Joan F. Mira | El Temps, núm. 1377 | 02/11/2010   

Des del primer aplec

Des del primer Aplec, l’octubre del 1960, han passat ja cinquanta anys, mig segle. Érem potser un centenar, els primers, i entre ells molts amics meus, alguns ja morts, i jo mateix. Mig segle des del primer Aplec. L’origen l’explica un paper de convocatòria que he rebut fa pocs dies. El primer “darrer diumenge d’octubre”, el del 1960, diu el paper, va ser en realitat un tercer diumenge. Com cada any, la corporació de Lo Rat Penat, el diumenge següent al 9 d’octubre, realitzava una processó cívico-cultural al Puig des de l’ermita de Sant Jordi fins al monestir. Però els joves de la venerable societat –entre els quals hi havia Enric Tàrrega, els germans Codonyer, Eliseu Climent, Francesc Cueva, Antoni Bargues, Alfons Bonafont, Empar Bargues, Albert Thous, Eugeni Boscà, i d’altres– volien trencar aquesta commemoració exclusivament cultural i fer-ne un acte amb contingut polític. I així va ser que el 1960, el diumenge següent de la processó del Rat Penat al Puig, aquells joves van convocar a la Font de Sant Vicent de Llíria el I Aplec de la Joventut del País Valencià, “encetant la tradició del valencianisme modern de fer una convocatòria política de contingut nacional”. Exactament: encetant la presència pública del nacionalisme polític modern. El 1960. I jo, prop de 25 anys més tard, publicava una novel·la, El desig dels dies, en unes pàgines de la qual evocava aquells fets, amb un toc de mite i de fantasia lírica. Ho copiaré també, almenys alguns fragments: “Haurà de vindre ara aquell matí més amable, d’un sol clement i fred d’hivern, quan ens vam veure tots, els qui aleshores érem, junts per primera, modesta si vols, sense escarafalls, però per a mi memorable vegada. Fet ignorat per tots llavors, excepte per nosaltres mateixos, en un dia que va ser també l’inici del meu apassionat i mai no consumat idil·li amb les pedres gastades i amb les branques d’ametller en flor del meu país, celebràrem, si se’n pot dir celebrar, el primer Aplec... Perquè no m’importa ja la cronologia maquinal de calendari, sinó la meua, molt més certa, d’aquestes hores que passen lentament.” Lírica pura?

I una pàgina més: “Tu hauries dit: que ja érem prou perquè la presència de tots poguera servir de calor i de força, que ens havíem de trobar i veure’ns junts, mirar-nos i sentir-nos ja a la llum del dia, coses així, que són paraules belles. I així, vam arribar. Bé caminant, bé en el trenet, en autobús o en cotxes. Cares noves de companys, que havien anat fent-se i que moltes només tu coneixies, trobades una a una, difícilment. I, com en un miracle, ja n’érem més d’un centenar, el segon nombre màgic. Amb les senyeres barrades flamejant i les primeres banderes roges que lluïen al sol de migdia d’hivern, senyeres, ai las, aleshores fresques com les noies en flor, com roses roges i grogues després de la rosada, les seguia amb els ulls i em feien bategar el cor, banderes barrades i roges, com en un matí d’amors adolescents, ai las, ai las, i d’amors innocents, car ¿quant de temps pot ser virginal i despertar batecs de cor una bandera?” I imaginava el parlament del líder que no teníem, el Messies, l’ungit: “Que vas pujar damunt del que quedava de mur d’una torre enrunada i ens parlaves de com aprofitar les pedres velles, belles paraules, belles, per tornar a bastir una nova Ciutat. Que, malgrat tot, les pedres ara escampades encara són més fortes que els qui van enderrocar els edificis, perquè la carn és dèbil i la pedra és forta, ja se sap. I vosaltres, deies, haureu de donar d’ara endavant vida a les pedres, o bé ser ja vosaltres mateixos pedres vives cantoneres als quatre angles de cada nova casa, carreus resistents, punts cardinals, potser la primera resistència conscient d’ençà de segles, la primera consciència de fonament per al Temps que ha de vindre: ara és el temps de la resistència, i per resistència, pedra picada, es guanyarà l’última batalla. No és encara el temps de les cireres... Allà en un coll de runes. Sempre, cada any, a la mercè del gel o d’un mal vent. Quan arribarà maig, pensava jo, pensava, i el temps de les cireres? Quin any serà que tindrà plena primavera d’estiu per a nosaltres? I collita de cireres madures... Madures i la boca se m’omplia de saliva per la dolçor esperada d’una sola cirera.” Així va ser, ja fa mig segle, o així m’ho imaginava. I pel que fa a les cireres, val més que no hi pensem.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 529 | 28/10/2010   

Derrida i la llengua

El gran i peculiar filòsof Jacques Derrida, l’inventor del deconstructivisme, el teòric del postestructuralisme (doctrines que mai no he comprés amb certesa), probablement el pensador francés més llegit universalment, sobretot a les universitats nord-americanes, i un dels últims  grans “mestres de pensar”, com en diuen a França, va omplir pàgines i pàgines expressant la intensitat de la seua passió per la llengua francesa. Des del llibre Le monolinguisme de l’autre, fins a una extensa entrevista publicada el 2004, pocs mesos abans de morir. La passió d’un home que no era francés “de soca” ni de naixement, ni de terra i, segons com, tampoc d’història. Era un jueu algerià, crescut entre l’àrab del carrer dels seus veïns i compatriotes. Però ja era francés de llengua quan se anà a viure a França, i això pot ser més fort que qualsevol altre fonament del ser això o allò. “L’experiència de la llengua és vital, no cal dir-ho”, ens recorda en l’entrevista: “Mortal, i doncs, en això no hi ha res d’original”. Potser no hi ha res d’original, però és una idea, una realitat, un fet, que en alguns països, i els parlants i escrivents en certes llengües (com ara en llengua catalana, i no vull ser indiscret ni imprudent), sembla que fa temps que han oblidat, o que ignoren: l’experiència de la llengua és vital, i mortal. Ho és per qui la parla, la llegeix, l’escriu, és a dir per qui la viu, sobretot si viu amb consciència de viure-la: per qui fa de la llengua no solament un mitjà ordinari de locució i de comunicació, sinó el vehicle i la forma de les idees, de les  sensacions, de l’art de parlar i d’escriure expressant, si pot ser amb un punt d’estètica, el propi món, el món dels altres o, simplement, “el món”. “I de la mateixa manera que estime la vida, i la meua vida”, assegura Derrida, “estime allò que m’ha constituït, que té la llengua com a element propi, aquesta llengua francesa que és l’única llengua que em van ensenyar a cultivar, l’única també, doncs, de la qual jo em puga dir més o menys responsable”.  Llavors una llengua és també la forma i la dimensió interna de la vida, i això no és patriotisme barat, és una altra cosa més completa i seriosa. Continuarà.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1376 | 26/10/2010   

Sobre l'‘avara povertà’

Em permetran, estimats lectors fidels o infidels, un petit divertiment d’aparença erudita, ara que tants temes i problemes grossos haurien de fer que aquests papers meus no eixiren mai de la seriositat de matèries més profundes. El divertiment es basa en una llarga glossa sobre la cèlebre “avara povertà di Catalogna” del Dante, convertida en lloc comú en articles, llibres i referències des de Josep Pla a Fuster, passant per qui vostès voldran. I tot per uns versos mal entesos del Cant VIII del Paradís. Segons això, la fama de l’avarícia catalana seria molt antiga, i a més a més una avarícia de pobres! Les ironies, no cal dir-ho, han estat i són inacabables. La glossa recent, obra d’un conegut i celebrat escriptor, aparegué fa un mes al suplement cultural del diari Avui. El qual famós escriptor afirma: “En la poc noble –però al cap i a la fi divertida, mal que prescindible– tasca de rebatre, pal·liar, disfressar o el que es vulgui fer amb la blasma dantesca dels catalans se m’acudeixen moltes coses, fins i tot forçar la sintaxi i aferrats a la coma final del primer vers imaginar que quan el poeta diu «E se mio frate questo antivedesse,/ l’avara povertà di Catalogna/ già fuggiria, perché non li ofendesse» (en traducció de Sagarra: «I el meu germà, si hagués això pensat,/ de Catalunya la pobresa avara,/ per ofendre’l, no fóra al seu costat»), no diu que si el seu germà preveiés això fugiria de l’avara pobresa de Catalunya perquè deixi d’ofendre’l, sinó que havent estat prevista per ell, la pobresa avara ha fugit de Catalunya i ja no l’ofèn, perquè ja no hi és: un anacolut funamubulesc digne de Cavalcanti, de Góngora i de Soto de Rojas, però tampoc aliè del tot a la poètica del Dante.” O siga, segons ell, Dante no diu el que diu, sinó que diu el que diu Sagarra, i això crea un greu problema. El problema potser es comença a resoldre amb una traducció menys “funambulesca”, com per exemple la meua: “Si el meu germà pogués preveure això,/ evitaria la pobresa avara/ de Catalunya, per no rebre’n dany.” I els versos següents confirmen la idea que allò que ha d’evitar o defugir és un perjudici addicional per al regne, ja carregat de problemes: “que verdaderament cal que procure,/ per si o per altre, que la seua barca/ ja carregada no es carregue més.” Tot això demana una explicació, i jo la vaig posar a peu de pàgina. La cèlebre avara povertà di Catalogna fa referència al fet que el germà de Carles d’Anjou, Robert d’Anjou, havia viscut un temps a Catalunya com a ostatge, i quan arribà a Nàpols com a rei anava acompanyat de nobles i cavallers catalans que degueren fer-se famosos per la rapacitat. El rei, doncs, hauria d’apartar-se d’aquesta gent per no acabar ell mateix perjudicat. Ben simple.

Que realment els catalans en general tingueren fama de pobres però avars, és un altre tema. Ho aclariré amb unes notes de vocabulari, seguint l’edició de Daniele Mattalia: la povertà s’aplica als nobles catalans a Nàpols, gent sense recursos econòmics; avara es refereix ací a l’avidesa o rapacitat dels qui s’aprofitaven del rei exigint càrrecs i beneficis excessius; già fuggiria vol dir que el rei evitaria el tracte amb aquells cavallers rapaços (és absurd interpretar que “la pobresa avara ha fugit de Catalunya”!); perché non li offendesse vol dir per tal que no li causara més perjudicis. Dante és directe i claríssim. A més, no es refereix a una possibilitat passada (“I el meu germà, si hagués això pensat”), sinó futura (“Si el meu germà pogués preveure això”). I no és “per ofendre’l”, com tradueix Sagarra i accepta el seu glossador, sinó per “no ofendre’l”, és a dir, per no fer-li mal o perjudicar-lo. Quant a l’anacolut (“construcció gramatical en què la darrera part no lliga sintàcticament amb la primera”), no apareix ni remotament en els versos de Dante, ni en una traducció que no rebente l’original. En els versos de Sagarra, sí. Però no en els de Dante, que no hauria escrit mai de mai una cosa tan incomprensible i retorçada. Comparar-lo amb Góngora i companyia (Cavalcanti?), no té gens de trellat. Això, i les disquisicions que vénen després, en la glossa que ara comente, parteixen d’una traducció, encara considerada canònica, que ni s’entén ni té sentit ni reflecteix els versos de Dante “ni Cristo que lo fundó”. Paciència, i anar fent. I, ben pensat, no era només un divertiment.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 528 | 21/10/2010   

Ashton i Clinton

El vici de la informació pot arribar a ser tan immoderat com qualsevol altre, i llavors passa que passes hores cada dia llegint diaris i setmanaris en paper i en pantalla, o que acabes la jornada nocturna fent zàping pels canals internacionals de notícies, com ara la BBC, la CNN o Al-Jazeera. No ho recomane a ningú, perquè enganxa com qualsevol droga, dura o molla. Això era, doncs, que fa pocs dies (poques nits) em vaig trobar a la santa i exemplar BBC –quina enveja–, una entrevista a duo amb les senyores Hillary Clinton i Catherine Ashton, baronessa laborista. De la senyora Clinton no els he dir res que no sàpiguen, de la senyora Ashton (Cathy per als amics, inclosa l’amiga americana), he de dir que possiblement s’equivocaren els qui, quan la van nomenar Alta Representant de la Unió Europea per als afers exteriors, insistien sense misericòrdia en les seus limitacions polítiques, en la falta d’atractiu personal, i en la probable incompetència. Ja m’agradaria que el Regne d’Espanya tinguera, o haguera tingut, ministres d’afers exteriors tan incompetents com ella. Una i l’altra, l’europea i l’americana, parlaven amb suavitat, sense interrompre’s, expressant una confiança mútua perfecta, amb frases de dicció claríssima de la primera síl·laba a l’última, sense alterar-se per les preguntes punyents de l’entrevistadora (s’havia preparat a fons, la periodista), sense una incoherència, sense un sol pas en fals. L’entrevistadora les va fer parlar, al principi, de la seua condició de dones en llocs difícils, i se’n van sortir amb elegància impecable. I  parlaren de l’Iran, de la Xina, de les relacions entre la Unió Europea i els Estats Units, de l’Afganistan, de Turquia, d’Israel i Palestina, de tot allò que calia parlar. Escoltar-les era una delícia per a l’orella i per a la intel·ligència. I una tristor, comparant amb l’enfarfollament enfarfegós habitual dels nostres polítics, parladors ineptes. Quin historial de ministres d’afers exteriors hem tingut, Déu meu. Un altre dia comentaré el fraseig i la fraseologia de Fabra, de Rita, de Camps, o d’Alarte o de Luna. Avui no toca: em quede amb aquelles admirables senyores parlant a la BBC.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1375 | 19/10/2010   

Veloçment a Madrid

Molt veloçment, amb una alta espanyola velocitat, a partir del proper 18 de desembre, anirem a Madrid i tornarem de Madrid travessant la Meseta com un llamp. Em sembla que és avui mateix que escric aquest paper, dia 13, que els senyors Blanco i Camps faran el primer viatge de demostració. I el 9 d’Octubre passat, festa de la Comunitat sense nom, la premsa de València i els discursos del dia anaven plens d’eufòria fervorosa per l’esdeveniment. Si n’haguérem de fer cabal, la felicitat ciutadana, la prosperitat i la pluja miraculosa de diners, de negocis i de tota mena d’inversions ja serien només a poques setmanes de distància, o a pocs minuts de Madrid, només noranta. Publicava aquell dia la premsa seriosa càlculs fabulosos sobre el miracle imminent, el mannà del cel, els efectes de tan prodigiós ferrocarril volador. En una entrevista de fa pocs mesos, el secretari general dels socialistes valencians assegurava, amb un sentit profund de la història, que l’Alta Velocitat Espanyola és “la principal infrastructura de transformació de la Comunitat Valenciana durant moltes dècades”. O siga, que anirem velocíssims a Madrid, tornarem de Madrid rapidíssims, i el país es transformarà a una velocitat equivalent. Com a mostra, el mateix senyor Jorge Alarte, seguint un estudi del ministeri del seu company Blanco, afirmava fa pocs dies que el tren dels prodigis produirà veloçment una pujada entre el 7% i el 10% del producte interior brut del País Valencià, de nom impronunciable. Aquest càlcul, com tant altres que s’han fet sobre la matèria, són una pura especulació fantasmal, propaganda i demagògia, estupidesa de babaus, o simple indecència política. També la primera gran velocitat, AVE volant de Madrid a Sevilla, fa prop de vint anys que circula, i els resultats són a la vista: gràcies al tren velocíssim Andalusia, tal com tothom pot constatar, ocupa ara els primers llocs en el PIB per càpita dels territoris d’Espanya. O no? Uns altres asseguren molt seriosament que la rapidesa voladora del tren farà que es duplique a València el nombre de creuers, perquè els turistes navegants podran anar a Madrid a visitar el museu del Prado i tornar a embarcar-se el mateix dia. Sensacional. Uns altres apologistes fervorosos de l’obra asseguren que, en quedar lliure la via antiga per Albacete i poder-la dedicar al trànsit de mercaderies, el volum de transport entre Madrid i València es multiplicarà ràpidament per deu. Per deu, no per dos o per tres: no sé d’on eixirà tant de material transportable. Ni el polític del PSOE que ho diu tampoc no ho sap, però ho escriu i es queda tan ample.

Em recorda un altre estudi encarregat per la patronal valenciana, que vaig comentar fa pocs mesos en un diari, segons el qual el transvasament de l’Ebre generaria, exactament cinc-cents catorze mil cent trenta-cinc (514.135) llocs de treball. De manera que en poc temps tindríem, a més d’altres beneficis, les llistes de l’atur reduïdes a zero. Si a tal transformació per l’alta velocitat terrestre, hi afegírem la dels camins de l’aigua, la felicitat seria perfecta. Llàstima que, per culpa dels catalans, el transvasament no s’haja pogut fer encara. La ciència del membre de l’Institut d’Estudis Econòmics d’Alacant que dirigia l’estudi era tan exacta, que fins i tot preveia les xifres per partides, com ara 83.349 llocs de feina a l’agricultura, o 345.604 a la indústria i als serveis. Igual de clarament ho veu l’alcalde de Madrid, Ruiz Gallardón, que està segur que el nou tren, tal com calcula el ministre Blanco, produirà 7.000 nous llocs de treball… a Madrid. Això ja és més possible, sobretot a la llarga. Perquè si hi ha una cosa clara, claríssima i sòlidament confirmada, és que aquest tren ruïnós i caríssim, un luxe que cap país no ha portat als extrems que el porten els successius governs d’Espanya, té com a objectiu final, expressament meditat, la consolidació d’un estat radial, l’increment brutal de la potència del centre i l’afebliment de la resta, reduïda a la condició de perifèria. I en el cas del País Valencià, la submissió definitiva a tots els poders que es concentren a Madrid: els econòmics, els ideològics, els polítics i, si pot ser (que serà), els culturals. Camps ja va dir en el seu discurs del 9 d’Octubre que n’estava contentíssim, i que s’havia acabat això de mirar cap al nord (irreversiblement, digué), ara que tenim un lloc molt proper on mirar.

Joan F. Mira | Avui | 16/10/2010   

La pàtria segons Angela

No la pàtria o nació de cap Àngela nostra, sinó d'Angela Merkel, cancellera de la República Federal d'Alemanya. I el títol no és meu, sinó de l'editorial del gran Jean Daniel, fa quinze dies, al setmanari Le Nouvel Observateur, que tinc el vici de llegir regularment des de fa més de trenta anys. Jean Daniel, nascut a Algèria de família jueva i que manté una lucidesa implacable als seus noranta anys acabats de fer, és un dels representants més eminents de l'esquerra intel·lectual francesa, sempre pròxim al partit socialista, i sempre pensant en els seus propis termes sobre els problemes de França i del món. Home de vastes lectures, i que ha tractat i tracta habitualment amb caps d'estat, des de Kennedy a Mitterrand, i amb Sarkozy, amb ministres i amb empresaris grossos, o amb escriptors de l'anomenada de Camus o de Sartre, posem per cas. Sap què passa al món de les idees, sap què passa a les societats, en l'economia i en la política, i té la virtut d'expressar-ho sense embuts. Per tant, no solament el títol sinó el contingut d'aquest paper seran més cosa seua que meua: en el cas improbable que ho arribe a saber, que em disculpe aquest plagi descarat que és sobretot una mostra d'admiració i de reconeixement.

Explica, doncs, Jean Daniel que Angela Merkel afirma que, finalment, tot hauria d'estar clar: que no es pot ser ciutadà de la República Federal Alemanya si hom no coneix la llengua del país, si hom no en respecta les lleis, i especialment si hom no comparteix la concepció que té la societat alemanya sobre les relacions entre homes i dones. Recorda Daniel que els alemanys han abandonat feliçment aquell “dret de sang” que assegurava una ciutadania més ètnica que democràtica i política, i recorde jo que innombrables ciutadans de la República Federal són ara d'origen turc, per exemple, i ocupen sense problemes càrrecs públics. En qualsevol cas, Jean Daniel insisteix en una afirmació que no cal oblidar tampoc al nostre país: “La idea que l'equilibri d'una societat puga ser somogut per l'arribada sobtada d'una comunitat massiva, estranya a la seua història i que no té la possibilitat d'integrar-se lentament, constitueix una tesi al'hora pertinent i seriosa.” I no perquè la dreta i l'extrema dreta aprofiten diabòlicament aquestes observacions, diu Daniel, ha de ser ignorada aquesta realitat.

Segons que explica Daniel, Lévi-Strauss comentava que Mitterrand va lamentar les frases que l'antropòleg havia pronunciat sobre l'existència d'un llindar o nivell de tolerància: “Aquest llindar existeix”, deia el savi, “i es tracta de no prendre'l com un valor sinó com una realitat.” El pensament de Lévi-Strauss, com el de Jean Daniel, no és precisament reaccionari, ni sospitós de cap ombra d'intolerància. En aquest sentit, la cosa important “no és que Angela Merkel invite els candidats a la nacionalitat a practicar la llengua del país d'acollida i a respectar les seues lleis, sinó que afirma sense cap complex la necessitat de protegir una germanitat, d'altra banda europea, contra els assalts suposats de tradicions estranyes.” Bé, ara imaginen vostès que un líder polític afirma que cal defensar la catalanitat contra els assalts suposats de tradicions estranyes. Ja poden imaginar també les reaccions indignades, i les acusacions de xenofòbia o de coses pitjors. La molt respectada senyora Merkel ho pot dir sense complexos, i el fundador i editorialista de Le Nouvel Observateur, degà dels periodistes del món, mestre del pensament progressista de la França universal, ho subscriu cordialment i també sense complexos.

Resulta, doncs, que Angela Merkel considera oportú recordar “que l'Allemagne doit rester allemande”. Que cap barreja de poblacions no l'hauria de fer renunciar a una concepció identitària marcada, això sí, pels avanços democràtics aconseguits a Europa. I un intel·lectual francès arquetípic d'esquerra aprova sense recel aquesta defensa de la identitat alemanya… perquè pensa, òbviament, que això mateix ha de fer França. Cosa, per cert, que no té res a veure amb l'expulsió de gitanos romanesos promoguda pel marit actual de Carla Bruni, amb molta comprensió per part de Rodríguez Zapatero, o amb altres incidents i disbarats per un estil. La cosa és més profunda. És que hem pres consciència, afirma Daniel, que l'ideal de la integració completa era una utopia, i que cal substituir-lo pel respecte a la diversitat. I també del fet que les reaccions contra els estranys, els que ara com ara no es poden assimilar i no sabem si podran fer-ho mai, comença a alimentar l'extrema dreta a tot Europa.

Sobretot, ves per on (i això ho vull remarcar jo, però Daniel també ho sap), als antics estats comunistes, on se suposa que almenys dues generacions havien estat educades en la fraternitat proletària universal. Mireu què passa a Rússia, o a Sèrbia o a Eslovàquia o a la República Txeca o a Romania, o a la mateixa Alemanya oriental d'on procedeix Frau Merkel. Però no solament allà, on la moral democràtica va ser implacablement dissolta i destruïda, sinó ací, a l'oest del continent, a Itàlia, on la Lliga de Bossi és en aquesta matèria una pesta maligna, a Holanda, de tradició tan tolerant i oberta, a la França de la liberté i l'égalité, que és alhora la França de Le Pen i companyia. En conclusió, que si el pensament il·lustrat i humanista tanca els ulls, la ideologia xenòfoba els té ben oberts i s'aprofita de la innocència angèlica dels altres.

I assegura Jean Daniel, amb una gosadia que jo no sé si puc compartir del tot, que d'ençà que ens ha caigut damunt la crisi financera (al Regne d'Espanya és molt més que això, i tothom ho sap i ningú no fa res) i de la incapacitat de controlar els fluxos migratoris, sembla que només queden dues ideologies en marxa, fora dels esquemes clàssics i totes dues en funcionament actiu: l'anticapitalisme i l'islamisme. La primera, l'hem vista com concentrava els seus seguidors més violents a Barcelona amb l'excusa d'una vaga general. De la segona, sembla que fa lleig parlar-ne. Tots aquests factors (i la indescriptible falta de visió dels dirigents polítics), conclou Daniel, “la realitat dels quals és subestimada o sobreestimada segons les circumstàncies, porten a redefinir la identitat nacional”. Si hom no pot ser, realment, ni ciutadà del món ni ciutadà d'Europa, potser caldria començar per ser ciutadà d'un país clarament definit. Ho afirma Jean Daniel, ho pensa Angela Merkel, i ací deixem la idea, per a qui la vulga meditar.

Enllaç original