Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 587 | 08/03/2012   

La lentitud

En el primer i desconcertant capítol de Point Omega, última novel·la, curta i bellíssima, de Don DeLillo, el personatge sense cara ni nom passa hores i hores a les fosques en una sala del MOMA de Nova York, un dia i un altre dia, contemplant la projecció d’un mateix film, no diu quin però el lector sap de seguida que es tracta de Psycho d’Alfred Hitchcock. La idea de l’estranya “instal·lació” és que la projecció dure vint-i-quatre hores, alentint gairebé a l’infinit el moviment de cada seqüència: “Estava dret i mirava. En el temps que li costava a Anthony Perkins girar el cap, semblava que fluïen tot un seguit d’idees que implicaven la ciència i la filosofia i altres coses sense nom, o potser que ell veia massa. Però era impossible veure massa. Com menys hi havia per a veure, més hi veia. Aquesta era la qüestió. Veure què hi ha ací, mirar finalment i saber que estàs mirant, sentir el temps com passa, estar viu i alerta davant del que està passant en els mínims registres del moviment” (trad. meua). La projecció repetida, el moviment retardat fins a la lentitud impossible, la falta de cap sentit narratiu en aquesta lentíssima descomposició dels gestos, la sensació d’estar contemplant la destrucció de qualsevol fil conductor de la història narrada, tot allò que vostés vulguen, es podria reduir a un sol punt: el rellotge del temps s’ha retardat, només avança, absurdament, en un temps que ha perdut la fluïdesa del temps natural o del temps de la història. Això deu ser, o això pretén DeLillo amb la metàfora. I així és també com, ara, sembla que experimentem el temps present: alentit, amb gestos sense objecte, desintegrat, un temps que contradiu el moviment accelerat que semblava consubstancial a la vida contemporània. Potser correm massa i no sabem per què, deien els moralistes assenyats: potser val més que anem a poc a poc, que és més humà. Bé, doncs, ara ja anem tan a poc a poc, almenys a Europa o en aquest extrem meridional d’Europa, que ens hem aturat i fins tot comencem a recular. Velocitat volia dir posseir i exigir més de tot, ara mateix, ràpidament. Però aquesta lentitud obligada, o la quietud, encara no sabem què significa. L’inici d’un retorn, potser, a algun incert temps passat?

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1447 | 06/03/2012   

Via Augusta

En una visita a les ruïnes i excavacions de la plaça de l’Almoina, fa pocs dies, vaig contemplar llargament el tram de calçada romana, perfectament conservat, que travessava com a cardo maximus el centre de València. Un miracle d’aquesta ciutat, un privilegi. Venia de molt lluny, de Roma mateixa, i continuava cap a Xàtiva i cap al sud peninsular. Jo, de menut, vivia en aquell Camí Reial, a la vora d’aquell antic “carrer gran” o gran via de l’occident de l’imperi. I ara puc evocar aquell infant que era jo, a la finestra de casa, mirant el trànsit del meu carrer o carretera, tan llarg i tan recte que es perdia en l’horitzó del nord, cap a la ciutat, o  en l’horitzó de migjorn, cap als pobles de l’Horta, tal com algun altre xiquet degué mirar més de dos mil anys abans, assegut a la vora del camí o a la porta de la seua cabana. Per davant d’aquells ulls meus dels dies contemplatius a la finestra, podia haver passat tota la història d’un país de ponent de la Mar Nostra i de llevant d’un petit continent compacte, d’aquest extrem meridional i occidental d’Europa que en diuen península ibèrica. Ibèrica pels ibers, que fa vint-i-cinc segles ja passaven per davant de ma casa. ¿Per on havien de passar els edetans o els contestans, quan viatjaven poc o molt amunt i avall del litoral, sinó per aquest mateix camí, llavors a penes una senda més dreta i més ampla que les altres, que pocs segles més tard seria anomenat Via Augusta i pel qual mentrestant passarien les tropes d’Anníbal venint de Cartago Nova a assetjar i cremar la ciutat de Sagunt, marxant cap als Pirineus i cap a Itàlia i deixant al seu pas, el pas de tants milers de cavalls, desenes de milers d’homes i centenars de carros, i el pes de dotze elefants, un camí ben batut i aplanat? Passaren per ací, per on també passaren poc més tard les legions d’Escipió venint de Tarragona, i els veterans de les guerres de Viriat vinguts a poblar la nova ciutat de Valentia, l’eix nord-sud de la qual, després de travessar-la per davant d’on ara hi ha la catedral i abans la mesquita i abans un temple de Júpiter, continuava pel carrer que ara en diem de Sant Vicent, i passava, no com a camí reial sinó com a via imperial, tot just per davant de ma casa, llavors com vint segles després. La qual via rebé el nom pompós de Via Augusta perquè sembla que fou Octavi August qui n’ordenà la reforma, eixamplament i pavimentació amb les llambordes grans, precursores de les molt més petites que jo vaig conéixer, i també  el nom de Via Hercúlia perquè arribava fins a Cadis, prop de l’indret “dov’Ercule segnò li suoi riguardi”, les columnes com a marques més enllà de les quals començava el misteri, tal com recorda Dante en el cant XXVI de l’Inferno.

Via que, anant cap a Roma, enllaçava a Narbona amb la Via Domitia, la qual al seu torn era continuació de la Via Aurelia, que eixia de l’Urbs per la porta del mateix nom, Porta Aurelia que després va rebre el nom de San Pancrazio, que jo travessava molts i molts anys després cada matí de bona hora, eixint de l’Acadèmia Espanyola, al capdamunt del Gianicolo, la millor vista sobre la ciutat, passant per davant del Templet de Bramante i de l’altre templet mussolinià que deia “Roma o Morte”, i baixant, després de passada la gran fontana i la porta, per la part exterior de la muralla, igualment dita Via delle Mura Aurelie, amb la muralla romana a la dreta i a l’esquerra la vista sencera del Vaticà des de l’altura, fins arribar a la plaça de Sant Pere, enmig de la qual en aquella hora matinera hi havia sempre un home agenollat  amb els braços oberts, un d’aquells bojos innocents de Roma, que demanava a grans crits perdó pels seus pecats, i llavors jo entrava per la porta de darrere als patis i a la biblioteca, a buscar llibres, papers i notícies sobre els nostres insignes compatriotes de la família Borja, vinguts per la via de Saetabis/Xàtiva a construir aquests espais vaticans interiors que porten el seu nom, Cortile Borgia, Appartamenti Borgia, Torre Borgia. I sovint, al llarg d’aquells mesos de tardor i d’hivern, passant per aquella Porta di San Pancrazio imaginava que, si seguia la via cap al nord, si no la deixava i després de Gènova tombava a ponent i després cap al sud, si feia el recorregut de l’Aurelia, la Domitia i l’Augusta, podia arribar caminant, sense perdre’m, fins a la porta mateixa de casa, fins on havia nascut i havia sigut infant i adolescent. I si no som romans, què som?

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 586 | 01/03/2012   

Una visita: tristor

Per un llibre que estic intentant escriure, i que tindrà un component de memòria infantil i adolescent, he fet una visita llarga als llocs on vaig passar la primera part de la vida, a l’extrem sud del terme municipal de València. Fa seixanta anys, era encara com un poble de llauradors, rodejat de camps pulcrament treballats, d’alqueries i de barraques habitades. Era l’horta, però amb tramvia a la porta de casa. I ara no és ni ciutat ni camp, només una destrucció insensata, cases tancades o perdudes, enormes blocs impersonals de pisos, la casa on vaig nàixer convertida en un garatge gris i desolat, l’antiga bellesa perduda. No hi ha barraques vives entre els camps, cosa fins un cert punt ben natural, però tampoc barraques conservades com a memòria o com a història. I poques alqueries dignes del seu nom i encara actives i habitades. He passejat llargament pel vell Camí Reial i pels antics camins que eixien de la Torre cap a Paiporta o Castellar, pel camí de l’Alqueria d’Alba, pel camí vell de Picassent, i tot era desolació i apagament implacable de la vida d’aquesta horta nostra, en altre temps única i bellíssima. Tot era asfalt de carreteres, alqueries tancades o ruïnoses entre enllaços d’autopistes, horribles munts de ferralla de cotxes, magatzems improvisats i dispersos on hi hagué moreres verdes i cases plenes de vida, solars coberts de brutícia, herbassars grocs, tot l’espectacle del desastre que ningú ha volgut evitar. Com si no haguera estat possible evitar-ho, com si la modernitat, el progrés, la indústria i el comerç i tot això hagueren de suposar necessàriament la destrucció d’un dels més esplèndids, singulars i densos paisatges humans que els valencians hem sabut produir com a cosa única i pròpia, i el triomf de la lletjor. Com si tot això no fóra una cultura que calia preservar amb tot l’amor, la dedicació, els plans i els diners que hagueren fet falta. Però ja se sap que invertir en cultura vol dir, en primer i quasi únic lloc, fer museus d’art contemporani, planetaris hemisfèrics, aquaris oceànics i altres projectes igualment profunds i sumptuosos. Així és com va, i si no hi estàs d’acord del tot, és que no entens la modernitat.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1446 | 28/02/2012   

Supèrbia i economia

En un article recent, esplèndid i claríssim, Jordi Maluquer de Motes, que sap de què parla, ha desmuntat de manera contundent la fal·làcia impúdica de la passada “dècada prodigiosa”, o dècada i mitja, en què tants havien cregut (jo no) amb la fe del nou ric, de l’ignorant o, cosa pitjor, amb la fe en una nova Espanya Gloriosa. Era el somni amb aparença de realitat d’un bell camí triomfal de l’economia espanyola, un camí sense obstacles, una direcció lluminosa que ens portava a una més gran felicitat monetària, més creació general de riquesa, més volum de serveis i de béns produïts, més solidesa i més seguretat en les bases que farien tan gran progrés possible i durador. Tot això –felicitat, riquesa, beneficis, producció, solidesa– eren coses que, fa alguns anys, es trobaven en estat passablement crític en països com França, Alemanya, o Itàlia, llocs on hi havia recessions, o com a mínim estancament, aquella lentitud prolongada que afectava les grans economies d’Europa. Com si els vells països rics haguessen arribat a un límit, a una aturada històrica, mentre uns altres –i sobretot Espanya, òbviament– venien darrere, a gran velocitat, per ocupar aquell lloc de privilegi. Arreu d’Europa occidental el creixement era molt baix, però al singular regne d’Espanya l’increment de PIB era molt més alt i vigorós (o això semblava, sense ser realment cert), es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, l’exemple universal, the Spanish miracle. Molt bé, pensava jo, ens n’alegrem moltíssim, però és fals. Perquè el miracle tenia algunes explicacions ben terrenals. La primera, era que els països més rics d’Europa (aquells que estaven sempre “en crisi”, justament) ens pagaven encara, i ens havien pagat llargament, l’alta almoina dels fons de cohesió, o com se’n diga, que eren molts milers de milions d’euros. Perfecte, però això no podia durar. La segona, i molt més greu, que el motor i el gruix d’un creixement tan prodigiós era la construcció massiva d’habitatges i l’increment espectacular del seu preu.

Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Fet i fet, la producció industrial pareix que no estava en bona forma: tèxtil, metall i maquinària, fusta, calcer, química, etcètera, no eren motors forts i segurs. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. En pocs anys els preus es multiplicaven per tres, i mentre centenars de milers de pisos es quedaven buits, milions de famílies s’hipotecaven, i les immobiliàries continuaven en la glòria. Era el més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també: no fem fàbriques noves, fem pisos que sobren, però la gent sembla feliç. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar en la productivitat? Sí, però només per omplir-se’n la boca, perquè ja venien milions d’immigrants que compensaven amb quantitat barata la falta permanent de qualitat. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. I el senyor Zapatero afirmava, amb orgull satisfet, que Espanya tindria, en poc temps, més quilòmetres de vies d’Alta Velocitat (Espanyola!) que cap altre país. De vies triomfals. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I el professor Maluquer de Motes concloïa: “La medicina será muy amarga. Pero lo sucedido no debe repetirse jamás.” Exactament.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 585 | 23/02/2012   

La dreta sí, l’esquerra no

En el camp de joc del consum com a estil de vida, de les televisions més banals, del prestigi dels diners, del descrèdit de la igualtat, del recel davant dels pobres o dels immigrants, la dreta nova està més adaptada que l’esquerra antiga: domina el xoc de forces, és fins i tot més “popular”, com el nom dels partits que l’encarnen. I enfront d’aquesta dreta, l’esquerra pareix que no ha comprés que vivim una mutació dels valors dominants, un canvi de cultura política: que els ideals de justícia, d’igualtat i de redistribució, d’acció dels poders públics per garantir el benestar dels qui queden al marge dels beneficis del sistema –tot això que era el cor ètic i ideològic de l’esquerra–, van quedant progressivament com una actitud racional i coratjosa, però minoritària, enfront de la tendència dominant a l’interés egoista i a la satisfacció individual i immediata del desig. I encara més: les esquerres europees s’han negat a la comprensió dels problemes nous sorgits de la immigració massiva i sovint clandestina, de la inseguretat, de l’endeutament excessiu, de la brutal especulació immobiliària, de l’obra pública inútil i faraònica, dels efectes de l’envelliment sobre la despesa en sanitat i en pensions, de la inadequació del sistema educatiu, i de tantes i tantes coses. Ara bé, els efectes de tot això, i les pors i les incerteses que en resulten, afecten ben poc els grups socials privilegiats: qui paga les incomoditats del barri degradat, de la inseguretat real o percebuda, de la por del futur, de la pèrdua del treball digne i segur, són els pobres, no són els rics. I els “pobres”, és a dir l’antiga classe obrera, cada vegada voten més la dreta, en una gran part d’Europa, inclòs el Regne d’Espanya, sense que l’esquerra arribe a entendre per què. Potser perquè l’esquerra, quan ha governat i allà on ha governat, no ha estat capaç de reduir les desigualtats sinó que ha permés que augmentaren? Potser perquè també estimula el consum massiu i l’obra pública inútil com a fonament del progrés econòmic? Potser perquè, amb regularitat infallible, no practica allò que predica? Potser perquè, en conseqüència, s’ha difós la percepció que la dreta no enganya, i l’esquerra sí? Amb tot això vull dir que entenc molt bé la cara de satisfacció perfecta que feien, a Sevilla, els assistents al congrés del partit més popular.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1445 | 21/02/2012   

El trellat

Un amic de tota la vida, militant eminent del partit socialista, em va enviar, ja fa una mica de temps, un missatge on m’informava que el diari Las Provincias havia publicat un article del seu cap d’opinió, “que marcarà època”. “Per si t’interessa”, deia l’amic, i jo vaig llegir amb atenció l’article, on després de criticar el desgavell dels anys passats, el senyor cap d’opinió afirmava: “Qué pena, podíamos haber construido un valencianismo distinto, pero preferimos gastar el tiempo en lo que mejor sabemos hacer, fuegos de artificio, luz y sonido espectacular durante unos minutos pero que al cabo de unos segundos se desvanece sin dejar huella. Sólo humo.” Molt bé, que vaig pensar, pareix que volen recuperar una miqueta de trellat. Però l’article concloïa: “Lo del enemigo exterior ya no nos vale. El peligro catalán se desvanece. Ni a Mas, ni a Eliseu, ni a Carod-Rovira les podemos echar las culpas del Banco de Valencia, de la CAM, de Bancaja, ni tampoco las de Gürtel, Brugal o la depuradora de Pinedo. Deberíamos hacérnoslo mirar, deberíamos tener la suficiente capacidad de autocrítica para poder empezar de cero y no volver a cometer en un futuro los mismos errores.” Lamentar els errors de concepte no és cosa que es veu cada dia. No sé encara si són llàgrimes clàssiques del cocodril, o llàgrimes amb propòsit d’esmena. Li vaig respondre, doncs, a l’amic eminent: “I tant que m’interessa! És simptomàtic del final d’una etapa ideològica (no encara política, ai dolor!), i de l’estupidesa suïcida de la qual tants i tants han participat (inclosos alguns que tu també voldries oblidar...), i que ara veuen que era tot fum de palla. Alguns, durant anys i anys, ens hem fartat d’escriure papers sobre aquesta imbecil·lització col·lectiva, i no ens han fet ni cas. Per posar un exemple: no sé quants articles he publicat sobre l’aberració de l’AVE dels collons, fins i tot quan tots els diaris, i el PP i el PSOE, cantaven les lloances de l’invent, competint per atribuir-se la gran meravella. I així tot. Ara, fins i tot Las Provincias ha descobert que els culpables no eren ‘els catalans’ o els catalanistes, sinó els de les noves glòries a Espanya, Espanya, Espanya. ¿I què ens deien, els uns i els altres, als qui no hem deixat de proclamar que calia una política pròpia, partits propis, valencianisme polític, i tot això que tu saps? Què ens deien, eh? En fi, potser la dreta comença a despertar-se, massa tard, després del gran empastre (paraula ben valenciana!), però no estic tan segur que l’esquerra majoritària, o siga el PSOE regional, siga capaç de canviar de ruta...: no aprendran mai. Mai de mai de mai. L’experiència és inútil quan el cap està buit.”

I ara, fa pocs dies, el periodista Enric Juliana feia, a La Vanguardia, una reivindicació del trellat que, amb interpretació optimista, constata que s’obre pas entre nosaltres. El trellat “es el seny de los valencianos”, afirma, i ho encerta bastant. Per confirmar-ho, Juliana reprodueix un paràgraf d’un editorial recent, també de Las Provincias, que entre altres coses diu: “Resulta casi obvio señalar que, a la vista de los resultados, muchas cosas se han hecho mal. Y no se trata en esta hora difícil para los valencianos de ocultar ni los problemas ni las equivocaciones. La sociedad no lo permitiría. Los ciudadanos reclaman responsabilidades y exigen explicaciones acerca de cómo se ha llegado a este agujero negro en que se halla sumida su región. Los casos de corrupción –llámense Gürtel, Emarsa, Brugal o cualquier otro– y los de despilfarro –un aeropuerto de Castellón sin aviones ni pasajeros o el redundante Ágora– precisan de luz y taquígrafos, de claridad y puertas abiertas para que la justicia pueda hacer su trabajo (como está ocurriendo), para que el Estado de derecho, con todas sus garantías, funcione y demuestre que goza de buena salud (...) A partir de estos errores evidentes, Valencia ha sido conducida ante la opinión pública de toda España y ha sido acusada, juzgada y sentenciada. La condena es el escarnio (...) Los errores de una clase política que no ha sabido estar a la altura de las circunstancias se trasladan a toda la sociedad, a los ciudadanos, a las empresas, a las instituciones.” Perfecte, sí senyor. Ara només cal que es despengen d’aquesta mateixa classe (política, i no només política) els errors de la qual hem pagat tots. Però això, evidentment, no ho faran. El trellat actiu, també trellat polític, l’hauran de posar uns altres, els que són d’una “classe” diferent.