Joan F. Mira | El Temps, núm. 1425 | 04/10/2011   

Èpica, o el poeta i la història, 2

Primera part d'aquest article

L’escena evocada, les imatges, les paraules, són sempre alguna cosa més, de més valor o de valor diferent: ens porten i ens transporten a un altre territori emocional, estètic, ideològic o moral. Fins i tot, o sobretot, quan el poeta té la pretensió de produir directament història amb el poema, quan el poema és un instrument d’una visió de la història, incloses les visions ideològiques i més o menys “propagandístiques”, l’exemple màxim de les quals podria ser l’Eneida de Virgili. El poeta, doncs, comença amb aquells versos que em feien aprendre de memòria en el meu remot batxillerat: “Arma virumque cano, Troiae qui primus ab oris / Italiam fato profugus laviniaque venit / litora, multum ille et terris iactatus et alto”. O siga, ens explica que vol cantar els fets d’armes d’aquell home que, partint de Troia i fugint del destí, arribà el primer a les costes d’Itàlia, perseguit pels déus per mar i per terra. Però a continuació, l’objectiu és claríssim: explicar que va patir el que calia patir, fins i tot contra la gran deessa Juno, a fi de fundar la ciutat, portar els seus déus al Laci, i d’ací la raça llatina, els pares antics, i les altes muralles de Roma. No enganya ningú: la propaganda està servida, la grandesa històrica de Roma té un origen mític que la justifica, i la missió imperial d’August és completar i perfeccionar aquest destí i aquesta història. L’altíssima poesia de l’Eneida tindria ben poc sentit sense aquesta missió, assumida per l’autor. Que al final de la vida el poeta dubtara de tot, com voldria Hermann Broch en La mort de Virgili, és una altra qüestió. Potser dubtava del sentit de tot plegat, de la seua vida mateixa, de les raons d’August, o de la perfecció del seu poema. Però dubtar així és també propi dels grans poetes. Tenim i mantenim, seguint la preceptiva clàssica i antiga, el costum de distingir entre poesia “èpica” i poesia “lírica”, cosa que en el sentit original dels mots no era gens clara. Epos, en efecte, era simplement la paraula, o el sentit de la paraula, o el discurs, o més endavant el cant, el vers, i el contingut dels cants que es recitaven. Els quals, en efecte, solien tractar de matèries que després n’hem dit èpiques, és a dir d’històries passades, de mites i llegendes, d’herois coneguts. I això val també per als cants de l’Europa medieval, plens de guerrers i d’herois i de combats, i d’històries contades: la de Rotlà, la del Cid, la de reis i cavallers del cicle artúric, que acabarien donant pas a la novel·la. La literatura catalana medieval, per alguna raó, no va produir aquesta èpica històrica, guerrera o llegendària: va produir una altra èpica, en la singular creació de Ramon Llull (l’èpica del coneixement, de l’experiència humana i de l’amor sublimat), i va produir després la màxima expressió de les històries de cavallers, amb el Curial i el Tirant. La gran poesia èpica catalana hauria d’esperar encara molts segles, fins a Jacint Verdaguer, amb poemes immensos fets d’històries fabuloses i de llegendes fundacionals.

Aquesta re-producció o re-creació d’escenes i de fets reals o irreals és, d’ençà dels poemes homèrics i segurament des d’abans de la literatura escrita, una llarga i extensa tradició: la “imitació” poètica inclou ben sovint la “invenció”, la creació de situacions que, si no responen a una realitat història, sí que expressen dimensions possibles de l’experiència de viure. Com en aquell atreviment suprem de Dante, que inventà en la Comèdia tanta història imaginada, possible o impossible, amb una potència poètica insuperable. La llibertat de poeta, per a crear o recrear, reproduir o inventar, és part irrenunciable del seu ofici. És Horaci qui ja afirmà rotundament això tan antic de la llibertat poètica: “Pictoribus atque poetis / quidlibet audendi semper fuit aequa potestas”. Que els pintors i els poetes sempre han tingut la potestat d’atrevir-se a tot, a qualsevol gosadia. Després, sempre haurà d’afegir-hi allò que Aristòtil en deia el “color” o l’“execució”, i que nosaltres en diríem la qualitat de la llengua poètica. Però, i si passa i s’acaba “la fortuna vivent dels llenguatges”, com deia també Horaci? Si ja no sabem o no podem llegir els clàssics com a part d’un món que potser ja no entenem, qui sap si no correm el risc de perdre també l’ús vivent de la llengua nostra en un món que, paradoxalment, mentre l’ampliem com a camp de visió, reduïm cada cop més com a espai d’experiència viva. Que els déus ens ajuden, davant d’un risc tan gran.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 566 | 29/09/2011   

El violí i el Mal

El Mal, així amb majúscula, és només una abstracció conceptual, sobre la qual el pensament occidental ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc. Del mal en la seua forma humana, el mal real i efectiu, és a dir de la maldat, en parla el meu amic Jaume Cabré en la seua darrera novel·la, Jo confesso, que són prop de mil pàgines d’una confessió històrica i memorable. Són set segles de maldat al voltant d’un violí singular, començant amb les llavors dels arbres de la fusta amb què està fet i acabant amb el protagonista i últim propietari, passant per Cremona, París, Anvers i Auschwitz. Tot això podria ser només matèria dura, prolixa, i poc apta per una novel·la, però en les mans de Cabré, afortunadament, la literatura pot més que cap teoria possible sobre el mal i la seua encarnació en el temps. Una teoria, una “història del mal” que el protagonista sembla que va escriure, però que no coneixerem mai, perquè el mal efectiu i realment històric, aplicat, apareix en la confessió escrita en l’altra cara dels mateixos fulls: un símbol perfecte, més que una al·legoria. La fusta del violí és innocent, l’instrument extraordinari també, la música que se’n pot extraure és simplement sublim, potser divina, i tanmateix el violí esdevé, des del seu naixement o des de molt abans, el vehicle de tota mena de maldats, de tota espècie de pecats, de botxins i de víctimes. Qui sap si el violí mateix, que podria ser un emblema del Bé (aquest amb majúscula certa: la bellesa suprema del so), estava des de l’inici destinat a ser la causa de tanta maldat humana. La gran veritat és que el Mal és abstracte, però la maldat existeix: no és genètica, ni “producte social” excusable, ni malaltia. És acceptar el plaer fosc de causar un mal. És saber que hom fa mal, i fer-ho: la voluntat de fer mal. I hi ha també formes més toves de maldat, entre les quals la petita o gran maldat d’aquells polítics, governants o no, que saben que allò que fan, promouen o consenten, és immoral, és injust, propaga la mentida, destrossa el patrimoni o el paisatge, destrueix una llengua, atia l’odi. Sabent que fan un mal, el fan: un mal públic i extens, sense cap violí que l’acompanye.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1424 | 27/09/2011   

Èpica, o el poeta i la història, 1

Sóc lector de poesia, com qualsevol persona que dedica gran part de la vida a la literatura, però no gaire bon lector, ni lector “tècnic” o expert: no sempre, ni de lluny, sóc capaç d’explicar per què m’agraden un versos o per què no. No sé, en tot cas, si això té gaire importància: potser en té més el simple plaer de la lectura. Lector i meditador, com ho som tants de nosaltres: amb una contemplació reposada i reflexiva que és tan sovint font de suggeriments, amb una lectura atenta que és inevitablement font d’evocacions. Quan llegim som d’alguna manera partícips de l’acte de cració del poietés, del creador o productor de l’obra, i l’autor o poeta quan escrivia havia necessàriament de buscar les emocions, les connexions i les paraules que porta dins d’ell (i que d’algun lloc han vingut, abans d’entrar-hi), o traure-les directament de fora: de fora, que vol dir de les persones o de les coses, de l’aire i el sol i la llum, dels arbres, les pedres, els núvols, els colors, els sorolls i els sons. I també, o de vegades sobretot, de les coses que passen al seu voltant, de les persones i dels fets, de les peripècies i els esdeveniments del seu temps o del temps passat, i llavors l’obra, el poema, és també un document o un testimoniatge de la història. Vist amb uns ulls molt peculiars, no cal dir-ho, com són els ulls del poeta, i convertits en paraules de poema, que no són necessàriament un text de crònica. L’emoció, l’evocació, per tant, poden explicar tant o més que la descripció, posem per cas, d’una tragèdia col·lectiva. Com aquells versos inicials de Pere Quart: “A Catalunya deixí / el dia de ma partida / mitja vida condormida. / L’altra meitat vingué amb mi / per no deixar-me sens vida.” Res no explicarà millor l’experiència profunda de la derrota i de l’exili. I res no explicarà millor que els últims versos el fons d’aquesta història i d’aquesta pàtria perduda: “Una esperança desfeta, / una recança infinita, / i una pàtria tan petita / que la somio completa.” La recança, la pàtria i el somni seran, no cal dir-ho, compartits pel lector o escoltador del poema. I d’això es tracta: de sentir allà dins els efectes del fet històric sobre l’esperit de l’autor dels versos. Aquest procés de visió-emoció-interpretació-paraula, és segurament la més antiga i clàssica de les definicions de “poesia” o de creació d’una obra d’art: és la consideració de la póiesis com a “imitació”, reproducció o evocació d’una realitat, de la creació com a recreació. Almenys si hem de fer algun cabal de l’autoritat d’Aristòtil.

Llegim les Corrandes de l’exili, i reproduïm dins de nosaltres el moment històric, l’experiència, l’emoció i el dolor del fets mateixos que visqué el poeta i gran part del seu poble i del seu país. I hi ha també el plaer d’apreciar-ne allò que –sense saber ben bé què és– en solem dir “qualitat literària”. Una qualitat present dels dels inicis de la nostra tradició poètica, és a dir des del pare Homer, quan els homes no vivien encara en “ciutats”, sinó en i amb la natura, en contacte permanent amb la mar i amb el cel, amb la tempesta, la pluja i el llamp, amb l’eixida i la posta del sol, amb la terra, amb el bosc i amb les bèsties. La història humana, aleshores, era una història amb déus imprevisibles i humaníssims, sense els quals els enfrontaments, les guerres i les batalles no significarien gran cosa. Els déus prenen partit, desvien llances, envien tempestes, i fins i tot participen activament en la restauració d’un ordre social alterat, al palau d’Ulisses, per la prepotència, la injustícia i l’abús intolerable dels pretendents de Penèlope. Al final del Cant XX de l’Odissea, quan ja s’acosta el desenllaç, la deessa Atena fa que augmente la  seua insolència per tal d’augmentar la indignació d’Ulisses: “No va permetre Atena que aquells pretendents refrenaren / cap dels ultratges cruels: no ho va fer perquè així s’enfonsava / més dins del cor la sofrença d’Ulisses el fill de Laertes.” Es prepara, doncs, l’acte final de la història, on  la deessa prepara també la justícia poètica brutal que convertirà el sopar en massacre: “Ells, riallers i contents, preparaven un àpat alegre, / ric i abundant, ja que van immolar nombrosíssimes bèsties. / Mai no hi hauria, però, un menjar més amarg que aquell àpat, / com el sopar que la dea i l’heroi poderós preparaven / per a servir-los; perquè ells, molt abans, ja tramaven infàmies” (traducció meua). El lector, tal com vol Aristòtil, es troba transportat al cor d’una escena inoblidable, el resultat de la qual serà també una lliçó moral. Perquè la història, en els poemes clàssics, és sempre un exemple d’allò que cal i no cal fer, de la insensatesa  humana i de les seues conseqüències.

Segona part d'aquest article

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 565 | 22/09/2011   

Déu i el problema

D’una revista molt seriosa que es diu Catalan International View, em demanen un paper sobre “els límits de l’agnosticisme en el nostre temps”. Els quals límits, si bé es mira, no són tan diferents dels que han conegut els temps passats. Escric la llarga consideració, sota el títol “L’agnòstic insatisfet” —que seria gairebé una definició del meu estat o lloc en aquesta matèria—, i aquest és el final o conclusió de les divagacions sobre un tema tan antic i recurrent: Que el “problema de Déu” no és habitualment problema per als qui viuen instal·lats en una creença heretada: no solen preguntar-se per allò que ja saben amb certesa profunda. No és problema tampoc, en general, per als qui no hi han viscut mai: no hi ha cap factor biològic, genètic, instintiu, que faça que els membres d’aquesta espècie de mamífers amb cervell hipertrofiat que són els homines sapientes es pregunten espontàniament si hi ha o no hi ha algun déu o Déu en algun lloc. La fe no té res a veure amb la genètica, a pesar d’algunes teories fantasioses sobre “el gen de Déu”. Els déus, o Déu, són part de la cultura, no de la biologia. I tampoc part de la física: dir que el famós bosó de Higgs seria la “partícula de Déu” no passa de ser una imatge poètica, tot i que la física (la física de partícules, l’astrofísica, la mecànica quàntica) ha esdevingut l’equivalent contemporani de l’antiga metafísica: el seu objecte és la realitat última de l’ésser. En qualsevol cas, però, qui no ha rebut per transmissió cultural les idees i les emocions, les imatges i els mots, que donen gruix i contingut al pensament i al sentiment de Déu, o dels déus o del seu equivalent, és ben difícil que individualment, espontàniament, arribe a fer-se ell mateix la gran pregunta. El “problema de Déu” només és problema quan ja ha rebut abans moltes respostes. I l’agnòstic és aquell per a qui cap d’aquestes respostes és del tot satisfactòria. Si és un agnòstic càlid, és també un agnòstic infeliç. Perquè és difícil que la cèlebre tesi setena de Wittgenstein (“Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”) siga un remei satisfactori contra la insatisfacció profunda de l’agnòstic. I a partir d’ací, anar fent, fins i tot en els temps de crisi, que són tots.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1423 | 20/09/2011   

A Morella, i als morellans

Fa poques setmanes, el quart diumenge d’agost, els lectors valencians d’alguns diaris van poder contemplar la imatge del senyor alcalde de Morella, el meu respectat i sovint admirat Ximo Puig, cobert de confeti en companyia del ministre Sebastián (no sé si ministre d’Indústria o de què: tant se val, perquè val poc), i tots dos amb màscara protegint el nas i la boca a fi de no morir asfixiats o ennuegats per la pluja excessiva de paper piconat. Era el dia de l’Anunci, la festa que en prepara o presenta una altra de més grossa encara, més solemne i més noble, el Sexenni. Potser l’agost que ve en parlarem. Parlem, de moment, de Morella, perquè no hi ha, al nostre país, un lloc com aquesta ciutat. Més d’una vegada he tingut ocasió de portar-hi forasters a conèixer-la, i l’experiència és sempre la mateixa. Passem la Vallivana, pugem els revolts del port, baixem una miqueta, allà davant hi ha un tall per on passarà la carretera i jo dic: “Alerta, ara!” Llavors apareix Morella, va ascendint en l’horitzó des de la roca més alta del castell, va prenent davant dels ulls aquella forma única, i jo ature el cotxe a la vora i pregunte: “Què?” Si l’acompanyant té la sensibilitat que cal, diu alguna cosa inconnexa o bé obre molt la boca i no sap què dir. La bellesa potent produeix aquesta mena d’efectes, i Morella és això, una obra humana de bellesa potent. No sé com s’ho fan els morellans, del segle XIII ençà, però aquest és el resultat. Escriu V. A. Estellés: “Obren escuts pedrapiquers rurals / amb obstinats martells inapel·lables, / detallen flors de molt antics llinatges...” A Morella, tots els llinatges són antics i tots podrien obrar-se un escut a la porta, però aquesta ciutat ha preferit mantenir en uns altres tons la seua inapel·lable obstinació. No és aquest, no ho va ser des d’un principi, un lloc de marquesos ni de ducs, no hi havia senyor, la senyora era la ciutat mateixa. Perquè un dels secrets de la bellesa de Morella és haver estat sempre una ciutat, no un poble gran com n’hi ha tants, sinó una ciutat petita, amb aristòcrates, burgesos, canonges, gremis professionals, convents, obradors i fàbriques, notaris, treballadors i botiguers, tot el que una ciutat com cal ha de tenir. Fa dos segles ho tenia, fa un segle també, i ara conserva la bellesa urbana, el passat habitable en el present, aquesta forma única de grandesa concentrada. Mireu-la bé, quan hi aneu: aquesta deu ser una de les més denses petites ciutats d’Europa. Per tant, no hi busqueu només façanes de palaus, finestres gòtiques, els portals esplèndids de la basílica, els claustres, les portes de la muralla; això ja és molt, però cal buscar-hi una altra cosa, respirar-la: l’aire urbà, l’espessor de la història, una harmonia preservada, aquestes coses impalpables, que fan una altra dimensió de la bellesa.

Coses així escrivia jo fa deu anys, en la presentació d’un catàleg de fotografies. En una de les quals un grup de caminants anaven cap a la ciutat que, en un dia d’octubre plujós, apareixia entre núvols grisos i violeta, una altra forma de bellesa. Els caminants tornaven de la Vallivana, de demanar a la Mare de Déu aigua i salut i la salvació eterna de la seua ànima i de l’ànima de la ciutat, com és el seu deure antic. Tornaven cap a Morella amb impermeables i paraigües, segurament contents perquè aquell dia sí que havia plogut, i ací l’aigua fa sempre tanta falta, tal com en generacions i en segles anteriors van tornar coberts amb capes i caputxes de llana, o amb mantes o amb sacs d’alguna fibra vegetal, o amb pells. El món sembla cada vegada més laic i pecador, amb més parcs d’atraccions, més bars i discoteques, més polítics venals i mediocres, més escriptors dolents, més televisió, i més de tots els mals que l’excessiva civilització provoca, però tot això és fals, o són falses aparences. Els colors segurament han canviat, ara hi ha asfalt mullat com un espill on durant molts segles hi havia camí de terra i de fang, ara tot sembla diferent, però tot és igual: el cor d’aquells morellans que caminaven, la creu, l’aspra terra estovada per l’aigua d’octubre, la muntanya i els núvols. I l’alta ciutat, invisible, més amunt de l’horitzó dels caminants. Tot això significa, clar i ras, que el món no està perdut. De cap manera. Gràcies a aquells morellans, als que l’agost que ve tornaran a pujar des de la Vallivana i tornaran a complir el vot antic, com fan cada sis anys. El món no està perdut, a pesar del ministre i de l’excés de confeti.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 16/09/2011   

La maldat

No és mai bon moment de parlar-ne, no és mai plaent ni atractiu, ni fa gràcia, ni és mai un tema epidèrmic de moda, ni és mai un tema resolt. És el tema perpetu del mal, que és una construcció abstracta, composta d'una barreja d'ètica, teologia i metafísica, i per això m'agrada més dir-ne maldat, que és una cosa humana, tan humana, per dissort, com la bondat, que no és exactament el bé. El Mal, doncs, així amb majúscula, és només una abstracció conceptual, sobre la qual el pensament occidental (el pensament oriental no estic segur que se n'haja ocupat seriosament) ha produït especulacions infinites, redundants i que mai no han conduït enlloc. Del mal en la seua forma humana, el mal real i efectiu, és a dir de la maldat, en parla el meu amic Jaume Cabré en la seua darrera novel·la, Jo confesso (que em regalà fa poques setmanes, en un dinar a Benicàssim, i que per tant vaig poder llegir amb calma abans de la presentació pública), que són prop de mil pàgines d'una confessió històrica i memorable. Són set segles de maldat al voltant d'un violí singular, començant amb les llavors dels arbres de la fusta extraordinària amb què està fet i acabant amb el protagonista i últim propietari, passant per Cremona, París, Anvers i Auschwitz.

Tot això podria ser només matèria dura, prolixa, i poc apta per una novel·la, però en les mans de Cabré, finalment i afortunadament, la literatura pot més que cap teoria possible sobre el mal i la seua encarnació en el temps. Una teoria, una història del mal que el protagonista sembla que va escriure, però que no coneixerem mai (no valia la pena: n'hi ha massa i tot, de teories) perquè el mal efectiu i realment històric, aplicat, apareix en la confessió escrita en l'altra cara dels mateixos fulls: un símbol perfecte, més que un exemple o una al·legoria. La fusta del violí és innocent, l'instrument extraordinari també, la música que se'n pot extraure és simplement sublim, potser divina, i tanmateix el violí esdevé, des del seu naixement o des de molt abans, el vehicle de tota mena de maldats, i per tant de tota espècie de pecats, de botxins i de víctimes. Qui sap si el violí mateix, que podria ser un emblema del Bé (aquest amb majúscula certa: la bellesa suprema del so), estava des de l'inici destinat a ser la causa de tanta maldat humana. I aquesta és la fascinació més forta i més dura: la maldat com a imant, com a força magnètica potent, aquest és el misteri.

Perquè, en efecte, la maldat humana (que és l'única existent i l'única possible) té un atractiu pervers. I per això, entre altres coses, són més nombrosos i més populars els contes i llegendes amb crims i desgràcies i víctimes innocents, amb bruixes dolentes, amb monstres i ogres i esperits malèfics: fins i tot són més atractius per als infants, que s'avorreixen amb les versions edulcorades o amb narracions sense dolenteria. Per això, no fa gaire temps, tota la premsa i les televisions dedicaven espais abundants a aquell monstre d'Àustria que havia tingut segrestada tants anys una noia innocent, de manera cruel i perversa. Provocava la fascinació de la maldat incomprensible, il brivido que en diuen els italians, le frisson dels francesos, aquell estremiment on es barregen la repugnància i l'angoixa amb un petit plaer sota la pell, inconfessable: és horrible que això els passe als altres, sovint és gairebé inconcebible, però no em passa a mi, ni em passarà, i potser per això em complau secretament saber-ho. És l'oculta complicitat amb la maldat: si haguéssem de triar per força ser víctima o botxí, torturador o torturat, estem segurs de saber què triaríem?

Vaig visitar Auschwitz-Birkenu, fa pocs anys, o més ben dit hi vaig anar com qui fa un pelegrinatge necessari. En l'esplanada central, al costat d'aquelles vies on arribaven els vagons carregats, li arrabassaren violentament el violí a la vella dama que l'abraçava com qui abraça una criatura. Allà, enmig del més extens lloc de l'horror que ha produït la civilització europea. La vella dama jueva va morir, com tots els altres, i el violí es va salvar, en mans d'un criminal culte i sinistre, una encarnació de la maldat. Certament, allà, com arreu, el Mal no és cap abstracció: la maldat existeix i pren forma en els actes humans, s'encarna en persones humanes. I no és simplement la brutalitat i la barbàrie, és una cosa pitjor: com la d'aquells oficials de les SS, aquells metges que experimentaven amb cossos d'infants. No és cosa de monstres, doncs, de monstres deformes, bestials, animals: és cosa d'humans, sempre i en tot el món i en tota la història. D'humans amb pensament i amb emocions, sovint amb una ideologia, amb una fe. En la novel·la de Cabré, doncs, potser tot comença amb la maldat d'un gran inquisidor medieval, en nom de la defensa de la fe.

Hi hagué una maldat medieval i cristiana, hi hagué maldat en temps molt primitius, en tots els pobles i en tots els continents. Entre els xinesos, entre els assiris, entre les tribus de Nord-amèrica que torturaven per plaer, com un espectacle lent i fascinant. En la tortura judicial que va ser habitual a tot Europa, en els joves que a Viena, l'any 1938, reien i es divertien fent netejar el terra del carrer a jueus respectables. N'hi havia entre els nens que, en la meua infantesa, trobaven un plaer pervers torturant llargament animals, fent patir les bestioles del camp. I entre els joves que, a les nostres ciutats, de tant en tant apallissen o cremen ancians perduts o captaires borratxos. Hi ha, doncs, la maldat singular de les persones, una a una, i totes juntes fan la maldat massiva dels camps nazis, del gulag, de Cambodja, de la dictadura militar argentina, de l'ample riu de maldat que recorre la història.

Com si el Mal encarnat fóra etern, amb forma de maldat, que és el gust i el desig de fer el mal, de provocar dolor, angoixa, humiliació i desgràcia en els altres, i saber-ho i ser-ne conscient, voler-ho i trobar-hi un plaer. El Mal és abstracte, la maldat existeix: no és genètica, ni producte social excusable (qui excusaria els torturadors?), ni malaltia. És acceptar el plaer fosc de causar un mal. És saber que hom fa mal, i fer-ho: la voluntat de fer mal.

I si voleu, per acabar, hi ha també formes menys visibles i més toves de maldat, entre les quals jo inclouria la petita o gran maldat política: la d'aquells governants, polítics prepotents, que saben que allò que fan, promouen o consenten activament, és immoral, és injust, propaga la mentida, afavoreix només els poderosos, destrossa el patrimoni o el paisatge, destrueix una llengua, atia l'odi. Sabent que fan un mal, el fan, i val més que ho deixem en aquest punt.

Enllaç original