Joan F. Mira | El Temps | 09/03/2010   

Sense permís de l'autor

L’autor de les ratlles que citaré després segurament no mereix que jo me n’aprofite de manera tan descarada. És un senyor que, ara mateix, resideix a Nova York, on es dedica a les activitats pròpies del seu càrrec de cònsol general d’Espanya en aquella ciutat, capital de l’univers, o almenys d’una bona part d’aquest planeta. Jo el vaig conèixer de molt petit, quan jugava amb el seu cosí a les Platgetes de Bellver, i un dia, que ell no recorda, els vaig traure de l’aigua quan les ones els llançaven contra les roques d’un extrem de la cala. Els seus avantpassats, l’avi i l’oncle-avi, procedien de la comarca de l’Alcalatén i tenien una casa gran a Figueroles, la casa del “senyoret”, just davant de la plaça on jo vaig córrer davant de més d’un bou embolat en festes antigues i ara ja deformades per la multitud i els diners excessius. Bé, doncs, disculpen aquestes referències massa personals, que serviran potser per excusar la meua gosadia: no s’ha de fer, això d’aprofitar sense permís les paraules d’un altre. I alguns lectors, probablement pocs, ja han degut endevinar o concloure que l’autor de les paraules que pense aprofitar és el senyor Fernando Villalonga, que a més de diplomàtic és el president de l’Institut Ignasi Villalonga, entitat ben profitosa en el camp del pensament econòmic d’aquest país i de les relacions entre empresaris d’allò que anomenem “Euram”, o arc mediterrani, en primer lloc i sobretot de la part d’aquest arc que va aproximadament d’Elx a Perpinyà. Bé, doncs, el senyor Fernando Villalonga, fa poc més de quinze dies, va publicar en un diari de València l’escrit que ara reproduiré parcialment. I que diu: “Vaya por delante que no tengo que demostrar mis profundas convicciones democráticas y la posición que en ellas ocupan los partidos políticos como canalizadores de la voluntad popular para la acción de gobierno y su control. No. Estoy hablando de un sistema de dos partidos omnipresentes, en el caso de la Comunitat Valenciana, con escasa, por no decir nula, democracia interna, en los que prima la obediencia ciega –en este caso piramidal, con vértice en Madrid– sobre la capacidad. Donde sus miembros no responden al voto directo de sus electores, sino ante sus designados gurús –no electos por los militantes–, que no tienen reparo alguno en instrumentalizar cualquier debate importante –en el que nos jugamos cosas tan esenciales como nuestro patrimonio, nuestra personalidad, nuestra lengua, nuestro presente y futuro– en función de sus estrategias de poder. Para ellos, todo se queda en que gane una sigla u otra, llámese Fulana o Mengana. Y lo que es más triste todavía, Sutano o Futano, en Madrid, que es lo que de verdad les interesa (y a mí también, allí, no aquí) en última instancia y por lo que han sacrificado los intereses de los valencianos desde hace siglos. El Cabanyal es un caso más en la lista, como el agua, el autogobierno, la conectividad, etc.”

Per si de cas ho han llegit massa de pressa, els recomane que ho tornen a llegir, i que reflexionen sobre les dos o tres idees centrals. Que el País Valencià pateix un sistema de dos partits omnipresents, sense democràcia interna, sotmesos a l’obediència cega i piramidal al seu vèrtex a Madrid. Que els seus dirigents instrumentalitzen en funció de les pròpies estratègies de poder els debats en què ens juguem les coses més essencials del país. Que per a ells només importa el triomf d’una sigla o de l’altra (vol dir evidentment, de les sigles PSOE o PP), i dels seus líders màxims a Madrid, i que en funció d’això han sacrificat, ara i sempre, els interessos més elementals dels valencians. Començant, afegiré jo, per l’interés més radical d’un poble i d’un país, que és la seua pròpia existència nacional i política. Si coses així les escriu o les diu un “nacionalista” de tota la vida com jo mateix, no farà més que insistir en allò que se suposa que ha de pensar i defensar. Si les escriu algú com el senyor Fernando Villalonga, cal suposar que hi ha reflexionat molt abans, que ha observat una realitat política (de la qual ell mateix forma part de manera destacada), i que sap perfectament de què parla. Com sempre, que cadascú traga les conseqüències oportunes. El mal, però, és que són massa pocs els valencians que les trauen. A pesar de l’evidència dels fets, que és més grossa cada dia.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 04/03/2010   

Esteve, venecians

Això era, fa pocs anys, que s’estava morint el savi Francesc Esteve, a poca distància de fer un segle de vida. Francesc Esteve va ser el més important prehistoriador i arqueòleg d’escola clàssica que ha produït mai el País Valencià. Deixeble insigne de Bosch-Gimpera i d’Hugo Obermaier, els pares de la prehistòria catalana i espanyola. Esteve, republicà, valencianista d’esquerra, liberal, pagà durament per les seues idees amb un exili interior, i mai no arribà a catedràtic d’Universitat. Era, exactament, un savi antic: un home que entenia la història sencera, antiga, medieval, moderna i contemporània. Els últims mesos els passà en una habitació de l’Hospital Provincial de Castelló i al final (el president de la Diputació tingué un gest de bondat) l’acompanyaven per torns unes estudiants. En la meua darrera visita, el savi Esteve seia en una butaca, arrupit, prim i consumit, i em va fer senyal d’agafar cadira i acostar-me. Em parlà baixet i a cau d’orella, com volent que la senyoreta acompanyant no escoltara el que deia. I em digué: Tu saps qui té la culpa de tot? Jo li vaig preguntar: Qui, Paco? Els venecians, digué. Els venecians. I a continuació em va exposar una lliçó perfecta, des de les rutes de l’Orient, les espècies i la seda, Marco Polo, les possessions mediterrànies, les intrigues i el servei secret de la República Sereníssima, les aliances amb els turcs quan els convenia, l’expansió fins a la vora de Milà, el poder dels mercaders nobles, la marina, el comerç amb els Països Baixos, els papes de la família Barbo, i així fins a l’arribada de Napoleó. Els venecians, explicava, van moure els fils de la història d’Europa durant cinc o sis segles. I van morir d’opulència i d’èxit. Mai no he sentit, en boca de ningú, un relat tan fascinant com aquell. En acabar, el savi Esteve es quedà endormiscat. Dos dies més tard vaig tornar a l’hospital, i el vaig trobar mort al llit, sol, com un ocellet caigut de l’aire. Era un dels savis que he conegut, com Batllori, Coromines, o el geòleg Vicent Sos. S’han acabat, i ningú no m’explicarà mai la història veneciana dos dies abans de morir-se, passats els noranta-cinc anys.

Joan F. Mira | El Temps | 02/03/2010   

Afirma J. Ll. Bausset

Afirmava Josep Lluís Bausset, ara fa més o menys un any, en una entrevista que publicava un diari de València, que ell era, en efecte, l’home subterrani, tal com li deia el seu amic Joan Fuster. I que no tenia ganes d’eixir a la superfície, que s’estimava més continuar amb la discreció de sempre, sense trair allò que pensa però sense constància pública. Això deia aquest home perfectament extraordinari per tants conceptes, i jo he de dir que no hi estic del tot d’acord. Ha preferit ser subterrani, no hi ha dubte, però la constància pública d’allò que diu, del que pensa i del que fa i ha fet, és també una realitat. Subterrani potser, desconegut no: afortunadament. Ni desconegut ni oblidat, perquè si oblidàrem els homes i dones com ell, voldria dir que som uns insensats, que aquest país no mereix uns exemples i uns ciutadans com Bausset. Un ciutadà capaç d’aquest diàleg extraordinari: Diu l’entrevistador: Enguany (2009) vosté farà 99 anys, què demana? I respon: No complir-los. Què diu? Això que ha sentit. Es vol morir? Aquest món és una merda. Concreta la qualitat excrementícia amb exemples personals, de polítics com els que corren impunes. I per això es vol morir?, pregunta el periodista. Doncs, sí, entre altres coses: el que passa és que la vida no és com quan jo era jove. Vostés diran que això ho diuen tots els vells, supose jo, però no lleva que Bausset tingués tota la raó del món. La vida no és com “abans”. I s’ha cansat de viure-la?, li pregunten. I afirma: No, cansat no. N’estic fastiguejat i avorrit. Els dissabtes agafe el tren per anar a la partida de pilota i veig els xavals joves, que no respecten ja res. Estic educat en una altra generació, i encara cedisc en pas en una vorera a un nen o a una dona. A un vell no, perquè de més vells que jo ja no en queden. Però el cas és que s’han perdut tots els meus principis. Els seus principis són els mateixos que els meus, afirme jo, a pesar de tres dècades de distància: civilitat sobre totes les coses. Sense la qual, Bausset afirma que està tan avorrit del món que ja no té ganes de viure. I això és ser d’esquerres, afirma, a pesar que els seus l’han decebut bastant. Bausset se sent ara d’esquerra tan clarament com quan era jove. Doncs, vejam si em pot explicar què és ser d’esquerra, li diu l’entrevistador. I la resposta de Bausset és perfecta: És ser humanista, tolerant, amb l’ambició que la gent visca tranquil·la i respectuosa amb els altres. Ai ai, que pense jo: que poca gent que es diu d’esquerra entén aquesta esquerra, aquesta esquerra antiga que vol dir el contrari de l’egoisme, del dirigisme, de la prepotència, de la demagògia, de la hipocresia, de la falsedat. Per coses així, val la pena lluitar tota la vida: noranta-nou anys, o cent.

Bausset, vist com han anat tantes coses, no sols està decebut: té també fàstic. Però què esperava?, pregunta el periodista, per quin món lluitava que és tan diferent del que ara tenim. Vaig lluitar per una autonomia de País Valencià. No és la que tenim? Bah... com la tenim? Diga-m’ho vosté. Molt fotuda, parlant clar. Açò que tenim és un estatutet, que quan es firmà a les Corts (espanyoles) el van rebaixar des del PSOE de Madrid. El PSOE és antiautonomista. València, per vosté, hauria de tindre més poder autonòmic? Hauria de tindre poder autonòmic total. I més coses d’aquest estil que afegirà. I parlant de Fuster, per exemple, pregunta Bausset: Creu que hi ha dret que Vicent Ventura i Joan Fuster no tinguen un carrer a València, i sí que el tinga El Titi, amb tot el meu respecte? La pregunta de Bausset, ai dolor, defineix una ciutat sencera, els seus líders polítics i socials, la gent que massivament els vota. Entenc, de vegades, que Bausset tinga ganes de morir-se, després d’haver viscut un segle. I té por de morir-se?, li pregunten. No, en absolut: sé que m’adormiré, i s’ha acabat. Vosté és cristià? Sí. De manera que, quan es morirà... Quan em moriré se’m menjaran els cucs. Això si m’enterren, que jo preferisc que m’incineren i em llancen al mar, perquè sóc darwinista i sé que la vida va nàixer en el mar. Però llavors, Déu existeix o no? I jo què sé. (Silenci). Sóc agnòstic. No ha dit que és cristià? Bé, sí. I per vosté seria una decepció que no existira Déu. Sí. I ací s’acaba. Ara Bausset ha fet cent anys, i no sé què deu ser més important per a ell, si els homenatges rebuts o poder assistir cada setmana a la partida del trinquet de Pelayo.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 25/02/2010   

El vent del món

Dimarts Raimon va cantar a l’Olympia. Molts dels presents, com jo mateix, l’escoltàrem amb un punt d’emoció i de nostàlgia. Acabà, com havia de ser, cantant Al vent, que és l’inici d’una llarga història. Si fa cinquanta anys a un estudiant valencià, un xicot de Xàtiva, li va sorgir una cançó al vent que li pegava en la cara, això no hauria tingut cap importància especial si no s’haguera convertit en un miracle. Inesperat, com són tots els prodigis. Entre aquell any i els quatre o cinc següents, en tan poc temps, al País Valencià es van produir alguns fets del tot inesperats, imprevisibles, vista la història immediata, les derrotes, la falta de memòria, i els efectes devastadors del franquisme. Que un grapat d’estudiants es proclamaren rebels a tot el que els havien ensenyat a les aules, que obriren el cor i la ment a la realitat del seu propi país, que no acceptaren els dogmes rebuts, i que actuaren en conseqüència, ja era un petit miracle. Que aquesta rebel·lió s’escampara veloçment dins i fora de la Universitat, era més increïble encara. Si no vaig errat, Raimon és trenta dies més jove que jo, jo trenta dies més vell, nascuts en la immediata postguerra, que vam conéixer tanta misèria històrica i que hem tingut la fortuna de conéixer també uns altres temps i unes altres coses. Quan vam arribar als divuit anys o als vint, alguns d’aquells joves poc més que adolescents, per alguna raó que jo encara no he pogut explicar-me del tot, vam obrir uns ulls com a plats davant del món i davant del país, i començàrem a pensar pel nostre compte, fet que, en aquell moment, tenia ja un punt de prodigi. El vent del món era un vent pobre i trist, o almenys el vent del món que teníem més prop; el temps no era ni tan sols un poc nostre, era propietat d’uns altres (i en gran mesura encara ho és: el resultat final d’aquesta guerra de propietats és encara ben incert), i el país estava tan desfet que imaginar que ja l’anàvem fent era una il·lusió bellíssima. I d’aquesta il·lusió vivim encara, almenys els qui mantenim la fe en la veritat i en la bellesa, i una mica de fe en el país, els qui no ens hem venut per cap preu, real o imaginari.

Joan F. Mira | El Temps | 23/02/2010   

Els ‘PIGS’ i els altres

Tota la premsa, d’ací, d’allà, d’Europa, Àsia i Amèrica, ha dedicat durant dies i dies informacions i comentaris al cas quasi desesperat de les finances públiques de Grècia, i a la condició inestable i perillosa dels seus veïns meridionals, Itàlia, Espanya i Portugal. Vol dir que, finalment, l’estat real de la qüestió apareix a la vista del públic: l’estat circumstancial provocat per aquesta ja cèlebre crisi, i l’estat històric i profund, del qual costa més parlar. Que Grècia, els seus governs successius, la seua administració, el país sencer, ha viscut molts anys per damunt, com sol dir-se, de les seues possibilitats, és un fet que tothom coneixia, als despatxos de Brussel·les i als ministeris d’Atenes. Que els governs grecs falsejaven estadístiques i xifres per a fer veure que eren disciplinadament europeus i gestors rigorosos, també ho sabia tothom, i dissimulava. Però no passava res: visca l’alegria, gastem diners en les Olimpíades d’Atenes fins a deixar el tresor públic en la ruïna, i ja pagaran els alemanys, com sempre. I quan per fi el govern (li ha tocat a un govern socialista, hereu d’un govern conservador irresponsable, i d’un altre govern socialista més irresponsable encara) ha d’intentar salvar el país del naufragi, ja tenim els sindicats al carrer, amenaçant amb la paràlisi final. Per cert, ¿qui pensen que ha de continuar pagant, quan la despesa pública que no volen retallar és tan perillosament superior als ingressos? Allà, a la meitat oriental del Mediterrani, pagar impostos està molt mal considerat, enganyar la hisenda pública és un deure nacional, la cultura de l’individu espavilat que busca només el propi benefici és una tradició antiquíssima, buscar el profit amb la influència personal i l’amistat amb el polític o amb el funcionari, és el camí natural de la vida. Tot molt antic, des d’Ulisses el de moltes idees, el de múltiples enganys i moltes cares. I tot molt repetit en aquesta meitat meridional d’Europa, dita mediterrània. A Itàlia, sobretot de Roma cap avall, on l’Estat és simplement una mamella que van munyint els qui saben com fer-ho. O un gran embut on el nord i el centre van abocant diners, i els diners ixen pel broc i ja no se sap on van a parar i com es perden. Facen vostés un viatge de Torí a Palerm, passant per Nàpols i per Calàbria, observen el panorama, i sabran de què parle. En això, i només en això, tenen part de raó els exabruptes populistes d’Umberto Bossi i desagradable companyia. I en aquest Regne d’Espanya on, segons que acabe de llegir, els funcionaris i altres dependents de l’administració pública han augmentat un 30% els darrers vuit o deu anys. On, per posar un exemple innocent, a Andalusia, Castella-la Manxa i Extremadura, cobra sou del pressupost el 25% de la població activa, i a Catalunya només el 8 o el 10%. Uns són molt llestos, els altres no tant: uns paguen, uns altres no.

I això és Europa, també: els del nord paguen, els del sud cobren. Els alemanys o els holandesos treballen, administren seriosament els cabals públics, no practiquen l’esport de l’engany a l’estat, no balafien els diners fastuosament, i paguen. Els grecs, els espanyols, i gran part dels italians, pensen que són més llestos i més espavilats, es miren l’estat i l’administració pública com un cos estrany, pensen que l’economia “submergida” és una prova d’intel·ligència col·lectiva, i gasten alegrement les subvencions de la Unió Europea (els diners de la gent seriosa i avorrida) en despeses sumptuàries, quan no en simples estafes, com aquelles collites que es cobren i no es cullen (el senyor José Bono en deu saber alguna cosa, només que pense en els gira-sols...). “Pigs”, ens diuen els altres: Portugal, Itàlia, Grècia, Spain. Que vol dir “porcs”, per si algú no hi havia caigut. Que vol dir els països del “familisme amoral”, amoral familism, el concepte que proposà Edward Banfield en el seu llibre magnífic The moral basis of a backward society, “La base moral d’una societat endarrerida”, del 1958. Llibre que els antropòlegs continuen llegint, i que si el llegiren els polítics i els economistes els obriria uns ulls com a taronges. Fa mig segle, i encara és cert: els “pigs” són amorals en tot allò que fa referència al bé públic, fora del individu i de la seua família. I punt. Els altres, ja se sap, vénen d’allò de l’ètica protestant i del capitalisme. I els de l’ètica paguen, els amorals cobren. Fins que els de l’ètica se’n cansaran, algun dia potser ja pròxim. La senyora Merkel pareix que comença a insinuar-ho.

Joan F. Mira | Avui | 20/02/2010   

El familista amoral

Enllaç original

Fa més de cinquanta anys, un sociòleg nord-americà de nom Edward C. Banfield es va instal·lar en un poblet de la regió de Lucània, al sud profund de la península italiana, entre Apúlia i Calàbria, i en va sortir amb les notes de camp i amb les idees per a un dels llibres més interessants i discutits que s’hagen mai publicat en l’estudi de les societats mediterrànies. Banfield va ser un personatge peculiar, conservador de pensament, que es dedicava tant a la sociologia urbana com a la rural, a la ciència política com a l’elaboració de projectes governamentals. No era un antropòleg, però aquell llibre nascut de Lucània, The moral basis of a backward society, publicat el 1958, tinc la impressió que justament els antropòlegs l’han valorat més que ningú. Fins i tot amb rèpliques, debats i crítiques feroces. Al poble de Montegrano (nom imaginari, com es fa en aquests casos), Banfield va trobar coses que no esperava, que ningú no havia observat com ell, i que suposà que explicaven fets i situacions que tampoc ningú no havia explicat, més enllà de les habituals fórmules sobre el subdesenvolupament i la precarietat de les economies rurals.

En “Els fonaments morals d’una societat endarrerida” va trobar un component que ell anomenà “amoral familism”, expressió que és ja tan clàssica com controvertida en els estudis sobre la societat tradicional (o no només tradicional) dels països europeus de base cultural més o menys mediterrània, que van des de Grècia a Portugal, passant òbviament per Itàlia i Espanya. Em permetré, doncs, de fer un petit inventari, amb traducció gairebé literal, dels trets d’aquest “familisme amoral”, principi segons el qual els individus miren sobretot o només per ells mateixos i per la seua família, i qualsevol cosa que facen en benefici propi o dels parents pròxims (o pels amics pròxims i equivalents: ¿la Màfia no és també “La Família”?) serà moralment positiu i reconegut com a tal. I qualsevol cosa que facen per enganyar o aprofitar-se de les institucions, de l’Estat o de qualsevol instància pública, fiscal, legal o administrativa, serà prova d’habilitat i d’intel·ligència i reconeguda com a valor positiu. En conseqüència, explica Banfield, en una societat de familistes amorals, ningú no procurarà l’interès de grup o de la comunitat excepte si hi troba algun avantatge privat. I afegiré jo: reflexionen vostès sobre alguns dels casos més espectaculars de la vida hispànica (mallorquina i valenciana inclosa) dels que es poden llegir a la premsa.

I continua la relació de Banfield: en una societat de familistes amorals (en direm s.f.a., per abreujar) només els funcionaris i els qui tenen un càrrec s’ocuparan dels afers públics, perquè només a ells els paguen per fer-ho. Si un ciutadà privat té un interès seriós per un problema públic, això serà vist com a cosa anormal o fins i tot inconvenient. I en conseqüència, en una societat d’aquestes característiques, hi haurà poc control dels càrrecs públics o dels funcionaris, perquè aquest control és únicament cosa dels mateixos funcionaris o càrrecs. I afegiré jo: ¿coneixen vostès molta gent normal i corrent, gent del carrer, que, de manera eventual o regular, vaja més enllà de dir “Això és cosa del govern”, o de l’ajuntament, o de la conselleria, o de qui siga, però no cosa meua? ¿Molta gent que participe no solament en la protesta sinó en la solució, implicant-s’hi de manera efectiva? Contiuem amb Banfield, per tant: en una s.f.a. serà molt difícil de formar i mantenir organitzacions per al bé públic, amb actuació conscient i concertada. Una condició de les organitzacions amb èxit és que els membres han de tenir confiança entre ells i lleialtat a l’organització mateixa. En una organització amb moral alta, se suposa que faran sacrificis, fins i tot importants, en favor de l’organització. Però, afegiré jo, en aquestes terres meridionals d’Europa, ¿quanta gent practica aquesta lleialtat i fa aquesta mena de sacrificis?

Més encara. en una s.f.a., els qui ocupen un lloc de funcionari, com que no senten cap identificació amb les finalitats de l’organisme públic, no treballaran més del necessari per a conservar els seus llocs o (si això està dins de les seues possibilitats) aconseguir una promoció. De fet, una posició oficial o una qualificació especial seran considerades armes per usar-les en benefici propi. En conseqüència, el familista amoral que ocupa un lloc o càrrec públic acceptarà un suborn, directe o indirecte, quan pensa que no li passarà res. Però tant si l’accepta com si no, la gent del poble, de la ciutat o del país (amb la mateixa mena de moral) suposaran que ho fa. I afegiré: no és estrany, per tant, que alcaldes o presidents de diputació, públicament reconeguts com a subornats i subornables, corruptes i corruptibles, siguen objecte de sopars d’homenatge per part dels seus conciutadans. Ben prop de casa, en tinc exemples insignes.

I acabarem amb un resum molt resumit d’alguns altres trets definitoris. En una s.f.a. els febles afavoriran un règim que mantinga l’ordre amb una mà forta (repassem la història recent?). En una s.f.a., la pretensió de qualsevol persona o institució de ser inspirat pel zel de l’interès públic més que per l’avantatge privat serà considerada un engany. En una s.f.a. no hi haurà connexió entre els principis polítics abstractes (la ideologia) i el comportament concret en la vida quotidiana. El familista amoral valorarà els guanys que aconsegueix la comunitat només si a ell també el beneficien o no el perjudiquen: sovint, mesures que es prenen en benefici general provocaran la protesta dels qui pensen que no en participen, o no suficientment. En una s.f.a. el votant dipositarà poca confiança en les promeses dels partits. En una s.f.a. hom assumirà que qualsevol grup que ocupa el poder és corrupte i ho fa en benefici propi (“tots els polítics són iguals”... no és cert?). I en fi, no els avorriré més.

Curiosament, o no curiosament, els països de l’Europa del sud que són l’espai propi d’aquesta mena de societats, Portugal, Itàlia, Grècia, Espanya (les inicials dels quals, PIGS, tenen en anglès un significat poc afalagador), circulen ara ben abundantment per la premsa general i més encara per la premsa econòmica: l’Europa meridional, la de fiscalitat irresponsable, la dels governs ineficients, la de l’economia dita submergida, la del frau fiscal metòdic, la del sentit cívic tan escàs i tan precari, la de l’extensa corrupció municipal i més que municipal, la de l’Estat-mamella, i etcètera. No deu ser casualitat. I més d’un polític, sociòleg, economista o predicador hauria de llegir atentament aquell llibre de Banfield.