Avui és diumenge, 24 de novembre de 2024 |
<< < [90] [91] [92] [93] [94] [95] [96] > >> | Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 547 | 17/03/2011
M’informen que aquest mes de març, amb motiu de l’aparició en espanyol de La obsolescencia del hombre (València, Pre-Textos, febrer, 2011), han organitzat a Barcelona dues sessions sobre l’obra de Günther Anders, el filòsof del ‘principi desesperació’, primer marit de Hannah Arendt, crític de la tecnologia i un dels teòrics de referència del moviment antinuclear a Europa. De passada, cal recordar que un altre llibre d’Anders, Learsi. Mi judaísmo, aparegué fa poc en edició de la Universitat de València. En un llibre anterior, sobre Txernòbil, el filòsof afirmava que la por és bona, que tindre por és afirmar-se com a humà: “És evident que reaccionem d’una manera emocional davant de la catàstrofe que ens amenaça, i que no ens n’avergonyim. Qui no reacciona així i qualifica la nostra emoció d’irracional, no sols revela fredor, sinó estupidesa”. La covardia, diu, es converteix en esperança. Jo, que sóc optimista de mena, fins i tot davant de les catàstrofes i les amenaces de catàstrofe, finalment estaria d’acord amb Günther Anders. També, és cert, malgrat tot, com ens recorda un comentarista, que la major part de la gent no suporta viure sense esperança. O sense un optimisme que pot transformar-se en insensibilitat i que porta a un resultat inevitable: no aturar la bogeria –financera o mediambiental, per exemple–, dirigir-nos insensatament a situacions ingovernables. Hem conviscut tant de temps amb la possibilitat real de la catàstrofe última (el risc de guerra nuclear, l’exhauriment dels recursos del planeta), que sembla que aquesta convivència és un estat normal. I malgrat tot, conclou el comentari, el personatge bíblic favorit de Günther Anders no era ni Moisés que alliberava el seu poble, ni Job complagut en el propi patiment, sinó Noé, que es posà a construir una arca per a salvar la vida en la terra, encara que el prenien per boig quan anunciava el diluvi. En aquest petit país nostre, sense apocalipsis de foc a la vista, l’estat de catàstrofe moral (i civil, i ambiental, i política…) dura ja tants anys que també hem arribat a considerar-lo un estat natural. Amb esperança escassa, i sense arca de Noé.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1396 | 15/03/2011
Una visita a Jaume Cabré, fa pocs dies, a la casa on viu ja fa molts anys, en un lloc apartat i tranquil, silenciós, gairebé enmig del bosc. Fa olor d’arbres mullats i de terra humida, de pluja recent, i una mica més amunt, a la muntanya, queden unes clapes de neu de final d’hivern. A la paret de l’escala que porta a l’estudi, hi ha emmarcada una Divina Comèdia, sencera, en un sol full i en lletra diminuta: em detinc a llegir-ne en veu alta uns fragments, gairebé tocant el text amb les pestanyes. A la sala, hi ha instruments musicals abundants, i una calaixera amb partitures: Jaume toca el violí, i la família forma de tant en tant una petita orquestra de cambra, privilegis que molt rarament concedeixen els déus. I en un prestatge hi ha la filera llarga que provoca la meua admiració, la meua enveja, el meu agraïment i la meua alegria. Els escriptors solem tindre, per prudència conservadora i per petita o gran vanitat, una lleixa amb els nostres llibres publicats, pocs o molts, un exemplar de cada edició i, si pot ser i si n’hi ha, de cada traducció. El prestatge on Jaume Cabré guarda una còpia de cada traducció és llarguíssim, conté un grapat de dotzenes d’exemplars en les edicions i les llengües més diverses. Des de les grosses, anglès, francès, alemany, italià, fins a les petites, insospitades o remotes, fins a l’hongarès, el grec, el txec o l’albanès, passant per totes les que vostès imaginen i algunes altres més. Jaume Cabré porta, per mèrits propis i en nom de tots nosaltres, el rètol de “literatura catalana” penjat al pit, i el passeja per les editorials, les llibreries i les universitats de mig món. Mai de mai, que jo sàpiga, un escriptor en llengua catalana –ni Guimerà– no havia tingut una difusió universal de la mateixa amplada que la de Jaume Cabré ara mateix, i els anys que vindran encara, que creixerà més i més segons tots els indicis. Centenars de milers d’exemplars venuts en alemany, per exemple, en edicions de tot tipus i per a tots els públics. Desenes i desenes de milers en moltes altres llengües. Inclòs l’espanyol, cosa insòlita i rara vista la reticència permanent del públic castellanolector davant de tota traducció de llibres catalans. I Cabré, prodigiosament, sembla que ha superat el prejudici carpetovetònic i ancestral. L’edició més recent de Las voces del Pamano porta una faixa que diu que se n’han venut 500.000 exemplars. No en castellà, evidentment, però 500.000. I no amb la clientela captiva de les lectures escolars, que sol inflar les edicions originals d’alguns llibres de fàcil lectura. Els 500.000 de Cabré són, sobretot, exemplars en altres llengües.
A ell, a Jaume Cabré, el conec des de fa tants anys que no sé quants són, potser 35 o potser més, i els seus llibres els he llegit assíduament tal com els ha anat publicant, des de les Faules de mal desar i Galceran i Toquen a morts, fins a Viatge d’hivern o Les veus del Pamano. Tenim més d’una cosa en comú, a més dels afectes, dels incidents d’una història personal i d’algunes idees i algunes actituds davant del país, de la llengua, de la literatura i del món. Hem passat, com qui diu, tota la vida fent llibres, omplint fulls i fulls de paraules escrites, i contant –ell més que jo– històries poc o molt exemplars. Sabem tots dos que l’ofici d’escriure és exigent, que ser o voler ser escriptor és també assumir una forma de viure, i que no és fàcil, però val la pena. És un ofici que potser ens obliga, si ho acceptem així, a tornar a posar en circulació els antics mites i els temes grecs eterns que són el crim, la culpa, la mort, l’ambició i la passió de l’orgull, que són també, si bé es mira, els temes de tantes novel·les de Simenon, per exemple, que és un dels més grans narradors del segle XX. I són els temes de Jaume Cabré. Qui sap, dic ara jo mateix, si qualsevol bona novel·la, petita o gran però bona, no haurà de contenir una dosi o pessic de policíaca, molta lògica profunda, i alguna base, o decoració, de llegenda bíblica o de mite grec: torneu a llegir L’ombra de l’eunuc, i hi trobareu ressons de tragèdia antiga. Rellegiu Senyoria (també abundantment traduïda), rellegiu Les veus del Pamano, i ho veureu encara més clar. Els 500.000 llibres de Jaume Cabré, a diferència de tants altres best sellers banals, són un honor per a la literatura universal. I signifiquen, també, que una literatura petita, com la nostra, pot ser també una gran literatura.
| Joan F. Mira | Avui | 12/03/2011
Això era ja fa un bon grapat anys, potser prop de vint-i-cinc, que amb Eliseu Climent i l'advocat Rafael Mansanet vam eixir del metro de Madrid a l'estació Nuevos Ministerios, presidits per l'estàtua eqüestre del general Franco quan el PSOE ja feia uns quants anys que governava. Admirable sentit de la història: sorties del metro, i et trobaves el caudillo a cavall. Vam entrar a l'edifici del ram dels transports i comunicacions, o algun nom ministerial semblant, i el personal devia estar fent la llarga pausa del cafè, perquè semblava tot mig desert. Però, desert i tot, aquell era un espai on el poder de l'Estat surava en l'aire dels corredors, escales i salons. Finalment, ens va rebre el senyor ministre, José Barrionuevo, després conegut per altres afers també relacionats amb el poder de qui té el poder, i vam parlar del cas que ens ocupava. El cas era, ja aleshores, la recepció de TV3 al País Valencià, a través dels repetidors d'Acció Cultural. Una qüestió d'Estat, segons semblava, i segons les informacions que el ministre havia rebut de Joan Lerma, president de la Generalitat Valenciana. El resultat de la conversa, en forma de resposta i de decisió ministerial, va ser la presència de la Guàrdia Civil al repetidor de Castelló, i el tancament manu militari de les modestes instal·lacions.
Les vam tornar a connectar subreptíciament i cladestina, el president Pujol va fer alguna gestió personal i enèrgica, i així passaren els anys. Alternant indiferència i amenaces en temps de l'insigne estadista de Cartagena i honestíssim polític Eduardo Zaplana. Rebent promeses enganyoses del ministre José Montilla, i l'activa passivitat del ministre Joan Clos, tots dos suposadament amics. I després suportant l'hostilitat declarada, immutable, repressiva i mortal del senyor Camps i els seus col·legues de govern i de partit. El menyspreu i la indiferència d'uns, la violència dels uns i dels altres. Abans, entremig i ara: deu ser una de les poques constants del darrer quart de segle. Ara l'amenaça odiosa ha arribat fins als últims projectes de destrucció, i fins a les declaracions de la senyora Sánchez de León, portaveu de la nostra Generalitat: diu, amb gest de menyspreu i de burla, que al País Valencià això de TV3 només interessa dues o tres mil persones. Però són desenes de milers les que han eixit ja als carrers (espontàniament, els ho assegure), i centenars de milers els qui firmaren la iniciativa legislativa popular (sense suport dels populars del PP, ni dels socialistes del PSOE).
Es tracta, doncs, d'una obsessió antiga i permanent: que els valencians no puguen veure la televisió catalana, que el ferrocarril entre València i Barcelona continue ofegat per una via única de fa segle i mig (deu ser l'única d'Europa occidental), que la llengua comuna, al País Valencià, no siga ni comuna ni respectada i usada pels polítics grossos. Passen ministres, passen governs, passen partits. L'obsessió és la mateixa. El resultat, en aquesta matèria de les televisions, és una persecució metòdica, incessant i brutal, que dura ja un quart de segle. La dedicació persecutòria de Joan Lerma, una inútil visita al ministre Barrionuevo, repetidors de televisió tancats per la força armada, totes les estacions d'un calvari inacabable, fins a l'execució de la sentència de mort. És l'aplicació continuada d'una antiga hostilitat irracional. O perfectament racional i comprensible: el vell anticatalanisme espanyol, en la seua miserable i patètica versió valenciana. El menyspreu, la prepotència violenta dels uns i dels altres. Ara, aquesta hostilitat inalterable, històrica, és obra sobretot del senyor Camps i dels seus col·legues de govern i de partit. Deu ser que el simple intent de voler veure una televisió pública veïna, la catalana, és un atemptat a la salut de la població, un perill de contagi, un risc de malaltia, o vés a saber què, davant del qual cal mostrar contundència autoritària i, si pot ser, la més alta eficàcia destructiva.
També per al govern espanyol la idea sembla nefanda, i per això van bloquejar (amb intervenció personal de la senyora De la Vega, valencianíssima) la tramitació d'una ILP amb més 650.000 firmes, en prova de profundes conviccions democràtiques. I les multes administratives i arbitràries que imposa Francisco Camps, valencià exemplar per tants conceptes, arriben ja a quantitats tan inaudites i brutals que només s'entenen si el que busquen és l'aniquilació total de l'enemic, destrucció física inclosa. Perquè es tracta, en últim extrem, no tan sols d'impedir la recepció de la televisió catalana, sinó també i sobretot de destruir l'entitat cívica que manté i fa possibles els repetidors, i que és alhora el nucli i l'emblema visible de tota una concepció de la cultura i la llengua comunes: es tracta de destruir Acció Cultural del País Valencià, amb tot el que és i representa. Tot plegat, aquesta llarga història m'omple de tristor, i d'un profund sentiment de repugnància.
Molt sovint, anant per terres de Catalunya o d'Espanya, em pregunten “com van les coses” al País Valencià, i si és cert tot això que de tant en tant llegeixen als diaris. Això que vostés llegeixen als diaris és cert, conteste invariablement, però és només una part de la veritat. Perquè la veritat completa és molt pitjor: la major part dels valencians viuen en un món de falsedats brillants, en una societat d'espectacles inútils i caríssims que afalaguen vanitats estúpides, de fracassos profunds en economia, finances, política, moral pública, ètica i estètica. Les coses, doncs, no van bé: en realitat, van fins i tot molt pitjor del que sembla. Alguna cosa, molta cosa, fa olor de podridura, a Dinamarca, com escrivia Shakespeare, i pareix que moltíssima gent no troba desagradable l'olor. Aquesta és la tragèdia, no sé si la del “ser o no ser” de Hamlet, la del Rei Lear o la del moro de Venècia. És com aquella pudor insuportable que feien nobles i reis de segles passats, que no es rentaven mai, i la cobrien arruixant-se amb perfums intensos. Alguna cosa fa pudor, i la causa de la pudor és profunda i extensa. La cosa més alarmant i perillosa, però, no és la podridura i la mala olor: és el perfum aparentment agradable que la dissimula. La colònia sobre la brutícia, el desodorant amb aroma d'espígol, i el bon poble del bon país caminant feliç cap a la ruïna, entre els efluvis de perfum sintètic. El perfum d'un “despotisme suau”, com recordava jo ací mateix, fa dos o tres mesos. Un monstre dolç, un monstre perfumat.
Enllaç original
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 546 | 10/03/2011
Mai no vaig creure en el cèlebre xoc de les civilitzacions que pronosticava el professor Huntington, conegut per aquesta profecia i per algunes altres, igualment, apocalíptiques. I no hi vaig creure, entre altres coses, per la dificultat d’inventariar les civilitzacions del món, situar-les, i preveure en quins punts i de quina manera haurien de xocar. I sobretot, per la dificultat o quasi impossibilitat de definir o saber què és una civilització. Per aquesta mateixa raó no vaig entendre tampoc la substància –si és que en tenia cap– de la molt menys famosa “Aliança de Civilitzacions” que predicava, em fa l’efecte que amb més oportunisme que convicció, el president Rodríguez Zapatero, aconsellat pel ministre Moratinos, de santa memòria. És clar que d’aquesta aliança no se n’ha tornat a saber si era gall o gallina, que la premsa internacional ignora encara la seua etèria existència, i que fins ara només ha consistit en alguna reunió amb el primer ministre turc (en benefici publicitari del seu “islamisme moderat”) i amb diversos aiatol·làs amb turbant i sotana, d’aquests que fa molts anys que tenen un protagonisme tan civilitzat. I com que pagant, sant Pere canta, també hi hagué algun convidat il·lustre en alguna ocasió ja oblidada. Fet i fet, l’única civilització que, en aquell temps recent i ja remot, figurà en l’aliança espectral del Govern espanyol, era una pretesa civilització islàmica, musulmana, o com se’n vulga dir. Al costat de la civilització que el mateix Zapatero devia pensar que representava, que no sabem si és la cristiana, l’europea, l’occidental, o quina. La resta de civilitzacions amb què se suposa que també ens havíem d’aliar, pareix que mai no van fer acte de presència, o no hi van ser convidades, en tot cas. Jo, en tant que membre marginal i escèptic (en tant que valencià, i europeu amb passaport espanyol) d’aquesta civilització amb tantes ganes d’aliar-se amb l’altra, em pregunte ara què se n’ha fet, d’aquella alta missió històrica. I si, vistes les coses que es veuen aquests mesos, setmanes i dies, del Iemen al Marroc, passant per Líbia i Egipte, l’aliança seria la mateixa. Quant a la resta de civilitzacions, qui sap on paren, quantes en són, i quines ganes tenen d’aliar-se amb la nostra.
| Joan F. Mira | El Temps, núm. 1395 | 08/03/2011
L’agost passat, a San Francisco, hi hagué una cimera d’experts dedicada a cavil·lar sobre el final pròxim de la peculiaritat humana, tal com la coneixem. En 35 anys, asseguraven, allà pel 2045, la intel·ligència artificial serà tan poderosa que simplement suplantarà la humana, amb tots els resultats i conseqüències. En aquell reunió hi havia sobretot especialistes en computació i en nanotecnologia, però també psicòlegs, biòlegs moleculars, professors de medicina d’urgència, experts en el coneixement dels lloros grisos, i altres personatges extremadament seriosos. Els quals, calculant el creixement exponencial de la capacitat dels ordinadors, van concloure que ja queda poc temps fins que les màquines superen definitivament els humans, i el cervell artificial deixe obsolet el cervell natural. Amb la qual cosa, afirmen, el pròxim gran salt endavant serà sensacional, un salt com qui diu metafísic, mai no vist, i difícilment imaginable. Van passar desenes de milers d’anys des de l’aparició de l’Homo sapiens modern, la nostra espècie, fins a la revolució agrària. 8.000 anys, pel cap baix, des de l’inici de l’agricultura fins a la revolució industrial. Poc més d’un segle, entre aquesta revolució contemporània i la bombeta elèctrica. 90 anys des de l’ús de l’electricitat fins a l’aterratge a la lluna (que d’altra banda, dic jo, ningú no sap per a què va servir, ni quina continuïtat ha tingut...). 22 anys des del “gran pas per a la humanitat” en la pols lunar fins a l’esclat d’internet, la world wide web, i altres revolucions de l’electrònica. 9 anys només fins a la seqüenciació del genoma humà. I, tal com tothom sap o hauria de saber, cada dos anys es duplica la capacitat dels ordinadors, i es divideix el cost de fabricar-los. Calculat així el progrés, i vist que la seua acceleració no és lineal sinó exponencial, hom calcula que el 2015 un ordinador superarà la capacitat del cervellet d’un ratolí, cosa no gens menyspreable si considerem els milions de neurones que cal replicar. Vuit anys després, li arribarà el torn al cervell humà, més gros i més complicat, però no invencible en la competició amb la màquina. I cap al 2045, senyors, la intel·ligència de la màquina, el seu brainpower o poder mental (sí, en efecte: mental), serà superior al de tots els cervells humans combinats. Ja sé que tot això és difícil d’imaginar, i fins i tot difícil de concebre, i no és estrany: el nostre pobre cervellet humit no està preparat per a comprendre el significat d’aquesta intel·ligència prodigiosa.
Arribats en aquell punt, per tant, els mecanismes de l’evolució, i potser els de la cultura, deixaran de funcionar i fins i tot de tindre algun sentit. El futur és, doncs, efectivament inconcebible: s’ha produït una singularitat. La paraula ve de l’astrofísica, i es refereix a un punt en l’espai-temps (dins d’un forat negre, per exemple), on no s’apliquen les regles de la física ordinària. I ningú no sap quines regles s’aplicaran o tindran valor encara si una màquina no solament pot pensar més i més veloçment que un cervell, o que tots els cervells, sinó que és capaç d’allò que en diem consciència, de sentit de l’humor, d’ironia, de sentiments (com?, ah, això no ho sabem, precisament pel salt inconcebible) exactament humans, i fins i tot de reproduir-se ella mateixa. Aquesta part, però, em sembla poc realista: per molt singular que siga l’aparell, per molt humanament intel·ligent i sensible, no el veig arromangant-se per a picar en una mina els metalls que necessitaria per a reproduir-se ell mateix, ni construint les màquines necessàries, ni produint l’electricitat imprescindible, ni fabricant camions per al propi transport, ni edificis per a instal·lar-s’hi. En intel·ligència ens superarà, com a mà d’obra, no. I aquest és el secret que els entusiastes de la singularitat amaguen: la màquina serà més potent que el cervell, i tan humana com el cervell, però no tindrà budells, braços ni cames si els humans no li’n donen. I sempre la podrem desenganxar, desendollar, o tallar-li el subministrament elèctric. Si li podem transferir un cervell nostre, amb memòria i emocions incloses, i així perpetuar la nostra consciència personal, és tota una altra qüestió. Qui sap si és aquesta la pròxima promesa d’immortalitat. Tan singular, per cert, com les promeses antigues.
| Joan F. Mira | El PaÃs - Quadern [CV], núm. 545 | 03/03/2011
Enganxada a pantalles i pantalletes –la gran revolució del nostre temps–, la humanitat prospera, es revolta, s’entreté, estableix lligams abans impensables, i pot rebre oferiments íntims insòlits, sovint en un llenguatge que sembla produït per màquines amb un altíssim sentit de l’humor. De tant en tant, entre els missatges que s’infiltren al correu electrònic, entre els projectes d’estafa, la publicitat de coses tèrboles, i altres proves de l’estupidesa universal que superen els filtres protectors, m’arriben cartes molt tendres de senyoretes eslaves. Les quals, a més dels eventuals contactes epistolars, solen buscar altres contactes més directes, amb finalitats migratòries o d’assegurar-se una relació profitosa. És un fenomen ben revelador de la condició humana moderna, tècnica i europea, i de les noves relacions entre l’est i l’oest. En un missatge que vaig rebre no fa molt de temps, la senyoreta començava així: "El saludo Me llamo Elena, mi de Rusia de la ciudad Kazan. A mi de 25 anos. Mi amiga me ha dado tu información y tuyo e-mail la direccion. Ha dicho que buscas las relaciones a traves del Internet y quieres conocera la muchacha. Y he decidido escribirte para conocerte mas vale". Jo no buscava res, i no sé qui deu ser l’amiga, però val més, en efecte, que comence l’intent sense dissimular. Després, exposa les seues qualitats corporals i sentimentals i la disposició a establir una relació seriosa, amb viatge i garantia. Ja se sap, però, que la vida moderna és fatigosa i plena de tensions que poden ser obstacle per a unes relacions determinades. Un petit anunci, arribat fa poc, proporciona el remei infal·lible: "El ritmo rápido de la vida o el cansancio crónico ahora no es obstáculo. Su vida sexual puede ser considerablemente mejorada. Nuestra nueva fórmula permite conseguir el efecto asombroso… (estalviem detalls fisiològics). Tales da el efecto hermoso, y ninguno la quimica. Ha llegado el tiempo de hacer esto sobre lo que sueñan unicamente muchos". El món, per tant, pot ser un lloc feliç, amb senyoretes de Kazan, i fent allò que somniaven únicament molts. Deixem constància, doncs, de tanta novetat, i que no diguen després que no vam saber detectar els signes del gran canvi.
| << < [90] [91] [92] [93] [94] [95] [96] > >> |
|
|