Joan F. Mira | El Temps | 13/01/2009   

Quatre-cents morts

Ara mateix, quan escric aquest paper, no sé quina serà, quan es publique, la situació de la guerra –perquè és una guerra, no un “conflicte”, ni una “acció”, ni una simple operació quirúrgica– al dissortat territori de Gaza, ni sé si s’haurà acabat, ni com, ni amb quantes víctimes i quant de dolor i d’horror. Perquè no hi ha guerra que no siga horrible, que no porte mort i desolació a gent innocent, no hi ha guerra que siga “neta”, i que no proporcione imatges de sang, de nens ferits i morts que ens commouen l’ànima. I no sé, d’ací a pocs dies, quan vostés llegiran aquesta pàgina, quin serà el nombre final de les víctimes, i quin resultat haurà tingut tanta mort i tanta destrucció: segurament, a curt termini i a llarg termini, un resultat funest per als dos bàndols. Ni la causa palestina haurà avançat un mil·límetre, com a resultat de les provocacions suïcides de Hamas, ni Israel tindrà un futur millor i més segur després d’haver aplicat brutalment la força, d’haver augmentat de manera igualment brutal l’odi dels seus veïns i de tot el món islàmic, i d’haver suscitat l’antipatia i la protesta de tanta gent dels quatre continents. Qualsevol signe de raó serena sembla absent, pels dos costats, i això no veig que tinga traça d’acabar-se. Tampoc no veig que s’acabe aquesta doble mesura, doble moral, doble escala de valors, amb què gran part de l’opinió pública dels països d’Europa, començant pel nostre, reacciona davant de guerres, morts, víctimes, destruccions, i altres efectes de la barbàrie universal, petita o grossa. M’explicaré. Una setmana després de l’inici dels atacs israelians, els diaris informaven que ja hi havia 400 morts a Gaza. Als atacs que havien fet 400 morts dedicaven quatre o cinc pàgines senceres. I després, si de cas, en un racó d’una columna marginal, quatre ratlles, només quatre, per informar que, en un sol dia, un atac havia causat 400 morts a l’est del Congo. Pels quals morts, i pels infinits desplaçats, ferits sense cap hospital, famolencs, malalts abandonats, víctimes infantils, dones violades, etcètera, dels mateixos dies i setmanes, ningú, entre nosaltres, no s’ha molestat a lamenatar-se’n, a mostrar solidaritat, a manifestar-se pel carrer, a condemnar-ne els autors, siguen qui siguen. Hi ha morts que compten moltíssim, doncs, i morts que no compten gens. Si els morts són palestinesos, sobretot, i els culpables o causants són israelians, cada mort valdrà per mil. Si els causants de les morts són isrealiansisraelians, o nord-americans, les víctimes mereixeran simpatia, indignació moral, condemna, i els autors han de rebre tota mena d’insults, generalment adobats de cartells on USA és igual a estrella de David, igual a creu gammada. Si hi ha 400 morts a Gaza, els cartells escriuran “Israel genocida”.

Si hi ha quatre mil morts, quaranta mil, quatre-cents mil, quatre milions, en qualsevol altre lloc i amb qualsevol altre causant que no siguen els EUA, no hi haurà cap protesta pública a les nostres places, ni eslògans injuriosos, ni creus gammades, ni acusacions de genocidi. I els nombres que dic no són arbitraris: el més gros, quatre milions, és el de víctimes recents de les guerres del Congo, que no mereixen la nostra simpatia, ni solidaritat, ni manifestacions ni res, simplement perquè no són víctimes d’aquells que ja, per endavant, són definits com a criminalment culpables: els causants no són jueus, no són nord-americans, per tant no ens d’ocupar dels morts. Ni dels de les altres guerres africanes, ni dels de Darfur, ni dels dos o tres milions de víctimes del Sudan. Com abans vam ignorar l’arrasament de Txetxènia, infinitament més horrible que el de Gaza, i vam ignorar que el govern turc destruïa tres mil pobles kurds, i així podríem multiplicar els casos i els exemples. A l’hora d’indignar-se, de protestar, insultar i eixir al carrer, només compten els morts causats pels adversaris ideològics de qui s’indigna i protesta. La resta de morts, els milers, els milions, no mereixen pietat, ni indignació, ni protesta, ni res. No compten, no arriben ni a morts de tercera. I els qui protesten indignats pels 400 morts, i mai pels milers o milions d’altres, estan tan convençuts de la pròpia superioritat moral, tan pagats de la pròpia solidaritat i sentit de la justícia, que a mi em provoquen una angúnia que no sé definir. Com sempre que la ideologia justifica la insensibilitat.

Joan F. Mira | Avui | 10/01/2009   

Previsions sense gràcia

Enllaç original

L’entrevistador, que prepara un llibre gros, em pregunta quin País Valencià i quins Països Catalans imagine per d’ací a 50 anys, tenint en compte la immigració, les relacions amb Espanya i etc. Ara que comença un any és bon moment per respondre, i jo li responc que la meua imaginació projectiva no arriba tan lluny. Puc parlar a un termini més proper, posem vint anys. I el que puc preveure no inclou cap trencament o canvi radical. Ni veig un referèndum per a la independència el 2014, ni el triomf final del castellano-espanyolisme històric. Responc que veig més del mateix. Els mateixos tipus de conflictes bàsics, una continuïtat de les línies de fons que ara actuen. Que, des del punt de vista de les institucions democràtiques o de l’estabilitat econòmica, no em preocupen gaire: en vint anys, tindrem alguns trens més, l’educació serà igual de dolenta, el nivell de vida haurà fet –si finalment no passa res greu– els avanços moderats que fa habitualment...

Ara bé, des del punt de vista nacional, estarem pitjor. Al País Valencià, sense cap dubte: un procés d’espanyolització tranquil·la i assumida, que ja ve de molt antic i que la gent viu amb comoditat. Malgrat tot, el nacionalisme polític valencià continuarà tenint una presència activa. Serà minoritari, però no desapareixerà. Fins i tot potser que puge una mica, o bastant. Per això, tant el PP com el PSOE han intentat ofegar sempre l’existència d’una força política estrictament valenciana: perquè això marca i defineix un territori, i ells no volen que aquest territori tinga cap definició pròpia no estrictament nacional espanyola.Veig que continuarà una espanyolitat que ja està feta, ja existeix, i és estable, però també que les bases d’una especificitat més o menys nacional continuaran existint. I una clara lleialtat al país per part d’una minoria important i significativa de gent en el camp intel·lectual, educatiu i creatiu.

És a dir: que d’ací a vint anys, el País Valencià serà igual d’espanyol que és ara, però no serà Extremadura ni Múrcia ni Castella-la Manxa. Mantindrà un factor de diferència. El que més em preocupa és la minorització de la llengua. De la llengua efectiva, com a vehicle social real. Veig un procés de minorització progressiva, i és imparable, perquè no hi ha interès que deixe de ser-ho. A més, la nova immigració també ho accelera: la majoria dels que han arribat, que s’hi quedaran, ja parlen castellà, i això és molt difícil canviar-ho. D’ací a vint o trenta anys, tindrem una estructura lingüística amb dibuix de pell de lleopard. Hi haurà taques valenciano-parlants sòlides i nombroses tot al llarg del territori, però seran taques sobre un fons de predomini del castellà.

I llavors l’entrevistador em pregunta si a Catalunya sabran persuadir nacionalment una part important de la nova immigració. I jo dic que una part sí, però una part majoritària, no. Com la transmissió de la llengua a les escoles, que funciona però que no produeix una consciència nacional i identitària de la llengua. Per als nanos, el català és la llengua de l’escola, però no és la llengua del país. Això és el que no s’ha sabut transmetre. El que diu la premsa espanyolista sobre l’endoctrinament nacional a les escoles catalanes és del tot fals, però jo crec que hauria de ser cert. A totes les escoles de tots els països del món es fa endoctrinament nacional. A Catalunya, no. Ni al govern, ni a la majoria de professors, no els interessa. I si ho hagueren de fer els faria vergonya, perquè estan contínuament acollonits pel que puguen dir des d’Espanya. Estranyament, una de les línies de defensa dels catalans, inclosos molts de nacionalistes, quan els acusen d’imposar la llengua, és que a Catalunya tothom parla molt bé el castellà. Això és insòlit! No hi ha cap altre país del món on passe el mateix. Aquesta defensa del castellà des de l’òptica del catalanisme és impressionant. Diuen que s’ha de fer així, que no queda més remei...

Després fa una pregunta curiosa: si en un hipotètic procés d’independència, diu, Catalunya hauria de mantenir el castellà com a idioma més o menys propi. I jo responc que no caldria fer-hi un esforç especial. Encara que tampoc no se li podria donar un estatus de llengua estrangera, perquè, en realitat, ja no ho és. Però que allò que no es pot fer és afirmar la catalanitat dient que tothom parla molt bé en castellà. Que el problema dels catalans ja és prou gros, i és aconseguir que la seua llengua siga tan normal com ho és qualsevol altra en el seu territori propi. Això passa? No. S’està intentant aconseguir aquesta normalitat? No. És normal entrar a una farmàcia del teu país i no trobar-hi cap medicament en el teu idioma? No. És normal que no trobes a penes premsa i llibres en català als quioscos de l’aeroport o de la Rambla? No. O es pensa en termes de normalitat real, o les coses seguiran com sempre. I dic que la catalanitat no recularà gaire, però no avançarà. Que aquesta situació inestable és molt més estable del que sembla. I que si repassem la premsa de fa vint o trenta anys, el que es deia i el que es pensava i el que es discutia, no trobarem tanta diferència amb el que ara hi surt. Són respostes sense gràcia, evidentment, però tampoc el futur no en té gens, de gràcia. O això és el que vaig respondre.

Joan F. Mira | El Temps | 06/01/2009   

Aliança, lliçons, 2

Primera part d'aquest article

Quant a les desgràcies, bancs en ruïnes i altres espectacles, els diaris van plens de notícies d’altíssims discursos i declaracions, d’encontres, pactes, i abundants reunions i paraules inútils, turisme institucional, propaganda reiterada i vàcua que no amaga la insensibilitat més espessa i antiga: ara mateix, davant de la desgràcia inacabable del Congo, víctima de totes les dissorts, la Unió Europea ha decidit, amb generositat sense fronteres, no enviar-hi més tropes, i que es continuen matant entre ells, mentre mirem de repartir les culpes. I de Somàlia, si no fóra pels pirates de la mar, qui se’n recordaria? Quant als remeis baixats del cel, pomada miraculosa, fa poc més de quatre anys el president del govern espanyol pronunciava un bellíssim discurs a la seu de l’ONU a Nova York, on tant es parla per no res: el discurs era un ram de flors, un pom d’olors, una declaració de bondat universal, de pau al cel i a la terra, angelets baixant tocant violins i flautes. Seriós, bondadós, va il·luminar en uns minuts aquest món tan cobert de tenebra. Degué pensar, ell o qui li havia escrit el paper poètic, que això del xoc de civilitzacions és un perill ben real (no dic que no tinga una mica de raó, vist el que hem vist aquests anys), i que per tant la manera de superar l’enfrontament és, òbviament, l’aliança: “Per això”, que va dir, “com a representant d’un país creat i enriquit per cultures diverses, vull proposar davant d’aquesta assemblea una Aliança de Civilitzacions entre el món occidental i el món àrab i musulmà”. Una proposta perfecta, meravellosa, total, no hi ha res a dir: una lliçó al món sencer, ple d’ignorants i d’ineptes. No sabem on comença i on acaba el “món occidental” (Rússia, Austràlia, Amèrica del Sud, Japó...?), ni des d’on i fins on arriba el món “àrab i musulmà” (Iran, Indonèsia, Sudan, Bangla Desh...?), però això no té cap importància. Ni sabem com es farà aquesta aliança, aliança de què i per a què, aliança de qui (de polítics, de bisbes i d’aiatol·làs?), no en sabem res, excepte que és una proposta perfectament angelical, espiritual, virtual, i per tant buida de substància i de matèria. I va afegir: “Espanya sotmet al secretari general la possibilitat de constituir un grup d’alt nivell per portar a terme aquesta iniciativa”. Un altre grup “d’alt nivell”, congressos, turisme, declaracions, ni un duro. S’han fet, en efecte, algunes reunions amb distingits representants de la civilització aliada, un iranià i un turc. I tot ha quedat en no res, com era d’esperar: “La bufa del bou, tot aire”, n’hauria dit sant Vicent. Tampoc sabem encara per què l’aliança històrica ha d’excloure la resta de civilitzacions o continents, per què n’han de quedar fora la Xina i el Japó, i tota l’Índia, i l’Àfrica no islàmica.

Els àngels del cel ens arreglaven la història, i pel mateix temps un altre personatge inefable, inoblidable, José María Aznar, tal com vostès segurament recorden, pronunciava, en un anglès estrident, la seua primera lliçó a la universitat de Georgetown, lliçó per a futurs diplomàtics, futurs dirigents d’empresa, futurs polítics. Digué, amb la boca torta, que això de l’11 de març a Madrid no era efecte de cap conflicte present, de l’Iraq ni de res, que això va començar ja fa mil tres-cents anys, el segle VIII, quan els moros, the moors, van envair Espanya, i Espanya refusà d’integrar-se en el món musulmà. O això vaig entendre, i crec que ho vaig entendre bé, almenys així ho traduïen els subtítols, perquè l’anglès d’Aznar no era gens bo d’interpretar. I també em sembla de primera, aquesta idea: tot començà amb el traïdor don Rodrigo, amb Musa i Tàriq, amb don Pelayo i Covadonga, i així anem fent fins als terroristes marroquins que posen bombes als trens de Madrid. Ara, tal com va tot, o comencem una nova Reconquista que arribe fins al Pakistan, segons l’expresident, o fem una Aliança de Civilitzacions, segons el president en exercici. Entre el desastre armat i la música dels àngels algun camí deu haver-hi, més útil i més consistent. El problema, com en la comprensió del món, és que demana modèstia, paciència, racionalitat, i només un pessic de fantasia. I sobretot, no anar pel món volent donar lliçons. Amb pintures o sense. Bon any 2009, en tot cas.

Joan F. Mira | Mètode | 01/01/2009   

Darwin, llibre del Gènesi

El món era molt més bonic, vist des de la narració bíblica, o des d’altres narracions equivalents. Tot era, en l’inici, una gran confusió, era una boira sense llum, sense matèria concreta, sense aigua ni terra, i el Déu etern va decidir donar forma i existència a les coses, convertir-se en el Déu de l’univers. El tercer dia de la creació, quan el món ja quedava una mica ordenat, quan ja hi havia mars i continents i sol i lluna, i fins i tot arbres i plantes, Déu va dir: “Que les aigües produïsquen éssers vius que s’hi moguen, i animals alats que volen entre la terra i la volta del cel.” I així va ser, inclosos els monstres marins, i Déu veié que tot això era bo, i els va manar que es multiplicaren i ompliren les aigües i el cel. El sisé dia, Déu digué: “Que la terra produïsca éssers vius de tota classe: bestioles i tota espècie d’animals domèstics i feréstecs.” I així va ser, i la terra es va omplir d’animals, inclosos, diu la Bíblia, tota mena de cucs i de bestioles. Llavors degué pensar que no n’hi havia prou, faltava alguna cosa, potser la més important, i per això va dir: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.” Ací és on, probablement, va cometre un error.

Produir l’home a imatge seua, ja era una idea agosarada, que els déus dels altres mites no havien tingut mai. Sotmetre-li tota la terra, els peixos, els ocells i les bestioles, era una imprudència excessiva. Aquesta criatura singular, capaç de distingir el bé i el mal, i de triar el mal, s’havia de creure, al llarg de molts mil·lennis i fins ara, que era el rei de la terra, que tot s’havia fet per a ell: que, si el creador no hagués pensat en l’home, la resta no existiria ni tindria sentit. El relat bíblic, entre els altres relats dels orígens produïts per altres pobles i altres creences, és dels més coherents, dels més ordenats i entenedors, i sobretot dels que més afalaguen l’orgull dels humans. Som el cim i la glòria de l’univers, des dels inicis tot s’ha fet pensant en nosaltres, som els amos del món, som imatge i semblança del creador. I aquesta fe no es pot tocar, perquè si es toca, si no som això, què seríem?

Sabent que és així i és paraula divina, pensant que Déu havia creat la terra i el cel i les mars, i les aus i els peixos i els altres animals ja perfectes i tal com havien de ser, i que aquesta creació era bona, sabent que al final ens havia creat a nosaltres i ens havia donat l’alé diví, en una classe de ciències naturals em van parlar de Darwin. Això era en cinqué curs del batxillerat antic, jo tenia quinze anys, i el professor era un pare escolapi –podia haver sigut jesuïta si jo haguera anat a un col·legi de rics– elegant, sempre ben pentinat i sempre amb bona olor de colònia. Estudiàvem el llibre de Salustio Alvarado, un llibre complet i magnífic que encara recorde, i sabíem molta més botànica, entomologia i mineralogia del que un adolescent actual pot ni tan sols sospitar.

Però el dia que tocava parlar de l’evolució de les espècies, el professor va fer el que no havia fet mai: va perdre l’elegància. Pujà a la tarima, va cobrir Charles Darwin d’injúries, va riure amb sarcasme, i digué allò tan vulgar i tan bèstia de l’home descendint dels micos i els micos descendint dels arbres. Va imitar els ximpanzés rascant-se les aixelles, va fer uns grunys de simi, i aquell dia, cosa excepcional en una classe que era dura i seriosa, tots ens vam divertir moltíssim. Passat més de mig segle, rellegint el relat bíblic bellíssim, recordant aquella escena escolar i grotesca, em torna el dubte si Déu, quan acabà la primera gran setmana, va fer ben fet de descansar el dia seté. Li quedava molta faena per fer, i no s’ha acabat encara.

Publicat originalment a la revista Mètode, núm. 60 (hivern 2008/2009)

Joan F. Mira | El Temps | 30/12/2008   

Aliança, lliçons, 1

S’acaba aquest any 2008 del naixement de Crist, del nostre calendari que, per raons ben conegudes (colonialisme, imperialisme, i altres horrors...), ha esdevingut calendari universal, i el món, segons tots els indicis, es troba una mica pitjor que en començar-lo. Els qui compten els anys no pel naixement de Jesucrist sinó per la fugida de Mahoma de la Meca a Medina, no sé si també hi estaran d’acord. En tot cas, ells augmenten en nombre i en visibilitat, i “nosaltres” ens arronsem, també visiblement, per tota la superfície del planeta. Afortunadament, enmig de la crisi gloriosa de Wall Street i de tots els carrers i les places que en depenen, que són la major part de places i carrers de la terra, a la ciutat de Ginebra es va inaugurar aquella cúpula de colors i regalims a la sala que en deien dels Drets Humans i que, gràcies als diners que hi va posar el senyor Rodríguez (Zapatero de segon cognom), ara tindrà també el nom d’Aliança de les Civilitzacions. Enmig de tantes turbulències i de tantes angoixes, aquesta ha estat, sense dubte, l’aportació impagable (però pagada) del gran Regne d’Espanya a la pau universal, al benestar dels pobles, al respecte als drets humans, a la bondat de l’espècie, i supose que a algunes coses més que ara se m’escapen. Espanya, ja se sap, és l’exemple a seguir, el melic del planeta, el far d’occident (i d’orient), tal com ja demostrava don Marcelino Menéndez y Pelayo fa molts anys. Llàstima que, a propòsit de la sala pintada i amb motiu de la inauguració i del canvi de nom (pagant, sant Pere canta), el representant de l’Observatori de les Nacions Unides, una organització independent, proclamara públicament que era una gran vergonya que, justament en aquella sala, els delegats de molts països de la “civilització aliada”, hagueren defensat tan sovint els abusos més flagrants i intolerables en matèria dels drets que allà suposadament es defensen: els drets humans a l’Aràbia Saudita, a l’Iran, i en una llarga llista de països islàmics, són simplement un concepte estrany i aliè. Allà els drets, o són “divins”, i deriven dels textos sagrats, o simplement no són, no existeixen. Però aquesta petita observació, que jo vaig escoltar directament per una televisió internacional, ací no la va repetir ningú, com sol passar en aquests casos. Aliats quedem, per tant, sota la pintura de Miquel Barceló, amb els qui pengen o empresonen els homosexuals, seguint la llei, i amb els qui condemnen a mort adúlteres i apòstates, seguint la llei.

El món, per tant, tal com vostès deuen haver observat i com jo escric de tant en tant, és cada dia que passa més difícil d’entendre. Vull dir el món en tant que humanitat, política, països, tempestes econòmiques, guerres, fams i mortaldats, i altres destrosses i desastres que entre tots anem patint o provocant. També forma part, d’aquest món complicat, el benestar econòmic d’una part limitada del planeta, a pesar de tants bancs en fallida, de tantes estafes i de la vaporització de tants diners que no sabem si realment van existir mai en forma sòlida. I en formen part les medecines que curen tantes coses, els progressos de la ciència i de la tècnica i altres meravelles mai no vistes. No s’acaba d’entendre, en tot cas, com és possible que, ara que la felicitat podria escampar-se a més i més terres i pobles, hi haja tanta gent que s’entesta a seguir els camins de la catàstrofe. Se suposa que havíem superat els totalitarismes perniciosos, les perversions d’incerts ideals col·lectivistes, les cares més brutals del capitalisme, l’opressió colonial, la indiferència davant del dolor massiu, els patriotismes casernaris, les guerres de religió, la inquisició, les croades, l’islam a colps de simitarra, els imperis militars, Genguis Khan i Neró, l’amenaça nuclear, i altres estralls incessants de la història. I ha resultat que no, que no hem assolit ni aquelles coses tan simples com són donar menjar a qui té gana, i respectar les creences dels altres. I els colps de simitarra, més que mai, són glorificats extensament. Gràcies que, en una sala de Ginebra, els angelets del cel cantaran “Pau en la terra als homes de bona voluntat”. Però, i si la voluntat no és bona?

Aquest article continua ací

Joan F. Mira | El Temps | 23/12/2008   

Classes, cultura, museus

L’elevació i la distinció de les classes “superiors” es reforça perquè posseeixen aquella cosa superior anomenada “cultura”, i això justifica i consolida el seu dret a l’exercici hegemònic del poder. És un procés ben clar, al llarg de tot el segle XIX: una evolució en la percepció dels mateixos “fets” de la cultura, el naixement o creixement de les institucions adequades, l’expansió del poder polític i de l’Administració a funcions fins aleshores fora del seu camp, etcètera. És, ja, el món de la cultura i de la política que nosaltres hem heretat. I de retruc, l’apropiació de la “cultura” per part de les classes “altes” (altes en diners, en poder, o en “superioritat” intel·lectual), va devaluar tot allò que havia estat produït pels estaments més “baixos”, “incultes”, rurals o populars, definit com a culturalment inferior; simple material per al folklore o l’etnografia, que també apareixen com a disciplines “científiques” en aquest mateix període. I el “folklore” o els seus derivats seran només, a tot estirar, matèria digna de curiositat o de protecció benèvola de la gent “culta” i de les seues institucions. Però mai seran “verdaderament” art o literatura, mai tan importants com la verdadera cultura: mai, o només en un grau molt limitat, seran mereixedors de l’interès, de les institucions, els edificis i els diners del pressupost, que aquesta cultura “alta” sí que mereix sense reserves. En realitat, la cultura que s’ha fet lluny del poder (del poder polític, econòmic, ideològic) no era considerada, per aquest mateix poder, com a verdadera cultura. I no parle de conceptes o actituds del segle XIX: vénen del segle XIX, o del segle XVIII, però arriben amb plena vigència fins a finals del segle XX, i continuen. Pensem només en les inversions que, en les últimes dècades, s'han dedicat als museus dits “d’art contemporani”, comparades amb les que ha rebut la preservació i exhibició de la “cultura popular” o equivalent. Deuen ser cent vegades més diners públics dedicats exclusivament a una sola manifestació de les arts plàstiques (aquells objectes, pintures, escultures, etc., definits com a “art contemporani” per l’autoritat competent), que a totes les manifestacions (a tots els objectes) de la producció plàstica i material “popular” que l’autoritat competent no reconeix com a obres d’“art”, i la contemporaneïtat de les quals no s’estén a uns pocs anys sinó a uns pocs segles.

No parle per parlar. Al principi dels anys vuitanta, a València, es va crear ex nihilo, per iniciativa meua i amb l’esforç extremat i anònim d’algunes persones, el Museu d’Etnologia. Immediatament després, va ser creat, al costat mateix, l’Institut Valencià d’Art Modern (IVAM). El Museu d’Etnologia va costar, en tot i per tot, una quantitat ridícula de pessetes –potser uns trenta milions–, incloent-hi les obres de condicionament de les sales i la localització, adquisició, transport, neteja, preparació i catalogació d’uns cinc mil objectes, alguns del tot excepcionals. Un cost irrisori, que només s’explica per una vocació suïcida (la meua pròpia, per exemple) i per la modèstia física d’aquelles instal·lacions provisionals. L’IVAM va costar tres o quatre mil milions, si no vaig errat: almenys cent vegades més que el Museu d’Etnologia. L’IVAM ha estat una institució exemplar, eficacíssima per als seus propòsits, per a la ciutat i per al país. Res a dir: al contrari. La qüestió no és si ha estat un museu útil, necessari i ben dirigit, fet del tot indubtable, almenys en les primeres etapes. La qüestió és que, per als poders públics, el conjunt de les expressions materials –en forma d’objectes transportables i exhibibles– de la “cultura popular”, valia menys d’un 1% del grapat d’objectes exhibibles definits com a “art contemporani”. No igual, ni la meitat, ni un pobre 10%. I, vist el cost d’altres museus ben coneguts inaugurats al Regne d’Espanya el darrer quart de segle, el valor (pressupostari, polític, publicitari) que hom ha donat a l’“art contemporani” i a la “cultura popular” deu estar en unes proporcions semblants: en proporció de cent a u. Llavors els caps polítics de la cultura al País Valencià –intel·lectuals d’esquerra, socialistes– em deien antiquat perquè jo no acceptava aquesta forma monstruosa de classisme. I dic classisme com diria racisme: menyspreu de qui és vist o pensat com a inferior. Això era, això és.