Avui és dissabte, 23 de novembre de 2024 |
<< < [39] [40] [41] [42] [43] [44] [45] > >> | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 663 | 13/03/2014
No sé dir Déu ha mort, tal com alguns filòsofs alemanys afirmaven a finals del segle XIX, i alguns filòsofs francesos a finals del XX. En tot cas, si va morir quan deien els filòsofs, la defunció divina degué produir-se en algun punt d’Europa occidental, i la resta del planeta no se’n trobà gaire afectada. És cert que infinitat de persones amb estudis, científics i lletrats, i els seus lectors, van decidir fa temps que la religió era una etapa superada de la història humana, que la raó per fi havia desplaçat la fe, i que els moviments individuals o col·lectius del nostre temps i del temps futur ja només eren qüestió de càlcul d’interessos: economia, control territorial, poder, política. Qui havia de pensar en la fe com a motor de la història, quina infantil bestiesa. I tanmateix, la història i els seus motors successius ens havien d’haver ensenyat alguna cosa, però no la volíem veure: no era acceptable, no entrava en els sistemes i en els mètodes. Que la gent poguera emprendre grans empreses criminals o glorioses mogudes per la fe, era cosa del tot inacceptable. La fe, per als historiadors, era només un accident, una excusa, un vernís, un no res. Com la cultura o civilització, com les nacions i els pobles, com tot allò que no encaixe en l’esquema. No cal ser seminarista islàmic, talib o semblant, per a saber que la guerra contra l’infidel no s’acaba mai (guerra interior per la puresa personal, guerra exterior per a purificar la terra), i que, arribat el cas, els morts en aquesta guerra són màrtirs de la fe i van directes al cel. Sobretot si són morts voluntaris. Setanta verges els esperen alegres al paradís, i setanta parents seus tenen també el cel assegurat pels mèrits del màrtir. Una bonica festa familiar, convidar els veïns a te i a pastissets de glòria. No és un sarcasme meu, no és broma: és l’explicació de coses altrament inexplicables. Això que la premsa denomina “terrorisme islàmic”, està arrelat en la religió, no en l’economia. No és un tema de pobres i rics, nord i sud, explotadors i explotats, com encara algun retardat doctrinal creu i vol fer creure, és una qüestió de fe. I els diners els posa qui els té: musulmans molt piadosos i molt rics. Petrodòlars, tecnologia, teologia: aquest és, de moment, el motor de la història. És bo de tenir-ho present, aquests dies que recordem l’horrible atemptat de fa deu anys a Madrid.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1552 | 11/03/2014
Primera part d'aquest article
Recordem que activitats o fets que designem com a “art” o “literatura”, “esperit crític”, o fins i tot “pensament” també tenen el sentit que ara tenen només des de finals de segle XVIII, i no per simple coincidència. L’art, originalment, és el coneixement pràctic –la tékhne dels grecs– que hom necessita, aprèn i aplica per fer sabates, escultures, vestits o pintures, o per curar un malalt, combinar medecines a l’oficina de l’apotecari, o defensar un client en un procés: art eren les diverses ocupacions i agrupacions dels artistes, és a dir, dels gremis professionals. Però el mateix mot o concepte ha acabat convertint-se en un atribut superior imprecís, d’un indefinible, reductiu i enlairat ordre “estètic” i ontològic (tal pintura, tal música, és art, o no és art, segons qui li aplique un concepte o un altre, i sovint no se sap bé per què...), i en el conjunt de processos i productes que posseeixen aquesta qualitat impalpable (segons el diccionari Larousse, “art” és una activitat “espiritual”, per oposició a activitat manual: és a dir, el contrari d’allò que havia significat sempre...). I no deixa de ser un petit misteri de la selecció artificial de les espècies el fet que les “belles arts”, en escoles o en museus amb tal nom, excloguen regularment la música, la poesia o la novel·la, després d’haver exclòs com a simples arts la medicina, la fusteria o l’oratòria judicial.
I literatura (activitat “intel·lectual” per excel·lència) és un altre neologisme “culte” amb pocs segles de vida, que, en definitiva, deriva de literat o lletrat, que originalment volia dir “aquell que sap de lletra”, és a dir, “que practica acceptablement bé la lectura i l’escriptura”. Aquest és el modestíssim origen de paraules tan solemnes, i qui no repasse una miqueta l’evolució semàntica d’aquesta sèrie de mots, és a dir, la història social dels conceptes, pot pensar que són eterns, quan tenen a penes poc més d’un segle o de dos. No sembla, però, que els “intel·lectuals” (?) romans o renaixentistes patiren greus restriccions per no poder parlar d’art, cultura o literatura (amb aquests mots), tal com fan incessantment els nostres contemporanis. De passada: la “cultura”, en sentit modern-contemporani, va associada al poder (el que siga: polític, institucional, acadèmies, classe “alta”...), i “culte” vol dir persona amb capacitat de cultivar-se, de cultivar l’esperit (no el cos...) amb l’exercici de la intel·ligència... Vol dir pertanyent a l’elit (elit=electe, selecte, seleccionat): que està per damunt de la massa, del poble (què en pensaven els membres d’aquella Assemblea d’Intel·lectuals dels anys 70?). I els qui practiquen o posseeixen cultura d’elit, “alta”, són per definició els intel·lectuals? El vocabulari és sospitós, la substància dels mots és mínima...
I tanmateix en parlem, de l’art i de la literatura (i de la cultura humana, o de la “cultura contemporània” o la “cultura catalana”!), com si foren substàncies amb realitat ontològica pròpia, no categories mentals més o menys arbitràriament construïdes. Com si foren éssers orgànics i autònoms que viuen, creixen, moren, tenen tendències i gairebé voluntat: parlem de la crisi de la poesia o del teatre, de la vitalitat de la literatura, de la mort de la novel·la, de les tendències de la pintura, dels camins de l’art, o afirmem que la cultura està malalta o és vigorosa o saludable o exsangüe. En parlem d’una manera i amb un sentit que un “culte” del Renaixement, en tantes coses tan pròxims a nosaltres, no hauria pogut “encara” entendre de cap manera, i certament no de la nostra manera: per a ell existien les pintures i les escultures, els cànons de bellesa de l’arquitectura en tant que eren model i norma per a la construcció, però “encara” no existia l’art. Existien la gramàtica, la retòrica i la poètica com a entrenament i com a conjunt normatiu, i existien les obres dels autors antics i moderns i els comentaris sobre aquests autors i obres, però no existia la literatura. Existien els teòlegs, els filòsofs, els juristes, els astrònoms, els matemàtics (existien Montaigne, Descartes, Pascal, o Bacon o Hobbes, o Gracián...), però no existien els “intel·lectuals”. I no fa l’efecte que llavors ho trobaren a faltar. La pregunta és: per què els hem “inventat” o “descobert” nosaltres, fa poc més d’un segle? Pregunta assassina: hem “creat” una categoria buida, i per tant de contingut inexistent...? La resposta, a gust del consumidor.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 662 | 06/03/2014
Lucreci va ser un hereu perfecte del pensament dels atomistes i materialistes grecs en qüestions de cosmologia, dels epicuris en matèria de moral i d’estil de vida, i el seu llarguíssim poema, De rerum natura, és sens dubte l’intent més agosarat d’explicar justament quina és “la naturalesa de les coses”, és a dir, el sentit de tot plegat. No és poca cosa, voler despullar el lector de tota il·lusió i de tota falsa creença per a posar-lo de cara a l’espectacle sublim i terrible, però alhora seré i alliberador, de les veritats últimes de la natura: el joc etern dels àtoms, el fons neutre de l’ésser que no porta plaer ni dolor, les aparences efímeres de la individualitat: el lector modern trobarà en Lucreci un company de viatge poètic, visionari, prodigiosament lúcid. I espere que el llibre recent del meu amic Martí Domínguez, El somni de Lucreci, que he llegit amb tant de plaer com de curiositat, servisca per a estimular l’interés pel gran “filòsof natural”, tan sovint oblidat. Començant per aquests versos inicials de l’himne a Venus, que he intentat traduir amb una mica d’esforç i d’ajut del diccionari: “Mare dels Enèades, goig dels déus i dels homes, / Venus nutrícia, que, sota els estels tremolosos del cel, pobles el mar ple de naus i la terra fecunda: / per tu, en efecte, és concebuda tota espècie dels éssers vivents i quan naix ja veu la llum del sol. / Davant de tu, deessa, fugen els vents, i fugen els núvols del cel quan arribes; / per tu la terra creadora / fa créixer flors delicades, fa que somriga la plana del mar...”. No està gens malament per a un autor rigorosament materialista (com si Martí Domínguez haguera començat el seu llibre amb un himne piadós a la Mare de Déu) i per al qual, si els déus existeixen, ho fan en un món tan remot que no cal que ens n’ocupem, ja que ells no s’ocupen de nosaltres: “Tota mena o natura de déus cal que, per ella mateixa, / fruïsca d’un temps sense mort, amb pau profunda, / allunyada dels nostres problemes, a llarga distància, / ja que ella està lliure de tots els dolors, lliure de tots els perills: / senyora dels propis poders, no li fem gens de falta...”. I conclou amb aquest prec a Venus: “Concedeix-me, deessa, un atractiu etern a les meues paraules”. Prec que ha sigut escoltat, tal com demanava Lucreci.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1551 | 04/03/2014
Què significa “intel·lectual”, què significa “cultura”, i més en aquest temps quan sembla que tot és incert i tot, suposadament, es troba en crisi? És possible, almenys és possible, que la paraula haja fet la cosa. I en tot cas, és ben probable que l’ús de la paraula haja desenvolupat la consciència de la cosa: ara –almenys això és cert–, tothom, per exemple, sap que “la cultura” existeix, i que a més a més és molt important: tant important que, sense saber què és, se’n parla cada dia, fins i tot quan es tracta de l’impost sobre el valor afegit! Tothom sap també (o creu que sap!) què és un intel·lectual, el valor que té per a la societat i per al seu país, la importància que tenia i que ja no té, el paper que se li “hauria” de reconèixer, etc. Però què és allò que tothom “sap” realment? Anem a la “cultura”, que és la mare dels ous, sense oblidar un fet fonamental: que només podem parlar “ara” de cultura de la manera –de les moltes maneres– com en parlem, perquè en un moment determinant del segle XVIII europeu hom (qui?, qui tenia poder, com sempre, però quin poder...?) va carregar de continguts i referents nous una paraula llatina que abans no els tenia: cultura només volia dir “cultiu”, com en agri-cultura. I recordem que per a l’Oxford Dictionary, la paraula “intel·lectual” significa sobretot enlightened, il·lustrat, idea que ve igualment del segle XVIII. Sembla bastant sorprenent que la historicitat –la semàntica i els segles– d’un terme que ara veiem com a necessari i “etern” depenga d’un temps i d’un lloc molt concrets, però és així. Perquè “cultura” –Kultur– és sobretot un invent dels il·lustrats alemanys, de Herder en primer lloc, recollit i elaborat per la filosofia idealista del segle següent. La qual, d’altra banda, estén i aplica veloçment l’invent i, animada per la transcendència de tan substanciosa troballa, arriba a propugnar l’“Estat de cultura” –Kulturstaat– com a màxim expressió de l’esperit o de la història humana: la cultura (que algunes dècades abans era impronunciable, no “existia”), va quedar convertida en missió i manifestació més alta del poder! I això en un país concret, Alemanya, on els científics, pensadors, escriptors, polítics (tots amb una educació superior clàssica i sòlida...) es veien com a encarnació de l’estadi superior de la civilització: com l’Estat-cultura!
Però l’“invent” de la cultura –paraula més que concepte– amb filòsofs hegelians o sense, es va escampar ell mateix de manera rapidíssima, i al llarg del segle XIX i, més encara, al llarg del XX ha ocupat tota l’extensió terminològica ocupable, que és molta, i una part de la que hauria semblat lògicament impossible d’ocupar: ¿quin il·lustrat del segle XVIII, quin filòsof idealista del segle XIX, hauria pogut concebre una “cultura d’empresa” o una “cultura de partit”, i tantes altres aplicacions del terme “cultura” (cases de cultura, ministeris i conselleries de cultura, cultura popular, cultura física...), que fa només un segle i mig eren impensables...? Però fa un segle i mig era pensable definir algú, o definir-se, com a “intel·lectual”? Concepte o terme que, tal com sap tothom, només començà a circular a propòsit de l’afer Dreyfus i del cèlebre “J’accuse” de Zola. Tanmateix, és llavors, al llarg del segle XIX, quan els que ara definiríem com a “intel·lectuals” (filòsofs, escriptors, “pensadors”, historiadors... i també músics com Wagner o Verdi) apareixen com a expressió, veu, encarnació, de la seua cultura nacional, del seu país, del seu poble: el “geni” nacional (una altre mot o concepte arbitrari) va ser definit sobretot pels creadors de cultura i de pensament... “nacionals”: i què vol dir ací nacional? Ah: el que vulguem... Tornem, doncs, al principi: fet i fet, abans d’emprar el mot “cultura” amb aquest sentit modern, ningú no en parlava, de la cosa: ni de cultura grega, ni de la cultura francesa, ni de la cultura com a realitat o concepte, ni de res amb l’adjectiu “cultural”. I quant als intel·lectuals, ningú no hi pensava, ni amb aquest terme ni amb cap altre d’equivalent: i ningú, simplement, no podia parlar d’intel·lectuals... “nacionals” o no! Llavors, és que la “cosa” no existia, o eren tan obtusos i tan curts de vista que no la veien? O vol dir que nosaltres la veiem només perquè algú li va posar un nom? Són preguntes absolutament crucials, però de molt difícil resposta, sobre les quals es podrien escriure una pila de pàgines.
Continuació...
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 661 | 27/02/2014
Sembla que, segons alguns científics, hi ha massa gent que afirma haver tingut experiències habitualment considerades paranaturals o extranaturals per a ignorar la qüestió sense recórrer, precisament, als conceptes i mètodes de la ciència natural, ja que no n’hi ha d’altra. I per tant, tenen les ciències naturals alguna manera d’explicar-les? I doncs, un cert nombre de físics afirmen que sí, o que potser sí. Afirmen que qui sap si aquests fenòmens són precisament efectes físics, cosa de física de partícules. La idea o la tesi, perfectament revolucionària, és que pot existir, o existeix, una ànima o esperit descriptible en termes físics. Ja Albert Einstein parlava d’un cert “efecte fantasmal a distància” (si he entés bé l’expressió en alemany), que considerava xocant i escandalós, i que només la física quàntica explicava. Que les partícules mínimes puguen actuar a distància és, en efecte, fantasmal, i que puguen trobar-se alhora en dos llocs diferents, més fantasmal encara, almenys per al pensament dels pobres llecs ignorants com jo mateix, que sovint necessitem imaginar les coses per a poder-les comprendre. Però les matemàtiques no fallen, i la teoria tampoc, encara que siga incompatible amb el sentit comú. Ara bé, resulta que el professor Hans-Peter Dürr, antic director –precisament– de l’Institut Max Planck de Física a Munic, sosté l’opinió que aquesta mena de possibilitat dual de les partícules no es limita al món subatòmic, sinó que és, com qui diu, omnipresent. La consciència seria, al costat de l’espai, de la matèria i de l’energia, un altre dels elements fonamentals de l’univers. Les partícules que componen la consciència (que, si volem, en podríem dir ànima), sembla que són les mateixes que les altres; i en conseqüència, Dürr creu que aquesta consciència continua existint després de la mort. Allò que anomenem “aquesta part” és bàsicament la matèria que es pot captar o percebre. L’“altra part” és tota la resta, i és molt més gran. L’“altra part” és l’altra vida, l’altre món: allà va començar la nostra vida actual, i allà és on tornarà, com a consciència. O siga, que encara ens queda, gràcies a la física quàntica, alguna esperança d’immortalitat. Tot és, com sempre, qüestió de fe. O de física mística, o de literatura.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1550 | 25/02/2014
L’Hôtel de Soubise, construït a primers del segle XVIII per a la princesa de Rohan, és un dels palaus més delicats i perfectes del barri del Marais: portal solemne a la Rue des Francs-Bourgeois, pedra de color de crema torrada, un pati immens de gespa impecable, façana clàssica, columnes, pintures de Boucher rococó. El mateix dia que vaig visitar el palau deliciós, on hi ha part dels arxius nacionals de França, sopava amb un amic de molts anys, pur producte de París, fill de jueus polonesos. Precisament, em va dir, jo també acabe de fer algunes visites a l’Hôtel de Soubise, buscant papers sobre els meus avis. Els papers, els que en queden, mostren amb quin mètode, amb quina perfecció, les autoritats franceses organitzaren la detenció dels seus veïns jueus: amb llistes de domicilis, amb centenars de vehicles prèviament requisats, amb participació massiva de tot l’aparell administratiu i policial, amb tot el que calia. Després, els detinguts van ser enviats als camps de trànsit, i d’allí als camps d’extermini, com havia de ser, naturalment, atesa l’exemplar col·laboració amb els alemanys. El pare del meu amic va poder escapar-se’n per simple casualitat: aquella nit no era a casa. La família havia immigrat feia poc de Polònia, i dels parents que es quedaren allà no en va sobreviure cap. El meu amic francès mai no m’havia parlat d’aquests fets, ni una sola vegada, ni un sol comentari. El seu pare tampoc no en parlava: a taula, al Boulevard Saint-Michel, parlava sempre de França i dels vins i els formatges francesos, amb un residu d’accent polonès. Però llavors, quan el pare ja feia temps que era mort, el fill havia volgut recuperar la pròpia història, o almenys situar l’extermini dels avis i els oncles en alguna carpeta als Archives Nationales. On es troba també l’inventari dels béns expropiats, de les cases buides que els veïns ocuparen amb consciència tranquil·la, dels mobles i de les obres d’art que els mateixos jueus havien de classificar als magatzems per facilitar-ne la tria als espoliadors. Pocs dies després vaig visitar la nova Biblioteca Nacional de París, aquell inexplicable monument a la pròpia memòria que va fer construir Mitterrand. I allà en aquells solars, on ara hi ha la gran biblioteca, hi havia fins el final de la guerra el magatzem on els alemanys van portar tot el botí saquejat als jueus de París. Van ser uns quaranta mil apartaments, els que buidaren en una campanya d’un mes, i tots els que van prendre part en aquest programa, les autoritats financeres i fiscals, les oficines d’empadronament i del cadastre, els bancs i les agències d’assegurances, la policia, les empreses de transport i els porters de les vivendes, sabien sense dubte que d’aquelles persones deportades difícilment en tornaria cap.
En aquell magatzem, recorda W.G. Sebald en la novel·la Austerlitz, “s’amuntegà a partir del 1942 tot el que la nostra civilització ha produït, per embellir la vida o per al simple ús domèstic, des de calaixeres Lluís XIV, porcellanes de Meissen, catifes perses i biblioteques senceres, fins a l’últim saler o pot de pebre... Més de cinc-cents historiadors de l’art, antiquaris, restauradors, ebenistes, rellotgers, pelleters i costurers portats del camp de Drancy i vigilats per un contingent de soldats indoxinesos, s’ocupaven catorze hores diàries de posar en condicions els béns que entraven i de classificar-los per valor i tipus...”. Més de set-cents trens van eixir d’allí cap a les destrossades ciutats del Reich. “Però les coses més valuoses, com és natural, no van ser enviades a l’engròs a les ciutats bombardejades: on van anar, no vol saber-ho ja ningú, de la mateixa manera que, en general, tota aquesta història està enterrada, en el sentit més general de la paraula, sota els fonaments de la Grande Bibliothèque del nostre faraònic president...”. Així actuà la dolça, culta i humanitària França, i així va ser el saqueig i l’extermini, tranquil, amb coneixement general, amb magatzems ordenats, amb papers als arxius, amb un espoli exemplar i oblidat. Amb milions de víctimes i amb milions de còmplices i de beneficiaris ordinaris de bona consciència i de memòria buida. I ara que a les sales de cinema fan una pel·lícula que es diu Monuments men, seria una ocasió perfecta (una més, i totes desaprofitades) per meditar humilment sobre la història dels europeus i d’Europa.
| << < [39] [40] [41] [42] [43] [44] [45] > >> |
|
|