Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 572 | 10/11/2011   

D'Ulisses a Papandreu

Fa molts anys, quan em dedicava més intensament a l’antropologia cultural, vaig publicar un estudi amb el títol “De com es pot ser grec per trenta segles”. Títol d’aparença impossible, però amb continguts ben reals: des de l’Odissea d’Homer i Els treballs i els dies d’Hesíode, fins als estudis dels antropòlegs del segle XX, la quantitat d’elements d’una “cultura profunda” que han continuat vius és impressionant. I un d’aquests trets o elements de fons és la valoració positiva de l’engany, de l’astúcia en el tracte, de la dissimulació, de prometre una cosa i fer-ne una altra, de fer-se passar per algú altre. Enganyar l’adversari no era un vici, era una virtut. Ulisses, des del primer vers, ja és definit com a polítropos, el de mil cares, el de moltes astúcies, i se’n vanta i ho explota, des del primer cant fins a l’últim. En el Cant XIII, a penes arribat a Ítaca, troba un jove pastor i li conta un seguit de mentides sobre qui és i d’on ve (no és la primera vegada que ho fa, ni serà l’última). Però el pastor resulta ser la deessa d’ulls grisos, Atena, que llavors es mostra com a tal, i li diu (traducció meua): “Astuciós i subtil ha de ser qui volgués superar-te / en tota mena d’enganys, fins i tot si és un déu qui t’encontra. / Murri, embolicador i mai tip d’ardits, no podries / ni en el teu propi país oblidar-te d’astúcies i trampes / i de relats mentiders, que t’agraden d’ençà que vas nàixer!”. Ulisses s’ha inventat una història falsa per amagar la pròpia identitat, i Atena li dedica, admirada, els epítets que defineixen l’heroi com a paradigmàticament hàbil i astut. Bé, doncs, aquest Ulisses, definit tan clarament per la deessa, és justament això: el grec paradigmàtic, l’exemple permanent, el portador d’un model de valors i de conducta. A cada governant grec contemporani (els tres Papandreu, avi, pare i nét, o la dinastia conservadora dels Karamanlis, i alguns altres), Atena també els podria haver dit: “No podries, ni en el teu propi país, oblidar-te d’astúcies i trampes i de relats mentiders?”. La diferència entre els antics i els moderns és que les víctimes d’Ulisses, al final, van ser els pretendents de Penèlope, i en el cas de Papandreu i els seus predecessors serà un país sencer, i potser algú més.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1430 | 08/11/2011   

La Reial Biblioteca

Ja es preparen, o gairebé han començat, segons que es pot llegir als diaris, les festes i celebracions del tercer centenari de la Biblioteca Nacional: la de Madrid, és clar, la Nacional de España. L’any 2012, les celebracions seran extenses i solemnes. Allò que no diran, o ho faran dissimulant tant com podran, és l’origen d’aquesta biblioteca: un espoli, un saqueig, un robatori. I si vostès consideren la data, el saqueig té un origen ben concret: la destrucció del regne i país dels valencians, aquest crim fundacional d’Espanya, aquesta marca que les víctimes obliden o consideren signe de submissió acceptada. Si vostès consulten a internet la pàgina de la Biblioteca Nacional, comprovaran que explica, de manera molt breu, que va ser fundada per Felip V, amb el nom de “Real Biblioteca Pública”. I a continuació, en la cronologia, concreten: “1701-1714. Guerra de Sucesión. Una alianza internacional en torno al Archiduque Carlos de Austria y la oposición de los súbditos de la antigua Corona de Aragón provocan un largo enfrontamiento bélico. 1712: Felipe V crea la Biblioteca Real con un doble objetivo: fomentar el estudio en sus súbitos y reunir las bibliotecas de los nobles emigrados que luchaban en la guerra en apoyo de Carlos de Austria. Se le asigna como sede el pasadizo que une el Real Alcázar con el Monasterio de la Encarnación.” Admirable resum de la història, i molt revelador. El bon rei Borbó volia fomentar l’estudi entre els seus súbits, propòsit ben lloable, però com ho faria? Doncs, molt fàcil: requisant els llibres dels seus adversaris, que casualment van ser sobretot llibres valencians. O degué ser al contrari: requisà els llibres, com a part de la repressió i de l’espoli general, i quan els tingué a Madrid pensà: amb això farem una biblioteca. Si la instal·là en un passadís entre l’alcàsser i un convent, no sé quines facilitats devia trobar “el estudio en sus súbditos”. Sense comptar que l’estudi, en aquell passadís, en principi quedava limitat –si és que mai hi va estudiar ningú– a les matèries dels llibres espoliats. En fi, una manera ben singular de fundar una Biblioteca Nacional: la nació dels llibres començava així, igual com tota la resta.

La Biblioteca Nacional (de Madrid, d’Espanya) rarament és notícia si no és per destitucions o dimissions de directors, o pels furts o robatoris misteriosos que pateix de tant en tant. Ara, quan serà notícia rellevant pels seus tres-cents anys d’existència, ningú no recordarà, amb tota certesa, que aquesta biblioteca, precisament aquesta, va nàixer d’un robatori monumental, d’un espoli de dimensions històriques. Perquè quan el senyor rei Felip V de Borbó va fundar molt generosament una Biblioteca Reial, la mateixa que més endavant seria Nacional, els primers milers de volums d’aquella biblioteca no venien de l’amor del rei pels llibres: venien de la biblioteca d’Antoni de Cardona-Borja, fill del marquès de Guadalest, arquebisbe de València del del 1699. L’arquebisbe Cardona era protector d’artistes i de literats, i va reunir una important “llibreria” al seu palau. Els primers anys de la Guerra de Successió es va mantindre fidel a Felip V, es va refugiar a Biar i després a Castella, i el 1708  tornà a València: la repressió felipista el va espantar, es barallà amb els ministres reials, i finalment el 1710 passà al costat de Carles d’Àustria. Exiliat a Viena, amb altres membres de la família, va ser conseller àulic de l’imperi i president d’un il·lusori Consell d’Espanya. El cas és que a València, a finals del segle XVII i primers del XVIII, l’interès pels llibres degué ser notable, si pensem que algunes biblioteques d’eclesiàstics, d’erudits i de nobles reunien milers d’exemplars, cosa insòlita. I tal com afirma Sebastià Garcia Martínez, en Els fonaments del País Valencià modern, “No deixa de ser significatiu que la base de la Nacional fos una llibreria [biblioteca] valenciana: la de l’arquebisbe fra Antoni de Cardona, incautada en passar-se’n aquest al bàndol austriacista i enviada a Madrid per Melcior de Macanaz”. Una història exemplar, que cadascú pot ruminar llargament, si en té ganes. Imaginem els carros cap a Madrid, carregats de llibres, recordem el sentit i l’origen de l’espoli, i de la fundació de l’Espanya moderna. Recordem-ho nosaltres, els espoliats, perquè és segur que espoliadors no ho faran mai.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 571 | 03/11/2011   

Possessió abandonada

Amb candidesa admirable, el professor Peces-Barba, pare de la pàtria, expressà de manera diàfana allò que tants espanyols (professors o deixebles, il·lustres o vulgars, pares de la pàtria o simples fills, moderns o antics, d’esquerra o de dreta) pensen en el fons del seu cor: que Espanya és, com digué el més insigne de tots, “una cosa hecha por Castilla”. I propietat seua, per tant. Aquest, ironies a banda, és el sentit profund de les paraules de Peces-Barba en un congrés d’advocats a Cadis, fa pocs dies. Que el comte duc d’Olivares es va trobar alhora la rebel·lió dels catalans i dels portuguesos, i aleshores, diu, “es va prendre la decisió de deixar Portugal i quedar-nos els catalans”. I què hauria passat, es pregunta, si ens haguérem quedat els portuguesos i haguérem deixat Catalunya? “Potser ens hauria anat millor”, conclou. Ja se sap que, per a conservar la possessió elegida, periòdicament calia bombardejar Barcelona, però sembla que ara s’arreglarà sense bombes, afegí per tancar la reflexió. L’endemà digué que era broma, que els catalans no tenen sentit de l’humor. Però el valor d’aquelles paraules no era l’evocació de la història: era la idea subjacent de possessió. Nosaltres (Espanya/Castella) podíem “deixar” Portugal i “quedar-nos” Catalunya, o deixar Catalunya i quedar-nos Portugal: només el posseïdor pot decidir sobre la possessió. I prop de tres segles i mig més tard, a la ciutat de Faro, capital de l’Algarve, vaig voler trucar a casa, i vaig entrar a la central de telèfons, únic lloc on tal cosa era possible. La menina que em va atendre, quan li vaig dir el que volia, va fer cara d’espant, i cridà el seu superior: “Senhor Brito, Senhor Brito, ha um senhor que quer falar com Espanha!”, li va dir alarmada. El senyor Brito s’assegurà que l’altre senyor realment volia parlar amb Espanya: “O senhor quer falar com Espanha?”. En efecte, que vaig insistir, “eu quero falar com Espanha”. Quina cosa tan insòlita i estranya. Digué que havia de consultarho amb Lisboa, que era difícil, que esperara uns minuts. Al final el senyor va parlar amb Espanya, des de Faro, a ben pocs quilòmetres de la frontera. Germans ibèrics, possessió abandonada.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1429 | 01/11/2011   

157 litres de sang

Llegit, fa pocs dies, al diari Die Welt, encapçalant una informació detallada: “Sexe, poder, assassinats, i amén: arriben els Borja”. I a continuació, com a entradeta: “Una història brutal: crim, incest i avidesa de poder.” I ja es poden imaginar la continuació. La causa d’aquest interès renovat per la família Borja era la presentació d’una nova producció, destinada a la televisió alemanya però que, segons que diuen, sembla que es difondrà a més de quaranta països. La sèrie, no cal dir-ho, s’alimenta dels tòpics més gastats (i, per desgràcia, més coneguts i més universals) de la bàrbara llegenda borgiana. Ja ho diu el títol: sexe, poder i sang. I amén, que per això eren cardenals i papes.

Diu que és una superproducció mai no vista, amb dotze quilòmetres de roba per a 340 vestits, 4.000 ciris... i 157 litres de sang. Molta sang, vol dir molta sang. Diu també que és molt rigorosa, molt cara, amb reconstruccions de carrers, i fins i tot de la Capella Sixtina. I amb tot això, i amb actors i director coneguts, la cosa important és la sang: 157 litres. Sexe, crims, ambició, i un papa espanyol que només era un arribista, un parvenu pervers i criminal. Amén. En fi, que no hem avançat gens des d’aquell dia del 1501, quan Johannes Burchard, mestre de cerimònies d’Alexandre VI, transcrivia en el seu cèlebre diari una suposada carta al noble Silvio Savelli, plena de les més feroces acusacions contra el pontífex. La carta degué ser escrita per algun membre de la poderosa família Colonna, víctima recent de les confiscacions papals.

En el llatí elegant de la missiva, el papa apareix com l’Anticrist, seguidor de Mahoma, jueu sense convertir, encarnació del dimoni i de tots els pecats, i els palaus apostòlics són escenari d’assassinats, violacions, incestos, orgies i tractes infames amb jovenets i amb donzelles. I Cèsar és l’amo absolut, diu la carta: “Per ordre seua les persones són assassinades, ferides, llançades al Tíber, enverinades, arruïnades. Aquesta gent té set de sang humana.” I set de poder, de domini, de passar tot el país a sang i a foc, de repartir als fills i néts incestuosos del papa les senyories confiscades als barons, afegeix l’autor anònim. Aquesta era la qüestió: els barons romans, amenaçats pel poder creixent de la família papal, reaccionen violentament amb l’arma del pamflet, i d’ací ha vingut tot.

En definitiva, or i poder, verins i sang, luxúria i orgies, bruixeria i poders infernals, són la recepta habitual de les llegendes més negres. Res de nou: també Alexandre VI va vendre l’ànima a Llucifer amb pacte clàssic, i quan va morir molts romans van veure com els dimonis voladors se l’emportaven a l’infern des de la basílica de Sant Pere. Comprenc que les llegendes negres són difícils de reduir a l’habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més grossa. Comprenc que amb això es puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s’acaba la meua comprensió. Allò que em costa d’entendre és que a hores d’ara hom continue presentant com a veritat històrica les més banals i barroeres mentides. Fa anys, vaig llegir les primeres cinquanta pàgines d’un esguerro firmat pel famós Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot.

L’autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. I fa pocs mesos, a la revista dominical del diari El País, comentant la novel·la, Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento” (pobra Lucrècia, després de tants anys!). Diu que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Després vingué una pel·lícula espanyola igualment ignorant, bèstia i banal, i ara mateix una producció nord-americana que supera tota infàmia, ignorància i barbàrie anterior, supose que amb molt d’èxit. Des d’una ràdio de Montevideo em van telefonar, per a saber si tanta bestiesa era certa! Només faltava aquesta nova sèrie dels alemanys: amb 157 litres de sang.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 570 | 27/10/2011   

L'aigua d'Heràclit

Hi ha dies que fa goig pertànyer (si és que se’n pot dir pertànyer: la possessió és recíproca) a una cultura i a una llengua com la nostra, malgrat tot. Com ara quan a l’aparador d’una llibreria trobes exposat un volum que es diu De Tales a Demòcrit. El pensament presocràtic. Prop de nou-centes pàgines, amb introducció i explicació, i amb la col·lecció completa de fragments i testimonis que d’aquella bona gent s’han conservat. En grec i en català, com ha de ser, perquè aquesta és la gràcia, i aquest era un llibre que jo havia esperat llargament. Aquells pobres barbuts amb una túnica lleugera i una capa per tot instrumental, mirant la mar a les costes d’Àsia Menor o de Sicília, van pensar, per primera vegada en la història, que el món ha de tindre un sentit racional. Que la varietat de les coses té un principi comú, que potser tot canvia (en allò que veiem o sentim, i en el nostre interior), però que tot es manté en un ésser compartit. Sembla elemental, però és el principi de la física, de la metafísica, i de tota la història de la filosofia, que inclou també la història de la ciència. “Per als qui entren als mateixos rius, corren aigües diverses”. O dit d’una altra manera: “En els mateixos rius ens fiquem, i som i no som”. O d’una altra encara, la més coneguda i la més enganyosa: “No és possible entrar dues vegades en el mateix riu”. Ara vostés, com hauria volgut Heràclit, pensen què deuen voler dir aquests textos brevíssims i d’aparença fosca. Pensen una mica més, i començaran a fer filosofia. Tenint en compte, això sí, que una cosa pot ser ella mateixa i la contrària (“el camí de pujada és el mateix que el de baixada”). I que, en definitiva, els ignorants “no entenen que el diferent, amb ell mateix concorda: harmonia tibant [o que torna i ressona] com de l’arc i la lira”. El món sencer, incloses les persones, ha de ser un conjunt, un sistema, ha d’encaixar amb alguna forma de concòrdia dinàmica. I ha de tindre una explicació última i un principi. Perquè, si no, “per què l’ésser, i no el no-res?”, tal com va preguntar Parmènides i ningú –ni Herr Martin Heidegger– no ha pogut encara contestar.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1428 | 25/10/2011   

Islam i modernitat, 2

Primera part d'aquest article

En el fons, hi ha una idea clau en les versions més rigoroses de l’islamisme extrem, i és la legitimació doctrinal, religiosa, de l’ús de la violència. La predicació radical –no solament dels dirigents d’al-Qaida, sinó del fundador dels Germans Musulmans, dels líders de Hamàs, de la Gihad Islàmica, i de tants altres grups i moviments des d’Algèria fins al Pakistan– gairebé identifica l’exterior amb l’infidel, i l’infidel com a enemic que cal combatre i, si és possible, eliminar. I això no és una opinió meua esbiaixada: són declaracions repetides constantment a les mesquites, a les escoles alcoràniques, en proclames dels líders més coneguts i en textos considerats fundacionals.

Per tant, una modernitat únicament tecnològica, en aquest cas, no és suficient per a acabar conduint a l’assumpció d’uns certs valors civils o morals. Tal com ells, els radicals (que són un percentatge petit però de ressonància molt extensa), es plantegen les coses, això no és possible: de fet, entre els seus líders més violents, hi ha molt sovint enginyers, físics o metges, fins i tot educats a Europa o als Estats Units. Nosaltres creiem que és possible perquè, al llarg de la nostra història, hem vist associats els dos processos: l’avanç tècnico-científic i l’avanç moral, el desenvolupament del coneixement i la modernització social, mental i política, la ciència i la democràcia (però no en els règims feixistes o comunistes, certament).

Ells, però, els països islàmics, en gran mesura ho han dissociat. Per tant, l’una cosa no implica necessàriament l’altra. Més aviat al contrari: en la ideologia islamista (no vull dir en l’islam com a religió, ni forçosament en les societats de majoria musulmana) l’assumpció o l’ús de recursos econòmics i tecnològics està conscientment supeditada a un model de societat que nega la modernitat cultural. El resultat d’això és, entre altres coses, la persecució de la dissidència interior: de fet, en la història dels països islàmics, molt rarament havien estat tan perseguides les minories religioses com ho estan sent ara mateix. Es torna a predicar i a escampar l’antic ideal segons el qual el món musulmà ha de ser cent per cent musulmà: un món –una societat– on tothom està obligat al compliment rigorós de totes les normes religioses establertes. Tothom hi està obligat: no només no beuen alcohol, sinó que prohibeixen o fan tancar els bars que en venen, o hi posen bombes. Com si els catòlics que volgueren complir amb l’abstinència de la Quaresma, a més de no menjar carn tancaren les carnisseries que trobaren obertes.

Difícilment es pot encaixar aquesta realitat amb una forma qualsevol, occidental o no, de democràcia bàsica, de drets humans, i sobretot de llibertat civil, religiosa, de pensament i d’expressió. Difícilment és compatible amb la modernitat el fet que en molts països islàmics et poden tancar a la presó per haver prestat una Bíblia a un conegut o haver-li parlat de les bondats del cristianisme, o poden condemnar-te a mort pel delicte d’apostasia. I a l’Iran pengen els homosexuals als fanals de la places, com un espectacle exemplar. L’opinió pública occidental hauria de ser molt més contundent a l’hora de rebutjar aquests fets, però jo encara no he vist cap recollida de firmes, ni cap manifestació d’europeus progressistes, d’estudiants o d’indignats contra les execucions d’homosexuals, la persecució violenta de cristians o les lapidacions d’adúlteres. I aquestes atrocitats es van escampant, no reduint, mentre els occidentals, al contrari de la paràbola clàssica, mirem molt més la palleta en l’ull propi que la biga en l’ull dels altres.

Sembla que els conflictes d’aquest tipus no encaixen en l’esquema d’ideologia maniquea segons el qual nosaltres som els dolents (colonialistes, imperialistes, explotadors...), i als altres (els explotats, etc.) se’ls ha d’entendre i excusar qualsevol canallada. Per acabar, si ens hem de resignar a considerar la nostra modernitat social com una simple opció entre d’altres, si hem d’acceptar com a igualment vàlida la supremacia dels textos sagrats sobre el poder civil, si pensem que els altres no tenen per què acceptar com a drets humans allò que nosaltres hem definit com a tals, si acceptem que la condició de creient és superior a la de ciutadà, és a dir, si renunciem a defensar i a promoure els fonaments de la condició moderna, no cal que esperem que allò que ací menyspreem ho respecten allà.