Joan F. Mira | Avui | 28/01/2010   

Llegir Heròdot

Llegir Heròdot no és, de cap manera, repassar fantasies ingènues d’un viatger grec de fa prop de vint-i-cinc segles: és tornar als fonaments primers de nosaltres mateixos, els europeus, en tant que gent que hem heretat i hem desenrotllat una certa manera de veure el món i d’entendre la vida en societat. Llegir Heròdot és tornar a conviure amb els primers que observaren el món amb ulls curiosos, crítics i reflexius, i els primers que entengueren, també, que la llibertat és mare de moltes bondats. Heròdot no es dedicà únicament a recollir informacions infinites, a contar-nos històries vingudes d’extrem a extrem del món que ell coneixia: es dedicà també a pensar, a buscar explicacions, a comparar, i a traure’n algunes conclusions molt importants. Per exemple aquesta: “Els atenesos, doncs, van anar a més; és evident que la isagoria és una important possessió, no per un sol motiu sinó en tots els aspectes: si els atenesos, quan vivien sota la tirania, mai no van superar en afers de guerra aquells que els envoltaven, en quedar lliures de tirania esdevingueren, de molt, els primers. Tal cosa palesa que, oprimits, actuaven amb deliberada inoperància, com l’esclau que feineja per a un amo; mentre que, un cop alliberats, cadascun es va afanyar a treballar per ell mateix”. Isagoria, ens recorda el traductor, vol dir “igualtat d’expressió pública”, i Heròdot la considera fonament fins i tot del poder militar. Una petita idea, potser, però amb resultats revolucionaris ja pels segles dels segles, fins als segles nostres. I ens ho explica Heròdot, per primera vegada en la història. Ens ho pot explicar —això i una infinitat de fets i de reflexions— perquè, a més de ser intel·ligent, curiós i bon escriptor, Heròdot era grec.

El fet, potser miraculós i en qualsevol cas del tot extraordinari, és que en algun moment, en un lloc del Mediterrani oriental, un petit poble insignificant —¿què eren, al costat de Babilònia, de Pèrsia o d’Egipte, aquells mariners pobres, pagesos de terra eixuta, artesans?, devia pensar Heròdot, tal com pensem ara nosaltres—, va decidir dotar-se d’assemblees on el debat seria obert i lliure, on hi hauria discursos i posicions contràries, i el vot que ho resoldria. Una novetat ben perillosa, un principi destructiu, si no hi ha al mateix temps la convicció de formar entre tots una comunitat, un cos polític, i si al costat del principi de ciutadania no hi ha també un sentiment de philia, d’amistat, que és un principi tan clàssic, tan hel·lènic i tan oblidat. És cert que, a Atenes i a les altres ciutats gregues, uns eren més iguals que altres, que les dones, els forasters i els esclaus no podien parlar a l’assemblea, ni votaven, ni eren part de l’Estat. Però la idea ja estava inventada, funcionava, i això és el que compta per damunt de tot: era el nostre futur. Cosa que Heròdot no podia saber, i que nosaltres no podem oblidar. La ciutat, o la comunitat, o la polis com a espai de la ciutadania, va ser un invent grec, potser el més gran de tots, del qual vivim encara. Per als grecs de la polis, l’essencial de la vida d’un home —d’un ciutadà lliure, evidentment— no era el treball ni els diners, ni les cotitzacions de la borsa ni els bancs ni l’empresa, sinó la vida política: un home es mesurava amb els altres a la plaça, pels debats a les assemblees, per la conversa als banquets. Això vol dir que tot l’interès de la vida, el que fa la dignitat del ciutadà, i de la persona, és justament allò que no és utilitari. També per als romans, almenys per als del bon temps republicà, comptava més l’otium que el negotium. En qualsevol cas, els romans van fer molts més negocis que els grecs: un ric a Roma era un ric de debò, sovint fastuosament ric, impúdicament ric, com un ric de Babilònia. Un ric a Atenes feia una vida modesta, en una casa poc decorada i quasi sense mobles. És una diferència, i sovint pense que, en això, som més romans que atenesos, o almenys ho volem ser. No sé què hauria dit Heròdot dels romans ja rics i poderosos d’alguns segles més tard, si els hagués visitat.

Per als grecs, explicava Jean-Pierre Vernant —un dels tres o quatre hel·lenistes més intel·ligents del segle XX—, el fet que cada artesà siga especialitzat, que un faça sabates, un altre escuts i un altre àmfores i gerres, demostra precisament que la divisió del treball no pot ser el fonament d’una societat. Perquè el fonament de la societat és allò que els homes tenen de semblant, no la diferència. Per tant, allò que ha d’unir els homes és el que mostra Protàgoras, en el diàleg de Plató, quan explica el que va passar en el moment de la creació de les espècies. Prometeu, i el seu germà Epimeteu, es van encarregar de donar a cada espècie animal la forma, les qualitats i les forces que l’han de caracteritzar. Cal procurar que aquestes qualitats s’equilibren: si donaven a un animal força i grandària no li donaven velocitat, si era més fràgil seria també més veloç per poder escapar i subsistir. Al final van formar els homes, i ja no els quedaven prou qualitats i prou força per repartir. L’home quedà desemparat, i per tal d’evitar que l’espècie humana desaparegués a causa de la seua fragilitat, calia donar a cadascú un saber tècnic per compensar les deficiències. L’home és sensible al fred: farem filadors i teixidors. Té els peus delicats: crearem sabaters. Pateix la intempèrie: farem fusters i obrers de vila. I així, intercanviant els seus productes, formaran una societat. Però no funcionaria, perquè cadascú s’ocuparà dels seus afers, disputaran, es barallaran, aniran a la ruïna. Zeus s’adona del desastre, i per posar remei a la catàstrofe envia Hermes com a remei i salvació. Hermes portarà als homes el sentit de l’honor i de la justícia, i a partir d’això els homes podran constituir la ciutat: no perquè posseeixen els sabers tècnics, sinó perquè tenen la mateixa idea del que és just i honorable. Una idea que, per cert, ja tenia ben definida Homer, i l’atribueix als seus herois, que difícilment podríem considerar ciutadans. Però amb el pas dels segles, pareix que l’hem perduda, aquesta idea comuna. I així ens trobem ara mateix, esperant que Hermes torne. Precisament aquesta idea està en el fons de l’escàndol d’Heròdot quan observa que els perses de rang inferior s’abaixen i es prosternen davant dels de rang superior, cosa que un grec mai no faria. I cosa que els romans de l’imperi tardà van reimportar d’Orient, i nosaltres hem heretat en tants rituals monàrquics i religiosos. En cap país oriental no era pensable aquella isagoria de què parlava Heròdot, ni cap dels conceptes que s’hi relacionen.

Ara mateix, Heròdot el podem considerar com a etnòleg fundacional, com a fundador de la literatura de viatges, com a definidor —pel mètode comparatiu— dels trets inicials de la nostra civilització. Però sempre serà, sobretot, el Pare de la Història. Un historiador, ara mateix, és un professional que consulta els arxius o les hemeroteques, llegeix llibres escrits pels col·legues, i quan té recollit material suficient escriu ell mateix llibres o articles, i envia comunicacions als congressos. El fundador de la història com a forma escrita, com a disciplina i com a actitud davant dels fets del passat, era un bon home que menjava pa amb formatge i olives, i que es passà la vida voltant per camins i ciutats preguntant i informant-se, prenent notes no sabem ben bé com, o retenint-ho tot en la memòria, i en acabat va escriure una obra prodigiosa, com mai no se n’havia escrita cap, sobre les guerres que els perses van fer contra els grecs, inclòs el detall, ara de moda al cinema, dels tres-cents espartans de les Termòpiles. Heròdot, pare de la història i de l’etnologia, va fer allò que abans d’ell no havia fet ningú: voler saber què havia passat, conèixer els pobles i els protagonistes, informar-se dels fets, i després posar tot això per escrit. Escriure per salvar la memòria. Heròdot, tal com recorda Ryszard Kapuscinski —potser el gran cronista herodotià del nostre temps—, “ja cap a la tardor de la vida decideix d’escriure un llibre, perquè s’adona que ha recollit un munt d’històries i d’informacions que es perdran sense remei si les confia només a la memòria i no les posa per escrit: la lluita eterna de l’home contra el temps, contra les fallades de la memòria, aquesta facultat efímera i propensa a quedar-se en blanc, a esvanir-se. El concepte de llibre, de tota mena de llibres, va nàixer d’aquesta lluita. És per això que els llibres són tan duradors, gairebé eterns. Perquè l’home és conscient —i a mesura que envelleix ho acusa cada vegada més— de la feblesa i la volatilitat de la memòria, s’adona que, si no enregistra la seua saviesa i la seua experiència en alguna forma perdurable, el que duu dintre seu perirà. És per això que tothom vol escriure un llibre: els cantants, els futbolistes, els polítics i els milionaris. I si no ho saben fer o no tenen temps, ho encarreguen a un altre. Tant més que escriure un llibre no sembla una gran proesa. Els que opinen així poden citar Thomas Mann, segons el qual «l’escriptor és algú que, a l’hora d’escriure, té més dificultat que els que no ho són»”. Això escriu Kapuscinski, recordant que la història —començant amb Heròdot, continuant amb el grandíssim Tucídides, que n’era ben conscient— es va inventar per salvar la memòria dels fets. Tal com abans, d’una altra manera, s’havia inventat l’èpica: perquè la gent del futur en tinga coneixença.

El cronista i viatger polonès, com Heròdot el grec, era un home que eixia de casa, que corria pel món preguntant i mirant, era el contrari de tants escriptorets, politiquets i intel·lectualets de tants països —i del nostre també—, que no veuen ni entenen ni saben més enllà d’una curta frontera. D’una curta frontera en l’espai, o en el temps. L’escriptor viatger polonès, recordant Heròdot i el sentit de la història, defineix com a provincià aquell que pensa en un espai limitat i li atribueix un significat excessiu, universal. Jo el  definiria potser d’una altra manera, però tant se val. I a continuació escriu: “Però T.S. Eliot adverteix contra un altre provincianisme, un de temporal i no pas espacial: «A la nostra època, en què els homes semblen més propensos que mai a confondre la saviesa amb els coneixements i els coneixements amb la informació, i a intentar resoldre els problemes de la vida en termes d’enginyeria, sorgeix un nou tipus de provincianisme que potser mereix un nom nou. És un provincianisme del temps, no de l’espai: un per al qual la història és simplement la crònica dels ginys humans que han servit pel que convenia i han estat descartats; un per al qual el món és només propietat dels vius, una propietat de la qual els morts no tenen accions. L’amenaça d’aquest provincianisme és que tots, tots els pobles de la terra, podem ser provincians junts, i els que no s’acontenten de ser provincians només poden esdevenir ermitans»”. Això pensava Eliot el 1944, i han passat més de seixanta anys, i és molt pitjor. Llegir Heròdot, ara mateix, pot ser la millor vacuna contra aquesta malaltia que ens tanca l’horitzó, ens condemna a la ignorància, i fa impossible que puguem entendre qui som i d’on venim. Venim dels grecs.

Pròleg a l'edició dels nou llibres d'Heròdot publicada per La Magrana, traduïts per Rubén J. Montañés. Reproduït al suplement "Cultura" de l'Avui

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 28/01/2010   

País i literatura

És útil, de tant en tant, recordar (amb un regust entre agre i dolç) un cas extraordinari i no del tot comprensible, si ho comparem amb la història de molts països petits i mitjans d’Europa. En aquests països o pobles, com ara els txecs, els estonians, els hongaresos, els croats, els eslovacs, els finesos, i un altre bon grapat (ara són majoria dins la Unió Europea, no cap excepció marginal), a mitjan segle XIX es va produir un moviment de restauració de la pròpia llengua, literatura i cultura, que després va ser un moviment social, després polític, i després, més prompte o més tard, acabà amb l’establiment d’un estat propi. La Renaixença catalana va ser un més d’aquests processos, tan normals a l’Europa central i del nord. Però l’etapa política no acabà amb un estat propi, i encara continua el procés, que no se sap on arribarà. La Renaixença valenciana, al llarg d’un segle, no aconseguí ni tan sols restaurar una literatura assumible com a pròpia, moderna i més o menys suficient. I el pas de la literatura a la societat i a la política va ser (en conseqüència o en coincidència), més aviat, feble i de resultats escassos. Bé, doncs, sembla que a partir dels passats anys seixanta, la literatura sí que l’hem sabuda recobrar o establir, fins arribar a una situació de normalitat progressiva. I una mica de “cultura” també, a més de la literària. Responsables valencians de l’Associació d’Escriptors (en Llengua Catalana, evidentment) m’acaben d’enviar la relació d’obres literàries d’autor valencià publicades el 2009: fa goig. Els temps històrics poden ser lents, però ¿qui hauria dit, fa cinquanta anys, que escriptors valencians publicarien tants llibres, tan normals, i d’una qualitat tan apreciable, en la llengua del país? Trenta novel·les en un any, per exemple, eren impensables en 1959, imaginables només en una fantasia enfebrada. Però si no passem de la literatura al moviment social, i del moviment social a la política, no sé on pararan, en passar cinquanta anys més, ni el país ni la literatura.  Perquè aquest és el nostre cas extraordinari: que en mig segle no hem passat encara d’una etapa històrica a les altres, i ja tocava.

Joan F. Mira | El Temps | 26/01/2010   

Un pacte amb el dimoni

No sé si ara mateix, en la teologia oficial de l’Església Romana, l’existència del dimoni és un dogma de fe, supose que sí. No sé tampoc si la seua acció, com a enemic de Déu i de la humanitat, inclou desgràcies públiques i catàstrofes, a més de la possessió personal que combaten els exorcistes i els devots de la Mare de Déu de la Balma, on els posseïts (generalment posseïdes) eren alliberats de la presència diabòlica el dia de sant Miquel, capità de les tropes celestials. Els predicadors medievals, sant Vicent el primer, amenaçaven amb desastres col·lectius, com ara la pesta, la fam o la guerra, si Déu Nostre Senyor deixava camí lliure a Satanàs per castigar els pecats dels homes. Els predicadors barrocs, des de trones solemnes, continuaven amb les mateixes amenaces, i en el ritual del baptisme (en els últims a què he assistit), els padrins encara han de renunciar a Satanàs, a les seues pompes (quines deuen ser, aquestes pompes?) i a les seues obres, en nom de l’infant neòfit. Els cristians ortodoxos, els protestants, i els nostres germans musulmans, creuen en el dimoni de manera viva i activa, i solen atribuir-li també tota mena d’horrors i de malifetes. A la Meca, els pelegrins l’apedreguen durant el gran pelegrinatge, i a l’Iran ja se sap que els Estats Units són l’encarnació present del Gran Satanàs. No és del tot estrany, per tant, que fa pocs dies un cèlebre predicador evangèlic, el pastor Pat Robertson, haja volgut recordar aquesta malèfica presència. Pat Robertson és un dels personatges més coneguts de l’evangelisme radical i popular, convoca milers i milers de persones en els seus sermons, predica per cadenes televisives d’audiències milionàries, i és, no cal dir-ho, un conservador extremista en matèries morals, ideològiques i polítiques. De manera que el gran predicador, que ja va assegurar que l’huracà Katrina assolà Nova Orleans per castigar els americans pels seus pecats, acaba de dir una de les bestieses més enormes que he pogut sentir o llegir últimament. Afirma, el bon cristià evangèlic, que el terratrèmol d’Haití és ni més ni menys que el resultat del pacte amb el dimoni que els haitians van fer en temps passat. La tragèdia horrible, assegura, és efecte d’una cosa “que va passar a Haití fa molt de temps, i que la gent preferiria no parlar-ne”. Amb un desconeixement prodigiós de la història, el predicador recorda que els haitians “estaven sota el taló dels francesos: ja saben vostés, Napoleó III i tot això” (confondre Napoleó Bonaparte amb Napoleó III, ja és confondre molt: Haití es va rebel·lar en 1791, i Dessalines es proclamà emperador en 1804). I llavors, segons que ensenya als seus fidels el pastor, “es van reunir i van jurar un pacte amb el dimoni. Van dir: et servirem si ens alliberes dels francesos. Una història real. I així, el dimoni digué OK, tracte fet.”

“Ja saben”, continua Robertson, “els haitians es van revoltar i es van alliberar. Però des d’aleshores han sigut maleïts amb una cosa darrere de l’altra.” Pobres haitians, aliats perpètuament amb el dimoni i patint eternament les conseqüències de l’aliança nefasta. És tot un sentit de la història, de la religió, de la Bíblia, i de l’acció divina sobre els homes: un sentit tan brutal, tan pròxim als bisbes de Rouco Varela, a la Inquisició, a l’extremisme islamista, i al de tota la irracionalitat universal, que resulta difícil d’acceptar que circule pel món d’aquesta manera. És clar, digué Robertson després de la catàstrofe de Nova Orleans: “Hem mort 40 milions d’infants no nascuts a Amèrica”. I Déu, a través del dimoni, ens castiga pel nostre pecat. També ens podria castigar per la luxúria, per la ira, la supèrbia o la gola, o qualsevol dels altres pecats capitals. “La terra us vomitarà de damunt”, recorda el predicador, recordant la Bíblia, si cometeu pecats nefands o vesseu sang innocent. La terra tremolarà i us destruirà si pacteu amb el dimoni. La mar, asseguraven en moltes mesquites d’Indonèsia, ens ha castigat amb el tsunami per la nostra lleugeresa com a musulmans, perquè les dones no es tapen tota la cara. La bestiesa humana, la monstruositat irracional inacabable, sembla que es conserva en bona salut, i que progressa, siga entre els bisbes catòlics, entre els patriarques ortodoxos, entre els pastors evangèlics, entre els mul·làs i els aiatol·làs, entre els rabins integristes, i entre tota mena de personatges sinistres, que ens fan desconfiar, tristament, de la nostra condició comuna de persones. El dimoni, evidentment, no en té cap culpa.

Joan F. Mira | Avui | 23/01/2010   

L'agnòstic càlid

Enllaç original

Aquest horror infinit de la catàstrofe d’Haití m’ha deixat, de moment, dues imatges, a més de la desolació i la tristesa de qui, a distància, no pot fer-hi res i sap que en poques setmanes ens n’oblidarem tots plegats, per l’actualitat d’un nou horror, o per simple cansament. Qui recorda ja l’espant d’aquell tsunami d’Indonèsia, que semblava inesborrable? Però un bisbe, acabat d’instal·lar en la diòcesi de Sant Sebastià, ja ens ha explicat que aquest horror no és tan gran com alguns altres: no és tan gran, sobretot, com l’extensió de la laïcitat o de la falta de fe i de pràctica religiosa als països, com aquest, abans tan fidels i tan catòlics. Els morts d’Haití, afirmava el successor dels apòstols de Crist, almenys aniran de dret al cel, però els escèptics, els infidels, els laics, patiran eternament un mal pitjor que cap terratrèmol. Pura teologia. Déu, suposa el bisbe, ja s’ocuparà dels innocents. Primera imatge. La segona era la gent que, en misses a l’aire lliure o en altres llocs, donava gràcies a Déu i cantava al·leluia al·leluia, o la d’un bon home entrevistat per Antoni Bassas, que afirmava una vegada i una altra que Déu l’havia salvat de la mort quan s’ensorrà sa casa, i que Déu s’ocuparia de tot, i que en Déu estava la seua esperança. Això deu ser la fe, i és la segona imatge.

El bisbe i el bon creient m’han fet tornar, no sé si amb un cert impudor, a reflexions meues molts antigues. Déu no és un polític de dreta, certament, ni un bisbe reaccionari omnipotent. Qui sap què és: potser qui dóna l’única esperança a les víctimes d’un horror indescriptible, i només per això ja valdria la pena creure-hi. En definitiva, els agnòstics de tant en tant ens podem fer la pregunta inevitable: i si hi haguera un Déu, què passaria? Estaria del costat del bisbe, o de les víctimes? La pregunta és una simple incitació a la perplexitat, un recurs de la retòrica clàssica, una manera d’encetar un tema molt antic. Els qui ara em llegeixen i que són creients, que pensen o creuen que aquest Déu existeix i actua, se suposa que no s’han de fer aquesta pregunta: per a ells, hi ha Déu, i ja saben què passa. Ho saben segons la història humana o sagrada, segons les escriptures on se suposa que Déu ha parlat, i ho saben també, probablement, com una forma d’experiència, de presència en la vida, potser fins i tot senten l’acció de la presència divina. Jo, que em declare incapaç, ara com ara, de sentir aquesta presència, he de confessar també que els tinc una mica d’enveja. Perquè Déu crea molts problemes, però dóna també molta seguretat. I els qui no hi creiem amb certesa, de problemes també en tenim molts –en bona mesura els mateixos que els creients–, però de seguretat en tenim molt poca. De seguretat metafísica, vull dir, d’aquella garantia que la vida dels humans té un sentit comprensible i que encaixa en aquella dimensió que la terminologia clàssica defineix com transcendència: alguna cosa que està més enllà, que ens abraça i que potser ens explica i ens espera.

No sé si, aquest problema tan vell, el viuen o el pensen de la mateixa manera els agnòstics que sempre ho han estat perquè mai no han rebut una educació religiosa o una fe, i els qui venim d’una infantesa i una adolescència de fe familiar i potser de fe viscuda intensament. Un agnòstic, si hem de fer cabal de l’etimologia, és qui pensa que no podem conèixer allò que hi ha (si és que n’hi ha) més enllà de l’experiència, i per tant no és possible saber si hi ha o si no hi res a l’altra banda. L’agnòstic pot haver viscut sempre d’esquena a aquesta qüestió, no haver-hi pensat mai com a problema vital, com una pregunta la resposta a la qual té conseqüències. Seria un agnòstic fred. O pot fer-se insistentment la pregunta, i sentir cada vegada que li falla o li falta la resposta: que voldria saber però no pot, que voldria una resposta però la resposta no arriba. No cal dir que, probablement, a qui ha cregut li resulta més problemàtic no creure. Entre altres coses –a banda d’ideologies i de filosofies–, perquè sap què volia dir creure, quins efectes tenia la fe en la seua vida, i per tant sap també quins efectes té ara l’absència d’aquella certesa. Aquest serà un agnòstic càlid, un agnòstic que pateix una absència, un agnòstic enfebrat, de vegades. Ell sí que sap què passaria, si hi haguera un Déu: sap que, llavors, hauria de sentir la pròpia vida d’una altra manera, potser viure-la d’una altra manera. El primer és escèptic, el segon viu perplex.

Perplexitat, tornant a l’arrel, vol dir replec o replegament total, vol dir també embolic, i vol dir confusió. No és un estat de contemplació a distància com l’escepticisme: és el dubte actiu però sense solució visible, és la indecisió per falta de claredat en un sentit o en un altre. I llavors la pregunta és per què, si hi ha un Déu, deixa la qüestió essencial sense resposta. Ja sé que és un plantejament tan ingenu com clàssic i gastat, i que sobre això hi ha molta teologia feta, i molta filosofia i molts llibres. Però la ingenuïtat no li lleva ni un gram de pes o de potència: si hi hagués Déu, hauria de respondre a qui pregunta per ell. Dir que Déu calla, que és buit i silenci, és molt bonic per a qui ja hi creu. Per qui no hi creu, i de vegades necessita creure amb angoixa i no pot, és una idea inacceptablement cruel.

El “problema de Déu” no és habitualment problema per als qui viuen instal·lats en una creença heretada. No és problema tampoc, en general, per als qui no hi han viscut mai: no hi ha cap factor biològic, genètic, instintiu, que faça que els membres d’aquesta espècie de mamífers amb cervell hipertrofiat que són els homines sapientes es pregunten espontàniament si hi ha o no hi ha algun déu o Déu en algun lloc. Els déus, o Déu, són part de la cultura, no de la biologia. Quan un cervell humà es fa aquestes preguntes és perquè els conceptes, els mots, els afectes i efectes que impliquen, ja existeixen com a part d’una història social, que és una història de cultures, és a dir, d’emocions compartides i d’idees i imatges heretades. I qui no ha rebut les idees i les emocions, les imatges i els mots, que donen gruix i contingut al pensament i al sentiment de Déu, o dels déus o del seu equivalent, és ben difícil que individualment, espontàniament, arribe a fer-se ell mateix la gran pregunta. El problema de Déu només és problema quan ja ha rebut abans moltes respostes. A mi, agnòstic càlid, la resposta vital d’aquell bon home d’Haití (“la foi du charbonnier” que cantava Brassens, la més metafísica de totes) m’arribaria a convèncer, potser, molt més que la resposta política del bisbe.

Llegiu-ne els comentaris dels lectors

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 21/01/2010   

València, Santiago

Això era  una petita ciutat  de la costa d’Apúlia, pulcra, amorosament conservada, elegant, carregada d’història, amb una fortalesa immensa per on han passat venecians, francesos, alemanys, catalans i castellans, i amb una catedral romànica bellíssima, blanca, que jo visitava fa poc de temps. La catedral és en un replà elevat, damunt la mar, i la meua dona i jo n’érem els únics visitants. Se’ns va acostar un capellà, vestit amb suèter i coll clerical, i vam fer una mica de conversa. Som de València, vaig respondre a la seua pregunta, i el bon home digué que la coneixia, que li havia agradat molt, i a continuació va afegir: “València, Santiago...” I jo que li dic que potser anava una mica desorientat, que València i Santiago són bastant diferents, i distants. I ell: “No, no, València: Santiago Calatrava!” Sense resposta coherent, només vaig murmurar alguna cosa com: “Ah, sí, però València és molt més que això...” Ja hi som, doncs, ja hem arribat al punt que un clergue italià que ens visita no recorda, d’entrada, ni la ciutat mateixa, ni les esglésies, ni els barris vells, ni el nostre gòtic, ni cap altra cosa digna d’esment: només “València: Santiago... Calatrava”. Ho hem buscat, ho han buscat els nostres governants, els d’abans i els d’ara, i en el pecat portem la penitència. València igual a Santiago. A Santiago Calatrava, i la resta no compta. Admirable resultat, en virtut del qual una ciutat amb dos mil anys d’història, amb un patrimoni urbà considerable, amb tot això i allò, queda anul·lada com a tal en la percepció pública de veïns i visitants. Queda substituïda per un conjunt extraterrestre que li han afegit a la vora, per aquesta arquitectura de l’artifici buit, pel ciment i el prodigi tècnic, per l’enginyeria espectacular, per aquesta disneylàndia per a adults, per aquesta falsa ciutat que no és ciutat de res. I València no existeix, existeix Santiago. No és estrany, doncs, que vulguen destruir el Cabanyal. I no sé si cap ciutat d’Europa, del sud, del centre o del nord, ha practicat amb tanta satisfacció un suïcidi com el nostre, tan insensat i tan estúpid.

Joan F. Mira | El Temps | 19/01/2010   

Núvols negres

Núvols negres amenacen la situació econòmica d’Itàlia, assegurava la premsa d’aquell país el mateix dia que el senyor Rodríguez Zapatero inaugurava la presidència semestral europea amb discursos banals i optimistes i amb un espectacle de dansa flamenca, signe d’identitat cultural, emblema d’Espanya. Ja sabem que Itàlia és un país mal organitzat, amb una classe política de qualitat dubtosa, amb un govern de proclames reaccionàries, amb un president que ja no cal definir (i que em resulta especialment desagradable per molts aspectes). Lògicament, per tant, els núvols negres deuen ser conseqüència del mal govern que governa els italians, no com el nostre, que és exemplar, seriós, progressista i d’una eficàcia indubtable. Els núvols, ací, ja se sap que són blancs i rosats, sobre un cel blau, i que això de la crisi, si existeix, ja ho superem veloçment, no som tan pessimistes com uns altres: Zapatero dixit. És clar, també, que al País Valencià, digué Camps i companyia, som i serem els primers a sortir-ne, gràcies a polítiques glorioses de resultats evidents. I quin és el contingut de la nuvolada italiana? Bé, segons la premsa i l’Institut d’Estadística, el núvol més gros i més negre és la desocupació, que a finals del 2009 havia augmentat en prop de 400.000 persones respecte a l’any anterior. Insuportable, negríssim. Tan negre, que la taxa d’atur ha arribat fins al 8,3%, cosa no vista en molts anys. O siga que, ara mateix, els aturats ja arriben a la ratlla dels dos milions, i això és una tragèdia, de la qual, òbviament, té la culpa aquell govern irresponsable i frívol. No com ací, que amb un govern seriós com cap altre, només hem arribat al 19% d’atur, i als quatre milions de gent sense faena (en un país amb prop de vint milions menys d’habitants). Ací, els nuvolets són primaverals, i no cal preocupar-se’n. En tot cas, ja alçarem més voreres i les tornarem a cobrir amb un altre “Plan E(spaña)”, signe de modernitat i de progrés. Ja farem més quilòmetres d’AVE per anar volant a Madrid, signe de fe en el futur. I sobretot, ara que som presidents eventuals d’Europa, ja explicarem als veïns com es fa una bona política econòmica, que d’això, pel que he sentit i llegit, els nostres prohoms i prodones en saben més que ningú: escolten el president, la vicepresidenta, i la ministra del ram.

No som italians, nosaltres. Allà, si l’atur ha pujat fins al 8,3%, la culpa la deu tindre Berlusconi. Ací, si només arriba al 19% (i pujant...), el mèrit és de Zapatero, ja que sense els seus plans “E” i altres encerts memorables, encara seria molt pitjor. Ací, durant la passada dècada prodigiosa, o dècada i mitja, cantàvem les glòries del camí triomfal de l’economia espanyola, una direcció lluminosa: el creixement de PIB era molt més alt que a la resta d’Europa, es creaven més llocs de treball, el dèficit públic havia desaparegut (però la despesa social era de les més baixes d’Europa, cosa que no alterava l’alegria de l’administració socialista), i els governs successius s’atribuïen sense empatx el mèrit del miracle: érem els millors, l’enveja del continent, el somriure d’orella a orella, the Spanish miracle. Perfecte, però això no podia durar. Perquè Espanya no creixia perquè augmentava la productivitat general (de fet disminuïa, almenys comparativament), ni perquè la manufactura, l’agricultura o els serveis de més valor i qualitat incrementaven sòlidament la riquesa. Però es construïen moltes cases, moltíssimes: de cada deu habitatges nous a Europa, quatre a Espanya, una cosa increïble, impossible. El més gran balafiament de recursos que ha conegut la història, la més gran bombolla, la més gran bestiesa col·lectiva. Petarà un dia, indefectiblement, pensava jo, ignorant en matèria econòmica, i ningú vol saber què passarà. El govern, mentrestant, tan content, i el país també. Què més podíem demanar? Pensar en la balança de pagaments, la més brutalment negativa de cap país del món? No cal: ja tornarem els diners algun dia. Pensar que tenim un problema profund i molt gros? De cap manera: com hem de tindre un problema, si som els millors? I ara, quan la realitat destrueix per fi la fantasia, la culpa, com sempre, la tenen uns altres. Insensats. Els grecs en deien hybris, supèrbia sense seny. I quan a la insensatesa s’uneix la frivolitat, els resultats poden ser històrics: no una nuvolada negra, sinó una llarga i humil travessia del desert.