Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 615 | 20/12/2012   

L'error de Déu

Tot era, en l’inici, una massa confusa i difusa, era una boira sense llum, sense matèria concreta, sense aigua ni terra, i el Déu etern va decidir donar forma i existència a les coses, per etapes. El quart dia de la creació, quan el món ja quedava una mica ordenat, quan ja hi havia mars i continents i sol i lluna, i fins i tot arbres i plantes, Déu va dir: “Que les aigües produïsquen éssers vius que s’hi moguen, i animals alats que volen entre la terra i la volta del cel”. I així va ser, inclosos els monstres marins, i Déu veié que tot això era bo, i els manà que es multiplicaren i ompliren les aigües i el cel. El cinqué dia, Déu digué: “Que la terra produïsca éssers vius de tota classe: bestioles i tota espècie d’animals domèstics i feréstecs”. I així va ser, i la terra es va omplir d’animals, inclosos, diu la Bíblia, tota mena de cucs i de bestioles. Però llavors, el Creador degué pensar que no n’hi havia prou, que faltava alguna cosa, potser la més important, i per això va dir: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen”. Ací és on, probablement, va cometre un error. Produir l’home a imatge seua, ja era una idea agosarada, que no solien tenir els déus dels altres mites. Sotmetre-li tota la terra, els peixos, els ocells i les bestioles, era una imprudència excessiva. Aquesta criatura singular, capaç de distingir el bé i el mal, i de triar el mal, s’havia de creure, al llarg de molts mil·lennis i fins ara, que era el rei de la terra, que tot s’havia fet per a ell: que, si el Creador no haguera pensat en l’home, la resta no existiria ni tindria sentit. El relat bíblic, entre els altres relats dels orígens produïts per altres pobles i altres creences, és dels més coherents, dels més ordenats i entenedors, i sobretot dels que més afalaguen l’orgull dels humans. Som el cim i la glòria de l’univers, des dels inicis tot s’ha fet pensant en nosaltres, som els amos del món, som imatge i semblança del Creador. Moltíssims segles després, Déu degué reflexionar sobre l’error (potser massa tard), i envià un fill diví a pagar pels excessos dels homes: per això celebrem Nadal.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1488 | 18/12/2012   

Vattimo i el comunisme

Mai no m’ha convençut, ni molt ni poc, la curta moda que ha circulat molts anys (bé, no tants anys, per fortuna) del pensament anomenat “postmodern”, barreja de pasta filosòfica espessa i d’afició a l’espectacle frívol i a la novel·la popular. No negaré que aquesta moda, que ja comença a ser una moda passada, haja tinguts punts d’interès saludablement crític, ni que posar en solfa algunes idees rebudes com a certes haja tingut una certa gràcia: la història no és una narració única i teoritzable, l’imperi de la ciència no ho és tot en aquest món, cap sistema de valors morals no és sempre i pertot absolut, un cert relativisme és sempre benvingut, i les realitats –o els textos, o les teories– sovint canvien segons que les interpretem. Tot això, i algunes coses més, està molt bé. Però em fa poca gràcia l’intent de rebentar el llegat de la Il·lustració (sí, ja sé que d’allò també van nàixer després projectes funestos i totalitaris, pensant en un futur feliç per a la humanitat), em fa menys gràcia encara la devaluació dels avanços de la raó metòdica i de la ciència i la tècnica, i trobe inacceptable l’afirmació que aquella “modernitat” (les “llums”, la llibertat, la ciència, i la fe en alguna forma de progrés) siga una cosa antiga i superada, i que per tant hem entrat, o hem d’entrar, en una fase històrica definida per la buidor i el no-res: ser “postmodern” no té cap contingut propi, es limita a afirmar que ja no som moderns, que simplement vivim “després” de la modernitat. Doncs, no senyor: jo no he deixat mai (o això pense) de ser allò que s’entenia per modern, mai no he deixat de compartir aquella idea de fons, aquell pensament, aquelles actituds i aquella estètica que en aquesta part del món va començar amb el Renaixement, i continuà amb el Discours de la méthode i amb Newton, amb la màquina de vapor, amb l’Encyclopédie, amb la química, amb els drets humans i amb el sufragi universal. Si això (i algunes coses més...) era la modernitat, que no em diguen que ja s’ha acabat, que no em diguen que hem de substituir-la amb una cosa fluixa, tova i diferent, que simplement anomenarem “post”. I de totes les formes del post (en gran part derivades d’una logorrea narcisista, en la qual el pensador o el sociòleg contemplen el reflex del seu melic amb una lent d’augment, i d’això en diuen pomposament “l’home” o “l’home contemporani”), la que he trobat sempre més exhibicionista i banal, més carregada de verbositat i de vernissos de colors llampants, és la que el seu fundador Gianni Vattimo va batejar com a “pensament dèbil”. Fora les grans ideologies absolutes, proclama, i em sembla de primera. Fora les veritats indubtades del “pensament fort”, fora la imposició de projectes –de present o de futur– que s’apliquen des de la certesa. I així més afirmacions assenyades, que d’altra banda no tenen res de nou.

Ara, però, en la presentació d’un nou llibre (de títol també cridaner: Comunismo hermenéutico, de Heidegger a Marx), el pensament feble de Vattimo arriba a conclusions sorprenents. Ara suposa que la llibertat de mercat, efecte la ciència, que al seu torn controla i domina la política, provoca la indiferència ciutadana: “No sé si algú ix de casa un dia de pluja per votar i salvar el lliure mercat. Per això parle del comunisme: només un ideal fort, en el sentit igualitari, democràtic, és un ideal possible.” Amén: com a conclusió de tants anys de “pensament dèbil”, no està gens malament. “Comunisme en el sentit de Lenin”, concreta, “és a dir, electrificació i soviets. O siga, desenrotllament i assemblees com més democràtiques possible.” Meravellosa actualització de l’experiència soviètica. L’entrevistador li pregunta si Chávez, Evo Morales i, amb alguns dubtes, Fidel Castro, serien exemples positius d’aquest comunisme. El pensador dèbil contesta que sí, i que és una tria feta a consciència: “Chávez i Morales han creat un nou mercat, un nou sistema, que és una alternança”, afirma Vattimo, entre altres lloes emocionades. No estic segur si, per al filòsof, el petroli inexhaurible de Veneçuela, els discursos patriòtics, el “bolivarisme”, el socialisme del segle XXI, l’eslògan militar obligat “patria, socialismo o muerte”, i altres petits detalls, són elements d’una forma peculiar de pensament feble, de postmodernitat, o bé d’un projecte molt fort, fortíssim, del qual ja hem conegut els resultats.

Joan F. Mira | El Punt Avui | 14/12/2012   

Entre les llengües del món

El dia que Jahvé acabà la creació, va veure que tot era bo, inclòs l’home que havia pastat a última hora i, no sé si abans o després de descansar, va fer també la dona. Llavors els primers humans, com que ja eren dos i no un, d’alguna manera s’havien de comunicar, a més de servir-se del tacte i dels ulls. Parlaven, doncs, i parlaven la mateixa llengua que el dimoni va usar per temptar-los amb la poma, la mateixa que Jahvé va emprar amb veu malhumorada per renyar-los i expulsar-los del paradís: la llengua original de tots els mites, aquella Ursprache que els etnòlegs alemanys del segle XIX van buscar tant de temps sense trobar-la mai. Passà el temps, el seny dels homes no progressà gran cosa, volgueren arribar fins al cel construint una torre altíssima, i l’amo del cel els va desmuntar l’abominable projecte: en endavant, la confusió de les llengües seria el destí propi de la humanitat. És a dir que, després de Babel, la diversitat començava a ser possible, i amb ella les cultures i les civilitzacions. El mite original s’havia acabat, la llengua única també, i els humans degueren experimentar un profund desconcert i una profunda alegria: no arribarien al cel (almenys no en la vida mortal, potser en l’altra sí, no se sap mai), però s’escamparien i ocuparien la terra sencera.

Havien perdut la llengua divina, la llengua d’Adam, la llengua primera, però ja podien inventar totes les llengües del món. Podien, per tant, donar nom a totes les coses i moviments i fenòmens de la natura que anaven descobrint, tantes coses que al paradís terrenal no existien i per tant no hi havia paraules per dir-les: donaren nom a les diverses formes de la neu i del gel, als colors del desert, als terratrèmols, als dolors de l’ànima i del cos, als desenganys i a la nostàlgia, als odis i als amors. I tot això de les més diverses maneres, de maneres infinites, impensables abans de ser pensades, i sobretot abans de ser pensades amb paraules, que segurament és l’única manera que tenim els humans de pensar, i potser l’única manera d’emocionar-nos i sentir. Per això és tan trist comprovar que els idiomes es perden (idíoma, en grec, vol dir caràcter propi, cosa pròpia), que les onze llengües dels pobles samis de l’extrem nord d’Europa desapareixen implacablement, i amb elles els centenars de maneres de parlar de la neu i del gel, dels efectes del fred, dels grans ramats de rens i dels sentiments dels pastors boreals. Ser humà significa sentir i pensar amb paraules, veure el món amb l’idioma, amb aquesta cosa pròpia: i com menys “coses pròpies” ens queden, menys maneres tenim de ser humans. I si algun dia oblidem totes les llengües, si tots parlem igual, no serà un retorn al paradís joiós, serà un infern tristíssim.

No vull imaginar aquell dia infeliç en què quedarem reduïts a una sola llengua universal, quan totes les cultures del món, totes les literatures, per ser comprensibles hauran de ser traduïdes a aquesta única llengua. Els qui de tant en tant traduïm literatura, sabem com és d’empobridora la millor traducció: com perdem, a cada pas, una part gran o petita d’allò que Homer o Dante volgueren expressar en cada vers. Fins ací, he recuperat parcialment un text que, en primera versió, va ser publicat a la revista Mètode de la Universitat de València, exemple esplèndid de revistes de ciència. A les pàgines monogràfiques sota el lema “Del crit a la paraula” hi havia una entrevista amb Noam Chomsky (personatge que l’encerta en allò que sap i l’erra sovint en allò que no sap), el qual, quan li pregunten per què la diversitat lingüística és valuosa i mereix ser protegida, respon: “Per la mateixa raó per la qual estic a favor de protegir la ciutat de Venècia de la seua destrucció per les inundacions.” La ciutat de Venècia, antiga, petita, poc pràctica, és com la llengua catalana, i més al País Valencià: està en perill permanent d’inundació i de ruïna. Salvar-la per a la vida és car, fer-la habitable és caríssim: veurem què hi fan els nous o vells governs a Barcelona o a València, veurem quants diners hi gasten. Sempre seran massa pocs, per salvar una llengua del món que és la nostra.

Sabem molt bé que els idiomes, i ben especialment a Europa, no tenen només un valor funcional, de vehicle de comunicació, tal com alguns afirmen ben interessadament: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses... i això és el que realment volen dir. No parle de les llengües en general, sinó de cada llengua particular (i sobretot de les anomenades “petites”: de l’albanès al lituà, de l’eslovè al danès, i així prop d’una vintena, incloent-hi la nostra, que no és de les menors), que quan és vista com a culta i oficial, reconeguda com a pròpia i nacional, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua institucional vol dir valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat igual” i reconeguda és essencial per a la percepció eficaç de la dignitat pròpia del país o societat que la parla, i essencial per tal que actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò –país o idioma– que és vist com a inferior i de menor valor. “Valor” i dignitat signifiquen prestigi eficaç, ús preferent o únic, en tant que llengua pròpia, en tots els espais de la vida social i política, en la cultura i en l’educació.

Perquè el poble i país propi, el grup d’identitat bàsica del qual hom forma part, no pot ser vist i tractat com a indigne de ser conegut i reconegut com a igual, sota pena d’alguna de les múltiples formes d’alienació o d’esquizofrènia col·lectiva, o d’alguns dels múltiples símptomes de desaparició lenta per dissolució. La llengua pròpia tampoc no pot ser vista com a inferior, indigna del mateix tracte que una altra de més forta..., sota pena de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. Tal com afirmava Antoine Meillet, un dels pares fundadors de la lingüística moderna, “une langue ne subsiste que misérablement là où elle n’est pas soutenue par un sentiment national”. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Eslovàquia i de Grècia a Finlàndia. Passant per aquest país nostre, on allò que es defensa o ataca en matèria de llengua (inclosa en primer lloc la matèria escolar) és, en últim extrem, si som o no som un país digne de ser-ho. Massa polítics, evidentment, pensen que no. I no solament a Madrid.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 614 | 13/12/2012   

Sobre llengües i trens

A fe que el ministre espanyol d’Educació, o més ben dit d’educació espanyola (que em recorda aquella “Formación del Espíritu Nacional” del meu batxillerat), fa honor cada dia al seu nom, que en alemany significa valor o importància: n’està tan segur, que (convertit en “toro bravo”) ataca i envesteix caiga qui caiga, i siguen quines siguen les destrosses que provoca. O potser no tan segur, si és que Wert (i el seu partit i potser, tàcitament, algun altre) té por que amb això de les llengües diverses s’acabarà desintegrant la pàtria. Qui sap si té raó, sobretot si una llengua s’imposa a les altres, a les aules o als trens. Fa un grapat d’anys, en una confederació molt antiga, l’única que té un nom oficial en llatí, Confederatio Helvetica, jo vaig pujar al tren a Lugano, i al cap de pocs minuts passà el revisor demanant els bitllets, Signore e signori, biglietti prego, i una senyora amb un carret proclamant Birra panini, birra panini. Una mitja hora més tard el mateix revisor demanava Meine Damen und Herren, Fahkarte bitte, i la mateixa dona oferia en veu alta Bier und Brötchen. I ja de cara a Ginebra el revisor, el mateix, no cal dir-ho, pronunciava amb accent correctíssim Mesdames et messieurs, vos billets s’il vous plaît, i la dona venia bière i entrepans en francés. Suïssa és un dels estats més antics i més sòlids d’Europa –nació política federalment unida, unió compacta i convençuda de ciutadans–, però cada llengua és sobirana i única en el seu territori: si un revisor, cosa inimaginable, demana bitllets en alemany en territori francòfon, pot haver-hi un autèntic terratrémol nacional. Com si els demana en francés a Flandes. Però si algun estatut d’autonomia de Catalunya (com aquell que rebaixaren a Madrid perquè pensaven que era perillosament pròxim al federalisme) al·ludira tan sols a la llengua dels revisors de tren, ja poden pensar de quin nacionalisme intransigent seria acusat, quina barrera constitucional s’aixecaria. Alfonso Guerra va afirmar solemnement, allà als anys vuitanta, que les autonomies espanyoles eren més avançades i completes que cap territori federal del món. I és que per aquelles parts de Madrid, Valladolid o Sevilla, a les redaccions dels diaris i a les seus dels partits, o tenen més informació que jo, o és que han viatjat molt menys.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1487 | 11/12/2012   

Sobre Holanda i Catalunya

Ho explica Hans-Joachim Voth, alemany, doctor per Oxford i professor d’història econòmica. Una regió petita i rica es troba enfrontada amb el govern espanyol. Els impostos són massa elevats, la representació política és limitada, l’elit del país se sent maltractada i no escoltada, l’agitació i l’oposició popular s’escampen. A Madrid els partidaris de la línia dura defensen la repressió, i com a resultat l’agitació creix i creix fins que una confrontació de gran magnitud resulta inevitable. No, no es tracta de Catalunya: són els Països Baixos en els anys 1560 i 1570, una altra regió pròspera governada per Espanya, on els ciutadans sentien que els seus valors i forma de vida no eren respectats per les polítiques de Madrid. Allò que començà com un conflicte menor va anar pujant fins que es va convertir en la Guerra dels Vuitanta Anys, al final de la qual Espanya havia perdut permanentment el control de les Províncies Unides. I doncs, ¿què va transformar unes diferències poc importants entre governant i governants en una lluita a vida o mort? Tot va començar amb una poderosa barreja de diferències culturals i d’oposició a uns impostos elevats. La rebel·lió va incloure homes com Guillem d’Orange, un Conseller d’Estat nomenat per ajudar el rei d’Espanya en el govern d’Holanda. Al principi, la seua dinastia no tenia cap intenció de rebel·lar-se, i fins a la crisi del 1566-67 els màxims dirigents holandesos eren favorables a la moderació política. Els protestants, segons Orange, haurien de tindre el dret de practicar la seua religió, sense culte públic: és a dir, ell només defensava la llibertat de consciència. I s’oposava a la rebel·lió armada. En pocs anys, però, Guillem d’Orange arribà a dirigir la rebel·lió militar contra Espanya, l’únic superpoder del segle XVI: una rebel·lió tan extensa i tenaç que va estirar els recursos financers i militars d’Espanya fins al punt del trencament i més enllà. Al final, Madrid hagué d’acceptar que no podia véncer, i les Províncies Unides van guanyar la independència i esdevingueren un dels països d’Europa amb més gran èxit econòmic. Què va passar? Espanya reaccionà a les demandes de tolerància com ho fan sovint els poders imperials dirigits per intolerants religiosos: amb la pesada mà de la repressió. Felip II envia el duc d’Alba amb un gran exèrcit, hi ha una terrible campanya militar, els comtes d’Egmont i de Horn són executats, les ciutats resistents són destruïdes, la gent passada a fil d’espasa, i tot això que els holandesos no obliden.

El resultat és que les elits es radicalitzen, i Guillem d’Orange adopta polítiques cada colp més radicals també, i dóna suport a la rebel·lió militar i a la separació. La maquinària espanyola fallava, i després de la massacre d’Anvers en 1575, la major part de les Províncies Unides, abans fidels al rei, canviaren de bàndol, i va ser el principi del final del poder espanyol. Els Països Baixos no van ser l’única part de l’Imperi Espanyol a separar-se després d’una revolta contra els excessos tributaris i contra la intromissió del govern de Madrid: Portugal, per circumstàncies semblants, també recobrà la llibertat. Avui, al seu torn, Catalunya s’oposa al poder de Madrid, escriu el professor Voth. De nou, un poble i la seua elit se senten culturalment alienats, sotmesos a excessos tributaris, i no escoltats. Les posicions s’endureix veloçment, als dos costats. La reacció espanyola a les demandes catalanes de major independència és, potser, tan intolerant (però encara no tan feroç) com la de Felip II per sotmetre els holandesos. En comptes de negociacions polítiques hi ha hagut una onada d’amenaces i una campanya de desinformació: Espanya llançarà fora de la Unió Europea una Catalunya independent, la carregarà amb deutes fins als núvols, deixarà de comprar productes catalans, o enviarà els tancs. La diferència entre la manera com Londres ha reaccionat a la demanda escocesa i la reacció espanyola, és brutal. Si hi ha una lliçó de la història, és ben simple, conclou: la repressió, la intimidació i la intolerància encara empitjoren les coses, des dels Països Baixos del segle XVI, fins a la reacció anglesa a Irlanda a primers de segle XX. I de la mateixa manera que la brutal reacció espanyola contra Holanda va produir segles de “llegenda negra”, una reacció excessiva al referèndum sobre la independència de Catalunya pot cobrir de negror la imatge d’Espanya en les dècades properes. I tot això no ho dic jo: ho diu el professor alemany. Al qual demane disculpes per la traducció improvisada i sense llicència editorial.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 613 | 06/12/2012   

Al jorn del judici

Divendres passat, dia 30 de novembre de l’any del Senyor de 2012, a l’hora canònica de vespres o potser de completes, vaig tindre la fortuna d’assistir a un drama sacre o concert que tingué lloc a la Seu de València: a un fet històric, si bé es mira, tal com el va definir allí mateix amb entusiasme immediat el meu amic Vicent Soler, que a pesar de ser economista és home de gran sensibilitat. La solista i el cor cantaren belles composicions medievals (Ai, trista vida corporal, cantava la Mare de Déu, Can vei la lauseta mover, cantava al segle XII Bernat de Ventadorn, Gaude, flori virginali, cantaven les clarisses de València), el gran Carles Magraner i els Ministrers van fer músiques delicioses amb instruments dels àngels renaixentistes de la Seu. Es recuperà, crec que per primera vegada, la processó dels profetes que anunciaren la vinguda de Crist (inclòs un pobre Habacuc geperut), parlà el degà del capítol molt assenyadament, i alguns convidats notables, com ara l’arquebisbe i el president de la Generalitat, pareix que tenien problemes d’agenda. I sobretot, també per primera vegada d’ençà del segle XVI, es va sentir el cant de la Sibil·la de València, en la veu meravellosa d’un xiquet. Normal, podríem dir: és normal que uns solistes, un cor i un conjunt instrumental facen música sacra en una catedral. Doncs no, no és normal d’aquesta manera, almenys en aquest país: era el resultat d’una llarg treball rigorós i subtil de molta gent, de refinament i delicadesa, d’esforç constant, rescat del patrimoni musical, voluntat d’enriquir una cultura: un resultat del més alt dels patriotismes civils, tan rar i tan inconsistent entre nosaltres. Davant de tal miracle, la catedral era plena de gom a gom, com si hi haguera vingut de visita el senyor Papa de Roma o la Mare de Déu en persona. Gent dreta des de la porta fins a dins del presbiteri, gent dreta omplint els laterals, una petita massa de públic per a un acte aparentment d’interés limitat. I la Sibil·la anunciava: “Al jorn del judici, / veuràs qui ha fet servici”. I afegia: “Portarà cascú escrit / en lo front, al seu despit, / les obres que haurà fet, / d’on haurà cascú son dret”. Molt prop d’allí, al palau de la Generalitat, o al de les Corts Valencianes, segurament no hi havia ningú. O no escoltaven. Però el jorn del judici arribarà igualment.