Joan F. Mira | El Punt Avui | 20/04/2012   

Darwin a Roma

El cos em demanava, aquesta setmana, comentar llargament la carta que el senyor Duran i Lleida ha escrit als militants del seu partit, en la qual afirma de manera contundent que només Catalunya, Euskadi, Navarra i Galícia haurien de tenir una autonomia de debò, i la resta només una simple descentralizació. El País Valencià i les Illes, per tant, no mereixen un estatut polític diferent de Múrcia o la Rioja, posem per cas: deu ser que no tenim ni història, ni llengua ni res. Deixem-ho córrer, i confiem que la llum de l’esperit (sant) il·lumine el cervell del gran polític. Perquè la confusió completa i la foscor sembla, segons del llibre del Gènesi, que era l’estat original de l’univers, i no sabem si també en serà l’estat final. Tot era, en l’inici, una massa confusa i difusa, era una boira sense llum, sense matèria concreta, sense aigua ni terra, i el Déu etern va decidir donar forma i existència a les coses, per etapes. I d’això volia parlar, no d’en Duran.

El tercer dia de la creació, quan el món ja quedava una mica ordenat, quan ja hi havia mars i continents i sol i lluna, i fins i tot arbres i plantes, Déu va dir: “Que les aigües produesquen éssers vius que s’hi moguen, i animals alats que volen entre la terra i la volta del cel.” I així va ser, inclosos els monstres marins, i Déu veié que tot això era bo, i els manà que es multiplicaren i ompliren les aigües i el cel. El sisé dia, Déu digué: “Que la terra produesca éssers vius de tota classe: bestioles i tota espècie d’animals domèstics i feréstecs.” I així va ser, i la terra es va omplir d’animals, inclosos, diu la Bíblia, tota mena de cucs i de bestioles. Però llavors, el Creador degué pensar que no n’hi havia prou, que faltava alguna cosa, potser la més important, i per això va dir: “Fem l’home a imatge nostra, semblant a nosaltres, i que sotmeta els peixos del mar, els ocells del cel, el bestiar, i tota la terra amb les bestioles que s’hi arrosseguen.” Ací és on, probablement, va cometre un error.

Produir l’home a imatge seua, ja era una idea agosarada, que no solien tenir els déus dels altres mites. Sotmetre-li tota la terra, els peixos, els ocells i les bestioles, era una imprudència excessiva. Aquesta criatura singular, capaç de distingir el bé i el mal, i de triar el mal, s’havia de creure, al llarg de molts mil·lennis i fins ara, que era el rei de la terra, que tot s’havia fet per a ell: que, si el creador no hagués pensat en l’home, la resta no existiria ni tindria sentit. El relat bíblic, entre els altres relats dels orígens produïts per altres pobles i altres creences, és dels més coherents, dels més ordenats i entenedors, i sobretot dels que més afalaguen l’orgull dels humans. Som el cim i la glòria de l’univers, des dels inicis tot s’ha fet pensant en nosaltres, som els amos del món, som imatge i semblança del creador. I aquesta fe no es pot tocar, perquè si es toca, si no som això, què seríem?

Sabent que és paraula divina, pensant que Déu havia creat la terra i el cel i les mars, i les aus i els peixos i els altres animals ja perfectes i tal com havien de ser, i que aquesta creació era bona, sabent que al final ens havia creat a nosaltres i ens havia donat l’alé diví, en una classe de ciències naturals em van parlar de Darwin. Això era en cinqué curs del batxillerat antic, jo tenia catorze anys, i el professor era un pare escolapi –podia haver sigut jesuïta si jo haguera anat a un col·legi de rics– elegant, sempre ben pentinat i sempre amb bona olor de colònia. Estudiàvem el llibre de Salustio Alvarado, que era un manual complet i magnífic, amb paper setinat i il·lustracions en colors, i sabíem molta més botànica, entomologia i mineralogia del que un adolescent actual pot ni tan sols sospitar.

Però el dia que tocava parlar de l’evolució de les espècies, el professor va fer allò que no havia fet mai: va perdre l’elegància. Pujà a la tarima, va cobrir Charles Darwin d’injúries, va riure amb sarcasme, i digué allò tan vulgar de l’home descendint dels micos i els micos descendint dels arbres. Va imitar els ximpanzés rascant-se les aixelles, va fer uns grunys de simi, i aquell dia, cosa excepcional en una classe que era dura i seriosa, tots ens vam divertir molt. Passat més de mig segle, rellegint el relat bíblic bellíssim, recordant aquella escena escolar i grotesca, em torna el dubte si Déu, quan acabà la primera gran setmana, va fer ben fet de descansar el dia seté. Li quedava molta faena per fer, i no s’ha acabat encara. Tampoc els fidels cristians han acabat la faena de distingir la llum de la foscor, tot i que l’Església Romana ha fet passos sorprenents.

Vaig tornar a visitar, no fa gaire, la meua antiga i solemne Universitat Gregoriana, on vaig passar un temps breu de joventut i on vaig rebre el meu primer títol acadèmic. És una visita que faig, alguna vegada, en les meues passejades habituals per la ciutat de Roma, que no s’acaba mai. La Gregoriana, dirigida pels jesuïtes, és com l’Oxford i Cambridge i Harvard de les universitats de l’Església, i els bons pares de la Companyia hi solen enviar com a professors els seus membres més eminents en qualsevol camp, i sense manies. Jo, quan hi estudiava, vaig tindre un professor de filosofia marxista (sí, això mateix) que feia tota la cara de Lenin, calb i amb barbeta. En sabien tot el que calia saber. Ara, el vell edifici de la Piazza della Pilotta (pilotta, tal qual, no és paraula italiana: hi ha qui diu que en aquella plaça es jugava al trinquet en temps dels Borja), al costat mateix la de Fontana di Trevi, ja no està ple de sotanes, sinó de professors amb jersei o jaqueta i de xics i xiques de diversos colors, que deuen ser mongetes i seminaristes però que no ho semblen.

I en la revista de la institució vaig llegir que hi havien celebrat un congrés important sobre darwinisme i evolució, per commemorar els 150 anys de L’origen de les espècies. Amb patrocini dels monsenyors corresponents, i amb assistència de figures ben conegudes d’arreu del món científic i d’especialistes de tota mena d’ideologies i tendències. I tots van quedar tan amics, científics escèptics, filòsofs, teòlegs i jesuïtes. Inclòs el professor Jacques Arnould, que presentà una anàlisi crítica del cèlebre disseny intel·ligent, i el teòleg i físic protestant Robert Russell. Això diu el paper gregorià, i la santa casa n’estava molt contenta i pagada. Darwin, si hi haguera estat present, s’hauria quedat bastant sorprés en veure amb quin respecte el tractaven. El món, doncs, que començà amb tenebres, pot acabar amb clara llum racional. Però ja es veu que no és un final assegurat.

Enllaç original

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 591 | 19/04/2012   

El nen salvat

Jo l’escoltava, en una sala de la Universitat Hebrea de Jerusalem, amb una orella la traducció simultània i amb l’altra la narració en la seua llengua, i pensava que en molts anys no havia seguit amb una emoció tan intensa les paraules de ningú. Era un home baixet i amb mirada innocent, i parlava amb una veu plena de pau i de saviesa. Aharon Appelfeld va nàixer el 1932 a Czernovitz, aleshores part de Romania i ara d’Ucraïna, com abans havia estat part de l’Imperi austríac i abans, del turc. Era fill únic d’una família burgesa de jueus assimilats, a casa parlava alemany i aprenia francés, i era feliç. Fins que un dia, quan a penes tenia vuit anys, vingueren soldats disparant i rebentant portes, i el nen saltà la tanca del pati i es va amagar pels camps. Hores després va saber que els soldats alemanys havien assassinat la mare i l’àvia, entre molts altres jueus. Els supervivents van ser internats en un camp, on el nen va comprendre que allà, rodejat de filferros, l’esperava la mort, i es va escapar. Caminà tres dies per pobles i per despoblats, i els bons pagesos li tancaven la porta: ell era un nen jueu. Per fi, en una caseta aïllada, el va acollir una dona, li va oferir una tassa de te, i li donà pa fins afartar-se’n. Dormia darrere d’una cortina, i el vespre següent observà que entrava un home, que l’home i la dona es besaven, es despullaven, i feien coses estranyes al llit. El nen no sabia per què l’home donava diners a la dona. I així passaren molts mesos, el nen jueu aprengué, tal com ens deia, anatomia, ginecologia, blasfèmies, bondats i maldats, i algunes coses més, fins que arribaren els russos i se’l van endur amb ells fins al final de la guerra. Després arribà no se sap com a Itàlia, i des d’allà a la terra d’Israel. De tantes llengües com havia parlat, ja no en parlava cap, i assegura que li va costar molt aprendre hebreu: ell era un homenet de tretze anys saturat d’experiència, i no suportava que una mestreta li ensenyara les lletres una per una. Passats els anys, aquell nen esdevingué un dels més grans escriptors d’Israel. Jo, mentre viuré, recordaré l’hora que vaig passar escoltant-lo, i vostés farien molt santament de llegir Flors d’ombra, bellament traduït de l’hebreu per Eulàlia Sariola, que aquell dia era també a Jerusalem.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1453 | 17/04/2012   

Bossi, i companyia

En una visita a la seu del Parlament Europeu a Brussel·les, ja fa molts anys, jo recorria, acompanyat pel senyor Carles Gasòliba, els passadissos on hi ha els despatxos dels eurodiputats, i quan passàvem per la porta amb el nom d’Umberto Bossi, Gasòliba em va dir que per allà no l’havien vist mai, ni una sola vegada: cobrava el sou generós, i els generosos complements, però mai no li havien vist la cara. Poc abans, la Lega (no recorde si encara com a Lega Lombarda o ja com a Lega Nord) havia obtingut el primers èxits electorals importants, Bossi havia estat elegit senador, i amb aquest nom, “il Senatùr”, va ser conegut a partir d’aleshores. Eren els temps de les primeres grans agitacions de la Lega, de l’entrada en consells municipals i provincials de les regions del nord d’Itàlia (sovint en aliances amb l’esquerra, que ràpidament desapareixerien), dels primers aplecs massius de les “camises verdes”, i d’aquelles baixades anuals pel riu Po, a alguna de les quals (i a la ideologia bossiana), més d’un dirigent polític de casa nostra (d’un històric partit d’esquerra) s’hi va apuntar amb un entusiasme proporcional a la seua ignorància. Fins el punt que intentaren importar directament conceptes d’un suposat “nacionalisme econòmic”, o patriotisme tributari, que la Lega de Bossi havia elaborat en un context històric, polític i cultural ben diferent del català. Perquè l’invent genial d’Umberto Bossi (amb el suport ideològic del professor Gianfranco Miglio, “il Profesùr”, insigne jurista profundament reaccionari, inspirat al seu torn per Carl Schmitt, el gran sociòleg del dret, i reconegut filonazi), va ser donar nom i programa polític, mites i espai geogràfic, a una realitat nacional inexistent: la Padània, és a dir el país del Po. A diferència de les històriques nacions sense estat europees (de Lituània fins a Catalunya, o d’Escòcia fins a Croàcia), la Padània inventada no posseïa cap dels trets habituals que solem associar a un espai nacional: un territori històric, una història política comuna, una llengua, una cultura, un nom. Els límits de la Padània són tan incerts, irreals o arbitraris com el seu nom: tan incerts, que ha calgut superposar-li el nom abstracte de “Nord” per poder-hi incloure eventualment regions com la Ligúria, o fins i tot la Toscana, que no són en absolut “padanes”. Cosa més curiosa encara, aquest “Nord” oprimit i explotat per “Roma ladra”, és justament el que va construir políticament, començant des del Piemont, la mateixa Itàlia unida contra la qual Bossi i la Lega prediquen amb fúria incontrolada, fins a l’insult, fins a la xenofòbia més grollera, fins al reiterades afirmacions del Senatùr sobre el seu desig de torcar-se el cul amb la bandera tricolor de la República.

Tot el secret, però, o gran part del secret, de l’atractiu popular i dels successius èxits electorals, es troba en la desintegració, per corrupció profunda tant dels democristians com dels socialistes, de la política italiana dels anys vuitanta. El mateix fons, tèrbol i podrit, d’on va nàixer l’èxit i l’atractiu de Berlusconi. Així, amb el pas dels anys, i amb proclames i eslògans sovint amb fonament i sempre amb demagògia desfermada, el partit d’Umberto Bossi esdevingué una força immensament popular en el seu territori. Tan popular, que gairebé esborrà del mapa els partits clàssics d’esquerra i (com a França el Front Nacional de la família Le Pen) arribà a ser el primer partit dels petits empresaris, dels botiguers i dels obrers industrials. Umberto Bossi, el fundador, el líder carismàtic (que començà la seua carrera política a l’extrema esquerra, en el Partito di Unità Proletaria), apareixia com l’enemic radical del vell sistema, l’assot de la corrupció, l’acusador implacable del lladronici de “Roma” i dels polítics italians. Fins que, tal com vostés deuen haver llegit als diaris, el pare incorruptible de la pàtria padana, o llombarda, o nordista, ha hagut de dimitir com a líder de la Lega, justament per un escàndol monumental de corrupció i d’aprofitament familiar de subvencions i de diners públics. A càrrec dels quals diners es reformaven cases, es pagaven despeses familiars, estudis dels fills, cotxes de luxe, viatges, i altres petits detalls per valor de molts centenars de milers d’euros. Sic transit gloria mundi, i possiblement sic transit també aquella fantasia d’una Padània irreal, una nació inexistent, una pàtria definida per un riu, una ideologia erràtica fins a la xenofòbia i el racisme. Ideologia expressada amb el gest emblemàtic del líder suprem, el dit mitjà de la mà dreta elevat amb el clàssic moviment obscè, i l’afirmació que “els de la Lega la tenen més dura”. La morale de cette histoire, a gust del lector intel·ligent.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1452 | 10/04/2012   

Afirma Tabucchi

Vaig traduir, ja fa molts anys, una de les primeres novel·les d’Antonio Tabucchi, Notturno indiano, tan subtil i delicada com les altres, i fa pocs dies he acabat de llegir una de les últimes, Il tempo invecchia in fretta, publicada el 2009. El temps envelleix de pressa, afirma Tabucchi, tan de pressa que fins i tot ens podem situar, ara mateix, en un futur tan imminent com incert. O actuar com fa ell en la narració final del llibre, “Controtempo”, imaginant que som alhora protagonista i autor d’una petita i estranya aventura en aquest túnel del temps implacable, on quan hi entrem només podem caminar cap avant, i fins i tot saltar els anys. Un home que no sabem qui és agafa un avió a Milà o a Roma, possiblement, però no és segur, per a assistir a algun congrés o reunió internacional a Creta. Fulleja la revista de l’avió, i va contemplant imatges terribles que l’acosten al present: una paret d’Hiroshima on la calor terrible de l’explosió havia deixat impresa l’ombra d’un cos desintegrat, aquella nena que corria nua i tota cremada fugint d’un bombardeig al Vietnam, un adolescent dels khmers rojos de Cambodja assassinant amb aire sàdic un pobre home agenollat al costat d’una fossa, un soldat amb un gos ultratjant el cos d’un home nu a la infame presó d’Abu Ghraib, i amb això i poques imatges més havien passat cinquanta anys i arribava el present. A l’aeroport d’Atenes el viatger agafa un altre avió i una hora més tard desembarca a l’illa de Creta, i a l’aeroport de Càndia o Chanià ja tenia reservat un cotxe de lloguer i un hotel no gaire lluny, on se celebraria el congrés o reunió. Però quan ix de l’aeroport, en lloc de seguir l’itinerari indicat cap a l’hotel pren una desviació, no sap per què, continua per una carretera entre muntanyes, i finalment, pareix que sense saber què fa ni cap on va, acaba recorrent un camí estret que desemboca, sense eixida, a la porta d’un monestir abandonat, una ruïna amb la teulada mig esbucada i la porta penjant. L’home baixà del cotxe, diu Tabucchi, com si esperara una cita. Llavors apareix un monjo vell amb aspecte d’anacoreta, es bellugava amb dificultat, i duia una barba groguenca i els cabells esbullats sobre els muscles. Què vols?, li digué en grec. Saps italià?, va dir el viatger. El monjo va fer un signe afirmatiu amb el cap: una mica, murmurà. “He vingut a rellevar-te”, va dir l’home. I allà s’atura la història, no sabem com.

Però llavors l’autor narrador fa una consideració sobre l’ofici d’escriure: la història no es podia acabar així, afirma, no es podia quedar en l’any 2008, en un petit monestir perdut de les muntanyes de Creta. De manera que tenim tota la llibertat del món per a fer-la avançar vint anys més, fins el 2028. I en aquell punt futur, diu Antonio Tabucchi, haurem d’imaginar dos joves excursionistes, un ragazzo e una ragazza, caminant per aquelles mateixes muntanyes amb pantaló curt de cuir i botes de trekking, i la xicota que diu: em sembla que la vella guia que has trobat a la biblioteca de ton pare no té cap sentit, el monestir deu ser ja un munt de pedres ple de sargantanes, per què no tornem cap al mar? Però continuen, i per fi es troben davant de les ruïnes del monestir. I en el buit de la porta hi havia un home, vellíssim, amb un aspecte horrible, amb llarga barba sobre el pit i els cabells incultes damunt dels muscles. Enteneu l’italià?, els va dir el vell. Els joves no respongueren. Què ha passat des del 2008?, preguntà l’home. Els joves es miraren, sense atrevir-se a dir res. Teniu fotografies?, demanà encara el vell, què ha passat d’ençà del 2008? Aleshores, diu l’autor, l’home que ha imaginat aquesta història prepara minuciosament un viatge a Creta: baixa a l’aeroport de Chanià, recull el cotxe llogat, i s’encamina a l’hotel de vora mar on, tranquil·lament, podrà escriure per fi la narració. Però, no sap per què, pren un camí desconegut, travessa les muntanyes i, sap amb tota certesa que aviat trobarà un cartell antic i rovellat, ple de forats, que el portarà dret al monestir. Perquè el temps és irreal, o perquè tota història és una història reviscuda, o perquè el futur és repetició del passat, o perquè en realitat ja ho hem vist tot i el temps és massa vell. Això no ho sabrem mai, però podrem seguir llegint literatura. Amb Tabucchi, la incertesa està sempre assegurada.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 590 | 05/04/2012   

Un president, un pont

Tal com vostés han llegit probablement en algun diari, el més gran arquitecte de tots els temps, el valencià S.C., pareix que haurà d’afrontar reclamacions molt serioses a propòsit del cèlebre pont que va fer a Venècia. Error de perspectiva o excés de ganes de lluïment de Massimo Cacciari, filòsof d’esquerra i alcalde molt modern i competent. La fama, de tant en tant, produeix efectes desastrosos. Com ara que, a Venècia o a València, el cost final d’una obra multiplique per tres el pressupost. O que l’obra mateixa, pensada com a increment de glòria per l’autor, siga excessiva, impròpia o inadequada per a gran part dels usuaris, cas del pont venecià (i no és el primer cas) entre Piazzale Roma i l’estació. Tan inadequada i tan impròpia que s’hagué d’inaugurar de manera quasi clandestina. I qui passa per aquell pont, a més de la incomoditat extrema si porta maleta amb rodetes (ho puc dir per experiència), o si té dificultats per a caminar, o si empeny un cotxet o un carretó, comprovarà que aquell no era el pont que calia en aquell lloc, i que és incomprensible el sobrecost de tants milions d’euros. O no tan incomprensible, atesos els precedents a la ciutat on va nàixer el geni del ciment. I això era que, poc temps després de la no-inauguració, jo passejava pel centre de Roma, anant a sopar a una trattoria deliciosa prop de l’església del Gesù, i al Corso Vittorio Emmanuele, en un cantó mig fosc i ple de motos aparcades, em vaig trobar de cara, plaf, amb el molt honorable president Francisco Camps, sense corbata. Ens saludàrem, em digué que Roma li agrada moltíssim, i que havia quedat per sopar amb Calatrava. Més obres encara?, vaig pensar, però no li ho vaig dir. Li vaig preguntar com es trobava de moral, enmig de tants embolics, ell se’n queixà amargament, i vaig tancar el brevíssim encontre: “Tu t’ho has buscat, bona nit.” A Venècia comentava Tinto Brass, director de films agosarats: “A mi m’agrada moltíssim, el pont. El trobe alegre, una bellíssima troballa gràfica: ja m’imagine el plaer de veure des de baix les senyores que caminen per la passarel·la de vidre.” I a València l’amic de l’arquitecte, perxant en una barca a l’Albufera, no ha tingut temps d’encomanar un altre pont.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1451 | 03/04/2012   

El somni de Valentina

Li diuen Valentina Nappi, té 21 anys, és de Pompeia, i estudia disseny a la universitat. Però el seu futur professional no el veu com a dissenyadora de mobles o decoradora d’interiors: el seu somni és arribar a pornostar, professió en la qual ha fet ja alguna provatura en companyia de Rocco Siffredi, l’astre poderós del firmament porno italià i universal. Ara bé, la jove promesa de la pornografia no hi té tan sols, segons que afirma, un interès diguem-ne professional: “Somnie un porno –diu– que ocupe un lloc de primeríssim pla en el món de la cultura. El gran porno no ha de tenir menys dignitat que la gran arquitectura o el gran disseny.” També assegura que té un estil de vida una mica fauve, i que “els colors encesos de la meua sexualitat són els colors de Matisse, del Sacre du printemps o de Positano”. Són pensaments admirables que es poden trobar en el blog de l’artista, sota un nom que no diré però que traduït de l’italià seria ‘en la punta del mugró’. També assegura, en una entrevista, que li agrada pensar que la seua sang napolitana és la mateixa que la dels antics, i que en aquella època Pompeia volia dir refinament, hedonisme, luxúria. La senyoreta explica així la genealogia d’un somni: “Desembre 2009. Girona. Vesprada. Taxi cap a Roses, Cala Montjoi, Restaurant El Bulli. Inici del sopar. Xoc frontal amb les emocions més potents que una pràctica humana contemporània puga procurar. És l’inici, per a mi, d’un filó d’evolució crucial, que em portarà a ser la jove que sóc, orgullosament consagrada a una activitat la rellevància de la qual és injustament desconeguda o mal entesa: la pornografia. Es comença d’aquí: d’El Bulli, de Ferran Adrià. Mai no havia pensat que ‘les coses de menjar’ podrien donar tant. I tanmateix, no tenia una concepció ‘idealista’ de les jerarquies estètiques: ja detestava el racisme cultural propi d’un batxillerat de lletres deteriorat, estimava l’artesania, mai no deixava de subratllar els continguts cognitius de la tècnica de sastreria o dels aspectes molt més que ‘de modista’ de certa moda, que entre altres coses era el meu interès principal. Però la moda, de tota manera, va sempre lligada al llenguatge visual-plàstic-topològic-funcional propi de l’arquitectura i del disseny, i en el fons no és difícil de reconèixer-ne el valor.”

I continua filosofant: “Mentre que per a la cuina el discurs és diferent, perquè els sentits del gust i de l’olfacte sembla que tenen relació amb l’esfera passional –i per tant més primitiva, menys ‘noble’ o en tot cas menys ‘abstracta’ i complexa– de l’humà. I doncs, el prejudici que acabe d’enunciar ha estat magistralment desconstruït pel geni de Ferran Adrià. No m’agrada el desconstruccionisme com a moda. Però m’agraden les desconstruccions quan són ‘potents’, és a dir, sostingudes per necessitats fortes i dotades de conseqüències fecundes, com per exemple la desconstrucció dels conceptes kantians d’espai i de temps per obra d’Einstein... També la desconstrucció realitzada per Adrià ha estat una desconstrucció ‘potent’, que deriva de necessitats lògiques i poètiques inderogables. El meu somni sobre la pornografia naix de l’experiència, per a mi fulgurant, de la cuina d’Adrià... Hi ha el problema del reconeixement difús de la devaluació (humana, emocional) d’una sexualitat de caràcter no privat i no per gust o afició. És una mica com si es diguera que la cuina verdadera és la que es fa per a les persones estimades, mentre que la cuina professional destinada a un públic d’estranys és una aberració humana... És possible una artesania fina del plaer sexual, o n’hi ha prou d’assaciar els afamats?... És un deliri meu, o potser és només un somni ridícul?” Valentina, doncs, no solament ha estudiat art i disseny, sinó filosofia. I, com sant Pau en el camí de Damasc, tingué una revelació fulgurant que li mostrà el camí de l’apostolat. Cosa que em sembla de primera, atesos els raonaments i la seua aplicació pràctica, pública i davant de les càmeres. És una vocació singular, però potser no tant en un país on Cicciolina va seure al parlament, i on és també diputada la senyora Vladímir Luxúria, transsexual famosa amb un nom ben suggeridor. No sé què en deu pensar Ferran Adrià.