Joan F. Mira | Avui | 07/02/2009   

La democràcia incerta

Enllaç original

Els papers periòdics, i els aparadors de les llibreries, fa temps que van plens de títols i de titulars sobre la crisi i el descrèdit de la democràcia, i sobre el desinterès general que suscita. A mi, però, em fa l’efecte que no es tracta d’un descrèdit o d’un desinterès gaire superior al d’altres èpoques. Almenys des que existeix realment  una vida civil i política que, per aproximació, en puguem dir democràtica, vull dir des que a Europa hi ha un sistema de votacions populars, de representació parlamentària, de partits polítics, de dret a vot més o menys universal. Vist així (i no sé de quina altra manera es pot veure), la democràcia és un fenomen recent, que a penes començava a funcionar a mitjan segle XIX. Abans d’això, els sistemes de participació i representació eren molt limitats o inexistents, i a més els temes d’interès polític no arribaven a la gent, perquè no hi havia mitjans per difondre’ls: d’entrada, no hi havia premsa, ni escolarització universal. El que entenem per democràcia –llibertat d’expressió, partits, sistema de representació, participació popular, parlamentarisme, votacions regulars...– és una cosa que, en conjunt, de manera efectiva, no té gaire més de cent anys. Excepte als Estats Units d’Amèrica, on té més de dos segles, i això es nota. Com també es nota a Gran Bretanya. A la França del 1848 o del 1880, posem per cas, es podia fer una campanya electoral, però estava interferida per tota mena de notables locals, i fins i tot per la  gendarmeria.

Fins que no s’expandeix la premsa i apareixen la ràdio i la televisió, no es pot parlar realment de participació popular, i, per tant d’un interès comú i universal pels temes polítics. Ara podem seguir cada dia de prop els debats de política, i dels pressupostos, i de les lleis que es fan, però l’any 1920 o el 1930, quanta gent se n’assabentava? Quants ciutadans sabien què significa la paraula pressupost? Per tant, comparar amb altres moments de la història s’ha de fer aferrant-se a la realitat, no tenint en compte els articles dels politòlegs en premsa ni les opinions dels pessimistes professionals. En un Regne d’Espanya que havia passat en poques generacions del caciquisme i el pucherazo a la dictadura de Primo de Rivera, a la República fugaç, a la guerra civil i a la dictadura llarguíssima, pensar que ara (a diferència d’algun abans?) la democràcia està en crisi o desacreditada, és tindre una perspectiva ben curta.

I a l’Europa de l’Est, fins a l’any 1989, tampoc no sabien què era un sistema de representació democràtica, o l’havien perdut feia mig segle. Alguns que tenien una certa tradició antiga de civilitat, com ara els txecs o els hongaresos o els eslovens, l’han poguda recuperar. Però, i els russos, o els ucraïnesos? De quin model real, no ideal, partim per poder comparar? Quin és el model de tal país on, en tal època, els ciutadans han tingut interès, confiança en els partits, ganes de participació positiva i massiva? No tenim aquest element de comparació. O, idealitzant una miqueta, podríem posar d’exemple els països nòrdics, amb llarga història de benestar exemplar... Però encara a principis del segle XX, els suecs   emigraven en massa als EUA, perquè es morien de gana! Demanar-li a la gent un civisme massiu, una participació activa i permanent, és una pura fantasia. De fet, la major part dels ciutadans, en raó de què voten una cosa o una altra? En què es basen? Influïts per quin tipus de propaganda, d’actituds cerebrals o  viscerals, de premsa infecta o infectada?

És molt fàcil per a un diguem-ne intel·lectual muntar-se un ideal a partir d’allò que és ell mateix i del que són els seus col·legues: com que els polítics ho fan molt malament, i no són coherents amb el que diuen, llavors el poble s’allunya de la vida democràtica, però jo, que sóc l’intel·lectual, sóc coherent i sí que faig un esforç per continuar-hi interessat, tot i que aquesta democràcia és tan defectuosa i pobra, etcètera. Però utilitzar el mètode científic bàsic, que és observar la realitat i l’experiència i comparar, i a partir de la comparació traure algunes conclusions, no es fa gaire sovint. Molt bé: vosté pensa que la democràcia va malament, però, malament comparada amb què? Amb un ideal mai no aplicat? O amb altres llocs o temps en millors condicions, en què era més perfecta?

Jo no tinc massa gust ni ganes ni interés a especular des d’aquest punt de vista, però puc constatar que ara i ací (potser també abans i allà) la pràctica de la demagògia és molt rendible, que és fàcil influir en l’opinió pública de manera perversa, que és fàcil malinformar la gent i fer-li creure coses que no són. Llavors, els intel·lectuals pensem que la gent s’equivoca, que no tenen criteri, que els resultats d’això són un perill i un desastre. En el cas que més m’afecta, si més del 50% dels valencians voten fermament el PP i, de moment, pareix que el votaran passe el que passe, ¿vol dir que són uns ignorants, que no volen saber, que són  tots uns reaccionaris i que els hem d’acumular els insults? Ja sé que és un mal exemple, perniciós. Però pitjor és que els altres, el PSOE (mal dit PSPV), vulguen ara imitar els vicis de la dreta triomfant, mirant si així triomfaran una mica ells també.  I si ací la democràcia ja era incerta, ho serà més encara.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 05/02/2009   

Updike i l'escriptura

Fa molts anys, resumia d’aquesta manera l’amor per la seua vocació d’escriptor: “Des de la primera infància, m’encantaven ja els materials del meu ofici, els llapis i el paper i, més endavant, la màquina d’escriure i el procés sencer de la impressió. Condensar de les pròpies memòries i fantasies i petits descobriments aquestes marques fosques sobre el paper, que s’arriben a poder reproduir moltes vegades de manera tan bella, encara em sembla, després de prop de trenta anys implicat en la producció de llibres, un acte màgic, i un procés tècnic deliciós. Escampar-se un mateix així, com una mena de dutxa de confetti que cau sobre els caps i els muscles de la humanitat des de les llibreries i les pàgines de les revistes, és certament un gran privilegi i un desafiament a les lleis habituals i terrenals amb què els éssers humans es fan conéixer els uns als altres”. Els assegure que el text original és infinitament més bell que la meua pobra traducció. De John Updike, ara que ha anat a reunir-se amb col·legues de desaparició recent –amb Saul Bellow, amb Norman Mailer–, s’han escrit moltes coses aquests dies. Que representa aquella Amèrica optimista i buida de fa mig segle. Que va tractar com ningú aquells matrimonis aparentment perfectes. Que és un dels grans cronistes de la segona meitat del segle XX. I tal com sol passar massa sovint, se’n parla poc de l’ofici d’escriure, de la bellesa resplendent de la llengua. Però ell, i els altres grans, sabien que el llenguatge és tot. Com en aquest passatge de Bech is back, on el protagonista, escriptor famós, parla del seu nou “editor” (figura que ací quasi no coneixem: qui revisa el text abans de publicar-lo), a qui “cada pàgina de prosa li produïa un dolor cert, que educadament mirava d’amagar, ...les seues mans mostraven la tremolor mentre passava pàgines de manuscrit, la seua cara pàl·lida i agradable amb la tensió d’una ressaca o de les inexhauribles imperfeccions del llenguatge.” El novel·lista Bech, val a dir el seu autor Updike, sabia que l’èxit no és tot, ni els diners ni les vendes ni la publicitat ni la fama. Sabia que allò que compta finalment és la pàgina escrita, és el text, és la lluita contra la imperfecció inexhaurible. Per això John Updike era un gran escriptor, i tants altres que ho semblen no ho són.

Joan F. Mira | El Temps | 03/02/2009   

La insensatesa

Fa pocs mesos, encara, el senyor president del govern d’aquest regne inefable d’Espanya –Rodríguez de cognom, conegut com Zapatero– somreia satisfet explicant davant les càmeres que som el number one mundial en quilòmetres de vies d’alta velocitat, i que ho serem més encara en un any o dos. Que som també els primers en autopistes, i no sé si en alguna mostra més d’esplendor i de riquesa suprema. De manera que, mentre el miracle econòmic espanyol –il·lusió, fantasia, aire calent, serpentina i confetti– es dissolia en l’aigua freda de la realitat, s’apagava com el final d’una fireta, es desinflava com un globus quan deixes de bufar, el nostre gran líder modern, figura mundial, s’ufanava dels milers de quilòmetres d’Alta Velocitat Espanyola, sobretot espanyola, que ens col·loquen al front dels països del món. Som objecte de l’enveja universal, mirall dels nostres veïns que, pobrets, com ara Alemanya o Gran Bretanya, queden a milers de quilòmetres de vies veloces darrere de nosaltres. Queden també a milers de milions d’euros gastats en aquesta vanitat extrema, orgull nacional, que permet viatjar tan veloçment i tan espanyolament de Màlaga a Valladolid o de Còrdova a Lleida, amb gran festa i alegria del senyor president actual i supose que també del passat i del passat encara, de González a Aznar a Rodríguez, emocionats tots en veure com es reforcen les vèrtebres de l’espinada d’Espanya, com Espanya es vertebra més encara, tal com recordava fa poc la ministra que fomenta aquestes coses i no moltes d’altres. I bé, aquesta insensatesa de nous rics, vanitat i supèrbia, és la mateixa que els va portar a fer aquell nou aeroport de Barajas, més milers de milions, i  a fer túnels perforant el granit del Guadarrama per tal de guanyar tres minuts anant de Madrid cap al nord; i així podríem continuar encara, començant, fa molts anys, amb l’Exposició Universal de Sevilla, que segons em confiava un alt càrrec socialista “mai no se sabrà quants diners va costar, quants bilions”, i que no va servir per a res, segons que em contava també un amic sevillà, antropòleg. De manera que Andalusia, encara i encara, té prop del 25% de funcionaris públics i un percentatge semblant d’aturats, desocupats: tants funcionaris i tants aturats com Extremadura, i gairebé tants com Castella-la Manxa, els tres territoris subvencionats tan generosament des de fa més d’un quart de segle. Però això a qui li importa, si podem presumir de tindre més alta velocitat que ningú (sempre, això sí, que aquesta velocitat espanyola no vaja de València a Barcelona), i potser també més autopistes i més aeroports descomunals, tot i que siguen de funcionament caòtic i tercermundista.

I no hi fa res, a l’hora de la insensatesa nacional, recordar que Espanya ha estat vint-i-cinc anys acostant a la mitjana europea la renda per càpita gràcies als diners que ens regalaven països com Holanda i Alemanya, que no es permeten tants grans balafiaments. I no és obstacle, a la insensatesa dels governs successius de Madrid, recordar que som també els primers d’Europa, i de l’ample món, en dèficit abismal de la balança dita per compte corrent, que vol dir que gastem més del que produïm, en proporcions ruïnoses. Ni que som els darrers en productivitat i en altres petits detalls, com la despesa en serveis socials o en investigació. Coses sense importància, ja que tothom estava tan feliç i content mirant com érem els primers en construcció d’habitatges inútils, tants cada any com França, Anglaterra i Alemanya juntes, països endarrerits, no tan moderns i dinàmics com nosaltres. I sí, efectivament, som els primers en atur, en desocupació, els primers amb molta diferència, ara i abans, però això tampoc no té tanta importància, comparat amb l’esplendor de l’alta velocitat. Com ha sigut possible tanta insensatesa i durant tants anys, tanta vanitat, tanta buidor, tant d’orgull i tant d’exhibicionisme fatu, només s’explica si hom recorda la història d’Espanya, del Cid al toro d’Osborne. Però d’això, potser, ja en parlarem un altre dia.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 29/01/2009   

Per Bolonya

A Bolonya, fa pocs mesos, vaig menjar la millor pizza que he menjat mai, en un carreró molt prop dels edificis antics de la Universitat, la més vella d’Europa, és a dir del món. I el cuiner-cambrer, quan li’n vaig fer el comentari, es va posar la mà damunt del ventre, i em digué : “Bologna la dotta, Bologna la grassa!”. Això, docta i grassa, europea i antiga. Aquesta institució que en diem “universitat” és filla de la nostra societat medieval, cristiana i urbana: no de la societat grega ni romana, ni de l’àrab, ni de la xinesa, ni tampoc de les societats industrials més o menys democràtiques. La universitat, que va nàixer per a concedir “llicència” a l’exercici d’una professió pública –de metge o de jurista, inicialment– està lligada, també des de l’origen, a la transmissió i difusió del coneixement. I si alguna tradició inalterada té la institució universitària, és el discurs racional sotmés a les regles de mètode, i el distanciament de les temptacions ocultistes i paracientífiques, allunyades de la raó discursiva. A les aules de les universitats, des de les primeres lliçons a Bolonya a finals del segle XI, s’ha ordit al llarg dels segles aquell teixit sobre el qual ha pres forma un sistema de valors i d’idees que continua sent irrenunciable per als europeus del segle XXI: la idea de naturalesa i la idea de raó, la idea de ciència, la idea de llibertat, i sobretot el concepte i la pràctica del dubte, que és el contrari del dogma. El que em fa por és que siguen, o siguem, massa pocs els qui tenen encara una imatge de la universitat com a dipositària d’aquells valors de llibertat i de raó, de ciència i de dubte crític, que haurien de ser la garantia última de la nostra manera d’entendre la vida en societat. ¿Si aquests valors no han de tindre residència pròpia en una institució com la universitat, on la tindran? ¿I des d’on s’escamparan per la societat, si no és des d’aquesta residència pròpia? ¿I són aquests valors els que defensen els estudiants que, a Barcelona o a València, fan acampades diürnes i nocturnes, ocupen rectorats, pengen cartells i empastifen les parets? N’estan segurs? M’agradaria parlar-ne amb ells, amb calma, en una trattoria de Bolonya.

Joan F. Mira | El Temps | 27/01/2009   

Ni estat ni empresa

Hi ha coses que pareixen noves, però que són molt velles. L’estupidesa humana, per exemple, allò que els francesos en diuen la bêtise, la demagògia que s’aprofita impunement de la ignorància, com ja sabien molt bé els atenesos del temps de Pèricles o de Demòstenes, i altres petites qualitats universals, anomenar les quals seria inacabable. I també és molt antiga la producció de fantasies utòpiques, de mil·lenarismes, de faules que pinten societats idíl·liques on els llops prenen el sol amablement amb els corders i tots plegats pasturen herba tendra abundant i gratuïta. Quan es combinen unes coses i altres, la demagògia i la bêtise, la fantasia utòpica i la ignorància, els resultats poden ser espectaculars. Se suposa, d’altra banda, que en aquesta societat nostra tan informada, amb una proporció tan elevada de gent que han fet alguns estudis, amb tantes universitats i tants estudiants, la capacitat crítica hauria d’estar més desenvolupada que en cap altre moment de la història. Suposició il·lusòria, vista la buidor de continguts de la mínima educació humanística que els hauria de transmetre. Perquè, per poder tindre un criteri a partir del qual formular un judici, es necessiten, precisament, elements de criteri. No val simplement adoptar l’actitud de criticar-ho tot a partir d’una ideologia elemental i buida. Això no és capacitat crítica, això és pura obtusitat, burrera. Fa poques setmanes, vaig anar a donar una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona, a Bellaterra, i em vaig trobar amb les acampades contra el Pla de Bolonya (quin?), on quaranta o cinquanta estudiants, amb tendes i sacs de dormir, es permetien el luxe d’impedir la faena de cinc mil. Vaig voler passar pel mig del campament, entrant per la porta principal, i els col·legues em van dir que més valia no fer-ho. Bé, hi havia algunes pintades, a les parets exteriors, decoració ideològica o vandalisme, una de les quals deia: “Ni estat ni empresa”. És un eslògan fantàstic, vaig pensar: un projecte genial i novíssim. Però m’hauria agradat trobar el xicot (probablement no era una xicota) que ho va escriure i demanar-li que m’explicara què vol dir exactament la idea: ni estat ni empresa. Com funcionaria tot, si l’aplicàvem? Perquè si no hi ha estat no hi ha administració pública, no hi ha autoritat democràtica, no hi ha llei, no hi ha un parlament, no hi ha govern, no hi ha regulació de la vida pública, no sé què hi pot haver en el lloc de tot això. I si tampoc hi ha empresa, no queda res. Explique’m, per tant, com menjarem vostè i jo si eliminem l’estat i l’empresa, com viurem? Com funcionaran les botigues de roba o de queviures, els hospitals, els transports, qui farà les carreteres, qui fabricarà els trens, qui sostindrà les universitats on vosté pinta alegrement les parets, qui produirà la pintura amb què vostè propaga l’ideal perfecte de la desaparició de tot plegat...?

Ni estat ni empresa, i per tant no a tot. Molt bé: una vegada has dit no a tot, què queda? Queda un infantilisme, irracional i acrític perquè no té en compte l’aplicabilitat de les idees, el pur funcionament de la realitat, i això és terrible. Tindre capacitat crítica vol dir fer un judici basat en uns elements, en unes comparacions, però sense aquests elements, sense uns certs coneixements, quina actitud has de tindre? Quedes indefens davant de qualsevol tipus de demagògia. I si desapareix aquest gruix de gent (la que se suposa que la universitat ha de formar) que pot avisar de les mentides i denunciar els demagogs, llavors el contacte directe entre el demagog i la massa ignorant pot ser terrorífic. Perquè justament l’actitud infantil és la de la persona que no és capaç d’acarar les situacions i plantejar-se els problemes d’una manera adulta, coherent, racional, responsable, assumint les exigències que a un infant no se li suposen, però a un adult sí. A una criatura de cinc anys no se li suposa capacitat per a analitzar els conceptes, ni coherència a l’hora de pensar i actuar, ni serenitat per a no fer-ho segons el capritx del moment, ni capacitat per a controlar el sentit de les seus reaccions, però a un adult sí. L’infantilisme del qual parle, per tant, no és una qüestió d’edat: hi ha gent de cinquanta o seixanta anys que són d’una infantilitat absoluta. Capaços de somriure complaguts, per exemple, quan algun nen malcriat escriu “Ni estat ni empresa.”

Joan F. Mira | El Temps | 20/01/2009   

País i literatura

Va passant la vida i vaig fent llibres, comença un any nou, i potser hi ha llibres nous a l’horitzó, a més dels ja massa nombrosos que he deixat escampats pel camí. I de vegades pense si escriure’ls en aquesta llengua de país incert, de dimensions curtes, de públic escàs i de compensacions tan modestes, no és més un entrebanc que un avantatge. No pels recursos propis de l’idioma, que no són ni millors ni pitjors que els de cap altre. No pels honors o els diners, que seria un pensament miserable, tot i ser tan humà. Sinó per aquesta càrrega de responsabilitat que pareix que portem, i que els qui escriuen en idiomes més, diguem-me, normals, es poden estalviar sense ni tan sols pensar-hi. Quan imagine això, però, és només una imatge fugaç, una temptació del maligne, que em diu a l’orella si no m’hauré complicat massa la vida, si no m’ha tocat de carregar amb un pes que no calia. Llavors, la temptació s’esvaeix quan considere que, pel contrari, ser escriptor en català és més un estímul que un pes. Precisament perquè t’has d’esforçar més encara, has de ser encara millor, perquè ets més conscient que això que fas té un valor especial. Per a un país com el nostre (en aquesta matèria, país o països, tant se val), tan en precari sempre per escassetat de recursos i per insuficiència permanent de poder, és important que quede clar que en l’idioma propi –allò que fa, sobretot, que encara siga poc o molt un país– es poden fer i es fan obres importants, d’envergadura. Ací l’obra escrita no és un hàbit ni és un ornament, és una necessitat, un fonament; perquè la llengua, la literatura, en una situació nacional com la nostra, té un valor afegit que no té en les llengües i cultures amb futur garantit, amb el seu estat propi antic o recent, amb un poder sòlid i no discutit. En aquells casos la literatura té una importància bastant més relativa per a la nació. Per a nosaltres, per contra, la llengua literària té un valor cívic i nacional afegit, perquè consolida una certa seguretat i un cert prestigi comú, col·lectiu. En català es fan bones novel·les, en català hi ha grans poetes: per a nosaltres, poder dir això és més important que per a un francès. Per a un francès,  poder dir que a França tenen bons poetes i bons novel·listes és molt satisfactori, és un orgull, però ja se sap, tothom ho té assumit, no cal que ho reivindiquen, no cal que amb això es guanyen l’adhesió dels francesos a la pròpia llengua: ja la tenen, ja és sòlida i clara i general. L’adhesió de la nostra gent a la llengua pròpia, en canvi, no és prou sòlida, ni general ni clara. Per això necessita aquest reforç: per consolidar i fer visible un prestigi comú.

El català, ara mateix, és una cosa important no pel seu ús comercial o industrial, ni pel seu ús en els centres reals de poder, en la banca o en les forces armades, sinó per la potència cultural, sobretot per la potència literària. I especialment al País Valencià, on l’ús de l’idioma en la vida econòmica i pública, o per part dels polítics i de l’administració, és molt inferior que a Catalunya, és quasi inexistent. Ací, el president Camps parla en castellà fins i tot quan defensa “la lengua valenciana”. Per tant, l’estímul a l’hora de treballar és encara més gran, perquè jo sé que pot tindre un valor afegit fora del camp estrictament literari. Si jo vull escriure bé, és en primer lloc perquè la literatura és la meua professió i la meua vida, i per tant he d’intentar practicar-la tan bé com sàpiga fer-ho, si no, no paga la pena. De la mateixa manera que si fóra pianista voldria tocar molt bé el piano. La diferència és que, si jo fóra pianista, el meu país no guanyaria res de particular, com a país. Escrivint bé, en canvi, o almenys proposant-m’ho, sí que faig que el meu país guanye alguna cosa especial. Perquè, si bé és important tindre bons pianistes i bons pintors, ni els músics ni els pintors fan música ni pinten en la llengua nacional. Però sí que s’hi escriu, en aquesta llengua. I això fa que jo senta la necessitat que allò que faig inspire algun respecte, perquè és un respecte que es transmet a la llengua, i per tant es transmet al país que la té i la conserva, no sabem quant de temps, com la substància i la prova de la seua existència. El dimoni temptador, amb mi, sempre fracassa.