Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 557 | 09/06/2011   

Sobre els diners i els rics

El personatge (en una novel·la meua) assisteix a un sopar d’empresaris, convidat accidental, i el pobre home, un metge rural solitari, a penes era capaç de seguir el sentit de la conversa: els camins ocults per on circulen els diners i per on finalment se n’acumulen molts en poques mans. Variacions sobre l’art d’incrementar el capital, encara que, pel que escoltava, semblava que aquesta art, com totes les arts, va companyada de patiments i temors, de la por a una crisi, al futur, als mercats, però en tot cas se’n podia desprendre clarament que els diners cal moure’ls sempre, fer-los fructificar com els arbres d’un hort. Com en l’exemple evangèlic on Jesús recorda el cas del ric que a un dels seus servents li encomanà cinc talents, a un altre dos i a un altre un, i a l’hora de passar comptes el primer i el segon havien doblat el valor del dipòsit mentre que el d’un sol talent l’havia guardat sota terra sense fruit, i llavors l’amo va dir “lleveu-li el talent que li vaig confiar i doneu-li’l al qui en té deu, perquè a tot aquell que té li serà donat en abundància i a qui no té li serà llevat el poc que li queda”, que encara que coste de creure és paraula de Déu. Li va vindre a la ment l’antiga imatge del ric avar recomptant peces d’or, però els rics ara no perden el temps contemplant el seu tresor privat: aquest tresor és invisible, i els rics simplement prenen decisions que l’incrementen. Perquè el principi ontològic del diner és la seua tendència intrínseca a créixer, de la mateixa manera que creix el desig de posseir-ne més. Aquesta deu ser la inèrcia que arrossega el món, i no està clar, pensà, si aquells que mai no en tenen prou de res, de diners, o fins i tot de l’ànsia de poder, són enemics de la humanitat o són benefactors, ja que sense aquest gust immoderat per adquirir i acumular no hi hauria negocis ni empreses, ni mercats ni finances ni res d’això que en diuen progrés econòmic. Com si el progrés consistira a demanar sempre  més, més de totes les coses, com si l’oferta no hagués de tindre fi com no en té la demanda. Però l’oferta i la demanda infinites només seran possibles al regne de l’altre món, al cel. I per això hem inventat Déu, i la immortalitat.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1408 | 07/06/2011   

Parlar de política

Asseguren insignes pensadors, columnistes, professors d’ètica, governants decebuts, i altres ments que es consideren lúcides i atentes, que el personal en general, a Europa i a tot l’Occident, al regne d’Espanya, i una mica pertot arreu, ha dimitit de l’interès per la política. Que la gent jove, sobretot, s’ha fet tan còmoda i tan conservadora, tan pendent dels músics de moda i de la roba de marca, que veuen la política, els partits i els parlaments, els governs i en general la cosa pública, com un territori llunyà, però no per actitud bel·ligerant i crítica (ai, nosaltres, quan érem joves, sí que érem clars, compromesos, enèrgics i revolucionaris, no com aquests joves d’ara, tan conformistes i tan conservadors, etc.), sinó per pura comoditat i per pur egoisme. Asseguren també que aquests anys de problemes dramàtics en matèria de diners, crèdit, sous i faena, han fet que la política haja quedat reduïda a la condició de serventa submisa de l’economia, que és indiferent qui governe perquè finalment tots hauran d’aplicar les mateixes mesures, si poden, i per tant no ens hem de fer la sang amarga si guanyen aquests o aquells altres. Molt bé, potser la teoria és certa (el món és ple d’experts professionals, analistes de despatx, que no aprendran mai dels propis errors de perspectiva), però a mi em fa tot l’efecte que la realitat no la confirma. I aquestes eleccions del 22 de maig, i la campanya electoral que les ha precedit, em fan pensar que la noble i antiga passió per la política no era ni morta ni adormida, ni al regne d’Espanya, ni tan sols al País Valencià, que semblava patir un estat d’hibernació sense signes de vida. Durant molts dies, doncs, a tot arreu s’ha parlat de política, dels errors i els encerts dels governs, de confiança i desconfiança, de possibles futurs, de sentiments de frustració o d’adhesió, d’aquestes coses que se suposava que no despertaven moviments ni passions. Els líders més coneguts han tornat a omplir places en mítings polítics (que això tinga un efecte electoral o no, ja és una altra qüestió), els meus amics del Bloc i Compromís han tingut, segons que em contaven, doble o triple assistència als seus actes i mítings, i això pareix que sí que era símptoma d’un moviment de fons, lloat siga Déu, i que dure. I jo diria que els polítics –guanyadors, perdedors, despagats o triomfants, contents o tristos pels resultats–, sí que han parlat de política, que ara com ara és parlar de problemes, responsabilitats, solucions. La dreta triomfant no mereixia tan gran èxit (que al País Valencià, per cert, no ha estat tan gran com esperaven: potser ha començat el reflux), però també això és un altre tema.

Tant se val: els polítics per fi han parlat de política, que és la seua obligació habitualment oblidada, i sobretot han aconseguit que en parlem el comú dels mortals. La política hauria de ser l’art del bé comú, de debatre, decidir i elegir què convé a la polis que a cadascú li ha tocat: quin país volen o volem, quina idea en tenim i volem aplicar, què és millor o és pitjor, coses així d’elementals: ideologia. Si es barreja amb una mica de literatura oral i escrita, amb un mínim d’educació i bones maneres, amb un pèl d’honestedat i un altre pèl d’intel·ligència, la política és una digna i noble activitat, a més de ser necessària. I si no es barreja amb tot això, l’espectacle és tristíssim, lamentable, i d’un interès propi de crònica negra, de baralles de barri o d’intrigues de convent. Que és el que passa ja fa anys amb la política espanyola, per no parlar d’allò que al País Valencià ocupa habitualment el nom de política. Reconforta, per tant, que almenys unes poques setmanes, els polítics hagen fet política i hagen donat bons motius per a parlar-ne. I aleshores, quan els polítics parlen de política, els ciutadans també ho fan: amb la família, amb els amics, al bar i al restaurant, al lloc de faena, en públic i en privat, discretament o apassionadament. Ho he pogut comprovar aquests dies passats, i és un descans intel·lectual i moral, els ho assegure. Si, a més a més, hi ha molts milers de joves (ah, però els joves no estaven perduts en la inèrcia?) que ocupen les places amb pau i alegria, que hi passen les hores i els dies parlant, justament, de política, discutint del bé públic amb la passió dels antics atenesos a l’àgora, exposant pensaments, exercint l’oratòria i la crítica, vol dir que aquesta humanitat nostra, en aquesta part de l’Europa occidental, potser torna a tindre una llum d’esperança. Que no ho facen malbé, entre els uns i els altres.

Joan F. Mira | Avui | 04/06/2011   

Borja, verins, bordell

Un dia de primers de gener de l'any 1500, Lucrècia Borja va eixir del seu palau contigu a Sant Pere del Vaticà, per anar a guanyar el jubileu. Va recórrer les basíliques romanes rodejada d'un brillant seguici de dames, cavallers, nobles i prelats, va resar les oracions corresponents, tornà a casa, i els pelegrins van poder constatar que la filla del papa regnant Alexandre VI complia devotaments els seus deures religiosos. En aquell moment, Lucrècia era esposa del príncep napolità Alfons d'Aragó, i el seu germà Cèsar havia deixat el cardenalat per tal de casar-se amb Carlota d'Albret, germana del rei de Navarra. Quant als altres germans Borja, Joan –duc de Gandia i marit d'una cosina de Ferran el Catòlic– havia estat assassinat misteriosament tres anys abans, i el petit Jofré estava casat amb Sança, una altra princesa de Nàpols. Excepte per la tràgica mort del seu fill Joan, el papa Alexandre VI podia estar ben satisfet: els seus projectes de domini sobre el centre d'Itàlia anaven per bon camí, el seu llinatge era titular del més important ducat del regne de València, i el seu gendre i les seues nores eren membres de cases sobiranes. Coses que un xiquet de Xàtiva, nascut quasi setanta anys abans, no hauria pogut somniar ni en la més encesa de les seues fantasies.

Vista amb una mica de perspectiva, la història de més cent anys de la família Borja és, sense llegenda ni mite, una peripècia que seria difícilment imaginable si no fóra del tot real: una família de la petita aristocràcia valenciana que en menys de mig segle dóna dos papes i una dotzena de cardenals a l'Església romana, que ocupa durant molts anys el centre del poder de la mateixa Església –que és tant com dir el centre de la Roma i de l'Europa renaixentista–, que casa els seus fills amb famílies regnants, es converteix en protagonista de les lluites pel poder a Itàlia, dóna origen a una acumulació d'infàmies com mai no ha tornat a conèixer el papat, i més tard tanca l'increïble cercle produint un sant de primera magnitud, Francesc de Borja, general de la Companyia de Jesús en plena Contrareforma.

Algunes aventures femenines del papa i dels seus fills són del tot certes, són certs alguns assassinats per raons polítiques (pocs, en tot cas, i no per enverinament, que era un sistema insegur i una especialitat veneciana), com ara la mort del segon marit de Lucrècia, per ordre de Cèsar i en les estances vaticanes mateixes. També és certa l'ànsia de poder, l'embolicada política matrimonial, la recaptació forçada de diners, l'engany com a arma política, i una certa mesura de violència. La realitat, tanmateix, és que en matèria d'intrigues, dones, morts o fills complicats, els Borja no són excepcionals al costat d'altres llinatges i corts de l'Europa del seu temps. Però es tractava del llinatge del papa de Roma, successor de sant Pere, i la seua cort era la del Vicari de Crist: se suposava que no havia de ser com les altres. Se suposava, només, perquè alguns dels pontífexs anteriors, i posteriors (fins al Concili de Trento), no van dur una vida santa i exemplar: tingueren fills, intrigues, violències i guerres, més o menys com els Borja.

A efectes de mala fama, la diferència, sobretot, és que els Borja eren els enemics dels grans barons romans, van voler enderrocar els vells poders establerts, i van pagar per això un preu desproporcionat: convertir-se en emblema de tots els pecats d'una Roma corrupta i ser el símbol visible dels excessos més baixos del papat. Passió per l'or i pel poder, verins i assassinats, incest, luxúria i orgies vaticanes, i una dosi abundant de bruixeria, de màgia negra i de presència dels poders infernals: la recepta habitual de les llegendes negríssimes i de tot tipus de narracions del gènere. Res d'original, res de nou. Però els va tocar als Borja ser els seus representants en la categoria més alta i més infausta: en la llegenda, el papa Alexandre VI va vendre l'ànima a Llucifer amb pacte clàssic, va tindre tot el poder, tots els plaers, i quan va morir molts romans “van veure” com els dimonis voladors se l'emportaven a l'infern directament des de la basílica de Sant Pere.

Comprenc que les llegendes negres són males de blanquejar una mica, difícils de reduir a l'habitual grisor humana. Comprenc que quan una llegenda bèstia i maligna (totes són iguals: sexe, sang, diners, dimonis, la recepta habitual) té com a actors papes i fills de papes, la temptació és encara més gran. Comprenc que amb això és puga fer mala informació i pitjor literatura. Però ací s'acaba la meua comprensió. Allò que em costa d'entendre és que a hores d'ara hom continue presentant com a veritat històrica, amb aire de novel·la o no, les més banals i barroeres mentides. Una mica de formalitat, per favor, i sobretot que no enganyen el públic: si algú vol vendre un subproducte literari o cinematogràfic sobre els Borja, si vol vendre novel·les on són presentats absurdament com a “família del crim”, i el papa com un padrí de la màfia, és molt lliure de fer-ho. No és tan lliure de voler-ho presentar com a “històric”, és a dir, com a versemblant o realista, basat en fets que van passar, en personatges reals. Fa anys, vaig llegir les primeres cinquanta pàgines d'un engendre firmat pel famós Mario Puzo, i no vaig poder continuar: era massa grotescament ignorant, massa ridículament fals, massa de tot. L'autor no sabia què era un papa, què era un bisbe, un cardenal, un concili, un conclave, un palau romà, un Orsini, no sabia absolutament res. Però això és el que es vengué per milions d'exemplars en tot el planeta, i aquesta la imatge que s'ha escampat i s'escampa dels nostres compatriotes, naturals, diu, del “principat de València”. I per acabar-ho d'adobar, en la revista dominical del diari El País, comentant la novel·la, Alexandre VI hi apareixia associat a Hitler, Stalin, Àtila i Neró. El més pervers de tots els pontífexs, que realitzà “verdaderos alardes de desenfreno”, pare de Lucrècia, “una de las mujeres más pervertidas del Renacimiento” (pobra Lucrècia, després de tants anys!). Diu que “consiguió convertir el Vaticano en un grandioso burdel”. Després vingué una pel·lícula espanyola igualment ignorant, bèstia i banal, i ara ens arriba per la tele una producció nord-americana que supera tota infàmia, ignorància i barbàrie anterior, supose que amb molt d'èxit.

Que Déu ens empare, perquè això no té remei: deu ser cosa d'un destí implacable i fatal. Vinga, doncs: Don Corleone papa, la màfia renaixentista, l'incest, els verins, la dona barbuda, l'escala damunt de la cabra, i a veure qui la diu més grossa. El bordell, en efecte, és grandiós.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 556 | 02/06/2011   

O paradís, o civilització

En les mitologies dels pobles indoeuropeus, i en moltes d’altres, la humanitat dels inicis, primigènia i natural, vivia en un estat de felicitat perfecta. “En aquella edat”, diu el Vâyupurâna, un text clàssic hindú, “vivien sense excés de calor ni de fred, recollint els aliments produïts pels sucs de la terra. No hi havia entre ells ni just ni injust, no feien cap discriminació…, per a ells no hi havia ni obstacles, ni contrasts ni fatiga. Sense sofriments, rics en llum, absolutament feliços, es movien segons els seus impulsos, amb l’ànima sempre contenta. Les coses desitjades per l’esperit, a penes concebudes, sorgien pertot i sempre de la terra, suscitant el seu propi sabor. La perfecció d’aquells éssers els estalviava la malaltia i els aportava força i bellesa…”. En fi, el paradís. Més complet que el d’Adam i Eva, que només eren una parella solitària. Sembla que, indignats o no, acampats o no a les places, el retorn al paradís perdut és un somni recurrent. Si ho mirem bé, però, aquells temps feliços representen exactament el contrari de la nostra pròpia història, la negació perfecta de la civilització. Dit d’una altra manera, la felicitat intacta únicament és possible en condicions irreals i sense història. Fins i tot la imatge del “bon salvatge” de J. J. Rousseau correspon a un estat “natural” i feliç, anterior al treball amb esforç, anterior a tota societat complexa i, per tant, conflictiva. La pena més dura d’Adam i Eva, expulsats del paradís, és que haurien de guanyar-se la vida amb treballs i amb suor. La vida humana, que és vida en societat organitzada, és una vida dura, difícil, on només el treball proporciona recursos, modifica la natura en benefici dels humans, produeix aliments, cases i roba, i més endavant vehicles, màquines, ciència, medecines, llibres, i fins i tot objectes d’art i de luxe que fan més humana l’existència. En l’edat primera que els mites veuen com a feliç i perfecta, no hi hagué mai res de tot això: res que fóra producte del treball humà. I què podia fer la gent al paradís, a més de passejar, menjar fruita dolcíssima, beure aigua clara, mirar els núvols, potser fer l’amor (d’això, en general, no se’n parla), i sobretot avorrir-se infinitament?

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1407 | 31/05/2011   

Militants

Ja se sap, i tothom (fora dels seguidors del PP) ho repeteix una vegada i una altra, que els triomfs de la dreta espanyola (inclosa especialment la variant regional valenciana) són deguts al seu poder mediàtic, a la xarxa clientelar, als agraïts, als enganyats, a la propaganda abusiva, i a tantes altres mostres de la prepotència dels seus dirigents i del populisme barroer dels seus missatges. Bé, suposem que tot això siga veritat. Deu ser veritat, doncs, però no és prou explicació. Perquè hi ha una cosa que es diu militància, i que va associada a certes conviccions i a la voluntat de defensar-les, i a certs comportaments personals i públics que expressen en veu alta aquestes conviccions i aquesta voluntat. No sé si vostès tenen costum d’escoltar les converses a l’autobús, als bancs públics, a la taula veïna del bar, i en tota mena de llocs on es congrega la gent. Jo tinc aquest vici o pràctica, i m’agrada anar amb l’orella parada: potser tants anys de practicar l’art de l’antropologia cultural hi té alguna cosa a veure. La meua orella, doncs, percep que a tot arreu del País Valencià és molt més fàcil escoltar frases i converses en veu alta plenes dels tòpics habituals de la dreta (que ací vol dir del PP, no cal dir-ho), plenes dels prejudicis i falsedats que vostès imaginen (obra, o no, de certes ràdios, televisions i diaris), que escoltar-hi idees i paraules diguem-ne d’esquerra amb la mateixa abundància i contundència. D’això se’n diu també hegemonia cultural: hi ha posicions, idees, judicis positius o negatius, etc., que es converteixen en conviccions assumides com a naturals, com allò que les persones normals diuen i pensen, i que per tant arriben a ocupar la major part de l’espai públic, mental, polític o social. Això no és cap afirmació científica, ni cap teoria, ni m’entretindré ara a explicar-ho: això és simplement una constatació. La gent de dreta (que al País Valencià vol dir, redundantment, dreta espanyola) es considera, sense ser-ne expressament conscient, portadora del discurs dominant, hegemònic, natural, i actua i parla en conseqüència. Una conseqüència, per exemple, és afiliar-se massivament al Partit Popular, que encarna i vehicula aquest discurs, i que al País Valencià té un nombre de militants realment fabulós: si hi ha un partit de masses és aquest. Fins al punt que en alguns llocs del nostre sud extrem els afiliats (amb carnet) de la dreta són més nombrosos que els votants de l’esquerra.

Mai no m’ha agradat la paraula militant, justament per la ressonància casernària. Militants, militars, marcar el pas, combats, oficials, ordres i jerarquia. La política com un camp de batalla on s’enfronten formacions de tropa armada. El concepte i el mot, certament, són creació històrica de l’esquerra europea combativa, supose que al llarg del segle XIX i primers del XX. Sovint era només una metàfora, de vegades era més que això, amb “lluita final”, “barricades” i altres fets i fantasies. N’han quedat les imatges i la idea… i ho ha recollit molt hàbilment la dreta. Al Regne d’Espanya en pes, i en aquest regne i país dels valencians, la militància de dreta és espectacular, omnipresent, feta de desenes de milers d’homes i dones, vells i joves, en l’exercici actiu de la seua militància. No tots, ni de lluny, formen part d’una clientela, no tots són pagats, ni fanàtics, ni esperen beneficis personals: simplement són gent convençuda de la seua raó i de la seua hegemonia, i omplen l’aire de converses en veu alta, omplen els actes polítics, acudeixen allà on els demanen, fan propaganda, paguen les quotes, militen. Tinc el vici de seguir per televisió les nits electorals, i la del 22 de maig, contemplant el triomf exultant i insultant de la dreta, alegrant-me per l’èxit dels meus amics del Bloc-Compromís, vaig meditar llargament sobre una imatge repetida: la seu central del PSOE a Madrid sense una ànima viva al carrer ni a la porta, ni davant ni dins, sense ningú que, en el moment de la derrota, acudira a expressar lleialtat i confort. Ja sé que els locals dels perdedors sempre són tristos, però no sé quina fe, quines conviccions i quina actitud profunda expressava aquesta buidor desolada. On eren els militants socialistes?, o almenys cinquanta militants, trenta o quaranta? Espere estudis dels experts habituals que responguen aquesta pregunta: per què la gent de dreta té tanta fe, i la d’esquerra tan poca.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 555 | 26/05/2011   

Destí fatal

Zeus, segons que diu Homer en l’Odissea, il·luminava els homes o els deixava en la fosca, despertava els adormits o adormia els desperts, i repartia la fortuna i la desgràcia. El Déu dels cristians, evidentment, també exerceix un poder semblant, tal com s’ha vist fa pocs dies en les eleccions d’aquest País Valencià, antic regne del Mediterrani occidental (un país de ponent, vist des de Grècia), que fa segles que roda sense protecció celestial. És una carència que no sabem arreglar, i ni tan sols les glòries passades se’n salven, d’aquest destí fatal. No se’n salva ni la fama i el nom dels nostres Borja, dos papes, una dotzena de cardenals, Cèsar, Lucrècia i Joan, la història fabulosa d’aquells valencians que ocuparen durant més de mig segle el centre del poder de l’Església romana, de Roma mateixa, i d’Itàlia i de totes les intrigues i passions d’Europa. Els més grans valencians universals, potser els únics, i una història irrepetible i fascinant. A tot arreu els coneixen, però qui sap quin era el seu país, llengua i nació? I sobretot, qui els associa a cap altra cosa que no siga la més brutal i fastigosa de les llegendes negríssimes? Pamflets de l’època mateixa, odi dels barons romans, propaganda antipapal, i després novel·letes pornogràfiques franceses, pel·lícules que repeteixen les bestieses de sempre, una mina inexhaurible d’imatges reiterades de sexe i violència, verins, assassinats, poder cruel corrupte, perversions inventades, incests inexistents, orgies, i si pot ser una mica de bruixeria i de pactes diabòlics. La història real dels Borja —amb fills, amants, intrigues i alguns assassinats polítics— és molt més fascinant i atractiva que la banalitat de repetir llocs comuns de llegenda funesta portada als extrems. I ja es poden publicar llibres seriosos en deu llengües, ja poden dedicar-s’hi historiadors i congressos: tot és inútil. Cada nou film o sèrie televisiva (com aquesta nord-americana que ens ha arribat fa poques setmanes) té com a objecte ser encara més bèstia, ignorant i falsa que l’anterior. I així, aquesta mica de glòria que tenim és només fang i repugnància. És mala sort: no sé per què el destí o el cel ens castiguen d’aquesta manera. Altres coses, potser s’arreglen votant: aquesta, no sé com es pot arreglar.