Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 569 | 20/10/2011   

Massa

Masses, modestes o grosses, de joves que manifesten el seu rebuig contundent, indignat, davant d’aquest escàndol miserable en què s’ha convertit la conxorxa dels poders del món. Joves o no tan joves ocupant amb alegria pacífica places i carrers, són ells mateixos un espectacle reconfortant. Lamentable només quan s’hi barreja violència agressiva, que fa malbé qualsevol argument o protesta. Feia temps que semblava perdut, aquest gust per eixir al carrer a mostrar de manera massiva una insatisfacció tan profunda com la que ara ix a la llum. Qui sap si, més enllà de la part de frustració, o de la part de novetat i d’espectacle, hi ha també aquella confiança que (en una entrevista que he llegit casualment fa poc) expressava fa cent anys Henri Bergson, filòsof del temps i de la intuïció: “Els joves d’avui tenen una idea profunda de la responsabilitat individual. Senten més vivament que la generació anterior la importància dels seus actes”. Però tres anys més tard, el 1914, aquests mateixos joves marxaven alegres i en massa a la guerra. Bergson era un home tranquil, partidari, en matèria social, d’allò que expressa (en matèria filosòfica) el títol d’un dels seus llibres més coneguts: L’evolució creativa. No crec que fóra tan partidari d’allò que vingué després, en la teoria i en la pràctica, i que ha ocupat el segle XX sencer: el poder de la massa. Que s’ha expressat sovint com a poder tirànic, poder destructor, rarament –o mai– capaç de crear res millor del que hi havia. Perquè la massa no és el poble-demos, i de la massa en acció no ve la democràcia. A Canetti li feia por la massa com a font de poder, i a mi també me’n fa. Aquest poder, real o imaginari, té un nom propi, “oclocràcia” (d’okhlos, en grec) oposat a democràcia, i pot ser tan funest com la partitocràcia o la plutocràcia que ara ens angoixen i ens ofeguen. Hi ha eslògans, propostes, crits i escrits aquests dies que, si mai s’aplicaven, portarien en pocs minuts a la catàstrofe i al caos, no a cap ordre millor.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1427 | 18/10/2011   

Islam i modernitat, 1

M’agradaria estar segur que una gran part del que explicaré més avall són possiblement prejudicis meus en tant que occidental que no és capaç d’entendre els altres correctament, o en tant que membre d’una tradició cristiana que no pot evitar els recels i les sospites contra la tradició musulmana. M’agradaria, però no n’estic gens, de segur. També m’agradaria pensar que les anomenades revolucions als carrers i a les places d’Egipte, Tunísia, el Iemen, Síria o Líbia (deixant de banda els seus èxits o fracassos, la seua cara pacífica o la violenta) són realment processos de canvi que portaran aquelles societats des de la tirania a la llibertat política i civil. I estar segur que aquesta llibertat no quedarà retallada i limitada, en molts aspectes (la situació de les dones, per exemple), per la imposició d’allò que en solem dir llei islàmica, i que tants nivells pot tindre de tolerància o de rigor.

Tampoc n’estic gens segur, ni de l’una cosa ni de l’altra. Seré molt feliç si l’evolució dels fets contradiu positivament els meus temors, si el meu diagnòstic és erroni, i si tots aquells països arriben ben aviat a gaudir d’unes formes de llibertat, prosperitat i democràcia semblants a les que jo vull per al meu. Dit això, anem per parts. Si al llarg de les últimes dècades hi ha hagut una eclosió i un ascens creixent de l’islamisme radical (acceptem aquesta fórmula restrictiva), una de les raons d’aquest fenomen, segons molts especialistes seriosos, ha estat el fracàs del procés de modernització dels mateixos països islàmics. Varen patir una frenada profunda (en l’evolució política, tècnica, cultural i civil) al final de la nostra edat mitjana, cap allà al segle XV o XVI. Després, l’imperi turc va deixar congelades aquelles societats durant tres o quatre segles, fins a la primeria del segle XX. I a partir d’aleshores hi ha hagut una incapacitat de portar a terme una revolució interna efectiva. Una revolució econòmica, política i social: per a industrialitzar els països, per a dotar-los d’unes institucions modernes i per a canviar les relacions entre les persones, entre el poder i els ciutadans.

Això no ha funcionat. I, simultàniament, els elements puntuals de modernització que hi ha hagut en diferents llocs han estat un efecte de les potències europees: del colonialisme dels segles XIX i XX, o de la presència paracolonial, com es va produir a Síria, a l’Iran o a l’Iraq després de la Primera Guerra Mundial. Aquesta contradicció és la que ha acabat produint una crisi profunda, perquè hi ha una cosa molt important en la història de les nacions, que és la modernització en termes propis.

Com que els països islàmics no han pogut o no han sabut evolucionar cap a una modernitat pròpia, la poca modernització ha acabat sent percebuda com una imposició de l’exterior, i que per tant calia rebutjar. El problema és que els sistemes de valors, comportaments, actituds i idees que ells podien experimentar com una imposició, com un producte de la seua pròpia decadència, o com un signe de la prepotència occidental, significaven al mateix temps la possibilitat real per a una modernització política i civil. Així, quan han rebutjat les formes que els podien resultar molestes de la modernitat exterior han acabat impedint que es produïra una modernització interior. Per contra, el que han fet sovint és idealitzar un passat remot, de poder i de prestigi, que els dóna confiança i autoestima: una utopia històrica retrospectiva. I han identificat aquest passat amb uns fonaments religiosos, del temps perfecte dels hereus de Mahoma, que en el seu cas són político-religiosos. Cosa que crea un tipus de contradicció que és insalvable: nosaltres, des de fora, no hi podem fer res i ells, des de dins, ho tenen molt difícil.

Qualsevol intent de modernització vinguda de fora sempre els semblarà una imposició, un signe d’ingerència externa o una demostració de superioritat. A més, en alguns casos puntuals, l’islamisme radical ha sabut agafar d’occident aquells elements que li resulten més aprofitables: la tecnologia de la comunicació, el coneixement científic... Però sempre al servei d’un projecte polític doctrinal, que és totalment incompatible amb els valors occidentals moderns de democràcia, de respecte i de deslligar la religió de la violència.

Continua aquí...

Joan F. Mira | El Punt Avui | 14/10/2011   

Ravenna, Dante, ciclistes

El passat 30 de setembre, a la ciutat de Ravenna, cap a les 9 del vespre i havent sopat en agradable i abundant companyia, un servidor començà a explicar l'itinerari català de la Divina Comèdia, començant amb la traducció d'Andreu Febrer, el primer terç del segle XV, i acabant amb la traducció seua (vull dir meua), publicada el setembre de l'últim any del segle XX, que era el 2000. L'acte, amb un punt de solemnitat, tenia lloc a la basílica de Sant Francesc, al costat del sepulcre de Dante, que és una església franciscana de nau ampla i clara, de bellesa profunda i modesta. Un centenar i mig de persones seguien atentament les preguntes del conductor de la sessió, dantista expert, i les respostes meues o del professor Raffaele Pinto, vingut expressament de Barcelona. La setmana anterior, la sessió dantesca o dantiana s'havia dedicat a la traducció recent de la Comèdia al noruec, primera en aquella llengua, i els assistents que ens escoltaven es van sorprendre una mica que, en un literatura tan poc coneguda internacionalment com la catalana, les traduccions del gran llibre de Dante tingueren una història tan antiga i tan rica. La realitat, per desgràcia, és que quan afirmes per ací o per allà –a Sevilla, a Madrid, a París, a Roma, a Viena o a Nova York, per posar alguns casos que he vist i patit—que la literatura catalana és una gran literatura, segurament la gran literatura europea ignorada, o que ara mateix es publiquen tants i tants milers de llibres en català, el públic sol fer cara de sorpresa o de perplexitat. Fins i tot a Ravenna, ciutat de vida cultural increïblement densa i variada, on m'agradaria viure en la pau i la serenitat dels seus carrers i places.

I d'altra banda, no sé si em puc imaginar un acte com aquell en una ciutat nostra de gruix equivalent, com ara Tarragona o Castelló, omplint una església per sentir parlar, posem per cas, de la traducció búlgara o noruega de Llull o d'Ausiàs March. A Ravenna, ja fa uns quinze anys que s'hi dediquen, a aquesta pràctica de presentar anualment, amb comentaris erudits i recitacions, les versions de l'insigne Alighieri a les llengües del món, des de la xinesa i la francesa el primer any, fins a la noruega i la catalana el darrer, passant per la turca, la vietnamita, la japonesa, l'albanesa, la uzbeka, la nepalesa i un bon grapat més. No tinc cap raó per a pensar que enguany, per tractar-se de la versió catalana, hi hagués més assistència que altres anys. En fi, que vam parlar, vam recitar el cant XVIII del Paradís, un rapsode professional en italià, jo en català, després el pare prior em va fer lliurament del Lauro Dantesco, en memòria de la meua visita, i pareix que la clientela se'n va anar a dormir discretament satisfeta.

Abans de començar, però, vaig acostar-me a saludar el senyor batle de la ciutat, assegut a la primera fila, i li vaig fer una petita broma. “Senyor sindaco”, que li vaig dir, “se suposa que la funció del seu càrrec consisteix a intentar millorar la ciutat, no és cert?” “És clar”, em digué l'alcalde, “això mirem de fer.” “I com es fa”, li vaig dir jo, “per millorar una ciutat que és ja perfecta?” Em fa l'efecte que una cosa així no li l'havia dita mai ningú. I em va respondre: “Mire, quan una paret està molt bruta, les taques no s'hi veuen; però quan està neta, una sola taca és una ofensa per als ulls. Aquest és el meu problema.” Deu ser també el problema d'altres ciutats de la Romanya, com Ferrara per exemple, tan pròxima i tan igualment serena, ciclista i perfecta, ciutats d'aire clàssicament burgès, de prosperitat sòlida i evident, i curiosament governades des de temps quasi immemorial per alcaldes del Partit Comunista Italià (ell mateix tan peculiar), i ara pel seu successor, el Partit Democràtic: a Ravenna o a Ferrara, tan burgeses, tan riques i tan tradicionals, les majories d'esquerra són espectaculars, i el berlusconisme, gairebé insignificant. Coses que passen.

El viatger que baixe del tren a l'estació de Ravenna, trobarà una plaça ampla i oberta, i un carrer que porta al centre urbà. A la plaça, i al carrer, i en la resta de places i carrers, el visitant trobarà algun autobús petit i lent, i molt escassos cotxes, també lents i tranquils. O no cap vehicle de motor, si no és per als residents acreditats, que sembla que hi circulen només en cas de necessitat absoluta. No sé com resolen els problemes habituals del trànsit, en aquesta ciutat de dimensions equivalents a Lleida, no sé què en pensen els veïns. Sé que, dins del perímetre urbà que el visitant pot recórrer, la pau és tan visible i tan palpable, la conservació de l'urbanisme antic i de la seua arquitectura és tan completa i tan perfecta, que sembla que hom ha arribat a un altre món, a una antiga civilització preservada, o que és un somni difícil de creure, irreal. El viatger, a més de visitar els monuments d'un cristianisme solemne i bizantí, els baptisteris, les basíliques, els mausoleus, els mosaics prodigiosos i bellíssims de San Vitale o San Apollinare, la memòria del Gal·la Placídia, del rei Teodoric, de Justinià i Teodora gloriosos en un absis daurat i bellíssims, a més de tot això, volia meditar uns minuts (ja ho havia fet, pocs anys abans, en una primera visita) davant del sepulcre de Dante, que ací trobà aixopluc final enmig d'un país turbulent.

Al sepulcre, s'hi arriba caminant en pau perfecta per carrers i places ocupats només per vianants i per ciclistes pacífics. L'únic soroll de trànsit és, de tant en tant, el timbre discret d'una bicicleta, ring ring, que avisa del seu pas encalmat. Passen velletes ciclistes amb jaqueta i barret, passen iaies i mares ciclistes amb néts i fills en la cadireta auxiliar, passen senyors ciclistes ben vestits i amb corbata, senyores joves ciclistes que van a comprar, adolescents ciclistes que no fan cap soroll. A les places, davant de les botigues, a tot arreu, hi ha bicicletes incomptables esperant els seus amos ciclistes, bicicletes velles i noves, modernes i antigues, ocupant tot l'espai que en altres llocs és ocupat pels cotxes. Més que a les ciutats d'Holanda, fins i tot més que a Ferrara, que és ciutat de Lucrècia Borja i de moltes bicicletes. Ravenna va ser port de la flota d'August, va ser capital de l'Imperi d'Orient amb Honori, capital del regne de Teodoric l'ostrogot, capital de la Itàlia bizantina, i ara és una ciutat de vida pròspera, de comerç elegant i de ciutadans unànimement ciclistes. Mereix, més que cap altra, conservar el sepulcre de Dante Alighieri, que hi va passar els seus darrers anys de vida, i que seria feliç escoltant els seus versos en les llengües del món, inclosa la nostra. I jo, si pogués ser alcalde d'algun lloc, ho seria, sense cap dubte, de Ravenna.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 568 | 13/10/2011   

Velocitat

La fantasia dels humans és infinita, i és prou qualsevol anunci de miracle, prodigi o descobriment per a fer-la volar amb acceleracions incontrolades. Un tren d’altíssima velocitat espanyola, un altre tren (o dos) que correrà per corredors incerts i farà que Madrid forme part del litoral mediterrani, un avió supersònic, dit curiosament “Concòrdia”, que ens havia de fer el món tan petit, fins que petà un mal dia i s’acabà la pel·lícula. O la mesura d’un feix de neutrins que viatjà uns pocs nanosegons més veloç que la llum, entre Ginebra i el Gran Sasso, i que la ministra d’Educació d’Itàlia, amb molta més imaginació que informació, va atribuir als mèrits d’un túnel fabulós que el seu govern hauria contribuït a finançar. I a continuació, articles de premsa de ciència-ficció fantasiejant sobre Einstein, la relativitat, i la futura màquina del temps que el nou descobriment faria possible algun dia. Ja fa molts segles que Lucreci, en De rerum natura (“Sobre la naturalesa de les coses”: llibre genial, tan antic, tan modern i tan ignorat), parlant de la velocitat dels àtoms, afirmava que “els primordials quan vagaregen en el buit absolut i res no els retarda des de l’exterior, i –formant una unitat en les seues parts– corren en la mateixa direcció vers la qual començaren el moviment, és evident que han d’excel·lir per mobilitat i volar molt més ràpids que els rajos del sol” (II, vv. 157-163, traducció meua). Els neutrins, com l’obra de Lucreci, estan plens de sorpreses: primer de tot es pensava que no tenien massa i anaven a la velocitat de la llum, després es va descobrir que sí que en tenien, de massa, i per tant no podien córrer tant. Ara, potser van, fins i tot, una miqueta “citius quam lumina solis”, com deia Lucreci que viatgen els àtoms. I això a pesar que travessen sense dificultat muntanyes i roques (no cap túnel de 730 quilòmetres, com digué la ministra!), ens travessen a vostés i a mi, i no se sap ben bé, o jo no ho sé, quin paper té aquesta mena d’electrons sense càrrega elèctrica. Tampoc se sap per a què serveix l’AVE. En tot cas, el món és un misteri (i que Ramon Lapiedra em perdone per la meua imperdonable gosadia), Einstein pot dormir tranquil, i de tant en tant convé tornar als clàssics.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1426 | 11/10/2011   

Ascensió i fum

Qui desembarque a l’illeta de San Giorgio Maggiore abans de finals de novembre, amb la intenció de visitar l’església del mateix nom, es pot endur –o ja s’ha endut, des del primer de juny– una sorpresa poc agradable. Sobretot si és persona de seny, de natural contemplatiu, i amb un respecte sòlid per la història de l’art. A l’illeta de San Giorgio desembarca poca gent, i els qui ho fan solen ser d’aquells viatgers que passegen amb calma i llegeixen en cada estació la guia grossa que porten sota el braç, gent il·lustrada. La sorpresa, per tant, ha degut ser ben grossa, especialment si no es tractava d’aquells que mantenen una submissió incondicional davant de tot allò que, amb raó o sense, en solem dir “art contemporani”, prescindint dels sentits imprecisos i elàstics de la paraula art. Segons la qual imprecisió i elasticitat infinita, és una obra d’art (vull dir d’art plàstica) qualsevol cosa, objecte, projecte, instal·lació, fum de palla, pedra, paper, ratlla, roba, figura, no figura, etcètera, que el seu autor proclame com a tal, i que siga exhibida, exposada, comentada, comprada o finançada sota aquest concepte. Ja sé que dir això no és ni modern, ni molt menys contemporani, però deu ser que la visita a San Giorgio m’ha deixat, en aquest camp, una irritació superior a l’habitual, que ja és notable. La petitíssima illa veneciana, enfront mateix de San Marco, és tota sencera ocupada per l’antiga abadia benedictina i per la meravella absoluta de l’església que dissenyà Andrea Palladio a finals del segle XVI. Palladio va omplir la República Sereníssima amb aquelles vil·les rurals aristocràtiques, aquells palaus urbans i aquelles esglésies que són la mostra més rigorosament perfecta de l’arquitectura del Renaixement portada als límits possibles de la raó clàssica. Això durarà per sempre, això no es toca, i San Giorgio Maggiore és simplement intocable i perfecta. És l’equilibri en repòs, les proporcions més aconseguides i més belles, l’emoció dels equilibris més profunds. I després de la majestuositat harmònica de la façana, és la serenitat dels espais interiors, aquella sensació que rep qui la contempla, com d’alguna cosa que, increïblement, és alhora solidíssima i etèria, que flota en l’exactitud absoluta de l’eternitat i té el seu lloc, etern també, en aquesta terra. A l’altra banda del canal, el formiguer permanent de turistes omple la plaça famosa. A aquesta banda, els poquíssims visitants saben perfectament què busquen, i què esperen trobar.

Llavors, allò que troben només entrar a l’església, no és el silenci compacte que esperaven, no és la serenitat d’aquests espais en gris i blanc sota la llum freda de la cúpula, sinó un soroll constant, un brrruuummm de maquinària en marxa, i al centre exacte del temple una columneta imprecisa de fum o de vapor. Jo reconec la meua ignorància en matèria d’art contemporani, reconec que el senyor Anish Kapoor, escultor britànic nascut a Bombai, és un artista important, autor d’obres famoses arreu del món, amb premis de tota mena, crítiques excel·lents, i tot això i allò. Ací, doncs, sota la cúpula de San Giorgio Maggiore, ha instal·lat una columna de fum que, sota el nom d’Ascensió, pretén evocar això mateix, l’elevació cap a les altures, no sé si de l’esperit humà o de què, a la manera (explícita en fullets i papers sobre l’obra) d’aquells tornados o mànegues de tempesta. L’obra és un evento collaterale de la Biennal de Venècia, pagada, òbviament, amb diners d’una fundació. En conseqüència, el visitant ingenu, en entrar a San Giorgio Maggiore, sent la remor permanent i molesta, no sap d’on ve, i descobreix quatre pilars altíssims farcits de ventiladors en marxa. Al centre hi ha un tambor del qual va eixint una columneta prima de fum que emet una olor o pudor de perfum barat que s’aferra amb un gust aspre a la gola. El fum, aquesta és la idea, va ascendint cap al cel, o siga cap a la cúpula, girant per efecte dels ventiladors, i absorbit o atret per una enorme canonada d’alumini amb un embut. El fum de l’ascensió rarament ascendeix sinó que, no sé per quins corrents imprevisibles o per quina venjança subtil de Palladio, s’esclafa penosament, cau cap a terra, i arriba als ulls i al nas de qui contempla de prop tanta meravella. A mi, en tot cas, l’Ascensió em va fer malbé la visita, em va destrossar l’emoció de l’espai perfecte, la serenitat dels silencis antics. O deu ser que l’antic sóc jo mateix, però vaig trobar que allò, més que una idea infantil i frustrada, era sobretot un abús intolerable. Com en tants altres casos i llocs que no diré.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 567 | 06/10/2011   

Sant Miquel a Ferrara

El viatger curiós que, cap a les cinc de la vesprada del passat 29 de setembre, visitava (no per primera vegada) l'impressionant castell urbà dels Este, ducs de Ferrara, podia observar que, tant al pati central com a l'esplanada exterior, hi havia instal·lades paradetes de les diverses forces que solem anomenar de l'ordre, és a dir, carabinieri, policia de trànsit, municipals, guardia di finanza, polizia di stato, i potser algunes altres que no conec. Tots ben polits, d'uniforme impecable, botes llustrades i, si era el cas, condecoracions al pit. I si el visitant arribava a la plaça de la catedral, trobava dos guàrdies de gala, amb casc, plomall i sabre, que custodiaven solemnement la porta del temple, on anaven entrant més policies, oficials de gran uniforme, formacions de músics, cors femenins, i representants d'antics membres de cossos diversos, amb medalles, estendards i gonfanons. Tots cap a dins de la catedral, i a la porta senyors i senyores que eixien del palau municipal (antiga seu familiar dels ducs, fins a la primeria del segle XVI), empolainats, vestits de festa, i fent conversa amb canonges de sotana clàssica. O bé feien un café allà prop, qui sap si un berenaret breu, i tornaven cap a la plaça, esperant alguna autoritat grossa que no vaig identificar. Era, doncs, el dia de Sant Miquel, patró dels cossos policials, i les autoritats, civils o uniformades, celebraven la gran festa... amb una cerimònia religiosa amb totes les regles de l'art, jerarquies incloses. Mirant-se l'espectacle, el visitant intentava imaginar una cerimònia semblant a València, per exemple, amb policies i guàrdies civils de gran uniforme entrant a la Seu, amb oficials de gala, el consistori municipal en ple, els diputats de les Corts, rogles de conversa entre canonges i autoritats locals, i no ho aconseguia del tot. Això dels estats laics o no confessionals, combinat amb tradicions clericals i arcàngels protectors de la milícia de l'ordre, pot tindre, a la vella Europa, manifestacions ben sorprenents. I mentrestant, des d'una finestra del vell palau dels Este, l'esperit de Lucrècia Borja, duquessa de Ferrara, contemplava també l'espectacle no sé si amb curiositat o amb una antiga recança.