Joan F. Mira | El Temps, núm. 1369 | 07/09/2010   

El coronel a Roma

No és la primera vegada, però enguany ha estat del tot espectacular, la visita del gran germà, o qualsevol que siga el títol del coronel Muhammar el Ghaddafi (grafies variables, a voluntat), que no és president de Líbia, ni oficialment cap d’estat ni de govern ni de partit, sinó simplement qui mana per ser qui és, i punt. Per ser qui és pot permetre’s d’arribar a qualsevol capital europea rodejat d’una guàrdia personal d’amazones robustes, molt robustes, vestides amb uniforme de campanya, no amb indumentària líbica o beduïna tradicional, no amb vel més o menys islàmic, sinó amb robes guerreres masculines. Cap problema, per al líder libi, que sol fer transportar una gran tenda per instal·lar-la allà on va, amb la condescendència obsequiosa de les autoritats locals, que proporcionen tota mena de facilitats, espai de parc, el que faça falta, tot siga pels negocis i pel subministrament de gas i de petroli. Arribà doncs el germà suprem a Roma, l’últim cap de setmana d’agost, precedit d’altres avions amb càrrega de vehicles i d’impedimenta diversa, i d’un vol especial amb trenta cavalls beduïns o berbers que havien de lluir-se, com a detall especial, en alguna festa de carabinieri a la capital d’Itàlia. Dilluns, un sopar amb Berlusconi com a hoste i 800 convidats. Em fan pensar (no profundament, però no hi faltarien els motius), les pallassades insignes d’aquest home a les ciutats d’Europa que visita, i més encara em fa pensar la manera com aquestes exhibicions són acollides pels governs de cada lloc, l’espanyol inclòs, no cal dir-ho. No hi ha cap autòcrata al món sencer amb un poder personal tan fabulós com el d’aquest individu (potser el de Kim Jong Il a Corea, però aquest només viatja a la Xina, i molt rarament, amb un tren personal luxós i ben blindat), un poder incondicional, il·limitat, sotmès al seu capritx mudable, i estès igualment als seus fills, un dels quals serà probablement l’hereu, com a Corea del Nord, casualment, i com a la Guinea Equatorial, països modèlics del comunisme perfecte i de la descolonització. Els fills del libi, ja se sap, poden fer rigorosament el que vulguen, i allà on vulguen: comprar-se un equip italià de futbol per jugar-hi com a titulars, intentar passejar per Viena amb un parell de lleopards, apallissar el personal de servei en un hotel de Suïssa (i si la justícia suïssa intervé en l’assumpte, el pare trenca relacions diplomàtiques, i empresona empresaris suïssos a Líbia). Després, en tot cas, ja vindrà l’amic Berslusconi a arreglar-ho, o algun ministre espanyol, expert en complaences amb autòcrates diversos.

Això era, doncs, que el coronel Ghaddafi o Gheddafi arribà a Roma, desembarcà les guerreres de la guàrdia i els trenta cavalls, instal·là la tenda residencial i, tal com ja havia fet en la visita anterior, llogà 500 senyoretes per fer-li de públic en una lliçó magistral sobre l’islam. Òbviament, les senyoretes convertibles havien estat reclutades per una agència, cobraven per l’assistència (a condició de callar), havien de ser d’anatomia agradable, i vestien amb modèstia sense ensenyar genolls ni escots. El líder, doncs, els regalà un exemplar de luxe del Glorioso Corano, i els explicà la lliçó. Segons la qual l’islam és i ha de ser la religió del present i del futur, el cristianisme és cosa del passat perquè Jesús és anterior a Mahoma, i per tant és el penúltim profeta, i Mahoma l’últim i definitiu. Vista la qual cosa, Europa hauria de ser ja musulmana, ràpidament: “Que Europa siga islàmica”, digué, i tres senyoretes europees, dues italianes i una espanyola segons diuen els diaris d’allà, van començar el procés convertint-se ipso facto i rebent de mans del líder la confirmació de la nova fe, en una cerimònia improvisada. Van eixir del local amb mocador al cap. L’orador també exhortà les joves llogades a traslladar-se a Líbia (prèvia lectura de l’Alcorà, això sí), i casar-se amb “els seus homes”, per tal de consolidar l’estreta relació entre els dos països. Una gran part dels italians, no sé quanta part, s’han sentit humiliats i ofesos per l’espectacle, però sembla que això no fa al cas. El govern afirma que el negoci és el negoci, i que algunes empreses en trauran contractes molt sucosos. Potser allò que fa tants anys se’n diu “la decadència d’occident”, en la qual mai no he cregut fins ara, comença finalment a ser real i certa.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1368 | 31/08/2010   

L'enquesta i els valencians

Mai no he tingut una fe sòlida en el valor de les enquestes ideològiques. Aquelles que fan preguntes simples sobre qüestions complexes, coma ara dreta i esquerra, identitats, adhesions, i altres matèries semblants. Els percentatges resultants solen ser tan variables com imprevisibles, i n’he vistes ja de tots els colors, contradictòries més que complementàries. Els entrevistadors solen ser personal eventual, que repeteixen per telèfon les preguntes sense saber amb qui parlen ni quina cara fa, ni com entén la qüestió l’entrevistat. De fet, el punt crucial d’un estudi seriós “d’opinió”, que hauria de ser justament el moment de recollir les respostes, no té cap mena de control directe ni indirecte sobre els possibles automatismes o equívocs de l’entrevistat. Dit això, per malament que estiguen fets els qüestionaris, per superficial que siga la recollida de respostes, per diferents que puguen ser els resultats, una successió d’enquestes, al llarg del temps, marca generalment allò que se’n sol dir una tendència, un estat d’opinió de fons, un pensament majoritari. Fins i tot, com en el cas que comentaré, quan es tracta de qüestions tan complexes com la pertinença, la identitat i altres temes paral·lels o equivalents. És a dir, que si les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas, l’oficialíssim CIS, asseguren que un percentatge altíssim de valencians diuen sentir-se només espanyols, o més espanyols que valencians, l’afirmació és certa: ho diuen, i ho diuen de manera continuada, automàtica i segurament creixent. I si només un ridícul 9% afirma sentir-se “més valencià que espanyol”, la proporció és, com a mínim, indicativa d’una carència profunda i extensa: d’una falta de valoració del propi “ser valencià”, que ja sembla més permanent que circumstancial. No sabem qui contesta què, ni per què, però almenys les comparacions són simptomàtiques: només a Castella i Lleó, i a la Comunitat de Madrid, la identificació com a “més o només espanyols” és una mica superior a la dels valencians. És cert que, si rascàvem una mica, trobaríem que aquesta percepció de la pròpia espanyolitat és, entre una gran part dels valencians, molt més inconsistent i molt menys sòlida del que la resposta automàtica indica. I certament a Castella i Lleó, a Extremadura, Madrid, Múrcia o Andalusia, no hi ha una minoria extensa i compacta de ciutadans (ciutadans reflexius i de moltes lectures, en general) que, com al País Valencià, no es pensen en absolut com a espanyols, i veuen Espanya com una realitat aliena i opressiva. Però açò no apareix a les enquestes.

Dit això, el fet que, segons l’enquesta del CIS, prop d’una quarta part dels valencians preferirien menys autonomia, i prop de la meitat no volen més autogovern del que tenen, em resulta bastant simptomàtic d’un estat general d’ignorància i de confusió. Encara paguem durament, i pagarem molt de temps, la insensatesa i la irresponsabilitat dels dirigents polítics valencians dels anys 70 i 80, de Lerma a Broseta i a qui vostés vulguen pensar o recordar. L’autonomia, l’estatut, la mica d’autogovern, les Corts, la Generalitat, no van arribar amb un procés de recuperació de dignitat, de patriotisme propi, de restauració de drets, de cohesió reforçada al voltant d’un idea i un sentiment de país. Va arribar acompanyada de baralles indignes, de maniobres i mentides infames, de la destrucció del nom de País Valencià, de falsedats projectades metòdicament sobre la gent, de maniobres molt fosques entre els líders de la dreta i de l’esquerra, i sobretot d’una imatge de confusió, incoherència, enfrontament i partidisme descarat. Després, com diu la dita castellana, “de aquellos polvos vinieron estos lodos”. Quan els líders polítics més importants i visibles (de Lerma fins a Alarte, de Broseta fins a Camps), no tenen una idea de país, ni una lleialtat profunda, ni la mínima fe i la mínima dignitat exigibles, poc podem esperar que els ciutadans manifesten les mateixes conviccions i virtuts que els seus dirigents destrossen o ignoren. I així queden després les enquestes del CIS.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1367 | 24/08/2010   

Saramago, amb retard

La desaparició d’una persona de renom públic, com ara d’un artista de fama o d’un escriptor insigne, sol ser motiu de tota mena d’elogis i lloances al difunt, tant si en vida n’havia rebut amb abundància com si no. El trànsit a la condició de “desaparegut” pot ser també un trànsit al panteó dels il·lustres, i motiu d’ofrena de corones verbals funeràries, com les que solen acompanyar el vehicle de l’últim viatge. Fins i tot els escriptors petits solen rebre, efímerament, una mica de reconeixement per part de la mateixa premsa que en vida els ignorava. Un consol pòstum, per rebre el qual, en realitat, no val la pena morir-se. Passades poques setmanes, no se’n recorda ningú: el retard és fatal. Quan l’escriptor havia esdevingut un nom universal, una presència pública habitual, i més si es tractava d’un premi Nobel, les glosses post mortem són més inflades i visibles encara. I si és patrimoni nacional, com en el cas de Portugal i Saramago, augmenta encara el ressò. El qual s’escampa més encara si l’escriptor s’havia convertit en allò que sol dir-se un referent cívic i moral. Saramago, doncs, es va morir, i s’aixecà el cor de les lloances. Merescudes, no cal dir-ho, quan anaven dirigides a la seua condició d’autor, a l’obra literària memorable, al seu llenguatge personal impecable, a les històries i els personatges que va ser capaç de crear. Jo, que com a crític sóc del tot incompetent, continue preferint, i de llarg, les obres de la primera etapa, de L’any de la mort de Ricardo Reis, al Memorial del convent o El setge de Lisboa. Les posteriors, sovint massa voluminoses, al·legòriques i doctrinals, no m’han arribat a convèncer, potser amb l’excepció de L’evangeli segons Jesucrist. Ideologia, doctrina moral i bona literatura no sempre coincideixen en sant pau i harmonia. Com ara en l’Assaig sobre la ceguesa, tan pesat com perfectament oblidable. La ceguesa, d’altra banda, va ser tota la vida una condició incurable del gran escriptor. Ceguesa sobre les monstruositats comeses en nom de la ideologia política que defensà rigorosament fins al final. Mai no va condemnar uns crims immensos, incomparablement pitjors que els abusos que contínuament criticava. I un home que visita la ciutat palestina de Ramal·lah i afirma que és exactament com Auschwitz (no era un lapsus: hi va insistir), no mereixia l’epítet de “lúcid” que tan generosament rebia. El seu historial polític és estrictament sectari, i a la Lisboa dels anys setanta (sobretot en el món de premsa) coneixien molt bé la seua actuació intolerant i censora: ho sé de fonts molt directes. Deixem-ho, doncs, i oblidem-ho. I no participem tampoc de les bestieses que publicà el diari del Vaticà.

Gran escriptor sí. Ciutadà exemplar, no tant. I sobretot un gran portuguès, a pesar de tot. Un patriota tendre, incondicional, profund. Conscient de la grandesa d’un país que pot semblar petit. La primera vegada que vaig visitar Portugal, encara hi manava el lúgubre Oliveira Salazar, les parets eren plenes d’uns cartells on figurava un muntatge de mapes amb el territori “metropolità”, Angola, Moçambic, Goa, Timor, Guinea i Cabo Verde, amb la llegenda “Portugal não é um país pequeno”. L’impossible mapa es va acabar en pocs anys i, afortunadament, Portugal sí que és um país pequeno. Potser per això m’agrada tant, a mi que els països massa grans em resulten incòmodes. Per alguna empatia comprensible, crec que he arribat a entendre l’angoixa subtil d’un país que ha navegat entre l’exigüitat del territori nacional i les amplàries de l’imperi, entre el poderós veí amenaçador i l’afirmació de la potència pròpia, entre creure’s el centre de l’univers i veure’s en un racó marginal d’Europa. Escrivia Torga en La creació del món: “Ningú de nosaltres acceptava la seua pàtria de manera natural o senzilla. En les veus que l’exaltaven o la denigraven vibrava el mateix despit, la mateixa humiliació, el mateix sentiment d’inferioritat”. Aquesta pàtria és la mateixa que ha produït un patriota com Saramago que, en el pròleg d’un llibre deliciós, Viagem a Portugal, escriu: “O viajante viajou no seu país. Isto significa que viajou por dentro de si mesmo”, que és la màxima forma d’identitat possible. I que, acusat de “massa espanyol” per alguns imbècils, afirmava en públic: “No tolere que ningú es diga més portuguès que jo”. Si això ho diguera un escriptor català, qui sap quines acusacions de “nacionalisme” pervers li dedicarien els mateixos que exalten amb entusiasme Saramago.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1366 | 17/08/2010   

Després de la guerra, Europa

La mort del grandíssim historiador Tony Judt, un home absolutament excepcional, impressionant, m’ha sorprès acabant de llegir el seu volum monumental Postguerra. Una història d’Europa des del 1945. Monumental per les dimensions, prop de 1.200 pàgines, i per l’ambició d’explicar la peripècia, la tragèdia, la mort i resurrecció d’aquest vell continent que molts considerem també una forma extensa de pàtria pròpia. Del continent sencer, a una banda i a l’altra d’aquella frontera infame que durant més de quaranta anys el tingué tallat en dos, de nord a sud, passant pel centre i cor mateix d’Europa amb murs i tanques de filferro amb punxes, amb metralletes i guàrdies amb gossos. La primera vegada que jo vaig travessar aquest mur, pels voltants del 1970 i en un viatge més o menys oficial per qüestions acadèmiques d’antropologia social, entre Viena i Budapest ja ens van escorcollar al tren, i pels corredors dels vagons passaven, en efecte, els policies amb gossos amenaçadors. Algunes il·lusions i fantasies que jo tenia sobre la realitat de “l’altra banda” (i que molts amics meus conservaven també), van començar a dissoldre’s. A Budapest, els murs de les cases mostraven encara els forats de les bales soviètiques del 1956. Però els funcionaris culturals del Partit que ens acolliren (no n’hi havia d’altres), semblava que no recordaven res: allò que no convenia, simplement no havia passat. I dos professors txecs que vingueren a la reunió anaven a tota hora acompanyats per uns individus de cara fosca, comissaris de companyia. Feia poc temps encara dels fets de Praga del 1968, i ací, en aquest país nostre, entre nosaltres, molts encara s’aguantaven la bena davant dels ulls, per no voler veure: per no acceptar que la realitat d’aquella Europa, la misèria moral i política d’aquell règim, d’aquell sistema i d’aquella ideologia, no tenia ja (si mai l’havia tinguda), cap relació amb les il·lusions d’igualtat i de justícia que suposadament els governs comunistes havien de convertir en un estat de felicitat definitiva. Quan, poc després, vaig viatjar a Praga, tot era encara gris i trist, i pels carrers hi havia altaveus que emetien discursos oficials i músiques possiblement revolucionàries. Ací, la ceguesa de molts continuava intacta, sense remei ni cura.

La mateixa ceguesa que impedia veure com, “a la banda d’ací”, el “capitalisme imperialista”, o “imperialisme capitalista”, com en deien, no era exactament un sistema de repressió i d’opressió de les classes populars, privades de drets i de veu, reduïdes a l’explotació miserable, etcètera. I que la llibertat, en efecte, al contrari del que pensava el senyor Lenin, si que servia d’alguna cosa, a més de ser un valor en ella i per ella mateixa. Això mateix que potser només apreciàvem els qui no en teníem, bé a l’Espanya de Franco, bé als països sota la dictadura “del proletariat”, quina ironia. Europa occidental, desfeta físicament i moralment per la guerra, es refeia a una velocitat inesperada: refeia fàbriques, carreteres i cases, refeia ciutats, refeia una economia productiva (amb una mica d’ajuda dels amics americans, tot s’ha de dir: el Pla Marshall tingué una eficàcia decisiva), i en poc més d’un parell de dècades aquest mig continent era ja una terra de benestar gairebé universal i assegurat. Espanya, per cert, a Europa no existia, cosa que es constata, per absència, llegint el llibre de Judt. A Europa la gent votava, canviaven els governs, normalment entre democristians i socialdemòcrates, les idees eren lliures i la paraula també, els sindicats eren potents, el valor real dels salaris es multiplicava en pocs anys, i el personal en general es preocupava més de comprar-se televisions, rentadores i cotxes, i de pensar on aniria de vacances, que de saber si hi havia models millors de societat, d’economia o de sistema polític. Al mateix temps, però, l’armament nuclear s’acumulava a un costat i l’altre de la ratlla funesta, i un cert terror (que jo vaig viure a Alemanya a primers dels anys seixanta) a la Bomba formava part de la vida quotidiana. Si l’Apocalipsi final era possible, i fins i tot probable o imminent, què havíem de fer sinó mirar de passar agradablement la vida. I vingueren els Beatles i la minifaldilla, i el maig del 68, i tot això que també és Europa, i que el gran Tony Judt ens ha deixat tan lúcidament explicat en un gran llibre.

Joan F. Mira | Avui | 13/08/2010   

Bous al carrer

Si el Consell de Garanties Estatutàries afirma que la llei que regularà els correbous és tècnicament correcta, un servidor ha d'estar-hi d'acord, i content. Que la llei arribe tan aviat com puga ser, que els bous i les vaques puguen córrer pels carrers on ja corren, i que deixen en pau els veïns de tants pobles i viles que ara semblen fins i tot mal mirats per alguns rigoristes de la defensa d'uns hipotètics drets dels animals. Ací hi ha dues coses ben diferents, que sovint es barregen per ignorància, per fonamentalisme o per simple mala fe. Una cosa és una corrida o correguda de toreros, banderillers i picadors, llança i espasa, amb l'animal torturat i ferit fins a la mort i amb les graderies plenes (o mig plenes) de gent que contempla l'espectacle barroc, ritual i sagnant. Una altra cosa són les vaques i bous (mai n'hem dit toros, en aquest cas, i els valencians en cap cas) que corren pels carrers envestint els participants actius i igualment corredors, i on l'objectiu i la substància no és torturar, ferir i matar l'animal sinó jugar-hi, esquivar-lo, i passats uns minuts tornar-lo al corral sa i estalvi, sense sang ni ferides. Qui pense que tot és igual de brutal i pervers i cruel, no en té ni idea. Potser té moltes teories al cap, però no sap de què parla.

Jo he corregut aquests bous i vaques moltes vegades, de dia i de nit, sobretot de nit amb les banyes embolades, quan feia d'antropòleg de camp pels pobles en festes. Fins i tot els vaig dedicar un treball més o menys acadèmic en una revista del ram. I he de confessar que, en aquell temps, parle de finals dels anys seixanta, m'agradaven els bous. Aquests bous. No els bous de plaça de toros, sinó els bous de carrer, els embolats, les vaques soltes. No he assistit mai en persona (per televisió sí: pura curiositat científica) a allò que se'n diu una corrida, amb tot el cerimonial suposadament estètic, tan espanyol i tan clàssic: m'interessen ben poc. I no oblide tampoc que jugar amb bous, córrer bous o fer maleses amb els bous o davant dels bous, és una activitat que, en altres segles, era bastant general, almenys als països del sud europeu. A la Roma renaixentista –a la via del Corso, a la plaça de Sant Pere, al Testaccio– corrien toros i altres bèsties amb una freqüència i afició possiblement superior a la dels països hispànics. La meua indiferència, per tant, no és una qüestió nacional: en gran part del País Valencià, sobretot en la meitat nord, i en alguna part de Catalunya, sobretot a l'extrem sud (una coincidència ben curiosa amb els límits històrics del bisbat de Tortosa), córrer bous és una pràctica festiva tan autòctona com a Castella, al Llenguadoc, a Andalusia o a Portugal. No m'emocionen tampoc els protectors metafísics d'animals, que es commouen davant del breu patiment de la bèstia que corre, que més que patiment cruel i buscat, és incomoditat i estrès: moltes més bèsties pateixen, més llargament, començant per les gallines ponedores, i acabant pels porcs portats en camió a l'escorxador. Sense comptar que, en els correbous i en el bou embolat, fer patir físicament l'animal no és l'objectiu, ni de lluny. Fins i tot és una cosa que els participants habituals eviten com a norma, i jo he vist algun jove jugar-se una envestida perillosa per corregir la posició d'una bola encesa i evitar que li caigueren al bou gotes de cera calenta a la cara. I de tota manera, si a mi m'agradaven els bous de carrer, era segurament per una mena d'empatia antropològica, o com en vulguem dir. Fa molts anys, doncs, jo passava molt de temps en alguns pobles, vivia amb la gent, observava, estudiava, preparava una tesi doctoral, escrivia papers acadèmics sobre aquelles petites societats rurals, gent de muntanya que encara mantenia en gran mesura una cultura tradicional completa.

I en aquells pobles feien bous: en feien pocs, només la setmana de la festa grossa, i els bous tenien un gust aspre i violent de celebració comunal, de ritual íntim del poble, alguna cosa de perfum espès, de fusta tallada i de corda d'espart per fer les barreres, d'homes que “anaven per davant” a buscar l'animal, d'arribada solemne de la bèstia. En temps del franquisme els bous de poble i de carrer estaven formalment prohibits, no sé per quina raó, però igualment es feien, tolerats pel governador de torn, i al programa de festes apareixien invariablement com a “exhibición de ganado vacuno”. Entraven les vaques, corria la gent, i a la nit d'un sol dia hi havia un sol bou embolat. M'estalviaré interpretacions més o menys etnològiques: només diré que la festa del bou de mitjanit era perfecta si l'animal era verge, mai no embolat ni corregut, si era comprat i no llogat, i per tant, en acabar de córrer el lligaven, el carnisser del poble el matava gairebé en privat amb un colp fulminant al clatell, i l'endemà de matí repartien per les cases la carn del bou sacrificat. I no continuaré amb al·legories de comunió de la carn.

Llavors, torne a dir que per respecte o per impacte, els bous de poble m'agradaven, i no només com a espectador: n'he corregut uns quants, nocturnament i amb una certa habilitat! Després, però, vingué el progrés, l'eficàcia de l'administració municipal, i sobretot l'abundància de diners i les ganes de fer-ho tot més gros, d'exhibir i d'exhibir-se. Ara, per tant, els pobles i viles del País Valencià (i supose que també a les terres de l'Ebre) fan dies i dies de bous, setmanes i setmanes de vaques, una invasió bovina que ocupa carrers i places com si no hi hagués festa possible sense ramats sencers de bèsties grosses, de matí, de vesprada i de nit. Les comissions o els ajuntaments porten animals caríssims de ramaderies de renom, grossos, inútils per a la forma antiga de la festa. Carrers i places s'omplen de milers de veïns i visitants, una massa vociferant i anònima, una nova barbàrie que s'escampa: s'escampa en festes de bous, com en altres festes que són falses tradicions de renovada i extensa insensibilitat, en places i carrers plens d'immundícia després de l'alcohol obligat i massiu. Enguany, per pobles i viles del país, hi haurà més de cinc mil dies de bous, una bestiesa sense nom. Un absolut desastre, sense comptar morts i lesionats, un grapat de cadàvers i multitud de ferits. Allò que era tradició intensa i viscuda, s'ha convertit en barbàrie massiva immoderada. No m'agraden, aquests bous moderns massius, no m'agraden aquestes festes, però ja se sap que el progrés no té remei, i almenys en aquest cas la prohibició, que ja imposà el franquisme, seria el pitjor remei de tots. Paciència i, si pot ser, una mica de senderi i de civilitat, que no seria poca cosa.

Enllaç original

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1365 | 10/08/2010   

Una festa nacional

Per no fugir d’estudi, tal com sol dir-se, dedicaré un paper d’estiu, poc substanciós, a la matèria taurina, d’actualitat rabiosa (també sol dir-se), després d’haver-ne dedicat un altre a la matèria futbolera o futbolística. Jo, que mai no he assistit a una correguda de bous, o corrida de toros, ni per curiositat ni per gust ni tan sols per interès antropològic o literari, que hauria de ser el meu. Una vegada, de menut, mon pare em va portar a la plaça de bous de València a veure aquell espectacle insigne que era la Banda de l’Empastre, Llapissera, Don Tancredo i el Bombero Torero, però no és la mateixa cosa (potser és pitjor, però se suposava que era còmic i molt autèntic). No m’apassiona, d’altra banda, el debat filosòfic i conceptual sobre els drets dels animals i altres reflexions semblants, tot i que sé que l’espectacle de la crueltat aplicada a les bèsties no és precisament una mostra de civilitat, i no és la millor escola per fer respectar els drets de les persones. Em sembla de primera, per tant, que els anomenats antitaurins, amb el lema “la tortura no és cultura” i altres d’igualment encertats, hagen aconseguit un triomf moral i polític (tal com recorda F.M. Álvaro, tot allò que es debat i es vota en un parlament és polític), i que n’estiguen ben contents. Sobretot observant la qualitat argumental dels adversaris, singularment els diaris i les televisions d’Espanya que hi han dedicat un espai més ample i més gros que si hagués esclatat la Tercera Guerra Mundial, més monumental que la plaça del mateix nom a Barcelona, habitualment quasi buida. Un diari que es diu El Mundo, els titulars del qual sovint pareixen procedents d’un altre món inventat o imaginari, l’endemà de la votació del Parlament titulava, amb delicadesa de gran periodisme professional: “Triunfo de los animales”, o una expressió equivalent, si no em va fallar la vista al quiosc. Perfecte: aquest era el to de la polèmica, i els animals triomfants, òbviament no eren només els bous. El dia anterior, el mateix diari dedicava la portada a unes declaracions suposadament tauroculturals (que no vaig llegir: el meu coratge és curt) del poeta Pere Gimferrer, membre de la Real Academia Española i “el escritor vivo más importante en lengua catalana”, segons afirmava el diari. Ja se sap que sota l’epígraf més genèric de “cultura” hi caben tantes coses que realment hi cap tot: això expliquen els antropòlegs, i això vaig explicar jo fa alguns anys extensament en un llibre que es diu Sobre ídols i tribus. L’antropofàgia, posem per cas, o cremar els heretges en la foguera, també formava part de més d’una cultura.

La diferència és que allò que als països més o menys civilitzats hom entén habitualment per “cultura”, en sentit mínimament estricte, sol anar associat a coses més delicades i valuoses que les ferides i enganys mortals als animals, i a pràctiques més compatibles amb l’ètica i l’estètica, que ara no cal detallar ni descriure. No a determinades restes de barbàrie i de sang, de picadors furgant el llom de la bèstia noble amb una llança, a banderilles i a estocades i “descabellos” davant d’un públic entusiasta, per històric i elaborat que siga el ritual. Els correbous, per molt que s’hi entesten alguns amb rigor poc competent, no són ben bé la mateixa cosa, ni de bon tros, i ja n’he parlat alguna vegada. Bé doncs, aquella cultura de l’animal nobilíssim foradat, punxat, furgat i mort en públic vomitant sang, és la que Espanya considera tan pròpia que l’espectacle és definit formalment com a “Fiesta Nacional”. No sé en quin sentit es pot anomenar “festa” a aquesta agonia sagnant i sacrifici públic dels sis toros braus, si no és que per als espectadors és, en efecte, una festa. Sí que sé, i resulta claríssim precisament perquè ho repeteixen cada dia, en quin sentit és “nacional”. Aquests dies, la condició i substància de tal festa, nacional espanyola, definitòria, essencial, irrenunciable, ha quedat més clara i diàfana que mai. Quant a la substància cultural, ja li van donar a un torero el premi Príncipe de Asturias, que és el més alt i emblemàtic del Regne d’Espanya. Premi de les Arts, si no em falla la memòria. De les arts, en efecte. D’una de les belles arts de la nació.