Avui és dissabte, 23 de novembre de 2024 |
<< < [109] [110] [111] [112] [113] [114] [115] > >> | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 18/02/2010
Traduir un clàssic gros, com ara La divina comèdia, pot produir moltes satisfaccions i alguns inconvenients. La satisfacció és constatar que, gràcies a la traducció, milers de persones han llegit una obra indispensable i, fins i tot, n’han tret algun plaer. Una bona acció que hauria de meréixer un lloc confortable el paradís, assegut a l’amfiteatre de la rosa mística, on els àngels reben de l’altura divina la felicitat i l’escampen amb les ales volant per damunt dels benaurats: felicitat eterna i sempre fresca i renovada, tal com hauria de ser el plaer de llegir els grans llibres antics. L’inconvenient és que el traductor, al llarg d’un grapat d’anys, ha d’acceptar –si no és mal educat i aspre– invitacions a parlar en públic sobre l’obra traduïda. Jo, quan és el cas, mire de posar en aquestes explicacions una passió que no he de fingir, perquè és del tot sincera. A propòsit de la darrera explicació pública de l’infern, el purgatori i el paradís, parlava jo fa pocs dies amb un professor de la Universitat Jaume I, antic col·lega, que em va explicar una petita història memorable. Això era que, en una classe no sé si de llengua o de literatura, va preguntar als estudiants si els sonava potser el nom de Dante. Només una senyoreta aixecà el braç. Llavors els professor va insistir: “Dante... Alighieri...?”. I la senyoreta digué, no sé si amb desencís o amb indiferència: “Ah, Dante sí, Alighieri no”. Aquest és, doncs, el punt on hem arribat. En una facultat “de lletres”. Fa tant de temps que desaparegué del batxillerat, i de la universitat, aquella assignatura que es deia Història de la Literatura Universal, que els llicenciats en filologia anglesa, posem per cas, poden no haver sentit mai parlar d’Homer, de Dante, de Molière o de Goethe: no se suposa que hagen de saber qui són. Cada reforma té com a objectiu invariable l’extensió universal de la ignorància. I una altra estudiant d’Humanitats que començà una examen de Cultura Clàssica amb aquesta frase: “La lengua de los griegos era el latín”, i a partir d’ací va omplir dos fulls. Vingué a protestar pel suspens: no comprenia per què. I fins ací hem arribat, també.
| Joan F. Mira | El Temps | 16/02/2010
Vegeu ací la primera part d'aquest article
Contiuem. Trobe igualment problemàtic un escenari on dominaria l’enclavament més que la integració, que és un model que comença a estendre’s en la realitat urbana i suburbana, i que fins i tot troba defensors teòrics. Això significaria una perspectiva on la societat comuna resultant ja no tindria vocació ni possibilitat de ser efectivament “comuna” sinó que estaria composta en mesura variable per una constel·lació o arxipèlag d’enclavaments efectivament segregats en termes territorials (carrers, barris, etc.) i en termes ètnics o religiosos. La meua previsió és que, si això fóra el model assumit per Europa com a horitzó per al futur, les situacions de desigualtat i d’injustícia, i les oportunitats per al conflicte, no solament no es reduirien sinó que augmentarien amb el pas del temps i amb la consolidació d’aquests enclavaments. Si aquest és el model del “multiculturalisme fort”, trobe ben preferible la perspectiva d’un “multiculturalisme dèbil” en el qual, sense pensar en una impossible assimilació –és a dir supressió de la diferència– ni en cap il·lusòria ni desitjable homogeneïtat perfecta i futura, les situacions d’enclavament serien o l’excepció o la primera etapa en un procés d’integració. Es tracta de conceptes que no sempre són clars, com ara “nacionalitat”, “ciutadania” o “etnicitat”. No hi ha cap dificultat conceptual a acceptar, com alguns experts proposen, la distinció entre “nacionalitat” i “ciutadania” (i això els membres de nacions sense estat ho saben més bé que ningú), però em sembla més arriscat suposar que aquesta distinció serà assumida precisament pels mateixos estats que han promogut més rigorosament la sinonímia, França, per exemple, o Espanya. Quant a l’“etnicitat” o identitat bàsica de grup, sovint entesa de manera massa reductiva, no hem d’oblidar que Europa coneix una doble tradició: a l’est, més associada al llinatge o la descendència que al territori, a l’oest a la inversa. Els alemanys que al segle XVIII anaren al Volga han estat sempre “alemanys del Volga”; els que pel mateix temps anaren a Andalusia, ràpidament deixaren de ser alemanys i esdevingueren andalusos. El model “oriental” implica el manteniment indefinit d’una identitat bàsica (som “això”) associada a l’origen, llinatge o descendència..., amb el resultat de multiplicar els enclavaments o les distribucions “en pell de lleopard”, que alternen etapes de contigüitat pacífica amb d’altres de xoc violent: recordem els Balcans. En el model “occidental” la tendència ha estat més aviat d’assumir com a identitat bàsica la definida pel territori (pel territori amb “definició” històrica, etnonacional etc.). Per això els fills o els néts dels andalusos instal·lats a Catalunya els anys cinquanta poden perfectament ser “tan catalans com” els catalans de moltes generacions, mentre que els fills i els néts dels russos instal·lats a Estònia o a Letònia pels mateixos anys continuen sent majoritàriament i rigorosament russos.
Potser aquells pobles i països que, com el nostre, hem estat víctimes d’una pressió assimiladora dins d’estats poderosos, i que tanmateix no hem estat desintegrats del tot per aquesta pressió, podem aprofitar aquesta experiència per evitar unes altres formes de desintegració. Només potser: no hi ha res cert, però tampoc no hi ha res, en aquest camp o matèria, que estiga per damunt del dret d’una societat a continuar sent ella mateixa en el seu propi territori històric. Trista cosa seria que, quan la prepotència exterior no ha pogut fer que deixem de ser allò que som (perquè això és la identitat: ser humans d’aquesta o d’aquella manera, ser això o ser allò), ho deixàrem de ser per la nostra pròpia incapacitat de compartir-ho amb una nova gent. Ja em perdonareu si no he sembrat clarícia ni he repartit llum, sinó foscor: el tema és fosc, no és clar. I si aquesta confusa –voluntàriament confusa– exposició pot tindre un final poètic, deixeu-me citar uns versos de l’Ulysses de Tennyson: “Tho’ much is taken, much abides; and tho’ / We are not now that strenght which in old days/ Moved earth and heaven, that what we are, we are.” “Encara que hem perdut molt, ens resta molt; i encara que / no som ara aquella força que en els vells dies / movia terra i cel, allò que som, ho som.” Si serem encara allò que som, o allò que voldrem ser, és cosa que hem de decidir nosaltres.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 11/02/2010
S’ha mort, fa poques setmanes, una senyora molt velleta que era l’última persona que parlava una llengua de les illes Andaman, un paradís perdut enmig de l’oceà Índic. La senyora es deia Boa Sr, i era l’única que parlava la llengua bo des de la mort dels seus pares. Deia que es trobava molt sola. Puc imaginar la senyora, la més vella de la tribu, pensant solitària en la llengua extingida, somniant en bo, parlant-se sola, intentant recordar com es deia aquella flor o aquell arbre, plorant llàgrimes suaus de tristesa. Les illes Andaman van ser l’escenari d’un dels millors i més impressionants estudis d’antropologia social a primers del segle XX, el resultat del qual, The Andaman Islanders, obra d’A.R. Radcliffe-Brown, continua sent un clàssic singular. Probablement la llengua bo, extingida amb la senyora difunta, està relacionada amb llenguatges parlats en temps del neolític, i era per tant una de les més velles del món. Assegura la professora Anvita Abbi, gran lingüista, que la senyora Boa Sr, a pesar de tot, tenia un gran sentit de l’humor i que el seu somriure i la seua rialla eren contagiosos. Els andamanesos se suposa que arribaren d’Àfrica fa uns 70.000 anys, i s’havien mantingut fins fa poc temps aïllats de la resta del món: un somni per als antropòlegs, però una condemna segura. Eren antics, “primitius”, i ara que ja deuen ser més moderns i fins i tot “civilitzats”, la cultura i les llengües s’esvaeixen, es moren, pareix que no hi ha res a fer. Llegint notícies com aquesta, que no és la primera sobre la mort de l’últim parlant d’una llengua, jo em trobe incapaç del somriure de la senyora Boa Sr. Pense en algunes ciutats del meu país on la meua llengua ja gairebé no s’escolta al carrer, on parlar-la en un comerç o en una oficina pública pot ser una aventura, on els polítics l’arraconen i l’obliden, on la vida de l’idioma propi és lànguida i precària i el seu futur incert. Qui sap si, passat un segle, l’últim parlant d’aquesta tribu secular dels valencians no plorarà de solitud i de pena i maleirà els seus avantpassats, nosaltres, que no vam ser capaços de preveure i evitar aquest final tristíssim.
| Joan F. Mira | El Temps | 09/02/2010
He seguit amb atenció, i amb un disgust creixent, aquesta història (poc aclarida, i espere que aviat superada) que ha protagonitzat, segurament sense esperar-ho i certament sense desitjar-ho, l’antiga ciutat de Vic, que tant estime, i que ha sigut durant tants anys model d’acolliment de poblacions noves i diferents. Una iniciativa municipal, possiblement mal calculada, ha produït un seguit d’acusacions infamants, molt especialment a la premsa espanyola, que la ciutat de cap manera mereixia. Òbviament, el “nacionalisme reaccionari català”, o la “dreta xenòfoba catalana”, sembla que eren els culpables del projecte municipal finalment abandonat. A Madrid, com és habitual, no es priven de res a l’hora de mirar el bri de palla en l’ull del veí. Vic, per tant, per culpa del “nacionalisme de dreta”, seria, segons un eminent intel·lectual cultíssim que escriu al diari més important i liberal d’Espanya, exactament com l’Alemanya dels anys trenta. Valga’m Déu, on pot arribar el prejudici, la bestiesa, i el desconeixement de la realitat: què en sabien ells, de Vic, de la seua història, i de la llarga història catalana d’acolliment i d’obertura? Però mirem de situar la matèria en un context més ample en el temps i en l’espai. La història recent d’Europa no és una història de rebuig i de tancament, de societats estàtiques i bloquejades, sinó de molt importants moviments interns de població, i d’extensos processos de contacte entre migrants i “societats receptores”, amb llengües, models i codis culturals diferents. Els resultats d’aquesta història han estat formes diverses d’assimilació en una primera etapa, i d’integració més o menys reeixida i confortable en la segona: “assimilar” els nouvinguts (assimilar significa “fer semblant”...) és un procés d’aproximació que es pot dur endavant, per exemple, a través de l’escola, de l’aprenentatge de la llengua, de la participació en la vida cívica i associativa; però “integrar”, és a dir fer que a tots els efectes formen part d’una mateixa societat o d’una mateixa cultura, de quina manera es pot fer?, i es pot dur a terme sense des-integrar la identitat d’origen dels immigrats? No és una pregunta de fàcil resposta.
El problema és si ara mateix, i sobretot a partir d’ara mateix, aquells processos històrics europeus d’assimilació i d’integració són repetibles. La resposta és que probablement no, o almenys no amb els resultats que aquests processos havien tingut fins a mitjans del segle XX, quan, per exemple, els italians o polonesos a França, o els seus fills, van esdevenir perfectament francesos, i els aragonesos o gallecs a Catalunya perfectament catalans. El resultat, abans, era la renovació de la societat receptora com a societat bàsicament homogènia, però amb els nous elements integrats com a part d’un tot únic que potser s’ha fet així més complex i més ric. El resultat, ara, i amb tota probabilitat en el futur, ja no podrà ser el mateix, i aquesta és una posició perfectament realista, prescindint de consideracions ètiques o ideològiques. Perquè la distància cultural, en el sentit més profund i antropològic, entre immigrants i país receptor, és ara, en molts casos, immensament superior a la d’etapes anteriors. Hi ha formes de cultura (religió inclosa), també “immigrades” que sovint, simplement, són difícil de fer compatibles amb la llei del país receptor. La llei del país, que és cultura, ¿pot imposar o no als pares d’una família turca resident a Alemanya, o marroquina resident a Catalunya, que reconeguen a les filles els mateixos drets i llibertats que legalment posseeix qualsevol filla de qualsevol família europea en el mateix territori? En aquest cas hi hauria per part de les joves immigrades un “dret a l’assimilació” –dret a ser considerades iguals que les altres joves alemanyes, catalanes o europees en dimensions tan profundament culturals com l’autonomia personal, les relacions intrafamiliars, el matrimoni– que estaria segurament per damunt del “dret a la diferència”. Què cal fer, doncs, quan la “diferència” és en realitat una rigorosa limitació del que, per a qualsevol ciutadà del país d’acollida, serien simplement drets elementals? El dret a la llibertat personal, per exemple. I a la llibertat religiosa o a la llibertat moral. Acceptar la no-assimilació o la no-integració, com a model desitjable, pot ser un projecte carregat de trampes i perills.
Aquest article continua ací
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV] | 04/02/2010
Les paraules, ja se sap, no tenen la culpa de l’ús banal o estúpid que se’n fa, ni de la perversió dels conceptes que suposadament representen. “Democràcia orgànica” era el franquisme, “democràcia popular” era qualsevol dictadura comunista: pobra democràcia, doncs, insultada per l’ús pervers. La pàtria i la nació eren el poble que volia ser sobirà, però també la “patria o muerte” d’uns i altres. Nacionalisme és exigència de drets i restauració de llibertats, però també la paraula ha estat usada i pervertida per ideologies funestes. Allò que no havia vist mai, mai de mai, en la història d’Europa, era una banalització tan grotesca del mot com la que ara es veu en aquest petit país o pàtria dels valencians. Causa estupor llegir en un diari que el portaveu del PP en les Corts, Rafael Blasco, manté un discurs de “tintes nacionalistas” en relació al Cabanyal, plantejant el conflicte com un atac a l’autogovern i la sobirania (?) dels valencians. El tema, vostés ja el coneixen, la meua opinió sobre el cas la poden imaginar (i és contundent), però l’ús de la hipèrbole defensiva i ofensiva per part del PP, i la caiguda de periodistes, polítics, comentaristes i companyia en el parany d’atribuir a Camps, a Barberà o a Blasco afirmacions “nacionalistes”, superen, una cosa i l’altra, totes les meues previsions. Que un polític, expert en les arts fosques de la propaganda, afirme que la posició del govern central sobre el Cabanyal és “la major agressió que hem patit els valencians des que Felip V ens va abolir els Furs”, és una animalada monumental, grotesca, tot i que probablement eficaç de cara al seu públic. Que els diaris qualifiquen aquestes bestieses, i altres rebequeries semblants de Camps o de Barberà de posició “nacionalista”, és simplement una estupidesa infinita. Perquè de nacionalisme robust, efectiu, proclamat, aclaparador i profund, al País Valencià només n’hi ha un, que és l’espanyol, del qual participen en diferents graus d’exaltació la dreta universal i l’esquerra dita majoritària. La resta, que en som pocs, fem el que podem, i només falta que ens insulten amb l’ús frívol i pervers de la paraula, i potser del concepte.
| Joan F. Mira | El Temps | 02/02/2010
En la foto que il·lustra l’article de diari (italià), dues senyoretes bellíssimes seuen en un divan entapissat de flors, amb un llibre entre les mans. Una d’elles, amb cabellera llarga i ondulada, riu de cara al fotògraf i al públic amb una rialla feliç. L’altra, de cabells molts curts, somriu mentre llegeix. Tota la indumentària de les lectores consisteix en un collar de perles i sabates de taló d’agulla. Semblen perfectament relaxades, contentes, i cal pensar que el públic que les escolta també participa de l’encís de l’acte. L’ambient, explica el diari, és íntim i de llums suaus, amb una vintena d’oients-espectadors al voltant del divan on seuen les lectores nues. El llibre del dia és el Candide de Voltaire, i les senyoretes que el llegeixen en veu alta davant del públic (que paga vint dòlars: no és una obra de caritat), es diuen, com era d’esperar, “Naked Girls Reading”, i funcionen ja com una petita empresa en expansió: des de Chicago, les sessions de lectura en pèl han arribat fins a Seattle, Nova York i Boston, i ara la petita iniciativa il·lustrada és a punt de desembarcar al Canadà i al Brasil, i té la intenció d’obrir franquícies arreu del món, supose que exclosos els països islàmics, per si de cas: no crec que allà apreciaren positivament la idea. La idea, cal dir-ho d’entrada, és prendre seriosament la literatura i la lectura, tan seriosament com la innocència dels cossos nus. De la innocència del públic, o almenys d’una part, jo em permetré dubtar-ne, però ja se sap que la bona literatura tot ho cobreix i ho supera, tal com l’amor a la mar i al sol justifica el nudisme de platja. A Chicago, on va nàixer la iniciativa i on resideix el grup original, van fer per Nadal lectures de Charles Dickens, i abans de poemes de Neruda i de Sylvia Plath, d’obres de Shakespeare, de George Orwell, i de D.H. Lawrence. Em costa imaginar-me a mi mateix escoltant llegir pàgines del 1984 a una senyoreta esplèndida en conill i concentrar-me alhora en el sentit profund del llibre d’Orwell. Em costa més encara pensar que podria escoltar, en les mateixes condicions, segons quines pàgines de L’amant de Lady Chatterley sense immutar-me gens, ocupat només en la qualitat literària del text, i sense ocupar-me gens de les qualitats anatòmiques de les lectores.
La fundadora, que es diu Michelle l’Amour (no sé si de nom legal o nom de guerra), defensa la idea del nudisme literari com una forma refinada entre cultura i natura. D’acord, doncs, però la qüestió és si els assistents acudeixen a refinar-se més per la cultura que per la natura, o més per la pell natural que per la literatura. M’agradaria saber si pensen aplicar la fòrmula també amb senyores nues d’una certa edat i poc atractives, o amb cavallers en pèl, calbs i amb panxeta. Veuríem si la combinació funcionava de la mateixa manera simple i refinada. Em reconforta, això sí, saber que les senyoretes de l’empresa de Michelle l’Amour afirmen que estimen i coneixen la literatura, fins el punt que participen en la selecció dels llibres que han de llegir, i en publiquen crítiques personals i apassionades. Al seu lloc d’internet especifiquen: “N’hi hauria prou de seguir una de les nostres representacions per deixar de fer-se massa preguntes sobre per què ho fem. No hi ha res de més natural i més simple. I tanmateix, la gent sembla que no ho accepta.” Potser perquè no és clar si es tracta de senyoretes que llegeixen nues, o senyoretes nues que llegeixen. Vostés hi poden dedicar uns minuts, i mirar de resoldre el dilema. La fórmula, afirmen, es basa en un principi: estar orgulloses, alhora, de la pròpia sensualitat i de la pròpia cultura, i combinar-ho en un sol acte o representació. Cobrant. L’acte també podria ser privat, al saló de casa, abaixant els llums, posant música suau, despullant-se a poc a poc, amb unes gotes de perfum, i llavors, sensualment estirats al sofà, llegir-se a si mateix o mateixa un cant del Purgatori de Dante, unes pàgines de l’Odissea, un discurs de Ciceró o un capítol de La muntanya màgica. No ho he provat encara. Sobretot perquè aconsellen conservar les sabates de taló d’agulla com a únic element indumentari.
| << < [109] [110] [111] [112] [113] [114] [115] > >> |
|
|