Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 552 | 05/05/2011   

Caritat

Hi hagué un temps –llarg– en què la reacció a la injustícia social havia de ser necessàriament col·lectiva, cosa de la lluita de classes, d’ocupar el poder. Però la promesa d’un món just i perfecte, igualitari, finalment va acabar en tragèdia, com sap tothom. El resultat, entre altres coses, és que les desigualtats, incloses les més clamoroses, les que llegim en els diaris i veiem cada dia en la televisió, són viscudes sobretot com una ofensa personal: les podem patir més, però individualment, sense cap utopia que les negue o les compense. Potser la indignació per la injustícia s’ha fet més forta i punyent amb l’escàndol d’una crisi que, sense poder fer-hi res, acaben pagant els de sempre. Però la reacció o la revolta, si n’hi ha, és ara molt menys mística, menys ambiciosa i menys ideològica: no parla del futur lluminós, parla només del present. Parla, sovint, de resoldre situacions molt concretes, no d’unir i redimir els "proletaris de tots els països". Els qui fan alguna cosa de profit (no els qui proclamen eslògans fantasiosos), la fan aplicant els remeis possibles en persona, en grups de voluntaris que molt clarament volen ser "no governamentals". Després de Marx, vam creure que la caritat era una estafa, un parany, i que només comptava la justícia, imposada des del poder polític. Que la caritat era només una falsa virtut dels creients que volien fer mèrits per al cel, o per als poderosos que amb gestos barats asseguraven la mansuetud dels pobres. La justícia col·lectiva era tot, la caritat personal era hipocresia. Ara resulta, però, que torna i s’escampa l’antiga idea de "fer el bé", de la compassió amb el nom de solidaritat, de l’amor aplicat i pràctic. I a mi em tornava tot això al pensament Dijous Sant, escoltant, com cada any, el gregorià insigne dels oficis, les antífones glorioses. "Ubi caritas et amor, Deus ibi est". I més encara: "Mandatum novum do vobis, ut diligatis invicem". Un manament nou: que us estimeu entre vosaltres. A casa, escoltant cantar uns monjos alemanys, quan ja fa mig segle que no em puc dir creient (si existeix Déu, ell ho entendrà), pensava que aquesta societat nostra no perdria res si tornava, de tant en tant, a l’arrel dels evangelis.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1403 | 03/05/2011   

La fe de la monja

En les últimes pàgines de White noise (‘Soroll blanc’), gran novel·la del gran Don DeLillo, el protagonista arriba de matinada a un petit hospital, arrossegant un estrany “antagonista”, contra el qual ha disparat en un hotel sinistre, i ell mateix va ferit en un braç. A l’hospital, o clínica d’urgència per a pobres, l’atenen unes monges alemanyes –residu d’un barri d’immigrants encara conegut per Germantown–, ancianes, tolerants, que no fan preguntes, que parlen alemany entre elles i un anglès aspre amb els pacients. Una monja cura el braç del protagonista mentre ell intenta fer-se simpàtic amb les poques paraules alemanyes que sap. A la paret, hi ha una foto amb el president Kennedy i el papa (supose que Joan XXIII) en un cel de núvols blancs, “el president encara vigorós després de mort, i el papa amb un aire radiant i casolà”. Llavors el ferit pregunta a la monja: “Què diu l’església sobre el cel, avui dia? És encara el cel antic, com aquest, allà dalt del firmament?” La monja mira el quadro i diu: “Pensa que som estúpids?” El protagonista ferit insisteix: “Llavors què és el cel, segons l’església, si no és la residència de Déu i dels àngels i de les ànimes dels qui s’han salvat?” “Salvats? –replica la monja–, què vol dir salvats? Bon cap de suro, algú que ve ací a parlar sobre els àngels. Mostre’m un àngel, per favor. Vull veure’l.” “Però vostè és una monja”, diu el ferit. “Les monges creuen aquestes coses. Quan veiem una monja, ens alegra l’humor, és una cosa simpàtica, i recordem que encara queda algú que creu en els àngels, en els sants, en tot això tradicional.” El protagonista és cap d’un curiós departament “d’estudis sobre Hitler” en una universitat veïna. Cal dir, però, que en aquella universitat, petita i selectiva, també hi ha estudis seriosos sobre Elvis Presley, i seminaris formals sobre accidents de cotxe, entre altres matèries acadèmiques. Bé, doncs, la monja que li cura la ferida, contesta: “I vostè és tan cap de suro que creu aquestes coses?” Se li acosta, amb la cara seriosa emmarcada pel vel negre, i continua: “Estem ací per a atendre els malalts i els ferits. Només això. Si té ganes de parlar del cel, busque un altre lloc.” El professor ferit (no cal que explique ací la situació quasi surrealista que l’havia portat a disparar quatre trets maldestres) se sent molt raonable, i li diu: “Però vostès han de creure en la tradició. En el cel i l’infern antics, la missa en llatí, la infal·libilitat del papa, que Déu va crear el món en sis dies. Les grans creences antigues, els estanys de foc a l’infern, els dimonis amb ales.”

La monja comença a cansar-se. “Vostè arriba ací del carrer, perdent sang, i em diu que crear l’univers costà sis dies?” La monja s’ha emprenyat, definitivament. El ferit diu que, si no creu tot això, per què té aquell quadro a la paret. “És per als altres –diu la monja–, no per a nosaltres.” “Això és ridícul. Quins altres?” “Tots els altres”, diu la monja. “Els altres, que passen la vida creient  que nosaltres encara creiem. La nostra missió al món és creure en coses que ningú més no pren seriosament. Si abandonara completament aquestes creences, la raça humana es moriria. Per això estem ací. Una petitíssima minoria. Per a encarnar les antigues coses, les antigues creences. El dimoni, els àngels, el cel, l’infern. Si no férem veure que creiem en aquestes coses, el món s’enfonsaria.” La conclusió de la monja, irritada, és impressionant: la seua vida és tan seriosa i dedicada com si la fe fora autèntica, precisament perquè, quan la fe general es va perdent, la gent troba més necessari que mai que hi haja algú que crega encara: monges de negre, monjos silenciosos, els bojos, els infants. Els qui han abandonat la fe, afirma la monja, pensen que tenen raó, però saben que la fe no ha de desaparèixer del tot. L’infern és quan no hi ha ningú que creu. Sempre ha d’haver-hi creients. “Nosaltres lliurem les nostres vides”, diu la monja alemanya, amb rosari a la cintura i hàbit negre, “per a fer possible la vostra falta de fe”. “I durant tants anys han pregat per no res?”, acaba preguntant el professor ferit. “Pel món, cap de suro, pel món!”, replica la monja. “Sense nosaltres, no podríeu sobreviure. I ara fora d’ací, fora!” La traducció és meua, poc rigorosa. I sobre la matèria, vostès poden pensar el que els vinga de gust. Jo, aquests dies passats, recordant aquella monja i mirant distretament processons de Setmana Santa als noticiaris de la tele, n’he tret algunes conclusions. Provisionals, com sempre.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1402 | 26/04/2011   

Llegir ensenya

Llegir ensenya moltes coses, sí senyor: llegir premsa i llegir llibres fa pensar. Com ara aquest setmanari mateix on, en una llarga entrevista, un escriptor afirma: “No puc ser un escriptor normal. I menys essent un escriptor valencià en llengua catalana, que som uns pàries de la literatura.” Uns pàries, pense jo, potser uns pobres pàries, però almenys els escriptors valencians en llengua catalana som més nombrosos que mai (més, possiblement, que els escriptors valencians en llengua castellana, i de qualitat mitjana almenys equivalent, qui sap si superior), publiquem i venem més llibres que en cap altre moment de la història contemporània. Després, l’autor entrevistat –que d’altra banda és un prosista excel·lent, molt bon narrador– afirma encara: “Els qui escrivim del Llobregat cap avall estem completament deslligats de la resta de la nostra cultura, estem abandonats.” Deu voler dir que els escriptors valencians no som ningú del Llobregat (o de l’Ebre) cap amunt, que allà dalt no ens fan cas, no ens publiquen, no ens llegeixen, i potser ni tan sols ens coneixen, si és cert que, tal com conclou l’entrevistat, “ací, fem una literatura en catacumbes”. Jo tenia entès, per experiència pròpia i per l’observació del panorama, que justament els últims deu o vint anys els escriptors valencians teníem més presència que mai de l’Ebre (o del Llobregat) cap al nord, que en aquelles terres ingrates ens llegien més que mai, que almenys vuit o deu noms (posem que siguen Ferran Torrent, Isabel-Clara Simó, Josep Piera, Manuel Baixauli, Enric Sòria, Martí Domínguez, Vicent Alonso, i tres o quatre més), que no són pocs en qualsevol literatura, són ben presents, llegits i respectats per allà dalt. Bastant més llegits, ai dolor, en alguns casos, que al nostre propi territori, casa o país. Dit d’una altra manera, i resumint: mai, però mai de mai, tants autors valencians no havíem tingut tanta presència com ara tenim en el conjunt de la literatura i de la producció editorial en llengua catalana. I jo, ignorant que pensava això, he sabut, llegint aquest setmanari, que som uns pàries de la literatura, abandonats, escrivint en les catacumbes. Notícia patriòtica, supose: informació que ens il·lumina el futur i ens anima en els esforços del present.

El mateix dia, a la pàgina 421 d’un llibre que en té més de 500, un conegut professor de dret polític, entre altres improperis potser inspirats pel profeta Jeremies, fa referència a “una intel·lectualitat –la nostra– tradicional i alegrement buidada en el funcionariat, oxidada i inservible víctima de la metàstasi irreversible que provoca la institució de la subvenció a treballs rutinaris”. L’Apocalipsi valenciana no s’acosta: ja ha arribat. No sé si qui ha escrit aquelles ratlles es considera membre d’aquesta mateixa intel·lectualitat, o si també en formen part els prop de trenta autors que omplen el volum Vida amunt i nacions amunt. Pensant el País Valencià en temps de globalització, que ha publicat fa poc la Universitat de València. Ràpidament em ve al cap una dotzena de noms (i pensant-hi una mica en recordaria molts més) del gremi intel·lectual valencià, que em costaria molt considerar com a víctimes inservibles i oxidades de la metàstasi en qüestió. Malediccions bíbliques, metrallaments verbals, lamentacions, que tindrien més consistència acompanyades d’una llista de noms: Piera i Torrent serien uns pàries abandonats en la catacumba, Lapiedra i Alfaro serien víctimes oxidades, etc. Gràcies que també hi ha intel·lectuals no rovellats ni víctimes de la metàstasi. Per exemple l’autor –un altre, en el mateix volum– d’afirmacions tan contundents com aquestes: que el “valencianisme democràtic” ha tingut un gran èxit electoral (entenent per “valencianisme democràtic” el que practiquen el PSOE i el PP, i això seriosament, sense ironia), o que “el pitjor de la vida política valenciana des de la transició prové del seu vessant nacionalista” (on la maldat del vessant nacionalista s’aplica igual al “blaverisme i el catalanisme més extrems”, simètricament culpables de la violència verbal i física que embrutà els anys de la transició… i els següents). Valga’m Déu: tots igualment culpables del “pitjor de la vida política”, qui sap si Acció Cultural és tan culpable com les bandes del GAV, “catalanistes” i “blavers” igualment antidemocràtics, i jo ni m’ho pensava ni ho sabia. Llegir, estimats lectors, ensenya molt. Moltíssim. Continuarem aprenent.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1401 | 19/04/2011   

Públic, privat

Si moltes persones com jo, de la meua generació i de les meues idees, hem anat canviant algunes creences polítiques i alguna part de la ideologia, ha estat simplement per un procés de pura observació de la realitat, per un pur empirisme racional. La fe en la superioritat substancial del socialisme, la santa doctrina del profeta Marx, i alguns altres elements del dogma antic, van resultar progressivament incompatibles amb la constatació dels fets, si els fets es contemplaven sense ulleres de colors, i es descobria per tant quin era el seu color natural. Posem per cas que un simple observador racional com jo, fa trenta anys, a primers dels 80, es preguntava: l’economia dels països dits socialistes, produeix més riquesa i la reparteix millor, crea més benestar?, la gent viu en més bones condicions sota aquells règims, té una vida més confortable i més satisfactòria? La resposta era òbvia, i més òbvia encara si hom viatjava una mica per aquells territoris i països. I al final, al capdavall dels programes i doctrines, què és allò que importa? L’aplicació d’una ideologia muntada a priori, o la realitat de si la gent, els ciutadans, el poble en general, viuen més bé o més malament? Parlem en termes econòmics, de condicions materials: què vol dir que la gent viu millor, en tal sistema i no en tal altre? Vol dir que el sistema produeix més béns i més serveis i que estan més extensament repartits i que la gent hi té més accés: que la major part de la gent tinga unes cases més bones, que es puga pagar bons aliments, que dispose de més mitjans de transport, de millors serveis de tota mena... I era tan clar i tan visible que els països dits capitalistes funcionaven molt millor que els que es deien socialistes...: era tan evident, que alguna cosa devia fallar en la doctrina. Per tant, va arribar un moment que no es podia sinó acceptar la validesa de l’economia de mercat. Amb tots els controls, regulacions i redistribucions necessaris, és clar, que per a això serveixen l’estructura política de l’estat, els impostos i els usos del pressupost: per a ajudar la gent menys afavorida, per a crear la màxima igualtat de possibilitats entre tots els ciutadans, i sobretot per a garantir que el mecanisme de la producció de béns i serveis funcione amb la màxima eficàcia, i per tant pose a disposició del màxim possible de gent el màxim possible d’aquests béns i serveis.

També en això, en matèria de la disponibilitat dels béns i els serveis, jo i els meus amics i coneguts i tants altres companys d’ideologia de fa quaranta anys, hem tingut una idea desviada de què és un servei públic. Tot allò, dèiem, que és necessari i d’interès general, i que hauria d’estar garantit a tothom, hauria d’estar controlat pel poder político-administratiu. Doncs no. A cap país europeu occidental, ni als polítics socialistes més socialistes no se’ls ha acudit mai de col·lectivitzar l’agricultura, posem per cas. No hi ha res més important i necessari que el menjar, la primera cosa que hauria d’estar universalment garantida. A ningú, però, no se li ha acudit que es nacionalitzen els camps de patates, l’horta de València o les carxofes del Baix Llobregat. Cap ideòleg del socialisme democràtic (de l’altre, no en parlem: és cosa, ara mateix, de Cuba o de Corea del Nord) no ha proposat convertir en funcionaris públics els llauradors, els forners o els carnissers. L’aigua –i sense beure no es pot viure– també la gestionen sovint empreses privades, sense que això cause problemes de consciència a molts governs municipals d’esquerra. Però després resulta que si una escola o un hospital no són de propietat i gestió pública (és a dir, si els mestres o els metges no són funcionaris), pensem que ja no fan un servei públic sinó privat, i que això és un escàndol, perquè tota necessitat general ha de ser coberta per l’administració pública. Deu ser que el menjar, per exemple, no és tan necessari, no mereix aquesta garantia, perquè si fóra així caldria nacionalitzar els camps de blat, les verdures, la fruita, les vaques i els pollastres. Sembla una collonada, i potser ho és, però cada vegada que hi pense (generalment en temps electoral, escoltant o llegint discursos carregats de doctrina) se’m renoven els dubtes sobre què hauria de ser privat i què hauria de ser públic. D’això, d’aquests conceptes incerts, deriva una bona part de la filosofia moral i política dels últims 200 anys.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV], núm. 551 | 14/04/2011   

Arquitectura rural

De tant en tant, aquest País Valencià nostre té un colp de bona sort, hi ha un petit miracle, i llavors ens trobem entre les mans un regal, obra, generalment, del treball llarg i amorós d’una sola persona, o de molt poques. Això era, doncs, que fa pocs dies vaig intervindre, al Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (aquell edifici cèlebre amb dibuixos de Picasso en la façana, davant de la catedral de Barcelona), en la presentació del bellíssim volum Arquitectura rural valenciana, obra de Miguel del Rey, natural d’Altea i catedràtic a l’Escola d’Arquitectura de València. Fa més de vint-i-cinc anys, el 1983, a penes creat el Museu d’Etnologia (creat del no-res, amb una sola mà i l’altra lligada a l’esquena, gastant a penes un 1% del que costà l’IVAM…), aparegué el primer volum de la sèrie Temes d’etnografia valenciana que jo mateix promovia, dirigia i editava. La meua sort immensa va ser trobar uns arquitectes (Miguel García Lisón, Artur Zaragoza, Carles Bohigues i Miguel del Rey) que, per pur amor al país, als marges, els murs, els ponts, les cases i els carrers, van omplir aquell volum amb una cosa que no s’havia fet mai: l’estudi, inicial però metòdic, de l’infinit patrimoni de la construcció rural del País Valencià. Allò que, a poc a poc, va esdevenint matèria d’arqueologia, a mesura que masos i alqueries s’abandonen, les construccions s’ensorren, i espais immensos abans cultivats i habitats es transformen en ruïna tristíssima. Ara, després de molts anys de faena amorosa, Miguel del Rey ha convertit aquell primer treball en un estudi exemplar, un inventari de models i de formes, una tipologia i un mostrari abundant que cobreix d’extrem a extrem la superfície del país. Hi ha masies, masos, masets, alqueries, casetes primitives, barraques, grans casalicis potents. Hi cases senyorials, façanes gòtiques, façanes d’aire barroc o neoclàssic i moltes façanes modestes, pulcres i elegants. Hi ha tot aquell equilibri, delicadesa i bon gust de molts segles d’arquitectura popular. Si poden, facen una mica d’excursionisme etnològic i contemplatiu. I mentrestant fullegen aquest llibre, on hi ha una part molt gran del nostre patrimoni, d’allò que hem fet i d’allò que som, o que érem.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1400 | 12/04/2011   

Sobre l'ús de les tisores

O teoria i pràctica de la retallada, que podria ser l’altre títol d’aquest paper circumstancial. O no tan circumstancial, perquè toca, potser, accions i reaccions de considerable substància. L’espectacle, en qualsevol cas, és exemplar, i il·lustra molt, a qui l’observe, sobre la incapacitat habitual dels humans per acceptar el pes i els límits de la realitat, quan la realitat és incòmoda i molesta. Parle, no caldria dir-ho, sobre l’espectacle, confús i mal il·luminat, que aquestes setmanes se’ns ofereix cada dia a propòsit de les ja cèlebres retallades de tot pressupost públic, visible o invisible. I aquesta part d’humanitat que és la nostra, europea occidental, ibèrica, catalana o valenciana, pareix que ha perdut la capacitat de mirar dret davant d’ella, una mica més enllà del nas de cadascú, i d’acceptar que allò que veu, en matèria de diners gastadors, és més aviat un panorama trist. Ací mateix, en aquesta península del sud-oest d’Europa, hem viscut massa temps inflant globus de colors, pensant que el regne de Xauxa era a l’abast de la mà, i lligant alegrement gossos amb llonganisses. Tant de temps, que la ciutadania, el veïnat, el bon poble pla, ha arribat a suposar, o a creure amb gran fermesa, que les llonganisses barates o gratuïtes eren un dret adquirit per sempre més, i que viure al país de Cucanya era un estat permanent i assegurat. Deu ser la primera vegada en la història que una població, un país, un continent sencer, tenia com a matèria de fe la creença en l’increment continu dels diners disponibles per a qualsevol ús, necessitat, servei, projecte o simple capritx. Cada any, una mica més de tot i, si podia ser, molt més. Cada any, a cada pressupost, més diners a la butxaca per a gastar, i més diners per a l’administració pública, més diners per a la sanitat, més per a l’educació, més per a autopistes i trens velocíssims, més per a la cultura (qualsevol cosa que això siga o represente), més per a la recerca, més per a construir edificis d’utilitat dubtosa, més per a l’esport, la música, el teatre, l’asfalt urbà, la policia municipal, els auditoris, les ciutats de la música o de les arts i les ciències o de qualsevol fantasia de país ric i de polítics malgastadors. Més per a les coses necessàries, útils o convenients, més per a les inútils, supèrflues i destinades a l’exhibicionisme subvencionat. Era ben clar, era visible, era palpable, que això no podia durar sempre: tan palpable i tan clar, que no ho veia ningú. I què els diré que vostès no hagen vist i pensat… potser a posteriori. Què els diré que els governants de tot grau o nivell no hagen volgut veure o pensar durant tants anys. Fins que ha arribat allò que, implacablement, havia d’arribar. Als qui ho sabíem, ens deien ignorants.

Vist com pinta la cosa, i per pura necessitat, els governs diversos, d’allà i d’ací, han hagut de recórrer a les tisores. El govern d’Espanya talla i retalla per on sant Jaume i la Mare de Déu del Pilar li donen a entendre (és a dir, qualsevol cosa excepte l’Alta Velocitat, que és matèria metafísica, intocable), i per on Brussel·les o Berlín li manen. El govern valencià, si és que d’això se’n pot dir un govern, no sap ell mateix per on ha de retallar, i simplement proclama la mentida quotidiana, celebra fantasies, no paga, i augmenta el deute per cap, on els valencians, en això sí, som els primers de la classe. El govern de Catalunya ha decidit passar les estisores en la ratlla del 10%, tallar les vores o puntes, un euro menys per cada deu. És una manera de fer-ho, i no sé si n’hi ha d’altra (que no siga tallar encara més, com demanen des de Madrid amb mala fe de profunditat històrica). Aleshores, els crits dels afectats pugen al cel, amb una tonada comuna de fons: si cal tallar, que tallen, però a mi que no em toquen les tisores. Que no ens toquen l’educació, que és el futur. Que no ens toquen la sanitat, que és intocable. Que no ens toquen l’obra pública, que és motor d’activitat. Que no ens toquen la cultura, que és… (què és?). D’on sortiran els diners per a pagar tot allò que suposadament caldria continuar pagant al cent per cent? Ah, això no deu ser cap problema, vist que tanta gent intel·ligent (escriptors, professors, metges, polítics d’esquerra) proclama que l’ús de les tisores és un crim abominable.