Joan F. Mira | El Temps, núm. 1665 | 10/05/2016   

Àustria, timbre d’alarma

En els temps més gloriosos de l’Àustria dels Habsburg, les cinc vocals de l’alfabet, AEIOU, podien significar Austriae Est Imperare Orbi Universo, és a dir que era propi d’Àustria governar el món sencer. És clar que “Àustria”, llavors, eren també els Habsburg hispànics, la política internacional i familiar dels quals s’acordava més a Viena que a Madrid, tal com m’explicava el pare Batllori, i com obliden sempre els historiadors espanyols. Després vingué un imperi propi que arribava a Transilvània i a l’Adriàtic i que, passades les guerres napoleòniques, semblava que duraria eternament, i llavors les vocals significaren també Austria Erit In Orbe Ultima, proclamant que, quan caigueren tots els altres, ella continuaria encara dreta. I finalment, va passar el que va passar: la gran monarquia “imperial i reial”, monarquia dual d’Àustria-Hongria (que en realitat no era tan dual: la part germànica era la substància del conjunt), en acabar la I Guerra Mundial va caure per terra com un castellet de cartes, i els austríacs alemanys es varen quedar sols, reduïts a l’espai d’un país petit i sense pes. Llavors, el partit socialdemòcrata –majoritari i d’arrel directament marxista– va proclamar una “República Alemanya d’Àustria”, del nom de la qual els aliats vencedors (és a dir, Anglaterra i França) van obligar a suprimir l’adjectiu “alemanya”. Amb el resultat que, vint anys després, el 1938, un austríac de nom Adolf Hitler entrava triomfalment a Viena, i annexionava tranquil·lament Àustria al nou Imperi Alemany. Passats cinquanta anys més, el 1988, es va estrenar al Burgtheater de la capital l’última obra del grandíssim Thomas Bernhard: l’obra es diu Heldenplatz, la Plaça dels Herois, que és el lloc on centenars de milers de persones aclamaren amb entusiasme l’arribada de l’heroi propi suprem, beneït per l’arquebisbe (això no ho diu Bernhardt en l’obra), mentre la por entrava en tants cors i en tantes cases. Berhnard –ho recordava jo ací mateix fa uns deu anys– no perdonà mai als seus conciutadans que, segons ell afirma, foren tan espessos, tan sòlidament ancorats en la hipocresia, en la negació d’un passat inconfessable (l’adhesió voluntària al nazisme, un catolicisme clerical i reaccionari, un antisemitisme dens i permanent, els vicis burocràtics i secrets de la Kakània imperial, l’autosatisfacció obtusa, i més pecats difícils d’expressar), en un present basat en la mentida i en l’oblit. Les virtuts de Viena i d’Àustria, com ara l’amor a la música i a una certa cultura, no són per a Bernhard tan sòlides que puguen amagar els pecats profunds. I hi ha el personatge que només troba refugi als concerts de la Musikverein, i que afirma que es pot anar on es vulga, que “el món avui dia no és res més que un món d’estupidesa d’un extrem a l’altre, però que a Àustria és encara pitjor, en aquesta Àustria que no és res més que un escenari on tot va de mal borràs, a la putrefacció i a l’agonia, una figuració enfonsada en l’odi d’ella mateixa formada per sis milions i mig d’abandonats, sis milions de dèbils mentals i de folls furiosos que reclamen sense interrupció a gran crits un director d’escena”.

Un hereu d’aquell Imperi que s’acabà fa cent anys, Claudio Magris, fill del Trieste italià i austríac, recordava fa pocs dies que tot país, tota cultura, és un Janus bifront, amb un rostre d’humanitat i civilitat i un altre d’obtusa violència, i ningú pot donar lliçons als altres. Recordava aquella Àustria supranacional, “gresol dramàtic i fecund de gents, de llengües, de cultures; bressol i intèrpret incomparable de la complexitat i de les transformacions que han canviat el món i les visions del món. Una Àustria plurinacional –la sal de la qual era potser en primer lloc la contradictòria però increïblement vital simbiosi cultural judeo-alemanya...”. Però no es tracta, afegeix Magris, de fer el procés de l’Àustria actual, sinó d’aprendre, abans que siga tard, la lliçó que ens dóna. I d’intentar, afegiré jo, d’entendre les raons de l’èxit extraordinari del FPÖ, la dreta extrema i xenòfoba que és el contrari del terme “liberal” de la F del seu nom: èxit extremista en un país tranquil i pròsper, on al llarg de més de mig segle han governat democristians i socialistes assegurant els equilibris socials i augmentant el benestar general. I ara, tots dos han patit una derrota clamorosa, a mans d’una dreta obtusa enemiga de la Unió Europea, de la llibertat de comerç i de tot allò que siga estranger o estrany. “Això significa,” conclou Magris, “que el perill d’una Europa bàrbara és real, i que aquest timbre d’alarma austríac cal escoltar-lo i no simplement i moralistament deplorar-lo”.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1664 | 03/05/2016   

Mites, identitat

Certament no van ser Ròmul i Rem els “fundadors” de Roma, ni mamaven de la lloba famosa, però tant se val: els romans antics ho van creure, i els romans moderns els conserven com a imatge i emblema. Com les velles inicials SPQR, d’un ideal Senatus Populusque Romanus, que encara representen formalment la ciutat. Probablement, la presa de la Bastilla, a París, no va ser de cap manera el fet decisiu de la revolució, però el 14 de juliol és, cada any, el dia que expressa el naixement i la continuïtat del poble francès sobirà contemporani: la “Festa Nacional”. Els mites i mitificacions, les narracions sobre els orígens o sobre moments transcendentals, poden acudir a genealogies divines o heroiques, o a fets històrics convertits en símbol o en fita decisiva (la Ilíada i l’Odissea, en gran mesura van “fer” o formar els grecs, l’Eneida justificava el poder de Roma...). El 9 d’octubre és (és a dir “representa”) la fundació del regne i país dels valencians; el 25 d’abril, que fa pocs dies hem commemorat, no és, però igualment representa, la pèrdua d’un llibertat política, potser més formal que real, però que era la que teníem, la nostra. La narració pot parlar d’una gent ancestral que, “des de sempre”, ocupa aquesta terra que habitem: com és el cas dels valencians que, segons polítics il·lustres i “acadèmics” reials, venim directament dels ibers o d’abans encara, la llengua inclosa. O pot parlar d’una gent (els “pares fundadors” com els pelegrins del Mayflower als Estats Units, o simplement els nostres “avantpassats”) que va arribar de fora i va poblar o repoblar aquesta terra per fer-ne un país nou. Sempre, en tot cas, imaginem que hi ha hagut una gent que forma l’estrat inicial, la substància, que defineix la història posterior i el temps present. Pot haver-hi “afegits”, òbviament, i combinacions successives, però sobre aquella base primera, que seria també la base que garanteix la continuïtat d’algun factor més o menys “essencial” i singular. Que moltes creences d’aquest tipus no resisteixen ni l’anàlisi empírica ni la crítica històrica, és tota una altra qüestió: són creences, són allò que la gent creu, i sovint és això és el més que compta. Perquè els membres d’una col·lectivitat concreta (i més si es vol pensar en termes de nació o equivalent: espai bàsic de lleialtats i de projectes i responsabilitats), han de creure o pensar que comparteixen un fonament i un passat comú, que és també fonament i ciment de les solidaritats presents.

El mite és una narració, i la paraula grega mythos vol dir simplement això, una faula o conte que dóna un sentit a les accions humanes o humanitzades, reals o irreals, amb intervenció de persones, animals o déus. El mite, doncs, la narració, no té un valor que derive de l’autenticitat objectiva dels fets que relata, sinó del sentit expressiu de l’acció, dels personatges o de la matèria narrada. La narració pot explicar una cosa tan remota i tan inexplicable com l’origen del món, sovint amb el complement dels orígens d’una gent concreta de la qual venim nosaltres, els continuadors d’aquells primers humans: d’Adam i Eva ve tota la humanitat, però en primer lloc el poble d’Israel, tal com es repeteix amb variants en tants pobles del món. O d’alguna parella primordial vénen els déus de l’Olimp, que són els nostres déus, els déus dels grecs. De déus i d’herois remots vénen els pares de la tribu, els fundadors, els qui potser van donar nom a aquesta terra que encara ocupem. Uns altres herois, reals o imaginaris (o reals però amb afegits imaginats), han vençut enemics, ens han alliberat o ens han fet grans i gloriosos, ens han donat les lleis, han resistit els invasors... La matèria del mite no té límits, i és un component universal de tots els pobles del món i de totes les cultures. Especialment, de tots els complexos simbòlics i narratius que donen singularitat i contingut al “ser” això que som: a l’entitat del nostre id. Tot poble, país o nació “mitifica”, per tant, el seu passat més o menys distant, explica la pròpia continuïtat diferenciada. “Mitificar” no és cap vici peculiar dels “nacionalismes”: és una condició universal. Forma part d’aquell conjunt de referents, símbols i senyals que els grups humans produeixen per imaginar-se, projectar-se, representar-se, i justificar-se. La faula grega sempre acabava dient ho mythos deloî, la narració mostra, o demostra, que... Així, el mite històric o expressiu –o el fet real amb valor de mite, tant se val– mostra d’on venim i qui som, què justifica la nostra trajectòria en el temps, quins valors compartim, què explica la nostra condició present. I és més útil encara si l’aprofitem per consolidar i pensar el futur.

Joan F. Mira | El País | 28/04/2016   

El capital segons sant Lluc

Aquestes setmanes d’abril, després de la Pasqua, quan esperem que el Salvador ressuscitat puge al cel el dia de l’Ascensió i que també puge la borsa i si és possible es recupere del tot —mentre al País Valencià esperem inútilment la pluja que cau per totes les terres d’Occident però no en la nostra, i mentre ens resignem a suportar les notícies sobre els anomenats papers de Panamà—, són una bona ocasió per tornar a llegir atentament el capítol 19 de l’evangeli de sant Lluc.

Llegir regularment les escriptures és ocupació altament saludable per a l’ànima: obliga a pensar en el misteri, si més no, i a interpretar i aplicar la paraula sagrada. Jesús explica als deixebles la paràbola de l’home ric, que havia de ser nomenat rei, se’n va de viatge, i encomana a tres empleats la gestió d’un determinat capital, a veure si el negocien i l’augmenten. Quan torna l’home, ja proclamat rei, demana comptes de la inversió, i a qui ha multiplicat el capital per deu el fa governador de deu ciutats, i a qui el multiplicà per cinc li’n dóna cinc. Llavors es presenta el tercer, administrador massa prudent, que li diu: “Senyor, ací tens els teus diners; els he guardat embolicats en un mocador. Tenia por de tu perquè ets un home exigent: reclames allò que no has invertit i segues allò que no has sembrat”.

Aquell senyor de l’evangeli, emblema de la justícia suprema en la paràbola, devia ser un capitalista sense escrúpols, un especulador, un comprador de solars urbanitzables: no un amic del poder sinó el poder mateix, com ara entre nosaltres. El ric rei, doncs, esbronca l’administrador massa prudent: per què no posaves almenys els meus diners al banc, i ara que he tornat els hauria recobrat amb interessos? Aleshores, diu Lluc que digué Jesús, el ric digué als presents: “Preneu-li els diners i doneu-los al qui en té deu vegades més”. I acaba amb la sentència eterna: “Us ho assegure: a tot aquell qui té, li donaran encara més; però al qui no té, li llevaran fins allò que li queda”. I, com de passada, va manar que mataren allà mateix els ciutadans que abans no l’havien volgut per rei. Katasfáxate, diu en grec: degolleu-los.

Vist i llegit això, ja podem anar meditant en els misteris inescrutables de la paraula divina (no sé com expliquen els exegetes aquest passatge evangèlic: supose que molt positivament i espiritual), en les bases teològiques de la borsa, i en la modernitat de l’antic principi segons el qual els pobres seran més pobres, els rics més rics, i els qui protesten, degollats.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1663 | 26/04/2016   

‘Amoris laetitia’

A partir del gran sant Agustí, i de la seua terrible doctrina del pecat original, es va imposar de manera general i quasi definitiva en tota l’Església la visió del sexe com a activitat impura, negativa i fins i tot perillosa: la doctrina augustiniana, acceptada per la primera teologia escolàstica, sosté que el pecat d’Adam i Eva es transmet a la humanitat sencera de generació en generació a través de l’acte mateix de la reproducció, encara que siga un acte del tot legítim i dins del matrimoni. Els pares copulen per tindre fills, i els fills, pobrets, no poden ser innocents ja des del principi, sinó que reben la culpa en l’instant mateix de la unió entre la dona i l’home, en l’instant del plaer impur. No he pogut mai entendre com insignes pensadors, teòlegs i filòsofs, papes, bisbes i capellans i santa companyia, abans i després de la Reforma (els protestants també), van acceptar una bestiesa tan monumental. Amb la conseqüència funesta, entre altres mals de l’esperit i del cos, de considerar pecaminós i condemnable, impur i rigorosament evitable, tot allò que tingués relació amb el sexe: no solament el “No fornicar” del sisè manament (els xiquets de ciutat, quan aprenien el catecisme, ni tan sols sabien què volia dir fornicar, però els de l’horta sí: era allò que feien els animals, mascle i femella, i que no ens atrevíem a imaginar que també feien el pare i la mare...), que en versions més aparentment suaus es va convertir en “no cometre actes impurs”. Així, la modernitat postconciliar, amb molt poc senderi i gens de perspicàcia, ampliava la prohibició a qualsevol acte de contingut o caràcter sexual, tots qualificats genèricament com a “impurs”, és a dir, no solament pecaminosos, sinó repugnants i bruts: molt moderna, la idea, que certament era la mateixa que s’havia predicat sempre! I en l’ensenyament més elaborat de la moral cristiana, dins del meu batxillerat, els capellans pedagogs ens aclarien que, en aquest camp del sisè manament, no hi havia “parvetat de matèria”, és a dir que qualsevol contacte, pensament, tocament, imatge, mirada o desig relacionat amb el sexe, per mínim que fóra, era automàticament un pecat i, si l’acceptaves i t’hi complaïes una mica, és a dir, si hi trobaves plaer, podia ser pecat mortal, tan mortal que, com aquell xiquet que es va morir de sobte després d’una petita activitat manual, et podia portar dret de cap a l’infern, tal com la criatura explicà al seu amiguet en un somni prèviament emparaulat. Aquesta moral enemiga del sexe exigia, no cal dir-ho, una casuística immisericorde i detallada. Fins i tot dins del matrimoni legítim el plaer havia de ser només un derivat inevitable de la reproducció, i per tant, si era buscat com a tal plaer, no com a part accessòria de la producció de fills, fins i tot en el llit conjugal podia ser pecat. I així es podrien explicar bestieses sense fi, part permanent de la doctrina.

I ara arriba aquest bon home, el nostre papa Francesc feliçment i arriscadament regnant, publica l’Exhortació Apostòlica sota el bellíssim títol llatí Amoris laetitia, i desbarata en poques ratlles una bona part de la infame barraca repressiva i canònica. Així, escrivint “Sobre l’amor en la família”, que és el tema general del document, el bisbe de Roma diu coses tan absolutament insòlites com aquesta: “Déu mateix va crear la sexualitat que és un regal meravellós per a les seues criatures”, pensament del tot ingenu però ben amable i positiu per als qui hem rebut (més o menys) el deliciós regal. O com aquesta, més insòlita encara en una altíssima autoritat de l’Església: “L’erotisme apareix com a manifestació específicament humana de la sexualitat”. O que “l’erotisme més sa, si bé està unit a una recerca del plaer, suposa l’admiració, i per això pot humanitzar els impulsos”, afirmació una mica rebuscada (no acabe d’entendre la relació entre erotisme, admiració i humanització), però supose que el papa ho fa amb bona voluntat, com a forma d’ennoblir el plaer mateix... I finalment, com que el tema central de l’exhortació apostòlica és la família, i per tant el matrimoni, el papa Bergoglio conclou: “De cap manera podem entendre la dimensió eròtica de l’amor com un mal permès o com un pes que cal tolerar pel bé de la família, sinó com un do de Déu que embelleix l’encontre dels esposos”. I doncs, aquestes coses tan elementals i tan boniques (tan limitades, d’altra banda, quant a la “moral sexual”, i tan lluny encara d’aquell llibre que es deia The joy of sex, “L’alegria del sexe”, amb il·lustracions tan belles com els textos), no les havia escrites mai un papa. Descanse en pau sant Agustí, si pot.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1662 | 19/04/2016   

“Corruptos, ladrones!�

Quan, a primers d’abril, vaig rebre la invitació de la Universitat de València per assistir a la investidura del P. Josep Massot com a Doctor Honoris Causa, tot d’una, entre els records del gran historiador, humanista i monjo de Montserrat, em vingué a la ment l’escena impagable, inoblidable, que vam compartir fa pocs anys. Això va ser que el Parlament de Catalunya va concedir a Òmnium Cultural (i a Càritas) la seua Medalla d’Or del 2012, i la presidenta d’Òmnium, Muriel Casals, a qui no agrairem prou l’alta civilitat i tota una vida d’ètica exemplar, tingué la idea de convidar-nos al pare Massot, a Jaume Cabré i a mi a fer uns petits parlaments de gratitud, en nom de l’entitat, en l’acte de lliurament de la medalla. La nostra participació tenia, òbviament, un valor simbòlic: tres Premis d’Honor de les Lletres Catalanes, un de Mallorca, un de Barcelona i un altre de València, parlant en aquell acte, volien dir el que volien dir i era ben fàcil d’entendre. I doncs, la cerimònia solemne s’acabà, i tots els presents vam ser convidats a eixir de l’edifici i situar-nos de cara a la façana principal. Els presents érem els diputats, allò que se’n sol dir “autoritats i representacions” diverses, directius i socis d’Òmnium i de Càritas, etc., que en total devíem fer més de dues-centes persones. Honorables ciutadans, diria jo. El motiu de l’assemblea exterior era el descobriment d’un gran escut històric restaurat, al capdamunt de la façana. Jo em vaig quedar a la part de darrere del grup, davant d’una barrera de separació, a l’altre costat de la qual es va instal·lar una colla de gent visiblement alterada, devien ser menys d’un centenar d’individus molt indignats contra el món, i el món en aquell moment el representàvem nosaltres, diputats, escriptors, practicants de la noble virtut de la caritat, i fins i tot defensors destacats dels obrers, com els secretaris generals de Comissions Obreres i de la UGT, que jo tenia al costat, tan sorpresos com jo mateix per l’espectacle. Comprenc que un grup gran o petit (aquell era més aviat petit) de ciutadans alterats vulguen fer-se sentir de manera estrident, com és reunir-se davant d’una seu parlamentària per rebentar a crits un acte simbòlic i una mica solemne, però la pràctica de la comprensió pot arribar a ser ben fatigosa i molesta. Els manifestants (concedim-los benèvolament aquest nom) es van situar a pocs metres de nosaltres, van traure aquells instruments de tortura que es deien “vuvuzela”, i a penes començà l’acte, i sobretot mentre els assistents intentaven cantar Els segadors, van posar-se a bramar i a tocar estrepitosament les trompetes horribles a escassos pams de les nostres orelles.

I sobretot, no paraven de llançar-nos a crits l’insult que evidentment portaven ja preparat: “Corruptos, ladrones!!”, una vegada, i una altra i una altra. Els dirigents sindicals veïns meus, quan els vaig dirigir una pregunta ingènua, varen fer cara de perplexitat absoluta. En acabar la cerimònia rebentada, Jaume Cabré i la seua dona, jo i la meua, i el pare Massot sense dona, vam fer per retirar-nos tranquil·lament pel camí del parc, i llavors, al llarg de tot el trajecte, una bona dotzena d’aquells individus posseïts per una força estranya (energúmens significa més o menys això) van seguir tot el temps el nostre petit grup de cinc persones, sempre cridant-nos “Corruptos, ladrones!!”, amb cares ja del tot desencaixades. Ara, fa pocs dies, els noms del pare Josep Massot, el meu i el de Jaume Cabré, amb els de Maria Antònia Oliver i de l’insigne i pacífic filòleg Joan Veny, han aparegut com a firmants del manifest elaborat pel Grup Koiné sobre els futurs possibles de la llengua catalana en una futurible república pròpia. I en aquell mateix Parlament de Catalunya, el senyor Josep Lluís Franco Rabell (si és que he encertat el seu nom), portaveu del grup polític conegut com a CSQP, ens ha dedicat, al pare Massot i companyia, frases tan correctes i amables com aquestes: “És la primera vegada, o per primer cop, d’una manera significativa, que dins del camp sobiranista apareix una posició racista –i peso les meves paraules: racista, eh!”. Comprenc (darrerament m’he fet molt comprensiu...) que l’eminent líder polític no haja llegit el text, o que n’haja malinterpretat alguns paràgrafs, però ací s’acaba la meua comprensió. Pobres Josep Massot, i Jaume Cabré i jo mateix: devem ser més racistes que ningú, supose, ja que, en tant que Premis d’Honor, som els primers firmants del paper funest. Què els he de dir, si ja vam ser també corruptos i ladrones: únicament i reiteradament en castellà, això sí, mai “corruptes” i “lladres”; cosa que, pensant en el nostre racisme, no sé si em deixa més tranquil o em preocupa.

Joan F. Mira | El Temps, núm. 1661 | 12/04/2016   

El pla

Reconec humilment que m’ha enlluernat la lectura del document “Fes cultura. Pla estratègic cultural valencià 2016-2020”, no solament per les altes meravelles que promet i per la precisió dels objectius (com el d’aconseguir “32.000 visitants per museu obert”, “incorporar 300.000 usuaris en la xarxa de biblioteques”, “incorporar 8.000 persones en la pràctica amateur d’arts escèniques” i altres abundants magnituds d’exactitud científica: exactitud gens estranya si pensem que el Pla diu que va ser encomanat a la “unitat del Departament d’Economia Aplicada a la Cultura de la Universitat de València”) sinó també, per la llarga llista de comissions que es crearan, plans sectorials que s’elaboraran, o propostes que es faran, algunes de tan ambicioses, diàfanes i aplicables com aquesta: “Proposar al Consell Valencià de Cultura la celebració d’un Fòrum Anual sobre l’Estat de les Arts, les Cultures, la Creativitat i el Talent, amb l’objectiu d’establir un espai per a compartir llenguatges, coordinar estratègies, generar oportunitats per a les fertilitzacions creuades i realitzar una avaluació compartida sobre l’Estat de la Cultura, anticipant canvis i proposant recomanacions.” Fantàstica proposta: ja la poden presentar al CVC (els experts en economia aplicada deuen conèixer bé el nivell i experiència dels seus membres), i vejam què diuen, i sobretot què fan. Però la fascinació pel futur radiant que ens promet el pla segurament m’ha encegat fins al punt que no he sigut capaç de copsar la coherència profunda del projecte, els fonaments conceptuals (cal suposar que en té), i sobretot el caràcter i contingut de l’adjectiu valencià que figura en l’enunciat. Qui sap si es tracta només de la delimitació administrativa del territori on plouran les meravelles benèfiques del pla, i ja m’està bé: esperem que almenys una part de la visió dels economistes aplicats a la cultura siga realment aplicable. Seria esplèndid, una cosa mai no vista. Ara bé, voldria ser capaç de discernir-hi algun besllum d’idea o projecte “nacional”, encara que fóra tènue i subjacent: algun objectiu en termes de cultura valenciana, tot i que sé perfectament (he dedicat al tema de les “cultures nacionals” centenars de pàgines i molts anys de reflexions i de lectures) com és de difícil parlar de “cultura valenciana” en tant que combinació distintiva, coherent i específica, i ací mateix ho he explicat més d’una vegada.

Per exemple, fa prop de quatre anys, quan recordava que a partir del segle XVI i XVII, i més encara a partir de la destrucció de l’Estat valencià el 1707 i la incorporació violenta a Castella (els efectes de la qual encara són ben vius i actius), els elements de “cultura europea” que arriben al nostre país, és a dir, els factors que componen la “cultura alta” o d’elit, arribaran en castellà o a través del filtre ideològic i polític castellà, afegits als components propis de la cultura nacional castellanoespanyola, com la literatura o els mites històrics, que seran percebuts per les elits valencianes (i projectats sobre el poble a l’escola o la trona) com mites o literatura nacionalment propis. Ara, concloïa llavors i conclouré ara, passats alguns segles i moltes generacions, aquests components han estat assumits i interioritzats com a substancials per una gran part dels valencians que, en termes de cultura nacional, difícilment consideraran com a pròpia cap altra que no siga la definida com a espanyola. Assumir això, però, és tant com assumir la destrucció final de la pròpia continuïtat cultural, l’anihilament dels components distintius i propis, i la mort lenta de tot allò (la llengua, en primer lloc!) que impedeix encara la dissolució final de l’especificitat valenciana dins del conjunt polític i cultural castellano-espanyol. I aquest és el destí implacable que ens espera: l’extinció i el desert a mitjà termini, si la societat valenciana (Generalitat, partits polítics, ajuntaments, escoles i universitats, professionals, clubs esportius, escriptors, comissions de festes...) no considera molt seriosament la cultura pròpia, la feta i produïda en el país propi i (no únicament, però molt especialment) en la llengua del país, com l’expressió d’una cultura nacional, la seua. Ni millor ni pitjor que qualsevol altra: simplement una cultura nacional com la dels altres països d’Europa, però que resulta ser la nostra. Oberta i viva, i no resignada a la desertització, ni a la desaparició del món de les cultures vives. Però això, ai dolor, sembla que té poca importància, o no gens, per als planificadors estratègics. I és un símptoma més d’una certa moda ideològica que creix i s’escampa, molt “moderna” i possiblement nefasta. Potser en parlarem un altre dia.