Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 1 de novembre de 2024
<<  <  [43]  [44]  [45]  [46]  [47]  [48]  [49]  >  >> 
Joan F. Mira | El Temps, núm. 1540 | 17/12/2013   Imprimir

De temples i religions, 1

A primers d’aquest any 2013, mentre el papa de Roma anunciava el fet inesperat de la seua renúncia, a l’altra banda del món, prop de la ciutat d’Allahabad, milions i milions d’hinduistes celebraven el Kumbh Mela i durant aquells mesos de gener i febrer es banyaven massivament en les aigües sagrades de la confluència dels rius sants Ganges i Yamuna i el riu mític Sarasvati. El 10 de març, dia del Maha Shivaratri, l’últim dels dies importants de les festes, els cardenals, tancats al Vaticà, cavil·laven sobre el temps que trigaria a sortir el fum blanc. I aquests eren els fets més importants dins de la cristiandat catòlica.

El festival del gran bany, el Kumbh Mela, de magnitud difícilment comparable amb cap altre (més milions que en el pelegrinatge a la Meca, més que en els anys de jubileu a Roma), commemora o celebra un fet puntual de la mitologia hinduista, quan durant una batalla entre déus per la possessió d’un pitxer (kumbh) de nèctar diví en caigueren quatre gotes sobre els quatre punts on s’ha concentrat durant segles i segles el pelegrinatge. De manera que els fidels que acudeixen al lloc consagrat podran sortir dels banys fluvials perfectament nets de pecat, purificats, alliberats de les pors i les penes. Ja em disculparan si he repetit al·lusions que ja vaig publicar ací mateix fa mesos, però no he trobat manera millor de presentar als ulls dels lectors una mostra grandiosa de l’infinit món de les creences, les religions i els rituals que els humans hem elaborat al llarg de tots els segles i en totes les regions del planeta.

En aquest món infinit –en les seues fascinants dimensions asiàtiques– és on s’ha endinsat Fèlix Martí, com a viatger que penetra en espais no solament materials com són els temples o els monestirs, sinó en els més prodigiosos espais espirituals i rituals, on segurament només podria entrar algú que ha viscut molt profundament l’experiència de la pròpia fe. El resultat és un llibre magnífic, Déus desconeguts. Viatge iniciàtic a les religions de l’Orient, el pròleg del qual vaig tindre el plaer d’escriure, que vam presentar fa pocs dies al CCC de Barcelona. La primera cosa que hauria de fer el lector que acompanye el pelegrí-narrador és suspendre el judici i activar la capacitat contemplativa: participar del viatge i, de passada, si ho prefereix, fer comparacions que li descobriran algunes proximitats inesperades. Perquè en definitiva, si en alguna cosa poden competir les creences religioses, és en capacitat de fantasia i, de tant en tant, en explicacions poètiques dels fets més difícils de creure.

Que els fidels catòlics puguen menjar-se el cos d’un déu i beure-se’n la sang en forma de pa i de vi, és una creença que es resisteix tant a l’acceptació racional com la fe en aquelles gotes de nèctar del pitxer dels déus i en la seua eficàcia prodigiosa en el ritual del bany dels rius. Es pot creure, doncs, qualsevol cosa, i en matèria de creences la competència és difícil, vista la varietat infinita. Si imaginant els banys al Ganges ens pot sobtar la fe en la virtut purificadora de les aigües santes, no cal fer cap esforç per a recordar que els cristians també creuen fermament en la virtut purificadora de l’aigua del baptisme, fins i tot si es tracta només d’algunes gotes sobre el cap d’un infant, i que a l’entrada de les esglésies hi ha la pica d’aigua beneïda on els fidels mullen la punta dels dits per fer-ne després sobre el cos el senyal protector de la creu, o que en els llocs on es concentren els prodigis, com a Lorda, també l’aigua i el bany ritual és l’element que serveix de vehicle a l’acció d’un poder superior.

La visita als recintes sagrats de l’Orient pot ser, doncs, ocasió no solament de sentir l’estranyesa davant de llocs i d’imatges, creences i pràctiques que ens poden semblar incomprensibles i remotes, sinó també d’establir paral·lels amb aspectes puntuals o profunds de la nostra pròpia tradició religiosa. Fèlix Martí ens explica que “Els llocs de culte construïts pels cristians són sales més o menys grans amb algunes dependències complementàries. Els temples hindús, que fan pensar en el que deurien ser els temples representatius de la religió de l’Egipte antic, són autèntiques ciutats santes. Fins i tot els temples petits són espais mixtos que no solament faciliten la veneració dels déus sinó també l’acolliment dels devots que hi poden passar moltes hores per passejar, prendre banys rituals, descansar o dormir, menjar, i celebrar”. La diferència és evident i clara, i tanmateix, al llarg dels segles, els grans llocs de pelegrinatge de la cristiandat devien oferir un aspecte no molt diferent, amb els fidels igualment descansant, o dormint o menjant dins dels recintes del santuari.

Continua ací

 

Joan F. Mira | El Punt Avui | 13/12/2013   Imprimir

Els límits de la cultura

Habitualment, hom només dóna valor de cultura (en el sentit “elevat”, dignificat, superior...) a allò que és presentat i projectat amb aquest atribut per qui té poder per a fer-ho: poder polític, institucional, social, mediàtic, acadèmic o el que siga. Cosa que cal repetir de tant en tant, perquè sovint oblidem els fets més elementals, sobretot quan es presten poc al lluïment teòric. Els teòrics de la cultura, d’altra banda, solen contemplar amb moltíssima atenció els llibres o escrits dels seus col·legues, i d’ací trauen encara més teoria (més contemplació i més espectacle, que és el que també significa en grec theoría), i solen observar molt poc el banal i modestíssim funcionament habitual de la gent i de les paraules. Hauríem de seguir, tanmateix, els consells de Sir Francis Bacon, pare fundador del mètode empíric, que recomanava arribar al coneixement de les formes o essències partint dels fets i per mitjà de la inducció: observar, constatar, comparar, i només al final traure, si és possible, alguna conclusió i definició.

Potser la cultura no té una “essència” o una forma, però en tot cas, si en té, no és cap substància o atribut identificable i definible a priori: és allò que socialment funciona com a “cultura” i amb aquest nom i aquest reconeixement. Conclusió redundant i perfectament inútil: segurament perquè no hi ha cap definició possible. Ni per tant cap idea, diguem-ne, autònoma i objectiva de cultura, sinó un conjunt sovint dispers de fets i de realitats que sota aquest nom circulen i funcionen. Igual que els “intel·lectuals”, que són un conjunt generalment dispers d’individus que circulen i funcionen com a tals: vistos o identificats pels altres com a tals, o autoidentificats com a tals. Però si preguntem en una enquesta: què és un intel·lectual?, o al possible interessat: vostè és un intel·lectual (i per què)?, potser no sabran respondre, o les respostes seran ben curioses. Veus vaporoses, per tant, sense substància. De tal manera que expressions com “la cultura contemporània és...”, “els valors de la cultura moderna són...”, “les tendències de la cultura a primeries del segle XXI van...”, i tantes altres per l’estil, són poca cosa més que un flatus vocis. Però hi ha molta teoria i molts escrits, i molt acreditats, sobre “la cultura, etc., etc.”, que sense aquestes flatulències de la veu es desinflarien fins a quedar-se en no res, simple aparença esvaïda, globus de colors.

Fem memòria. Qui pensava, fa cent anys, que eren cultura les màquines, les locomotores o les fàbriques? Ningú. Bé, Marinetti i els futuristes ho van pensar, però d’una manera molt particular: van pensar que eren art o matèria d’art, el poderós art del futur industrial. En qualsevol cas, la infraestructura industrial fa un segle no era cultura, i ara aquelles mateixes fàbriques, locomotores i màquines són “objectes culturals” en museus específics, són matèria de col·loquis i congressos, de llibres il·lustrats o d’exposicions de primera magnitud. A càrrec, habitualment, de les institucions que administren “la cultura”. Els objectes són els mateixos, però abans funcionaven només com a maquinària, i ara funcionen com a expressions culturals: són presentats amb el valor afegit de la història i de l’estètica, dignes d’una nova forma d’apreciació i de contemplació.

Aquesta és la qüestió: són presentats (per part dels qui “ho entenen”, dels experts...) com a dignes de consideració intel·lectual, i per això són ja cultura “alta”, i per tant altament respectable. Fins al segle XVIII no eren “alts” ni “respectables” els músics, per exemple, i fins a la segona meitat del segle XX, no ho eren els cuiners, els modistes o els perruquers, i ara són personalitats escoltades, membres de la “classe intel·lectual”. Fan el mateix que feien, però no són percebuts de la mateixa manera: ara formen part del nivell “alt” de la cultura (institucionalment, socialment, econòmicament), ara les seues paraules, fets, productes o idees, tenen una influència pública a través de la premsa: ara són intel·lectuals. I per què no, si la cultura és tot, si no té límits i ha esdevingut indefinible?

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 653 | 12/12/2013   Imprimir

La borsa i la guerra

Fa molt de temps que tinc clar que el nacionalisme d’estat, el patriotisme militar amb frontera, l’estat-nació per damunt de totes les coses, i tot aquest complex invent de morir per la pàtria i altres poderoses bestieses (de què els pacífics “nacionalistes” de casa nostra no tenim cap culpa, qui sap si per falta d’oportunitat), és una ideologia autònoma i mortal. Això, no l’economia, valga’m Déu. M’ho confirmà encara més un llibre d’història de França entre el final de la guerra francoprussiana i el final de la Primera Guerra Mundial. El llibre, molt encertadament, es diu La France des patriotes, 1879-1918, i és, en efecte, la història d’un patriotisme desfermat. Un estat republicà i militantment laic, això sí, però dirigit a un sol objectiu: la integritat, l’expansió i la potència de la nació francesa. I reconeix, pàgina 234, que “la guerra de 1914 no va esclatar, contràriament al que pretenia Lenin, per l’enfrontament d’imperialismes econòmics rivals, ni per a permetre al capitalisme superar les seues contradiccions internes”. En realitat, afegeix més avant, “les rivalitats pròpiament econòmiques [entre França i Alemanya] en vespres de la guerra, tendien a afeblir-se”. I més: “és el nacionalisme, i només ell, el que vingué a frenar el creixement de la cooperació econòmica francoalemanya els tres anys que van precedir la guerra”. Dit d’una altra manera: quan les empreses o els bancs dels dos països volien col·laborar, els polítics s’hi oposaven feroçment “per por de l’opinió”. L’opinió, construïda i cultivada pels mateixos polítics, pels intel·lectuals, els diaris, els professors, els historiadors, el senyor Renan i altres patriotes, era implacable: França über alles, Alsàcia i Lorena són nostres i, com deia un “Manual general” del 1905 destinat als laics i republicans instituteurs, “L’escola primària inspirarà l’obligació absoluta per al jove francés d’acceptar el sacrifici que li ordene el seu país, encara que siga el de la vida”. D’ací han nascut les guerres del segle XX: de la doctrina, no dels bancs. Dels “valors” ideològics, no de la borsa de valors. Cosa que no vol dir, és clar, que la borsa de valors no se n’aprofite tant com pot. I val la pena recordar-ho, ara que ja es preparen grans festes i commemoracions pel centenari d’aquella Gran Guerra.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1539 | 10/12/2013   Imprimir

Constitució

El dia 6 de desembre, ara fa trenta-cinc anys, jo no vaig votar la Constitució Espanyola. Reconec que la meua abstenció no tenia gran mèrit, atès que per aquell temps jo residia als Estats Units d’Amèrica, a la idíl·lica ciutat de Princeton, New Jersey, on ja havien caigut les bellíssimes fulles de la tardor atlàntica, i començava el gran fred. És clar que podia haver acudit al consolat de Nova York, que és ben a prop, o haver votat per correu, segons la carta oficial que vaig rebre. No ho vaig fer, i crec que tampoc no hauria votat si hagués viscut al Regne neoconstitucional d’Espanya. Jo, a la Constitució vigent li tinc un gran respecte, com a qualsevol constitució de qualsevol país que assegure unes mínimes garanties democràtiques, uns drets civils, i en general això que se’n sol dir la llibertat i la justícia. Supose que, en aquestes matèries bàsiques, les constitucions no deuen ser tan diferents, i la lleialtat que mereixen deriva justament de la llibertat que asseguren.

A Princeton els meus fills, a l’escola municipal, començaven el dia posant-se la maneta al pit i recitant allò de “I pledge allegiance to the flag of the United States of America, and to the Republic which it stands for, in liberty and justice...”. Els nens prometien lleialtat a la bandera, perquè la bandera representa la república, i la república és la llibertat i la justícia. Una mica dramàtic potser, perquè aquests juraments solen ser perillosos, però supose que la idea era bona: el fonament de tot, en últim terme, és la llibertat i la justícia –l’ús que en fan els governants és tota una altra qüestió. El problema, si jo hagués de ser lleial a la constitució espanyola, és que no es basa en això, sinó que comença amb una professió de fe que em resulta difícil d’assumir: una professió tan metafísicament nacional i patriòtica, que cal ser fidel creient per a acceptar-la. Diu, en efecte, l’article 2: “La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols”, en versió meua del text de l’única llengua oficial de l’estat, la que tinc l’obligació de conèixer. De manera que primer hi ha la Nació espanyola, amb majúscula, no sabem des de quan, des de quin any o segle; a continuació, o simultàniament, aquesta nació és declarada indissoluble, se suposa que ontològicament, per la pròpia substància, i els pobres humans no podem fer-hi res. La qual nació, possiblement eterna, és no solament nació sinó pàtria comuna i reiteradament indivisible: la unitat de la nació espanyola és indissoluble, la pàtria espanyola és indivisible i única, i aquest és el fonament de la Constitució.

Com que a mi aquest fonament doctrinal em desperta alguns dubtes racionals i escasses adhesions emocionals, i com que sense aquesta base la Constitució pareix que no en té cap, la constitucionalitat de la meua persona o esperit potser resulta una mica problemàtica. I més problemàtica encara resulta la meua lleialtat a la Constitució si jo m’he de reconèixer espanyol a tots els efectes, inclosa la defensa de l’Espanya una, indivisible i comuna (Article 30: “Els espanyols tenen el dret i el deure de defensar Espanya”), si he d’acceptar que la meua única pàtria és la nació espanyola, i si no puc tindre més nació que aquesta nació. D’això, per  si algú n’ha sentit a parlar, se’n diu patriotisme constitucional, el qual, o té aquesta base, o no és ni constitucional ni patriotisme. Per tant, qui pense que la seua nació és, posem per cas, la nació catalana, i que aquesta és igualment la seua pàtria, farà molt santament d’assegurar-se abans contra el risc i perill de tal idea. Perquè pensar això és contrari, rigorosament contrari, als fonaments de la Constitució vigent. I qui damunt de pensar-ho ho sent, és a dir, qui no se sent part de la pàtria espanyola sinó d’una altra pàtria amb un altre nom, ha de saber que és un patriota inconstitucional, és a dir, il·legal. Em sembla molt bé que, aprofitant els trenta-cinc anys passats i alguns inconvenients presents, es parle de reformar alguns articles de la Constitució. Perfecte. Però no passen pena, que si n’hi ha algun d’intocable és l’article del fonament de tot, l’Article 2. I mentre el fonament siga el que és, els qui no som patriotes de la pàtria espanyola ens hem de resignar a ser eternament, fonamentalment, inconstitucionals. No em negaran que és una estranya condició, una inconstitucionalitat ontològica, insoluble.

 

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 652 | 05/12/2013   Imprimir

La reforma

En el curs de tants cursos passats, ja he conegut tantes reformes de l’educació, que n’he perdut el compte. Començant per la divisió de l’antic batxillerat de set anys comuns en batxillerat elemental i superior, separant ciències i lletres, que m’agafà als catorze anys; passant pel “Llibre Blanc” del ministre Villar Palasí, que em va sorprendre en els meus primers anys de catedràtic d’institut; i acabant per les no sé quantes modificacions radicals dels estudis universitaris, que em van trobar ja instal·lat en aquesta il·lustre institució. Tot plegat, un perfecte desastre: gradual, acumulatiu, implacable. Allò que calia saber –escriure correctament, per exemple– per a passar l’examen d’ingrés al batxillerat, és introbable entre els qui passen massivament la fantasiosa prova dita de selectivitat. Coses que jo explicava als anys setanta als alumnes de cinqué de batxillerat, adolescents de quinze anys, als anys noranta no podia explicar-les als estudiants de facultat: no sabien de què parlava. Tinc entés que això passa sobretot en el ram de “lletres”, on tota ignorància és sana, té curs legal i està prevista. I que no passa tant en “ciències”, on l’àlgebra és l’àlgebra i la química és la química. Afortunats. Ara ens recorden –sovint amb intencions no del tot confessables– el “nou valor” de les humanitats. Tal com en temps de Jacques Chirac va fer a França el ministre Luc Ferry, filòsof de professió i humanista acreditat. Perfecte, però no m’ho crec. En primer lloc, perquè les “humanitats” ja no se sap què són, i encara menys si hom elimina la cultura clàssica i la història universal. En segon lloc, perquè no crec que els governs d’ací o d’allà hi posen els recursos, els professors i els programes necessaris. I encara menys crec que ells creguen que la cultura és en primer lloc la cultura general, i que sense això tot és fracàs i desastre. Vull dir que continuaran segregant coneixements, multiplicant matèries optatives, fabricant adolescents semianalfabets i llicenciats analfabets del tot. Sembla que no passa res, però passa molt. Ara, el ministre Wert, segurament (deixant de banda les seues peculiars qualitats personals i algunes de les seues idees tan grotesques com immensament perilloses), està convençut que és un geni de la renovació, que la seua és la ment privilegiada que ha trobat per fi la pedra filosofal educativa. La mateixa que els seus predecessors també pensaven que havien trobat.

 

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1538 | 03/12/2013   Imprimir

Cultura, cultures

En la història de les ciències socials, la paraula cultura, més com a terme de referència que com a entitat separada i específica, ha estat emprada per denotar qualsevol complex de produccions humanes, individuals però sobretot col·lectives, d’àrea o contingut restringit o d’aplicació global i universal. Parlem de cultura neolítica o de cultura barroca, de cultura tradicional, cultura contemporània, cultura valenciana, cultura empresarial o cultura popular. O afirmem que la cultura és el tret distintiu de l’espècie: ser humans és ser animals amb cultura. I llavors, entre cultura com a distintiu de l’espècie, cultura clàssica, cultura catalana i cultura agrària, què hi ha en comú? Deixem ací la introducció al problema, només per subratllar l’ambiguïtat inevitable en què ens mourem: el mot “cultura” és escassament útil, però no en tenim un altre.

Hem de parlar, per força, de ministeris o conselleries de cultura, de cultura moderna, de cultura europea o de cases de cultura, i cada vegada caldria aclarir a què ens estem referint. Tampoc no sempre sabem què vol dir “societat” o què vol dir “nació”, i ens en servim contínuament per a usos ben diversos. Així, en moments successius de la seua història, gran part d’Europa ha compartit una sola cultura (una religió formal, un estil d’arquitectura, un tipus de música o de literatura, uns rituals socials, etc.), però només o sobretot com a cultura urbana o cultura de les elits: la cultura de la xarxa urbana de l’Imperi romà, la cultura aristocràtica medieval, la cultura del Barroc o de la Il·lustració, posem per cas. Si hi una cultura europea, doncs, és la continuïtat o el resultat històric d’aquella suma d’elements comuns que han produït i compartit, al llarg dels segles, l’aristocràcia i les elits urbanes: modes, literatures, codis, filosofies, arquitectures, músiques o formes de fer comerç. Els europeus, en aquest sentit, tenim en comú les catedrals gòtiques, Dante, la música de Mozart i el teatre de Shakespeare, les casaques i perruques del segle XVIII, l’invent de les universitats, la idea de ciutadania, o certes institucions jurídiques d’origen romà o medieval.

La llista no inclouria, però, com és obvi, allò que és diferent i específic. I és diferent allò que s’ha desenvolupat històricament en espais relativament homogenis, d’àmbit restringit i de contactes a distància lents o poc intensos. És a dir, aquells elements que ha desenvolupat el “poble”, o “els pobles”, de manera autònoma (sempre relativament, i per comparació amb les elits urbanes) i per tant específica o distintiva. Per posar un sol exemple entenedor: la gran arquitectura gòtica, renaixentista o barroca és distintivament europea (europea occidental, sobretot), però les arquitectures rurals i populars poden ser distintivament catalanes, andaluses o alpines. I així de tantes altres coses: en les pràctiques comercials, en la història política, en la música i la dansa, en la vida religiosa i en tot. I com més “rural” i “popular” siga un element o expressió de cultura, més nacional, regional, local i distintiu serà: en l’activitat agrícola, en les festes i jocs, en els hàbits alimentaris o en la pràctica religiosa. D’una cosa i de l’altra, doncs, estan compostes les cultures nacionals que s’han desenrotllat a Europa: del fons comú –d’origen clàssic o cristià, aristocràtic o burgès, urbà– i de la combinació de petits fons particulars que han evolucionat al marge i en interacció dinàmica amb aquell.

Ara bé, no tots els elements d’un “fons particular” tenen la mateixa capacitat de cohesió i d’expansió, ni tots serveixen per a crear lligams més amplis que el regional, local o comarcal. En primer lloc, cal diferenciar entre producció cultural “amb llengua” i “sense llengua”, perquè les llengües marquen, segurament més que cap altra cosa, els espais de comunicació i els espais de distinció. De tal manera que, quan una llengua és compartida per una xarxa urbana, quan circula en un territori a través de l’escriptura i dels usos públics i formals, defineix inevitablement un espai privilegiat de difusió de tot un conjunt de productes culturals (administració, pràctiques legals, ensenyament, literatura, escrits utilitaris o religiosos, etc.) que al seu torn van donant una cohesió nova i superior al mateix espai dins del qual circulen. Amb rares excepcions, l’espai original de circulació d’una llengua escrita ha estat l’espai de construcció d’una cultura nacional, o definida i promoguda com a tal. I per això, entre altres coses, és tan important l’idioma propi, per això el seu ús regular com a llengua formal i de cultura és condició de l’existència d’un país o nació, per això una “llei d’ús i ensenyament” que no s’aplica amb convicció i amb rigor, encara que tinga trenta anys de vida en realitat és una llei de mort d’una cultura.

 

<<  <  [43]  [44]  [45]  [46]  [47]  [48]  [49]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS