Joan F. Mira | El Temps | 11/08/2009   

Cremar cristians, 1

Comencem per uns fets molt recents, tal com els explicaven alguns grans diaris europeus i nord-americans a finals de juliol i primers d’agost. No es van acontentar de tirar pedres, explica Hussein Younis davant dels cossos coberts de sang de dos infants morts, ni de calar foc a les cases i linxar els cristians: han utilitzat pistoles, metralladores i fins i tot un llançagranades. Volien destruir i sobretot matar amb una ràbia i un acarnissament per nosaltres incomprensible, diu. Als voltants, hi ha les restes fumejants d’un centenar de cases devastades en aquest poble de Gojra, província de Faislabad, al Punjab oriental. El pare Younis és un franciscà, natural d’aquesta mateixa terra, i en el pogrom han mort set membres de la seua família, massacrats o cremats vius per una sola i única raó: per ser cristians, membres d’una petita minoria del 3 o 4% entre els 170 milions d’habitants del Pakistan. Els assaltants, els incendiaris, pertanyien a una massa de vint mil persones, moltes de les quals arribades en autobusos, perfectament organitzades, i estimulades per predicadors a les mesquites. Tot havia començat amb un festa de casament entre cristians, explica el pare Younis: al final de la cerimònia, tal com és costum, els convidats llançaren arròs als novençans, monedes per augurar prosperitat, i paperets amb frases de salutació o amb versos de psalms. Però alguns veïns van fer córrer la veu que no eren psalms, sinó versets de l’Alcorà, arrancats del llibre sagrat, una ofensa intolerable i que cal castigar durament. Arribaren els insults, les pedres i la violència, les primeres cases cremades. I l’endemà, arribaren els autobusos amb gent armada, i la massa plena de còlera santa. Els cristians són de la mateixa religió que els americans, són enemics, cal destruir-los, cridaven, i començà la benzina, els incendis, les metralladores i les bombes. Hauria estat molt pitjor, si gran part de la població cristiana no haguera fugit prèviament. Però els familiars del pare Younis no van ser prou ràpids, van morir entre les flames, entre moltes desenes més de persones. La policia, evidentment, mirava i no intervenia. El problema, assegurava després el bisbe local, no són ja els atacs esporàdics, els atemptats, les bombes a les esglésies, cosa a la qual ja fa deu anys que estan acostumats. El problema és la participació creixent de masses exaltades que demanen foc i mort als cristians.

El bisbe es reuneix amb les autoritats, que asseguren que perseguiran els autors del crim, tal com ho han assegurat tantes vegades. Es reuneix amb els dirigents religiosos musulmans, que diuen que aquests crims no són propis de l’islam, tal com solen dir sempre. Però la predicació de l’odi continua, al Pakistan, a l’Afganistan, a l’Iraq, a Egipte, a Indonèsia, a Nigèria, i la premsa internacional ho explica amb circumspecció, i la premsa espanyola generalment no en diu res, o només unes ratlles efímeres en un racó amagat. I mentrestant al Pakistan (com en altres països islàmics, amb disposicions legals equivalents), continua vigent la “llei 295”, que en nom de la xària, la llei islàmica, preveu fins i tot la pena de mort per a qualsevol que ofenga l’Alcorà i la figura de Mahoma. A Islamabad, la nunciatura papal no pot fer altra cosa que pressionar discretament el govern perquè assegure alguna garantia de defensa de la comunitat cristiana, que es va reduint lentament. Mentrestant, la llei es continua aplicant de manera general i arbitrària: és prou la paraula d’un ciutadà musulmà per enviar un cristià a la presó per suposada ofensa religiosa. És prou un rumor inventant, perquè una massa de gent creme cases cristianes, amb els habitants dins. I ací, com és habitual, ningú no s’escandalitza, ningú protesta, ningú diu res, ningú eixirà al carrer.

Vegeu la continuació d'aquest article

Joan F. Mira | El Temps | 04/08/2009   

Zapatero i l'exvot

Una o dues vegades per any, faig la meua visita regular al santuari de Sant Joan de Penyagolosa, lloc sagrat i d’intenses i extenses devocions. L’indret, tal com vostès deuen haver comprovat (i si no, no esperen més temps a visitar-lo), és del tot excepcional, i no solament pel paisatge i per l’emplaçament, enmig de boscos intactes, que el foc miraculosament respecta. Abans, potser fins a mitjan segle XX, els devots de la comarca i de comarques veïnes el visitaven en grups familiars, hi feien pelegrinatges regulars (queda la meravella dels Pelegrins de les Useres, un altre miracle incomparable), veneraven el sant amb pregàries i misses, i s’allotjaven a l’hostal adjunt que ara acull visitants de diumenge i excursionistes curiosos. Devia ser un espectacle fascinant, propi d’una fe molt antiga, de creences arcaiques que s’han mantingut al llarg dels segles en alguns racons privilegiats de muntanya. Com al  santuari de la Balma, potser és més impressionant encara, amb rituals d’endimoniats, amb la cova, amb les danses que encara cada any pel setembre recorden la lluita primària entre el bé i el mal, Llucifer finalment vençut per Sant Miquel. A Sant Joan de Penyagolosa els pelegrinatges no tenien ni tenen aquell dramatisme: són més modestos i potser més continus, més dirigits a la conservació d’aquelles coses elementals de la vida, com són la salut, la faena, els diners i una miqueta de felicitat. I tal com ha sigut sempre, continua: la vida dita moderna, la ciència, la secularització general, l’allunyament de creences vistes com a poc racionals o supersticioses, no han fet decréixer la vella fe en els petits miracles i en la intervenció de mitjancers celestials. Sant Joan, ací recordat en la festa de la Degollació, encara atorga favors tan bàsics com fa mig segle o un segle o tres o quatre segles. Encara la seua imatge rudimentària, i les escenes dels murals de l’església, conserven la força que tingueren des dels inicis. Encara Salomé, representada amb indumentària i pentinat a l’estil de Madame Pompadour, rep el cap del Baptista en una safata i se’l mira amb displicència. I encara els devots del sant acudeixen regularment a demanar-li petits o grans favors, i després hi deixen com a testimoniatge els exvots d’agraïment i de memòria. Una cambra n’és plena, al costat de l’altar, i el visitant curiós o atent –turista de diumenge, excursionista en família o etnòleg d’afició– pot passar revista a l’evolució física de les ofrenes: una pràctica tan antiga com els inicis de la nostra civilització, dels temples grecs als santuaris ibèrics, tot n’està ple.

En un principi, ací, eren les figures de cera que representen el membre del cos que ha rebut curació: el cap, el braç, la cama, només un peu o una mà, o el cos sencer, sovint d’una criatura. La cera es fa vella i groga, al costat s’amunteguen imitacions de parafina o de plàstic, i tot junt cobreix una paret extensa. En una altra paret, els exvots són vestits dels fidels que han rebut el favor: bolquers d’infants, vestidets de comunió, vels de núvia, peces de roba militar, formen un altre munt penjat que va omplint-se de pols i completant-se amb peces més recents. I finalment, la part ara més abundant, hi ha els papers escrits agraint la intervenció del sant, fotos de casament, fotos d’accidents de trànsit, temaris d’exàmens aprovats, retrats de parelles, de joves, d’infants, cartes i notes que expliquen els favors infal·libles de sant Joan. Els exvots van posant-se al dia, en material, en contingut i en aspecte, i també es van multiplicant. Aquesta fe tan antiga no disminueix, sinó que augmenta i s’escampa. Fins fa poc temps, al costat de l’altar hi havia una tauleta on es podia deixar un paper escrit amb el favor que es demanava, encendre una llàntia, i tornar passat un temps si el sant s’havia portat bé, per deixar-li l’exvot de record. Ara la tauleta no hi és, i la sol·licitud es pot deixar escrita damunt dels exvots. L’últim favor demanat, en forma de fulleta de bloc, enganxada amb una pinça de roba, demanava, amb data del 7 de juliol: “Te pido, San Juan, que perdamos de vista a Zapatero. Gracias.” La fe arcaica es modernitza, mai no havia vist un escrit d’aquesta mena, i no arribe a imaginar quin exvot penjarà aquest devot si el sant li atorga el favor que demana.

Joan F. Mira | El Temps | 28/07/2009   

El futur passat

Vaig ser un dels centenars de milions de persones que, un dia de juliol de fa quaranta anys, es va quedar vetlant davant de la pantalla en blanc i negre la nit que aquell bon home amb escafandra va posar el peu en la superfície polsosa de la lluna. Ara, quatre dècades després d’aquell estiu del 1969 (quaranta anys ja són prop de mig segle), no sabria reviure ni explicar els sentiments que em provocaren aquelles imatges, ja remotes però presents de tan repetides i tan vistes. Aquella visió, pel que en recorde, no em provocà emocions intenses íntimes o personals, però sí que vaig rebre la sensació de ser testimoni d’un moment especial i novíssim en la història de la humanitat. Tres homes, per primera vegada, eixien del planeta terra, volaven moltíssims milers de quilòmetres, i caminaven per un cos celestial diferent del que els havia engendrat. Al planeta terra, milions i milions d’anys d’evolució havien produït un tipus d’éssers vius capaços de paraula, de pensament ordenat, de consciència i de ciència, i de fabricar aparells que els portaven fora del seu lloc en el cosmos immens. No sé si la mateixa cosa s’ha donat en alguna altra part de l’univers, però sembla altament improbable, i ser testimoni directe d’aquest pas no era una circumstància banal. Eren anys (la dècada anterior, la posterior) d’una fe positiva en els avanços de la humanitat –aquell “gran pas” de la frase famosa– , sobretot en la progressió veloç d’uns aparells i d’una tecnologia que ens havia de permetre en poc de temps navegar pels espais entre els planetes, i qui sap si més lluny encara. Els viatges amb coets velocíssims, els transports en naus prodigioses, l’exploració de Mart i de llocs més remots encara, semblaven a punt de passar de la fantasia desbocada a la realitat efectiva. Quan contemplàvem (alguns, com jo, més d’una vegada), aquella pel·lícula esplèndida que es deia 2001, una odissea de l’espai, no pensàvem en Ulisses el grec navegant vint anys per mars de color de vi volent tornar a casa amb la dona i el fill: pensàvem en un futur ben pròxim (l’any 2001 ja era molt a prop!) en què l’aventura d’aquells navegants no seria només imaginària. El film va aparèixer el 1968, un any abans del viatge a la lluna, i els fets, per tant, confirmaven la proximitat dels temps futurs: si un any després de la fantasia de Kubrick la realitat portava homes a la lluna, era clar que en pocs anys més en portaria als planetes propers, i després als remots, i després, qui sap si a aquells llocs desconeguts que ràpidament aparegueren en successives “guerres de les galàxies”. Allò era el futur, i no solament fantàstic.

Però el futur es va acabar molt més ràpidament del que pensàvem. Hi hagué alguns viatges més a la lluna, amb il·lusió decreixent, fins que una altra dimensió de la realitat –econòmica, tècnica o política– es va imposar sobre la superfície de la terra, i la lluna tornà a quedar-se sola, com sempre, i sense visitants. L’exploració dels espais exteriors, lunars, planetaris o més remots encara, ja va ser cosa de màquines, d’electrònica, de telescopis en òrbita, d’aparells delicadíssims que fan els viatges que ja no fan els humans. Les navegacions tripulades cada vegada més lluny, els viatgers instal·lats en naus confortables i autònomes, les colònies en altres planetes, tot allò que presentava el cinema amb imatges magnífiques, s’havia tornat a quedar, justament, en el món de la imatge. Vam deixar de pensar que, en un futur molt pròxim, aquells primers viatges fora del nostre planeta tindrien continuïtat abundant, tal com després de Colom centenars i milers de vaixells arribaren a les terres d’un “nou món”. I tot d’una, no se sap com, aquella visió del futur ja era cosa passada. Han passat quaranta anys, i la lluna continua tan poètica, pàl·lida, romàntica i solitària com abans: sense viatgers ni turistes, ni poblacions humanes, ni ciutats sota esferes de vidre. Sense que ningú, a hores d’ara, tinga gaire interès a tornar-la a trepitjar i a deixar-hi petjades i frases famoses. Passats quaranta anys, doncs, allò que llavors semblava un futur cert és ja un passat puntual, imatges sense cos, fantasia remota i només evocada. Els puc assegurar que, aquell juliol del 1969, no imaginàvem que arribaria aquest futur tan buit.

Joan F. Mira | Avui | 25/07/2009   

La pàtria, la història, els diners

Enllaç original

Escric aquest paper, en primer lloc, des de la perspectiva d’un valencià insignificant, que comprova una vegada i una altra com el seu país es consolida a la cua de tots els indicadors econòmics, siga la renda per càpita, la productivitat, les inversions públiques, o allò que vostès vulguen, mentre els papers i els mapes oficials (i els que publica la premsa) el situen com a dinàmic, pròsper i avançat. Tan “avançat” que, també una vegada més, ens hem quedat en l’últim lloc de la llista d’aquest nou finançament que segons la propaganda és tan generós. En l’últim lloc, i el PP valencià, tal com és habitual, afirma que la culpa la tenen alhora els socialistes, que ens ignoren i ens menyspreen (quan manaven els seus a Madrid, això mateix deien els socialistes a València: és un costum reiteratiu), i els catalans que, com sempre, s’emporten els diners, o l’aigua, o la paella o el nom d’Ausiàs March. Fins ací, res de nou: els ciutadans insignificants com jo, però amb dos dits de front i de capacitat reflexiva, ja hi estem ben avesats. La insignificança dels polítics valencians, ara i abans, en aquesta matèria i en altres, és més profunda encara que la meua com a simple ciutadà. Almenys jo tinc una certa perspectiva, i ells no en tenen cap, fora de la pròpia insubstancialitat ètica, estètica i mental.

Però també escric aquest paper com a observador interessat i pròxim (tan pròxim, que m’ho mire des de dins) de la vida política de Catalunya, de les idees que hi circulen, de les declaracions públiques, dels papers que publiquen els intel·lectuals del país, del contingut informatiu dels mitjans de comunicació, dels debats, dels temes que s’hi discuteixen i tracten cada dia. I des de la meua perspectiva de persona que ha dedicat molts anys a la reflexió més o menys teòrica sobre la història dels nacionalismes, sobre la realitat i la imatge de les nacions, i sobre matèries semblants al voltant de les quals he escrit alguns llibres i molts papers dispersos. Des d’aquesta perspectiva em produeix una mica d’estupor o de perplexitat el fet que (tal com he recordat fa poques setmanes en algun altre lloc), al llarg de mesos i mesos, al llarg de tot un any o més encara, a Catalunya, en aquesta matèria de país o nació o fonament de la substància pròpia, els debats, els problemes, les idees, es redueixen substancialment a una cosa sola: finançament, diners, milions d’euros, regateig, un horitzó i una definició limitats als recursos tributaris i al repartiment que en fa l’Estat, és a dir el govern de Madrid.

Com si, en aquesta hora de la història, la distribució de les recaptacions fiscals fóra, per damunt de totes les coses, l’element que conté i defineix el moll i la substància de la nació catalana, el factor que delimita les seues aspiracions, el seu futur, la seua consistència i subsistència, el fons de l’ànima de la pàtria, la matèria, l’esperit i la carn del país. Ara mateix, com que el resultat del regateig han sigut tants milions d’euros, per al govern de Barcelona, Catalunya serà rica i plena i podrà viure molts anys satisfeta (per al govern de Madrid, amb els milions concedits en aquesta nova fórmula o variant del “café para todos” Catalunya serà, per un temps llarg i previsible, una regió pacificada i contenta, o això imaginen i per això han corregut el risc d’irritar algunes altres “autonomies”). Si el resultat hagueren sigut un grapat d’euros menys, el partit patriòtic que forma part del govern català hauria alçat la veu per demanar la independència fiscal. Com que han sigut, segons diuen, tants milions d’euros com ells demanaven, la veu ja l’alçaran més endavant, i de moment proclamen que el dia del tracte finançador va ser un dia històric. De quina història, no queda gens clar.

Potser exagere una mica, però no més enllà d’una petita llicència retòrica: el dia dels milions d’euros promesos era una data històrica, digueren. I ho digueren perquè abans, al llarg d’un any i més d’un any, semblava que a Catalunya, per als polítics de tots els partits, per als diaris de totes les tendències, per als noticiaris de televisió, per als economistes, els periodistes, els sobiranistes, els federalistes, els autonomistes, l’essència de la qüestió eren els diners, el grapat d’euros més gros o més prim, la quantitat de moneda que concedirien els qui, a Madrid, en disposen com a cosa pròpia. La pàtria catalana quedaria, per molt de temps, consolidada en la seua identitat i substància profunda si hi havia un acord tributari acceptable, si el dèficit fiscal es reduïa una miqueta (però s’ha reduït, realment?), si l’administració dita autonòmica rebia més recursos per gentilesa de l’Estat espanyol, etcètera, i tot això i allò que cada dia es podia llegir i escoltar, i encara es llegeix i s’escolta.

Com si, en la història de les nacions, la matèria fiscal haguera estat sempre un argument i un factor determinant, decisiu, fulminant, a l’hora de proclamar ben alt i fort el dret a un destí propi sobirà. Com si la història d’Europa (i d’Amèrica i d’Àfrica) ensenyara que si l’Estat que domina no amolla prou diners del pressupost, la nació dominada fa comptes i, si el saldo previsible li convé, demana la independència. O siga, que, segons aquesta visió (que ha submergit, a Catalunya, el camp de les idees), el patriotisme, el nacionalisme, l’amor a la llibertat, el desig profund de continuar sent el que som, etc., serien resultat d’un càlcul tributari, de beneficis i costos, no és així? Però resulta que això no és així, ni ho ha estat mai, a l’hora de moure profundament els pobles. Si el factor decisiu fóra el compte de beneficis, més d’un país demanaria la integració en un altre de més ric, que li suposaria bons avantatges monetaris. I algú imagina, posem per cas, que Portugal demane formar part d’Espanya amb l’argument que això faria pujar el nivell de renda i de serveis públics de la població portuguesa? Mentre a Catalunya el govern i l’oposició, els pensadors i els pensats, els ideòlegs nacionals de tot pèl, parlen només de diners, Espanya no té cap problema. Arribat el cas, sempre podrà ser generosa: fer callar els catalans li costaria a penes una fracció del “Plan Zapatero” de reparació de voreres. Sempre amb una gran E d’Espanya.

Joan F. Mira | El Temps | 21/07/2009   

Calvinistes, predestinació

El dia 10 de juliol de l’any del Senyor 1509, ara fa cinc segles, va nàixer a Noyon, a la regió de Picardia, Jean Chauvin o Cauvin, dit Calvinus, Calvin o Calví, un dels més grans teòlegs i reformadors del cristianisme, i pare, amb Martí Luter, de la major part dels qui se’n van dir protestants, és a dir d’uns sis-cents milions de creients en l’esperit i la lletra de la Bíblia. A la república de Ginebra, primera pàtria de la fe calvinista, han començat ja les celebracions, a còpia de reflexió teològica, de consideracions històriques, i d’intents, tal com diuen per allà, “de redorar el blasó d’un gran home que no va deixar únicament bons records”. Veurem com ho fan perquè els bons records i els dolents tinguen la coherència que cal, quan es tracta d’una herència intel·lectual que és encara viva arreu del món. Perquè el fet és que hi ha més calvinistes que no sembla, i no solament els qui en porten el nom. Solen ser gent que –com Luter i Calví– creuen en la salvació per la fe més que per les bones obres, que posen per davant de tot la lectura dels textos sagrats (sota la guia dels elegits, mestres, pastors o ancians de la congregació), i que es creuen predestinats a la preservació d’alguna veritat i, si pot ser, d’algun capital adquirit, siga ideològic, material o polític. Jean Calvin defensava de manera implacable i extrema aquella vella doctrina de Sant Agustí, segons la qual Déu, en la seua saviesa perfecta i eterna, sabia perfectament qui havia de salvar-se i qui s’havia de condemnar; i no solament ho sabia sinó que ell (Ell) mateix ho havia decidit des dels inicis amb un acte de justícia que els pobres humans no som capaços d’entendre. La predestinació calvinista, més radical que la luterana, és coneguda com a «doble predestinació» , ja que Déu ha elegit lliurement qui anirà al cel i qui anirà a l’infern, i aquesta decisió és infal·lible i no es pot evitar per cap mitjà. La diferència entre els elegits i els rèprobes no rau en ells mateixos, ja que uns i altres no tenen cap mèrit, sinó en la decisió sobirana i divina de tindre misericòrdia dels uns i dels altres no. Déu, per tant, ha de decidir doblement: qui condemna i qui salva. La cosa és complicada, els arguments de Calví són del tot discutibles (i discutits), i les aplicacions en la pràctica poden ser ben curioses.

Segons una interpretació de la doctrina, com que de les decisions divines no podem saber res (¿estem condemnats sense remei o estem salvats?: ah quina angoixa...), els únics indicis de favor diví els hem de buscar en aquesta vida, en la rectitud (no en el mèrit) de les nostres accions, en el treball seriós, en la conducta severa. Calví, per tant, quan aconseguí controlar el poder a la ciutat de Ginebra, hi va imposar un règim teocràtic rigorós, un model d’estat cristià més sever que qualsevol de les monarquies catòliques. I més dur i implacable en qüestions de doctrina : Miquel Servet, el gran metge i teòleg de Vilanova de Sixena, hi va ser condemnat i cremat per un punt de discrepància en matèria de teologia trinitària. I en ple segle XVIII, la república calvinista va fer cremar públicament, amb fons de tambors, els llibres del seu compatriota més cèlebre, Jean-Jacques Rousseau. És cert que, segons que explicà Max Weber en el llibre famós, L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme, aquella actitud seriosa i responsable, de treball i d’estalvi, etcètera, va produir efectes benèfics notables i quantificables. No és tan cert, però és probable, que la creença en la predestinació, en altres latituds mediterrànies i càlides, haja donat personatges com el nostre Francisco Camps, sovint seriós d’aspecte, de cara passablement calvinista, i tan pagat d’haver estat elegit pel dit de Déu que qui sap si no acabarà en un trist judici humà i no en la glòria divina.

Joan F. Mira | El País - Quadern [CV] | 16/07/2009   

Una visita a Guinea

Tal com vostés deuen haver llegir a la premsa, els senyors Moratinos i Fraga han fet una visita solemne a la Guinea Equatorial, amb molts discursos, condecoracions i abraçades amb el senyor Obiang, nebot de Nguema. Cosa de recuperar la presència espanyola (no sé si també la dels compradors de fusta valencians, i la d’algun empresari que no fa molts anys hi va deixar records ben tèrbols), esvaïda ja des dels primers anys de la independència, esvaïment del qual sóc testimoni. Això va ser quan Franco estava morint-se, que vaig viatjar a  Guinea per formar part d’un tribunal d’exàmens. Una lliçó impagable sobre les fantasies que els europeus ens fem de l’Àfrica postcolonial. Recorde vivament les reunions obligades dels alumnes al pati, on cridaven: “El colonialismo, abajo. El imperialismo, abajo. El socialismo, arriba. Y todo con Macías. Y nada sin Macías”: Francisco Macías Nguema Nyege Ndong, empleat de la colònia, president per maniobres del govern espanyol, i ràpidament esdevingut dictador omnipotent i feroç. Havien expulsat gairebé tots els europeus, els camps de café i de cacau se’ls havien repartit els nous dirigents i estaven perduts i abandonats. Voluntaris (?) cubans practicaven una invisible cooperació fraternal, pilots russos mantenien l’avió del president, metges xinesos s’ocupaven d’un hospital sense llençols ni menjar i parlaven xinès a les mares que hi portaven criatures malaltes. I un dia a l’Institut de Malabo (prop del palau presidencial, abans residència del governador), vaig sentir un soroll de vehicles, insòlit perquè gairebé no hi quedava cap cotxe, vaig anar cap a la finestra, i un mestre guineà que ens ajudava va fer un salt i em va llançar a terra. Davant del meu espant,  em digué que era el president que passava, que portava un jeep amb soldats apuntant amb metralleta cap un costat i un altre, i disparaven contra qualsevol cosa que es moguera. Era un règim feliç, enemic de l’imperialisme, popular, socialista. Ara la Guinea Equatorial té una important producció de petroli i uns ingressos per càpita més alts que els de molts països europeus. I un dictador, Teodoro de nom, hereu digníssim de l’oncle, obsequiat amb solemnes visites d’estat.