Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 560 | 30/06/2011   

La crisi segons Yourcenar

Torne a llegir aquest estiu, per tercera vegada, els tres volums de la més bella literatura memorialista que conec, que són els records d’infantesa i de família de Marguerite Yourcenar: el primer Souvenirs pieux, el segon Archives du Nord, i el tercer Quoi? L’Éternité. De fet, ja fa mesos que em dedique assíduament a la lectura i relectura de memòries (qui sap per què: potser un vague projecte), com ara les de Josep M. de Sagarra, o les d’Elias Canetti, o la novel·la/memòria/fantasia històrica de Peter Esterházy, o l’armari ple d’ombres del poeta Gamoneda. Yourcenar, en un passatge del primer volum, passa per Brussel·les l’any 1956, ja en edat madura, doncs, i visita el museu d’art per contemplar uns quadres de Pieter Bruegel, El recompte de Betlem (que prepara la massacre dels innocents), La caiguda d’Ícar i La caiguda dels àngels rebels. Un vel de pessimisme universal cobreix la vista de l’escriptora davant de les dures escenes de Bruegel, i del record d’altres quadres semblants, i diu, parlant del seu propi temps històric de mitjan segle XX: “La brutalitat, l’avidesa, la indiferència als mals dels altres, la bogeria i l’estupidesa regnaven més que mai sobre el món, multiplicades per la proliferació de l’espècie humana, i dotades, per primera vegada, de les eines de la destrucció final. La crisi present es resoldria, potser, després d’haver atacat només un nombre limitat d’éssers humans. D’altres en vindrien, cadascuna agreujada per les seqüeles de les crisis precedents: l’inevitable ha començat ja. Els guardians, recorrent amb un pas militar les sales del museu per avisar que tancaven, semblaven proclamar el tancament de tot” (traducció meua). Així escrivia la dama quinze anys després d’aquella visita, confirmada en les seues sospites i visions. Visqué la crisi dels anys vint i trenta, conegué els desastres de la guerra i de la postguerra, i sobretot observà com aquell món ordenat i encara net de la seua infantesa s’enfonsava en cada crisi, i cada crisi era pitjor que l’anterior: perquè ens fan més estúpids, no més intel·ligents. Si Yourcenar haguera conegut aquesta crisi nostra, la crisi d’ara, estic segur que tornaria a escriure: “La brutalitat, l’avidesa, la indiferència als mals dels altres, etc.”

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1411 | 28/06/2011   

Sarajevo, 2

Primera part d'aquest article

Com qui travessa una ratlla invisible (o perfectament visible), el visitant passa d’un basar turc a un carrer comercial de l’Europa central; passa del formigueig entre botigues i paradetes d’artesania oriental amb senyors a la porta fumant amb narguil, a la circulació ordenada i tranquil·la dels vianants d’una ciutat austríaca de províncies, una petita ciutat centreeuropea. Aquest és un prodigi de l’urbanisme i de la història, de la cultura i de l’arquitectura, que no he vist mai enlloc més del món: una contigüitat tan immediata, un canvi tan perfecte sense espai intermedi, el pas d’un món a un altre món gairebé sense moure’t, una cosa així deu tindre pocs equivalents, potser no cap. El visitant ha eixit físicament d’una civilització i fent només dos o tres passos ha entrat en una altra de carrers i cases purament europeus, edificis d’aire burgès de finals de segle XIX o primers del XX, cantonades solemnes, façanes d’antics centres administratius o de bancs, una planta urbana d’amplària confortable, un urbanisme planificat i formal que va durar menys de mig segle, l’última etapa d’aquella construcció gloriosa i única de la història d’Europa que es digué Imperi Austro-hongarès, amb guionet necessari. Vista des d’aquesta península ibèrica nostra, la història d’Europa dels últims cinc o sis segles (d’Europa sencera, no únicament del terç més occidental) no sembla allò que realment va ser: un llarg enfrontament i una llarguíssima frontera entre els estats dels Habsburg i els otomans, que avançaren fins a les portes de Viena a finals del segle XVII, i després recularen lentament fins a la vora de Constantinoble/Istanbul. En una etapa decisiva d’aquesta reculada, a la segona meitat del XIX, Àustria va rebre (el 1878, al Congrés de Berlín) l’administració de Bòsnia-Hercegovina, província turca des de mitjan segle XV. I llavors arribaren a Sarajevo els militars i els funcionaris enviats per Viena, els arquitectes i els enginyers, els empresaris i els metges, tot aquell personal de l’administració d’un imperi que podia semblar risible i decadent però no ho era. En el terme de només quaranta anys, els austríacs van fer a Bòsnia centenars de quilòmetres de carreteres i centenars més de ferrocarril (l’única línia que hi ha ara mateix, i que gairebé no funciona), van fer una capital nova, i intentaren fer també un país nou i modern. A Sarajevo, almenys, és obvi que tingueren èxit en l’empresa. Aquesta part ordenada i compacta de la ciutat és Àustria, és l’Europa central, és la cara d’un projecte, d’una idea, que finalment va volar pels aires amb els trets de pistola de l’estudiant Prinzip, un matí d’estiu del 1914 a pocs metres d’ací.

Una altra idea possible també esclatà en fragments tràgics menys de vuitanta anys més tard: la idea d’una ciutat moderna i culta, de musulmans, jueus, catòlics i ortodoxos vivint en pau i bon veïnatge, de croats, serbis, bosníacs, sefardites i altres minories formant una sola comunitat de ciutadans. Darrere de la catedral catòlica, uns edificis bellíssims del temps austríac encara són només una façana buida, cremada pels bombardeigs, a pocs metres del mercat on els obusos dirigits amb punteria maligna deixaren el carrer ple de cadàvers i de sang, un carrer per on també passa el tramvia. I molt prop d’aquesta catedral hi ha la seu ortodoxa (l’una i l’altra tan inconfusibles com els rituals respectius), i al costat hi ha una facultat universitària, crec recordar que d’Economia o cosa semblant, amb una placa de pedra molt gran que diu “Ajuntament de Barcelona”, i una inscripció agraint el suport rebut. I això també és part de la història. Això, i l’espectacle de molts quilòmetres de la vall del riu Bosna, sortint de Sarajevo cap al nord, a penes entrats en la que s’anomena Republika Srpska, la part sèrbia de Bòsnia: a una banda i a l’altra de la carretera, un poblet rere l’altre és simple ruïna, les esglesietes implacablement cremades, les cases, centenars o potser milers de cases, rebentades, cremades i abandonades –a força de fusell i de bomba– pels seus habitants no serbis. D’això fa poc més de quinze anys, els camps abandonats són herbassars silvestres, les cases són només murs renegrits, i de l’altra Bòsnia possible, com de l’altre Sarajevo, ningú no en vol parlar. Com si haguera estat només un somni impossible. Però va durar segles.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 559 | 23/06/2011   

El pont de Mostar

El viatger va pujant per la vall del riu Nèretva, des de la costa, esperant que la visió de Mostar i del pont famós ompliran un espai encara buit en el seu llarg camí de contemplador de la història i dels paisatges. Hi ha llocs, edificis, places, carrers, monuments, que tenen un valor d’emblema o de punt de concentració de la memòria, de la bellesa, o del temps i els fets que han tingut un paper decisiu. I el pont de Mostar n’és un: un signe eminent d’aquesta Europa central i oriental (que sovint des d’ací ens sembla tan llunyana), un dels llocs on els camins de l’orient enllaçaven amb els camins d’occident, un símbol d’aquella idea de convivència entre imperis, civilitzacions, pobles i religions. A més, no cal dir-ho, del valor de la seua bellesa, obra d’un deixeble del grandíssim Sinan, el més gran arquitecte d’Istanbul, de la millor època otomana. És un pont simplement perfecte, un arc únic i elegant, agosarat, altíssim sobre el riu. Després de més de quatre segles d’existència, el van destruir a canonades en 1993 durant les guerres de Bòsnia, quan a una banda i a l’altra d’aquest riu combatien feroçment bosníacs i croats, o musulmans i catòlics, com en vulguem dir. Ara, impecablement reconstruït (hi ha qui diu que, amb tanta tècnica moderna, hi apareixen ja algunes esquerdes…), fa l’efecte d’una simple atracció turística com tantes. Rodejat a un costat i a l’altre de parades de souvenirs i de mercaderia barata, de venedors de qualsevol cosa, i d’una massa ambulant de gent que no sap per què ha vingut: una visita més, com tantes. El viatger constata, amb una mica de tristesa, que tenia una esperança més alta. Hi ha, en una de les portes del pont, una fotografia en blanc i negre de la destrucció, i una petita escultura feta de trossos d’obús d’artilleria, i hi ha un petit museu poc visitat. Els turistes, que deuen vindre de la costa dàlmata, només s’aturen a comprar a les paradetes i a fer la foto de rigor. Baixe unes escales, contemple el pont des de baix, a la vora de l’aigua, i recorde els horrors de què va ser escenari fa ben pocs anys. I no sé quin profit podré traure, d’una visita tant de temps esperada.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1410 | 21/06/2011   

Sarajevo, 1

El visitant, abans d’entrar al centre històric de la ciutat, s’atura un moment a l’avinguda que en digueren “dels franctiradors”. És una avinguda ampla, una mica desolada i sense cap gràcia especial, i pel centre passa un tramvia que té fama –això diuen els veïns– de ser el primer tramvia elèctric d’Europa. No sé si és cert, però és un orgull local. D’aquest tramvia urbà, hi havia fa pocs anys els esquelets cremats enmig de l’avinguda. Ací mateix, qui volia travessar el carrer corria el risc certíssim de rebre un tret disparat des d’algun dels turonets propers, des d’alguna d’aquelles casetes pacífiques que es veuen allà dalt, entre la verdor dels arbres i dels prats. Costa de creure, contemplant aquest paisatge un matí càlid de finals de primavera. Costa de creure, però va ser així, així durant més de tres anys, i el món sencer mirava. Bombardejar una ciutat indefensa, des de l’aire o a la distància dels canons, sembla un horror al qual ja estem acostumats. Matar els seus habitants innocents un a un, apuntant amb un rifle de precisió, potser és una altra mena de maldat humana, no tan destructiva com un bombardeig però encara més perversa. Si les víctimes són del teu propi país i ciutat, potser nascudes al teu propi barri, al teu carrer, a la casa del costat, persones amb les quals vas anar a escola i vas jugar de menut, la maldat només s’explica per la perversió horrible de les idees: els matem perquè són d’un altre sector, o d’un altre partit, o d’una altra religió, o perquè tenen un projecte diferent de país, o perquè ens han dit que ara són enemics que cal destruir, i nosaltres hem cregut aquesta doctrina infame. El visitant, d’altra banda, ve d’un país on en temps dels seus pares, fa setanta i pocs anys, també hi hagué milers d’assassins que van matar desenes de milers d’innocents, un a un, d’un tret al cap o afusellats, i molts eren també veïns i coneguts, però d’una altra idea, classe social o partit. El visitant no és ningú per declarar que aquest és un país de bàrbars criminals i el seu és un país civilitzat on coses com aquesta no poden passar mai. Han passat, i no fa tant de temps. Ja dins de la ciutat, a la vora del riu Bosna, la cèlebre biblioteca està coberta de bastides on treballen en la reconstrucció: l’edifici tornarà a ser com era, però els milers de llibres valuosos, els centenars de manuscrits únics, no tornaran mai a la vida des de les cendres. Els atacants sabien molt bé què hi havia en aquesta biblioteca: ho sabien, i per això la van cremar. Al costat mateix, a les vitrines exteriors del museu de la ciutat, hi ha grans fotografies antigues que mostren l’assassinat del kronprinz, l’arxiduc Francesc Ferran, que l’estiu del 1914 va fer esclatar la Gran Guerra: ací, en aquest mateix lloc, i per obra d’un jove estudiant tísic, Gavrilo Prinzip, partidari fanàtic de la Gran Sèrbia. El 1918 li van posar el seu nom al pont proper, com a heroi de la pàtria. La història és la que és, i no canvia: les interpretacions, sí.

Pocs minuts després, el visitant es troba en un barri de cases petites de pedra i de fusta, d’aire perfectament oriental, i no falses sinó antigues i autèntiques. Allò que queda de la vella ciutat turca, capital regional i gran centre de mercadeig, ara són sobretot botiguetes obertes al comerç clàssic d’aquesta mena de barris-basar en qualsevol ciutat del món àrab o islàmic, amb artesania barata que pretén ser oriental, i amb la quincalla universal vinguda de la Xina.  Al centre del barri hi ha la mesquita més gran de Sarajevo, amb el gran pati, i al costat la madrassa, on al llarg de quatre o cinc segles els nens han après (i aprenen encara, en la nova escola adjunta) la santa doctrina alcorànica. Molt prop d’allí, el pati bellíssim d’un antic hostal de mercaders és ara un lloc de descans, una mena de bar amb butaques molt còmodes, on dones joves, boniques, modernes, seuen separades dels homes, bevent sucs i cocacola, i cobertes des del cap fins als turmells. La nit anterior, per contra, en una festa de final de batxillerat que es celebrava al nostre hotel, les adolescents de la ciutat mostraven alegrement pitram i cuixa. Probablement eren també musulmanes, vista l’actual composició religiosa de la ciutat, i això em reconforta una mica. Qui sap si és una mostra d’allò que un dia podria ser Europa. En tot cas, al costat mateix del barri turc, de la gran mesquita i de les senyoretes tapades, tocant el basar d’aire oriental, hi ha una petita ciutat de l’Europa més clàssica, una ciutat de províncies de l’Àustria del segle XIX. Continuarà.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 558 | 16/06/2011   

Una llengua nacional

Les llengües, i ben especialment a Europa, no tenen solament un valor funcional, d’instrument o vehicle de comunicació, tal com afirmen alguns ben interessadament: amb aquest valor, les llengües més “reduïdes” serien fàcilment renunciables, en favor de les més grosses… i això és el que realment volen dir. No parle de les llengües en general, sinó de cada llengua particular (i sobretot de les anomenades “petites”: del grec al suec, de l’eslové al noruec, i així prop d’una vintena, incloent-hi la nostra, que no és de les menors), que quan és vista com a culta i oficial, reconeguda com a pròpia i nacional, esdevé en certa manera símbol d’ella mateixa: llengua institucional vol dir valor i dignitat igual que les altres llengües. Certament, la percepció d’aquesta “dignitat” és essencial per a la percepció eficaç de la dignitat pròpia del país o societat que la parla, i essencial per tal que actuen els mecanismes de cohesió i d’adhesió: no és fàcil adherir-se o ser fidel a allò —país o idioma— que és vist com a inferior i de menys valor. “Valor” i dignitat signifiquen prestigi eficaç, ús preferent, en tant que llengua pròpia, en tots els espais de la vida social i política, en la cultura i en l’educació. Perquè el poble i país propi, el grup d’identitat bàsica del qual hom forma part, no pot ser vist com a indigne de ser assumit i reconegut com a igual, sota pena d’alguna de les múltiples formes d’alienació o d’esquizofrènia col·lectiva, o d’algun dels múltiples símptomes de desaparició per dissolució. La llengua pròpia tampoc no pot ser vista com a inferior, indigna del mateix tracte que les altres… sota pena de ser abandonada a la primera ocasió o coacció. Com afirmava Antoine Meillet, un dels pares fundadors de la lingüística moderna, “une langue ne subsiste que misérablement là où elle n’est pas soutenue par un sentiment national”. I aquesta és també la història moderna d’Europa, d’Estònia a Eslovènia i de Grècia a Finlàndia. Per això, en aquest País Valencià, allò que es defensa o ataca en matèria de llengua (inclosa en primer lloc la matèria escolar) és, en últim extrem, si som o no som un país digne de ser-ho. Massa polítics nostres, evidentment, pensen que no.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1409 | 14/06/2011   

El temps dels amondawa

De tant en tant, encara, apareix la notícia del descobriment d’alguna nova tribu, o ètnia o poble, amagada sota l’espessor de la selva amazònica. Nosaltres, doncs, els des-cobrim a ells, els llevem la protecció antiquíssima de què gaudien, sovint els aboquem a la destrucció física, o com a mínim a la desintegració cultural, i tot això se suposa que en nom del progrés, de l’extensió implacable de la nostra manera de viure i de pensar, i en el millor dels casos en nom de la protecció que alguna institució –al Brasil n’hi ha, i de ben eficaces i serioses– els pot oferir. Amb una mica de respecte, d’assistència sanitària i d’escolarització delicada, sembla que ja hem fet el nostre deure. Nosaltres, els civilitzats. I llavors, si és possible i algú s’hi interessa, els estudiem, salvant –o no– aquells ponts que fins i tot per a l’antropòleg més intel·ligent i penetrant semblen insalvables. És el cas, doncs, que fa uns 25 anys, el 1986, els amondawa van ser descoberts a l’Amazònia, és a dir, que arribà fins a ells per primera vegada un món exterior, el nostre, abans desconegut del tot. D’això se’n diu contacte. Amb el primer contacte, i amb els posteriors, ara els seus pobles són ja de cases que semblen prefabricades en sèrie, tothom va vestit amb indumentària aproximadament moderna, i sembla que la major part ja parlen portuguès. Espere que els beneficis del contacte siguen superiors a la destrossa o esborrament d’una cultura. I, en tot cas, ja se sap que una cultura, per als qui l’observen des de fora, pot reservar sorpreses inexplicables. Distingits antropòlegs, nord-americans i brasilers, han estudiat els amondawa, especialment en matèria de llenguatge i cognició, i han conclòs que aquella bona gent no té un concepte abstracte del temps. O siga, que no posseeixen les estructures lingüístiques que relacionen el temps i l’espai, com quan diem, per exemple, “hem caminat durant tot el dia”. No es tracta que els amondawa siguen “una gent sense temps”, o fora del temps. Ells, com qualsevol altre poble, poden parlar d’esdeveniments i de seqüències d’esdeveniment: hem fet això i allò i després allò altre... Però els investigadors no hi han trobat una noció del temps independent dels esdeveniments o fets que passen. És a dir, sembla que no tenen una noció del temps com aquella dimensió dins de la qual es produeixen els esdeveniments. Habitualment, veiem el temps com una línia indefinida, al llarg de la qual situem els fets passats, o futurs o presents, i que es pot tallar en trossos curts o llargs (hores, dies, anys o segles) per a expressar quan, a quina distància, ha passat o pensem que passarà tal o tal fet de la nostra vida o de la història. Ells, allà sota els arbres de l’Amazònia, no fan absolutament res d’això.

I si açò és així, el senyor Immanuel Kant hauria de revisar més d’un concepte clau i universal. Perquè, què passa si l’espai i el temps no són tan universals com semblava? Què és aquesta noció, condició o categoria a priori del coneixement, si una part de la humanitat, ni que siga petita, no en té ni el concepte ni el nom? Els amondawa no parlen de temps, ni de mesos ni d’anys. No parlen de l’edat que tenen, sinó que tenen noms diferents per a les diverses etapes de la vida, i sembla que amb això n’hi ha prou per a aclarir-se. No hi ha paraules per a situar-se en el mapa del pas del temps a través de l’espai: ni l’abans i el després en la línia, ni una unitat de temps corresponent a una d’espai. No és qüestió d’incapacitat mental, ja que quan aprenen portuguès assimilen i gasten sense problemes els nostres conceptes habituals. És qüestió de cultura, de relació amb la realitat, i evidentment de llenguatge. Ara vostès facen un petit esforç i imaginen que són amondawa: imaginen que no hi ha hores, setmanes, mesos ni segles. Que no poden dir “això va ser fa deu anys”, ni “de València a Barcelona són tres hores”, ni tan sols “quant de temps que ha passat!”, ni “no tinc temps”, ni “encara falten tres dies”. Imaginen que el temps no existeix en el llenguatge, simplement, i miren si poden continuar vivint. Miren d’intentar-ho un dia, només un dia, i comproven quin és el resultat. Els amondawa poden, sempre han pogut, i no sembla que per això hagen estat més infeliços ni menys humans que qualsevol altre poble. He de dir que, pensant-ho bé, m’agradaria compartir aquesta experiència, però només durant un poc... de temps.