Joan F. Mira | El Punt Avui | 09/08/2013   

Sobre Grillo i els 'grillini'

Si vostès, per començar, volen fer-se una idea de la naturalesa d'aquest singular moviment, dit de les 5 Estrelles, que tant de soroll ha fet i fa en terres d'Itàlia, podem començar meditant el contingut de l'Article 1 (Natura e sede) dels seus estatuts (definits com a No estatuts), que diu: “El MoViment 5 Estrelles és una «No Associació». Representa una plataforma i un vehicle de confrontació i de consulta que té l'origen i troba el seu epicentre en el blog www.beppegrillo.it. La seu del Moviment 5 Estrelles coincideix amb l'adreça web www.beppegrillo.it. Els contactes amb el moviment tenen lloc exclusivament a través del correu electrònic a l'adreça MoVimento5stelle@beppegrillo.it.” Per reforçar la propietat perfecta, l'article 3 especifica que el moviment va associat a un símbol propi, registrat a nom de Beppe Grillo, “únic titular dels seus drets d'ús”. Segons els estatuts-no estatuts, per tant, els seguidors o adherits –els grillini–, així com els seus votants, representants, regidors, diputats o senadors, són també en certa manera propietat del líder únic, que els pot acollir, expulsar, autoritzar i desautoritzar, fulminar, esborrar de la llista, i permetre o negar l'accés als canals electrònics al seu nom, que són els únics existents. D'això se'n diu democràcia moderna, igualitària i popular, superadora del vell sistema corrupte dels partits.

Que una fantasia semblant haja tingut tan gran èxit a Itàlia, només s'explica, precisament, perquè es tracta d'Itàlia, país capaç de crear meravelles sublims, i també d'inventar personatges com Benito Mussolini o Silvio Berlusconi. Sense el qual, per cert –sense el Gran Silvio que ha posat l'histrionisme al centre de l'acció política–, Beppe Grillo no hauria passat mai de la condició d'actor còmic. Bon actor, no hi ha dubte, capaç de seduir un públic immens, incloent-hi notables filòsofs i sociòlegs, fascinats per novetats tan grans com el MoViment del còmic, o qui sap si amb l'al·lusió a les 5 estrelles, categoria superior dels hotels... i de la Itàlia que afirmen que desitgen. Ara fa just un any, l'agost del 2013, el MoViment publicava un atac virulent a la classe política, sota un retrat evocador de Mussolini, amb el mentó que destaca sobre el fons de la foto. Beppe Grillo hi definia senadors i diputats com a “larves ben pagades” i, curiosament, acusava els parlamentaris d'impotència, ja que només podien prémer un botó sobre el qual hi ha escrit “sí, buana”. I demanava, aprofitant les vacances d'estiu: “Tanqueu el Parlament, buideu-ne els despatxos!” I argumentava: “Diputats i senadors només serveixen per cobrar el sou i per obeir les ordres del partit votant que sí a qualsevol porcada. Cal tenir-ho present i despatxar-los, aprofitar-ho mentre passen un agost daurat.” Llavors, en efecte, passà el mes d'agost i passaren altres mesos, hi hagué eleccions generals, els grillini, per odre del cap, deixaren de cridar “vaffa'nculo” com a eslògan suprem i programa, i van omplir disciplinadament les llistes electorals. Amb un resultat espectacular: 163 parlamentaris, entre diputats i senadors. Els quals, un colp instal·lats als despatxos que Grillo volia buidar, es dedicaren a passar el temps discutint entre ells pel percentatge del sou que acceptaven o no, negant-se a donar suport al Partit Democràtic (i forçant-lo, per tant, a pactar un govern necessari amb Berlusconi, que així va trobar nova vida quan estava a punt de passar a l'estat de cadàver polític). Els parlamentaris del M5S, renunciant (per ordre del cap únic suprem) a tota activitat constructiva, es dediquen a discutir en assemblees tumultuoses, a llançar-se retrets, a esperar la paraula sagrada del líder (o l'expulsió fulminant si la submissió no és total), i en definitiva a ser tan moderns, i tan diferents dels partits clàssics, que en pocs mesos comencen ja a desintegrar-se. I mentrestant, els representants dels grillini a la Cambra i al Senat, asseguraven que anaven “a caçar els trossos de merda” del moviment que simplement voldrien parlar amb l'esquerra. Propòsit que, amb sòlida profundidat conceptual i estratègica, confirmava la presidenta del grup, assegurant que els qui no hi estan d'acord, és a dir els que voldrien una actitud més responsable, només són, en efecte, un tros de merda: “Confermo, sono delle merde. Mer-de!” Llenguatge propi dels grans projectes positius i dels vaffa'nculo que havien cridat als carrers i a les places.

Ara bé. Tal com vostès deuen recordar, pocs mesos després del gran triomf inesperat, el senyor Beppe Grillo i els seus nombrosos grillini de cinc estrelles van patir un desastre monumental en les eleccions municipals italianes. Tan monumental com el triomf que tingueren molt poc abans en les legislatives: d'aquella massa de vots, se'n van volatilitzar ràpidament entre un 50 i un 75%, i per molt que el líder màxim i únic s'entestara a dir que això és normal, no és normal en absolut. El gran còmic polític està tan pagat d'ell mateix, tan convençut de ser l'encarnació d'un nou país, una nova cultura i una nova manera revolucionària de refundar la política i la gestió dels afers públics, que acceptar una derrota (i menys encara, les causes i responsabilitats de la derrota) li resulta del tot impossible. La culpa del desastre, per tant (després de dir que no hi ha hagut desastre), la tenen simplement els ciutadans que no han votat el moviment del qual és propietari, i que per tant són totalment menyspreables.

Si vostès volen completar el panorama, han de saber que el dirigent màxim en l'ombra, Gianroberto Casaleggio (organitzador del sistema informàtic, controlador de llistes electorals, censor estricte que concedeix o nega la paraula als grillini, ideòleg de la democràcia-internet i guru de la xarxa de Grillo, etcètera), té una visió del futur que, per dir-ho suaument, és poc tranquil·litzadora. Prediu, per exemple, que d'ací al 2020 esclatarà una tercera guerra mundial, que els símbols d'Occident (Sant Pere de Roma, Nôtre-Dame de París, i alguns més) seran totalment destruïts, que no quedarà ni un barril de petroli, i que la població mundial quedarà reduïda a només 1.000 milions. Finalment, afirma Casaleggio, el 14 d'agost del 2054 (sembla que la data està treta de la novel·la de ciència-ficció Minority Report), serà instaurat un nou ordre mundial, i el govern del planeta serà elegit per internet. De moment, han intentat començar per Itàlia. Si algú, al nostre país, tenia la il·lusió de fer de Grillo, o de Grilla, més val que s'ho repense una mica.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1521 | 06/08/2013   

Sobre la modernitat

La tendència general dels humans és a considerar que allò que fem és bo i allò que pensem és cert: dic la tendència general, no la dels escèptics de tota època i raça, ni la dels qui practiquen allò que és moda anomenar “pensament crític” (que d’altra banda no és cap novetat contemporània). Llavors, si suposem que allò que fem o pensem ho hem inventat nosaltres –vull dir els del temps nostre–, ens apuntem el mèrit de la novetat, i si ho hem heretat dels antics, el mèrit de la conservació. Ja sé que el mite del passat com a temps millor (el paradís dels orígens, l’edat d’or) actua sovint com a contrapés o com a moderador de la vanitat dels vius, però la visió habitual és diferent: o bé el món –el nostre món– és immutable, tal com l’han imaginat i viscut la major part de les societats “primitives” o preurbanes (així és com era pensat, posem per cas, el món de la Xina clàssica), o bé el podem fer canviar a poc a poc o de pressa, podem “progressar”, fer revolucions, anar endavant, i llavors la gent de cada temps es considera més “avançada” en el recorregut d’aquest camí. Vist així, els moderns som millors que els antics, o almenys això hem de creure, ja que creiem en el progrés. Per tant, els moderns i els antics, en la història d’Europa, sempre han estat oposats, enfrontats: els paleo- i els neo-, els d’abans i els d’ara, els nous i els vells. Enfrontament que sol coincidir, òbviament, amb l’antagonisme entre generacions: els joves pensen que han superat els vells (siga en estètica, en política o en intel·ligència). Passava a Grècia amb Èsquil i amb Eurípides, passava a Roma, passà a l’Europa medieval a penes es van recuperar el pensament metòdic i la literatura (repassem Dante i el seu stil nuovo), i passà sobretot en el Renaixement i amb la repetida querelle des anciens et des modernes. Sense oblidar que el temps “modern” és sempre el temps actual, el present, el que vivim els qui som vius, o com a mínim el temps que encara no ha passat del tot, el més recent, l’inacabat. En definitiva, “modern” ve del llatí modo, que vol dir ara mateix, o fa molt poc. I no és casualitat que, en el camp de les arts plàstiques (i dels seus innombrables museus...), l’expressió “art modern” és intercanviable amb “art contemporani”. Oblidant que tot art ha sigut sempre contemporani.

Sembla en tot cas, que, almenys mentre durarà la nostra pròpia contemporaneïtat (que implacablement serà un temps curtíssim, com totes), l’última querelle serà encara la dels postmoderns i els moderns, o com en vulguen dir, que no passarà de ser, com les altres, un episodi més d’aquesta història. Sobretot perquè la modernitat no és només un concepte circumstancial i reduït, sinó una condició recurrent. La modernitat no és només aquell conjunt d’actituds i d’idees que naix més o menys amb el racionalisme del segle XVII, la il·lustració del XVIII, amb els avanços de la ciència i de la tècnica, i les idees sobre democràcia, progrés i drets humans i tot això. Aquesta és una definició més o menys ideològica, que ara mateix s’utilitza sobretot per lamentar-ne el final implacable, per contrastar-la amb la postmodernitat. Però llavors, si els “temps moderns” s’han acabat (els de l’Enciclopédie, els de Karl Marx, o els del film cèlebre de Charles Chaplin?), si allò que ve darrere és una cosa indefinida i sense nom (tan sense nom que només li podem dir “postmoderna”) i que només es delimita per oposició, el resultat és que la modernitat clàssica és antiga i allò que ve darrere és la modernitat nova. Curiosament, sembla que també circula amb molt d’èxit una certa visió catastrofista del present. Segons la qual, sembla que hi hagué un temps passat recent –el “temps modern”– en què les desgràcies que patim ara no existien. Llàstima no haver nascut cent anys abans, perquè el present, pel que es pot veure, és un horror inhabitable, tant en política com en literatura. En fi, és el que sol passar: l’antic principi d’oposar-se al present oposant-se als qui se suposa que l’encarnen. A mi, que no he deixat de ser “modern”, que tinc vocació d’“il·lustrat”, i que no he cregut mai en postmodernitats estètiques o ideològiques, aquesta oposició em semblaria perfecta si no fóra que és perfectament falsa i estúpida. I qualsevol temps és bo per recordar-ho, fins i tot les calors de l’estiu.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1520 | 30/07/2013   

Las Casas: l’horror, 2

Continuem la mostra, i tornem de moment a La Española: “Aquí llegó una vez el gobernador que gobernaba esta isla con sesenta de caballo y más trecientos peones... y llegáronse más de trecientos señores a su llamada, seguros, de los cuales hizo meter dentro de una casa de paja muy grande los más señores por engaño, y les mandó poner fuego y los quemaron vivos...” En la mateixa illa, “El quinto reino se llamaba Higüey”, i allà penjaren la reina, “y fueron infinitas las gentes que yo vide quemar vivas y despedazar y atormentar por diversas y nuevas maneras de muertes y tormentos y hacer esclavos todos los que a vida tomaron.” Fra Bartolomé ho va veure en persona, i coneix molts altres horrors per informes directes de frares i bisbes: ell no s’inventa res, o molt poc. Com quan recorda el sistema d’“encomienda”, és a dir treball forçat o esclavitud massiva a canvi, en teoria, de bateig i doctrina cristiana, i el resultat:  “Murieron ellos en las minas de trabajo y hambre, y ellas en las estancias o granjas de lo mesmo, y así se acabaron tantas y tales multitúdines de gentes de aquella isla, y así se pudiera haber acabado todas las del mundo.” A les illes, i a tot arreu: “Débese de notar otra regla en esto: que en todas las partes de las Indias donde han ido y pasado cristianos siempre hicieron en los indios todas las crueldades susodichas y matanzas y tiranías y opresiones abominables en aquellas inocentes gentes, y añadían muchas más y mayores y más nuevas maneras de tormentos...” L’horror, per tant, no era l’excepció, era la norma. Amb un gran esperit legalista, això sí, i carregats de raó monstruosa: com que, per propi decret, la terra “descoberta” era dels conquistadors, qualsevol resistència era una rebel·lió. Fins i tot si els “rebels” no ho podien saber ni ho sospitaven. Per això hi havia el “Requerimiento”: arribava la tropa prop d’una població, de nit, quan tots dormien, i a una certa distància, on ningú no els sentia, els nobles soldats llegien el paper oficial:  “Caciques e indios desta tierra firme de tal pueblo, hacemos os saber que hay un Dios y un papa y un rey de Castilla que es señor de estas tierras: venid luego a le dar obediencia, etc. Y si no, sabed que os haremos guerra y mataremos y cativaremos, etc. Y al cuarto del alba, estando los inocentes durmiendo con sus mujeres e hijos, daban en el pueblo poniendo fuego a las casas, que comunmente eran de paja, y quemaban vivos los niños y mujeres y muchos de los demás antes de que acordasen. Mataban los que querían, y los que tomaban a vida mataban a tormentos porque dijesen de otros pueblos de oro o de más oro de lo que allí hallaban, y los que restaban herrábanlos por esclavos.”

Va ser un llarga història de mort i d’extermini, d’extrem a extrem, sense recança ni dubtes, torturant i matant cada dia. Com a Nicaragua, on el governador “Enviaba 50 de caballo y hacía alancear toda una provincia mayor que el condado de Rusellón, que no dejaba hombre ni mujer ni viejo ni niño a vida por muy liviana cosa...” I on els que no eren morts per l’espasa, la llança o el foc, podien caure després rebentats com a bèsties de càrrega: “Y acaeció vez de muchas que esto hizo que de cuatro mil indios no volvieron seis vivos a sus casas, que todos los dejaban muertos por el camino. Y cuando algunos cansaban y se despeaban de las grandes cargas y enfermaban de hambre y trabajo y flaqueza, por no desensartarlos de las cadenas les cortaban por la collera la cabeza y caía la cabeza a un cabo y el cuerpo a otro...” Així anaven les coses en la terra ferma, i a la Nueva España, en dotze anys, “son tantos y tales los estragos y crueldades, matanzas y destruiciones, despoblaciones, robos, violencias y tiranías, y en tantos y tales reinos de la gran tierra firme, que todas las cosas que hemos dicho son nada en comparación de las que se hicieron...” Durant “lo que ellos llaman conquistas” han mort “cuatro cuentos de ánimas”. El bisbe Las Casas no s’equivocava: “ells” en deien conquista, i era només crueltat, matança i destrucció. Cinc segles després, a Espanya en deien “encontre de pobles” o de cultures, i ho celebraven amb grans festes, alta velocitat, exposicions ruïnoses i l’entusiasme del govern socialista. No van llegir el llibre de Las Casas, ni el seu lament final: “Y por compasión que he de mi patria, que es Castilla, no la destruya Dios por tan grandes pecados contra su fe y honra cometidos en los prójimos...” Amén.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1519 | 23/07/2013   

Las Casas: l’horror, 1

Ja sabran disculpar-me lectors estimats, si aquests dies del ple de l’estiu, de calors i vacances, cervesetes i sol a la platja, els propose lectures cruels, tan allunyades, aparentment, de tot fet o interès actual. Però és el cas que jo mateix, aquest mes de juliol, en comptes de consumir llibres lleugers, he llegit, entre altres volums consistents, la Brevísima relación de la destruición de las Indias, de fra Bartolomé de las Casas, bisbe de Chiapas, obra tan coneguda de nom com desconeguda de fet, i de la qual he pensat que els podia oferir una curta antologia: tria de textos amb escàs comentari. Textos com aquest, que il·luminen l’obra exemplar dels conquistadors espanyols, la manera com van tractar aquelles gents: “Y otra cosa no han hecho de cuarenta años a esta parte hasta hoy, y hoy en este día lo hacen, sino despedazallas, matallas, angustiallas, afligillas, atormentallas y destruillas por las extrañas y nuevas y varias y nunca otras tales vistas ni leídas ni oídas maneras de crueldad, de las cuales algunas pocas abajo se dirán, en tanto grado que habiendo en la isla Española sobre tres cuentos de ánimas que vimos, no hay hoy de los naturales dellas docientas personas.” Un “cuento” vol dir un milió, i Las Casas exagera: la població de La Española (Santo Domingo) no va baixar en pocs anys de 3.000.000 a 200, sinó “únicament” de 1.000.000 a 20.000! Però continuem: “De la gran tierra firme somos ciertos que nuestros españoles por sus crueldades y nefandas obras, han despoblado y asolado, y que estan hoy desiertas, estando llenas de hombres racionales, más de diez reinos mayores que toda España, aunque entre Portugal y Aragón en ellos... Daremos por cuenta muy cierta y verdadera que son muertas en los dichos cuarenta años por las dichas tiranías y infernales obras de los cristianos injusta y tiránicamente más de doce cuentos de ánimas, hombres y mujeres y niños...” Las Casas, ací, es queda curt: els càlculs actuals indiquen que la població destruïda en poques dècades, entre les illes i el continent, va arribar als 20.000.000. Segurament, en tota la història del món, mai tan pocs van fer tant de mal a tanta gent. Perquè els destructors eren molt pocs, a penes un grapat de milers en total, i els destruïts van ser innombrables. Per procediments com aquest, quan ocupaven poblacions indefenses: “Los cristianos, con sus caballos y espadas y lanzas comienzan a hacer matanzas y crueldades en ellos. Entraban en los pueblos ni dejaban niños ni viejos ni mujeres preñadas ni paridas que no desbarrigaban y hacían pedazos, como si dieran en unos corderos metidos en sus apriscos. Hacían apuestas sobre quién de una cuchillada abría al hombre por medio, o le cortaba la cabeza de un piquete o le descubría las entrañas. Tomaban las criaturas de las tetas de las madres y daban de cabeza con ellas en las peñas... Otras criaturas metían a espada con las madres juntamente y todos cuantos delante de sí hallaban. Hacían unas horcas largas que juntasen casi los pies a la tierra, y de trece en trece, a honor y reverencia de nuestro Redentor y de los doce apóstoles, poniéndoles leña y fuego los quemaban vivos. Otros ataban o liaban todo el cuerpo de paja seca; pegándoles fuego así los quemaban.”

El terror era metòdic, extens, universal, i inconcebiblement cruel: “Comúnmente mataban a los señores y nobles desta manera: que hacían unas parrillas de varas sobre horquetas y atábanlos en ellas y poníanles por debajo fuego manso, para que poco a poco, dando alaridos, en aquellos tormentos desesperados se les salían las ánimas. Una vez vide que teniendo en las parrillas quemándose cuatro o cinco principales señores (y aun pienso que había dos o tres pares de parrillas donde quemaban otros) y porque daban muy grandes gritos y daban pena al capitán o le impedían el sueño, mandó que los ahogasen, y el alguacil, que era peor que verdugo, que les quemaba, no quiso ahogallos, antes les metió con sus manos palos en las bocas para que no sonasen, y atizóles el fuego hasta que se asaron de espacio como él quería.” Supose que el capità pogué dormir sense molèsties. Com que no tots acceptaven de grat els avantatges de la conquesta, els que podien escapaven a les muntanyes, “huyendo de hombres tan inhumanos, tan sin piedad y tan feroces bestias, extirpadores y capitales enemigos del linaje humano”, però els civilitzadors “enseñaron y amaestraron lebreles, perros bravísimos que en viendo un indio lo hacían pedazos en un credo, y mejor arremetían a él y lo comían que si fuera un puerco.”

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1518 | 16/07/2013   

Sobre el progrés

Pensant no tant en els seus avantpassats propis com en els pagesos dels pobles flamencs a una banda i a l’altra de la ratlla entre Bèlgica i França, la gran Marguerite Yourcenar escrivia cap al 1970 en Souvenirs pieux, el primer dels tres extraordinaris volums de memòries: “Patien, certament, dels mals que els progressistes ingenus del segle XIX van creure superats per sempre: en temps de carestia no tenien prou queviures, i per contra en temps d’abundància se n’atipaven amb un vigor que nosaltres no arribem a imaginar; però no se sustentaven d’aliments desnaturalitzats en l’interior dels quals circulen verins insidiosos. Perdien un tràgic percentatge d’infants en la primera edat, però es mantenia alguna forma d’equilibri entre el medi natural i la població humana: no patien el pul·lulament que produeix les guerres totals, desclassa l’individu i podreix l’espècie. Sofrien periòdicament la violència de les invasions; però no vivien sota la perpètua amenaça atòmica. Sotmesos a la força de les coses, no ho estaven encara al cicle de la producció frenètica i forçada i del consum imbècil. Fa cinquanta anys, o a penes trenta anys, aquest pas d’una existència precària de bèsties dels camps a una existència d’insectes que s’agiten en el seu termiter li semblava a tothom un progrés incontestable. Avui comencem a pensar d’una altra manera”.

La nena Marguerite Antoinette Cleenwerck de Crayencour, prop de seixanta anys després, recordava com era l’“existència precària” que havia conegut (sense haver-la patit en persona) als camps i poblets de l’Hainaut o del Pas-de-Calais, amb els ulls infantils i adolescents de qui els visita des de la ciutat o els contempla des del parc d’un château familiar. Això era l’any 1913, posem per cas, quan la nena en tenia només vuit, o poc abans i poc després. I ara, passat un segle sencer (i més de quaranta anys després d’aquell 1970 que ja sembla remot), qui sap si jo podria escriure pensaments molt semblants recordant el meu 1948 o el 1953, quan havien passat trenta-cinc o quaranta anys de la infantesa d’aquella xiqueta que era encara la fille Crayencour, no Yourcenar l’escriptora. Perquè a les primeries d’aquell segle XX, a les zones d’Europa ja amb un domini complet de la indústria es podien sentir plenament els efectes del gran canvi o gran pas que “li semblava a tothom un progrés incontestable”, però els efectes del gran canvi serien encara, poc més tard (sense comptar, o comptant, les mutacions i els sotracs de les dues grans guerres, primera i segona) més profunds, més extensos i més radicals.

Han sigut tan veloços i tan radicals, que al llarg de les dues dècades centrals del segle XX,  entre 1940 i 1960, que són els anys de la meua infantesa, adolescència i primera joventut (els primers vint de la meua vida i de la vida dels meus companys de generació), en la major part d’Europa es completava definitivament el trànsit d’una època a una altra, d’una civilització encara amb molts components gairebé medievals (“una existència de bèsties del camp”) a allò que en podríem dir la modernitat consumada o contemporaneïtat, trànsit del qual solem estar tan contents i pagats (almenys fins ara, quan allò que anomenem “progrés” és una condició incerta i trencadissa). Va ser el temps en què als pobles i viles, i d’una altra manera també a les ciutats, es va produir un moviment geològic de fons, una commoció (material i social, cultural i moral) tan intensa que alterà ja per sempre l’experiència i les formes de viure.

La mutació ha sigut tan profunda, general i veloç com, molt probablement, en cap altre temps de la història: tant, que per als meus fills la meua vida d’infant i adolescent és gairebé incomprensible, i per als meus néts és una vida simplement inimaginable, és com un conte d’un temps remotíssim o de terres llunyanes i exòtiques. Per acostar-los només una mica a la meua infantesa, cal explicar el nombre infinit de les coses que “abans” existien i ells no han conegut ni poden conèixer, i el nombre igualment infinit de les que ara existeixen i “abans” no existien ni tan sols, moltes d’elles, en la ciència-ficció o en les càndides fantasies futuristes. Alguna cosa nova i mai no vista ens ha passat, quan jo puc imaginar i entendre la infantesa del meu avi, i els meus néts no poden entendre o imaginar la meua. Espere que els filòsofs de la història o els sociòlegs d’aquesta vida informàtica i líquida s’ocupen aviat d’explicar-nos quina és aquesta cosa.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 12/07/2013   

La Via Augusta: contemplació

Hi ha moltes maneres de contemplar o evocar el pas remot de la història, contemplació tan necessària en aquest temps de present ignorant i agitat. Per exemple, recordant, reinventant o refent aquells dies de la meua infantesa en què no anava a escola perquè estava una mica malalt, prou per no eixir però no per fer llit, i podia passar-me les hores només contemplant el carrer. El mur exterior de ma casa tenia més de dos pams de gruix, i per tant l’espai interior de la finestra de la saleta d’estar, una finestra enreixada i gran, formava un buit on quedava una mena de banc elevat, com aquells bancs de pedra als finestrals dels palaus medievals o reinaixentistes on les dames cosien o brodaven, conversaven i observaven el pas dels vianants. Allà dins seia jo, fullejava un tebeo o llegia algun llibre il·lustrat, i sovint em quedava mirant com passaven els núvols, observant com plovia molt o poc, com s’omplien ràpidament d’aigua els intersticis de les llambordes del carrer que quan estaven mullades brillaven amb reflexos blavosos o negres, com s’estenien bassals d’aigua bruta i de fang líquid entre els carrils del tramvia i com, en les hores de gran pluja, es formaven reguers que anaven omplint la claveguera estreta descoberta, que corria entre la via i la vorera de ciment.

I des de l’observatori mirava passar, de matí i de vesprada, el trànsit intermitent dels vehicles, cotxes, camions i carros, i sobretot esperava el pas més o menys regular dels tramvies, anunciat pel soroll estrident de metalls i el grinyol de les rodes, que era un pas de finestres quadrades i grogues de fusta que semblava veloç justament perquè es produïa molt prop de la meua finestra, i de perfils de cares mig esborrades pels vidres bruts de pols o banyats, un pas com d’imatges de cinematògraf. De vianants, per davant de ma casa en passaven molt pocs, ja que aquell era l’extrem del barri de La Torre, la ratlla o límit meridional del terme de València passava prop del nostre petit veïnat, i fins als pobles propers hi havia ben bé un quilòmetre o més de camí despoblat, sense vorera, només séquia i canyars entre els camps i el tramvia. Jo contemplava, doncs, el trànsit de la carretera, camí reial de Xàtiva, camí de Madrid per Almansa, oficialment Carretera Nacional 340 de Cadis a la frontera de França, i molts segles abans Via Augusta de l’Imperi, de Roma o a Roma.

Contemplava el trànsit del meu carrer o carretera (un carrer que jo veia tan llarg i tan recte que es perdia en l’horitzó del nord, cap al centre de la ciutat, o en l’horitzó de migjorn, cap als pobles de l’Horta), tal com algun altre xiquet degué mirar més de dos mil anys abans, assegut a la vora d’aquell mateix camí o a la porta de la seua cabana, el pas de persones i de bèsties de càrrega. Per davant d’aquells ulls meus dels dies contemplatius a la finestra, podia haver transitat tota la història d’un país de ponent de la Mar Nostra i de llevant d’aquest extrem meridional i occidental d’Europa que en diuen península Ibèrica. Ibèrica pels ibers, que fa vint-i-cinc segles ja passaven per davant de ma casa. ¿Per on havien de passar els edetans o els contestans, quan viatjaven amunt i avall del litoral, sinó per aquest mateix camí no encara imperial ni reial, que llavors devia ser a penes una senda una mica més dreta i més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenat Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal amb els seus elefants, marxant lentament cap a Itàlia i deixant al seu pas –el pas de tants milers de cavalls, desenes de milers d’homes i centenars de carros, i el pes dels dotze paquiderms– un camí ben batut, i eixamplat?

Passaren per ací, per on també marxaven poc més tard les legions d’Escipió venint de Tarragona, i els veterans de les guerres de Viriat, tant si eren legionaris llicenciats com si eren lusitans exiliats a la força, vinguts a poblar la nova ciutat de Valentia, l’eix nord-sud de la qual, després de travessar-la per lloc mateix on ara hi ha la catedral i abans la mesquita i abans un temple de Júpiter, continuava pel carrer que ara en diem de Sant Vicent, eixia cap a Saetabis que ara és Xàtiva, i passava, no com a camí reial sinó com a via imperial, tot just per davant de ma casa, llavors com vint segles després. La qual via rebé el nom pompós de Via Augusta perquè sembla que fou Octavi August qui n’ordenà la reforma i pavimentació amb les llambordes grans que es poden veure encara a la plaça de l’Almoina de València, precursores de les petites que jo contemplava, i va ser coneguda també amb el nom de Via Hercúlia perquè arribava fins a Cadis, prop de l’indret “dov’Ercule segnò li suoi riguardi”, les columnes com a senyals més enllà de les quals començava el misteri, tal com recorda Dante en el cant XXVI de l’Inferno.

Via que, anant cap a Roma, enllaçava a Narbona amb la Via Domitia, la qual al seu torn era continuació de la Via Aurelia, que eixia de l’Urbs per la porta del mateix nom, Porta Aurelia, que jo travessava també molts i molts anys després (quaranta) cada matí de bona hora, eixint de l’Acadèmia Espanyola, al capdamunt del Gianicolo, fent un colp d’ull a la millor vista sobre la ciutat, passant per davant del templet de Bramante i d’un altre templet de marbre blanc mussolinià que deia “Roma o Morte”, i baixant per la part exterior de la muralla, igualment dita Via delle Mura Aurelie, amb els vells murs romans a la dreta i a l’esquerra la vista sencera del Vaticà des de l’altura, fins arribar a la plaça de Sant Pere, enmig de la qual en aquella hora matinera hi havia sempre un home agenollat amb els braços oberts, un d’aquells bojos innocents de Roma, que demanava a grans crits perdó pels seus pecats, i llavors jo entrava per la porta de darrere als patis i a la biblioteca, a buscar llibres, papers i notícies sobre els nostres compatriotes de la família Borja, vinguts des de Saetabis/Xàtiva a construir aquests espais vaticans interiors que porten el seu nom, Cortile Borgia, Appartamenti Borgia, Torre Borgia. I sovint, al llarg d’aquells mesos de tardor i d’hivern, imaginava que, si des del Gianicolo seguia la via cap al nord, si no la deixava i després de Gènova tombava a ponent i després cap al sud, si feia el recorregut de l’Aurelia, la Domitia i l’Augusta, podia arribar caminant, sense perdre’m, fins a la porta mateixa de casa, fins on havia nascut i havia sigut infant i adolescent, des d’on havia contemplat un trànsit tan antic. I això és també la història d’un nen contemplatiu i d’un país.