, culte i honrat, i només després pot començar a pensar a ser un patriota”; que partint del nacionalisme com a ètica acabem demanant el reconeixement jurídic d’una nació. Ja ho va escriure Masaryk mateix el 1905, també amb paraules molt simples: “El sentiment i el pensament nacionalista evolucionen. El nacionalisme no és ni de bon tros un concepte superat; al contrari, la seua evolució està començant.” Ara, més d’un segle després, l’evolució continua, en efecte, i no sabem gaire bé cap a on. En tot cas, el coneixement de la història, la lectura reposada, i la reflexió, són segurament, la millor defensa contra tant d’estrèpit i tanta polseguera, tanta ignorància i tanta mala fe que ens rodegen cada dia als qui a pesar de tot, i molt més per ètica que per mística, hem assumit la delicada tasca de promoure per al nostre país la mesura justa de “nacionalisme” que uns altres li neguen en injustíssima mesura. O així ho veiem alguns, mentre procurem ser diligents, cultes i honrats, i només després patriotes.
Enllaç original
| << < [75] [76] [77] [78] [79] [80] [81] > >> |
|
|