Avui és divendres, 1 de novembre de 2024 |
<< < [98] [99] [100] [101] [102] [103] [104] > >> | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 527 | 14/10/2010
Per no parlar (no sé si amb sarcasme o amb tristesa) del Nou d’Octubre d’enguany, de l’eufòria inflada i sense seny per l’arribada pròxima d’un tren veloç de Madrid, i del discurs del senyor Camps on anuncia un canvi irreversible en els punts cardinals de la història, he passat uns minuts molt llargs contemplant el retrat cèlebre. En la foto, del 1955, Marilyn bellíssima està asseguda en una mena de banc incòmode i lletgíssim en algun lloc d’un parc de Nova York. Deu ser estiu, perquè les fulles dels arbres són molt verdes, i ella va vestida amb una mena de banyador de ratlles horitzontals grogues i negres, blanques i verdes i roges. El cabell curt i la cara, discretament maquillada i amb els llavis vermells, concentrada en la lectura del llibre que té sobre els genolls, sobre les cuixes immortals unides. El llibre és gran i de coberta dura, i està obert de tal manera que es veuen clarament l’autor i el títol, en lletres molt grosses: James Joyce, Ulysses. Està obert per les últimes pàgines, que qualsevol contemplador una mica informat i perspicaç pot suposar que són les del monòleg famós de Molly Bloom, on la dona de Leopold rememora magistralment l’inconscient i el conscient de la seua vida, fantasies eròtiques i altres varietats de l’experiència humana, tan diferents de les que abans havia mostrat el marit en centenars de pàgines eternes. L’expressió de l’actriu, de cos tan sensual com en tantes imatges igualment cèlebres, és de concentració intel·lectual profunda, abstreta en la lectura. I tanmateix, hom pot observar alhora un gest quasi imperceptible de distància, d’incomprensió i d’estranyesa, com qui s’esforça a fer cara de comprendre, però es veu, subtilment, que no comprén. Pobra Marilyn Monroe, víctima de frustracions tan profundes com immediata era la sensualitat que exhalava el seu cos esplendorós, i víctima de les torbacions provocades també per escriptors, actors, productors, directors i polítics, que la deixaven sense saber a què aspirava realment i qui era. Els seus diaris, ara indecentment publicats, expressen tràgicament allò que tothom sospitava o sabia. Pobra criatura del cel i de l’infern, que s’obligava a fer veure que llegia Joyce.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1374 | 12/10/2010
Una circumstància que ara no cal explicar amb detall (em van convidar a fer la conferència inaugural del Katalanistentag, el congrés dels catalanistes acadèmics de llengua alemanya), ha fet que coincidira uns dies a Viena amb un grapat d’amics i coneguts, entre ells el meu amic Guillem Calaforra, que té, amb tota certesa, el cap més ben fet i més ben ple de la seua generació. Calaforra, a més de ser un magnífic traductor de textos complicats del polonès i de l’alemany, és assagista de molt alta volada: el seu treball sobre el pensament de Joan Fuster és el millor estudi que s’ha fet sobre el tema, i el seu llibre recent sobre música i músics, So i silenci, és simplement impressionant. Calaforra és un home del Camp de Túria que es defineix com a rigorosament centreeuropeu, és a dir mig eslau i mig germànic de vocació, i això es nota. D’una altra banda, segurament és massa racional, i té una mica de recel davant de les mostres carregades d’excessos de gust dubtós i d’estètica fàcil, com ara el romanticisme elemental, l’òpera i la sarsuela, i la Viena dels Habsburg. Jo, que sóc una miqueta menys exigent en la matèria (tant la musical, per ignorància, com l’arquitectònica i l’artística en general), m’he tornat a reconciliar amb aquesta ciutat poderosa i gloriosa, i amb tot el que representa. En primer lloc, cal mirar els mapes històrics, que és una de les meues aficions permanents, i recordar que Viena, ara aparentment en un extrem oriental de l’Europa occidental (visió falsa, efecte de la ratlla que va tallar Europa en dos d’ençà del 1945), ocupava el centre físic, cultural i polític d’un imperi que s’estenia fins als Balcans, a Transsilvània, i al que ara és el sud de Polònia i l’oest d’Ucraïna. Només això, que és molt, ja explica la magnitud monumental de la ciutat, salvada dels bombardeigs i destruccions de la Segona Guerra Mundial (els aliats acceptaren la ficció que Àustria era una víctima dels nazis, i no una part entusiasta del projecte hitlerià), i salvada també en la pròpia bona consciència històrica. En qualsevol cas, Viena ha estat sempre una ciutat d’esquerres, de majories consistents socialdemòcrates, i un dels centres més clàssics del pensament socialista des de final del segle XIX. En realitat, Viena, des de la segona meitat d’aquell segle fins a l’annexió del 1938, ha estat un dels espais més agitats i més poderosos de producció de tots els pensaments i de totes les expressions innovadores de la cultura europea, de la música a la lingüística, i de la pintura a la literatura. No era només, ni de bon tros, aquella societat ridiculitzada pels mateixos artistes i escriptors vienesos, aquella capital del gust aristocràtic i burgès més decadent, una ciutat de valsos i de “Danubi Blau”, de balls de debutants, d’uniformes carregats de galons i de medalles, d’emperadors amb mostatxos, de palaus excessius, de pastisseria refinada i de desfilades al compàs de “La marxa de Radetzki”.
Viena no era només la capital de Kakània, aquell imperi que semblava podrit i descompost però que encara conservava alguns valors i alguns rigors que no haurien d’haver-se perdut. Com l’eficàcia administrativa, per exemple, i l’honestedat dels funcionaris. Encara, en plaques a la porta de palaus i d’esglésies, en inscripcions i escuts, apareixen les inicials K und K, o simplement K.K., és a dir Kaiserlich und Königlich, imperial i reial, fent al·lusió al sobirà, emperador d’Àustria i rei d’Hongria. Kakània, doncs, com a nom satíric del país K.K. Com a nom grotesc d’una societat buida, descomposta i falsa. Bé doncs, a mi aquesta Kakània em desperta, malgrat tot, una emoció suau i distant, i una admiració considerable. Un imperi antic, aristocràtic i militar, funcionarial, autoritari, i alhora sòlidament eficaç i en gran mesura al servei dels ciutadans o súbdits. Com aquest hospital immens de Viena, ara seu universitària, sòlidament construït, el més gran hospital antic que jo conec, dedicat des de final del segle XVIII “a la salut i consolació dels malalts”. “Saluti et solatio aegrorum. Josephus II Aug. Anno MDCCLXXXIV.” Això diu la placa. Josep II, el gran organitzador d’aquest imperi que després fou menyspreat amb el nom de Kakània, era, per cert, aquell mateix que la famosa pel·lícula Amadeus ridiculitza com a estúpid, ignorant o inepte. Però un hospital com aquell no el feia construir ningú, en aquell temps, enlloc més d’Europa.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 526 | 07/10/2010
El viatger que, venint de Viena, arriba amb tren a la capital d’Eslovàquia, té la sensació d’haver canviat no solament de país, sinó d’alguna cosa més. Són seixanta quilòmetres a penes, passes la ratlla i el tren et deixa en una estació que sembla d’un altre temps, desemparada, envellida, pobra, despintada, escrostonada i bruta. Una cosa provinciana dels anys 50 o 60, d’un altre règim que ací ha deixat senyals massa evidents. El vestíbul de l’estació t’acull amb olor de kebab i amb quioscos de tot tipus, modestíssimes i ja envellides mostres d’economia de mercat. L’altra economia, la d’abans, encara es manifesta en la indolència dels funcionaris darrere de les finestretes, en l’absència de tot signe d’ajuda al visitant. Després, el centre de la ciutat és una petita delícia del temps dels Habsburg d’Àustria, és a dir, del temps que Bratislava va ser capital del regne d’Hongria i, després, simple província hongaresa que va patir un llarg i cruel procés de magiarització, amb la llengua del país marginada i prohibida, amb la negació de la pròpia existència nacional. Fet i fet, l’eslovac com a llengua escrita, amb els primers textos literaris, només es fa present al principi del segle XIX, i va créixer de manera molt pobra i limitada, condicionat pels txecs, que el consideraven un simple dialecte rural, i pels hongaresos, que en prohibien l’ensenyament i qualsevol ús oficial. Una condemna que els valencians coneixem massa bé, a pesar d’haver tingut molts segles de llengua escrita, literària i pública. La diferència és que ara els eslovacs són eslovacs, no austríacs ni hongaresos, i la seua llengua és la llengua del país, l’única que veuen els turistes que desfilen pels carrers de la ciutat vella, repintats per a acollir botigues i restaurants innombrables. Els hongaresos són ara una minoria incòmoda i objecte, al seu torn, de pressions semblants a les que ells van imposar fins fa poc menys d’un segle. Ací, el patriotisme pot agafar sovint colors ben odiosos, i ací la història no s’oblida mai, ni la recent ni l’antiga. Qui sap si és per això que, entre tanta restauració, no s’han molestat a refer, ni tan sols a repintar, l’estació central de Bratislava: una obra grisa i lletja del règim comunista, però també la porta a la capital de l’antic imperi, massa pròxima. En l’alta velocitat, em fa l’efecte que no hi pensa ningú.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1373 | 05/10/2010
Veig, en aquest setmanari (24 d’agost), una foto del senyor Slavoj Zizek al seu llit, sota un retrat de Stalin amb guerrera blanca. Formidable. Deu ser una il·lustració gràfica de “la idea del comunisme” de què li agrada parlar. O deuen ser efectes de la “nova hipòtesi comunista” d’Alain Badiou (un francès clàssic, de vèrbola tan abundant com vàcua…). O del concepte de “multitud” d’Antonio Negri, com a hipotètic subjecte revolucionari (no sé quina “multitud” el seguia, el senyor Negri, quan era a les Brigate Rosse els anys de plom a Itàlia, o quina multitud representaven els assassins d’Aldo Moro). Diu Zizek que dormir acompanyat de retrats de Stalin (dos) és una broma, i que els llevaria si molestaren les visites: no sé quines visites té, que no els molesta l’exhibició de la cara de Stalin. Tampoc no sé per què no penja també a casa retrats de Hitler i de Pol Pot, posat a no molestar les visites. Seu a la tassa del vàter per fer-se fotos de premsa, i associa “l’essència ontològica dels alemanys, els francesos i els americans” amb els seus hàbits als lavabos: metafísica, escatologia i esperit nacional. Fantàstic, però no és cap novetat. Épater le bourgeois pot semblar intel·ligent i original, però és més vell i més suat que la camisa d’Isabel la Catòlica. Sembla que Zizek, Badiou, Negri, i una petita colla de repastadors de teories, esperen místicament que el comunisme tornarà per obra de no se sap quines masses, quina multitud, quin impuls universal revolucionari. O siga, per obra d’aquelles mítiques masses revolucionàries que no van existir mai: el comunisme es va implantar a Rússia amb un colp d’estat estrictament militar, la presa del Palau d’Hivern. A la Xina, triomfà per l’acció igualment militar de Mao i el seu exèrcit. Al Vietnam, exactament igual. A Iugoslàvia, per les guerrilles de Tito. A Cuba, aproximadament pel mateix mètode. Els règims que aquelles forces militars o guerrilleres van derrocar eren abominables, però no van caure per alçaments populars revolucionaris, van caure per les armes d’una minoria armada, militar o militaritzada. I el que vingué després, no cal recordar-ho.
Sí que hi ha hagut, però, règims caiguts per obra de revoltes populars: precisament els règims comunistes de l’Europa central i de l’est. Règims, tots ells, imposats per la presència de l’exèrcit soviètic, per colps d’estat des de dins del poder assistit pels russos. Revoltes obreres reprimides els anys 50, a Berlín o a Varsòvia. Revoltes populars, realment populars, ofegades pels tancs a Budapest o a Praga. Fins que l’onada realment massiva, realment obra de multituds, a final dels anys 80 s’ho va endur tot. Aquesta és la història, i pel que fa als europeus contemporanis (règims, masses, poble, obrers, revolucions), llegiu el llibre gros de Tony Judt: no em cansaria de recomanar-lo. Però els filòsofs del “nou comunisme” sembla que tenen poc interès per la història. Que els fets no alteren una bella teoria: si la història no encaixa, ignorem-la, i imaginem fantasies de comunismes futurs. Diferents dels passats: però com? En tot cas, recorda sòbriament Judt, ja fa molts anys que el comunisme deixà de ser –sobretot per a les víctimes, per a la classe obrera, per als pobles sotmesos al seu règim… i per als seus funcionaris i beneficiaris– aquell estat que el marxisme ortodox, el leninisme, Stalin afirmaven que la humanitat assoliria com a necessitat històrica. El comunisme ja no és un futur, és un passat. I diu Zizek: “Tots nosaltres desitgem una revolució real! Tanmateix, ha tingut lloc molt lluny; preferiblement a Cuba, al Vietnam, a la Xina o a Nicaragua.” Seria interessant que el teòric practicara una mica de revolució, tal com funciona ara mateix a la Xina, al Vietnam, a Nicaragua o a Cuba. Però no crec que li interesse. Perquè conclou: “L’avantatge d’això [de les revolucions remotes, supose] és que ens permet de continuar ací amb les nostres professions.” Sensacional, claríssim, i profundament cínic. Sota un retrat de Stalin, valga’m Déu.
| Joan F. Mira | Serra d’Or, núm. 610 | 01/10/2010
No em resulta fàcil escriure quatre o cinc fulls sobre un amic, un autor i una obra, que em mereixen un respecte quasi incondicional. De manera que, escrivint sobre Jaume Cabré, escriuré sobretot en honor de Jaume Cabré i de la seua obra. A ell, el conec des de fa tants anys que no sé quants en són, potser trenta-cinc o potser més, i els seus llibres els he llegit assíduament tal com els ha anat publicant, des de les Faules de mal desar i Galceran i Toquen a morts, fins a Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Tenim més d’una cosa en comú, a més dels afectes, dels incidents d’una història personal i d’algunes idees i algunes actituds davant del país, de la llengua, de la literatura i del món. Tenim un amor a la música, que en mi té pocs fonaments i en ell és gairebé professional, de tant que en sap. I tenim un amor a la literatura i a les coses ben fetes. Hem passat, com qui diu, tota la vida fent llibres, omplint fulls i fulls de paraules escrites, i contant —ell més que jo— històries poc o molt exemplars. Sabem tots dos que l’ofici d’escriure és exigent, que ser o voler ser escriptor és també assumir una forma de viure, i que no és fàcil, però mereix la pena.
Els qui, per sort o per dissort, hem decidit practicar aquest desagraït ofici de l’escriptura, i practicar-lo a la manera d’un vot perpetu o d’una professió monacal, sovint ens trobem una miqueta perplexos davant de la contemplació permanent a què ens obligava per sempre aquella decisió imprudent. Més encara si, com és el meu cas i en gran manera també el de Jaume Cabré, l’ofici de contador d’històries i de vides alterna amb un altre (no sé si llavors serien dos oficis, o un i mig, o dues cares del mateix) d’observador de la història i de les formes de vida de la gent. El nostre lloc en la tribu, si hom vol mirar-s’ho així, pot resultar més incert que no sembla: a què ens obliga, per exemple, aquest ofici d’observar i d’escriure, quines són en últim terme les històries que contem, si sempre les mateixes o sempre diferents, i què ens mou, a fi de comptes, a la pràctica d’aquesta ingrata professió?
Potser ens obliga, si ho acceptem així, a tornar a posar en circulació els antics mites i els temes grecs eterns que són el crim, la culpa, la mort, l’ambició i la passió de l’orgull, que són també, si bé es mira, els temes de tantes novel·les de Simenon, per exemple, que és un dels més grans narradors del segle XX. I són els temes de Jaume Cabré. Qui sap, dic ara jo mateix, si qualsevol bona novel·la, petita o gran però bona, no haurà de contenir una dosi o pessic de policíaca, molta lògica profunda, i alguna base, o decoració, de llegenda bíblica o de mite grec: torneu a llegir L’ombra de l’eunuc, i hi trobareu ressons de tragèdia antiga; rellegiu Les veus del Pamano, i ho veureu encara més clar.
Hi ha també aquelles obligacions que en diríem les constriccions socials, com els deures ètics, religiosos, filosòfics o polítics, que no poden ser imposats directament a l’obra, han de passar a través de la interioritat de l’escriptor. No sé quins deures poden sentir (aquells que els senten, que no deuen ser tots!) els escriptors italians o alemanys, posem per cas: no ho sé exactament, però m’ho puc imaginar, i en alguns autors insignes, des de Leonardo Sciascia fins a Günter Grass, aquesta «constricció» sembla de vegades la seua mateixa raó d’escriure. I quines són les «constriccions socials » d’un escriptor català —i més, com en el meu cas, d’un escriptor valencià— en el nostre temps? No sabem si ens correspon expressar aquest confús, perplex i desesperant país en què vivim, precisament perquè és complex i fascinantment vulgar, com els altres, o simplement perquè és el nostre. Potser tenim el deure d’explicar alguna cosa, amb les històries i els llibres, però, d’explicar què? Si vostès segueixen, de la primera a l’última, les narracions i novel·les de Jaume Cabré, la resposta no serà complicada: ha «explicat» una llarga història, la història d’un país, però a la manera d’un novel·lista, que no és la d’un historiador. Si les històries contades són tan «reals» com els fets, o si el país on passen és ell mateix una veritat o una construcció literària, és tota una altra qüestió.
Segurament les preguntes i les respostes bàsiques, a un escriptor i d’un escriptor, podrien ser gairebé sempre les mateixes, com les històries que contem són en el fons històries repetides; i escriure històries, encara que siguen sempre les mateixes, pot ser una mania racional o frenètica —o qui sap si la mateixa passió d’escriure no deu ser una mania diabòlica, com afirma Josep Pla—, però també pot ser, al mateix temps, una honestíssima manera de passar la vida. I posats a contar històries, i a donar-los un final (que sovint no és gens fàcil), no sabem si la realitat del nostre temps ens condueix a finals feliços o dissortats. En realitat, som tan pobres de valor i de fe que ja el happy-ending no és altra cosa que un afalac industrial. No podem creure en el cel, però sí en l’infern. I per això, per aquesta variació de la fe segons el mitjà o l’instrument, sembla que les bones pel·lícules sí que poden tenir final feliç, però les bones novel·les no: i els nostres herois, com els de Jaume Cabré, lamente dir-ho i ho lamente per ells, també busquen molt i també acaben malament. Encara que després els beatifiquen, com a la víctima sacrificada de Les veus del Pamano.
O potser que al nostre món no hi caben els herois salvadors, i potser sabem també que el bé i el mal, en aquest temps de confusions, es confonen en un únic propòsit moral: controlar el dèficit i la inflació, assegurar els sistemes de pensions i reformar el mercat del treball i la seguretat social, objectius admirables però escassament heroics, i que poc eixamplaran el coneixement dels vicis i del valor dels humans, com repetiria encara l’Ulisses de l’infern de Dante: «fatti non foste a viver come bruti / ma per seguir virtute e conoscenza». Potser, per tant, ens avorrim amb una mala gana històrica, com un altre Ulisses, el del poema de Tennyson, que diu: «Com és de tediós descansar i arribar al final, com un metall que es rovella i no brilla per l’ús» (la meua traducció de l’anglès és una mica lliure). L’Ulisses de Tennyson és un rei sense faena ni profit, an idle king, que s’avorreix (ell no és escriptor!) bevent a la vora de la llar, al costat d’una dona ja no jove, i repartint lleis desiguals a una raça de gent, la pròpia, que només pensa a omplir el rebost, menjar i dormir (com ara mateix, diríem, fan els polítics nostres: repartir lleis desiguals a pobles que només pensen en el rebost: poc canvia la raça dels humans). A aquest Ulisses li agradaria que el cor i les forces l’acompanyaren encara en un esforç desesperat per continuar buscant. Però sap que no pot ser, el cor és feble, i a la gent no li interessa: qui l’acompanyaria? S’ha acabat, doncs: ha tingut fama i aventura, els déus l’han escoltat, ha tornat a casa, tot està segur, i s’avorreix mortalment. (No és escriptor, recordarem amb ironia, i no llegeix.)
Ens conta Homer que els déus ordenaren a Ulisses d’agafar el rem i caminar fins que arribara en un lloc on ja ningú sabera què era un rem, on el confongueren amb una pala de forn (no de vogar per la mar, doncs, sinó de coure pa en terra ferma) o amb una modesta ventadora per a la llar de foc. «I he de plantar llavors el rem a terra», i llavors fer les paus amb els déus, tornar a casa i esperar la mort. Això sembla que havia fet ja en la vellesa el viatger infatigable Josep Pla, però resultà que no era del tot cert: ell tenia la infernal passió d’escriure, a diferència d’Ulisses, i això no permet fer la pau, ni davant de la mort. En tot cas, he de confessar que no sé quina és la moral d’aquesta història de final de viatge. Probablement perquè les grans històries no tenen cap moral.
Acabaré acudint a un llibre que, per a mi, és del tot imprescindible si hom vol saber què és ser escriptor, i sobretot què és ser l’escriptor Jaume Cabré, que n’és l’autor. El llibre es diu El sentit de la ficció, i és alhora un itinerari privat, tal com vol Cabré, però també un itinerari públic. Deixeu-me aprofitar dues citacions curtes: «Per a mi escriure, com viure, és dubtar. Escriure és crear del no res, o del dubte, amb el llenguatge. És un acte íntim que proporciona una alegria total perquè et veus capaç de penetrar en aquest món que estàs imaginant i que comença a existir amb les teves paraules. És difícil de dir.» És difícil, en efecte, i afegiré que justament per això val la pena. I val la pena també perquè amb aquest acte íntim fem possible l’altra dimensió de la mateixa realitat, que és la lectura. Perquè la identitat de l’escriptor la defineix també el lector. I l’escriptor es defineix igualment com a lector: «No he deixat mai de llegir», escriu Cabré. «Mai. He estat mesos sense escriure, i no m’imagino mesos sense llegir.» No escriure, és possible. No llegir, és inimaginable.
Llegiu llibres, doncs, fins a l’hora mateixa de la mort, que per això alguns tenim el desagraït ofici d’escriure’ls. Per fortuna, la civilització que hem heretat inclou milers de pàgines de Pla. I de Borges, i d’Homer i de Calvino i de Jaume Cabré. Perquè aquest ofici, quan fins el viatge de la pròpia vida es posa al seu servei, és tan diabòlic que només s’acaba en el mateix infern. O, si és que Déu ens pot perdonar la competència que li fem, en el ben guanyat descans del paradís.
Publicat originalment a Serra d'Or
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 525 | 30/09/2010
El senyor Rodríguez (més conegut pel cognom matern, Zapatero), encara no fa dos anys proclamava, amb grans somriures satisfets, que no solament havíem passat la mà per la cara als italians en el PIB per cap, sinó que en molt poc temps, dos o tres anys més, passaríem per davant dels francesos i dels alemanys. No era només una fantasia de demagog atrevit, i una mostra de patriotisme espanyol descontrolat (l’espanyolisme controlat és un producte escàs), sinó que partia d’una idea que l’esquerra ideològica hauria de deixar de costat, si es vol distingir una mica de la dreta: la idea que el tal producte brut és més o menys equivalent a un producte net de benestar, de viure bé, que se suposa que hauria de ser l’objectiu no solament de la política econòmica, sinó de l’economia tal qual. ¿A més PIB, doncs, més benestar particular i general? No, senyor. ¿A més PIB més bona educació, més bona salut, aire més net, cases més còmodes, més museus, més béns culturals, més cura dels vells i dels febles, i en definitiva més felicitat en aquesta vida, i esperança del paradís en la pròxima? Doncs, no senyor. Quan el PIB d’aquest Regne d’Espanya creixia i creixia i escurçava distàncies amb la mitjana europea, hom viatjava i veia que l’estètica de pobles i ciutats, la qualitat visible dels habitatges, la cura del paisatge, la pulcritud de places i carrers, la netedat, el civisme perceptible, i altres factors d’impossible mesura mecànica, però reals, continuaven sent molt superiors, des d’Anglaterra fins a Bohèmia o des de Toscana a Suècia, als d’aquestes terres hispàniques, amb independència ben clara de l’evolució del producte brut de cada país o regió. I si la passejada comparativa es feia per pobles, ciutats i terres del País Valencià, el resultat podria ser catastròfic: ací, l’extensió d’una lletjor brutal és l’efecte més visible dels increments de la renda. El PIB, per tant, pot ser de quantitat molt alta, i la vida de qualitat molt baixa: entre altres raons –històriques, culturals, antropològiques o vés a saber quines– perquè el PIB no mesura ni l’estètica ni l’ètica, que haurien de formar part substancial de les vides humanes. Però d’això, amb vagues generals o sense, no se’n recorda ningú.
| << < [98] [99] [100] [101] [102] [103] [104] > >> |
|
|