Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 564 | 15/09/2011   

Postliteratura?

Un any més, en arribar setembre arriba també la massa infinita de novetats que inunda taules i prestatges de llibreries. Inútilment, però implacablement. Un disbarat perfecte, pensant que una gran part d’aquesta massa ja està, des del principi, condemnada a la piconadora i a tornar a l’estat de pasta de paper. Certament, un fenomen tan estúpid té poca relació amb allò que en solem dir literatura. És a dir, amb allò que, en ple mes d’agost, recordava un article de Valentí Puig, home d’ideologia conservadora, de cultura prodigiosa i d’intel·ligència subtil: “Si llegim per evadir-nos o per reafirmar-nos no és exactament el mateix. Ni tan sols estirats a la platja, empastifats de crema bronzejadora i amb una cervesa del quiosquet a mà. La literatura pot representar sentit, memòria, bellesa, una il·lusió de temps, una forma de coneixement, una passió per l’experiència i, alhora, una crítica de la vida, d’hivern i d’estiu”. Això és així, i perquè és així no cal —encara— tindre por ni dels anomenats nous llenguatges, ni de la desaparició (?) dels llibres, ni de la fugaç banalitat de tants productes, ni dels nous mitjans de difusió dels textos, ni de cap d’aquestes formes que hom anomena postliteratura. Liquidada en bona mesura la moda de la postmodernitat, i qui sap quins altres post-qualsevol cosa, sembla que li toca el torn a la postliteratura. Criatura d’existència més aparent que real, segons la meua percepció de lector voraç i universal. Hom es lamenta amargament, comenta Valentí Puig, que la literatura ja no importa (menys que fa un segle, o dos o tres?), que ja no té sentit i que destorba, que no ofereix les respostes fàcils que es troben al cinema, a Internet o a la televisió. Com si els bons lectors d’“abans” foren “ara” simples usuaris de pantalles i teclats. Com si el temps de la bona escriptura i de la bona lectura s’acabara, i donara lloc a una postcivilització que seria, per fi, la nova barbàrie tant de temps i tantes voltes anunciada. I que encara no arriba, malgrat tot. Mentrestant, el públic continua llegint llibres, alguns de bons i moltíssims de roïns. Com sempre.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1422 | 13/09/2011   

Els amics del coronel

Fa a penes un any, i sembla que fa un segle, o que pertany a una història oblidada i remota. Era quan el coronel Gaddafi, senyor personal de Tripolitània i Cirenaica, amo del desert i dels seus llacs subterranis de petroli i d’aigua fòssil, es permetia el luxe (tal com jo recordava ací mateix el setembre del 2010), de presentar-se en qualsevol capital europea amb tot el seguici sumptuós de rei tribal i de monarca àrab i africà. Poc abans, en una cerimònia bàrbara i grotesca, s’havia proclamat rei de reis d’Àfrica, amb profusió de subsidis i de petrodòlars als caps dels estats del continent i als dirigents de la Unió Africana. I amb desfilades folklòriques i parades militars, en honor propi i presidides per ell mateix vestit d’uniforme d’opereta vienesa, cobert de galons daurats i de medalles llampants, i acompanyat, entre més, pel seu amic i admirador el tinent coronel Hugo Chávez, i pel ministre Miguel Ángel Moratinos (únic entre els seus col·legues europeus, si no em falla la memòria), insigne cervell de la diplomàcia espanyola, inventor de l’Aliança Nonada de Civilitzacions Occidentals i Orientals. Fa un any, doncs, el coronel, arribava a la ciutat de Roma, mare real o simbòlica d’aquesta civilització nostra, rodejat del seu batalló de guerreres armades, poc islàmiques d’indumentària, instal·lava la tenda reial no recorde en quins jardins històrics, rebia els compliments i les abraçades del seu gran amic el cavaller Silvio Berlusconi, i començava la funció. Trenta cavalls arribaren també amb avió especial, el govern italià va oferir-li un sopar d’homenatge amb 800 convidats, i després el coronel va llogar –discretament pagades i més discretament vestides– 500 senyoretes de físic atractiu, per a dedicar-los una lliçó magistral sobre l’islam, l’Alcorà i les meravelles de Líbia. Demostrà, textos en mà, que, vista la preeminència de Mahoma sobre Jesucrist, Europa hauria de convertir-se ràpidament a l’islam. De moment, tres de les assistents llogades digueren que d’acord, i es convertiren a l’instant i es posaren un vel. Jo vaig escriure llavors que l’espectacle del coronel a Roma, amb l’acollida, les abraçades i les genuflexions, qui sap si no era una mostra d’allò que se’n sol dir “la decadència d’occident”, la nostra pròpia misèria, la humiliació davant del poder del petroli, l’obsequi permanent als autòcrates a condició que tinguen cofres plens de dòlars.

Ningú no esperava, òbviament, que pocs mesos més tard al país exemplar del coronel començarien a passar les coses que han passat: ni una revolta popular, ni els milers de joves desordenats i armats, ni el suport militar europeu, ni l’entrada a Trípoli i el que encara vindrà. No ho esperava Berlusconi, que (a diferència de Cameron i de Sarkozy) trigà massa temps a mostrar cap suport als rebels, i sobretot no ho esperaven els amics i col·legues més sòlids de Gaddafi, començant per bona cosa de líders africans, receptors de regals abundants, de diners, d’ajuda militar i de subsidis que els permetien simplement anar passant i fins i tot arribar a final de mes i pagar els soldats i els funcionaris. Almenys, però, aquests líders africans han tingut la discreció de callar, incloent-hi aquells que, com els de Sud-àfrica, recordaven velles imatges heroiques de l’anticolonialisme. No cal dir (bé, sí que cal dir-ho) que entre els millors amics africans del coronel hi havia Charles Taylor (jutjat per crims horribles a l’Haia), Obiang de Guinea Equatorial, o Robert Mugabe de Zimbabwe, entre altres exemples de líders democràtics i preocupats pel progrés dels seus pobles. No cal dir tampoc que, a l’altra banda de l’Atlàntic, el comandant Hugo Chávez, el seu mestre i comandant suprem Fidel Castro, i el seu acòlit (llogat i ben pagat) Ortega de Nicaragua no s’han cansat de proclamar, fins a l’últim moment (quan escric açò pareix que ja han tancat la boca), que Gaddafi és un líder exemplar i revolucionari i que els seus enemics són agents del capitalisme, que es tracta d’una “guerra feixista”, i que tot és un complot dels imperialistes. Tal qual, literalment. Les meues reflexions i conclusions sobre aquestes amistats i amors, les poden endevinar vostès mateixos.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 563 | 08/09/2011   

Estiu de grans pors

Llegint en les hores nocturnes, de cara a la mar, de tant en tant he fet llargues pauses (entre pàgines de Hans Fallada o de W.G. Sebald, per exemple) dedicades a la meditació de les penes repetides que aquests mesos de juliol i d’agost no han deixat d’escampar-se per terra, mar i aire. La prima de risc amb el famós diferencial que la ciutadania ha d’assumir com a càstig pels excessos que finalment poden portar a la insolvència, l’imaginari abisme fatídic on podien caure els Estats Units d’Amèrica, les caigudes reiterades de les borses de Tòquio fins a Nova York passant per Borriana, París i Londres, les successives reunions inútils dels grans líders d’Europa, les amenaces de més retallades, de més fallides municipals o estatals, les pors contagioses, els titulars cridaners i escandalosos escampant el pànic de la pesta negra, i tot això que vostés han pogut constatar cada dia. I al costat, què els he de dir, ací prop de casa les platges estan plenes, els hotels gairebé al cent per cent, als restaurants no hi ha taules lliures, centenars de milers de joves acudeixen a festivals de música massius (més massius que els anys passats), i uns altres centenars de milers a Madrid salten i ballen perquè ha vingut el papa. Europa es desintegra, afirmen els profetes del diluvi, l’euro s’enfonsa, el món s’acaba, les accions baixen, la prima de risc (serp hòrrida de l’estiu) emergeix i se submergeix. A Londres cremen els carrers, a Benicàssim omplen festivals, a Madrid predica Benet XVI i el govern que ens governa fa cara de cansament definitiu. Als països d’Àsia, d’Àfrica i d’Amèrica del Sud creix el producte per capita, a Europa no creix o cau una miqueta i per això pensem que el món sencer s’enfonsa. Però si som una mica seriosos constatarem que no s’ensorra encara, i que el patiment cert, l’única pena real que entristeix i destrossa, és el d’aquells que s’han quedat sense faena i sense cap recurs, que no són pocs i són les víctimes certes de tot aquest afer amarg i lamentable. La resta, lectors de diaris, pelegrins musicals o papals, polítics de tot signe i tota raça, més valdria que callàrem i que miràrem el món amb una mica més de perspectiva.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1421 | 06/09/2011   

Mirar el cel

El cel nocturn, és clar, perquè el cel diürn i sense núvols no presenta habitualment cap estímul per a la contemplació: el blau pot ser més intens o més pàl·lid, més fosc o més clar, però és sempre el mateix infinit sense espectacle. L’espectacle, si de cas, ha de ser obra dels núvols, vapor d’aigua i formes i colors. El cel nocturn, per contra, és la visió de l’univers, és l’infinit. No sé què degueren sentir o pensar (si és que realment pensaven més o menys com nosaltres), els primers humans que a les nits, ja apagada la foguera, a la porta d’una cova, es van quedar mirant la negror inabastable i les estrelles. Després, la humanitat ha anat inventant mites de creació, déus o forces violentes que formaren el cosmos, una imatge del cel en forma de grapats de llum, de llànties enceses, de voltes perforades, d’esferes concèntriques que giren al voltant de la terra. Perquè de totes les coses que els ulls humans poden mirar, el cel nocturn és la més misteriosa i profunda, la més inabastable, inexplicable, angoixosa, infinita. I això era, doncs, que fa pocs dies jo sopava amb uns amics a Xodos, en una replaceta a tocar de casa seua i de casa meua, exactament el lloc per on baixen els pelegrins de les Useres cap al camí reial després de la visita a l’església, tornant de Sant Joan. Darrere, teníem la poca llum de l’últim fanal públic en aquell extrem silenciós del poble. Davant, la negror d’un cel sense lluna ni núvols, i el perfil a penes perceptible del Penyagolosa, del Marinet i de la Lloma Bernat. Ens il·luminava la taula un fanalet d’oli i una llàntia, a penes prou per a veure el contingut dels plats. Després, acabat el sopar i la conversa, jo em vaig quedar una estona, en un recer més ombrívol dins l’ombra, a la vora de casa, a contemplar llargament el cel. Allà, a més de mil metres d’altura, en les nits més clares, a mesura que s’obren més els ulls i es dilata la percepció del firmament, les estrelles van creixent en grandària i en intensitat de llum blanca o blavosa, i entre els estels més grossos n’apareixen molts més, moltíssims més, fins a formar rius o masses d’estrelles, núvols continus de punts que a poc a poc es confonen en una sola massa densa de llum. Fins que tota la volta del cel és un sol espectacle de llum vibrant en la negror. Però llavors, les estrelles més fortes, els núvols de punts i els rius immensos de llum blanca, ja no formen una sola superfície sinó que tenen profunditats visibles, nivells d’aparent proximitat sobre uns altres que semblen moltíssim més remots.

I el mirador, el contemplador nocturn i solitari, si té aquest mínim de nocions cosmològiques que ara ja té tothom, pot arribar a sentir per dins aquella cosa inefable que milers de generacions han sentit abans que ell de milers de maneres. La immensa potència del cosmos, la força profunda de l’univers sencer i la petitesa insignificant de la persona que el mira. Sentir-se dins de tot això, sentir-se enmig i formant part d’aquesta realitat infinita i profunda, visible, i ara pensable en termes de milers d’anys llum, de galàxies innombrables, de milers de milions de milions d’estrelles, de núvols lluminosos de gas incandescent, navegant pel cosmos en una roca minúscula que al seu torn gira al voltant d’una estrella que en diem Sol, que al seu torn forma part d’aquest riu enorme i claríssim que en diem Via Làctia, que al seu torn… Saber-se i veure’s clarament així, físicament i diàfanament dins de l’immens univers, formant part sensible i pensant d’aquest cosmos infinit i cec però ple de fonts de llum i de núvols i masses de llum, és més del que un pobre cervellet humà –i les seues neurones, i els nervis que s’escampen, i els pulmons i l’estómac, i la seu de les emocions– por sentir sense esclatar ell mateix enmig de les estrelles, sense sentir després la negror interior de l’angoixa i del buit. Tindre en els ulls tot el cosmos sencer il·luminat, tindre dins del pensament tot l’univers visible, sentir físicament la infinitud dels espais i del temps, pot arribar a ser insuportable. Supose que als místics, quan contemplaven l’esclat immutable de la divinitat, quan se sentien transportats dins la llum de la glòria, els devia passar una cosa semblant. El problema és que, si saps una mica d’astronomia o de cosmologia (només els rudiments d’una cultura general), el cel nocturn no és, de cap manera, aquell cel que també anomenàvem paradís. I és una pena.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1420 | 30/08/2011   

Pelegrins a Madrid

Supose que vostès, lectors moderns i seculars, devien pensar, en els moments d’optimisme racional, que el temps dels grans pelegrinatges era cosa del passat, que l’economia i la política, no la religió, són els motors contemporanis de les masses, i altres hipòtesis habitualment considerades com a tesis immutables. Doncs, no senyor: no és cert de cap manera. Una exposició universal, posem per cas (si no és a Pequín, pel nombre infinit de xinesos...), no és ni l’ombra d’un bon jubileu romà com el de l’any 2000. Ni cap cantant de rock multimilionari, amb recursos de publicitat massiva, reuneix un o dos milions de joves com feia l’anterior papa de Roma, ja octogenari, i com acaba de fer aquest papa Benet, igualment octogenari, a pesar de tenir dots molt escassos per als espectacles de masses. I tanmateix la massa, en aquest cas la massa jove, alegre i confiada, ha omplert Madrid (igual haurien fet a París o a Rio de Janeiro), en dies de gran calor d’agost, cantant i ballant, i les senyoretes pelegrines amb pantaló curtet mostrant cuixa catòlica sense reserves ni manies (ai aquell temps, quan a la porta de les esglésies un cartell amenaçava: “Mujer, si quieres evitar la vergüenza de que te despidan del templo: manga larga, medias, traje honesto”). Fins les monges amb hàbit i els monjos barbuts ballaven pels carrers, a Madrid, agafats de la mà, profanitat inaudita però que em sembla perfecta, de primera, i he trobat admirable tanta abundància de jovenets amb cara de passar-ho molt bé, somrients, dormint a terra, confessats i combregats, i disposats fins i tot (cosa que té molt més mèrit) a escoltar els sermons episcopals (de 285 bisbes, exactament) en forma de catequesi o doctrina, a més dels discursos previsibles del Papa de Roma. I recordem, igualment, que cap convocatòria anual amb motius materials o econòmics, del tipus que siga, capitalista o socialista (?), sindical o patronal, esportiva o festiva, convoca masses remotament comparables a les que visiten cada any els llocs sants de la Meca per complir un precepte del tot immaterial, purificar l’ànima, fer mèrits per pujar al paradís. Ja comprenc que per als esperits forts i laics això és difícilment acceptable, comprenc que molta gent veja aquesta realitat com irreal (com si no fóra cert perquè no hauria de ser cert?), i que semble desconcertant constatar que en bona mesura han fallat les previsions de la sociologia científica, de l’idealisme hegelià i del materialisme històric més sòlidament instal·lat. Una gran part de la humanitat pareix que no vol privar-se dels diferents “opis del poble”, no vol eixir de les “tenebres” i entrar en la llum racional, secular i enemiga del dogma i del mite, què hi farem.

La raó mou milers de persones, centenars de milers: la fe en mou milions, centenars de milions, i no veig que això porte traça de començar a canviar. Tot el contrari: als Estats Units d’Amèrica ja veiem com va la combinació políticoreligiosa, sense guionet perquè són una i la mateixa cosa, i cap on va la fe dels 80 milions d’evangèlics “renascuts”. Al món islàmic (ho recordava ací mateix fa pocs dies) el cent per cent de la població és tan fidel i practicant com si ací fórem tots de missa diària i rosari. Al món eslau i ortodox, només cal veure els antics líders ateus rodejats d’arximandrites i de popes, encenent ciris, i fent a cada moment el senyal de la creu amb tres dits. Ja sé que els menys entusiastes de la religió de masses som els ciutadans dels països catòlics europeus, els anglicans i els de les terres de tradició calvinista o luterana. Però som poca cosa, tot plegat. Poca cosa, sobretot, si ens comparem amb els budistes, els musulmans o els hinduistes. A la vora dels rius sagrats de l’Índia, el Jamuna, el Saraswati i el Ganges, es congreguen milions de pelegrins, s’hi banyen, i creuen devotament que n’eixiran purs i nets. Com els milions de musulmans de llençol blanc a la Meca que fan els tombs rituals i llancen pedres contra el dimoni. Com els catòlics a Roma o a Sant Jaume de Galícia, a Fàtima o a Lourdes. Incessantment, amb clientela creixent i renovada: ho he constatat fa a penes dos mesos a Medjugordje, en la Bòsnia croata. Al món, ara com ara, els qui fan o voldrien fer pelegrinatges sagrats, en són molts més que els qui no hi pensen molt ni poc. No és ni bo ni dolent, supose, simplement és així. I els pelegrins de Madrid, comparativament, m’han resultat fins i tot simpàtics.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1419 | 23/08/2011   

Indulgències

En el meu primer viatge a Roma, en temps del bon papa Joan XXIII, vaig anar a una oficina vaticana, vaig pagar uns milers de lires que ara deuen equivaldre a un pocs euros, i vaig recollir un paper decorat i elegant, amb el nom del beneficiari (que no era jo sinó un familiar), segons el qual si en el moment de la mort diu “Jesús” el document garanteix que l’animeta volarà directament al paradís, neta, pura, i sense cap pena transitòria ni cap entrebanc. Indulgència plenària in articulo mortis. Si no pagava, òbviament, no hi havia paper papal ni garantia. El Catecisme de l’Església Catòlica ens ensenya: “La indulgència és la remissió davant de Déu de les penes temporals pels pecats, ja perdonats quant a la culpa, que un fidel disposat i complint determinades condicions aconsegueix per mediació de l’Església, la qual, com a administradora de la redempció, distribueix i aplica amb autoritat del tresor de les satisfaccions de Crist i dels sants”. O siga, si no ho he entès del tot malament, que això vol dir més o menys: a) que el fidel pecador es confessa, li perdonen el pecat, però queda la qüestió de la pena; b) si es tracta d’un pecat dit mortal, la pena de condemnació eterna queda suprimida pel mateix perdó, però en tot cas (siga pecat gravíssim o lleuger) queda l’anomenada pena temporal; c) aquesta pena temporal podia ser, en temps passat, una llarga penitència física, llargues obres piadoses, donatius o coses equivalents, o bé, si no es satisfeia en aquesta vida, molts dies o molts anys de purgatori; d) en algun lloc hi ha un fons comú de mèrits, en primer lloc els de Crist però també de la Mare de Déu i dels sants, l’administració dels quals correspon a l’Església (catòlica i romana, evidentment); e) l’Església, com a organisme administratiu, pot repartir aquests mèrits i aplicar-los a la redempció de les penes temporals, en aquest món o en l’altre; f) el fidel pecador perdonat, si compleix “determinades condicions”, pot beneficiar-se d’aquesta redempció administrativa. Sembla lògic, sembla raonable, però és una bestiesa infinita, una frivolitat, un disbarat, del qual el fundador del cristianisme (bé, per dir-ho d’alguna manera: Jesús el Crist no va fundar res, i menys cap organització clerical, espiscopal, cardenalícia, papal i administrativa), si tornara a visitar-nos, se’n riuria sense contemplacions. Sobretot, vistes les “condicions” que sol imposar l’administració d’aquesta mena de ministeri de gràcia i justícia.

Vosté resa en tal església o capella i rebrà un any o cent dies d’indulgència: cent dies o un any menys de pena en aquesta vida (però quina pena, no se sap), o probablement en l’altra, en forma de turments del purgatori (un invent medieval, que no és clar si pertany encara a la doctrina seriosa). Vosté paga uns diners, dits almoina, visita una basílica famosa, o participa en algun esdeveniment o espectacle singular, i podrà rebre la indulgència dita plenària, per la qual queda lliure de tota pena temporal, per llarga i dura que fóra (però qui sap com era de dura o llarga aquesta pena?). I se suposa que allà dalt, allà on siga que hi ha la seu o fons comú del perdó i de la gràcia, un departament de comptabilitat prodigiosa, un fabulós ordinador espiritual va posant contínuament al corrent el saldo de cada creient o client. Ara mateix, el cardenal Rouco de Madrid, a més d’autoritzar generosament el perdó del pecat d’avortament a qualsevol capellà de confessionari mòbil, ha proclamat la indulgència plenària per tots els assistents a algun acte o espectacle de la festa, però només parcial als qui, “allà on es troben”, preguen amb contrició durant aquests dies. O siga, vosté pot assistir a la festa de Madrid, perdó total. No hi pot assistir, perdó parcial (no concreta el volum, quantitat o equivalent temporal d’aquest perdó: deu ser massa complicat). La sort, la pura xamba, el capritx papal o episcopal, els dinerets pagats, qualsevol circumstància accidental, poden decidir si el bon cristià patirà molts anys de pena, o se n’estalviarà mols mesos o molts dies, o no n’haurà de patir gens. És tan estúpid i tan arbitrari, que (cinc segles després de Luter i de la gran controvèrsia, i a pesar dels centenars de llibres i de tesis doctorals que els teòlegs han dedicat al tema) costa d’entendre que encara funcione l’invent.