Joan F. Mira | El Punt Avui | 19/08/2011   

Un mur a Berlín

Supose que el dia 13 d'agost del 1961, que era diumenge, el vaig dedicar a passejar per la ciutat de Düsseldorf, a descansar de la dura setmana de faena, a passejar per la vora del riu contemplant les amples aigües del pare Rin. Passava aquell estiu a Alemanya treballant en una empresa metal·lúrgica, una mica per practicar l'idioma, i una mica per fer aquella experiència proletària que un jove d'esquerra com jo considerava necessària. Dilluns de matí, a penes començada la faena, de sobte s'aturaren les màquines, va entrar el capatàs del meu taller, el Vorarbeiter, i començà a explicar amb grans crits i frases curtes que els russos estaven alçant un mur a Berlín. En aquella fàbrica la presència de treballadors estrangers era mínima, gairebé tots eren alemanys, van callar i van abaixar els ulls, el capatàs ordenà que continuàrem treballant, i la nau es va omplir del soroll eixordador de la maquinària. Jo m'ocupava de recalibrar barres d'acer que venien tortes i brutes del forn, i quan giraven grinyolant i xiulant es convertien en un perill mortal perquè de tant en tant alguna es torcia i en comptes de lliscar cap a dins de la màquina es posava a rodar com una aspa de molí. Durant la pausa de mig matí els companys comentaven excitats la terrible notícia.

El meu alemany, aleshores, era molt insegur encara (i amb els anys no ha progressat gaire), però vaig entendre clarament de què es tractava, i tot el pes i el valor de la notícia. Les cares de la classe obrera eren, això ho recorde perfectament, compungides i tristes: cap ni un no s'havia empassat l'explicació oficial del règim comunista, segons la qual el mur que construïen era una mesura defensiva contra l'imperialisme capitalista. Tenien clar quin era el sentit i l'objecte de la nova muralla que tallava cruelment en dos la capital dels alemanys, la gran ciutat i el país sencer. La pausa matinal, en aquella empresa siderúrgica de Düsseldorf, durava vint minuts i la fèiem al costat mateix de les màquines, no hi havia altre lloc. Els obrers de la meua secció, tots alemanys excepte un marroquí i jo mateix, obrien la caixeta d'alumini, en treien el sandvitx de pa negre amb mantega i cogombres, i s'ho engolien tot ràpidament, acompanyat de mig litre de cervesa. Habitualment parlaven poc, eren homes que ja havien viscut més del que haurien volgut viure, rarament reien. Havien fet la guerra, acabada a penes setze anys abans, i la major part havien conegut el terrible front rus, la retirada, les derrotes, la mort en massa i els camps de presoners.

Molts d'ells devien recordar també que pocs anys abans, el 1953, els obrers de Berlín s'havien rebel·lat contra el règim comunista i contra els seus protectors, i que la repressió havia sigut implacable i sagnant. I devien tindre també ben presents els fets de Budapest l'any 1956, la revolta, l'esclafament, els tancs disparant pel carrer, les execucions i les presons. Per ells, doncs, el govern d'Alemanya Oriental no era res, i simplement l'identificaven amb qui manava i decidia, que eren els russos. Els russos i la bomba, doncs, die Russen, die Bombe, eren matèria de pànic, com un perill amb nom però sense límits, l'amenaça, el terror: els russos per l'experiència de la guerra i la postguerra, la bomba atòmica perquè llavors tothom s'hi referia com a una realitat imminent. Del nazisme que havien conegut (i del qual molts d'ells, sense dubte, havien participat més o menys activament) no en parlaven mai, o no davant de mi, i supose que tampoc entre ells, que ja tenien prou faena a superar l'horror que havien causat, i també el que havien patit. Hitler era un nom impronunciable, inexistent. I aquell matí d'agost els russos construïen un mur enmig de Berlín. En realitat eren les tropes de la República Democràtica Alemanya, però tant se valia: per als meus companys de fàbrica, obrers endurits i clàssics, els constructors eren els russos, i en tot cas els comunistes.

S'alçava, doncs, un mur de filferro i de blocs de ciment travessant Berlín i dividint Alemanya amb una gran muralla. Un mur per a separar, que és la funció dels murs interiors de les ciutats, de les societats i dels països. Al règim comunista, a l'estat dels treballadors, al país que havia suprimit l'explotació i la injustícia social, la gent se li escapava a grapats cada dia: els afortunats ciutadans del socialisme fugien en massa cap al capitalisme opressor. Prop de tres milions de fugitius o emigrats, la perspectiva del despoblament i de la ruïna, el paradís dels treballadors que es podia quedar sense obrers. Això, doncs, la fugida en massa, era definit com l'agressió imperialista contra la qual calia aixecar aquell mur defensiu. La propaganda era tan barroera, que hauria fet riure si no fóra que emparava la tragèdia i la mort. Perquè amb el Mur va quedar del tot clar quina era la ratlla: la llibertat, la raó, la civilitat van quedar a un costat; la prepotència, la repressió, el tancament, la censura, van quedar a l'altre. I així va durar prop de trenta anys, fins que el 1989 saltà per l'aire el sistema quan la gent saltava el mur.

El 1961 jo era molt jove, els mesos d'estiu feia l'experiència de membre eventual de la classe obrera (vaig repetir l'any següent) i aprenia alemany per a poder llegir, entre altres coses, les obres filosòfiques de Marx. Volia fer la tesi de llicenciatura sobre “el concepte de l'home en les obres de joventut” del filòsof barbut, però el catedràtic corresponent, que a València era un frare dominicà implacable i violent, em va traure amb insults del despatx quan li ho vaig proposar. Quines coses. La construcció del mur, aquells dies, em va fer pensar una miqueta sobre la ideologia i la realitat. Passats vint-i-vuit anys, les imatges d'aquella nit d'alegria del 1989, de danses sobre el mur, d'ampolles de xampany, d'abraçades i de martells i picoles començant a demolir la paret funesta, no arribaren a fer-me oblidar un matí d'agost del 1961, quan un jove innocent, amb moltes lectures i experiència escassa, va aprendre una lliçó definitiva. I d'això fa ara mateix cinquanta anys, ha passat ja mig segle que val per a tota una època històrica, i mai no he pogut entendre que allò que jo vaig veure tan clarament llavors, molts amics i coneguts hagen trigat tant a veure-ho: la distància entre la veritat i la mentida, l'abisme entre la propaganda i els fets, entre la doctrina i l'horror, entre aquells règims socialistes que havíem d'admirar i la pura i crua realitat d'uns estats policials i assassins. La classe obrera, per cert, pintava molt poc en aquella trista història.

Enllaç original

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1418 | 16/08/2011   

Quaresma de moros

El calendari religiós dels musulmans (no sé com funciona exactament) ha fet que enguany el Ramadà caiga en ple mes d’agost, cosa ben dura i aspra per als creients que han de suportar el dia sencer de dejuni en plena calor. Observant el rigor amb què la totalitat dels fidels s’hi sotmeten sense queixes ni protestes, la meua admiració i respecte són perfectes: mil cinc-cents milions de fidels que arreu del món, exceptuant-ne els infants, els malalts i els ancians, tenen el deure espiritual del dejuni, el compleixen amb alegria, i cada vespre celebren el sopar ritual i familiar com una festa quotidiana. Ja se sap que el dejuni és un bon exercici per al cos i per a l’esperit, i més si es fa amb la convicció que els beneficis seran també celestials. Purificació, meditació, seguir l’exemple dels fundadors i dels profetes, saber que aquesta és la voluntat d’Al·là, o siga de Déu, i complir-la amb alegria. Tots els creients, a tot arreu del planeta i no solament als països on són la religió única o majoritària. És a dir, allò que els cristians de tota església, secta o denominació (inclosos els catòlics), no han estat mai capaços de fer. Jesús va fer quaranta dies de dejuni al desert, i els seus deixebles i seguidors se suposa que haurien d’imitar el seu exemple: control del cos, privació, una mica de patiment, una mica de purificació, i tot això que al llarg dels segles ha significat la Quaresma, tot i que era una cosa més aviat lleugera comparada amb el rigor del Ramadà. De la Quaresma, queda només el nom, i la burla prèvia dels dies de Carnaval. Com que els quaranta dies següents no es podria menjar carn, abans calia fer l’exaltació carnal més intensa. I malgrat tot, els cristians hem (han) anat abandonat fins i tot aquesta poca privació que preparava la Setmana Santa i la Passió de Crist. No menjar carn no era, en absolut, tan gran sacrifici com no menjar res. I el dejuni dels divendres, ben relatiu (era permès menjar coses lleugeres), també ha quedat oblidat del tot. Quan jo era menut, a casa compràvem pel preu d’una pesseta la “Bula de la Cruzada” (invent del nostre papa Calixt III, per recaptar diners en la guerra contra els turcs), en la qual “Nos Don Enrique, cardenal Pla y Deniel, primado de España, Arzobispo de Toledo” ens eximia quasi del tot dels escassos rigors quaresmals. A més, sempre hem sabut o imaginat que els canonges, abats, bisbes i altres dignitats compensaven amb marisc i bon peix la privació de carn. Però, almenys, menjar carn en divendres de quaresma era públicament reprovable, signe d’irreverència i d’idees dissolvents. I tan poca cosa com era, també s’ha acabat.

La diferència, doncs, entre cristians i musulmans, és que els uns no s’han pres mai seriosament ni la fe ni els rigors ni la disciplina de la seua religió, i els altres sí, sempre, tots els creients en massa, fins en aquests temps nostres que imaginem tan seculars i tan poc religiosos. Per a nosaltres potser són seculars, per a ells no, de cap manera. Ni tan sols quan, en algun moment de la història, els musulmans han sigut sotmesos a conversió forçada, ni tan sols aleshores han deixat el dejuni ritual. Com els nostres moriscos del segle XVI, que mai no deixaren la “quaresma de moros”. Els moriscos valencians, batejats però musulmans de fe i de cor, van observar cada any el Ramadà, fins el moment de l’expulsió. Com a Gandia, per exemple, on moltíssims moriscos treballaven als trapigs de sucre propietat dels ducs, i els treballadors, segons el pare Bleda (un dominicà inquisitorial que els dedicà un llibre), asseguraven que durant el dia “no tenien set”, que tampoc no tenien fam, i fins al vespre no menjaven absolutament res. Aquells dies hi havia un silenci total als pobles, i en fer-se fosc tots es tancaven a casa i feien festa i sopaven abundantment. Aquella era una Quaresma seriosa, total, rigorosa, a pesar de l’ocultament i de la persecució. Ara, el rigor de la Quaresma catòlica ha quedat reduït a un mínim ben suau: no menjar carn els cinc o sis divendres, i prou. Però ni això no mereix cap respecte, per al comú de la societat occidental, abans cristiana. Més aviat, els pocs que encara ho practiquen corren el risc de ser objecte de burla. Alguna cosa falla, quan respectem i admirem la dura Quaresma dels moros, i ens burlem de la poca i lleugera Quaresma que els queda als cristians. No sé si, al final, el món estarà dividit entre els qui dejunen religiosament, massivament, i els qui no fan ni abstinència de carn un divendres de Quaresma.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1417 | 09/08/2011   

Tempesta amb llamps

L’estiu d’enguany, fins ara, ha estat clement i benèvol amb els que no suportem la calor. En acostar-se el dia de sant Joan, que és el meu sant, jo comence a patir les angúnies físiques i espirituals de la pujada dels termòmetres, m’entra la por dels dies de basca o xafogor, de les llargues hores de sol excessiu, i de tot allò que els habitants del litoral mediterrani se suposa que hem de gaudir amb alegria i agraïment per la nostra bona sort. No com la pobra gent de les terres boreals, que solen passar estius tan grisos i tan ennuvolats i un temps tan frescot, com diria el meteoròleg famós de TV3. Però a mi, he de confessar-ho en aquestes alçades de la vida, la condició climàtica meridional cada any em fa menys feliç, i cada any, si poguera, emigraria transitòriament cap a aquelles terres, nord enllà, etc., on diu que la gent pateix un clima tan lúgubre i tan gris, i que somnien amb el nostre sol, platges roents, càlida mar i cel blavíssim. Ells vénen en massa cap ací, a rostir-se al sol, i jo me n’aniria cap allà d’on ells vénen, on hi ha prades humides, ombra de núvols, platges de mar grisa, vaques als camps, i tot allò que augmenta i adoba la civilitat dels climes temperats. Excepte, evidentment, quan pateixen onades de calor continental, que també passa. Dit això, aquest mes de juliol ha estat discret i amable, i sense excessos, i també els primers dies d’agost. Afortunadament, la climatologia és una ciència a penes més exacta que l’economia, i no s’han complert les previsions que vaig llegir i que anunciaven un juliol de calors anormals i extremes. Jo, que he de passar des de sant Joan o sant Pere fins a la Mare de Déu de setembre en una casa davant de la mar, exposada a totes les forces del sol, voldria que es repetiren cada any mesos com aquest, tot i saber que els turistes de tot pèl i procedència, i gran part dels indígenes, sospiren absurdament pel sol intens i sense límits. En fi, tot això deu formar part de la insatisfacció consubstancial a l’espècie humana, en virtut de la qual cada any ens lamentem de les calors excessives de l’estiu i dels freds insuportables de l’hivern, com si la memòria no arribara ni al record dels freds i de les calors de l’any anterior. Enguany, com que no ha fet prou calor per haver-se’n de queixar, estic sentint la gent queixar-se d’aquest estiu tan irregular i amb massa núvols. Es queixen, insensats, d’allò que, a mi, em fa sentir menys infeliç. En aquesta casa on sóc, sobre una de les altures on comença el cap d’Orpesa, mirant cap a migjorn, la meua poca felicitat és obrir el balcó els matins, quan encara fa fresca, i mirar l’extensió de la mar infinita, que els dies molt clars em permet, a tanta distància, albirar el perfil del Montgó i del cap de Sant Antoni. I llegir de nit, a la terrassa, davant de la negror de l’aigua on brillen llums de vaixells ancorats i, intermitentment, els fars del litoral.

I llavors, cada any, a finals de juliol o dins del mes d’agost, arriben les tempestes, les visions per les quals val la pena esperar dies i dies. No hi ha, sobre la superfície de la terra, cap altre espectacle equivalent, ni de prop ni de lluny. Quan Zeus, el que retruny en l’altura, el que s’alegra amb el llamp, finalment es vol distraure o moure guerra, el cel del vespre es va cobrint de masses grises, d’una foscor que es va fent més i més densa, cobreix la terra, cobreix la mar, i arriben els primers trons en la distància. Els núvols baixen damunt de la mar, l’aigua pren coloracions moradenques o de plom fos, i en pocs minuts salten els llamps dins de la nuvolada, esclats violents de llum blanca, i més trons, i la cortina d’aigua que cau com un diluvi africà. Sol passar en poc temps, i sol tornar després, quan ja és nit fosca: llavors, quan ja tenim damunt els esclafits ensordidors i secs dels trons, els llamps cauen sobre la mar tallant en dos parts la negror, il·luminant els núvols amb llum encegadora, i encenen de blau elèctric tota la superfície d’argent viu, quilòmetres i quilòmetres en cada esclat trencat, milles i milles d’aigua nocturna il·luminada. Això és la glòria infinita, el poder del cel i de la natura en la seua forma més alta i violenta, una visió que no es pot tindre des d’una ciutat, o dins de la terra ferma, en una plana, en una vall, en cap lloc que no siga davant de la mar, des d’una altura on la vista arriba a l’infinit. Llavors, només llavors, trobe compensació plena dels rigors diürns lleus o greus de l’estiu.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1416 | 02/08/2011   

L'últim discurs

No voldria de cap manera caure en allò que en castellà en diuen “hacer leña del árbol caído”, cosa ben fàcil en qualsevol cas, i que en el cas que m’ocuparà ha començat ja, tal com era d’esperar, entre els col·legues i companys mateixos del caigut: els amics fraternals del seu partit, els que ell mateix va promoure, o els que va arraconar, ja esmolen les destrals per fer un bon munt de llenya de les despulles del president Francisco Camps. Que en glòria estiga, si és possible, després del “ratito largo” que encara haurà de passar davant de jutges i jurats. No he tingut mai fe ni esperança en les virtuts polítiques del president dimitit (deixant de banda que pertanyem a ideologies, visions i projectes difícilment compatibles), no m’ha inspirat mai gens de confiança com a president del meu país (els anteriors tampoc: ni Lerma ni Zaplana). Però tampoc no m’ha despertat cap sentiment d’hostilitat personal, ni he pensat mai que, com a home públic, tinguera més defectes ètics o estètics que aquests que ara han quedat massa visibles i tot: excés de fantasia delirant, un punt de vanitat i d’exhibicionisme, i una tendència a deixar-se afalagar i acomboiar, que l’ha portat a la ruïna. Els dèficits directament polítics són una altra qüestió que ara ja no fa al cas: dir que la seua obra de govern (?) ha estat mediocre de pensament i de fets, plena de fatuïtat i de buidor, i causa de retrocessos constants per al nostre país, any rere any, potser seria dir poc. Deixem-ho estar. I això era que una nit, ara deu fer un any i mig, jo caminava pel centre de Roma, exactament pel Corso Vittorio Emmanuele, que és un carrer mal il·luminat, amb trànsit sorollós i antipàtic, poc atractiu per al passeig. Era hora de sopar, i jo anava cap una trattoria que conec, en una placeta amagada i deliciosa prop de l’església del Gesù. I llavors, girant un cantó ple de motos aparcades, em vaig trobar de cara amb Francisco Camps. Tan de prop i tan inesperadament que vam estar a punt de xocar. Em saludà amb somriures amables, anava sense corbata, em digué que era un gran amant de Roma, que hi venia sovint, i que es dirigia a sopar amb Santiago Calatrava. Supose que per fantasiejar encara més sobre edificis inútils i caríssims. Parlàrem poc, a penes algunes frases meues circumstancials. I abans d’anar-me’n li vaig preguntar com se sentia d’humor i de moral, amb els “problemes” que ara han acabat com han acabat. Pregunta fora de lloc, inoportuna i poc delicada, ho reconec. Em digué que se sentia malament, que era molt dur, i tot això. Jo vaig dir simplement: “Tu t’ho has buscat. Bona nit.” I me’n vaig anar a sopar, pensant que havia sigut maleducat i abrupte.

Només havia parlat una vegada amb Francisco Camps (que durant uns mesos tolerà que li digueren Francesc), abans d’un debat ritual a la televisió, fa uns deu anys, quan jo era candidat en unes eleccions. Si mai hi hagués una tercera, tinc curiositat per saber què em diria. Va ser, per tant, amb sentiments confusos que vaig contemplar i escoltar el seu discurs de comiat. Amb malhumor per l’estupidesa de l’escena i del moment, amb ràbia pel que ha significat per al meu país aquesta trista història de suborns, regals, converses indignes, delinqüents privilegiats i protegits, brutícia, misèria, baixeses públiques i corrupció barata. I malgrat tot, escoltant Camps, no vaig poder evitar un sentiment de commiseració. Era massa patètic, massa trist, massa fals: un discurs que semblava pronunciat en un estat d’al·lucinació violenta, ple de rialletes inexplicables sobre el fons de cares fúnebres dels seus acompanyants, una exaltació patològica de la pròpia innocència angèlica sobre el fons de la perversitat brutal d’uns enemics sense nom. I un argument suprem: aquesta “Comunitat” és la més pròspera d’Espanya i d’Europa, la que més progressa, l’exemple universal, la més envejada del continent o del planeta, etcètera. I per això mateix, per l’enveja i per l’odi, ens volen destruir, volen matar la nostra il·lusió de futur, i etcètera, i això pretenen fer-ho destruint-me a mi: som els millors, i per això em persegueixen. Era tan irreal, tan increïble, tan grotesc i tan lúgubre, que em vaig quedar mig atordit. Amb una pena infinita per aquest País Valencià meu, que malgrat tot no mereixia un discurs com aquell.

Joan F. Mira | Avui | 30/07/2011   

El fantasma

“Un fantasma recorre Europa…”, digué el doctor Marx fa més d’un segle i mig, tal com sap tothom i tothom cita a tort i a dret. I ara el fantasma és un altre, justament el que ell mai no hauria imaginat que arribaria a espantar-nos, ni per què, ni com. No hauria imaginat, per exemple, que fa alguns anys, després d’unes eleccions generals a França, jo miraria atentament un setmanari francès i d’esquerra a què estic subscrit, on hi havia uns mapes detallats, els posaria un sobre l’altre contra el vidre de la finestra (el paper era fi), i els districtes on el Front Nacional de Le Pen treia els millors resultats coincidirien exactament amb aquells on sempre havia triomfat el Partit Comunista. Un fantasma, un altre fantasma. I quan, poc més tard, el mateix Jean-Maire Le Pen quedà per davant del candidat socialista, en el primer torn de l’elecció presidencial, vaig seguir el seu discurs triomfal per la televisió: han guanyat els obrers, deia, els miners, els pagesos, els pobres, el poble, contra els banquers, contra les multinacionals, contra el poder de Brussel·les, i més coses per un estil. Sensacional: un líder revolucionari, sí senyor, contra el sistema, contra tot el sistema. Ara la filla Marine diu que s’ha moderat. Sense els exabruptes del pare. Ja no nega l’Holocaust, ja no és antisemita, només li queda una “petita reserva” en matèria d’immigració i de presència de l’islam, i una evocació dels bons temps de la França verdadera, amenaçada pels nous perills de l’exterior.

Molt bé, i a tot Europa les coses no van millor, en aquesta matèria: a punt d’expirar, per extinció, els darrers governs socialdemòcrates, torna a imposar-se la dreta de sempre. Acompanyada, però, per l’expansió d’una dreta nova, que potser és la més antiga de totes: la dreta de la por, del tancament, de la inseguretat agressiva, que va servir de terra fèrtil per al feixisme, el nazisme i altres horrors dels anys vint i trenta passats. Per no parlar dels països que van conèixer l’esplendor del fantasma de Marx, el comunisme, convertit en matèria palpable: la dreta dura a Polònia, a Eslovàquia, a Hongria, a Romania, és una dreta que fa feredat: la que estimula els pitjors instints, fonamentada en les pitjors idees. Mireu, si no, la nova constitució hongaresa, indigna d’un país tan culte i tan ple de bona literatura i millor música. Al Regne d’Espanya no hi ha un Le Pen père ni una Le Pen fille, però el lepenisme és –camuflat o no– dins del partit amb més militants i més votants de la Península, i alguns dels seus màxims pensadors ho dissimulen poc. Així, la deriva cap a una dreta aspra i vulgar, no conservadora sinó profundament reaccionària, continua: al País Valencià ho conec de prop. I els diaris de Madrid, i les televisions i certes tertúlies i certs columnistes llisquen veloçment pel pendent de l’extremisme insultant, i s’acosten perillosament a l’abjecció metòdica i violenta de la injúria i la mentida.

Però tornem a França, que, igual que amb la Revolució del 1789 o el Maig del 1968, pareix que va per davant i marca els camins del futur. D’entrada, l’electorat lepenista no està compost pels burgesos habituals, pels privilegiats que volen conservar allò que tenen, etc., sinó sobretot per allò que abans se’n deien classes populars, per gent entre 25 i 40 anys, per obrers i empleats, per artesans i comerciants; i entre els que afirmen no interessar-se pels partits polítics, un 40% es declaren pròxims al FN. Per contra, l’electorat d’esquerra està format majoritàriament per professionals d’educació elevada, i per funcionaris, empleats d’empreses públiques i equivalents. Dit d’una altra manera: com més avall en l’escala social, com menor és el nivell educatiu i més alta la inseguretat econòmica, més simpatia o proximitat desperta el FN, i ara mateix la seua líder Marine Le Pen. Fa temps que, amb els números a la mà, el FN és proclama “el primer partit obrer de França.” Si Marx alçara el cap, no sé quin fantasma trobaria. En tot cas, el veuria com una onada que s’escampa imparable per Europa, de Rússia fins a Holanda, de Dinamarca fins a Romania. Amb un sol referent comú: la pitjor forma del patriotisme negatiu, el replegament dins les fronteres (fins i tot si se n’han d’inventar de noves, com fa la Lliga Nord de Bossi…), el retorn a no se sap quin passat on la comunitat pròpia era intacta i protegida, el rebuig dels immigrats, dels musulmans sobretot: la por davant dels canvis, el sentiment de ser víctimes de poders malèfics, això que sempre ha entrat en les vaguetats del populisme, en les proximitats del feixisme, i en els espais de la xenofòbia.

Quant a la resta del ‘programa’, vist des de la perspectiva social i econòmica, pot ser tan d’esquerra com el d’un trotskista sense reciclar. Vejam, ara mateix, les mesures bàsiques que proposa Marine Le Pen: Sortida de l’euro. Restabliment de barreres duaneres selectives. Nacionalització de la banca i de les grans empreses d’energia i de transport. Nacionalització del deute públic, a càrrec de la Banque de France. Retorn a l’augment automàtic dels salaris, indexats a la inflació. Impost especial sobre els grups petroliers. Jubilació plena amb quaranta anys cotitzats, sense comptar l’edat. I finalment, com a cirereta del pastís, reservar les ajudes socials als ciutadans francesos i augmentar les cotitzacions dels estrangers. Fora d’aquesta última mesura, necessària com a marca de la casa, la resta és un manifest d’esquerra radical: enemics de l’euro, enemics de l’economia mundialitzada i oberta, de la banca i de les grans empreses (amb un programa de nacionalitzacions que supera les indignacions de les places de Catalunya o del Sol, que jo sàpiga), i tot plegat amb un conjunt de propostes i mesures (aquestes i moltes més) perfectament revolucionàries. Les quals, d’altra banda, portarien el país a la ruïna immediata i a un estat de catàstrofe i de caos fàcilment previsible. “Això que proposa Marine Le Pen”, comenten des de la Banque de France, “és el mateix que ha fet Zimbàbue… Amb els resultats coneguts”. Em guardaré molt d’aplicar ací cap teoria política, perquè no en sé i perquè m’interessa poc. Però és ben estranya aquesta dreta radical europea de finals del segle XX i primers del XXI. Una dreta no de defensa de la burgesia i dels sectors privilegiats, com era a finals del XIX i primers del XX, sinó una dreta populista i de classes populars, no de base burgesa sinó obrera, no de barris elegants i rics sinó de barris modestos o pobres. I no trauré cap conclusió ni cap moral d’aquesta història. Perquè ací no es tracta de “la infinita idiozia del male”, com acaba d’escriure Claudio Magris a propòsit de la massacre d’Oslo: es tracta d’una altra cosa.

Enllaç original

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1415 | 26/07/2011   

Pagar els deutes

La Unió Europea, on feliçment vivim, patim i protestem, és un invent prodigiós que, si políticament no funciona encara de manera satisfactòria, com a espai econòmic comú ha funcionat fins ara formidablement bé: poca broma, i comparem amb temps passats remots i no tan remots. Com a espai econòmic, la Unió té el fonament més sòlid en una Alemanya (i Holanda, i Àustria i els països nòrdics: l’Europa freda i seriosa) que fa funcionar les fàbriques, que produeix amb eficàcia creixent, que té uns sindicats responsables i forts, que tremola per l’estabilitat de la moneda, que calla i paga, perquè quan no calla és criticada feroçment. La resta, o són imprevisibles com Itàlia, gallegen políticament com França, van al seu aire com la Gran Bretanya, o simplement paren la mà, cobren el subsidi, i de tant en tant es permeten el luxe de protestar de cara a la clientela interior, ja que a l’exterior no els escolta ningú. Com és el cas d’Espanya, tan pagada d’ella mateixa, i tan irrellevant a tots els efectes constatables. Més irrellevant com més anys passen, com més visible queda la seua pròpia insubstancialitat. Aquesta Espanya, exemple universal, “luz de Trento y martillo de los herejes”,  on encara no fa dos anys el president del govern es vantava dels milers de quilòmetres de ferrocarril d’Alta Velocitat (Espanyola, no cal dir-ho), o de les autopistes infinites, sense esmentar el fet que bona part d’aquestes obres de faraons insensats, caríssimes, regularment inútils i ruïnoses, i de moltes altres, es pagaven precisament amb diners dels alemanys: amb els diners d’un país que no té, ni té previst de tindre, tants quilòmetres velocíssims com Espanya. Els alemanys, que ara els polítics i els diaris d’Espanya diuen que són tan prepotents i tan insolidaris. Al llarg d’un parell de dècades, la confluència del PIB per càpita espanyol amb la mitjana europea, un avanç d’un 1% anual, equivalia aproximadament als subsidis cobrats. Sensacional: i què n’han fet, d’aquesta immensa quantitat de moneda rebuda? Què n’han fet, quan tornem a ser els primers en desocupació i els últims en productivitat? I què n’han de pensar, de tot plegat, els qui han pagat i callat? Coses així escrivia jo fa pocs mesos en un altre lloc, i fa més d’un any en aquesta mateixa pàgina.

I passat més d’un any, veig que els deutors, els balafiadors dels diners emprats, alcen ara la veu i acusen els creditors. Per al senyor Rodríguez (Zapatero), la culpa és dels alemanys; per al senyor Pérez (Rubalcaba), també. Així, els qui s’han passat anys i anys vivint a crèdit, ara pretenen que els culpables són els altres. Sensacional. A Espanya com a Grècia, on el balafiament irresponsable ha arribat a extrems d’apocalipsi. Però si els deutes no es paguen, algú haurà de patir, a més de la pobra gent d’Irlanda, Portugal, Grècia o Espanya, on patiran, com sol passar, els qui no en tenen cap culpa, o s’han deixat ensarronar pel crèdit massa fàcil i per la fantasia dels governs. Quan no es paguen els deutes, algú deixa de cobrar, algú perd els diners que ha posat i que uns altres han rebut. Perdrien els “mercats” (paraula amb pudor de sofre i de maquinació diabòlica), perdrien els bancs que han prestat els diners. Però els mercats i els bancs no representen només uns senyors poderosos i malignes que s’omplen les butxaques sense misericòrdia. Representen també milions d’estalviadors petits, de jubilats presents o futurs que han posat uns dinerets en els fons de pensions (diners que, tots junts, són moltíssims milers de milions), representen una massa infinita de treballadors, empleats, botiguers, professionals, que han posat els seus estalvis, directament o indirectament, en fons d’inversió que s’han convertit justament en aquests crèdits i deutes que ara costaran tant de tornar. I si els qui han demanat i malgastat els diners finalment no els paguen, també patiran injustament milions de persones que havien aportat justament aquests diners. D’aquests, però, dels estalviadors alemanys, per exemple, que ara tenen por pel destí dels seus dinerets estalviats, qui se’n recorda? Vejam si finalment els bons, les “víctimes”, seran els qui van emprar diners, els malgastaren, i ara no els poden o no els volen tornar. I els dolents de la pel·lícula, ja se sap per endavant qui són. Deixem-ho córrer, que ja sé que tot açò és molt “incorrecte”.