| Avui és diumenge, 24 de novembre de 2024 |
| << < [77] [78] [79] [80] [81] [82] [83] > >> | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 577 | 15/12/2011 
 Ja se sap que en aquest temps de tanta distracció i en aquest país nostre de tan escassa lectura consistent, la clientela consumeix qualsevol producte editorial, a condició que no siga “pesat” ni obligue a fer algun esforç sostingut. Temps perdu per llegir La recherche, aquest temps de tebeos i de vanitat, i més amb vista a Nadal, regals de llibres efímers que seran oblidats, i d’alegria per al negoci, cosa molt necessària, ja que sense negoci tampoc no podríem llegir. I llegir llibres, a més de ser una activitat perillosa (vegeu Piero i Francesca, la setmana passada), pot tindre una gran utilitat. Quan, als 22 anys, Marcel Proust va decidir que no seria mai ni advocat ni metge, es plantejà seriosament el sentit de la vida. I confiava a la cèlebre Céleste, la criada: “Ah, Céleste, si jo estiguera segur de fer amb els meus llibres tant de bé com el papà ha fet pels seus malalts!”. Qui ho havia de dir, que Marcel es preocupava dels seus futurs lectors tant com el Dr. Proust, autor d’obres mèdiques, com ara Les eléments d’hygiène, on explica a les jovenetes en flor la manera de millorar la salut amb exercicis simples i agradables, una mena d’aeròbic avant la lettre amb camisa llarga o roba de mussolina. El problema, doncs, no és la voluntat del fill Marcel, que bé volia ser útil als lectors. El problema és quan cal llegir-lo, i com. Robert Proust, germà de l’escriptor, ja deia que per a llegir La recherche cal estar molt malalt, o trencar-se una cama: amb això la utilitat queda molt restringida. No cal arribar a casos tan extrems: jo vaig llegir els tres volums de l’edició de La Pléiade sense malaltia ni os trencat, i no em va passar res. Al contrari, és una lectura terapèutica: cura la malaltia de voler escriure massa bé, i és molt útil per a la modèstia moral. És cert que les frases són llargues, i Alain de Botton, un suís anglés, va descobrir fa pocs anys la més llarga de totes (quatre metres de longitud), i explicà això i més coses en un llibre: Com Proust pot canviar la vostra vida. Pot canviar la vida, en efecte. I llegir Proust no és, com escrivia Fuster, l’equivalent de mastegar xiclet: és una esplèndida higiene literària, i una manera incomparable de saber què no s’ha de fer per a ser una miqueta feliç en la vida.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1435 | 13/12/2011
 En el meu remotíssim cinquè de batxillerat, al vell col·legi dels Escolapis de València, el primer any que jo estudiava grec, els primers textos que vam traduir en classe eren les faules d’Isop, font de narracions inexhauribles per a infants i adults, i un dels pous de la saviesa moral dels pobles europeus. No sé si la primera de totes –que no és ben bé una faula autèntica: no és una història d’animals– va ser la que duia com a títol “Les dos alforges”, aquella que diu (tinc al cap el text grec, cosa rara en un desmemoriat com jo): “Cada home porta dos alforges, una davant i l’altra darrere: la primera, plena dels mals (els defectes) dels altres, la segona, dels propis...” I rematava, com totes: “Ho muthos deloî...”: la faula mostra que..., és a dir, la moral corresponent, el fonament o l’exemple de valor ètic i de comportament. Crec que aquesta va ser la primera, i la segona degué ser “La cigala i la formiga”: Téttix kai múrmex. Després vingueren les altres, de llops, lleons, corders, granotes i escorpins, la rabosa astuta i el corb vanitós, i la resta d’animals tan humans.
I fa molts anys vaig trobar i adquirir, en una llibreria de vell, un exemplar deliciós de les Fables de La Fontaine, imprès a París el 1820, petitet, relligat en pell, ple de gravats tan ingenus i delicats com els versos de monsieur La Fontaine. I la fable première del livre premier és justament La Cigale et la Fourmi. Que comença, com en la faula d’Isop, recordant que la cigala passà l’estiu cantant, i que en arribar l’hivern, tal com tothom sap i recorda, es va trobar sense recursos ni provisions, amb un futur dramàtic per davant. Llavors la cigala arruïnada, la cigala que passa fam i fred, va a buscar la veïna, i li demana crèdit: “Elle alla crier famine / Chez la fourmi sa voisine, / La priant de lui prêter / Quelque grain pour subsister / Jusqu’à la saison nouvelle: / Je vous pairai, lui dit elle, / Intérêt et principal.” I la resta, també la coneix tothom: la formiga, que ha treballat tot l’estiu –justament ha treballat... com les formigues–, li pregunta a la cigala què feia mentrestant; i la cigala contesta que ella, llavors, cantava “nuit et jour”, i no feia altra cosa. Molt bé, que conclou la formiga, si aleshores cantaves, ara dansa. “La fourmi n’est pas prêteuse”, diu La Fontaine: la formiga treballadora, estalviadora, previsora, que anava per feina quan la cigala cantava a totes les hores, no té gens de ganes d’atorgar préstecs ni crèdit. Ni tan sols quan la cigala li promet que li ho tornarà tot –el capital i els interessos– quan arribe el bon temps. La formiga, simplement, deixant de banda els sentiments, la caritat i altres virtuts, no es refia de la cigala. No té cap garantia que, en arribar el bon temps, la cigala li puga efectivament tornar el capital i els interessos en comptes de posar-se una altra vegada a cantar i a fer festa.
La formiga pensa, a més a més, que no és just ni correcte ni virtuós que la cigala siga rescatada, salvada i premiada després de passar-s’ho tan bé. No està gens clar que qui treballa i estalvia haja de pagar els deutes de qui mentrestant gandulejava al sol i tocava la guitarra. Ja sé que la part de tendresa que cadascú portem a dins, la part de romanticisme i de simpatia (i la part fins i tot d’admiració que arribem a sentir pels qui fugen de l’avorriment prosaic de la vida laboriosa), fan que ens posem instintivament al costat de la cigala cantora i alegre, despreocupada, que no pensava en el futur, que vivia feliç i contenta. I pensem, no cal dir-ho, que la formiga és antipàtica, egoista i cruel, que això de treballar i estalviar per quan vinga el mal temps és cosa de gent grisa i trista, etcètera, i que per tant hauria de compartir amb la cigala les reserves que tant li costaren d’acumular. Aquesta és, d’entrada, la nostra reacció afectiva i romàntica, però no la conclusió moral de la faula: el muthos d’Isop, i molts segles més tard la fable de La Fontaine (passant per infinites versions populars o literàries), allò que busquen és advertir l’oient o el lector sobre les conseqüències de l’alegre insensatesa de la cigala. La “moral” de la historieta, el principi ètic, és que no podem anar per la vida de la manera com va la cigala, passant-ho bé, cantant, fent festa, consumint recursos, i després confiar que algú altre –algú que mentrestant treballava i guardava– haurà de salvar-nos de les conseqüències dels nostres excessos i falta de seny. Ho muthos deloî, la faula mostra o ensenya, això mateix que vostès estan pensant, aplicat als temps que corren.
| Joan F. Mira | El Punt Avui | 09/12/2011
 Em preguntava fa pocs dies el director d’un diari, en una entrevista, per què els clàssics són clàssics, i per què tenen avui tanta força com fa set o vuit segles, o vint-i-cinc. Perquè parlen magistralment d’allò que portem dins i no canvia, li vaig dir més o menys. D’allò que ens fa ser humans: “Fatti non foste a viver come bruti”, que diu Dante. Llegir els clàssics és, justament, una manera perfecta de no “viure com les bèsties”, més encara en aquest temps que ens ha tocat, que pot ser tan brutal. La Divina Comèdia és humaníssima, i l’experiència vital dels humans, incloses les experiències extremes, és el basso continuo d’aquest concert i dels seus ritmes i melodies. Aturem-nos, per exemple, al cercle vuitè de l’infern, ja molt lluny de l’entrada i dels cercles superiors (els dels pecats més “superficials”, com la luxúria i la gola), i molt prop del fons absolut on resideix Satanàs enmig del gel, rodejat dels condemnats per traïció i per supèrbia. Aturem-nos al lloc on Dante i Virgili contemplen un espectacle fascinant, els esperits dins de flames que parlen, i on el poeta recrearà un dels herois més emblemàticament humans de la història literària d’occident: el viatger de l’Odissea, el paradigma de tots els qui, com Dante mateix, han travessat mons i perills per augmentar el seu cabal de coneixement. Els poetes viatgers (el viu i el mort) continuen caminant per roques i ponts, i se’ls acosta una d’aquelles flames animades, que resulta ser Ulisses, l’heroi ple d’enginy, de trampes i de curiositat.
Dante no havia llegit l’Odissea (que en el seu temps era inaccessible a l’Europa occidental), però a través dels autors llatins coneixia la fama del seu protagonista, i ací demostra amb quina devoció l’admirava. Certament, l’ha de situar entre els condemnats, perquè en la seua vida hi hagué frau i mentida, i a més, amb l’engany famós del cavall va provocar la ruïna final dels troians, antecessors mítics de Roma. Però li dóna la paraula extensament, i Ulisses explica qui era. Ni més ni menys que un paradigma de les dimensions més nobles de l’esperit humà: l’home capaç de navegar cap a la mort, conscientment, només per arribar a estendre el coneixement del món. En aquest final, que és una versió molt personal i poc canònica de la llegenda, Ulisses no tornarà mai a Ítaca, vint anys més tard, per resoldre problemes polítics i domèstics, matar els pretendents i finalment passar uns anys de vellesa tranquil·la. Res d’això: ni pàtria, ni casa ni dona. En la genial invenció de Dante, Ulisses accepta un destí més alt que el retorn: el descobriment, l’anar més enllà del món conegut, a l’altra banda de les columnes d’Hèrcules, i més enllà de l’horitzó de l’oceà. L’heroi antic ha vist ja tot el que es podia veure i algú havia vist abans, és vell i està cansat, però continua el viatge que no el durà enlloc, desafia els límits imposats a l’experiència humana i, necessàriament, troba la mort en el moment de transgredir-los. Però ha acceptat el desafiament, i aquesta és la seua grandesa.
I ara acostem-nos al text. Apareix una flama doble, de dues banyes. El llenguatge és purament evocador i narratiu, i l’única dificultat per a un lector actual podria ser la referència a Circe, amb qui Ulisses passà més d’un any, i a la suposició que va ser Eneas qui donà, més tard, el nom al lloc de Gaeta. La banya més gran de la flama començà a vacil·lar, com un foc quan és envestit pel vent,
i després, agitant l’extrem més alt
com si fos una llengua que parlava,
llançà fora una veu, i digué: “Quan
vaig deixar Circe, que em va retenir
més d’un any per allà prop de Gaeta,
abans que Eneas li donés el nom,
ni la dolçor del fill, ni la pietat
pel meu vell pare, ni l’amor degut,
que hauria fet Penèlope contenta,
no van poder vèncer en mi l’ardor
que tenia de fer-me expert del món
i dels valors i vicis dels humans;
i vaig entrar en l’alta mar oberta
sol amb la nau i aquella companyia
petita que mai no m’havia deixat.”
I ràpidament arribem al final: l’heroi exhorta els companys a continuar pel camí de la mar desconeguda, a córrer cap al coneixement impossible, i llavors, fent ales dels rems, es llancen a navegar ja per l’hemisferi sud, al llarg de cinc llunes, fins que troben una muntanya altíssima, misteriosa (serà probablement la muntanya del Purgatori, però no ho diu), i allà “algú” (Déu, el destí) decideix que s’ha acabat tot: sorgirà una tempesta de sobte, i l’onada submergirà el vaixell i els ocupants agosarats:
“Oh germans”, els vaig dir, “que per cent mil
perills heu arribat a l’occident,
a aquesta breu vigília dels sentits
que encara ens queda per aprofitar
no li vulgueu negar l’experiència
del món sense habitants, seguint el sol.
Recordeu-vos de la vostra llavor:
no vau ser fets per viure com les bèsties,
sinó adquirint virtut i coneixença.”
Vaig donar als companys tan gran desig
de fer camí, amb aquest petit discurs,
que a penes si els podia retenir;
i, amb la popa girada a l’orient,
dels rems vam fer ales per un vol boig,
sempre guanyant camí cap a l’esquerra.
... ... ...
Cinc vegades s’encengué i s’apagà
la llum que es veu per sota de la lluna
després de travessar el pas terrible,
quan va sorgir una muntanya, bruna
per la distància, i em semblà tan alta
com no n’havia vista mai cap altra.
La nostra joia aviat es tornà plor:
de la nova terra nasqué un gran vent
que va envestir el vaixell per davant.
El féu girar tres voltes amb les aigües;
a la quarta, la popa es va aixecar
i la proa baixà, com volgué un altre,
fins que damunt nostre es tancà la mar.
Definitiu, i sense apel·lació possible: la història narrada és tan bella i tan alta com els versos que la conten.
La Comèdia de Dante és una llarga història que acaba bé, amb un final feliç, i que ens transmet –com l’Odissea– una experiència que té valor de veritat per a tots els homes, del seu temps i del nostre. Perquè, llegint Dante, ens adonem fins a quin punt és modern, i present en la literatura moderna. El seu viatge és també el viatge de Leopold Bloom-Ulisses pels carrers de Dublín, els seus condemnats són també els condemnats de Kafka, de Borges o de Sartre: la llarga història que conten els seus versos és ja per sempre part de la nostra història. Queda a part Beatriu, i queden els benaventurats: però sembla que en aquest món nostre la felicitat, la salvació, el paradís i la humanitat perfecta, no són ja matèria literària. Una raó més per visitar i revisitar els clàssics grans, per compartir l’experiència que el món és encara sencer, i que podria no ser només infern o només purgatori.
Enllaç original
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 576 | 08/12/2011
 En el primer cercle de l’infern de Dante, el més superficial perquè el pecat és més lleuger, hi ha els condemnats per la passió de la carn, arrossegats per una ventada furiosa, i el visitant fa que una de les parelles s’ature i el salude. “Criatura benèvola i amable / que, per l’aire fosc, véns a visitar / els qui tenyiren la terra de sang”, li diu Francesca da Rimini. Dante, en veure de qui es tracta, demana que li explique com van caure Paolo i ella (una de les parelles dels amors europeus de tots els segles) en la passió que els duria a la mort, i ací la narració del poeta és també un cant al poder de la lectura, a la força de la literatura com a impuls de la vida. Pregunta Dante: “Però en el temps d’aquells dolços sospirs, / amb quins senyals, i com, va fer l’amor / que coneguéreu els incerts desigs?”. I Francesca explica la passió que arribà a provocar la lectura: “Un dia estàvem, per plaer, llegint / com s’encengué l’amor en Lancelot; / estàvem sols, sense recel de res. / Moltes voltes, la història que llegíem / ens feia alçar els ulls i empal·lidir; / i arribàrem al punt que ens va fer caure: / quan vam llegir que els llavis desitjats / eren besats per un amant tan alt, / aquest —que no s’allunye mai de mi!— / em va besar la boca, tremolant”. Pobres lectors. “La bocca mi basciò tutto tremante”: cal imaginar l’escena, els dos joves llegint asseguts en un banc, l’emoció contagiosa dels amors de Lancelot i Ginebra; i Paolo pres de tremolors en llegir l’escena del bes i acostar ell mateix els llavis a Francesca. Ella recorda, discretament, la continuació previsible: “I aquell dia, ja no vam llegir més”. Eren cunyats, i el marit d’ella i germà d’ell els despatxà tots dos a punyalades, sense cap consideració pels fonaments literaris del cas. I com que la mort els va sorprendre en dolcíssim pecat, la justícia divina els hagué de condemnar a l’infern: el menor infern possible, però infern. Així ens pot passar a molts dels qui pequem per excessos de lectura. Llegir pot ser fatal, però confiem que, salvats pel poder diví de la literatura, ens trobarem un dia al paradís, i que així siga. I si no ha de ser així, llegirem de tota manera, qualsevol que siga el resultat.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1434 | 06/12/2011
 Ja fa molts dies, o setmanes –d’ençà del nomenament de Lukas Papademos com a cap de govern de Grècia, i sobretot de Mario Monti a Itàlia– que els diaris van plens d’articles indignats, escandalitzats o alarmats sobre una suposada presa de poder dels tècnics per damunt dels polítics. Com si, per culpa dels famosos mercats (un altre dia en parlarem, dels famosos mercats, que han esdevingut una mena de nou “fantasma que recorre Europa” fent por a les criatures i als directors i opinadors de diaris i de noticiaris, i servint d’excusa a la incapacitat històrica de tants governs, d’ací i d’allà), els dirigents polítics elegits democràticament hagueren de cedir el poder a un altre poder superior, el poder econòmic imposat des de fora, per la gran banca, pel capital, per Brussel·les, o per qui sap quina força tenebrosa. Idea, o teoria o visió de les coses, segons la qual ara mateix a Grècia i a Itàlia la democràcia hauria rebut un colp mortal, i pareix que en rebrà molts més en alguns altres països d’Europa.
Bé, anem a pams. El drama de Grècia és efecte d’un seguit de polítics ineptes, demagogs o insensats, correctament elegits a les urnes, tant els de dreta com els d’esquerra, que s’han enganyat ells mateixos, i el propi país (massivament aviciat per governs successius, acostumat a gastar molt i pagar poc), i les institucions europees. L’últim dels quals, Papandreu, a còpia de dubtes, de feblesa i d’ajornaments enganyosos, ha hagut de plegar per pura i simple falta d’autoritat, per incapacitat demostrada. Si després el parlament grec, amb el vot d’una gran majoria de diputats, ha hagut de nomenar un tècnic com a cap de govern, això no significa, ni de lluny, que el nou primer ministre no tinga legitimitat democràtica: ha estat elegit pels representants legítims de la sobirania popular, i elegit per a posar en pràctica un seguit de mesures profundament polítiques (com totes les que afecten les finances públiques, el pressupost, els impostos i la distribució de la despesa), que han estat o seran aprovades també pel parlament.
Tant Grècia com Itàlia, recordava fa pocs dies la periodista Barbara Spinelli, tenen en comú dues coses que no podem passar per alt: que “la política hi ha estat, durant dècades, sinònim de corrupció i de realitats ocultades, i per això hi ha degenerat”. I per això, també, en els dos països ha calgut intentar un camí poc habitual: “El ceptre passa a homes considerats tecnòcrates, però que en realitat no són nous a la política. Els dos tècnics coneixen perfectament la dedicació especial (la vocació) que s’espera del professional polític, i Monti, en una entrevista, ha dit amb la màxima naturalitat que ‘operacions tan grans’ com la de reordenar la nostra economia ‘requereixen política, no tècnica’.”
O siga, que el tècnic expert i conscient admet i demana la prioritat de la política. I, en realitat, ni Monti ni Papademos no són estrictament tècnics: són més polítics que la major part dels polítics ocasionals o professionals, incapaços de portar a terme el seu ofici. Lukas Papademos ha estat president de la Banca Nacional de Grècia, i vice-president del Banc Central Europeu, que són càrrecs en què les decisions tècniques són sempre inevitablement i profundament polítiques. I Mario Monti ha estat, entre altres coses, comissari europeu (sota la presidència de Romano Prodi: un altre tècnic?) de Defensa de la Competència, i com a tal va iniciar procediments antimonopoli contra Microsoft, i va frenar la fusió entre els gegants Honeywell i General Electric, que són decisions ben polítiques.
A Itàlia, doncs, pensar que un govern agònic i funest presidit per Silvio Berlusconi és més democràtic que un govern presidit per Mario Monti, designat per l’impecable Giorgio Napolitano i votat massivament pels senadors i els diputats, simplement faria riure qualsevol persona de seny. Ja vindran, en pocs mesos o en dos anys, unes altres eleccions en què els grecs i els italians triaran, amb saviesa només hipotètica, els pròxims parlaments, i els parlaments decidiran els governs. Mentrestant, tampoc no hem d’oblidar que acusar les institucions europees d’ingerència o d’interferència en la política dels estats membres és simplement oblidar que la possibilitat (i la responsabilitat) d’aquesta interferència forma part de la substància mateixa del projecte polític d’Europa. La democràcia, doncs, ja no és únicament cosa italiana, o grega o portuguesa, és cosa europea: i les imposicions o pressions de Brussel·les són tan democràtiques com les de Roma o Atenes, o Lisboa o Dublín, sobre els seus ciutadans i el seu territori. I, en efecte, un altre dia parlarem dels mercats.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 575 | 01/12/2011
El Museu Marès, al cor del barri anomenat “gòtic” de Barcelona, és el més impossible, curiós i fantàstic de tots els museus que conec. Hi ha sales d’arqueologia, d’art medieval, d’imatges barroques, de records de viatges com ara maletes i ombrel·les, i sales plenes de pipes, de capses de mistos, i de tot el bric-à-brac que hom puga imaginar. Al pati de tal museu, fa un parell de setmanes, la Televisió de Catalunya va enregistrar una llarga conversa entre Josep Ramoneda i un servidor sobre el tema del poder, una matèria tan impossible i variada com les col·leccions de Frederic Marès. Ramoneda té un cap no solament ben fet, com volia Montaigne, sinó ben ple d’informació i de substància. Però, parlant del poder, no vam aclarir res, segurament perquè no hi ha res clar: tota capacitat d’imposició sobre els altres, personal o institucional, familiar o política, democràtica o autoritària, és una forma de poder. I no s’acaba mai, ni mai s’acabarà. Una mostra de poder, per exemple, és el fet que la conversa amb Ramoneda no la podran veure per televisió els meus conciutadans del País Valencià. I fa pocs dies, escoltant distretament la ràdio mentre desdejunava, he sentit, de boca de Josep Ramoneda, un dels avisos més intel·ligents sobre els efectes d’un poder massa extens. Avisa que Espanya sencera, “com a Madrid i a València”, es pot acostumar a viure sense esquerra. Indefinidament. Vol dir que l’hegemonia de la dreta ha esdevingut ja una hegemonia civil i cultural, una situació estable i de duració permanent, allò que la major part de la ciutadania accepta i assumeix com l’estat natural de les coses, o almenys de la cosa política: de l’ocupació del poder. I per la part que ens toca als valencians, vol dir que aquella esquerra que ocupà més d’una dotzena d’anys tot el poder polític, tot sencer, segurament no va saber què fer-ne, i es va dissoldre a poc a poc, sense deixar solatge ni llavor. Si no volem, definitivament, indefinidament, viure sense esquerra (condició perillosa i tristíssima), algú haurà d’ocupar els espais que han quedat erms i abandonats. O esdevindrem un museu de curiositats i d’andròmines velles.
| | << < [77] [78] [79] [80] [81] [82] [83] > >> |
|
|
