Joan F. Mira | El Temps, núm. 1406 | 24/05/2011   

Elogi del ritual

Ara que ja han passat les eleccions, supose que amb el resultat que jo esperava (escric açò, òbviament, abans del dia 22), potser val més que dediquem una estona a descansar de tants discursos abrandats i buits, de promeses irresponsables dels polítics, i d’aquest aire general pesant i espès que, dissortadament, acompanya gairebé sempre les campanyes. Descansem una mica, uns dies o almenys unes hores, pensem en alguna cosa frívola, o no tan frívola però més entretinguda. Per exemple, el tema dels cerimonials sumptuosos, dels rituals papals, dels casaments reials que un bon terç de la humanitat contempla embadalida a la pantalla petita, i d’altres espectacles d’aquest mateix estil o contingut. Tal com afirma el meu amic Terricabras, filòsof admirable i eminent, pot ser que la major part de la humanitat (inclosa l’occidental i cristiana o ex-cristiana) es trobe en una etapa que en diríem premoderna, és a dir preracional i precientífica, i no en aquesta suposada postmodernitat que durant tants anys s’han entestat a fer-nos creure un grapat de senyors molt ben posats (i poques senyores) d’una certa elit intel·lectual, principalment francesa, és a dir, presumptuosa, autocomplaguda i plena de vanitats verbals. Ells, els membres d’aquesta elit pagada d’ella mateixa, potser sí que es pensaven ja lliures de l’herència de la revolució científica, del racionalisme i de la il·lustració: lliures per a anar no se sap on, o per a no anar enlloc. Però la major part de la ciutadania i del poble pla segurament som, en realitat, encara més medievals del que pensàvem, menys racionals i menys moderns, si entenem per premoderns i medievals, com ens recorda Terricabras, el fet d’embadalir-nos, per exemple, davant d’espectacles pontificals o reials, de personatges amb mitres i capes o amb uniformes llampants i emmedallats, i davant de cerimònies fastuoses en catedrals, places, carrers o palaus. Davant de processons i desfilades, i de coronacions, casaments i altres festivals de teatre públic i habitualment gratuït. Això, però, en diferents mesures, és una constant de les societats humanes, i ja els passava als egipcis, i als assiris, als asteques o als romans. No tant als grecs, que també en aquest camp de la pompa i l’esplendor solien ser més reticents i modestos, potser més racionals també. Pobra gent del comú, pobra gent del poble ignorant i espectador (inclosos alguns intel·lectuals com jo mateix, que hem llegit tants llibres, i que n’hem escrits uns quants), que durant segles i mil·lennis hem sentit un confort irracional, una caloreta emocional, un plaer derivat i epidèrmic, contemplant els triomfs i les glòries, les capes i les joies (o els barrets horribles i extrems) dels poderosos del món.

Pobres milions i milions de persones que en funerals, coronacions, exaltacions, palaus oberts (oberts ara a les càmeres, a la vista de tots...), casaments, juraments presidencials, sopars de gala, desfilades d’actrius amb vestits impossibles, etc., ens hem embadalit mirant l’esplendor d’actes i actors d’un teatre distant, abans només dels titulars de les més altes jerarquies del poder, ara també dels simplement famosos. No els escassos resistents a aquests plaers de l’enlluernament, des dels filòsofs estoics o cínics fins a tota mena de partidaris dels valors més aspres de la democràcia, pensadors o practicants de la igualtat dels ciutadans, heretges, socialistes, liberals, poetes lírics, artistes, inconformistes, rèprobes o revolucionaris. No aquesta minoria, doncs, històricament variable i sempre recomposta, sinó la resta dels humans, el poble pla i poc llegit, els premoderns emocionals, els medievals irreflexius. I doncs, aquesta és la pregunta: què faríem sense aquests espectacles rituals, pobres de nosaltres, espectadors de l’esplendor dels altres? Seria la nostra vida més bella i més plena sense aquestes funcions de teatre obert al poble? No seria, potser, una vida un mica més trista i més avorrida? No sé molt bé què hi guanyaríem, els plebeus, privant-nos d’aquesta forma de participació irracional, vicària i derivada, en la glòria, la riquesa, la bellesa (ai, les models de passarel·la!), d’uns pocs privilegiats, siga quin siga l’origen del privilegi, i tant si es tracta de cardenals i papes, com de reis i reines, duquesses, lords i comtes, prínceps i princeses, fades en forma d’actrius, futbolistes, presidents de França o dels Estats Units (recorden la presa de possessió d’Obama?, i la de Mitterrand fa trenta anys?...). I etcètera, i ho deixarem ací, abans d’entrar en confessions inconfessables.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 554 | 19/05/2011   

Belgues

Si Juli Cèsar no hagués començat la Guerra de les Gàl·lies amb les cèlebres paraules “Gallia est omnis divisa in partes tres, quarum unam incolunt belgae”, i si aquesta frase no l’hagueren traduïda en classe de llatí els petits europeus d’innombrables generacions escolars, la realitat històrica dels belgues seria del tot irreal, invisible, i fins i tot difícil d’imaginar: ¿a qui se li hauria acudit formar una “nació” cosint —mal cosida— la part meridional de les terres de llengua neerlandesa amb una part septentrional dels territoris de llengua francesa? Se’ls va acudir als anglesos, després de les guerres napolèoniques, i el resultat està ben a la vista: els belgues només existeixen amb i a través del conflicte permanent que els divideix i els oposa en dues meitats, i en i a través de la passió pels escàndols polítics que els animen la vida. Vull dir que la seua pròpia inexistència no els impedeix, ans al contrari, ocupar-se apassionadament dels litigis innombrables que els uneixen en un sol cos i en dos idiomes. Recorde, fa alguns anys, quatre vols en avions de les (reials) línes aèries de Bèlgica, de València a Brussel·les, i de Brussel·les a Düsseldorf i tornada, llegint a bord Le Soir i La libre Belgique, i els dos diaris anaven plens dels efectes d’uns pinsos verinosos que menjaven els pollastres de granja, i de la llengua de les circulars municipals en la perifèria de la capital. No diré que els pollastres verinosos i la llengua enverinada no siguen temes de prou substància, potència i magnitud per merèixer que els dediquen diaris sencers, però jo, fullejant pàgines i pàgines de titulars, informacions i comentaris acalorats, acabava pensant en el curiós destí dels belgues. I sospirava de pena, ho confesse, pensant que els valencians, si no anem una mica amb compte, qualsevol dia estarem units també només per conflictes de llengua —o semblants— i pels pollastres —o els vestits i regals— i altres escàndols recurrents. Si haguérem de seguir l’exemple belga, més valdria que, vist com van les coses polítiques i electorals, fórem capaços de passar, com ells, prop d’un any sencer sense govern, un rècord tan absolut com el de la seua —i la nostra— improbable i antiga existència.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1405 | 17/05/2011   

El túnel, 2

I continua l’entrevista, dins del túnel,* buscant com eixir a la llum. També li dic a l’entrevistador que hi ha molta gent valuosa en el món universitari, cultural, en entitats cíviques, que pensen que sense una alternativa política no es pot fer res, que tot continuarà igual. L’eixida no vindrà dels grans partits: els uns, els que governen, perquè ja estan bé com estan, i els altres perquè només pensen en ells mateixos, en la cosa interna... Tot plegat suposa una sensació d’impotència, una degradació moral en el sentit que molta gent que hauria d’estar implicada, no ho està. Patim una espècie de gran resignació implícita. Una resignació que afecta l’esquerra en general i també la que té un model alternatiu de país. Ve la pregunta següent: “Hi pot haver alternativa política sense el PSPV?” No, responc, però ells mateixos haurien de pensar que així no van enlloc, estan condemnats a estar sempre igual. Veient el PSOE no imagine com poden canviar, perquè crec que no volen, no volen. El PSOE no canvia perquè no vol canviar. Hi ha una cosa molt important que són les idees, i d’això no en tenen. La gent espera una alternativa i ells no la donen perquè no la tenen. “L’existència de tants focus de malestar com estan apareixent en la societat valenciana, que pot acabar concretant-se en alguna cosa?”, em pregunten. Responc: el malestar queda com a malestar, no provoca l’actitud positiva de dir: anem a organitzar alguna cosa, o anem a adherir-nos a alguna cosa de les que hi ha... Pregunta següent: “I fora del PSPV, per què no és consolida res potent? El Bloc, per exemple, no passa de tindre un paper testimonial.” El Bloc, dic jo, valga la irònica redundància, està bloquejat: no li dóna suport ningú des de fora. Hi ha tot un grapat de gent de col·lectius, d’entitats cíviques, del món universitari, que no s’hi volen sumar: prefereixen estar esperant què passa amb el PSPV... No ho volen perquè això requereix compromís, participació, dedicar-hi temps, esforços. A més, el PSOE encara no s’ha adonat que el Bloc hauria de ser el seu aliat natural per a una majoria alternativa. El veuen com un competidor molest i tracten de minimitzar-lo, posar-li bastons a les rodes. Com que són curts de mires, no hi veuen més enllà...

“No hi observes ni un fil de llum?”, diu el periodista. Sí, afirme jo: ací hi ha una capacitat de resistència, minoritària, però resistència, molt gran. “I com pot anar més enllà de la resistència?” No ho sé. I estic molt decebut de tot eixe món intel·lectual, acadèmic, que està passiu. L’única manera que passe alguna cosa és que aquesta gent done suport a unes determinades forces polítiques, i fer-les créixer. Però no ho volen veure. Passen anys i anys i tot continua igual. Es queixen, protesten, fan tertúlies, escriuen algun article però allà estan, passius, com si res no tinguera solució. Coses així deia ho, però en aquesta sèrie d’entrevistes sobre el túnel valencià hi ha qui n’ha dites de més grosses i contundents. Posem Vicent Partal, que afirma: “Ací els dos models de país són clars: un, el de seguir igual, una regió d’Espanya, a favor de Madrid en tot el necessari i el rebot anticatalà; l’altre, mirar cap a Barcelona, cap a Catalunya i, a través d’això, mirar cap a Europa, modernitzar la societat… Clar, el PSOE està més amb el primer model. El PSOE, torne a dir-ho, no ha representat mai un model alternatiu al PP. El resultat és que va desfilant-se, quedant-se en no res.” I que afirma també: “El nacionalisme cultural no ha entès que necessita una plasmació política. Si vols que això s’assente necessites una força política i crec que d’això encara no se n’han adonat.” I que conclou: “El PSOE va camí d’afonar-se i això és una oportunitat. L’aprofitaran els nacionalistes? No ho sé. Els ecologistes? Esquerra Unida no ho crec. Ara s’obri l’alternativa i si algú li disputa l’alternativa al PSOE, el 40% anirà darrere d’ell. No estem parlant del 5%, sinó del 40%. El PSPV no és alternativa de res, el PSPV com més prompte desaparega millor. No hi ha renovació possible.” Hi ha una llum al final del túnel, en efecte. Hi ha salvació, però no dins d’una trista església sinó fora.

* El túnel valencià. 30 entrevistes. L'hegemonia de la dreta vista des de l'esquerra

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 553 | 12/05/2011   

La rosa de Mitterrand

El dia que va ser elegit president, abans d’ahir va fer trenta anys, François Mitterrand dinà al menjador de l’Hôtel du Vieux Morvan, a Château-Chinon, amb la dona i alguns amics. Prohibit parlar de política durant el dinar i la sobretaula. A mitja vesprada li van dir que havia guanyat, i respongué només: "Ah, bon!". No va parpellejar, digué després la dona. L’esfinx, el personatge, la màscara, sabia molt bé quin paper representava: la nova esperança, el triomf tan esperat de l’esquerra (esperat inútilment des del maig del 68!), però sobretot el triomf final de la seua visió del poder. Un president com un monarca electiu, com De Gaulle, com Giscard, com ara Sarkozy, però no com el seu adversari Chirac. I ell mateix, el rei François, consagrat com a heroi popular després d’un passat que incloïa, entre altes ombres tèrboles, una actitud dubtosa els anys de l’ocupació alemanya, una protecció permanent a un dels col·laboracionistes mes sinistres, el comissari Papon, i altres taques que calgué fer oblidar. Al vespre, quan eixia cap a París, ja pronuncià una d’aquelles frases amb què ell mateix es volia definir: "Je mésure le poids de l’histoire, sa rigueur, sa grandeur". El pes de la història, la grandesa, és a dir França com a cos místic i etern, llavors encarnat en la seua persona. Lluís XIV sense perruca, Napoleó sense bicorni, De Gaulle sense l’alçada de gegant, i Maquiavel en estat pur. Pocs dies després, ja president coronat, va fer organitzar, a efectes de transmissió televisiva, l’escena cèlebre de la visita al Panteó, que és aquell espai lúgubre amb els ossos dels grans homes de França, una cosa que només tenen allà i enlloc més del món, que jo sàpiga. Baixà del cotxe amb una rosa en la mà, entrà per la porta solemne, recorregué lentament sales i passadissos funeraris hàbilment il·luminats, seguit en tot moment per les càmeres, i va dipositar la rosa roja davant de la tomba de Jean Moulin, el màrtir i heroi emblemàtic de la Resistència. Davant l’emblema, doncs, d’allò que ell no representava ni hauria pogut mai representar. Un cinisme grandiós, el pes de la història, el rigor. El rei François (com Pompidou, com Giscard, com Chirac...), havia llegit molta literatura. Molta i bona.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1404 | 10/05/2011   

El túnel, 1

“El túnel valencià” és el títol genèric d’un conjunt d’entrevistes que vaig seguint per VilaWeb, beneïda siga la Vilaxarxa, o la xarxa de la vila. Quan arriba el meu torn, el periodista em pregunta, inevitablement, que com s’explica que el Partit Popular, “rodejat de problemes judicials i amb una gestió més que discutible, no només no experimente cap desgast electoral sinó que les enquestes li auguren una millora en els seus resultats?” La pregunta del milió, la que ens fan sempre. Doncs, en primer lloc, segurament, la societat valenciana no era allò que havíem imaginat fa 20 o 25 anys...: republicana, liberal, d’esquerres. En segon lloc, la dreta en el govern ha estat més intel·ligent del que pensàvem. S’han dedicat a projectar una imatge de país basada en aparences externes, en eslògans senzills i a buscar sempre un enemic de fora, siga el govern de Zapatero o els catalans, o els dos alhora, i els ha anat bé: els enemics són fora i nosaltres som magnífics. I a més, hi ha els grans esdeveniments... coses que donen una espècie de satisfacció superficial a un sector de la població que no s’ha acostumat a reflexionar, o no se’ls ha donat la possibilitat d’acostumar-s’hi. Hi ha un decalatge entre la realitat i la percepció de la gent. Tenim indicadors pèssims en deute, en renda, en sanitat, en educació, però això no arriba a la gent... Dic això, coses sabudes, i l’entrevistador pregunta: “Alguna responsabilitat deuen tindre els partits d’esquerres en tot això, no?” La meua resposta també és previsible, i cansada: l’esquerra majoritària, el PSOE, no ha sabut presentar una visió de país alternativa i atractiva. Van governar durant molts anys, i van deixar el país desarmat. Van desmuntar (primer juntament amb la UCD i després amb el PP) el projecte de país alternatiu al de la dreta de sempre, que era el projecte del nacionalisme valencià dels anys 60 i 70. Ho van desmuntar. Els socialistes no tenen una visió de país, i la poca gent que en tenia, la que procedia de l’antic PSPV, està absolutament desactivada o se n’han anat a casa incapaços de suportar tanta mediocritat, i han passat a primera línia els pitjors, els que tenen la política com a modus vivendi, els que saben de baralles internes però no són capaços de projectar una altra visió de país perquè no la tenen. Prova d’això és ara una cosa tan absurda com l’exaltació de l’AVE a Madrid...

L’altra pregunta és si “en el país hi ha gent que tinga eixa visió alternativa que reclames?” Sí, molta gent, conteste, però només arriben fins on poden perquè se’ls ha privat de mitjans. No disposen d’una televisió, ni d’una ràdio, no tenen una premsa favorable. La poca premsa que no és pro-PP no projecta un model alternatiu al bipartidisme espanyol. Hi ha Escola Valenciana que mobilitza moltíssims milers de persones. Hi ha més coses, hi ha una minoria molt activa... Però els partits que podrien presentar una alternativa, parle del Bloc, de Compromís, no tenen com arribar a la gent. “I això com se soluciona?”, em pregunten. Ah, que dic jo: jo no tinc cap bola màgica. Sé què faig jo, què intente. Jo continue sent militant actiu d’una manera de fer política valencianista, nacional i més o menys d’esquerres, que és el Bloc. A pesar del bloqueig continu –des de la dreta a l’esquerra majoritària– a allò que políticament i ideològicament representa eixe model alternatiu de país. Perquè sense un model diferent de país no hi ha res a fer. “La veu dels intel·lectuals tampoc es pot dir que ressone amb força...”, diu l’entrevistador. Certíssim, dic jo: una gran part del sector universitari, cultural, intel·lectual, ha deixat de fer política. Quan arriben les eleccions algun (fins i tot molt nacionalista) es fa la foto amb el PSOE, i ja està. Hi ha una responsabilitat gran dels intel·lectuals progressistes que s’han desentès de la política. “Què haurien de fer?”, em pregunten. Què haurien de fer?... Per exemple, participar en l’acció política i donar suport a forces pròpies que sí que tenen un model de país. Continuarà.

Joan F. Mira | Avui | 07/05/2011   

L'enterrament de Pla

Avui fa trenta anys i quinze dies, pel Sant Jordi del 1981, a l'hora de berenar em trobava a la ciutat de Vic, passejant sota els porxos del Mercadal a recer d'una pluja persistent i fina. Sota els porxos, la gent voltava sense pressa, d'una parada a una altra, comprant llibres i roses. A pesar que, fa trenta anys, la festa no era tan multitudinària com ara, el personal comprava llibres en quantitat notable. Un llibreter conegut i amic em va explicar que, a la seua parada, havien fet ja trenta mil duros de caixa. Trenta mil duros de caixa eren llavors una cosa consistent, seriosa, una cosa important, que li hauria agradat de dir a Josep Pla, mort, segons vam saber, el matí d'aquell mateix dia de llibres, aniversari també, segons sembla, de Cervantes i de Shakespeare, insigne companyia.

Teníem la intenció, la meua dona i jo, de quedar-nos a passar uns dies al Pirineu més verd, el que va de la Cerdanya cap a la mar, més amunt d'Olot i de Ripoll, atrets, com a meridionals que som de terra eixuta, per aquestes valls antigues i civils, humides, plenes de monestirs, de masos amples i de vaques de pastura; per aquest tros de terra on la més vella espessor dels segles es una cosa que es toca amb les mans, i on no és gens difícil trobar una taula on es menja amb dignitat civilitzada. Però vam decidir de baixar cap a Palafrugell, conduint a poc a poc, aturant-nos de tant en tant, llegint fragments del Viatge a la Catalunya Vella, que era la nostra guia particular de viatgers sense pressa. Fruint de cada pàgina alhora que, amb la lectura, retíem el nostre homenatge personal al seu autor, difunt de cos present i pròxim. Jo, pobre de mi, no demanaria més, de vegades, que arribar a escriure un llibre com aquest.

Poc abans de Palafrugell, entrant cap al poblet de Llofriu, vam trobar a l'esquerra el mas que Pla havia fet cèlebre. Un mas amb pallisses, tractor, i un camí d'entrada vorejat de xiprers. La carretera era plena de guàrdies civils que miraven d'ordenar la comitiva fúnebre i el trànsit general. No sé què devien pensar de tot allò els guàrdies civils: supose que, de la presència de dos governadors provincials i d'altres autoritats per a ells no tan clares i notables –com ara les de la Generalitat, encara massa tendra–, devien deduir que el mort havia estat molt important. I per la quantitat de cotxes de la comitiva des del mas fins a la parròquia de Sant Martí de Palafrugell. Travessant el poble, semblava que tothom havia deixat la feina per omplir les voreres del trajecte fins a la plaça de l'església, i tota la plaça mateixa.

Després, a l'església i a la plaça, hi havia molts senyors i senyores amb aire d'haver vingut de Barcelona, amics o coneguts de l'escriptor, o dels qui llegien Destino i després tenien a casa els quaranta volums de l'obra completa. Però sobretot hi havia gent del poble, veïns de l'escriptor o simplement gent que retia homenatge al nom del mort. Incloent-hi molts dels qui mai no havien llegit, i segurament mai llegirien, cap pàgina de Pla. Incloent-hi andalusos i murcians, que no sé què devien pensar de la importància del mort il·lustre. Però del ram de la ploma, del gremi del difunt, les cares conegudes no eren tantes com els dits d'una mà. Ho puc ben assegurar, i em va ser confirmat pel portador d'una d'aquelles poques cares: tan poques, que era com si la confraria de la lletra s'hagués posat d'acord a fer-hi escandalós acte d'absència. Com una confabulació del silenci o de la indiferència. A mi em va fer una miqueta de pena: no pel mort, a qui allò ja no feia ni fred ni calent, sinó pels absents tan unànimes en la fredor i en la distància. “El gremi no perdona”, que em va dir el mateix col·lega, home no gens sospitós d'afinitats ideològiques amb el de cos present. Devia ser això, per tant: que el gremi no perdona.

A Pla, ja difunt, i qui sap si fent un descans i un cigarret a la porta de l'hipotètic paradís dels agnòstics, tant se li'n devia fotre, que el “perdonaren” o no, ja objecte de les últimes absoltes del ritual i entrat definitivament en les florides valls de la llegenda. Ell, en tot cas, havia aconseguit allò que s'havia proposat: morir-se quan tocava i a la seua manera, morir-se al seu mas i no entre màquines d'hospital allargavides, morir-se després d'haver fet desesperar els metges i d'haver passat per última setmana els comptes amb el masover. Les coses importants i positives, la roda que no canvia, i al final el petit cementeri de Llofriu, que és com un corral de parets de pedra, aquell dia tot ple de fang i d'herbes, i passar els segles següents en un nínxol, com un veí de tants, ara ja eternament contemplatiu. Era obvi que l'absència massiva de confrares no era deguda a l'escassa rellevància literària del mort, sinó a una certa part o cara de la biografia política del viu. Era com l'última resposta col·lectiva a un pecat del difunt, com un càstig final o una penitència pòstuma imposada, com una pena de purgatori.

El seu pecat, la seua adhesió transitòria i més aparent que real a l'enemic triomfant, l'havia comès moltíssims anys abans. Un pecat contra l'esperit, imperdonable? No ho sé. Els confrares quasi unànimement absents aquella tarda d'abril no devien pensar, com jo, que allò havia quedat ja cobert per quaranta anys de solitud i per una muntanya de desenes de milers de pàgines escrites. Ben escrites. On quedarà, si alguna cosa queda de tots nosaltres en el futur, una visió ja irrepetible de Catalunya, un país sencer preservat amb la matèria de la llengua, i la crònica de més de mig segle d'història d'Europa. Una obra molt més important i positiva que la de qualsevol dels confrares absents. I malgrat tot, estic segur que molts col·legues es devien sentir aquell dia moralment superiors al difunt, que no consideraven digne de la seua presència i companyia en aquell últim trajecte terrenal.

L'abat de Poblet, que semblava un abat molt com cal, va parlar, en l'homilia del funeral, de la vida eterna i d'altres temes i matèries del seu ram. Però sobretot va parlar de literatura. Del difícil art de posar en lletra les coses vistes, una paraula darrere de l'altra. D'aquell art, tan falsament simple, que el difunt havia practicat com ningú dels escassos col·legues presents o dels moltíssims absents. Es notava que aquell abat era un senyor de molta cultura, i que havia llegit amb calma moltes pàgines de l'escriptor difunt. Ja he dit que semblava un abat excel·lent. Com que els convents o monestirs dels escriptors no tenen ni abats ni priors, el mort de cos present no pogué rebre la benedicció final d'algun confrare amb jerarquia suficient. Una pena, perquè, llavors, el funeral hauria estat perfecte.