Joan F. Mira | El Temps, núm. 1567 | 24/06/2014   

Física, misteris

Sempre és bo recordar que la ignorància científica (de la qual participem massivament el comú dels mortals, i molt culpablement la gent “de lletres”) és tan greu com l’analfabetisme literari, com l’oblit de la història, com qualsevol d’aquells buits de coneixement que ens fan aparèixer grotescament ridículs. El remei és difícil: no saber de què parlen els físics, per exemple, és ignorar per on va el pensament sobre els secrets últims del món; saber-ne alguna cosa, supera sovint la capacitat dels profans.Quant a mi mateix i al meu grau d’ignorància culpable, puc dir que intente modestament saber, almenys, què és allò que ignore. Perquè la física ja toca la ratlla de la metafísica, la consistència de l’ésser és tan incerta com en temps de Parmènides, però almenys l’especulació ontològica, la metàfora i la poesia tenen ara un fonament matemàtic, i sovint una confirmació experimental. No és poca cosa, per exemple, tenir una idea de com era l’univers “infant”, en el primer instant en què la llum es va separar de la matèria, i poder, tretze mil milions d’anys després, recuperar aquella imatge esfèrica, meravellosa, de l’univers incandescent. Repassen el llibre del Gènesi, quan Déu va decidir crear la llum i separar-la de la tenebra, i allà va començar l’ordre del cosmos. Perquè sense ordre, òbviament, no hi ha cosmos, hi ha caos, i ja ho sabien els grecs. El mal és que, segons els físics, més del 90% de la matèria i l’energia de l’univers és simplement i absolutament “fosca”: constatable a través dels seus efectes indirectes, però invisible, imperceptible i, com Déu Nostre Senyor, inefable. Existeix, però no sabem què és ni com, ni amb quins mots parlar-ne. Pareix que aquella enorme realitat  misteriosa, desconeguda, estaria composta de partícules elementals sorgides com a residus del Big Bang o gran esclat original. Per no parlar del famós “bosó de Higgs”, que faria possible que les altres tinguen massa, i que alguns físics poèticament anomenaren “partícula de Déu”. Qui sap si, finalment, serà el Déu de l’Univers, juntament amb els seus esperits celestials, àngels i arcàngels i la resta, qui està darrere del secret del bosó teològic, i llavors el secret final de la matèria serà que és una matèria espiritual. Tan espiritual com les finances que esclaten amb un bang fulminant, i omplen el món de partícules fosques que ningú sap on trobar ni com descriure.

Per concloure, no em puc privar de reproduir la resposta de Ramon Lapiedra (en Tornaveu) quan l’entrevistador li pregunta què pot dir, sobre l’origen de l’Univers, el “físic que fa filosofia”: “Sobre l’origen de l’Univers”, respon Lapiedra, “es pregunta el físic i molta altra gent. Jo m’hi he preguntat des de les dues perspectives. Ara mateix treballe en la possibilitat d’una realitat quàntica prèvia on no existís el temps. Si no et planteges la creació de l’Univers com un problema de participació conjunta de la matèria, l’energia i el temps, no pots resoldre’l. Per eixir del dilema que implica un començament de l’Univers, cal considerar que s’autocrea amb el temps. Sembla un joc de paraules, però no ho és pas; encara que per a una certa mentalitat el temps ho amara tot, no pot deixar d’existir i seria sempre igual a ell mateix. Però això no és cert, perquè s’ha constatat que el temps va a una certa velocitat, s’esmuny segons l’observador que el mira, segons les velocitats relatives dels diversos observadors. Més: en el temps també influeix el camp gravitatori, de manera que en la pròpia teoria de la relativitat general, que estudia la gravitació, apareixen singularitats que s’oposen a la mateixa teoria general i a l’existència de l’espai-temps. Concloent, el temps presenta unes característiques que permeten afirmar que es va crear al mateix temps que la matèria-energia”. Fa pocs mesos, sopant després de la deliciosa presentació que Ramon va fer d’El tramvia groc, l’insigne físic i l’escriptor ignorant vam conversar llargament d’alguns d’aquests misteris impenetrables. Misteris sobre els quals, de tant en tant, com en aquell sopar, m’agrada demanar clarícia als savis. Sabent, però, que els ignorants, per molt que ens hi esforcem, ens morirem sense haver arribat a saber (i, en el meu cas, no per falta de ganes) per què existeix el món en què hem viscut.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 676 | 19/06/2014   

Svevo i la vida

Ettore Schmitz, conegut com a Italo Svevo, fill de mare italiana i de pare jueu alemany funcionari de l’Imperi austríac, és probablement l’escriptor –i el personatge– més fascinant que va produir la ciutat de Trieste entre finals del segle XIX i el primer terç del XX. Trieste, port de l’Imperi i de gran part de l’Europa danubiana, centre del comerç, del cosmopolitisme i de tres o quatre llengües, podia oferir totes les incerteses de la vida, amb resultats imprevisibles. Un dels quals és La coscienza di Zeno, una de les grans novel·les del segle XX, de la qual es parla massa poc fora d’Itàlia. Els primers anys 20 van ser, en la literatura europea, uns anys prodigiosos: La coscienza es publica el 1922, El procés i El castell de Kafka el 1925 i el 1926, respectivament; els tres volums centrals de La recherche de Proust, entre el 1920 i el 1925, i l’Ulysses de Joyce (amic de Svevo a Trieste) el 1922. Zeno fa una vida de cagadubtes, de burgés inactiu, i de pacient irònic d’un psiquiatre doctrinalment freudià. La vida és una malaltia crònica, com l’hàbit de gran fumador que Zeno vol tallar, però no talla, amb propòsits continus que mai no compleix, i que són una mica com símbols de la inutilitat de tot. Fins i tot dels diners, dels negocis, de la família i la casa, de les amants, i d’una ciutat que és també tot un món, del qual Zeno mai no acaba de decidir si en forma part o no. Al final, el seu cunyat Guido, l’”antagonista”, frívol, inconscient i entusiasta, hiperactiu, destinat al fracàs, exclama: “La vida és injusta i dura”, frase exemplarment banal. I Zeno, irònicament conscient de voler dir una cosa important, després de pensar-s’ho, contesta: “La vida no és ni lletja ni bella, és original.” Reflexiona, pensa en les estrelles i en la mort, i acaba amb una conclusió extraordinària: “Bastava recordar tot allò que els homes hem esperat de la vida, per veure-la tan estranya per a arribar a la conclusió que potser l’home ha sigut ficat a dins per error, i que no hi pertany” (“che forse l’uomo vi è stato messo dentro per errore e che non vi appartiene”). Però si l’home no pertany a la vida, a què pertany? Un segle després (la narració culmina en els primers anys de la Gran Guerra), l’interrogant de Zeno, o de Svevo, continua tenint respostes molt més interessants –i originals– en la literatura que en la filosofia.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1566 | 17/06/2014   

Europeus, Antígona

“Amb Europa passa com allò que li passava a sant Agustí amb el temps: quan no es pregunta què és, se sap què és, però quan es pregunta, ja no se sap”, escrivia fa pocs dies Claudio Magris en un diari italià. Vol dir, explica l’escriptor, que si per Europa entenem no solament una expressió geogràfica o un projecte polític, sinó també una civilització, una manera de ser, una pertinença cultural, és difícil –i fins i tot també retòric– parlar-ne o fer-ne tema de debat: “Europa al divan”, deia la portada d’aquest setmanari, i no sabem a quin psiquiatre ha de contar els seus conflictes profunds, les seues penes, ni en què pot consistir la curació de la malalta angoixada. Acceptem, com a realitat mínima i bàsica, que aquesta Europa, o almenys la que en diem “occidental” (que suposem que vol dir “sense Rússia”), és en efecte una civilització, un espai de pertinença cultural on en gran mesura ens sentim a casa, on sentim que fora dels límits d’un Estat i fins i tot d’una llengua, ens podem trobar amb un aire familiar que ens desperta només una mínima estranyesa.

Europa és aquell espai on trobem esglésies i palaus, edificis històrics, catedrals, carrers i places, botigues, jardins i mercats, que, si no sempre són exactament com els del propi país, sí que són familiars i pròxims. I es pot viure aquest sentit de pertinença, afirma Magris, aquest “sentir-se a casa”, fins i tot fora del propi Estat o de la pròpia llengua, igual com es viu l’amor per un paisatge familiar o per una persona propera, o es pot contar, fer-lo sentir de manera indirecta, a través de la literatura. “Ser europeu” no és únicament un concepte, ni l’adhesió intel·lectual a un projecte, ni la fe o l’esperança en unes institucions comunes. Ser europeu és també poder passejar per Florència, París, Amsterdam o Praga, viatjar per Portugal, Normandia o Sicília, i sentir que no són ciutats ni paisatges exòtics, que poden ser llocs amb personalitat molt forta, però també són espais on ens trobem “a casa”: almenys tant com (per a un viatger valencià, per exemple) puguen ser-ho Sevilla, Castella o Astúries. D’aquestes sensacions tan intenses i pròximes, puc donar-ne fe sobre el fonament reforçat per molts anys de camins i de passejades, una part de les quals vaig recollir en un llibre que es diu Europeus. Retrat en setanta imatges. I amb setanta imatges n’hi ha prou per entendre i sentir què és Europa.

Es pot i es deu parlar dels problemes concrets que té avui aquesta Europa –recorda també Claudio Magris–, de tot allò que afavoreix o frena el procés de la seua unificació real, de les possibilitats i dificultats d’arribar algun dia, a pesar de la gravíssima crisi actual, a un verdader Estat europeu. I es pot i es deu, continua, parlar de l’euro, de la desocupació, de la immigració, o de la necessitat de lleis bàsiques comunes. Es pot parlar de tot això, i de la definició d’un projecte polític: per contra, seria arriscat voler definir amb detall una cultura europea. Però no cal, dic jo, mentre tinguem presents els trets fonamentals que en defineixen l’experiència de la “cosa pública”: des de la democràcia de la polis grega fins al pensament estoic i cristià amb el seu concepte de persona, des del dret romà amb la seua tutela concreta de l’individu fins a l’humanisme que en fa la mesura de totes les coses, des del liberalisme que proclama els seus drets i llibertats intocables fins a la socialdemocràcia que es preocupa del seu exercici concret per poder viure una vida digna, al llarg de tot aquest trajecte el protagonista de la civilització europea és l’individu: aquest individu que Kant proclama que és un fi i no un mitjà, i que l’art i la literatura representen i exposen en la seua irrepetible i inexhaurible complexitat. A pesar d’una història violenta i turbulenta (no més que la d’altres grans espais, com els de l’Índia, la Xina o l’islam), la civilització europa conté un gran potencial antitotalitari, conclou Magris, i és cert, i ha estat el “bressol dels drets humans” i de principis universals que van més enllà d’horitzons històricament limitats, herència potser d’aquelles paraules d’Antígona, quan afirma que hi ha “lleis no escrites dels déus”, les lleis profundes de la dignitat humana, que cap llei o decret de l’Estat no pot violar. Antígona, doncs, una columna jònica, un poblet provençal, una catedral gòtica, Vermeer i l’Encyclopédie Française.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 675 | 12/06/2014   

Sobre llengua i dignitat

Encara tinc, de tant en tant (el temps no ho esborra tot), petits rampells d’indignació, imatges funestes, quan pense en l’estúpida i profunda canallada que significà i significa el tancament de la ràdio i la televisió valencianes, aquell atemptat criminal contra la llengua (i més coses) del meu pobre país. Fins i tot la discretíssima AVL ho ha hagut de recordar públicament. Perquè les llengües no tenen només un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns, ben interessadament –amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és el que realment volen dir. Cada llengua particular, quan és vista com a codificada i culta i d’ús públic normal, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: una llengua pública i reconeguda, amb institucionalització acadèmica i política, representa una llengua diferent, una “categoria superior” de llengua, amb valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” és essencial per a la percepció eficaç de la “dignitat pròpia” del grup, societat o país que la parla, i essencial per tal que hi actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil ser fidel a allò –llengua o grup humà– que és vist com a inferior, prescindible i de menys valor. I el “valor” i la dignitat no són només resultats del coneixement, sinó del reconeixement: ser la llengua o cultura protagonista en fires internacionals del llibre (tal com vaig poder comprovar a Torí, a Guadalajara o a Frankfurt), ser traduïda a molts altres idiomes, ser ensenyada en universitats estrangeres, o ser reconeguda com a llengua de la Unió Europea, i certament no per raons pràctiques (de què “serveix” el gaèlic, el letó o el maltés?), sinó precisament per dignitat. Perquè la llengua pròpia no pot ser vista o percebuda com a inferior, inepta, indigna i prescindible, sota pena de depressió general, o de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Portugal i de Suècia a Grècia, fins al País Valencià i el valor de la llengua pròpia com a llengua pública. Vindran més eleccions, i la dignitat de la meua llengua serà un dels valors que em dirà què he de votar.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1565 | 10/06/2014   

França, Le Pen, el poble

Fa un grapat d’anys, més d’una dotzena, quan es va produir el primer i espectacular gran èxit electoral del Front Nacional de Le Pen, vaig fer una petita prova empírica d’una sospita que feia temps que covava. El setmanari Le Nouvel Observateur publicava un informe complet sobre les eleccions, amb uns mapes de colors on figurava, per circumscripcions, l’evolució històrica dels resultats. Vaig arrancar les fulles, de paper fi, les vaig col·locar superposades sobre el vidre de la finestra, i la prova va ser contundent: l’ascens i l’èxit del Front Nacional corresponia gairebé exactament als llocs on abans triomfava sempre el Partit Comunista. I així ha continuat, gairebé punt per punt, i fins ara. Ja sé que sovint es tracta de zones deprimides, afectades per la decadència de la mineria o la indústria pesada, de banlieues populars una mica decadents o deixades, de molta gent que mira el futur amb escassa esperança.

També és cert, però, que en altres regions de França d’evolució diferent (com el sud i el sud-est, per exemple), l’ascens de la dreta extrema ha sigut igualment formidable. I és cert, igualment, que l’esquerra (esquerra nova o radical, comunistes clàssics, socialistes) sembla que deixa de ser percebuda com a esperança o defensa d’aquests sectors socials, els quals, cada vegada més, s’aboquen a una dreta populista i reaccionària... que predica amb un llenguatge sovint paral·lel i quasi idèntic al de la demagògia d’una certa esquerra extrema. M’explicaré amb una altra mostra empírica. Poc després d’aquelles eleccions que he esmentat, Jean-Marie Le Pen, tal com vostès deuen recordar, va superar Lionel Jospin, candidat socialista, en el primer torn de les eleccions presidencials. Aquella nit, en les televisions franceses, Le Pen triomfant declamava, amb passió desfermada, que aquell resultat era el triomf dels obrers, dels miners, dels desocupats, dels pagesos, dels pobres, del poble de França, i que era un triomf contra la globalització, contra la gran banca, contra les multinacionals, contra la burocràcia europea, i altres frases exaltades que no hauria superat un trotskista entusiasta. No és cap fantasia meua: va ser així. I aquest llenguatge (que no sé quin programa real amaga, però tant se val) ha continuat funcionant amb una eficàcia imparable. Acompanyat, això sí, de la versió més tancada i més dura d’un nacionalisme intolerant, excloent i aspre, tan atractiu per a una part molt gran dels electors joves i d’allò que se’n deia “classes populars”. I jo, en les meues passejades matinals, encara veig cartells de les passades eleccions, on amb lletres ben grosses demanen l’eixida de l’OTAN, de l’euro i de la Unió Europea (que és tant com dir “nosaltres sols!”, i visca l’autarquia!), amb un eslògan complementari: “Tot per la classe treballadora”. Aquests xicots del PCPE, i alguns altres, van una mica curts d’informació.

La informació (al país de la revolució, de la llibertat, la igualtat i la fraternitat) és aquesta,  segons el diari Le Monde: Sense sorpresa, diu (sense sorpresa!!), és entre els joves i les categories populars on el Front Nacional trau els millors resultats. Així, les eleccions europees confirmen les tendències observades (i tant!) al llarg dels escrutinis dels darrers anys. Entre els menors de 35 anys, el partit de Marine Le Pen obté el 30% dels vots, 5 punts per damunt de la seua mitjana nacional. Pot vantar-se de ser un partit “jove”, ja que trau entre els més grans un resultat inferior a la mitjana: només el 21% dels més de 60 anys han votat el FN. A la inversa, la dreta diguem-ne tradicional, la UMP, apareix més que mai com el partit dels “seniors”: obté un 25% entre els més grans de 60 anys, 5 punts per damunt de la seua mitjana nacional. I alerta a l’esquerra: només el 15% dels menors de 30 anys han votat el Partit Socialista... i François Hollande havia promès que faria de la joventut la “prioritat” de la seua presidència: èxit total! I finalment, entre l’electorat dit popular, el partit d’extrema dreta fa allò que en francès diuen un tabac: el 38% dels empleats i el 43% dels obrers han donat el seu vot al Front Nacional. Significa, paral·lelament, que, entre els sectors socials que constituïen la seua base i el seu objectiu, l’esquerra ha quedat pràcticament laminada: a penes un 8% dels obrers i un 16% dels empleats han votat el PS. I no és precisament el Front d’Esquerres el beneficiari, amb un 8% del vot dels obrers i un 5% dels empleats. Ara, cadascú (sobretot els que se’n diuen “experts”) podrà interpretar tot això com vinga de gust, o com més li convinga, i fer-hi les consideracions que voldrà. Però que torne a llegir atentament els números, i que repasse la història i la doctrina.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 674 | 05/06/2014   

No a Brussel·les, diu Marine

“Non à Bruxelles. Oui à la France”, aquest era el lema electoral de Marine Le Pen. Vol dir que la UE, encarnada en “Brussel·les”, en la comissió, o en la senyora Merkel, és la culpable dels dèficits públics, del bloqueig econòmic, de les retallades visibles o invisibles, i de totes les fantasies del pessimisme irreal o real. Llavors, les forces moderades i majoritàries (demòcrates cristians, liberals, socialdemòcrates), les que sostenen el projecte europeu i les institucions comunitàries, comencen a trobar-se desbordades a dreta i a esquerra per ideologies i partits que, precisament, atribueixen a la UE tots els mals: els de la pròpia nació, els de les classes populars, o l’un i l’altre alhora. Des de la dreta més extrema fins a l’esquerra més radical, des dels filonazis fins als “anticapitalistes”, des de la Gran Bretanya fins a Grècia. Coincidència admirable. En les proclames de Le Pen pare i Le Pen filla, de la Lega Nord, o dels seus equivalents holandesos, austríacs, hongaresos, danesos, o grecs, hi ha una part de la doctrina que és gairebé equivalent a la de l’esquerra extrema: culpar la UE, “Brussel·les”, etc., al costat dels “mercats” i d’altres entitats abstractes o concretes, ens reals o ens de raó. Qui no em crega, que compare els discursos doctrinals dels uns i dels altres, autoerigits en els representats més autèntics del poble (dels obrers, els parats, els pagesos, etc.) contra el poder opressor de la banca maligna i de les multinacionals. Elimineu “Brussel·les”, suprimiu l’euro i tornarem a ser feliços, diu Marine Le Pen, i diuen els seus companys d’ideologia. Llegiu els pamflets i els cartells dels grups d’esquerra radical, i hi trobareu eslògans molt semblants: la Unió Europea és explotació, és banca insaciable, capitalisme opressor. En un altre terreny, certament, la diferència és radical: elimineu la immigració, afirma l’extrema dreta, i tornarem a ser “autèntics”, sense molèsties ni gent de cara fosca. Ací és on poden xocar frontalment els valors de la dreta i de l’esquerra… considerant que l’esquerra democràtica mantinga encara els seus valors universals i humanistes, cosa que sovint no està gens clara. I per acabar, la setmana passada els senyors Beppe Grillo, 5 Estrelles, i Nigel Farage, UKIP, després d’una simpàtica conversa, acordaren anar de bracet al parlament europeu. Alerta, doncs, a certes afinitats entre líders mediàtics, enemics del “sistema”. I llegiu, per favor, l’entrevista a Matteo Renzi que publicà dissabte passat aquest diari: plena de seny i de fe, reconfortant.