Joan F. Mira - Tria de textos
I n i c i   w e b    rss    

Avui és divendres, 1 de novembre de 2024
<<  <  [111]  [112]  [113]  [114]  [115]  [116]  [117]  >  >> 
Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 14/01/2010   Imprimir

Àtoms

Això era un dinar del jurat d’un premi d’assaig  (bàsicament filosòfic) en memòria de Josep Lluís Blasco. Dinàvem, doncs, tres filòsofs, un físic teòric, i un servidor que no és ni una cosa ni l’altra. Tot menjant coses bones i bevent vi del Pinós, excel·lent, parlàvem dels dèficits ontològics de la realitat, que és una qüestió molt antiga. Parlàvem de la física com a metafísica del nostre temps, i jo vaig recordar una expressió que pensava que era invenció meua: “metafísica experimental”. Amb gran escàndol dels filòsofs, el físic digué que ell també creia que l’havia inventada ell, però que després resultà que apareixia en algun paper acadèmic del ram. Parlàvem de la cèlebre tesi setena de Wittgenstein, segons la qual “Sobre allò de què no es pot parlar, hom ha de callar”, que és tota una filosofia, una teologia i, segons com, una finestra cap a la mística. Jo, que tinc com a principi intentar saber què és, més o menys, allò que no sé i que no entendré mai, l’endemà mirava (en una dels escassos moments que mire la tele cada dia), un programa de National Geographic que parlava dels àtoms. Allò que van inventar els grecs, allò que durant molts segles sembava la part mínima de matèria de què tot està fet, i que resulta que està compost de multitud de partícules que formen el nucli, a més d’electrons impalpables que circulen velocíssims al voltant. D’això, doncs, estem fets vostés i jo, l’aigua de la mar i les estrelles, i les pedres de les catedrals. Una imatge em va deixar perplex: el nucli d’un àtom, de la grandària d’una taronja, enmig d’una catedral immensa sobre els murs de la qual volaven els electrons immaterials. La resta és buit i no res. Vol dir que, en realitat, també estem fets d’una grandíssima part de buit i de no res, de l’espai enorme que queda entre els electrons i la massa del nucli de cada àtom. Misèria de la matèria, o glòria de l’esperit, qui sap. I això, potser, explica moltes coses, fins i tot en la literatura, la història i la política: estem fets molt més de buits que de plens, molt més de no res que de cosa palpable, molt més de fum que de llenya. Parlar de coses com aquestes, o pensar-hi, és també una manera com una altra d’acabar un any i començar-ne un altre. 

 

Joan F. Mira | El Temps | 12/01/2010   Imprimir

Els ossos de Sant Nicolau

El viatger que passege per la ciutat vella de Bari no deixarà de visitar, certament, la basílica de Sant Nicolau, patró de la ciutat, el nom de la qual sol portar afegit al seu. És un construcció romànica, sòlida i blanca, amb un aire de fortificació perfectament comprensible, si hom atén a la història perillosa del lloc, sovint exposat a atacs per mar i per terra. Dins de l’església, i a l’establiment contigu on venen records piadosos, grups de cristians ortodoxos, russos o búlgars o serbis, participen de la devoció universal al sant. Els ossos del qual, segons és tradició acreditada, reposen des de fa prop de mil anys en aquest santuari insigne. Tot va començar l’any 1087, explica la premsa italiana, quan una expedició de seixanta-dos religiosos i mariners baresos va navegar pel Mediterrani fins arribar a la ciutat de Mira, a l’Anatòlia, on sant Nicolau va morir l’any 343, després d’haver-hi estat bisbe i personatge molt conegut per la seua generositat en favor de la gent necessitada. L’objectiu del viatge era, òbviament, trobar i endur-se les despulles del sant. Tal com havien projectat, els expedicionaris ho van aconseguir, portaren els ossos a Bari, i d’allà va nàixer la construcció de l’esplèndida basílica i un centre de pelegrinatge internacional. Les llegendes al voltant de sant Nicolau, tal com jo mateix les he escoltades i llegides per ací i per allà, són espectaculars i delicioses. Com ara aquella segons la qual hi havia un pare molt pobre que no podia casar les filles per falta de dot, no tenia diners, i va decidir dedicar-les a la prostitució. Nicolau, no cal dir-ho, ràpidament va posar els diners del dot de les senyoretes, i d’ací ve la seua qualitat d’afavoridor de matrimonis honestos. A València, l’església de sant Nicolau m’és testimoni: cada dilluns s’hi fan les “caminates”, o siga entrar i eixir set voltes al temple per portes diferents, amb les quals les mares demanen un bon promés per a les filles. Si funciona o no, no ho sé. L’altra llegenda és la dels pobres xiquets que el pare, carnisser miserable, volia vendre a la botiga a pes de carn. Horrible història extrema. El sant no solament els va salvar, sinó que es va fer famós pels regals que feia a les criatures de la ciutat. D’ací, amb tota certesa, nasqué i s’escampà la fama de sant Nicolau com a repartidor de regalets als nens, i als països del nord Sankt Niklaus esdevingué Santa Klaus, que encara circula pels dies de Nadal vestit amb capa magna, mitra i bàcul episcopal.

Llavors, no sé de quina manera, la figura d’aquell bisbe grec de finals de l’Imperi Romà, es barrejà eventualment amb la d’un vell de la neu i dels boscos boreals, que corre amb un trineu fent la mateixa funció de repartidor de regals i joguines. Santa Klaus no és el Pare Nadal, però les figures es confonen. I ací ve la curiosa història d’actualitat. Resulta que les autoritats turques, començant per la ciutat de Demre, que és l’antiga Mira, ara reclamen per via oficial i diplomàtica que Bari els torne les restes del sant. Un cert professor Nevzat Cevik, cap dels arqueòlegs (?) locals, assegura que ha trobat documents segons els quals sant Nicolau desitjava ser enterrat a Mira, i per tant, molts segles després, cal respectar la voluntat del bisbe i tornar els seus ossos a la ciutat turca. El ministre de Cultura pensa fer una demanda formal, el diari Hürriyet, el més important del país, en parla molt seriosament, i el primer ministre Erdogan (el de l’“aliança de civilitzacions” de Zapatero) també dóna suport a la demanda. Cosa que tindria un sentit si, posem per cas, els turcs es consideraren continuadors i hereus dels cristians grecs, i consideraren el seu patrimoni religiós com a propi, incloses les relíquies dels sants. O si es tractara d’una obra d’art famosa, espoliada i robada com tantes altres. El fet, però, és que tot ve del turisme: les autoritats de Demre volen atraure visitants amb el pretext del sant, i pensen que un grapat d’ossos episcopals de Santa Claus seran un atractiu irresistible. Per confirmar-lo, van començar per substituir l’estàtua de bronze de sant Nicolau per un ninot del Pare Nadal amb tots els atributs habituals. Bens culturals, història, patrimoni, diplomàcia i civilització. Tot en un cas exemplar, digne de meditació profunda.

 

Joan F. Mira | El Temps | 05/01/2010   Imprimir

El cardenal optimista

Veure i sentir, fa pocs dies, el cardenal Rouco d’Espanya fent un discurs a Madrid davant d’aquella multitud devota de “famílies cristianes”, em provocava, per dir-ho amb caritat evangèlica, uns calfreds de repugnància estètica. El cardenal Rouco viu en un món de terrors dogmàtics i de pessimisme moral insalvable. El resultat, per la societat global que representa (se suposa que parla en nom de l’església universal), és el retorn a la secta, secta massiva però secta, ja que no poden tornar al franquisme o al temps de Felip II. Hi ha una altra mena de cardenals, però, que viuen en un optimisme històric o teològic admirable, i un bon grapat són italians, ves per on. Allà on tenen com a cap de govern, votat amb majories absolutes i entusiastes, un senyor que no és precisament un model de pare cristià de família, o pare de família cristiana: divorciat, tornat a casar, en procés de segon divorci escandalós, i amb les historietes escassament exemplars que tothom coneix. Fins i tot els cardenals en actiu, alts càrrecs del Vaticà, i responsables de la premsa catòlica oficial, es manifesten una mica nerviosos, no per l’estat de la família en general, sinó per les derivacions d’una família en particular, la del primer ministre. Que no és tan modèlica com, per exemple, la del president Zapatero. Dels cardenals jubilats, Carlo Maria Martini, que va ser arquebisbe de Milà, és segurament el més visible dels optimistes, a pesar del parkinson que l’afecta ja fa alguns anys. Regularment, escriu una resposta als lectors que li envien missatges al diari Il Corriere della Sera, que poden ser tan sucoses com les seues llargues entrevistes amb filòsofs o intel·lectuals no religiosos. El mateix dia que Rouco feia cara de vinagre i pronunciava paraules més vinagroses encara a Madrid, Martini, a Milà, es declarava optimista sobre el present i el futur de l’església. “L’església en decadència? Mai ha estat tan fiorente”, que vol dir esponerosa, florida i vital. No serà pels Roucovarelas que corren pel món. Els lectors, pessimistes, li escriuen que l’església va malament, que no l’escolta ningú, que s’ha quedat fora del món present, que està morint-se, i li diuen “cardenal, faça vosté alguna cosa, que tot va molt malament”. I el gentile cardinale, com li diu un corresponsal, comença contestant que no, que la seua opinió és que la història mostra que l’església, en el seu conjunt, mai no ha estat tan fiorente com ara. Que per primera vegada té una difusió global, amb fidels de totes les llengües i cultures, que pot exhibir una sèrie de papes d’altíssim nivell, una florida de teòlegs de gran valor i de gran densitat cultural. I que, a pesar d’algunes tensions inevitables, l’església es presenta ara unida i compacta com mai ho havia estat en la seua història.

Formidable, el cardenal, i a primera vista sembla que l’optimisme seu és tan gran, tan inspirat i visionari, que el fa ignorar la realitat. Amb una mica de calma, però, amb una mica de perspectiva, resulta que la realitat s’acosta més a la visió històrica de Martini que a les cròniques circumstancials de la premsa. No recordem ja les lluites feroces entre “ortodoxos” i heretges, no recordem els cismes violents, les guerres de religió intracristianes, l’horror de les fogueres inquisitorials, la ignorància brutal dels fidels i del clero (i dels bisbes i companyia) al llarg de la història, ni les croades, ni tants horrors i tantes bestieses. No recordem que al llarg de més de quinze segles l’església (i tot el món cristià) s’estenia només per un racó del planeta, de nom Europa (justament on ara ja no s’estén sinó que es contrau), o que l’expansió de l’Islam va cobrir mitja cristiandat. El cardenal, que sap història i coneix com va el món, recorda que moltes crítiques pessimistes “naixen de la consideració del nostre món occidental”. I que “no tenen en compte la vivacitat i la joia que es troba a les esglésies d’Àfrica, d’Àsia i d’Amèrica Llatina”. Jo, que sóc un agnòstic de tradició cristiana occidental, un no-creient de cultura llatina i catòlica, i algunes coses més que ara no és el cas d’explicar, crec que el cardenal optimista té raó, i me n’alegre. La seua religió i la seua església són també les meues, i se suposa que encara transporten imatges, paraules i actituds ètiques que són igualment meues. No de Rouco Varela i de la major part de bisbes espanyols, que formen més una secta amarga que una alegre església universal. Amén. Ah, Martini era un candidat important en el darrer conclave: no va guanyar, guanyaren els pessimistes.

 

Joan F. Mira | El Temps | 29/12/2009   Imprimir

El TC i l'entitat de la nació

I quines coses tan abstractes, amb un títol impossible, ens vol fer llegir aquest senyor, justament aquests dies de Nadal i Cap d’Any, diran vostés amb molta raó. Ho lamente: m’agradaria estar d’humor més positiu. Parlar de l’èxit (?) de la consulta sobre la independència a la comarca d’Osona. O dels triomfs del Barça als emirats del Golf, exemples mundials de finor esportiva. O de l’admirable política econòmica del senyor Zapatero, pròxim president (?) de torn de la Unió Europea. O del colp a la cara de Berlusconi, amb immediats efectes benèfics sobre la seua popularitat. Però no. Qui sap si la culpa de les meues cavil·lacions i abstraccions la té l’insigne Tribunal Constitucional del Regne d’Espanya, un alt exemple universal de professionalitat, imparcialitat i independència, que no acaba de pair una certa terminologia, segons la qual, posem per cas, Catalunya és una nació, i els seus símbols també són nacionals. Però com que de nació a Espanya només n’hi ha una, i de símbols nacionals també, la cosa és complicada. Què hi poden fer, els pobres magistrats supremament constitucionals, davant d’una aporia com aquesta, que vol dir un problema insoluble, sense eixida. Perquè la cosa és política, certament, però és sobretot ontològica, qüestió de correspondència entre els conceptes i la realitat de l’ésser. Entre l’essència i l’existència, com plantejaven els filòsofs escolàstics. És a dir, una qüestió d’entitat. És una obvietat afirmar que els humans, que som una espècie social, com que no podem no ser res (no podem no pertànyer a cap grup), hem de ser alguna cosa: algun id que ens afirma i distingeix. Una obvietat que, tanmateix, cal deixar ben clara. Parlar, doncs, dels continguts i espais de la id-entitat, és parlar de l’entitat d’aquest id necessari: què és, com es defineix i es delimita, fins on arriba i en què consisteix, aquesta cosa –aquest id– que som? “En un món fet de nacions” (que és també títol de papers meus publicats), allò que ens defineix de manera més visible és justament l’entitat nacional, i el seu id, i allò que la delimita i la presenta al món. Etcètera. I no és difícil constatar que aquells que combaten aparentment el concepte mateix d’identitat, gairebé sense excepció el que busquen –amb major o menor capacitat de dissimulació– és combatre la “identitat” d’alguns altres... que és tant com reforçar la pròpia. Preguntar-se per l’entitat de l’id (és a dir pel contingut de la cosa: la cosa-nació, en aquest cas) sembla pura especulació, i tanmateix no ho és: té una realitat vital, i sovint decisiva per a la vida civil i política, i per a la posició i responsabilitat de l’individu dins de la pròpia societat.

Què és aquesta nació, haurien de preguntar-se els senyors magistrats, només una o impossiblement diverses, quina és la seua consistència o existència, la seua entitat, allò que fa que ser-ne part (constituent i constitucional, és clar) produesca una id-entitat indissoluble indubtable, etcètera. Però no s’ho pregunten: ells ja ho saben. Ja he dit que preguntar-se per l’entitat de l’id, per l’ontologia de la nació, sembla un plantejament purament especulatiu, però no ho és. Si ho fóra, aquest Estatut de Catalunya, tan discret en aparença, no llevaria la son metafísica a ningú. No seria important ni en la teoria ni en la pràctica. Però sembla que sí que té importància. Venint al cas que conec millor i que em toca de més a prop: és o no és important saber quina és l’entitat, la definició, el valor i el contingut, del nostre “ser valencians” o del “ser catalans”? Són o no són decisives les posicions que es mantenen –en el nostre cas, de vegades conflictives– sobre aquesta entitat particular? Influeixen o no aquestes posicions en les actituds personals i col·lectives sobre la vida pública, institucional, cultural o política? No és cert que ací, com allà, un determinat concepte de país (els termes de la seua definició, i els “continguts” o “entitat” d’aquesta definició) implica també unes certes actituds cíviques i fins i tot ètiques, una certa racionalitat i una certa responsabilitat? També ho saben enllà d’allà, al tribunal de Madrid, i per això cavil·len tant. Feliç any 2010, amb entitat o sense.

PS. Enric Solbes. S’ha mort un home extraordinari, discret, sensible, un artista elegant de la pintura, el dibuix, el disseny, la il·lustració i el maquetatge de llibres: un com n’hi havia ben pocs. Vaig treballar amb ell en algunes edicions: era una meravella.

 

Joan F. Mira | Avui | 25/12/2009   Imprimir

Sobre esglésies i mesquites

Enllaç original

Els suïssos, fa poques setmanes, han votat per clara majoria contra l’erecció de minarets en les mesquites noves que es puguen construir al país. No han votat contra les mesquites, han votat contra els minarets. Com si es pogueren construir esglésies, però no campanars. No crec que fóra qüestió de mantenir la integritat dels paisatges alpins, sinó més aviat una mostra de recels arrelats i de pors molt profundes. Jo, no cal dir-ho, hauria votat contra la prohibició. Dit això, em semblen també plenes de recels, i sospitoses, la major part de reaccions i comentaris que sobre aquesta matèria he llegit i escoltat. No perquè jo vulga justificar el vot dels suïssos (se’ls ha degut espatllar algun mecanisme de rellotgeria, com a mínim), els quals d’altra banda, amb la proporció d’immigrats més alta d’Europa des de fa dècades, no han tingut conflictes virulents, com Anglaterra o França, per exemple. Sinó perquè constate una vegada més el masoquisme mental i moral predominant als països dits occidentals o cristians. Segons el qual masoquisme (plaer en la fustigació del propi cos), els nostres pecats i defectes són sempre imperdonables i grossos, i els defectes dels “altres” (els no occidentals, o no cristians), fins i tot quan són més grossos encara, són sempre ignorats i excusats. Vull dir que jo participe en el rebuig a la prohibició dels minarets a Suïssa, però també en el rebuig a prohibicions molt pitjors (contra els cristians i els seus símbols, pràctiques, predicació, etc., fins a la persecució cruenta i directa), habituals en molts països islàmics. I si el cap del govern de Turquia (tan europeu?) demanava que, en represàlia, els musulmans retiraren els fons dels bancs suïssos, vejam si algun president cristià no hauria de demanar que no comprem petroli d’Aràbia, on és impensable poder construir una església, ni sense campanar.

Podríem recordar fets molt recents, que explicaven alguns grans diaris europeus i nord-americans a finals de juliol i primers d’agost. Era una festa de casament entre cristians, en un poble del Panjab, al Pakistan: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, cridaven, cal destruir-los, i començaren els incendis, les metralladores i les bombes. Moltes desenes de persones van morir a trets o entre les flames, i hauria estat molt pitjor si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema no són ja els atacs esporàdics, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que els escassos cristians del país estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als infidels.

Perquè la predicació de l’odi continua, d’Indonèsia a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola no en diu res, o només una ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan mateix (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xaria, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. És prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventat, perquè una massa de gent creme esglésies, o cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

Els cristians han estat una força i una presència important i vital a tot l’Orient Mitjà des dels segles dels segles. Des d’abans de l’expansió de l’islam per aquelles terres, evidentment, però també després, amb minories extenses que van conservar la pròpia religió, a Egipte, a Síria, a Turquia, a l’Iran i més lluny, i en la major part del món que solem definir com a islàmic. En el conjunt de la regió, fa un segle la població cristiana era el 20% del total: ara és només el 5%, i baixant. Baixant potser, en alguns llocs, fins a l’extinció: allò que no havia passat en prop de quinze segles, pot passar en el primer terç del segle XXI. Cristians caldeus, catòlics, descendents dels assiris, cristians des de fa prop de 2000 anys, ara veuen els seus bisbes segrestats i assassinats, els fidels atacats, les esglésies cremades: ara, per primera vegada en tants segles, molts es veuen forçats a fugir, a deixar el país. Justament ara, en aquests temps tan suposadament civils, moderns i tolerants.

Palestina, i sobretot Gaza, on Hamas defineix la identitat en termes rigorosos de religió, n’és un exemple contundent. A Betlem, del 80% de cristians que eren fa pocs anys ara en queden a penes una tercera part. I a Egipte, on el 10% són cristians coptes, la convivència recula, el “nou islam” radical progressa (paguen els dòlars d’Aràbia...), i els atacs als infidels són també una realitat creixent. Comprenc que això són fets incòmodes (amb una llista més completa, serien més incòmodes encara), que parlar d’aquestes coses pot ser fins i tot lleig i sospitós, i que cal repetir sempre que la religió és una cosa i la violència sectària és una altra, etcètera. Allò que no comprenc és que siguen fets que no produeixen escàndol i protesta, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, intel·lectuals o periodistes dels països islàmics, ni entre el gruix dels ciutadans, dirigents, clergues, periodistes o intel·lectuals dels països que en solem dir cristians. Algun expert, del ram angelical, m’ho hauria d’explicar.

Jo, agnòstic en matèria de religions, diria evangèlicament als amics musulmans que és just mirar la palla en l’ull de l’altre (sense ficar-li el dit a l’ull), però més just encara mirar, al mateix temps, el cabiró de fusta en l’ull propi. I em sembla molt bé que a València, per exemple, hagen construït una gran mesquita amb minaret, però també voldria (ells no?) que es pogueren construir en pau esglésies en qualsevol país islàmic. Fins i tot sense campanar.

 

Joan F. Mira | El Temps | 22/12/2009   Imprimir

A400, aigua

Les imatges, tot s’ha de dir, eren impressionants. Una bèstia voladora robusta i elegant, enorme, un d’aquells avions de ventre gros gairebé tocant terra, que no acabes d’entendre com poden alçar-se de la pista i volar. A dins de la bèstia hi cabria una companyia sencera de soldats amb equipament de campanya (aquelles motxilles voluminoses que ara porten, no com abans que anaven a la guerra amb una manta enrotllada i un morral mínim travessat al muscle). Hi cabrien un grapat de tancs o de vehicles blindats de moltes tones, o de camions militars, o de jeeps, o tots els governs de la mitja dotzena de països que han pagat la festa i la bèstia. El senyor rei d’Espanya seia en una cadira solemne, contemplant i presidint la cerimònia del vol inaugural, amb la brillant i eficaç ministra de Defensa, i amb l’igualment brillant senyor Sebastián, ministre de no sé què (ell tampoc ho sap) del govern espanyol. Majestuós. Torne a dir que el monstre era elegant, com qui diu una balena amb ales, i que el vol pareix que va ser perfecte. Tots pagadíssims en aquell aeroport de Sevilla, i més pagats encara justament perquè era a Sevilla, i era una empresa espanyola qui es posava, ocasionalment, la medalla de l’esdeveniment. La ciència i la tècnica, l’aeronàutica i les empreses, els governs i els diners infinits, fan possible aquestes meravelles. La utilitat del magatzem o garatge volador, ja és una altra qüestió. Se suposa que, ateses les condicions del planeta en el camp dels conflictes presents, i sobretot futurs, resulta imprescindible disposar d’aquests transports a llarga distància. Se suposa que els països compradors de la gran màquina, com ara el Regne Unit, França, Bèlgica, Alemanya i Espanya, hauran de fer-la servir algun dia per enviar tancs i tropes vés a saber a quines regions remotes. També Luxemburg ha encomanat un aparell d’aquests, qui sap si per traslladar els bancs del Gran Ducat, amb caixes fortes incloses. Turquia també en vol alguns, possiblement pensant en els kurds. Fins ací, res de particular. Si no fóra pel preu. Diu que són ja vint mil milions d’euros (o siga 20.000), amb un sobrecost de 5.000 milions, de moment. Una bestiesa tan monumental com la inversió del govern espanyol en AVEs caríssims, túnels sota muntanyes de granit i ponts espectaculars, per anar més ràpidament a Madrid, mentre el país bat tots els rècords d’atur i de descrèdit.

Les comparacions, en matèria d’ordre de valors, es mesuren inexorablement en termes de diners del pressupost. I els mateixos dies del vol de l’A400M, a la bella i assetjada ciutat de Copenhaguen la Unió Europea (27 països!) prometia un ajut generós de 7.000 milions d’euros en tres anys als països pobres per tal d’ajudar-los en això del control d’emissions i del canvi climàtic. Sensacional. Els mateixos dies. Una tercera part, en tres anys, del que ha costat el garatge volant militar. Si els delegats no europeus de la conferència hagueren vist les imatges del vol de Sevilla, i n’hagueren conegut el preu, no haurien abandonat la sala, haurien cremat la barraca sencera. Quan jo era menut, jugàvem “a barcos”: B-3: tocat!, C-6: enfonsat!, A-4: aigua!. Aquest A-400, però no serà, de moment, ni tocat ni enfonsat, i fallarà el tret i direm “aigua”. I aparentment no hi té res a veure, no hi ha cap relació, però a propòsit (o no) de xifres i d’aigua, he recordat el projecte de nou estatut de Castella-la Manxa, segons el qual es reserven per a ells solets 6.000 hectòmetres cúbics d’aigua de conques de rius. Que vol dir, sobretot, que continuaran exhaurint els aqüífers del Xúquer, regant milers i milers d’hectàrees de farratges, de dacsa, o de gira-sol que sovint ni tant sols es cull després de cobrar la subvenció corresponent. Al servei de grans propietaris, després de dècades d’estímuls rebuts de don José Bono i companyia. I el Xúquer s’acabarà d’assecar, la Unió Europea continuarà pagant subsidis als conreus forçats, els valencians continuarem callant davant de tan immensa bestiesa (ja se sap, és Castella, no Catalunya, qui ens deixa secs, però com que és impensable ser “anticastellans”…), i l’A400 continuarà volant. Si vostés no veuen cap relació entre l’avió, Copenhaguen, l’AVE d’Espanya i els regs de la Manxa, continuen pensant, facen un esforç.

 

<<  <  [111]  [112]  [113]  [114]  [115]  [116]  [117]  >  >> 
Cercador per paraules:
Cercador per temes:
Articles publicats a:
Índex d'articles
 


 


 


Slashdot's Menu ARXIUS