Joan F. Mira | El Temps | 14/07/2009   

Porcel a Frankfurt

Aquest, estimats lectors, no serà un paper de compromís, un homenatge de circumstàncies, una necrològica com se n’han fetes tantes, exaltant la grandesa de l’escriptor que ens ha deixat. Ni una necrològica mesquina i miserable, discutint-li els mèrits des del prejudici d’ideologies restrenyides. Baltasar Porcel s’hauria mirat aquestes mesquineses post-mortem amb un gest indiferent o altiu, tal com ja feia en vida, molt sàviament i sabent bé els riscos que corria. No sé amb quins ulls es deu mirar, des del cementeri d’Andratx, els elogis fúnebres que uns altres li han dedicat aquests dies: amb ironia, probablement, mentre contempla des de molt amunt la mar tan blava. Que Porcel (a més de ser un novel·lista excepcional i un narrador amb una capacitat prodigiosa de fabulació que jo li he envejat sempre) era un home paradoxal i combatiu, és cosa ben coneguda, i podia ser motiu de crítica o d’admiració. Crec que, d’això, ell no en feia gaire cabal: ho considerava part insubornable d’una forma de ser, i també d’una forma de fer literatura: “I, què seríem, pedres, si no fóssim també paradoxals? Les meves novel·les i els meus personatges s’alimenten de les seves contradiccions: ¿som altra cosa que una contradicció eternament assumida, i per això resolta en energia?” Això afirmava l’escriptor en el discurs de cloenda de la Fira de Frankfurt, i hauria de quedar clar per sempre: si no som paradoxals som pedres, l’energia és producte de la contradicció assumida. Aquesta és la substància més profunda, però després ve la matèria i ve la forma. Que per a Baltasar Porcel eren la forma i la matèria d’aquell fons mediterrani igualment contradictori i variable, des dels grecs més antics fins als dies de les nostres vides: “De tot això, en tot això, doncs,” recordava també a Frankfurt, “es fonamenta i s’estén la nostra creació literària, amb els seus sabors, perfums i colors, com els de la vinya i el raïm encantats, del blat i el pa desenfornat, de l’oli amb la deessa Atenea guaitant amb els seus ullassos glaucs entre les branques de l’olivera platejada. I aquests, sorgits de la terra feraç, són els nostres déus; a vegades els veig, eternament joves, ombres de llum entre la lluminositat que verdeja dels pinars al sol, a la meva Mallorca natal. Passen rabents i jo, bolcat en jo mateix, escric el que ells m’han deixat, amb el seu ressò de paraules antigues que es transformen en sang nova.”

Només per això, per haver escrit tan admirablement amb el ressò de paraules antigues transformades en sang nova, els déus de l’Olimp el deuen haver acollit amb alegria. Aquells déus que menyspreen les petites misèries dels mortals; aquells déus que, als qui ho mereixen, atorguen una forma o una altra d’immortalitat. No la immortalitat dels panteons ni la dels premis famosos ni la dels volums d’obres completes, sinó aquella vida perpètua dels déus mateixos, mirant la mar des de l’alta muntanya i contemplant la petitesa dels humans. Perquè Porcel es declarava descaradament politeista, com a bon hereu dels grecs: “Ho sóc jo i desitjo que ho sigui el poble al qual pertanyo i, sobretot, els pobles i les literatures a les quals desitjo pertànyer. Amb quina celeritat, aleshores, fujo a les meves novel·les, i crec que hem de fugir, dels monoteismes cap a la pletòrica vida complexa que ens crida!” La vida que ens crida, però, és també la de la perduració de l’instant, tal com recorda amb els versos d’Horaci: “Gaudeix l’instant: no et refiïs del demà. Perquè demà”, afegeix, “no existirem si no existim avui, com no existiria completament el món sense els nostres llibres.” Tampoc nosaltres, lectors, no existiríem de la mateixa manera sense els seus llibres. Sense les seues novel·les magnífiques no hauríem fet nostre aquell món multiforme i vibrant que ell va crear: seríem una mica més pobres. Dit tot això, que no és poc, aquest paper s’acaba amb les mateixes paraules amb què ell tancà el seu parlament a Frankfurt: “En fi, benvolguts amics, escric perquè he llegit, llegeixo perquè visc.” Un escriptor no podria triar cap epitafi millor.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 09/07/2009   

Porcel: enveges

Era un xicot de vint-i-pocs anys, vestit de negre, amb jaqueta de vellut i jersei de coll alt, com era propi dels joves rebels dels primers anys seixanta. I vestit així, amb una veu profunda, ens va llegir una primera obra dramàtica seua, crec que Els condemnats, a un grup molt reduït d’oients, a València, en l’estudi d’un pintor conegut. No he oblidat mai aquella primera imatge de Baltasar Porcel: diferent, amb un pèl d’altivesa, un home que volia ser, per damunt de totes les coses, un escriptor de debò, un gran escriptor, i que havia de dedicar tota la vida, tots els dies de la vida, a aquesta passió inexhaurible i funesta. Després, llegint les seues novel·les, de les primeres a les últimes, vaig comprovar que els déus li havien atorgat el do més necessari: el do de la fabulació, la capacitat de crear personatges que s’encadenen i que encadenen històries i faules i més històries i més personatges. Tothom enveja allò que no té i que voldria tindre, i jo li he envejat sempre aquesta capacitat fabulatòria que ell tenia en grau insigne i jo en proporció ben modesta. Que em perdone ara aquesta enveja noble, que hauria hagut de confessar-li en vida, com una forma d’admiració. Unes altres enveges que ell hagué de patir, no són, certament ni tan nobles ni tan confessables, però això formava part del seu destí d’escriptor poderós. I conclouré aquest homenatge mínim amb unes frases seues, pronunciades en ocasió solemne, i que són tota una doctrina: “No crec en els profetes dels persistents apocalipsis; siguin els desnaturalitzats, que ignoren que ciència i naturalesa corren plegades, o els monoteistes, que imaginen que la mort infon la vida. D’ací la meva fe en la literatura, en la incitació estètica i en l’ànsia passional, en l’estrella polar de l’aventura, i és que cadascú ha de poder, ha d’intentar, traçar el seu propi destí! Ho va endevinar Heràclit, en el seu petit regne convuls, situat a les costes avui de Turquia, com ningú no ho ha fet amb tanta clarividència: Sempre passa el mateix riu, i sempre les seves aigües són diferents.” En el riu dels llibres de Porcel, les aigües no sempre eren diferents: eren plenes d’aquella vida que només pot crear la fe apassionada en la literatura.

Joan F. Mira | El Temps | 07/07/2009   

Judicis finals

El senyor papa de Roma, la jerarquia que el segueix, i els defensors habitual de qualsevol ordre establert, afirmen de manera regular que el nostre temps pateix la malaltia d’un relativisme creixent, perillós per a la salut pública i per al benestar moral dels ciutadans. Sense aquesta creença no s’explica, posem per cas, el torbament que li va entrar a la Conferència Episcopal Espanyola i als governs dits autònoms que la segueixen, davant de la cèlebre matèria escolar que pretén educar ciutadans, torbament que mantenen amb una obcecació admirable i amb resultats sovint ben còmics o grotescos. I tanmateix, la por al relativisme es fonamenta en una creença sense base: justament ara, els judicis absoluts circulen amb una profusió desmesurada. Mitja humanitat creu amb fermesa que els americans són sempre dolents, tant si fan com si no fan, o que l’esquerra no té futur i no té idees (excepte si es tracta del senyor Chávez de Veneçuela i dels seus amics i seguidors), que la globalització ens porta al desastre, que el capitalisme ha entrat en una crisi irreversible, o que tot va molt bé en el millor dels món possibles, que tot va molt malament en el pitjor dels móns imaginables. I així amb tota la resta, et sic de coeteris, que deien els antics. Mitja humanitat creu fermament una cosa, i l’altra mitja la contrària. Tant de bo que tinguera raó el papa, i els qui pensen com el papa, habitualment de fe conservadora (fins i tot quan es tracta de conservar íntegrament judicis i principis de textos sagrats laics, o marxistes, o de doctrina nacional), i que la capacitat de relativitzar fóra més clara i extensa: tant de bo que els judicis particulars, relatius i condicionats foren la manera habitual de veure el món. Inclosos alguns judicis particulars que els valencians (almenys els valencians que pensem amb una mica de mètode i de seny) construïm o reconstruïm per entendre el passat i el present del nostre país, i si potser per endreçar-ne el futur. Perquè “tots els judicis universals són covards i perillosos”, com hauria dit Montaigne: covards, perquè busquen el fonament en alguna autoritat –tornem al text sagrat, intocable, immutable–, i no en el mètode experimental i en la confrontació amb la realitat. I perillosos perquè poden ser emprats com a arma i com a imposició, com a desqualificació, i com a pantalla per no voler acceptar els colors canviants de les coses.

Més val, per tant, acceptar l’agitació de les idees, més val que tot judici siga discutible i fins i tot voluble, perquè participa d’aquesta condició general: el qui s’estudia ben atentament, qui s’observa a si mateix, “trouve en soy, voire et en son jugement mesme, cette volubilitè et discordance”. I si observa atentament els altres, el seu país, la societat, la història que es va fent cada dia, també hi trobarà inevitablement la discordança. Fuster hauria pogut afirmar, igual com Montaigne, que no podia dir res de manera sòlida i sense confusions ni barreges: no podia ni tan sols dir qui era o què era ell mateix. I Montaigne hauria pogut reconèixer-se, passant els segles, en la tradició europea que Fuster assumeix conscientment: la que es nega a les idées reçues, la que no confon judici i prejudici, la que s’oposa a la lògica de l’absolut (“Distinguo est le plus universel membre de ma logique”, afirmava), la que reivindica la llibertat d’examinar, de jutjar i d’opinar. I potser, com el seu seguidor valencià de la segona meitat del segle XX, també hauria tingut por davant de la perspectiva que aquesta llibertat de pensar fora dels esquemes rebuts o assumits, aquesta llibertat d’observar i traure conclusions raonables, es trobe condemnada a la irrellevància o a la desaparició. Mirem la premsa espanyola, qualsevol dia i sempre, quan parla d’Espanya, Espanya, i sabrem què és un judici universal. Per no dir un judici final. Però també al país de Fuster, també ací, pareix de tant en tant –entre alguns cercles, diguem-ne, intel·lectuals– que uns altres judicis finals han de ser sempre això: definitius, tancats, inamovibles. I que davant d’aquests judicis, finals i sagrats, la realitat cau en el descrèdit o és del tot irrellevant.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 02/07/2009   

Els primers

Encara no fa un any, mentre el miracle econòmic espanyol ja es desinflava com un globus quan deixes de bufar, el president del govern, figura mundial, s’ufanava dels milers de quilòmetres d’Alta Velocitat Espanyola, sobretot espanyola, que ens col·loquen al front dels països del món. Som objecte d’enveja universal, mirall de països, com ara Alemanya, que queden a milers de quilòmetres de vies veloces darrere de nosaltres. Queden també a milers de milions d’euros gastats en aquesta vanitat extrema, orgull del govern actual i també dels passats, emocionats tots en veure com es reforcen les vèrtebres d’Espanya, com Espanya es vertebra més encara. Aquesta supèrbia de nous rics és la mateixa que els va portar a fer aquell nou aeroport descomunal de Barajas, o  a perforar quilòmetres de granit del Guadarrama per guanyar tres minuts entre Madrid i Valladolid. I així podríem continuar encara, recordant l’Exposició de Sevilla, que segons em confiava un alt càrrec socialista “mai no se sabrà quants diners va costar, quants bilions”, i que no va servir per a res: Andalusia, encara i encara, té prop del 25% d’aturats i un percentatge semblant de funcionaris públics. Però això a qui li importa, si podem presumir de tindre més alta velocitat que ningú (velocitat espanyola: la que no va de València a Barcelona), i potser també més autopistes i més aeroports descomunals. I no hi fa res, a l’hora de la insensatesa nacional, recordar que som els primers del món en dèficit abismal de la balança dita per compte corrent, que vol dir que gastem més del que produïm, en proporcions ruïnoses. Ni que som  –ara i abans– els primers d’Europa en desocupació, i entre els últims en productivitat i en altres petits detalls, com la despesa en serveis socials o en investigació. Coses sense importància, ja que tothom estava tan feliç mirant com érem els primers en l’esplendor de l’alta velocitat i en construcció de milions d’habitatges inútils. Com ha sigut possible tanta vanitat, tanta buidor, tant d’orgull i tant d’exhibicionisme fatu, durant tants anys? Com és possible que, al País Valencià, l’orgull i la buidor duren encara i tinguen l’èxit públic que tenen? És un misteri que deixarem per als poetes satírics. O per als teòlegs.

Joan F. Mira | Avui | 27/06/2009   

L'aliança

Enllaç original

No vaig creure en aquell famós xoc inevitable de les civilitzacions que pronosticava el senyor Huntington, conegut universalment per la profecia. I no hi vaig creure, sobretot, per la dificultat de fer un inventari de les civilitzacions del món, identificar-les, i preveure com i en quins punts haurien de xocar, si de manera lenta com les plaques tectòniques, o de manera feroç i violenta. I no hi vaig creure, sobretot, per la dificultat o quasi impossibilitat de definir o saber què és una civilització. Per aquesta mateixa raó no puc creure tampoc en la substància –si és que en té alguna– de la molt menys famosa “Aliança de Civilitzacions” que predica, amb més oportunisme que convicció, l’inefable senyor Zapatero, aconsellat pel ministre Moratinos, més inefable encara. És clar que d’aquesta aliança no se n’ha tornat a saber si era gall o gallina, que la premsa internacional ignora encara la seua etèria existència, i que fins ara només ha consistit en alguna reunió amb el primer ministre turc (a benefici publicitari del seu islamisme “moderat”) i amb diversos aiatol·làs amb turbant i sotana, d’aquests que ara tenen un protagonisme tan civilitzat.

Fet i fet, l’única civilització que, de moment, figura en l’aliança espectral del govern espanyol, és una suposada civilització islàmica, musulmana, o com se’n vulga dir. Al costat de la civilització que el mateix Zapatero deu pensar que representa, que no sabem si és la cristiana, l’europea, l’occidental, o quina. La resta de civilitzacions (quines són o serien?) amb què se suposa que ens hem d’aliar, pareix que no han fet encara acte de presència, o no hi han estat convidades, o, en tot cas, Moratinos no sap quins representants hauria de convidar a l’aliança. Tampoc no sé sap en què i per què l’islam és una civilització, i per què, si ho és, l’altra civilització firmant de l’aliança no es defineix, simètricament, com a cristianisme. Si el govern turc (confessional islàmic) i els aiatol·làs iranians representen la civilització islàmica (i si no, quina?), caldria saber quina civilització pretén representar Zapatero i el govern espanyol: deu ser una civilització laica, o la cristiana però sense bisbes ni canonges?

Vistes les coses que passen aquests dies i setmanes a l’Iran, exemple rigorós i emblemàtic de la civilització amb què ens hem d’aliar, no sé si els promotors de l’aliança deuen mantindre encara viva la fantasia original. Potser els representants de la voluntat divina, segons els quals la democràcia occidental és un pecat satànic i la llei suprema és sempre i només la de Déu (això afirmen Ahmadinejad i el Guia Suprem), seran uns bons aliats nostres. A condició, això sí, que acceptem els principis de la teocràcia, i les seues aplicacions i conseqüències. Si no és així, no sé quina aliança podrem fer. En qualsevol cas, els possibles firmants de la part de la primera part d’aquesta aliança (és a dir “nosaltres”, els “occidentals” democràtics i laïcistes), no hauríem d’oblidar dues coses. Primera, que l’islam és una religió antiga i extensa, respectable i venerable: tan respectable com el cristianisme, que respectem tan poc. Segona, que l’islamisme radical és una ideologia amb els portadors de la qual seria ben complicat aliar-se.

Per molt que sovint vulguem creure que és només una reacció contra l’imperialisme del passat i l’explotació del present, etcètera, aquest islamisme militant és pura ideologia, predicada sense descans, ben finançada, i escampada sistemàticament per tots els mitjans, i és una ideologia de base religiosa, no econòmica. El que empeny un islamista radical a cometre un atemptat són les creences, la fe, no les condicions en què viu. És la religió concebuda com un motor per a l’acció militant i política. Una ideologia és un conjunt d’idees que et mouen a projectar-les sobre la societat en un sentit determinat. Per això la religiositat com a relació amb el món espiritual és una cosa, i la religiositat convertida en instrument de pressió per aplicar unes idees és una altra de ben diferent. L’islam rigorós és un sistema social, jurídic, moral i polític, lligat als textos sagrats intocables, i els seus dirigents ho repeteixen de manera incessant, sense cap mínima ambigüitat.

L’observació dels últims 30 o 40 anys permet veure que aquest islam que és també ideologia i –segons com– civilització no segueix el mateix tipus d’evolució que altres religions que accepten la secularització, que estan més relaxades, que són menys sectàries, que no pretenen tornar a la imposició directa i violenta del seu dogma... Res de tot això no ho fan ni pretenen fer-ho ni el budisme, ni el cristianisme. L’islamisme, sí que ho fa. Fins i tot, en països on fa 40 anys les dones joves anaven amb pantalons i una camisola de color, ara van cobertes de negre de cap a peus. L’efecte que fa ara mateix passejar per Istanbul o el Caire, en comparació al passat recent, és brutal. No es tracta només que tinguen un dogma o una norma, és que ho volen imposar. No diuen: sóc musulmà i no beuré alcohol. Sinó que diuen: sóc musulmà i no bec alcohol i, com que no vull que vostè tampoc en bega, tancaré tots els bars. Per la força.

Llavors, els d’aquesta civilització nostra “cristiana” reaccionem d’una manera molt evangèlica, parant l’altra galta i demanant perdó, i jo no entenc aquesta tolerància davant la intolerància violenta. Ni que vulguem ignorar allò que ells diuen expressament: diem que tot això no és una ideologia rigorosa i religiosa, quan ells no es cansen de repetir que sí, que és religió de manera absoluta, que s’immolen per voluntat divina i pel paradís, al peu de la lletra, i que en nom de la fe cal eliminar l’infidel. Ells no volen enganyar ningú, i nosaltres estem encaparrats a enganyar-nos. Tot això no vol dir que un islam moderat i “normal” no siga possible. I tant que ho és! Ho és en molts llocs, ho era extensament fa cinquanta anys, i pot tornar a ser-ho. Mentrestant, el Guia Suprem afirma que és Déu qui decideix el resultat d’unes eleccions, i qui s’hi opose és blasfem i ha de ser esclafat. Ja sé que uns altres governs també apallissen manifestants i opositors, però no ho fan en nom de Déu. Quant a la civilització, ningú no sap què és i què no és. O sí, però sembla que no ho podem dir en veu alta.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 25/06/2009   

Embriologia

El Vaticà i els bisbes sostenen una teoria segons la qual un microscòpic grumoll cel·lular és un ciutadà amb tots els drets civils i religiosos. Déu, asseguren, infon l’ànima espiritual en el moment que l’òvul rep l’espermatozou –no se sap què hi pot fer un esperit en un lloc tan difícil, però tant se val–, i a partir d’aquell moment tenim ja complet un ésser humà perfectament batejable. Si cregueren realment en aquesta insigne collonada teològica, el Codi Canònic establiria que tot grumollet cel·lular aparegut viu a la llum per qualsevol causa, hauria de ser ràpidament batejat i hauria de ser inscrit en el registre parroquial corresponent. Però no tinc notícia que hagen batejat mai un embrionet gros com un cap d’agulla. Perquè un embrionet gros com un cap d’agulla encara no té ànima espiritual, no senyor, i aquesta ha estat la doctrina antiga de l’església, abans d’inventar-se les insostenibles teories que ara fan circular. El problema és que els bisbes –i la dreta espanyola– no llegeixen els clàssics cristians. Si almenys llegiren Dante, s’estalviarien aquests errors herètics que ara escampen. Dante, en efecte, bon coneixedor de Tomàs d’Aquino, de la doctrina dels sants pares i de la ciència del seu temps, exposa un esplèndid resum d’embriologia humana en el cant XXV del Purgatori. La llavor masculina dins del receptacle femení forma una mena de petit coàgul, que primer té una mena d’“ànima” vegetal (si fóra una planta s’acabaria ací el procés, suggereix Dante), després com d’animal elemental, i finalment serà capaç d’acollir una ànima racional: “Obre el pit a la veritat que ve, / i sàpigues que, en el moment que el fetus / ja té un cervell complet i articulat, / Déu, el primer motor, se’l mira, alegre / per tan gran art de natura, i li inspira / un esperit nou i ple de potències”, etcètera. A Déu Nostre Senyor, pensa Dante Alighieri, no se li acudiria inspirar un esperit, és a dir insuflar vida pròpiament humana, en un “coàgul” o en un embrionet sense “cervell complet i articulat”. És clar que als bisbes i al Vaticà sempre els queda el recurs de posar la Divina Comèdia a l’índex de llibres prohibits. No obren el pit a la veritat que ve, sinó a la burrera que va.