Joan F. Mira | El Temps, núm. 1364 | 03/08/2010   

Sense papers

A la ciutat de València sembla que és un fet del tot habitual, tal com descriu la petita crònica que després citaré, i supose que deu ser igualment habitual en moltes altres viles i ciutats del Regne d’Espanya, model de tolerància i d’hospitalitat cordial, no com uns altres, ja se sap, no com els nord-americans, i sobretot no com la gent aquella d’Arizona. La petita crònica amagada, en un diari de València, d’un dia de primers de juliol, explica els fets: “No era la primera vegada que es muntava aquest operatiu per eixir a la caça de l’immigrant. Sembla ser que es tracta d’un modus operandi habitual, tot i que en ocasions hi han participat agents més joves a fi de passar desapercebuts entre els ciutadans. Els primers dies que l’equip de policies camuflats va actuar al cantó de la Plaça d’Espanya, la furgoneta aparcada damunt de la vorera cridà l’atenció dels policies locals, ja que obstaculitzava el pas dels vianants i dels vehicles. Aquest diari es va posar en contacte amb la Jefatura Superior de Policia per tal de conèixer el perquè d’aquest operatiu d’assalt i caça a l’immigrant en ple carrer, però no va ser possible obtenir una versió dels fets, com tampoc no va ser possible conèixer quantes persones van ser detingudes. En total, en l’operació participaren quatre agents. Tampoc no s’ha pogut concretar quants immigrants van ser identificats en total durant les jornades en què s’ha mantingut el dispositiu i traslladats a la caserna de Sapadors. El que és cert és que a mesura que els identificaven, si no tenien la documentació en regla, els ficaven dins de la furgoneta.” Fins ací el diari, traduït literalment. Immigrants sense papers –se suposa que identificats pel color o per l’aspecte–, detinguts, interrogats, i si calia tancats a la furgoneta, i cap a la caserna de la policia. No és una anècdota, és un fet quotidià, al Regne d’Espanya, dirigit per un govern suposadament d’esquerra, amant dels drets de les persones, de la igualtat, de la generositat, i tot això i allò, progressista exemplar, i etcètera. Justament prop dels llocs al·ludits, i prop per tant de la Prefectura de Policia, a la Gran Via de Ferran el Catòlic, fa poques setmanes jo mateix vaig ser testimoni del mateix fet: els policies aturant un cotxe en un semàfor, i fent-ne baixar els ocupants. Negres de pell, no cal dir-ho. Ací, ja se sap, no discriminem ningú, i menys per ordre del govern.

Doncs, bé, fa poc temps recordava jo en un altre lloc això d’Arizona i nosaltres. Tal com ha explicat abundantment la nostra premsa (que ho ha criticat de manera uniforme i feroç), l’estat d’Arizona ha aprovat una disposició segons la qual la policia podrà demanar la documentació a les persones sospitoses de ser immigrants il·legals, i eventualment, en cas necessari, podrà endur-se’ls detinguts. L’escàndol, als Estats Units mateixos, ha estat monumental, des del president Obama fins al governador Schwarzenegger a Califòrnia, i multitud de polítics, de periodistes, activistes i ciutadans demòcrates en general, han protestat amb virulència davant d’una mesura, diuen, de caire quasi racista, intolerable: demanar els papers a la gent, només per la cara que tenen, és un horror que cal condemnar sense reserves, fins i tot en forma de boicot esportiu i turístic contra Arizona. Molt bé, perfecte: és una pràctica horrible, cosa dels nord-americans més extremadament reaccionaris. D’acord. Allà deu ser intolerable i racista, ací és normal. Com a l’estació de ferrocarril de Castelló edifici molt modern i de qualitat tècnica i estètica més que discutible, on regularment hi ha, davant de la porta, un cotxe o dos de la Policia Nacional, i a l’interior una parella o dos d’uniformats demanen els papers a qui ells mateixos trien. I els qui han de mostrar els papers, i que sovint han d’obrir la bossa que els agents volen registrar, tenen sempre l’habitual aspecte sospitós. És a dir, aspecte d’estranger en situació irregular, que sol coincidir amb la pell fosca –cara de nord-africà, de subsaharià o de sud-americà precolombí– o amb l’aire desorientat d’algun pobre romanès. De tant en tant, algun dels interrogats ha de pujar al cotxe policial, imagine que en direcció a la comissaria. Òbviament, en aquest país nostre tan tolerant i democràtic, ningú protesta per aquesta pràctica quotidiana de les forces de l’ordre, que al seu torn compleixen les ordres de dalt. Del ministeri corresponent. A Arizona és un escàndol nacional (i mundial). Ací és un hàbit quotidià. Però ja se sap que nosaltres no som com els americans, això no, de cap manera.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1363 | 27/07/2010   

La bota de l'holandès

Quan jo era un jove amb poc de seny (ara no en tinc gaire, però no sóc tan atrevit), un dia vam entrar un amic i jo en un bar, vam demanar un cafè a la barra, i vam mirar un moment la televisió del local, ple de gent, on transmetien un partit de futbol que devia ser molt important. Rarament sóc capaç de resistir els noranta minuts d’un partit, ni abans ni ara, ni en una final del Barça o del meu equip des la infantesa, que és el València, i la meua capacitat per apreciar la bellesa d’aquest esport amb vint-i-dos jugadors i no sé quants àrbitres, és molt limitada. El cas és que, aquell dia remot, el meu amic i jo vam començar a fer comentaris imprudents, i passablement estúpids, en veu no molt alta però prou perquè ens sentiren els presents, que no treien els ulls de la pantalla. Comentaris com “això és un partit de futbol, no?”, “sí, de futbol”, “i quants jugadors hi ha al camp?”, “onze per cada equip”, “vint-i-dos?”, “sí, vint-i-dos”, “i qui guanya la partida?”, “qui fa entrar més vegades la pilota entre aquells pals”, “i només tenen una pilota per a vint-i-dos jugadors?”... En fi, bestieses com aquestes, idioteses de poca substància. Llavors, com era d’esperar (i era el que esperàvem), els parroquians del local primer ens miraven de través, després ens feien senyal de callar, i finalment es van emprenyar de tal manera que vam haver de pagar veloçment i eixir del bar més veloçment encara. Recorde molt bé el carrer de València, el lloc, les cares de la gent, i la nostra pròpia insensatesa juvenil. Ara no sóc ni jove ni tan insensat, però la meua falta de passió pel futbol, la meua poca cultura en aquest ram, i els meus escassos interessos en la matèria (que guanyen el València i el Barça, que perda el Madrid), em deixen sovint, mai més ben dit, fora de joc, entre parents, amics i coneguts. Com ara en aquesta Copa Mundial del Món, que tanta atenció ha concentrat sobre l’Àfrica austral (ja eren hores), i que tanta felicitat final ha escampat sobre el més gros dels dos estats de la Península que forma el sud-oest d’Europa. Què els he de dir: en algun moment m’hauria agradat, almenys com a fantasia extemporània i revolucionària, repetir la feta del bar, però els anys i les condicions històriques recomanen prudència, i a més aquells dies els àngels protectors de les persones massa racionals com jo devien estar en vaga professional i permanent. D’altra banda, si no era així, sense la vaga dels esperits de la raó, no es pot entendre la magnitud de la distància entre la causa i els efectes.

M’explicaré. La vesprada de la gran final sud-africana (“la más alta ocasión que vieron los siglos”, com hauria dit Cervantes pensant en la batalla de Lepant), a casa vam engegar la televisió quan ja estava ben avançada la segona part. Llavors un jugador holandès, vestit del color de la casa d’Orange (la que va dirigir la rebel·lió contra els espanyols, que acabà amb la independència dels Països Baixos), un xicot alt i amb el cap pelat, avançà solitari cap a la porteria enemiga, i per un moment semblava que el gol era més que segur. Però la punta de la bota de l’holandès degué moure’s un centímetre massa a l’esquerra, o massa cap a baix, i el baló ensopegà en el peu oportú del porter. No hi hagué gol holandès, hi hagué pròrroga, i la resta va ser gran notícia mundial, gran festa al camp i als carrers, i espectacle patriòtic més extens i més gros i més ample que si, en efecte, s’haguera repetit la victòria contra els turcs o Hernán Cortés hagués tornat a conquistar Mèxic i Pizarro el Perú, d’un sol colp i en un mateix dia. O com si la Mare de Déu del Pilar hagués tornat a Saragossa i l’apòstol Sant Jaume a Santiago. La història és així, i així la contaran els professors del ram en el futur, al costat o per damunt de la manifestació del dia anterior a Barcelona, dels problemes financers del país, i del malestar de la població per la crisi econòmica. Gràcies a la bota de l’holandès, un error mínim, una puntada de peu una fracció de segon massa tard, Espanya s’elevava a les altures de la glòria. La resta és també coneguda, els diaris i les televisions, la casa reial i la resta de cases, la desfilada de Madrid, oceans de banderes, i “soy español, español, español... español, español, español”, per si algú no ho sabia o no se n’havia adonat. Per un petit moviment de la bota. I els àngels de la raó, dormint als núvols o fent vaga.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1362 | 20/07/2010   

Un dinar, un país

De vegades, poques vegades, els qui pensem i vivim d’una certa manera (vull dir els qui tenim una certa idea de País Valencià i una certa lleialtat a la seua condició nacional, els qui ens sentim una miqueta o molt catalanistes i una miqueta o molt d’esquerra, els qui ens considerem ciutadans il·lustrats i tot això) tenim l’oportunitat o les ganes de compartir el temps i la conversa amb conciutadans nostres d’idees i actituds tan diferents que arriben a ser rigorosament antagòniques. I així passa que, sovint, suposem que la nostra visió de les coses com que és (i certament ho és) tan racional, tan democràtica, tan lògica i tan ajustada als fets, etcètera, hauria de ser necessàriament compartida, o almenys no impugnada amb virulència. Que els altres haurien de veure la realitat del país tal com la veiem nosaltres, i que en tot cas amb una mica de persistència i de bons arguments haurien de quedar-se, si no convençuts de la nostra raó, almenys desactivats en la seua hostilitat sense raons. Doncs no és així. Com ara en un dinar recent, una clàssica paella, convidat en una casa de família distant, una quinzena de persones entre parents i amics dels amfitrions. No a València ni a l’Horta, on suposem que, per al cas que ens ocupa, l’anticatalanisme es manifesta sovint de manera irreductible. No a l’Horta, sinó a la Plana. Entre homes d’empresa que coneixen món, enginyers que han estudiat a Barcelona, bons pares i avis de família, gent benestant sense un passat franquista, que es consideren demòcrates i liberals, tranquils, amables, i que òbviament voten el PP sense dubtes ni fissures, a pesar de riure’s d’alguns dels seus dirigents màxims per aquests escàndols que tots sabem i que ells consideren grotescos però perdonables. Bé, doncs, a l’hora del cafè, un dels presents, home de cordialitat extrema, em diu que em vol fer una pregunta, enmig del silenci dels convidats. Una pregunta pública. I la pregunta era: “Per què jo, que de jove i durant molts anys he tingut gran simpatia als catalans, que els admirava i pensava que eren una gent magnífica, ara no els puc veure ni en pintura?” I jo que li dic: “Això és un problema teu, deu ser mala informació, costa d’entendre.” I ell que insisteix: “És que no puc suportar res que vinga d’allà, cap dels seus polítics, res, ningú, em fan fàstic.” I més coses, insults concrets a personalitats conegudes, improperis, tot el que vostès puguen imaginar. Parlant català, evidentment (perdó, horror de la paraula: parlant valencià), com tota la resta dels presents, gent de la soca del país, amb cognoms tan contundents com podrien ser Camps, Ripoll, Rus, Fabra o Barberà.

La resta dels presents, en efecte, persones que han tingut també tractes llargs i satisfactoris amb col·legues i empreses de Catalunya, assentien amb major o menor virulència. Però assentien. Tots afirmaven que abans miraven els catalans com a gent pròxima, veïna i admirable, però que ara no els poden suportar, no volen saber-ne res, els veuen com a gent estranya i odiosa. Ah, per cert, el qui m’havia fet la duríssima pregunta, quan jo vaig contestar, entre altres coses, que si té una visió deformada de Catalunya és perquè només segueix determinats diaris o televisions, va respondre que no, que ell també veu amb molta freqüència TV3. Ja sé, d’altra banda, que els meus companys de taula llegeixen El Mundo i l’ABC, que alguns escoltaven la COPE, i que un altre declara que li agraden els programes d’Intereconomía. D’acord: considerem-los doncs enverinats, intoxicats si voleu. Però em fa l’efecte que no és una explicació suficient: podrien llegir altres diaris o escoltar altres emissores o televisions, però no ho fan; i si veuen TV3, no els fa cap efecte. I nosaltres podríem pensar que es tracta d’un petit grup de fanàtics o sectaris, que no representen res. Justament, és ací on cometríem, i cometem, l’error fatal. Perquè aquestes persones, que no són els blaveros clàssics i de tota la vida, ciutadans normals i raonables, cordials, i amb aquesta petita o grossa ferocitat afegida, representen pel cap baix la meitat del país. O potser més de la meitat. I no sé si ens ocupem de saber per què abans sentien i pensaven una cosa, i ara pensen i senten la contrària. Ja sé que aquest és un article inoportú i antipàtic, què hi farem.

Joan F. Mira | Avui | 17/07/2010   

Espanya, Estatut, futbol

És obvi que ells, els polítics d'Espanya, i els seus intel·lectuals, periodistes, militants, votants, i públic en general, no voldrien que se'n parlara més. “Roma locuta, causa finita” que es deia abans: parla la justícia suprema, tema tancat. Sobretot el tema de les definicions i dels conceptes, que, finalment, és el que compta i el que preocupa. Si Catalunya, doncs, no és una nació, o només ho pot ser de manera retòrica i sense cap conseqüència efectiva, el tema queda resolt i liquidat per sempre més, Espanya no corre perill, la resta són detalls que ja s'arreglaran amb paciència i resignació, i els militants i els votants del PP i del PSOE poden quedar-se tranquils i satisfets, com els seus líders. Zapatero ja ha dit amb claredat oracular que l'aixeta s'ha tancat: ja no li donaran més competències a Catalunya, i no li concediran tampoc més identitat. La identitat (nacional, quina si no?) deu ser una possessió o propietat que ells tenen, i poden donar-ne o no als altres segons convinga. Cal, per tant, que els catalans deixen de pensar que són una nació. Que pensen que són una altra cosa, o que no hi pensen. Ser això o ser allò, ja se sap, no té gens d'importància.

El cas, però, és que en el món contemporani, és a dir en el conjunt de les societats humanes, el ser això substancial, la identitat bàsica de grup, és encara, i serà previsiblement en el futur, substancialment un ser nacional: l'entitat que defineix per damunt de les altres la vida política, moral, cultural, informativa, simbòlica, etc., és encara i sobretot nacional (excepte, potser, per determinats fonamentalismes religiosos, tipus comunitat dels creients, basats en l'oposició fidels-infidels). L'entitat dita nació no ha estat substituïda com a marc central o suprem de la vida de les societats: ni les regions, ni Europa, per exemple, no han assolit un valor definitori equivalent. Fins i tot els grans temes o problemes d'abast universal tenen moral i contingut nacionals: interns com a l'Iran o a la Xina, externs/interns com el nou patriotisme nord-americà després de l'11 de Setembre, o com l'enfrontament Índia-Pakistan. O en la matèria de l'esport, posem per cas, gran tema universal, amb patriotismes particulars portats a extrems de bogeria compartida.

El fet, doncs, és que el marc-espai nacional continua, i continuarà previsiblement, com a definidor màxim d'identitat (de l'auto- i hetero- reconeixement en el món), i com a territori que delimita màximament la responsabilitat moral, cívica i política. Per tant: davant d'aquesta realitat, cal assumir sense escarafalls la vigència efectiva (desitjada o no) del patriotisme o nacionalisme (tant se val: poden ser usats com a sinònims, encara que sovint hom en fa una distinció valorativa a favor d'un terme o de l'altre) com a ideologia democràtica, ètica, inclusiva i constructiva: la pàtria o nació és el locus definitori d'una societat o poble en el món, i el marc més significatiu de la responsabilitat civil. Si té estat propi, l'estat mateix s'encarrega de la seua preservació com a tal espai. Si no en té, li caldrà alguna estructura equivalent o suficient: altrament, es produeix la dependència, la submissió i la subordinació en termes desiguals.

Si, per al quart de segle passat i per a la primera dècada d'aquest, el projecte històric i nacional de Catalunya era trobar un encaix acceptable dins d'un estat-nació espanyol descentralitzat i condescendent, un lloc no del tot incòmode dins de l'Espanya de les autonomies, cal dir que l'èxit ha estat considerable: Catalunya com a regió autònoma d'Espanya funciona satisfactòriament. Però el catalanisme (com a hipotètic bloc nacional, o els diferents catalanismes polítics, ideològics i culturals... i l'econòmic, si pot ser) ha de decidir si una autonomia regional suficient és també el projecte per al futur, o si cal assumir ja una altra perspectiva que no implique l'acceptació indefinida de la dependència. Si “Catalunya és una nació” és més que afirmació retòrica, ha de tenir conseqüències efectives: si és una nació no pot ser alhora part d'una altra, i el seu centre moral, cultural i polític es troba en ella mateixa i no fora. Catalunya ja no té (si és que mai l'ha tinguda, fora de la pròpia fantasia) una missió espanyola: ni reformar ni modernitzar Espanya. Entre altres coses perquè Espanya no ho accepta, ni li interessa: es reforma sola, i s'ha modernitzat sola. La il·lusió de Catalunya (des de Prat de la Riba, o des d'abans), de veure's com a “capdavantera d'Espanya” és més il·lusió que mai. I a més a més, suposa la pròpia dependència mental, cultural i moral, compensada amb el mite –cada dia més invàlid– d'una suposada superioritat cultural o econòmica.

I ara els explicaré una petita història que aclareix perfectament què és una nació de debò, la que per a definir-se no depèn d'un tribunal. Això era que jo comprava el diari fa pocs dies al meu quiosc-botiga habitual, on venen també tota mena d'andròmines imaginables, i damunt del taulell hi havia un munt de banderoles i de bufandes, amb els colors de la bandera espanyola, i amb inscripcions patriòtiques dedicades a l'equip de futbol que representa la nació davant del món sencer. Nació abatuda en la derrota, exaltada en la victòria i en la glòria, tal com és habitual. Llavors, veig que en una bufanda plegada apareix la paraula “Dios”, la desplegue, intrigat, i la inscripció completa era: “Con dos gotas de sangre y un rayo de sol / DIOS hizo una bandera y se la dio a un Español”. Ja se sap que la nació i la teologia poden anar lligades de tant en tant, des de la Bíblia fins al dia del Pilar, festa nacional, abans Día de la Raza. Comprenc que el projecte diví en la creació del món hi pot jugar un paper decisiu (“España estaba en la mente de Dios desde toda la eternidad”, afirmava J.A. Primo de Rivera, o això m'ensenyaven a mi en el batxillerat). I la sang i el sol són un recurs ben clàssic: “Salve a ti, pabellón de Castilla, / pincelada de sangre y de sol. / Quien no doble ante ti la rodilla, / no merece llamarse español”, etcètera. Però aquesta bufanda patriòtica és una novetat moderna: deu ser que no era prou tindre a favor el Pare Etern, Castella, els raigs del sol i la sang vermella, tot i que, ben mirat, no sembla poca cosa. En tot cas, atribuir a Déu Omnipotent en persona la confecció de la bandera, i el lliurament directe a “un español” diria que és fer-ne un gra massa. Ara bé, el Tribunal Constitucional, la Conferència Episcopal, i la premsa espanyola en bloc, ho deuen trobar la cosa més natural del món. Una nació ab aeterno, quin jutge la discutirà?

Enllaç original

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1361 | 13/07/2010   

Caixes, sentència, Espanya

Lamente repetir, encara que siga parcialment només, el tema d’aquesta pàgina fa poques setmanes. No pel desastre de les caixes valencianes en tant que obra de la pròpia incompetència, de les organitzacions empresarials del país, del seu govern i parlament, dels seus partits més, grans insensats i sords i cecs a l’existència, i al present i al futur del país propi com a país i com a propi. No únicament per això, sinó perquè el suïcidi financer del País Valencià té tot l’aspecte de formar part, o de ser resultat, d’estratègies més amples i més profundes. La feblesa institucional, ideològica i política d’aquest país nostre, la incoherència suïcida dels empresaris i les seues organitzacions, l’obtusitat de València i el recel cantonalista d’Alacant, i alguns fets i factors més que no cal detallar, han servit en safata d’argent les institucions financeres valencianes al gran projecte de Madrid-Castella-Espanya. Sensacional, i Camps i els seus acompanyants no deixen de cantar les lloances del funeral tristíssim. No és fantasia meua, és ideologia espanyola en estat brut (brut, en més d’un sentit del mot). Tal com explica el senyor José Antonio Zarzalejos, exdirector del diari ABC i notable ideòleg de la cosa nacional. El qual escriu que, probablement, la fusió de Bancaixa (perdó, Bancaja) amb Caja Madrid s’ha produït també per raons geopolítiques. És a dir, la rendició incondicional de Bancaixa “deja a la Comunidad Valenciana sin entidades de ahorro propias (aportarán sus beneficios al holding que tributará en Madrid), pero constituye una nueva demarcación político-financiera virtual, que reequilibra el complejo mapa del país”. El país és Espanya, no cal dir-ho. Continue la citació, recollida del diari Levante: “Se ha creado... un nuevo ente intangible (el espacio Madrid-Valencia, pronto a poco más de una hora) a costa de los atributos autonómicos de los levantinos”. I més encara, per si no quedava perfectament clar: la fusió també representa i anuncia “la gran reconversión del sistema político español, con un nuevo eje (Madrid-Valencia), de enormes posibilidades, que diluye la centralidad madrileña con el aditamento levantino –más próximo a Cataluña que cualquier otro, salvo el balear– y que reducirá contradicciones, absorberá dispersiones y reequilibrará poderes”. Bé, la declaració de principis, i la seua aplicació a la realitat dels fets, és perfectament transparent.

O siga: Madrid-València (o València com a suburbi sotmés a Madrid), enfront de Catalunya, i així es “reequilibra” Espanya. És perfecte, és claríssim. I els valencians, intel·lectuals i polítics inclosos, tan cecs com sempre. No serà perquè no els ho diuen i els ho expliquen diàfanament. No hem d’oblidar, conclou Zarzalejos, “que la cartera industrial del nuevo SIP (Indra, Enagás, Iberdrola, Iberia) ofrece una réplica a la Criteria catalana”. Més claredat, impossible. L’“Eix de la Prosperitat”, tal com batejà Eduardo Zaplana aquella línia directa entre Madrid, València i Mallorca. A Mallorca, el soci Matas ha acabat com ha acabat. Al País Valencià, la prosperitat significa anar cap arrere un any i un altre, fins a prop de la cua, en tots els índexs visibles. Prosperitat, en efecte. Sota Madrid. I fa pocs dies, Francisco Camps afirmava solemnement que això de la rendició de les caixes valencianes era magnífic, perquè es tracta d’un tema “de Estado y de nación”. La proclama és diàfana. I, tal com escriu un comentarista qualificat a La Vanguardia, “empiezan a significarse a derecha e izquierda –y con ardor guerrero– defensores de una gran coalición política del PP con el PSOE que, con la crisis económica como coartada, pretenden cambiar el rumbo constitucional de España. Todo apunta a que la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut de Catalunya (...) se convertirá en el acta fundacional de un nuevo movimiento nacional español de matriz castellana, excluyente, por supuesto, de cualquier otra realidad nacional interna”. I no és qüestió de dreta o esquerra, és qüestió d’Espanya. La idea la patrocina entre altres Alfonso Guerra des que es va plantejar la reforma de l’Estatut de Catalunya, ha estat assumida per la direcció socialista, i el senyor Zapatero ja ha dit que no hi més autonomia, ni més identitat, ni res més que reivindicar. Punt. O siga que, finalment, tot lliga. En realitat, ha lligat sempre.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 522 | 08/07/2010   

Pobre Martí

Sembla, segons tots els indicis, que els sis-cents anys de la mort del rei Martí l’Humà passaran del tot ignorats i oblidats en el seu regne de València. Els valencians, a diferència dels països normals i civilitzats d’Europa, tenim una estranya tendència a ignorar bàrbarament les dates que representen alguna cosa en la nostra història, fora del 9 d’octubre, convertit en un banal “Dia de la Comunitat”. Per liquidar, hem liquidat fins i tot el 25 d’abril, que ja és liquidació (“por derribo”). Però aquell 1410, quan es moria el pobre rei Martí, també marcà decisivament futur d’aquest país sense sort ni fortuna, i per tant del nostre present tan insubstancialment ple de buidor. El pobre Martí es quedà sense hereu en morir-se el seu fill Martí el Jove, rei de Sicília, que agafà unes febres malàries després de la victòria de Sanluri, a Sardenya. Martí el jove no tenia hereu legítim, i Martí el vell, trist i afeblit, es casà amb Margarida de Prades per mirar d’aconseguir descendència. Cosa difícil, per la salut del bon home, complicada per una corpulència excessiva. Ni un mecanisme amb arnés i politges, que feia baixar el cos del rei sobre el cos de la nova reina, no aconseguí els efectes desitjats. I així s’acabà la nostra casa reial, vingué el famós compromís de Casp i el rei Trastàmara de Castella, amb tots els efectes i resultats del cas, no sé si inevitables. De fet, Ferran el Catòlic, castellà de família, però que a Castella li deien “viejo catalanote” quan es retirava després de la mort d’Isabel, també intentà tindre un hereu amb Germana de Foix, per transmetre-li la Corona d’Aragó: ja havia vist com podia anar la cosa. I així, amb reis sense hereus, passa el que passa. Com amb Carles II d’Àustria, la incompetència productiva del qual va donar lloc a la guerra coneguda, al desastre, al Borbó Felip V i a tota la resta. Ja sé que els historiadors seriosos no donen importància a aquests detalls, què hi farem. I Georges Brassens cantava: “Pauvre Martin, pauvre misère, / creuse la terre, creuse le temps...” I quan la mort li va fer signe / de treballar el darrer camp, / ell va cavar la pròpia tomba, etcètera. Diu Brassens.